dilluns, 15 d’abril de 2019

255. El joc de pistes, d'Andrea Camilleri (traduït per Pau Vidal)

Aquesta setmana vaig llegir una estranya polèmica sobre els traductors catalans. Incomprensiblement hi ha qui pensa que no són prou bons. Això no hi ha per on agafar-ho. Entenc que senzillament estan acostumats a llegir en castellà i justifiquen així la seva mandra o esforç intel·lectual de fer-ho en català. Particularment m'és indiferent la llengua de lectura, prefereixo l'original si puc i en sé. A la vida he llegit en anglès, portuguès, francès, italià, castellà, alemany i en català. No obstant, com que actualment la lectura és un plaer per a mi, llegeixo en català, castellà i algun llibre perdut en anglès (aquests últims quan estic de vacances). Aquesta polèmica del baix nivell dels traductors catalans és tan absurda que no perdré un borrall en contrastar res. Això sí, involuntàriament immers enmig de la trama internàutica, he volgut retre homenatge als/ les traductores a partir d'algun referent personal meu: Pau Vidal.
Resultat d'imatges de joc de pistes camilleriHe rebuscat per la meva humil biblioteca algun exemplar pendent d'en Camilleri i he trobat El joc de pistes. En Montalbano (ja de 57 anys) viu plàcidament a Marinella quan es troba immers en un joc de pistes com aquells dels campaments escolars (anar descobrint misteris que et porten a altres llocs on hi trobes altres misteris per a resoldre). El llibre va al seu ritme, sense sensacions trepidants i al més pur estil Camilleri. Va ser una lectura ben entretinguda de Diumenge de Rams. 
Però, i aquí ve la gràcia del tema, la lectura d'aquest exemplar perseguia un objectiu doble: entretenir-me i analitzar la traducció d'en Pau Vidal. El punt 1 era fàcil d'assolir i es va aconseguir sense problemes.
Per què m'agraden tant les traduccions de Pau Vidal?
Per una banda perquè va ser un tema de conversa amb un dels meus llibreters de confiança. Parlàvem de Camilleri i vam acabar parlant del traductor. D'alguna manera resulta insòlit, perquè quan llegeixes un llibre no recordes qui el va traduir. En el cas de Pau Vidal te'n recordes. El motiu... no el sé. No he llegit mai en Camilleri en italià (els garants de les bones traduccions deuen conèixer els originals i es poden permetre certes afirmacions, però jo, malauradament no puc). He llegit en Camilleri en català, castellà i anglès... però recordo el traductor en català. El motiu... segueixo sense saber-lo, i per això em calia analitzar-ho aquest cap de setmana.
Vaig voler llegir al traductor de forma independent. Entenc que l'estil de l'autor deu ser inherent a la seva obra en general, per tant la meva intenció era descobrir què aportava el traductor al manuscrit original. D'entrada el traductor adapta els col·loquialismes italians al català, una tasca extremadament complexa. A més, aconsegueix que et sorprenguin i te'n portis una rialleta còmplice. El vocabulari no és especialment complex, però vas trobant mots o expressions (per exemple: fer esgüells), que enriqueixen clarament el vocabulari propi. L'estil de la narració és dinàmic i àgil, pressuposo i recordo de les altres versions que sí he llegit que així és, i que per tant, en Pau és fidel a l'original. Finalment hi deu haver un toc personal, el mateix Pau parla de passió pel que fa. Totalment d'acord. Quan llegeixes en Camilleri en català alguna sensació inexplicable t'atrapa. Sempre dic que sóc fan de l'autor italià pel traductor català. 
Traduttore, traditore?
No, amics meus. En el cas de Pau Vidal, Traduttore, cospiratore.
El traductor que conspira amb l'autor i ens porta a un fi comú: la passió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada