dimarts, 16 d’abril de 2019

256. Les Mans del Drac, de Sebastià Bennasar

Resultat d'imatges de Les Mans del Drac, de Sebastià BennasarNo m'agrada falsejar la veritat i voler quedar bé sempre amb tothom. La Montse d'Administració em va dir un cop que "tots els llibres tenen alguna cosa". Estic completament d'acord. Aquest és un llibre que distreu a base de bé, curtet i d'allò més divertit. Per un moment no sabia si era una novel·la negra en el sentit estricte de la paraula o una broma (la ironia plena cal situar-la en el seu context, i fins que no passes les pàgines no saps encara quin és aquest context). 
Com que la lectura d'aquesta novel·la és súper amena, vas llegint i vas passant les pàgines sense problemes. Les Mans del Drac de Sebastià Bennasar m'ha acompanyat fins al Far de la Banya i tornar (entenc que si la gent pot caminar sense apartar la mirada del seu mòbil, jo puc anar 5 kilòmetres mar endins llegint el meu llibre i tornar a casa). Deu kilòmetres desprès he arribat a la conclusió que aquesta és una novel·la per no complicar-te la vida, passar una bona estona i no buscar-hi massa profunditats (malgrat la crítica que s'entreveu contínuament i que dóna feina per pensar una bona estona). 
La trama és absolutament original. En el marc d'una diada de Sant Jordi "especial" un assassí en sèrie decideix anar carregant-se escriptors. Per altra banda, una secta satànica va fent de les seves i els seus membres pretenen reencarnar de nou a Belcebú. He flipat amb l'argument perquè no tenia ni idea de què anava a llegir i anava de sorpresa en sorpresa. Mentre la marinada em refrescava les idees m'anava rient per dins imaginant-me episodis tan peculiars com un atemptat a base de llençar carregaments de "merda" a les autoritats dins del temple expiatori de la Sagrada Família. Flipant, com ja he dit. Això era una Aterriza como puedas en versió thriller barceloní, Mossos d'Esquadra, periodistes intrèpids protagonistes involuntaris, pares de Montserrat, un dominic mig inquisidor (no podia faltar), oques degollades de Santa Eulàlia i un Robert Langdon de Dan Brown en versió catalana (entre moltíssimes altres sorpreses). Increïble i genial. 
Com que tots els llibres tenen alguna cosa, recomano molt llegir aquesta novel·la. Gaudir de la ironia ben escrita sempre va bé!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada