172. Alí en el país de las maravillas, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Alí en el país de las maravillas d'Alberto Vázquez-Figueroa és un llibre que em podia haver estalviat i així evitar haver de passar el mal tràngol d'explicar alguna cosa al meu blog. Realment és un exemple claríssim dels llibres dolents dignes d'estudi. Ja ho deia el bon d'en Vázquez que al llarg de la seva trajectòria havia "escrito mucha mierda". Correcte, aquesta és una. La història és tan sorprenent que entra de ple en la literatura de consum ràpid i gràcies. De totes maneres he de reconèixer que he rigut en alguns moments per l'absurditat de l'humor, especialment quan he descobert que el protagonista era la còpia exacta d'Osama Bin Laden. De la forma més estranya possible, un beduí analfabet pastat al terrorista saudí acaba passejant pel desert de Nevada i arriba a Las Vegas. Allà entra en contacte amb el món occidental com si d'un alienígena es tractés. Realment estava llegint allò? La cosa ha continuat amb més i més sorpreses que no deixen indiferent. Segur que es pot fer una lectura alabant la crítica social i la deriva ruïnosa que és el capitalisme occidental, però això si et sents molt generós. Suposo que aquest és un llibre de literatura còmica o humorística, un gènere que a penes havia llegit abans. Per altra banda, m'ha fet gràcia assolir les 10 lectures d'aquest autor, ja que m'havia quedat enganxat feia ja bastants mesos. Res més a dir, no voldria perdre el temps resumint les animalades d'aquesta novel·la. 

171. El mercant, de Jordi Tiñena

La lectura de El mercant de Jordi Tiñena em demostra un cop més que aquest home va ser un autèntic fora de sèrie. Ho dic, bàsicament, perquè quan comences un llibre d'ell, no saps realment què et trobaràs. Aquest cop ha estat una mena d'història kafkiana en majúscules. No dic kafkiana per fer-me l'interessant o l'expert, malgrat haver llegit en el seu temps la majoria de llibres del Kafka, sinó perquè com molt bé diu la contraportada del meu exemplar, el protagonista viu una veritable experiència d'ofec i de patiment que recorda molt l'escriptor de Praga. El protagonista de l'obra és un nord-americà de classe mitja alta que cau accidentalment atrapat en un vaixell presó. Allà viurà autèntics moments d'angoixa i dolor, passats per situacions de vida o mort constants. El seu periple oceànic envoltat de crueltat el farà reconstruir la seva mentalitat i esdevenir un supervivent al preu que sigui. La deshumanització que pateix el convertirà en bèstia i la seva vida canviarà per sempre més. Un llibre argumentalment potentíssim amb tocs d'acció trepidant que em sorprenen molt després d'assolir ja cinc lectures de llibres d'en Tiñena. Els altres quatre que portava llegits no gaudien d'aquest component del gènere d'aventures i, per un moment, em semblava que estava llegint en Clive Cussler en alguna de les seves creacions submarines. L'acció es desenvolupa tota al mar, a bord d'una immensa presó flotant disfressada de mercant. El millor d'aquesta novel·la és la barreja de novel·la d'acció amb tocs d'angoixa psicològica que fan que et mantinguis enganxat al llibre fins al final. de nou, gran Tiñena.

170.La ciutat dels somriures, de Martí Gironell

Sobre La ciutat dels somriures de Martí Gironell tinc molt a dir i poc espai. 

De cop i volta trobo un llibre del Gironell que no és una novel·la, tot just quan tothom parla de La força d'un destí, el llibre guanyador del Ramon Llull d'enguany. Decideixo anar al gra i llegir sense contemplacions aquesta proposta inesperada. Em trobo amb una espècie de llibre de viatges que sembla un recull d'estampes geogràfiques i socials de Bombai i l'Índia. M'assabento que el reconegut i mediàtic autor va viure una experiència que sembla un reflex de les meves pròpies vivències. Recordo que quan estudiava filologia anglesa a la URV tenia una matèria que es deia Història dels països de parla anglesa i jo, obsessionat per l'Índia, vaig fer el meu treball de fi curs sobre aquest fascinant sub-continent. Resulta que l'amic Gironell va contactar amb SETEM (això m'ha semblat entendre) per poder visitar les activitats que aquesta ONG i altres desenvolupaven per allà. Casualitat o no, encara recordo buscar el meu contacte de SETEM Tarragona per a fer el mateix, uns quants anys abans, allà pels volts del 1992. Llavors jo estava obsessionat per Anglaterra i l'anglès, i tot va quedar amb una qüestió de prioritats. 

Però llavors va arribar la possibilitat d'anar a Veneçuela.

Veneçuela... arribar a l'aeroport de Maiquetia el 1997 i començar a sentir (sentir, així, a l'engròs). La meva mirada es va perdre a les muntanyes, als cerros, als barris, a los ranchos (els slums de Mumbai), a la misèria. "Esto es lo peor de Venezuela, ojalá no existiera", em va dir foc amic només posar els peus a terres sud-americanes. I ara necessito transcriure una frase de Martí Gironell d'aquest llibre: Tinc la sensació que he de veure aquest barri amb els meus ulls: l'única manera d'entendre com s'hi viu i de poder-me fer una idea de com és un dia de cada dia. 

Correcte Martí, això mateix vaig pensar jo quan el 1997, carregat d'innocència i ignorància vaig posar els peus a Petare, la mare de tots els barris llatinoamericans. El primer cop que vaig veure la misèria amb majúscules.

"Por ese callejón no Joan, que por allá matan", així començava el meu periple pel sub-món. Podria descriure el que vaig veure i el que vaig viure per allà, però per això tenim a Martí Gironell i la seva meravellosa prosa carregada de sensibilitat. Sí Martí, entenc les teves sensacions i comparteixo cada ratlla de les descripcions que fas en aquest recull d'impressions: els carrers, la gana, els somnis perduts, la brutícia, la pudor, la brossa, les cases de llautó, els nens jugant asseguts al terra, els rosegadors, l'aigua pestilent, aquelles sorprenents parabòliques, els somriures dels nens... 

"No ajudis els nens, que en vindran més".... com es podia esmorzar en aquella mena de cafeteria i no solidaritzar-se? El meu esmorzar també va acabar en mans d'un nen, Franklin es deia. El mesonero el va fer fora a crits i em renyava amablement: "No les den de comer"...

Per sort no em vaig topar amb la mort (però sí amb les pistoles, els atracaments, les baralles, la violència), potser no m'ho van voler ensenyar. Eren temps de la revolució chavista i de canvi social i van voler que jo veiés el futur, no el terrible present. Com si fos un eminent visitant vaig gaudir d'una visita personalitzada al Núcleo de Desarrollo Endógeno Fabricio Ojeda, un centre cooperatiu, social i popular on hi vaig trobar de tot: escola, dispensari, economato, huertos, ...

Bé, el cas és que La ciutat dels somriures de Martí Gironell és aquell llibre que jo vaig voler escriure i que no vaig fer. Em va quedar l'espineta. Potser la mandra o la mancança de vocació de servei que un bon escriptor ha de tenir són les causants de tot. En algun lloc de casa dec tenir escrit tot el que vaig fer i viure aquells dies, ben segur que algun dia ho trobaré i ho podré reviure de nou. Evidentment, com el mateix autor fa en aquest llibre, jo també vaig haver de repetir el meu viatge, i vaig fer un segon, un tercer...i un quart. Avui en dia quan escolto parlar els nostres polítics vulgars sobre Veneçuela passo vergonya aliena. "Mira chamo, hay muchos venezolanos que no se atreven a venir donde tú estás ahora"... Potser aquells van ser els moments més intrèpids i carregats de sentit de la meva vida i no n'era ni conscient.

Sento una profunda simpatia per la figura de Martí Gironell, per altra banda inexplicable, perquè no el conec de res. No el vaig veure mai per la televisió i senzillament el vaig conèixer com a escriptor de L'arqueòleg. Fins ara ja he llegit cinc llibres seus i el feedback que mostra per les xarxes socials em sembla força sincer. No obstant, vull descartar l'escriptor i centrar-me en la persona. Després del que he llegit amb aquest llibre més personal, intimista i, en part, autobiogràfic, em dóna la sensació que en Gironell és encara més bona persona que escriptor, que ja és dir.

169. After Dark, d'Haruki Murakami

He de reconèixer que amb el pobre Murakami no tinc bones vibracions. Hi va haver una època, ara ja prehistòrica, que jo estudiava a la universitat i llegia llibres obligatoris, clàssics diversos i alguns autors que estaven de moda. En aquells temps recordo clarament companys de filologia que s'omplien la boca parlant entre d'altres de Paul Auster, Julian Barnes i, especialment, d'Haruki Murakami. Reconec que mentre jo llegia Conrad, Hardy, Pedrolo, Dante, Hemingway o, fins i tot, Shakespeare, em sentia desplaçat en les converses literàries del bar de la facultat. Murakami era el tòtem de la literatura, el màxim exponent de l'avantguarda de les lletres mundials. Un bon dia vaig comentar que m'agradaria llegir alguna cosa del japonès (en plan: jo també llegeixo com vosaltres) i tot d'una, la companya que tenia al costat em va dir: "ui, jo l'etapa Murakami ja la tinc totalment superada". Va ser una clatellada a la meva auto-estima que m'ha durat fins als 47 anys, en el moment precís que he llegit el meu primer llibre d'aquest home. 

Així doncs començo la meva "etapa Murakami" amb After Dark, un llibre interessant pel format, estructura i originalitat argumental. En una nit de Tokyo s'entrellacen situacions, personatges i històries diverses. Emprant un discurs rotllo intimista, la protagonista viu la típica experiència de retrobament amb ella mateixa (de la soledat individual a la complicitat amb noves coneixences). He llegit interessat el desenvolupament de la trama, (tenia quelcom que no em permetia distreure'm), i he acabat una mica desconcertat per tot plegat. Potser he fet una lectura massa ràpida i m'he deixat coses, però en general tampoc m'he tornat boig entretenint-me en els detalls psicològics. Ha estat una lectura amb moments narratius en plan cinematogràfic, reflexions intenses i personatges amb molta força. Estic content d'haver tastat aquest escriptor; ara ja puc dir que l'he llegit i que conec una mica el seu tarannà literari. Jo titllaria aquest llibre com un exemple clar de literatura psicològica, d'aquelles que et permeten fer reflexions intenses sobre els propis conflictes personals. Precisament un tipus de literatura de la qual ara fugiria cames ajudeu-me, ja que prou catàstrofes mentals ens toca viure en la realitat. En tot cas, un gran llibre i un gran autor, no en tinc cap dubte.

168. El espía inglés, de Daniel Silva

Estic espantat. No per l'argument, ni per res relacionat amb aquest llibre. Estic espantat perquè m'ha encantat el que he llegit i perquè em feia molta falta llegir per a divertir-me al màxim. Aquests nord-americans són uns mestres de la literatura consumible en un plis-plas. Per aquest motiu estic espantat. Tinc autor nou, boníssimes vibracions, un estiu per endavant i estic vivint un dels moments més rics literàriament parlant de la meva vida (això últim valdria la pena dir que no és per gust). No obstant això, estic llegint com mai, només comparable amb aquella època quan era un jove estudiant de filologia i ho havia de llegir tot. Amb El espía inglés de Daniel Silva entro de ple a la novel·la d'espionatge de velocitat insaciable. M'havia quedat amb en LeCarré i en Forsyth i ara descobreixo aquest altre, una versió modernitzada de Clive Cussler i fora del mar on s'esdevenen totes les peripècies dels Pitt, en Juan Cabrillo, els Oregon Files i companyia. Les històries d'espies m'agraden perquè conjuguen la geopolítica, el suspens, el misteri, la novel·la negra, la intriga i, en aquest cas, l'actualitat més descarada. Òbviament, els"bons" som els occidentals i els "dolents" els russos i els seus amics de l'eix del mal. Molt tòpic, però a algú li ha de tocar el fer de dolent. Un antic terrorista de l'IRA reconvertit a mercenari a sou es carrega la jove esposa del monarca britànic. A partir d'aquí entra en acció un antic membre de l'MI6 britànic acompanyat pel qui resultarà el veritable protagonista de la novel·la, en Gabriel Allon, el millor home del suposat Mossad israelià. La recerca de l'irlandès els portarà a descobrir un autèntic complot amb els russos com a responsables de tot. L'argument és molt "pel·liculer", però la dinàmica del llibre és espectacular. La primera lectura amb aquell regust estiuenc que és tan saludable. I per cert, estic espantat perquè ara no podré parar. Em conec.

167. Plutó, de R.J. Palacio

Interpreto que el filó Wonder havia de ser explotat i entenc que l'autora R.J. Palacio continués el concepte en totes les seves variants possibles. Una opció legítima que devia portar unes quantes carretades més de diners a tots plegats. En aquest cas, a mi particularment no em feia falta, ja que ja havia tancat prou bé el cercle amb la primera entrega de la saga. No obstant, obrir noves dimensions al tema no està de més i, de fet, Plutó no seria res més que un afegitó opcional. L'argument és bàsicament la versió d'en Christopher d'alguns episodis de la vida de l'August on tots dos van coincidir. Com a primer amic de l'Auggie, en Christopher viu en la seva pròpia pell els primers rebutjos socials del nen desfigurat, quan tots dos tenien quatre anys i els va tocar viure una escena complicada en un parc: una nena veu August i, espantada, munta un numeret de plors i xiscles. Per tant, seria aquest exemplar una preqüela del tot necessària pels fans de Wonder, però que per a mi ja no em calia. Títol a banda em mereix l'evolució dels fets de Plutó, on en Christopher viu un mal dia (amb accident de cotxe de la mare inclòs) i una aparició final estel·lar de l'heroi August que resoldrà la penosa jornada. L'amistat com a gran tema vehicular i les fluctuacions d'aquesta, donades les particulars circumstàncies de cadascú, es van repetint durant aquesta breu novel·la. Una lectura ràpida, una mica en versió infantil i que m'ha deixat la sensació d'haver acabat un bonic conte. Bé, anar compensant lectures, temes i gèneres que omplen satisfactòriament les meves estones d'oci.

166. Detall d'una acció rutinària, de Manuel de Pedrolo

Dedicat a la lectura en quasi tots els meus moments d'oci puc anar augmentant els títols llegits a un ritme frenètic. Lectures tranquil·les que ocupen hores de terrassa i d'espera en benefici de la salut de Yasmine. I és que de fet, llegir i passejar la gossa són els únics plaers actuals que gaudeixo feliç i en pau. Així doncs, sumem un nou llibre de Manuel de Pedrolo: Detall d'una acció rutinària. Realment he arribat a la conclusió que el de l'Aranyó no és només un autor prolífic per la quantitat de material escrit, sinó que també ho és també per la diversitat tan gran de gèneres que va conrear. Aquest llibre és absolutament inclassificable, ja que no deixa de ser una suma d'informes militars encadenats que van narrant uns fets policials. Original a més no poder, mai havia llegit un llibre escrit d'aquesta manera. Em vaig enganxar de seguida, ja que lluny de fer-se'm pesat, he trobat la lectura àgil i dinàmica. Reflexions a part em mereixen l'argument que es pot extreure de tots aquest informes. La policia política i militar d'un estat dictatorial assegura el compliment d'un reglament que s'ha de seguir de forma estricta. Els informes presentats revelen tota la xarxa i la infraestructura policial vigent i la seva funcionalitat. A partir d'una suposada reunió il·legal de quatre dones i les sospites que aquest fet comporta, l'aparell d'investigació inicia el seu procediment habitual. El procés exigeix resultats immediats i els escorcolls, detencions, sentències i ajusticiats s'esdevenen en un tres i no res. La maquinària ben engreixada del sistema no permetrà que ningú s'escapi del jou de la llei. Quina barbaritat de llibre i quina denúncia més contundent sobre la manca de llibertat dels pobles oprimits. Pedrolo no només es fa estimar, Pedrolo et sorprèn i t'il·lumina amb llibres com Detall d'una acció rutinària.

165. Manuel de Pedrolo, La llibertat insubornable, de Bel Zaballa

No sé ni com començar a parlar de Manuel de Pedrolo, La llibertat insubornable, de Bel Zaballa. Potser serà millor començar pel principi, valorant el fet que la meva dona em va regalar ara fa uns quinze dies aquest llibre pel meu 47è aniversari, més de 30 anys després del meu descobriment de Manuel de Pedrolo. Probablement m'hauria de remuntar al 1985 quan devia llegir a l'escola (de forma obligatòria) el Mecanoscrit del segon origen. A partir d'aquí van arribar els altres exemplars de la col·lecció El Cangur que el pare em comprava a la llibreria TRT del Pere Martell a mesura que els anava llegint. Curiosament, la meva vida de lector incipient corria paral·lela a l'etapa final de l'escriptor de l'Aranyó. El cas és que aquest llibre que ara m'ocupa és una biografia necessària per a qualsevol amant de la literatura pedrolista, on es mostren els principals trets biogràfics de la seva vida, així com el seu pensament ideològic i literari. En aquest repàs he pogut conèixer elements bàsics de la seva personalitat, que jo particularment no sabia, i que marquen clarament l'estil i l'obra de l'autor. Amb un llenguatge planer i pedagògic, Bel Zaballa distribueix el seu llibre en diferents etapes clau que ressegueixen la vida de Pedrolo amb precisió. Opinió a banda em mereix la figura de l'autor, un home avançat al seu temps i un exemple de coratge en temps convulsos. Voldria destacar també el títol que ha escollit l'autora per aquesta biografia, "llibertat insubornable", una de les possibles definicions que s'escauen millor al gran Pedrolo. 

164. Las ovejas y el pastor, d'Andrea Camilleri

Arriba una lectura inesperada i rapidíssima fruit d'una parada involuntària que m'ha deixat fulminat: l'extracció d'un queixal del seny. Això va ser ahir per la tarda i en menys de 24 hores de repòs lingüístic i físic he acabat el Pedrolo de la ressenya anterior i aquest exemplar d'Andrea Camilleri que vaig comprar fa poc al Re-Read del Ramon i Cajal: Las ovejas y el pastor. Un llibre que sembla la crònica d'uns fets més que una novel·la. L'autor fa una prèvia introductòria on mostra el marc geogràfic, espaial i temporal de la història. A continuació descriu l'elenc de personatges que giraran al voltant del fet que a priori és el més destacat  del relat: l'intent d'assassinat o atemptat que pateix el bisbe Peruzzo. En el següent capítol l'autor detalla l'episodi que malfereix el prelat i com aquest salva la vida gràcies a un metge conegut com Raimondo Borsellino. L'autor no descriu ni narra els esdeveniments, sinó que més aviat els analitza com si d'un periodista de successos o un investigador es tractés. El mòbil de l'atemptat no està clar, però el narrador constata que la posició contrària al latifundisme del bisbe sembla la causa més lògica. Les autoritats pertinents detenen uns quants sospitosos i clouen que tot plegat es tracta d'una venjança perpetrada per un antic monjo expulsat d'un convent, al qual el bisbe es nega a perdonar pels seus antics pecats. No obstant, el narrador del relat dubta de la versió oficial. La investigació pateix un gir inesperat quan el narrador descobreix una cita on es menciona que deu joves monges van sacrificar la seva vida a canvi de la del bisbe Peruzzo. El fet és extraordinari i desperta l'interès absolut del narrador, ara ja descaradament el mateix Camilleri. L'autor extreu unes conclusions fascinants sobre el decés de les monges, on descriu una mena de sacrifici individual, on les ovelles donaran la vida pel seu pastor. La veritat és que he llegit una història que m'ha emocionat i m'ha tocat la fibra. Quin és el límit de la fe, o en el seu defecte, el límit màxim de la caritat cristiana? Estem parlant del sacrifici més absolut de tots? Morir pels altres? És legítim i acceptable deixar de viure perquè un altre ho pugui fer? És un suïcidi? Jesús es va oferir a morir per nosaltres?
Els interrogants m'han abordat insaciables i m'he quedat sense respostes a curt termini.
Benvolgut queixal, gràcies per regalar-me un matí per gaudir d'una gran lectura!

163. Trajecte final, de Manuel de Pedrolo

Acabo un atapeïdissim mes de maig amb la lectura del Trajecte final de Manuel de Pedrolo. Al tractar-se d'un recull de contes l'he anat assaborint a pedaços, conte a conte, durant tot el mes, sense massa pressió i alternant-lo amb les meves altres lectures. Algú ha afirmat que ens trobem davant "del recull de contes de ciència ficció per excel·lència" del mestre Pedrolo. Abans de llegir res més del que s'ha escrit sobre aquest llibre, jo ja tenia molt clar que l'existencialisme és l'eix vertebrador de tot plegat. He passat una bona estona pensant sobre el títol, com cal fer sempre amb els llibres de Pedrolo i he arribat a la humil conclusió que el trajecte final és aquell que ineludiblement fem totes les persones quan ens encaminem cap a la mort. Val a dir que he anat anotant les meves apreciacions de cada un dels set contes del recull, ja que òbviament cada un d'ells és una novel·la en potència. Bàsicament he llegit sobre la reencarnació, les realitats paral·leles, els canvis de rumb de les vides, l'aparença humana, la supervivència, el canvi d'identitat, el viatge en el temps, la regressió vital, entre d'altres sub-temes on el misteri de l'existència humana és clar protagonista. La imaginació desbordada de Pedrolo es posa de manifest un altre cop creant històries que provoquen la reflexió al màxim. Es podria fer un debat particular de cada un dels contes d'aquest recull, n'estic plenament convençut. Aquest és un llibre que acumula una quantitat tan gran de material temàtic que sorprèn que ho pugui fer en un espai tan petit com un recull de contes. Fa temps que dic que Pedrolo va ser un geni que si hagués nascut a Anglaterra o als Estats Units, ja seria premi Nobel o un dels millors guionistes de Hollywood. Probablement el darrer conte del recull, La Regressió, devia estar inspirat en el conegut conte del mític Francis Scott Fitzgerald, El curiós cas de Benjamin Button. No dubto que el català devia conèixer el conte del nord-americà, i, per sort per nosaltres, en va fer una adaptació absolutament brillant. Tant brillant com el mateix Manuel de Pedrolo.

162. Aurora boreal, d'Asa Larsson

Aurora boreal, d'Asa Larsson, té aquesta paradoxa tan divertida de ser novel·la negra en versió blanca atmosfèrica. De fet, l'autora contínuament aposta pel gel i la fredor nòrdica en contraposició amb el concepte argumental més negre de la literatura. Un assassinat macabre de tipus ritual i un reduït nombre de personatges secundaris completen la trama, amb una protagonista principal, advocada i germana de la principal sospitosa, com a pal de paller de la història. La resta és anar passant pàgines i gaudir de les investigacions que porta a terme la Rebecka Martinsson, que és així com es diu la noia. Poca cosa més m'ha aportat aquest llibre i no entenc tant potencial mediàtic que ha tingut, la veritat. De fet, no em sembla millor que els altres escriptors nòrdics que tant m'agraden. Potser l'èxit de la novel·la escandinava rau en aquest aspecte tan peculiar de l'ambivalència entre el blanc i el negre, no ho sé. També he vist que els crims de la novel·la negra escandinava són cruels i sanguinaris i sembla que els autors busquin perfils de psicòpates malaltissos i escabrosos. Interpreto que el lector d'aquelles latituds busca lectures en plan consumible i que el facin pensar durant una estona qui deu ser l'assassí. Després, un cop acabat el llibre, t'obliga a buscar un altre exemplar del mateix estil i et deixa sempre amb ganes de més. Bé, ja està bé.

161. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, d'Empar Moliner

En una setmana extenuant i sense a penes temps per a la lectura per plaer, he pogut concloure el Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, d'Empar Moliner. Un recull d'articles breus, em sembla que són uns 40, on es fa un repàs sociològic en clau d'humor de molts episodis de la nostra vida contemporània. La veritat és que m'he distret molt i he gaudit força llegint aquests textos carregats d'ironia i humor fi. Humor, altra banda, absolutament intel·ligent, autocrític i en certa manera, provocador. Val a dir que he sentit parlar d'aquesta autora, però sóc absolutament aliè a la seva popularitat (tot just ara en Google em recordava que va ser ella qui va cremar una constitució per la tele). Poca cosa més puc dir, ja que aquí el que es tracta és d'agafar el llibre i anar fent, sense massa aclaparaments personals. Es tracta d'una literatura amable, fàcil de pair i que et treu una rialleta continuada. Destacaria alguns dels petits relats, cròniques o simples reflexions de l'autora, encara que estic segur que cadascú triaria el seu. M'ha fet molta gràcia passar-me pel bar del tanatori de Sancho de Ávila, per l'Ikea, per la fàbrica de preservatius, pels tramvies de Barcelona... Realment és un llibre magnífic que val molt la pena llegir en temporades penoses com la que vivim actualment. Bé, sumo un exemplar més de literatura catalana i en català, a l'espera que arribi l'estiu i m'endinsi a tope amb els best-sellers passa-pàgines de la caloreta.

160. El violí d'Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Els banalitzadors de l'holocaust són els individus més ignorants o els més estúpids de la nostra societat. Intento no jutjar mai ningú, ho trobo un acte vulgar propi de la gent amb autoestima baixa (les opinions sovint són judicis, caus en la paradoxa i et contradius a l'instant, com acabo de fer). De vegades costa romandre callat, suposo que quan fruit de la provocació algú o algun fet t'afecten d'alguna manera. Reitero, o ignorant o estúpid, no es pot ser una altra cosa. La visita a Auschwitz en el món de la literatura no és un tema especialment original, però la M. Àngels Anglada ho va fer amb una subtilesa suficient per encabir-ho amb excel·lència dins de les nostres lletres. Una història com moltes altres que s'emmarquen en el repugnant món del feixisme nazi i del seu camp de concentració estrella: l'infern d'Auschwitz. Daniel, lutier de professió, serà l'encarregat de construir un violí que li ha de permetre salvar la vida. No serà fàcil tenint en compte les condicions en les que es troba, però caldrà treure el millor d'ell mateix per tal d'aconseguir-ho. L'argument no té massa cosa més, de fet, és un llibre dels més curts que he llegit enguany. Tampoc l'he gaudit entusiasmat ni m'ha semblat una obra extraordinària malgrat el brutal èxit que va tenir. Per tant, sent sincer amb mi mateix, no puc fer una valoració massa positiva. Òbviament la reflexió sobre la barbàrie del feixisme ha estat un bon punt a favor, però a part d'aquí, el patiment, el dolor i la crueltat em superen. Per això m'emprenya tant que es banalitzi el nazisme avui en dia. Potser més d'un hauria de tornar a veure La lista de Schindler, encara que entenc que per a més d'un d'aquests especímens il·lustrats del negacionisme o de la ignorància, la lectura, la història, la reflexió o l'empatia deuen ser un exercici terriblement complicat.

159. Un dia en la vida d'Ishak Butmic, de Jordi Tiñena

Cada persona té una història. 

De vegades miro la gent passar pel carrer des de la terrassa de casa i penso com deuen ser les seves vides, per què van sempre sols, per què tenen tantes presses o altres mil i un detalls que analitzo com un ximplet. A l'escola compartim estones amb nens i nenes dels que desconeixem les seves realitats i, un dia, com si res, ens assabentem que les seves vides són de tot menys fàcils. 

Si l'empatia m'ho permet, intento entendre tot el que puc dels altres i de les seves vivències. No és una tasca fàcil, tots anem pendents de les nostres pròpies cabòries.

Si tot això ho emmarquem en una societat en guerra, les persones que veuria des de la meva terrassa esdevindrien les víctimes involuntàries de la barbàrie. 

Jordi Tiñena fa un retrat de les vides dels altres, de gent que viu la cruel realitat d'una guerra, que com totes, resulta abominable. Llegir Un dia en la vida d'Ishak Butmic és obrir una ferida emocional que tenia mig oblidada. 

Recordo la meva feliç etapa del 1994, potser el millor moment de la meva vida. Jove inquiet com era, tenia plans, futur, milers de possibilitats, anava a tope per la vida. 

Era també l'època de la guerra de Bòsnia, d'aquell episodi tan fosc de la història europea que em va tocar simultaniejar. Recordo participar en una campanya de recollida de joguines pels nens i nenes bosnis, segurament la típica campanya que relaxava una mica la consciència d'alguns de nosaltres. 

El llibre d'en Tiñena és un cop de puny emocional sobre la taula. Tenim al davant una crònica de la guerra en clau humana, des del punt de vista de les innocents víctimes que pateixen el dia a dia de la crueltat. 

Cada persona que rep un tret pels carrers de Sarajevo i cau morta també té una història.

Llegint aquest llibre m'ha ressorgit comprensiblement el sentiment de fàstic i repugnància a la violència a gran escala com és la guerra. El meu tarannà és absolutament pacifista i detesto qualsevol forma de violència. Fer seguiment de les vivències dels personatges d'aquest llibre és un exercici de total masoquisme. Quin menyspreu més profund em provoca el franctirador, els bombardejos sistemàtics de la ciutat, els assassinats, les tortures, ... 

No, no puc recordar de nou Srebenica i quedar-me tan tranquil. 

Tampoc puc oblidar la fatxenderia de Mladic, Milosevic i Karadzic, els responsables i botxins de 1.500 nens a Sarajevo...

Mentre jo quedava per jugar a esquaix a Tarragona amb un amic aquell ja llunyà 1994, el setge de Sarajevo va aniquilar 10.000 persones. Tiñena ens ho explica home a home, dona a dona, criatura a criatura, història a història. Tots víctimes, tots innocents.

La meva ràbia acompanyarà el seu dolor per sempre.
Un llibre amb el que acabes destrossat, perquè els finals de les guerres no poden acabar bé. De fet, acaba com comença, amb la mort com a protagonista principal.

I cada dia admirant a Tiñena una mica més.