437. Animals dels marges, de Miquel Aguirre

Animals dels marges de Miquel Aguirre comença de forma força sorprenent. Un home abandona un cadàver dins d'un cotxe i marxa del lloc. Poc després un company del primer el recull i el duu a una pensió, intercanviant entre ells una sospitosa complicitat. La trama va evolucionant i descobrim que tots dos formen part d'una estranya "organització" que no seria exactament una ONG, sinó que la seva tasca principal seria de tipus més sòrdid i criminal. El mort es tracta d'un pobre desgraciat que pretenia fer xantatge a un dels membres de l'organització, sense saber que els tentacles de la bèstia són extremadament llargs. El xantatgista pretenia extorsionar a partir de la informació que havia anant acumulant fruit de l'observació dels actes del membre citat abans. No obstant, la seva mort accidental obre tota una investigació dins de l'organització, on es descobreix que la mala praxi del membre extorsionat mereix un petit càstig. 

Per a mi aquest llibre va de més a menys, ja que estava totalment atrapat en l'argument. El trobava extraordinari i apassionant, misteriós i sorprenent, fins que poc a poc... m'he anat cansant. Ha arribat un moment que necessitava tancar el tema perquè el final m'ha semblat una mica forçat. Queda clar que els poders criminals ben organitzats són els que tallen el bacallà en el submón del crim i que estan molt més a prop de les persones del que ens pensem. M'ha recordat les societats totalitàries i la manca de llibertat personal, on tot sembla una cosa però és una altra. La novel·la està ben distreta, però com dic l'he trobat un pèl llarga. Recordava aquest autor d'un llibre anterior i potser m'he deixat portar per una idea equivocada del seu estil.

436. La muerte de Ivan Ilich, de León Tolstoi

Un cop he acabat de llegir La muerte de Ivan Ilich de León Tolstoi m'han entrat ganes de posar-me dempeus i començar a aplaudir de valent. Els entesos parlen d'una obra mestra de la literatura i francament ho és. Quin escàndol de novel·la i quin exercici de reflexió tan potent per a una persona com jo, que encaixo en molts dels pensaments del pobre protagonista. Sembla que la novel·la és fruit de la mateixa experiència de l'autor quan aquest tenia la meva edat aproximada. Es tracta del mirar enrere i fer una valoració en cas que la mort ens arribés de cop. Això fa el protagonista, un buròcrata brillant que s'ha passat la vida lluitant per un benestar fictici que l'ha allunyat del tot de l'essència real de la seva vida. Per sort, ja fa temps que porto reflexionant el mateix i ja fa un temps que la recerca real del sentit de la meva existència és el pilar fonamental de la meva vida. Aquesta novel·la és una lectura necessària per a qualsevol persona de 50 anys que comença a pensar que vida comença a fer baixada. La dicotomia entre la vida i la mort es fa present, juntament amb el concepte del sentit de la vida viscuda. L'home ha aconseguit amb notable èxit els seus propòsits familiars i laborals, però què li ha aportat això a l'hora de morir? El meu avi és el contrapunt, l'home referent de la meva vida. Ell va morir fent riure a la la gent, estimant i sent absolutament estimat. Mai li vam valorar prou. Aquest és model a seguir que segurament voldria oferir en Tolstoi, l'altra cara del protagonista d'aquesta novel·la. El gran perdedor de la societat actual, el poc visible, el mindundi, però que el dia de la seva mort pot mirar enrere i somriure. Aquesta novel·la és un cop d'efecte que he gaudit tal dia com avui, diumenge 29 de novembre, rodejat de pensaments incòmodes a causa de la conjuntura social actual, però amb la rauxa de l'optimisme vital heretat del gran Àngel Domènech, el meu avi.

435. Historia de un perro llamado Leal, de Luis Sepúlveda

Historia de un perro llamado Leal de Luis Sepúlveda és una nova oportunitat per conèixer més i millor la narrativa d'un dels altres ídols literaris de la meva vida. Des de que vaig descobrir els llibres del xilè sempre he de tenir algun dels seus títols a punt per anar-hi o per tornar-hi. 

En aquest cas ens trobem davant d'una breu faula que toca un dels meus punts dèbils: la relació entre els homes i els gossos. Un nen maputxe i el seu cadell són separats violentament pels espoliadors que actuen sense escrúpols i ocupen el territori indígena. El gos acaba en mans dels blancs i el noi creix amb el seu poble endinsat en territori maputxe. La situació es complicarà quan el noi és perseguit pels "dolents" i el gos ajudarà al seu germà humà. Una novel·la senzilla i previsible, però emmarada de valors humans dels bons, d'aquells que et fan creure que la vida té episodis d'amor que fan que tot valgui la pena. He quedat molt corprès quan he descobert aquesta tarda que l'autor va ser una de les primeres persones que van morir a causa del Covid. No puc entendre la magnitud de la mala llet que gasta aquest virus fastigós. En un món carregat d'egoismes i carregat de mala gent, la figura de Sepúlveda era un bri d'esperança. Sóc un addicte a la bona gent. La faula que avui he llegit m'inspira lleialtat, amor i confiança, valors que hem de recuperar com sigui malgrat la brutícia d'alguns humans. 

Gràcies Luis, seguiré llegint les teves novel·les per necessitat. 

434. Els ulls del germà etern, d'Stefan Zweig

Viure sense culpa és l'eix filosòfic i argumental d'Els ulls del germà etern d'Stefan Zweig. Llegeixo a la Viquipèdia que l'autor austríac va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa. Ho trobo encertadíssim i realment encisador com a producte literari. 

Un home brillant, el gran guerrer i posterior jutge d'un regne pre-budista amb aires orientals, decideix auto-infringir-se el mateix càstig del culpable d'un crim que ell ha jutjat prèviament. El precedeix un fratricidi mig involuntari que el marcarà la resta de la seva vida i que seran els ulls d'aquell germà etern que dona el títol a la novel·la. Allà, a l'interior de la cel·la fosca i freda incrustada a la pedra, s'adona que la justícia que pretenia infringir és més aviat un càstig injust. Inicia llavors un període de retrobament amb ell mateix on pretén despullar-se de la culpa i sevir als altres, tot apropant-se a l'essència humana i divina. La vida passa i ell abandonarà els hàbits mundans per convertir-se en una ànima solitària. 

Sense paraules. 

Increïble faula o història amb més moral i contundència que qualsevol text llegit fins al moment. Frases i reflexions que t'augmenten a la categoria de lector privilegiat, on la lectura és un autèntic plaer intel·lectual. Admirable en tants sentits que ja arribo a l'addicció i a la necessitat de buscar un altre títol d'aquest extraordinari autor. 

433. El noi de la casa de la muntanya, de John Boyne

El noi de la casa de la muntanya de John Boyne és una novel·la que no pretenia llegir, però que vaig trobar accidentalment al Re-Read i que sense motiu aparent la vaig comprar. Em feia molta mandra seguir amb alguna lectura similar al nen del pijama de ratlles, nazismes i drames psico-infantils del mateix estil. No obstant, la sorpresa ha estat majúscula quan he descobert que la novel·la té un patró similar, però sense ser exactament el mateix. 

Un nen de pare alemany i mare francesa queda orfe en el període d'entre guerres a París. Com a mesura excepcional el nen és portat a Salzburg a un destí sorprenent: la casa de la muntanya del mateix führer Adolf Hitler, on la tieta del nen serveix com a majordoma. Allà el nen pateix un renaixement personal i deixa de sentir-se francès per convertir-se en un autèntic patriota alemany. El concepte és senzill, però força interessant. 

He passat una estona bastant engrescat llegint com l'evolució del nen a adult esdevé paral·lela a la seva evolució ideològica. En termes generals m'ha sorprès bastant que una mena de seqüela d'un best-seller em resulti més interessant que l'original. De fet, estaríem parlant del mateix marc històric i d'un argument amb una moral bastant definida. En aquest cas juguem amb el tema de l'adoctrinament de la gent i de les seves conseqüències, un concepte que encara resulta de força actualitat. Crec que he començat a valorar aquest autor més com a escriptor de bons llibres que no pas com a creador de best-sellers.

432. Novela de ajedrez, d'Stefan Zweig

M'he quedat de nou sense paraules per definir una fascinant obra d'art de qui s'està convertint en un dels meus escriptors preferits. Novela de ajedrez d'Stefan Zweig és un plaer absolut pels amants de la bona literatura en general i del joc dels escacs en particular. En un viatge en vaixell des de Nova York a l'Argentina hi coincideixen dos personatges de vides molt diferents, però amb un nexe comú molt particular: els escacs. Tots dos han entrat als escacs per camins diferents, però en els dos casos el joc esdevé el referent essencial de les seves vides. El primer és un orfe sense cap habilitat especial que troba en els escacs un talent natural, el segon és un pres del règim nazi que sobreviu emocionalment gràcies al joc. Entenc que el mateix autor devia sentir-se especialment atret pels escacs i va obsequiar els lectors amb una novel·la ambientada en aquest joc. 

Com sempre la lectura de la prosa d'aquest escriptor és una delícia pels sentits. Aquesta tarda l'he trobada accidentalment a la biblioteca virtual e-biblio i l'he llegida d'una tirada perquè era impossible aturar-se. La descripció psicològica dels dos jugadors i el ritme de la situació és absolutament excepcional. Jo ho he viscut amb la intensitat de ser-hi present, com si fossis un espectador en directe de la partida que disputen els dos contendents. Cada novel·la de Zweig és un exercici d'observació i d'aprenentatge pur, on els personatges tenen cos i ànima. En aquest cas el segon jugador troba en els escacs una forma d'escapar de l'angoixa de la seva situació vital, tancat i aïllat de l'exterior. Obligat a viure del no-res, les peces i els moviments del joc envaeixen la seva ment i eviten (o no) la bogeria. No vull desvetllar el final, però és tan apassionant com tota la novel·la.

431. El cervell de Kennedy, de Henning Mankell

El cervell de Kennedy de Henning Mankell és una novel·la de desenvolupament lent on trobes qualitat literària des de la primera pàgina. Una dona de 54 anys torna a Suècia després d'estar treballant durant un temps com a arqueòloga en unes excavacions a Grècia. La seva arribada no pot ser més contundent, perquè només accedir a casa seva troba el seu fill de 25 anys mort víctima d'un presumpte suïcidi. La dona no pot creure que el seu fill s'hagi llevat la vida i comença a estudiar les darreres activitats que aquest duia a terme, especialment una de ben curiosa: quina relació tenia el seu fill amb el cervell de Kennedy? 

Aquest tema del cervell del president nord-americà sorprèn molt, especialment quan no sembla que tingui massa a veure amb el desenvolupament posterior de la trama. La mare del noi va descobrint molts secrets de la vida del seu fill, alguns especialment sorprenents com el fet que el xaval tenia la SIDA, disposava d'un pis a Barcelona i mantenia una relació molt estreta amb Moçambic. Louise decideix viatjar a Maputo, on coneixerà un seguit de personatges directament relacionats amb la vida del seu difunt fill. L'autor descriu magistralment la geografia, la societat i la situació política d'una Àfrica mutilada per la societat occidental. L'arribada de la SIDA al continent representa un dels pitjors càstigs socials i probablement el cop de gràcia que pot conduir la seva població a una catàstrofe sense precedents. Una novel·la pseudo negra, però amb una càrrega social i humana tan contundent que no et queda més remei que treure't el barret davant la realitat. Crec que hi ha dos tipus de Mankell, el de la novel·la més comercial de l'estil Wallander i l'humanista focalitzada a l'Àfrica. 

En els dos casos l'escriptor suec és un mestre.

430. La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel

Viktor Nikolàievitx Manperel és un tipus estrany, matemàtic de professió i geni mundial de la seva matèria. Malgrat haver resolt una de les qüestions matemàtiques més complexes del món i haver aconseguit un dels premis més prestigiosos possibles, ell renuncia al premi d'un milió d'euros i decideix continuar vivint aïllat i allunyat de la vida social en el seu retir voluntari en una illa russa a tocar del Pol Nord. Allà viu amb la seva mare envoltat de tundra en un pis miserable, gel, aurores boreals i apunts numèrics. Un bon dia comença a rebre missatges orals gravats del seu difunt pare, que li va comunicant que la seva presència al món és molt més important del que es pensava. Els missatges els hi porta el cap de l'oficina de correus de la miserable oficina del poble, persona amb la qual farà una bona amistat. Aquest llibre és força curiós, perquè vas passant les pàgines i realment non saps què està passant. Acabo el llibre amb la conclusió que el final em decep molt, ja que l'autor tira de fantasia i a mi aquest gènere se m'escapa del tot. Una bola metàl·lica i un gos esdevenen la clau de vota que justifica una experiència vital que semblava molt potent i que no li he trobat el sentit. El llibre té un punt filosòfic, en tant que provoca la reflexió sobre l'essència de l'existència humana. Realment he passat bastant ràpidament les pàgines finals, potser pel desinterès o per la desconnexió que he patit. Crec que no he estat el candidat ideal per llegir aquesta novel·la, encara que el marc geogràfic ha estat espectacular, la psicologia dels personatges força interessant i el desenvolupament argumental prou original.

429. El mal camino, de Mikel Santiago

Doncs sí, he de donar la raó a la meva companya Noèlia del Club de Lectura de Dominiques i certament aquest autor enganxa. El mal camino de Mikel Santiago no l'he trobat excepcional, però sí d'aquells llibres on el desenvolupament de l'argument et manté tens en tot moment i a l'expectativa. Un famós escriptor irlandès i la seva família s'instal·len a la Provença francesa. La nova etapa familiar no serà senzilla, perquè un dels factors negatius que arrosseguen i que els acompanyarà fins a França serà la presència a la mateixa zona geogràfica del gran amic del pare. Segons la mare, aquest amic no representa una bona influència per a ells a causa del seu passat fosc embolicat en el món de les drogues i el malviure. Tot petarà en el moment en què aquest individu apareixerà mort a la piscina de la finca veïna on viu. A partir d'aquí l'escriptor reviurà els darrers moments de les seves trobades amb el vell amic i anirà descobrint que la mort del seu estimat col·lega podria no ser accidental. Tot comença amb l'atropellament d'un estrany individu en una carretera rural i quan el cadàver del qual desapareixerà misteriosament. 
Les peces ocultes del trencaclosques es van capgirant a mesura que el pare esdevé l'investigador improvisat del cas. Poc a poc es va trobant més aïllat i fins i tot sembla que la seva pròpia família cau en el parany d'uns estranys i peculiars conciutadans del petit poble francès. Tot plegat, molta informació, molts detalls, no massa personatges i un marc geogràfic força atractiu. Destaco la intensitat narrativa i el fet que és un llibre que vols passar pàgines ràpidament, una dada que em sorprèn, tenint en compte que feia dies que no em passava. Molta intriga, una novel·la que negreja i força recomanable.

428. Ébano, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Costa escriure un comentari sobre un llibre quan estic a les acaballes de la que ha estat la meva primera quarantena sanitària. He llegit a disgust, com a recurs per passar el temps i no com a plaer. 

En tot cas, en aquest Ébano d'Alberto Vázquez-Figueroa el resultat ha estat bastant millor del que m'esperava. Realment l'argument és senzill a més no poder: una noia és raptada al Sudan i conduïda a través del desert del Txad en direcció a la península aràbiga. El seu marit, un jove europeu, decideix fer tots els esforços possibles per recuperar-la. Per aquest motiu es posa en contacte amb un grup antiesclavista que l'ajudarà a recuperar la noia. 

El llibre és bastant fluix, però d'aquells distrets que et fan passar les pàgines. L'autor el va escriure el 1976 i ja posava de manifest la discriminació històrica que ha patit el continent africà des de sempre. Sembla que les coses avancen molt lentament en aquest terreny i que encara no s'ha solucionat aquesta lacra fastigosa de l'esclavitud. M'agrada molt la valentia de l'autor que és capaç de fer una novel·la d'acció i al mateix temps una denúncia social. No és el primer cop que llegeixo novel·les d'ell i ja sigui a Àfrica com a Amèrica del Sud, el component humanitari del canari sempre hi és present. També em resulta curiosa la llista de personatges de la història, on hi apareixen els reconeguts tuaregs que tant van significar en el desenvolupament posterior de la bibliografia d'aquest excel·lent autor d'entreteniment.

427. La costa de los diamantes, de Clive Cussler

Vaig escollir aquest títol a causa de la crisi lectora que la conjuntura actual m'estava provocant. Reconec que la lectura simple i senzilla ajuda molt en aquestes situacions i La costa de los diamantes de Clive Cussler era una bona manera de rellançar la la meva intensitat lectora. Doncs l'efecte esperat no s'ha portat a terme i he abandonat el llibre a falta d'unes quantes pàgines perquè la història és infumable. Un eco-terrorista pretén provocar una catàstrofe petroliera que inundi de cru una extensió enorme davant les costes del Congo. Des d'allà, i mitjançant un peculiar sistema d'escalfament de l'aigua de mar, s'ha de provocar un huracà immens que dugui una desgràcia ambiental a terres nord-americanes. L'encarregat de solucionar el problema és aquest cas en Juan Cabrillo, patró del vaixell fantasma Oregon, una bèstia marina camuflada de mercant, però amb el màxim de recursos bèl·lics per afrontar qualsevol repte. En definitiva, un argument que en el seu moment em va servir per a enganxar-me a la lectura i que ara una mica més em fa que la deixi per sempre. M'ha agradat bastant la primera part de la novel·la, ja que m'he endinsat a la selva congolesa i a zones espectaculars de tipus geogràfic que no tenen malbaratament cultural. No obstant, encara que l'argument és prou original, la història en general no té ni solta ni volta, encadenant seqüències absurdes una darrera l'altra. Ho deixem aquí, esperant que aquesta barbaritat de llibres llegits d'aquest autor aviat quedi superada per algú altre. Fa una mica de vergonyeta que algú pensi que aquest home seria el meu escriptor preferit.

426. El port del nou món, de Xulio Ricardo Trigo

El port del nou món de Xulio Ricardo Trigo m'arriba després d'uns dies de descans de lectures, a conseqüència de la important càrrega de treball que he tingut aquest inici de curs. La veritat és que anava llegint poc a poc, sense massa interès, fins arribar a l'11 d'octubre, quan vaig fer una embranzida total i quasi el llegeixo d'una tirada. Les novel·les del gallec establert a Tarragona no deceben mai i en aquest cas tampoc. 

Marxem a la Barcelona de finals del segle XV en el marc de la construcció del nou port marítim que ha de convertir-se en un  dels centres comercials més importants de la ciutat. Les coses no van bé i les obres són força caòtiques a causa del terreny i de la poca perspectiva que duu l'enginyer italià contractat pel consell de la ciutat. Malgrat el renom que l'acompanya, l'Stassi d'Alexandria no se'n surt i la situació es complica cada dia més. 

Mentre tant, un jove barceloní, de nom Marcel i fill del dur capatàs de les obres del port, s'obre camí a la vida i al món perseguint el somni del seu mestre cartògraf Lluís Esquiva. Aquesta ruta personal el portarà a terres del Priorat i a Siurana, on coneixerà un antic soldat que esdevindrà el seu millor amic. En general es tracta d'una història força distreta, ambientada en una època d'allò més interessant i amb uns personatges adients. Monjos, frares, nobles, reis, polítics, obrers converteixen la novel·la en una amalgama d'individus ideal per conèixer més i millor la societat de la ciutat de Barcelona en una època fascinant. També resulten interessants els personatges femenins que envolten els homes de la història, concretament la Teresa, una noia de pagès que sobreviu com pot amb l'objectiu de salvar el seu germà injustament empresonat. Sentiments i emocions es donen de la mà en una gran història medieval que obre el ventall temàtic de l'autor a la novel·la històrica de categoria. M'agrada les opcions que planteja en Trigo, perquè cada llibre juga en un espai i en un moment específic de la història en un teló de fons local. Fantàstic.

425. El vi fa sang, de Salvador Balcells

Empès per una conversa amb en Moisès decideixo entrar de ple als llibres de Salvador Balcells. El primer cop me'l vaig trobar als Assassins del Camp, després va arribar Els crims del convent i, finalment, Tempesta al Bàltic. El vi fa sang és un títol emblemàtic pel que comporta al món literari local, concretament pel festival de novel·la negra de l'Espluga de Francolí que porta el mateix nom. Quan he vist que aquest llibre estava disponible a la Biblioteca, he anat directe al seu encontre i m'hi he posat de seguida. 

El sotsinspector Espinosa inicia el seu segon cas literari amb un desplaçament exprés a l'Espluga de Francolí, on s'ha trobat el cos sense vida de Ramon Heredia, empresari d'Alcarràs de cria equina i propietari d'una hípica. Sense proves i cap indici per desenvolupar la investigació, el cas queda arxivat. Emili Espinosa viu al barri de Torreforta de Tarragona amb la seva dona i les seves dues filles universitàries. Destaco de nou, com ja vaig fer al seu llibre anterior, la delicada descripció dels ambients rutinaris i familiars dels integrants del seu nucli més proper. Em va sorprendre i em sorprèn una altra vegada com l'autor s'esplaia en la descripció de detalls intranscendents que donen tanta vàlua als moments de qualitat de l'entorn familiar. Em refereixo per exemple a les converses de Vidal amb la dona i amb les filles sobre temes "normals" que apropen la novel·la a la pròpia realitat del lector. La tasca policial continua amb un nou cas a Tarragona, on un professor de química de la URV es penja a casa seva. Alguns companys del finat no es creuen la versió oficial i publiquen una necrològica al Diari de Tarragona denunciant un possible assassinat. L'acusació apunta a les empreses petroquímiques del polígon industrial de la ciutat, concretament a una en particular, Quimisa. El cas obre molta expectativa ciutadana i al pobre Espinosa se li gira feina a la comissaria. S'obren diverses vies d'investigació i tot sembla portar a un negoci de seguretat privada regentat per un peculiar matrimoni.

Una novel·la local de tarragonisme absolut, personatges extremadament propers i amb un inspector sense extravagàncies que encisa de tant normal que és. Aquesta és la gràcia dels llibres del Balcells, un autor que crea ambients tan realistes que els assimiles fàcilment. L'espluguí és un escriptor que no se'n va de l'olla quan descriu la personalitat de Espinosa i companyia i t'estalvia els afegitons habituals dels grans protagonistes de la novel·la negra. Una novel·la àgil, distreta i carregada de complicitats.

424. Herba negra, de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón

En principi Herba negra de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón és una novel·la juvenil que ha d'agradar a públic adult. Home, discrepo una mica, perquè si bé el context i la idea m'han entusiasmat, la història l'he trobat una mica fluixa. A efectes pràctics ens trobem davant d'una rebel·lió de la natura en tota regla. Lògicament el tema és atractiu, ja que una planta (amb el suport de l'habitual ambició humana) lidera un projecte de recuperació del terreny perdut davant de la humanitat. La planta té unes propietats i una fortalesa que la fan pràcticament inexpugnable i el pronòstic per a la raça humana és força negre. Aquesta reflexió la trobo fascinant, ja que d'alguna manera l'ésser humà mereix un toc d'atenció de la natura en el seu egoista programa d'evolució sense escrúpols. Que sigui la mateixa natura la que prengui el lideratge de la lluita i no la consciència humana fa que la novel·la encara m'interessi més en els temps que corren. No obstant, la novel·la la trobo juvenil 100%, els fets narrats se m'han fet una mica llargs i tampoc els he trobat especialment interessants. Començava bé, amb un noi obsessionat en depilar-se contínuament i tancat en un psiquiàtric. A partir d'ell una noia entra en contacte amb un món inesperat, on una planta agafa el protagonisme real de la història. Penso que és una bona novel·la per a entretenir-se amb un bon fons de reflexió, però massa semblant a una sèrie de Netflix sense gaire pretensions. Jo hauria enfocat més el tema en la vessant ecològica, però entenc que hauria perdut el flux narratiu que necessita una novel·la juvenil. Bé, una altra lectura que es llegeix pràcticament d'una tirada.

423. La tercera virgen, de Fred Vargas

 La tercera virgen, de Fred Vargas és un exemplar de caça major de prop de 500 pàgines que m'ha agafat en un moment de moltíssima feina laboral. No obstant, he reeixit amb certa celeritat la seva lectura i puc sumar un nou títol de l'escriptora francesa. Aquest cop l'inspector Adamsberg ha d'investigar un estrany cas d'exhumació de cadàvers de dones verges. El que no sembla que tingui cap sentit el porta a un parell de cementiris de la Normandia, on descobreix també les misterioses morts de dos cérvols de la muntanya, amb l'afegit que els animals han estat salvatgement mutilats amb l'extracció del seu cor. Els habitants de la zona es fan creus i es posen en contacte amb l'inspector de Paris, que troba un nexe entre tot plegat. El lector comença a seguir el pas del policia i forma part de la seva investigació, cercant sospitosos i sorprenent-se del desenvolupament dels fets. L'enemic a batre és "L'Ombra", un personatge que sembla que es dedica a preparar un elixir de vida eterna amb ingredients d'allò més especials. La lluita amb la realitat i el sobrenatural es posa de manifest al més pur estil Conan Doyle i Adamsberg rebutja d'entrada qualsevol mística o versió llegendària dels fets. El llibre es llegeix bastant ràpid, hi ha moments que desconeixes les pàgines que has llegit d'una tirada, ja que entra molt bé i vas fent sense pausa. A efectes de gust, tampoc m'ha agradat en especial malgrat les crítiques tan positives que he vist. A mi m'ha agradat, tot està bastant ben construït, però he trobat moments que hi havia massa casualitats. Reconec que m'he deixat dur per l'estratègia de l'autora i desconeixia totalment com podia acabar la novel·la, un aspecte que trobo fantàstic, perquè et manté fidel a la lectura i amb l'expectativa fins al final. Bé, sumem!

422. Un dia de caça, de Gerard Guix

Un grup de quatre caçadors veïns d'un poble rural català fan una sortida de caça i un d'ells mata accidentalment un noi del poble. La seva reacció no és especialment dramàtica ni preocupant, sinó més aviat procuren amagar tot l'assumpte i passar pàgina com si no hagués passat res. A mesura que es va avançant les pàgines de la novel·la s'observa com l'objectiu no és trobar l'assassí, sinó saber com es va desenvolupant l'argument. La trama gira al voltant de les conseqüències que aquest assassinat accidental comporta en les vides dels caçadors. Els quatre homes representen quatre arquetips humans molt clars: l'alcalde corrupte del poble, un noi homosexual víctima de prejudicis, l'amo del bar "Els caçadors" i el mecànic del poble. Un dels personatges destacats és la mare del noi difunt, que es passa la novel·la carregada de calmants i que agafa un paper destacat al final de l'obra. La primera part de la novel·la acaba amb l'aixecament policial del cas i un sorprenent abandonament del cas per part dels Mossos d'Esquadra. No obstant, en aquell moment s'obre la caixa de Pandora i les vides dels responsables inicien el seu peculiar camí pel purgatori. L'evolució de les consciències dels caçadors sorgeix del detonant de la mort del noi. Es descobreix que el xaval era un expert en xantatges i mig poble estava amenaçat per la possibilitat que el noi parlés massa. Destaco el peculiar sentit de l'humor que es barrejava amb el dramatisme de la situació en general. En definitiva, una novel·la força interessant que ha estat una proposta magnífica del Club de Lectura de la Biblioteca Pública de Tarragona i que avui hem debatut amb el lideratge de la Margarida Aritzeta.

421. La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano és un altre dels llibres proposats pel Club virtual de novel·la italiana de la Biblioteca Pública de Tarragona. Es tracta d'un llibre força conegut que he llegit gràcies a aquest estímul inesperat, ja que estic inscrit independentment dels llibres proposats. La novel·la et transporta a una ciutat italiana que no he identificat i on hi viuen dues famílies amb fills. Serà la relació que es crearà entre dos dels petits la que marcarà el futur de l'argument. D'entrada no es coneixen, però queda clar que en Matti i l'Alice no tenen una infància fàcil i que un cop coincideixin en l'adolescència establiran un peculiar vincle que sorprèn per la indiferència i la  química existent entre ells. Per tant, la novel·la s'inicia amb dues històries paral·leles fins que els dos "perdedors" es coneixen. El que sembla una lògica relació de parella no es produirà durant la vida adulta, ja que tots dos agafaran camins diferents: ella es casa amb un metge italià i ell marxa a treballar a una universitat estrangera presumptament britànica. Matti arrossega un trauma infantil força significatiu, ja que va abandonar la seva germana bessona en un parc i ella va desaparèixer per sempre.

La prosa està delicadament escrita i entra molt bé, potser els capítols donen la informació necessària i no s'allarguen exageradament. No es nota el concepte de novel·la italiana que era tan obvi amb l'Elena Ferrante. En aquest cas el retrat dels personatges és més genèric, més humans i menys determinats pels condicionaments nacionals. Crec que aquesta és definitivament una novel·la de personatges, d'aquelles on els trobes que tenen ànima i que la seva construcció és perfecta. Matti i Alice són un prototipus del "ningú", els antiherois que no sumen, però tant o més vàlids que la resta d'humans. Aquesta novel·la em fascina per això, per veure protagonistes massa humans, reals al cent per cent i imperfectes com tothom.

"Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda"

420. El despertar del navegant, de Maribel Torres

Aquest cop sí que he agafat una lectura de distracció total de la factoria de Llibres del Delicte. Darrerament tot era massa complicat i avui vinc amb una història llegible en poc temps, sense excessives pretensions i agradable per la seva senzillesa. 

Una noia regenta una agència d'investigació privada i és contractada per una casa d'assegurances per descobrir el motiu pel qual un quadre de Miró ha estat substituït per una falsificació. Juntament amb el seu company, un jove expert en informàtica, inicien la recerca del Miró original. A partir dels seus descobriments arribaran a una complexa trama on la corrupció urbanística i la política agafen el testimoni de la trama. 

Una novel·la molt correcta, extremadament senzilla i d'agradable lectura. Poca novel·la negra en aquest cas i poca descripció psicològica dels personatges, però que tampoc he trobat a faltar perquè ara em calia una història d'aquest estil. De fet, crec que el millor d'aquesta novel·la és que la pots llegir sense pretensions ni esforços acadèmics exagerats. Sóc un fan d'aquesta literatura, a més a més emmarcada en el nostre territori i sense haver d'imaginar personatges o paratges estranys o incomprensibles. Definiria aquesta història com a una novel·la normal, un fet que te l'aproxima i la fas teva de seguida. 

419. Sang vessada, d'Asa Larsson

Sang vessada d'Assa Larsson és el segon títol de la saga dels Crims del Cercle Polar. Recordo el primer, Aurora boreal, i en tinc un bon record. Aquest segon parteix d'una situació bastant similar, ja que ens trobem amb un cadàver en una església que presenta signes d'haver estat torturat de forma salvatge. Els parroquians de la zona passen a ser els sospitosos principals i la inspectora de torn inicia les investigacions pertinents. Amb ella treballarà la Rebecka Martinsson, l'advocada protagonista del primer número de la sèrie i que ara involuntàriament també agafarà un paper destacat. El crim és dels típics escabrosos de la novel·la negra escandinava, però el desenvolupament de la trama l'he trobat una una mica lent. L'autora ha escrit una novel·la molt ben construïda, però massa atapeïda de detalls que particularment no m'interessaven gaire. La mort de la religiosa no colpeix la societat que l'envolta perquè no era una persona estimada en la seva comunitat. Massa gent havia tingut problemes amb ella i pràcticament tothom pot passar per culpable. La novel·la obre diverses històries paral·leles que amplien la teranyina de sospitosos, però tampoc t'atrapa amb aquella intensitat que habitualment m'he trobat en aquest gènere. Destaca el seguiment metafòric d'un grup de llops, on hi veig una història mirall de la realitat amb la natura. 

Una novel·la correcta, poc original, fàcil de seguir i amb certa dosi de misteri. Potser m'ha faltat la intensitat d'altres opcions, però no em desmotivo gens i seguiré amb els altres casos. M'agrada que el pes de les investigacions recaigui sobre dues dones, potser el toc més original de la sèrie.

418. Instint de supervivència, de Ramona Solé

Instint de supervivència de Ramona Solé és el típic llibre que està molt bé, però que se'm va fer llarg. Aquí em sento responsable de la meva poca determinació actual per llegir històries massa psicològiques i haver entrat amb tan de gust en la dinàmica de l'acció o de la novel·la criminal. El llibre és bo, però quan agafo un títol de novel·la negra, això és el que m'agradaria llegir. En aquesta ocasió ens trobem amb un inici prometedor, on una noia es vol suïcidar i a última hora és rescatada per la seva veïna. Fruit de la pena que li provoca, la salvadora busca una feina per a la primera, que amb dues criatures i amb un present d'allò més complicat, li proposa entrar al servei de la seva sogra. El que sembla una bona acció no és més que un intent d'infiltrar una espia que vagi informant dels afers de la sogra. L'acció és bastant lenta i el joc psicològic i de manipulacions personals no m'ha atrapat gaire, encara que he tingut algun bon moment on m'he quedat enganxat. Destaco alguns dels girs inesperats de l'acció i la molt ben presentada descripció dels personatges i de les seves vides. La vida de la noia protagonista tampoc resulta ser el que en un primer moment semblava i tot esdevé una amalgama de possibilitats que et pot mantenir l'interès de la trama. Bé, content de sumar el títol 25 consecutiu de Llibres del Delicte, amb poc delicte en aquest cas, però provinent d'una escriptora que em cau excepcionalment bé. Potser no era el moment per a aquest llibre, però estic molt satisfet d'haver-lo llegit.

417. Ojos de agua, de Domingo Villar

Una altra de les propostes del Club Virtual de la Biblioteca Pública de Tarragona és aquest Ojos de agua de l'escriptor gallec Domingo Villar. Una lectura i un autor que desconeixia però que m'ha entrat súper bé i m'ha fet passar unes horetes de plaer literari absolut. 

Un inspector gallec i el seu company aragonès treballen a la comissaria de Vigo quan arriba un cas estil novel·la negra escandinava. Un home és trobat mort víctima d'un enverinament cruel i absolutament dolorós. El text és d'allò més dinàmic, carregat dels elements propis de la novel·la negra i amb un toc d'humor ben simpàtic. La investigació segueix el seu procés habitual i l'inspector Leo Caldas és una versió gallega dels típics detectius policials que et trobes en aquest gènere. El seu contrapunt és el company aragonès que es troba gestionant el complicat tarannà dels gallecs, que no saps mai si pugen o baixen. El cadàver presenta un estat deplorable a causa de la mort: inoculació de formol al penis. Ostres, no havia llegit mai una causa tan salvatge. Cal trobar qui té accés al formol i el mòbil de l'assassinat, i per tant les primeres indagacions rauen cap a entitats mèdiques. 

Bé, una nova novel·la llegida per e-biblio i un descobriment d'un autor gallec que m'ha agradat molt. Estil planer, lectura ràpida i pretensions de curt abast que m'han meravellat. Sembla que hi ha més títols que segueixen la sèrie i per tant anirem fent a mesura que els trobi.

416. La draga, d'Esperança Camps

La draga d'Esperança Camps pretenia ser una lectura ràpida, d'aquelles per anar completant la col·lecció del Delicte i m'he trobat amb una novel·la complicada, profunda i de certa complexitat literària. D'entrada ja has de combatre l'estil anàrquic que darrerament m'he anat trobant en algunes novel·les negres on la puntuació i la sintaxi ens les estalviem. Això a mi m'esgota, em sap greu, però aquesta opció de voler traspassar a l'estil d'escriptura l'ambient de la novel·la em destrossa els nervis. Estic acostumat a llegir frases ordenades i aquesta suma de subordinades infinites no m'agrada. Dit això, la història gira al voltant d'un home de 50 anys que retorna a la seva Illa natal. Torna després d'una experiència professional de corresponsal de guerra i amb un passat feixuc que arrossega amb ella. L'home pretén recuperar l'antiga casa familiar i rehabilitar-la, de manera que té clar que ha arribat l'hora d'establir-se definitivament en un lloc concret. A l'Illa coneix una dona estranya, una metgessa que també viu sola i porta 4 anys entotsolada. Coincidint amb aquest inici de la seva a l'Illa unes tasques de dragatge del port descobreixen el cadàver d'un home dins d'un cotxe sota les aigües del port. Entra a l'escena la història del pare del protagonista, un home amb un passat obscur i ple de secrets. El personatge més destacat de la novel·la és el "mal", un fet que d'entrada ja em situa a les antípodes del meu pensament.
Realment és una novel·la grandiosa malgrat l'esgotament del lector. Entenc que forma part de la gràcia del tema i, per tant, convertir el text en xafogós i claustrofòbic forma part de l'estil. No obstant, he acabat el llibre extenuat i amb ganes de retornar-lo a la lleixa. 

415. La amiga estupenda, d'Elena Ferrante

La amiga estupenda d'Elena Ferrante és un altre dels llibres que ha proposat la Biblioteca Pública de Tarragona en la seva secció de Novel·la Italiana. L'he llegit en dues parts, bàsicament durant les hores prèvies de les dues trobades virtuals que inclou la Biblioteca. Avui tenim la segona videoconferència i aquest matí he enllestit les pàgines que em quedaven.

Aquesta és una novel·la on respires Itàlia pels quatre costats, des de geografia, cultura i societat. Una història que es desenvolupa al voltant de la relació de dues amigues d'una barriada humil de Nàpols i que transcorre al llarg de la seva vida. La primera part és aquest llibre que es centra en la infància i l'adolescència de les noies i és on comença a bastir-se una amistat que ha de durar tota la vida. En aquest primer títol sorprèn la posada en escena del marc general de la novel·la, ja que entres de cop al neo-realisme italià i la veritable essència de la Itàlia profunda. D'aquesta manera, la visió del barri humil de Nàpols és una radiografia de la realitat d'una època i d'un espai molt concret. Aquesta imatge serveix de teló de fons per a narrar les vicissituds d'un grup de veïns i la seva vinculació antropològica amb el seu lloc de naixement. Fora del barri és un lloc pràcticament estranger i pocs són els escollits els que poden sortir-ne. Les relacions humanes es caracteritzen per aquesta concepció de pertanyença a la barriada, basada també en apunts concrets com la presència de la camorra, la llengua pròpia dialectal, la passió i l'honor de la família, etc. En general ha estat un llibre que es deixa llegir, carregat de temes relacionats sobre el país veí i que et regala la possibilitat d'un gran debat. Sobre si m'ha agradat o no, encara puc perfilar millor aquesta opinió després del debat virtual d'aquest vespre.

414. Venganza en Sevilla, de Matilde Asensi

Segona part de la trilogia de Martín Ojo de Plata que ens transporta des de les Índies a la Sevilla de 1605. La protagonista, Catalina Solís, es descobreix en societat ocultant al seu alter ego masculí, en Martín Nevares. La família Curvo porta la mort i destrucció a l'apacible vida de la noia a Margarita i aquesta es veu forçada a tornar a Espanya a la recerca del seu pare. Víctima de les ferides ocasionades pel petit dels Curvo, el pare de Catalina mor als seus braços i li fa jurar que ha de venjar la seva mort tot just abans d'expirar. Martín i Catalina, les dues cares de la mateix moneda, inicien una trepidant aventura que busca la venjança i la justícia. Resulta impressionant el marc geogràfic de la Sevilla de l'època i la descripció de la societat del moment: un poble molt humil i una noblesa corrupta en un país en bancarrota. Catalina utilitzarà l'enginy per dur a terme la venjança, no exempta de riscos i perills, envoltada dels seus amics de confiança. 

Tot plegat una novel·la històrica d'aquelles distretes que et fan passar una molt bona estona. Destaca realment la impressionant documentació que l'autora devia emprar per redactar aquesta obra, ja que la quantitat de dades històriques, socials i urbanes que aporta és immensa. A més a més, no alenteix ni fa perdre el ritme de l'acció. M'adono que he llegit pràcticament la totalitat dels llibres de la Matilde Asensi, encara que no els tinc ressenyats aquí. Potser els tornaré a llegir.

413. Garoé, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Una novel·la d'estiu per passar les hores de calor a la realitat i a la ficció, perquè aquesta història et trasllada a l'illa més allunyada del món conegut de meitat del segle XV: el Hierro. Calor i sequera al màxim en un ambient aïllat al bell mig del perillós Atlàntic on hi viuen uns quants nadius, quatre animals i una natura protagònica. Un tinent de l'exèrcit espanyol de l'època demana a un dels seus millors homes que dibuixi la cartografia de l'illa del Hierro. L'home es disposa a executar la seva missió encapçalant un equip de soldats, però des de bon començament els problemes es sumen un darrere l'altre. Un cop a l'illa els soldats espanyols encarregats de la cartografia es posen en contacte amb els nadius, on el cap de la missió s'enamorarà perdudament d'una nativa. Una història fàcil, però ben entretinguda, on els peninsulars i els pobladors antics es barregen i es disputen el control de l'aigua, el bé més preuat de la zona.  El problema rau en les veritables intencions del gran general espanyol del territori, molt més interessat en la producció d'un tint púrpura exclusiu de l'illa que no pas en el seu deure amb la corona. Lleialtats i honor confluiran en un trama molt dinàmica i en certa manera reivindicativa, ja que es nota de nou la complicitat de l'autor amb la seva terra i amb la seva història. Aquestes lectures del Vázquez Figueroa serveixen pel que serveixen, sense massa escarafalls et fan passar estones distretes i et deixen amb molt bon gust a la boca. Allò que sempre dic de la literatura per a analitzar de forma acadèmica i la literatura d'oci sense pretensions que entra tan bé. No obstant, aquesta novel·la és força bona i fins i tot va rebre el 2010 el Premi de Novel·la Històrica Alfonso X el Sabio, que no està gens malament.

412. Pluja negra, de Flavio Soriga

Uf, no estava jo ara per llegir aquesta novel·la tan complexa. Pensava que Pluja negra de Flavio Soriga era un text per gaudir d'una lectura ràpida i m'he trobat una prosa experimental o alguna cosa per l'estil que t'acaba posant dels nervis. Potser és això el que pretenia l'autor, perquè en el meu cas ho ha aconseguit.
Una jove professora és assassinada a un petit poble de Sardenya on mai hi passa res. Tot el dia (i la nit) plou incessablement, creant una atmosfera ben propícia per a un crim. Tots es coneixen entre ells i tothom escolta com el marit de la víctima l'acusa d'adúltera i l'amenaça de mort. El cap dels carabinieris del poble agafa el cas i comença a fer cerca del culpable.
Amb un estil anàrquic i allunyat de la normativa ortogràfica (un tema que mai m'ha semblat tan original ni divertit) es va desenvolupant la investigació policial. La veritat és que malgrat la qualitat de la prosa de l'autor italià i la fantàstica traducció que ha fet en Pau Vidal, el text se m'ha fet una mica complicat de seguir. He llegit per alguna banda que la manera d'escriure'l és una translació de l'ambient on s'esdevé l'acció i que per això es fa tan feixuc. Els personatges són espectaculars, però la complexitat del text de nou m'alentia el pas i la pròpia comprensió. Tampoc m'ha semblat una novel·la negríssima, la mort de la professora només té uns pocs sospitosos i algun d'ells havia de ser el culpable. Bé, un nou autor al calaix, un de reconegut i un que puc tatxar de la llista dels pendents d'enguany.

411. Fima, d'Amos Oz

Se'm presenta la terrible responsabilitat de fer la ressenya del llibre de l'estiu 2020. Fima d'Amos Oz ha estat llegit, analitzat, pensat i gaudit en pràcticament la seva totalitat sobre la terra del Priorat. Només la part final l'he enllestit a casa per temes logístics i de temps. Com començar aquesta difícil tasca? D'entrada diria que aquesta és la gran novel·la de la compassió, o com a mínim a mi m'ho ha semblat. L'autor descriu aquest valor en les seves múltiples opcions i possibilitats com si fos el veritable personatge de la història. Bé, en tot cas la novel·la gira entorn un home de 54 anys que arriba a un moment de la seva vida en la que li cal fer balanç. El títol de cada un dels 30 capítols és tota una declaració d'intencions, una pista o un misteri per resoldre. Sincerament considero aquesta obra com a un llibre delicadíssim, carregat de literatura de la millor classe, sensibilitat extrema, nostàlgia saludable, crítica social i política... tota una experiència vitals, gens fàcil de consumir, però que crea certa addicció. Aquest és el meu cas amb l'obra en general del gran autor israelià.

L'obra ressegueix una petita part de la vida de Fima, un home de peculiar personalitat. Conscient del seu decliu, l'home arriba a la maduresa física i intel·lectual amb moltes respostes, però sobretot amb més preguntes que mai. Observador profund de la realitat que l'envolta, el protagonista gestionarà de forma alternativa la tasca que hauria de desenvolupar el govern de la nació, seguint un pacifisme activista molt proper al pensament del propi autor. En Fima es considera acabat i considera que el seu país i el seu sistema social també hi va de camí. Realment es fa molt complicat descriure la filosofia de vida de Fima, l'home que busca la pau en el seu interior i en el món que l'envolta. Desenvolupa dotzenes d'idees i teories que comparteix amb la seva família, malgrat que sovint desperta poc interès en ells. De fet, he analitzat tantes idees i he dedicat tantes hores a la lectura d'aquest llibre que podria fer una guia de lectura. Què gran era Amos Oz i quina sort assaborir la seva literatura. Sóc un afortunat.

410. Si quan et donen per mort un dia tornes, de Lluís Llort

Si quan et donen per mort un dia tornes de Lluís Llort és el primer llibre que llegeixo mitjançant la plataforma de la biblioteca digital e-biblio. Es tracta del tercer títol del cicle de novel·la negra i criminal que aquest estiu estic seguint de la Biblioteca Pública de Tarragona i que coordina la Margarida Aritzeta. El fil argumental gira al voltant dels primers anys de maduresa de l'Agustí, un barceloní que tot just ha fet 18 anys i que per desavinences amb la família començarà un inesperat viatge de 14 anys i mig que el durà a l'altra punta del món. El que havia de ser un senzill viatge a Pamplona per Sant Fermí es convertirà en un atroç viatge personal a l'infern. El llibre està estructurat en base a capítols en versió flash backs, amb anades i tornades al present. Malgrat aquest efecte, la novel·la es segueix prou bé perquè no és molt llarga i els esdeveniments que es succeeixen estan bastant clars. L'Agustí comença el seu periple a Pamplona, continua per la verema del sud de França, agafa un vaixell cap a Brasil, travessa Sud-amèrica, acaba en una presó mexicana i retorna a casa després de molts perills i vicissituds. La seva vida cau a l'infern absolut i la tornada a Barcelona ja es tracta d'una qüestió de supervivència. La família el rep amb molta alegria malgrat el patiment que els ha causat en tots aquests anys. El passat que arrossega ha d'adaptar-se a un present encara viciat de ressentiment i un futur del tot incert. L'equilibri psicològic per gestionar aquesta situació crea en l'Agustí un moment de màxim interès, ja que les decisions que prengui poden determinar la resta de la seva vida. M'ha agradat molt aquesta novel·la malgrat que no l'he llegit sobre el paper, que és la manera com gaudeixo més de la lectura.

409. Vestido de novia, de Pierre Lemaitre

Definitivament en Pierre Lemaitre és un dels millors escriptors actuals per passar una estona brutal. Una noia perd el cap, la seva memòria és un desastre, no recorda què ha fet, què li està rodant pels pensaments... En una situació d'extrema ansietat, comença a anotar el seu dia a dia a la seva llibreta, però malgrat això la seva quotidianitat de burgesa perfecta s'està desmoronant. No hi ha cap causa aparent a part d'un problema mental, ja que fins i tot està presumptament assassinant persones que l'envolten. Però, què o qui pot estar causant aquest ensorrament personal? Cal llegir el llibre i gaudir de cada pàgina. Em passa sovint quan explico un llibre del Lemaitre que no puc descriure els fets de l'argument per no espoilejar qui pugui llegir aquestes lletres. Els girs, la velocitat dels esdeveniments, l'angoixa absoluta dels personatges, l'evolució de l'argument... tot és fascinant. A tall d'exemple, diré que res és el que sembla, que la societat del segle XXI pertany a l'era tecnològica i que res és impossible a l'hora d'entrar a la vida d'una persona. A partir d'aquí un expert informàtic amb perfil de psicòpata podria fer molt de mal. I així vas llegint i flipant, sense poder descansar, perquè a diferència de l'anterior que he llegit d'ell, aquest s'apropa més a l'estil de la tetralogia del Verhoeven. Realment estic tan sorprès que quasi segur algun dia retornaré i llegiré de nou aquestes novel·les. Resulta una lectura gratificant i d'aquelles que enganxen, un concepte tan buscat darrerament. Com he llegit per alguna, val la pena que ningú t'expliqui de què va aquest llibre, perquè l'oportunitat de descobrir-lo per tu mateix no té preu.

408. Seràs un dels nostres, d'Ariadna Herrero

En un estiu no massa pletòric en lectures he consumit la dosi necessària de Llibres del Delicte amb aquest Seràs un dels nostres d'Ariadna Herrero. Es tracta d'una història basada en una secta i en el seu poder de captació i els ritus que li són propis. Els naturites tenen l'habitual estructura d'aquestes entitats on diversos cercles jeràrquics van confluint fins arribar al líder. Una noia amb les típiques característiques de debilitat emocional és captada per la secta i el seu enamorat decideix recuperar-la. Això fa que ell s'endinsi en l'entramat de l'organització per tal de localitzar-la i salvar-la. Poc a poc va descobrint com aquell món de felicitat que aparenta al començament no és més que una façana qua amaga una cruel realitat. Bé, poca cosa més, senzillament una novel·la sense massa pretensions que no descobreix gran cosa i que justifica un cop més el repugnant poder de les sectes. La història està distreta, va fent, sense grans sorpreses. Sap greu, perquè segurament hi ha més elements per analitzar, però tampoc m'han semblat massa interessants. El noi infiltrat va descobrint els subterfugis dels líders, els càstigs psicològics, la por a sortir del control del grup, el col·lectiu, la natura com a referent existencial, el sexe gratuït basat en normatives pròpies, la beguda que provoca al·lucinacions... De fet he anat llegint i esperava que passés alguna cosa no prevista. Potser he tingut la sort d'estudiar una mica sobre el tema i he acabat valorant que és una bona novel·la si desconeixes del tot la qüestió de les sectes. Sempre va bé recordar que cal  tenir cura amb això i una novel·la catalana que faci un repàs a la seva perillositat també és necessària.

407. Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre

Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre és una novel·la consistent, potent, d'aquelles d'estiu. Necessites temps per pair una història que comença durant la primera guerra mundial al camp de batalla i que conclourà tres anys després. Un tinent de l'exèrcit francès desitjós d'honors encoratja els seus soldats a una última batalla contra els alemanys. Per tal d'enaltir els seus homes matarà els dos que han avançat la lluita, de manera que provoca cert fulgor en els ànims francesos. Vol el destí que el protagonista de la novel·la sigui testimoni d'aquest afer, encara que no en sortirà precisament ben parat. Enterrat a causa d'un bombardeig d'obusos, un company el desenterrarà, salvant-li la vida. El segon soldat rebrà l'impacte de foc enemic i perdrà part de la cara per la banda inferior. Sobreviuran tots dos, convertint-se així en els principals personatges del desenvolupament de la història conjuntament amb el tinent. L'argument gira al voltant de les conseqüències de la guerra i de com afronta cadascú el destí que la vida els ha assignat. La sensació de culpa, la misèria  humana del tinent, l'ànim de venjança, la societat desfeta malgrat la victòria sobre els alemanys, el París dels anys 20, ... un marc espectacularment incomparable on té lloc realment el gruix de la novel·la. Els joves soldats han de sobreviure en un món complicat de post-guerra i cal innovar. El problema és que serà el soldat que ha perdut la cara qui prendrà les regnes de la seva venjança contra la seva família, el seu país i el món, una lluita de l'ètica contra la realitat. La víctima esdevindrà botxí moral, ja que serà ell el gran estafador, l'home que vendrà monuments als caiguts que seran pagats per l'estat i pel mateix poble pagar les seves culpes. Pagar la meva consciència i estar salvat, però sense comptar que aquell a qui vols expiar t'està contraatacant encara amb més contundència. Sense paraules. Una novel·la que se'm va fer llarga, perquè ho és, però també per la densitat del tema que carrega.

406. Que els déus t'acompanyin, de Xavier Aguilar

Necessitava llegir algun llibre sobre Tarraco i he buscat per la biblioteca a veure què tenia. Per sort he trobat aquest Que els déus t'acompanyin de Xavier Aguilar i Sastre, un gracienc instal·lat a Tarragona que malauradament va morir fa poc i que no vaig tenir l'oportunitat de conèixer. Val a dir que aquest exemplar m'ha sorprès moltíssim. El relat s'inicia amb les darreres hores de la vida d'Eutyches, el famós conductor de carros de curses originari de las Tarraco romana del S. II dC. Durant aquell temps que li queda de vida l'autor fa un repàs de la que podia haver estat la seva progressió vital entre el món dels vius. El jove auriga va morir a una edat molt temprana, concretament als 22 anys, sense saber-se quines van ser les causes de la seva mort. L'autor fabula sobre això a partir de dos eixos argumentals bastant potents: la descoberta del que serà el gran amor del jove i, per altra banda, la complexa relació que el lligarà amb l'emperador Adrià i la seva dona en la visita que van fer a Tarraco en aquelles dates. Eutyches és un jove afortunat, fill d'esclava i de centurió romà que compra mare i fill, símptoma de masculinitat i vigor. De seguida entrarà a l'escola de conductors de quadrigues i aconseguirà uns quants èxits importants al circ de la ciutat. Però la seva vida no serà fàcil, morint jove com he dit, i les misterioses causes de la seva mort acompanyat de la seva mare i del seu millor amic, sempre al seu costat. Aquesta és una novel·la excel·lent amb tocs d'humor i ironia fina que et trasllada a l'actualitat de la ciutat. No em podia creure que aparegués un avatar de l'Ángel Juárez i he tingut de comprovar dues vegades si no m'havia equivocat de llibre. Els dirigents de la ciuat, la brutícia de les vies, les cagades de coloms, els buròcrates, la paperassa, el transport públic, ... estava somiant? No, l'autor presenta una Tarraco precursora de l'actualitat amb la seva essència originària des del seu naixement. Una gran novel·la que tanca segurament les lectures del juliol, menys nombroses que l'any passat, però amb dos llibres monumentals en procés.

405. Código de barras, de Gustavo Hernández Becerra

Código de barras de Gustavo Hernández Becerra és el primer llibre que va escriure aquest autor colombià afincat a Tarragona i que fa una mena de literatura espanyola que a mi m'ha recordat al Mendoza. Ho dic com a positiu, ja que en Mendoza té una manera d'escriure que m'encanta i aquest estil humorístic, costumista i sense una aclaparadora acció dramàtica el trobo bastant atractiu. En aquest cas un jove de 22 anys entra a treballar a un supermercat de venda a l'engròs, on anirà avançant força bé en la seva tècnica i habilitats laborals. Allà coneix als seus primers companys de feina i les seves històries personals, totes d'allò més "normals". També coneix una noia de la que s'enamorarà perdudament, però la seva falta d'ambició farà que acabi perdent-la. Continua la vida del protagonista amb un graciós episodi del robatori al supermercat on està implicada tota cuca vivent que treballa allà, l'acomiadament del responsable de l'establiment i l'aparició d'una nova dona a la vida del noi. La seva rutina és tan gris i mancada d'il·lusió que evoca sentiments entranyables i d'aproximació emocional amb el pobre noi. Un personatge creat amb cura i delicadesa, que no té res d'especial, però que per aquest precís motiu desperta simpaties contínues. Evidentment aquest retrat del perdedor social no podia tenir èxit immediat amb les dones, perdent les seves possibilitats d'arribar a cap fita en aquest aspecte malgrat les diverses opcions que se li presenten. Riure per no plorar, perquè així és la realitat i així ens l'hem de prendre. Una novel·la que m'ha encantat i que no esperava de cap manera que fos així.

404. Boig per tu, de Jordi Folck

Boig per tu de Jordi Folck és un d'aquells llibres que m'arriba envoltat de la polèmica i que per aquest motiu encara tens més ganes de llegir. A més a més, per la gent de la meva generació estaríem fent un flaixbac emocional d'aquells històrics, ja que la figura de Carles Sabater, i especialment la seva mort, va colpir a molta gent, entre ells a mi. Recordo perfectament el concert de Sau al Camp de Mart i recordo el cop d'efecte que va suposar aquella sorprenentment mort del cantant.

El llibre no el trobo polèmic per enlloc. Això és una novel·la de ficció (entenc jo) i, per tant, vas fent. El fet que passi durant el darrer any de vida de Carles Sabater ho fa molt interessant, però no catastròfic. La versió d'un autor sobre un fet en una novel·la de ficció és lliure, et pot agradar o no, però no deixa de ser una novel·la. La gent es creu tot el que llegeix? Si així fos aquesta tarda trucaré a la Mina Fuster, la inspectora del mossos de la Margarida Aritzeta, o al mateix onclo Gros, tots dos conciutadans meus de Tarragona i protagonistes de les novel·les de la vallenca.

Potser en Pep Sala no resulta ben parat, tampoc és tan greu. Potser es dóna una visió esbiaixada del Carles Sabater, vés a saber. El cas és que en Sabater no és protagonista principal del llibre, i sí ho és una fan que perd el cap a causa d'una malaltia mental. A partir d'aquí hauríem d'analitzar el fenomen fan, els components psicològics que porten persones a creure's realitats inventades i la vulnerabilitat humana. El grup musical Sau seria el teló de fons, però no l'essència de la novel·la, molt més emmarcada al sanatori del Pere Mata. Allà un grup d'interns recrea una obra de teatre a partir de la confessió de Rosa Maria Vidal, presumpta esposa de Carles Sabater i futura mare del seu fill. La presència de la protagonista de La dona de negre, l'Anna Barral, serveix per treure més rendiment a la història i remoure una mica més la inestabilitat de la Rosa Maria. Una lluita d'egos que acabarà com acabarà i que amb l'ajut de la bellesa poètica i musical dels temes de Sau s'anirà desenvolupant a bon ritme. L'èxit de la novel·la rau, en la meva opinió, en la proximitat i la naturalitat que l'autor fa dels interns d'un sanatori. Massa prejudicis ens envolten que etiqueten persones amb problemes, però persones reals amb cara i ulls. Un bon llibre, perquè no! Som-hi!

403. La veïna, d'Isabel-Clara Simó

Aquesta seria una simple ressenya si no fos que La veïna d'Isabel-Clara Simó ha estat el segon llibre del Club Virtual de Novel·la Criminal de la Biblioteca Pública de Tarragona. Per aquest motiu m'hauré de centrar una mica més, valorant els personatges, la trama i el desenvolupament de tot plegat.
Un home gris amb una vida bastant del mateix color rep la notícia que ha mort el veí de casa seva. La veïna resulta ser una atractiva noia que de seguida encisa al noi. Hores abans, el noi, portat per la debilitat i el servilisme que de vegades provoca el comportament masculí, acaba portant un paquet al futur finat al seu taller. La noia desperta la passió del xaval, enredat ara en un cas d'assassinat inesperat. La policia inicia la seva investigació i ell és ara el principal sospitós. Una història que t'atrapa de seguida i que malgrat que tenia uns dies per llegir, vaig acabar ahir de cop per la necessitat de conèixer el final. He trobat que l'argument em traslladava als anys 90, una època en la qual la tecnologia encara no tenia el potencial que tenia ara. M'ha agradat també la possible denúncia a la debilitat humana davant de l'instint, en aquest cas el masculí. Entenc que la vida anodina i gris és un llast per a la vida de moltes persones i que un toc de llum sempre alegre el cor. Des d'aquesta inconsciència a trobar-te al bell mig d'un crim hi ha un espai difús on no saps qui és el responsable. Una novel·la breu, però extremadament interessant i que serà objecte de debat la setmana vinent amb els nous companys del Club de Lectura de la biblioteca.

402. L'últim partit, de John Grisham

John Grisham és un autor que m'agrada molt i estic per la feina de recuperar-lo sencer. Aquesta mateixa setmana vaig comprar L'últim partit i m'hi vaig posar perquè és un llibre relativament curt. En aquest cas l'argument no gira entorn el gènere jurídic, sinó que es centra en la figura d'un entrenador de futbol americà de la petita població de Messina. A les portes de la mort a causa d'una malaltia terminal, l'Eddie Rake és una figura cabdal de la vila i un referent esportiu de primer nivell, ja que després de 34 anys de primer entrenador dels Spartans la seva trajectòria està absolutament carregada d'èxits. La seva manera expeditiva de gestionar els equips i la seva presumpta poca humanitat fa que l'equip sumi trajectòries d'imbatibilitat increïbles que marquen rècords inexpugnables de victòries. Un altre tema a part són les seves relacions personals, un concepte que es desenvolupa abastament en aquesta novel·la, més de caràcter psicològic i de conducta humana. 

Com era la relació de l'entrenador amb la figura de l'equip el 1987? 

Neely Crenshaw esdevé així el protagonista d'aquell afer i el narrador de la novel·la, l'home que va viure en primera persona un desagradable afer amb Rake en la final d'aquella temporada. On són els límits de l'entrenador i la persona? Com motivava l'entrenador a un equip que havia de guanyar sempre? Quin és el límit moral per assolir una victòria al preu que sigui? 

Tot això es desenvolupa en una novel·la que m'ha encantat i que et deixa amb un sabor de boca excel·lent. 

401. Tears of the giraffe, d'Alexander McCall Smith

Segona part de The Nº1 Ladies' Detective Agency de l'autor mig africà i mig escocès Alexander McCall Smith que ens explica la nova vida de Precious Ramotswe, feliçment compromesa amb un home íntegre i bo de nom Mr. J. L. B. Matekoni. La primera decisió de la nova parella és òbvia, "on ens instal·lem?". No cal gaire debat entre ells per concloure que el nou habitatge de la detectiu a Zebra Drive serà el lloc escollit. Tota una declaració d'intencions que demostra des de bon començament que serà ella la qui tallarà el bacallà de la família. Estem davant d'un matrimoni que trenca els motlles de la tradició africana i que sembla que l'autor vol posar de model. La feina no apreta al despatx de la detectiu, fins que un bon dia arriba un cas extraordinari. Una dona blanca d'origen nord-americà presenta el seu cas: el seu fill va desaparèixer deu anys enrere, un noi "amb cor africà". Mentre tant la novel·la ens va mostrant també les bones virtuts i la categoria humana de qui ha de convertir-se en marit de la detectiu, en J.L.B. Matekoni.

Mma Ramotswe és un personatge absolutament entranyable. En tot moment actua amb la bondat de cor més sincera, ja sigui en l'àmbit familiar com en el laboral. Serveixi d'exemple dues situacions d'aquest segon títol de la sèrie:

- La secretària de l'agència s'il·lusiona amb un augment de categoria laboral i la Precious, per motivar-la i donar-li opcions a la seva vida, es menja l'orgull inicial i li ho permet. 

- El futur marit s'enreda i hostatja a casa seva dos infants d'un orfenat que visita sovint per a fer reparacions a la furgoneta que tenen. Els adopta sense consultar-ho amb la seva futura muller i tem que ella reaccioni abandonant-lo. Realment el que fa ella és reafirmar el seu compromís amb ell en senyal d'admiració.

Una sèrie de llibres realment extraordinària que t'enganxen per la senzillesa, la intel·ligència i sobretot per la dolçor emocional que s'escapa per tot arreu.