262. Memòria de les oblidades, de Tecla Martorell

Voldria parlar sobre la sorpresa que ha estat aquest matí trobar-me aquest obsequi a la porteria de l'escola. Voldria agrair a l'autora el fet de desplaçar-se tan amablement fins allà i deixar un llibre dedicat i adreçat al professor Joan. Ho he fet així com a introducció i ho deixo aquí. 

No tinc més paraules... 

...perquè ha estat llegir aquest llibret i el meu cor s'ha glaçat. 

Costa assumir les injustícies amb un simple respir profund. La brutalitat de la repressió i la revenja cruel que van pagar dones innocents els anys posteriors de la Guerra Civil espanyola no pot ser oblidada. D'això parla aquest llibre, un homenatge a totes aquelles dones que van patir la repressió franquista i que el silenci va impedir que restessin a la memòria col·lectiva.

No esperava aquesta lectura. Testimonis esgarrifosos d'innocents que van pagar amb la seva vida tancades a la presó-convent de les Oblates de Tarragona. Quants cops he passat pel davant d'aquest lloc i no en sabia res...

En realitat ens acusaven de no ser com ells, perquè no ser com ells era un perill. 

Aquests feixistoides actuals que obliden massa ràpid necessiten llegir aquesta lectura. Jo no, ho passo malament. Els meus avis van tenir sort, però no van oblidar mai.

L'àvia em deia pocs dies abans de morir ara fa uns mesos Encara recordo com queien les bombes sobre casa nostra. Té raó l'autora en la seva dedicatòria "només quan fem memòria, fem justícia". Farem memòria, i tant que en farem. 

I aquest llibret és una joia, una peça preciosa que ens referma en el compromís vital de no oblidar. Els avis van marxar amb aquells records miserables, no podem abandonar-los. Som aquí per ells, van resistir i patir i jo, particularment, no ho penso oblidar.

Enorme Tecla Martorell. Enorme.

261. Els silencis dels pactes, de Marc Moreno

Tenia ganes de llegir en Marc Moreno, en certa manera per lleialtat personal. Quan vaig llegir Assassins del Camp no sabia que entraria en un nou món literari que m'era bastant desconegut: els escriptors i escriptores de casa meva. Coneixia tres o quatre dels Assassins, però no a la resta. Així va ser com vaig descobrir també l'editorial, Llibres del Delicte, una gent que han trobat l'equilibri just entre qualitat, disseny, diversitat territorial i, sobretot, tracte personal. Penso que en Marc Moreno sap cuidar (i molt bé) els seus lectors i lectores, i això encara ha motivat més que vulgui dedicar temps i diners a les seves propostes.

Després arriba el fet quan descobreixo que ell mateix és autor d'algun dels llibres de la col·lecció. En una segona remesa de llibres que vaig comprar em va arribar Els silencis dels pactes, una novel·la que venia dedicada pel Marc (sí, em va fer il·lusió, què hi farem). Val a dir que al tractar-se d'un llibre curt, lletra grossa i de poc pes aquest era el perfecte acompanyant per al següent passeig llarg d'aquells que faig habitualment fins a la punta del far de Tarragona. I així va ser: el dia de reflexió electoral vaig portar en Marc i la seva història d'excursió marítima.

La novel·la està bé, sóc un consumidor típic d'aquest estil d'històries. M'agraden molt les novel·les d'aventures tipus Clive Cussler i Vázquez Figueroa que no et demanen grans esforços intel·lectuals, de fet, les necessito. Sense massa pretensions acadèmiques la trama distreu i et va mantenint pendent del que es va esdevenint. Una prostituta mor en mans d'un magnat i el seu cosí nigerià inicia una recerca de la noia. Una periodista i una mosso d'esquadra s'encarreguen de seguir les pistes que les duran a resoldre el cas. En part hi veig una novel·la de denúncia: empresaris avesats a viure de mentides, xantatges i corrupció i que, sense escrúpols, juguen les seves cartes marcades sempre pel bé dels seus interessos. El poder dels diners compra les veritats, crea mentides i quan interessa es desfà d'aquells que vivim enganyats sota els seus mitjans de comunicació.
En definitiva, una novel·la negra que cobreix amb correcció les expectatives previstes i que em fa sumar un títol més de la col·lecció.

260. El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki

Fa ja uns quant mesos que en Marcel va recomanar El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzaki al Club de Lectura de l'escola. D'entrada em va semblar que seria un llibre de caire teològic, evangèlic o de connotacions més aviat tendencioses cap al cristianisme. Darrerament estic llegint novel·la negra en plan lector depredador i aquesta se'm feia una mica feixuga. No obstant, el llibre estava pendent en el gruix dels títols de capçalera que m'havia marcat a principis d'any i tampoc és qüestió de fer el lleig a un autor que no havia llegit mai (i que venia recomanat per un amic literàriament perillós). Així doncs, després d'acabar en Dostoievski vaig decidir anar fent amb en Kazantzaki. La tàctica era la mateixa: anar sumant paginetes poc a poc.

La sorpresa va ser immediata. Passades les primeres planes la novel·la ja agafava un sentit molt més inesperat. La traducció de Joan Sales o l'estil de l'autor grec (o les dues coses juntes) t'impregnen de tal manera que les frases et sedueixen a l'instant. El marc espaial temporal et situa en un poble grec de principis de segle XX (podria equivocar-me amb la data). Els personatges formen part de l'elenc habitual d'una vila rural on els estaments religiosos, socials i polítics en són ben presents. Resulta especialment important el fet que Grècia es troba (en part) sota el domini de l'Imperi turc, i que per tant, l'agà otomà regeix el poble sota els designis de la seva voluntat. Tot s'inicia el dia que els prohoms de la vila decideixen representar la passió de Crist per l'any següent i busquen els personatges d'entre els seus conciutadans. De seguida trobaran una Maria Magdalena, un Joan Baptista, un Judes, ... i un Crist. I així s'inicia una història que realment t'atrapa i et sorprèn en igual mesura. 

No sabria definir aquesta novel·la sense semblar una mica ensucrat o happy flower, però és que crec que és un llibre entranyable i dolç. L'estil i la trama t'absorbeixen i et fan sentir part activa i còmplice alhora. Els esdeveniments tradicionals de la Passió de Jesús transcorren paral·lels a la realitat del poble, tràgicament tendres, tristament lògics. No és d'estranyar que l'home acabi lamentant-se de la seva condició humana i reclami obertament respostes a la seva pròpia maldat: "Inútil, Jesús, inútil,... han passat dos mil anys i els homes segueixen crucificant-te!". M'he quedat impressionat i en certa manera indignat: estem en un judici a la humanitat! Un personatge dels presents acaba obertament declarant la seva guerra a la humanitat i decideix evitar tot contacte humà en l'esdevenidor. Un pessimisme vital que no comparteixo, perquè és precisament en les meves relacions humanes on hi trobo el sentit de la vida. 

En definitiva, un llibre inigualable, digne de ser recomanat i realment interessant de llegir algun cop a la vida. Gràcies Marcel!

259. La mosca, Assetjament a les aules, de Gemma Pasqual

Una lectura inesperada i ràpida entre la vigília i el Sant Jordi d'enguany: La mosca, Assetjament a les aules, de Gemma Pasqual. La pura veritat és que he llegit aquest llibre perquè vaig veure que l'autora em seguia per twitter. Com que no sabia qui era, doncs vaig xafardejar el seu perfil i vaig observar que era una escriptora que entre d'altres ocupacions tenia la de Vicepresidenta del País Valencià de l'@EscriptorsAELC (una mica més i m'agafa un ictus i he de trucar al Dr. House). De fet, avui he pensat que podria fer-m'hi seguidor, per allò de la diplomàcia i de la bona educació i ho he fet. Però el que a mi m'interessa és la literatura i el seu llibre, una novel·la juvenil, però amb un tema d'allò més punyent: l'assetjament escolar. Com que ja tinc 47 anys, un llibre juvenil sempre entra bé!

Com a mestre, un llibre sobre aquest tema ja és un punt a favor que m'havia d'interessar. Així ha estat, ja que l'argument és autènticament vigent i la trama s'adequa a situacions malauradament massa reals. Víctimes i botxins es donen de la mà en una història on un noi es suïcida a causa del conegut bullying escolar. La Isona, la noia protagonista juga un paper calcat de la realitat, on pors i secrets juguen en contra d'ella mateixa. Podríem parlar llargament sobre aquest tema, un fet que espero que els i les joves que es llegeixin aquest llibre ja ho facin. Desconec si es fa llegir aquesta novel·la a l'ESO, però en tot cas caldria. Entenc que cal que els nostres joves coneguin en Salvat Papasseit, però un llibre com aquest és necessari (i preventiu diria jo)

També em desmunta l'homenatge a Joan Brossa i el seu poema de La Mosca. Què gran! En Brossa i l'autora, tots dos. L'autora utilitza el poema del barceloní com a metàfora d'una situació real. En definitiva, una lectura senzilla, planera i amb un tema de fons explosiu. M'alegro que la Gemma Pasqual em fes "amiga" del twitter, ara ja la conec una mica més! I que em disculpi si la considero literatura catalana i a ella potser no li agrada, però els valencians del nord aixina som!

258. El curiós cas del gos a mitjanit, de Mark Haddon

Si podem valorar la vida per moments de qualitat, penso que la lectura compartida amb el meu fill Jan Pol de 10 anys forma part d'aquests moments. El curiós cas del gos a mitjanit de Mark Haddon ha estat la nostra lectura (en veu alta) i a quatre mans de les darreres setmanes. Recordo haver llegit aquest llibre en el seu dia i en anglès, però ara tocava en català, a partir de la traducció espectacular de Rosa Borràs. Gràcies a aquesta història en Jan Pol ha pogut aprendre una mica més com senten i viuen els nens i les nenes que pateixen una forma lleu d'autisme. 

Després de llegir aquest llibre, què en penses Jan Pol?

M'ha sorprès que en Christopher (el nen protagonista) sigui tan intel·ligent i que allà on vagi es fixi tant en les coses. Recorda tot el que li passa i es posa molt nerviós quan hi ha molta gent. Diu sempre la veritat, perquè no sap mentir. Sobre el llibre, he vist que tenia dues parts: la primera és quan el nen investiga la mort del gos Wellington i la segona quan va de viatge cap a Londres a casa de la seva mare. M'ha agradat més la primera part perquè he après més coses (sobre els números primers, les estrelles, que els acudits no li feien gràcia perquè no els entenia...). La segona part ha estat una mica més agobiant, ja que el viatge a Londres era molt difícil i es feia molt pesat. Ha sigut molt xulo que quan veia quatre cotxes grocs en un matí, allò volia dir que era un mal dia. Per altra banda, si trobava quatre cotxes vermells allò significava que era un súper molt bon dia.

Sobre els nens i nenes autistes, crec que cal tractar-los bé, perquè tenen coses molt bones que nosaltres no tenim. He vist que són una mica impacients i que s'han de tenir controlats. En Christopher s'escapava i s'amagava tota l'estona, va pegar a un policia, tenia moltíssima por d'entrar al metro, no parlava amb estranys, no volia que el toquessin... per tant, cal deixar-los tranquils i esperar que et coneguin bé i així poden fer-nos amics.

Aquest llibre està molt bé i el recomano a les persones que no coneguin a aquest tipus de nens i nenes.

257. L'adolescent, de Fiòdor Dostoievski

El primer de gener de 2019 vaig començar a llegir L'adolescent de Fiòdor Dostoievski. 108 dies després (gràcies a Déu) he acabat aquesta obra mestra traduïda meravellosament pel tarragoní Josep Maria Güell després d'anar assaborint les pàgines poc a poc durant quasi 4 mesos. Val a dir que he fet una lectura més accelerada aquests dies de Setmana Santa, de manera que pogués tancar el trimestre amb el primer llibre de capçalera de l'any. Em sento orgullós i feliç d'aquesta fita, ja que el consum d'un clàssic d'aquestes dimensions és una tasca certament laboriosa (i més encara en una etapa de la meva vida en la que busco distracció total).

El protagonista de la novel·la és l'Arkady Dolgoruki, fill biològic d'Andrei Petrovich Versílov i adoptat legalment per Makar Ivanovich Dolgoruki. En el marc de la societat russa de finals del S. XIX el noi fa una precisa descripció del membres que la componen i el seu comportament en públic i en privat. Ens trobem davant d'un estudi sociològic de la classe mitja-alta des de l'òptica d'un adolescent. Aquest fet és molt destacat, perquè l'objectiu de la càmera d'un adolescent és molt diferent que el d'un expert sobre la matèria. El noi expressa en un format de diari personal les sensacions que viu i les impressions que li causa tot plegat. Des d'un punt de vista egocèntric i egoista (que el mateix protagonista després s'auto-analitza) el noi acaba justificant a posteriori les seves respostes davant els estímuls que li ocasiona la situació que viu. 

L'argument presenta diversos fronts oberts: l'arribada de l'Arkady a Petersburg, el record de la infantesa i la situació que ha d'afrontar amb el retrobament amb el seu pare biològic. La seva entrada a la societat el farà evolucionar en la seva maduresa, reconeixent les virtuts i els valors d'una societat que desconeixia. Amb l'orgull propi de l'adolescència i del seu particular caràcter l'Arkady de seguida se sentirà decebut pel comportament dels seus conciutadans, mostrant rebuig i jutjant sense pietat a la resta de la comunitat. Els dos pares esdevenen referents pel jove (el rural: honrat i venerable) i el segon, un autèntic mirall on voldrà reflectir-se després d'un fort rebuig inicial. La família anterior i l'actual juguen un paper important en una trama complexa carregada de descripcions psicològiques de tots els personatges. L'autor, mitjançant el protagonista, analitza cada segon i cada esdeveniment de la narració. 

Finalment apareix l'amor com a tema referencial i que fa esclatar els instints del pobre xaval. Una novel·la complexa que no té res a veure amb el material que habitualment consumeixo...

Tots els ingredients sumen una obra espectacular, un clàssic memorable que he pogut llegir en català i que necessitava completar per conèixer més acuradament en Dostoievski. No ha estat el meu primer llibre d'aquest autor, però reconec que tenia descurada la literatura russa des de fa bastants anys.

256. Les Mans del Drac, de Sebastià Bennasar

No m'agrada falsejar la veritat i voler quedar bé sempre amb tothom. La Montse d'Administració em va dir un cop que "tots els llibres tenen alguna cosa". Estic completament d'acord. Aquest és un llibre que distreu a base de bé, curtet i d'allò més divertit. Per un moment no sabia si era una novel·la negra en el sentit estricte de la paraula o una broma (la ironia plena cal situar-la en el seu context, i fins que no passes les pàgines no saps encara quin és aquest context). 

Com que la lectura d'aquesta novel·la és súper amena, vas llegint i vas passant les pàgines sense problemes. Les Mans del Drac de Sebastià Bennasar m'ha acompanyat fins al Far de la Banya i tornar (entenc que si la gent pot caminar sense apartar la mirada del seu mòbil, jo puc anar 5 kilòmetres mar endins llegint el meu llibre i tornar a casa). Deu kilòmetres desprès he arribat a la conclusió que aquesta és una novel·la per no complicar-te la vida, passar una bona estona i no buscar-hi massa profunditats (malgrat la crítica que s'entreveu contínuament i que dóna feina per pensar una bona estona). 

La trama és absolutament original. En el marc d'una diada de Sant Jordi "especial" un assassí en sèrie decideix anar carregant-se escriptors. Per altra banda, una secta satànica va fent de les seves i els seus membres pretenen reencarnar de nou a Belcebú. He flipat amb l'argument perquè no tenia ni idea de què anava a llegir i anava de sorpresa en sorpresa. Mentre la marinada em refrescava les idees m'anava rient per dins imaginant-me episodis tan peculiars com un atemptat a base de llençar carregaments de "merda" a les autoritats dins del temple expiatori de la Sagrada Família. Flipant, com ja he dit. Això era una Aterriza como puedas en versió thriller barceloní, Mossos d'Esquadra, periodistes intrèpids protagonistes involuntaris, pares de Montserrat, un dominic mig inquisidor (no podia faltar), oques degollades de Santa Eulàlia i un Robert Langdon de Dan Brown en versió catalana (entre moltíssimes altres sorpreses). Increïble i genial. 

Com que tots els llibres tenen alguna cosa, recomano molt llegir aquesta novel·la. Gaudir de la ironia ben escrita sempre va bé!

255. El joc de pistes, d'Andrea Camilleri (traduït per Pau Vidal)

Aquesta setmana vaig llegir una estranya polèmica sobre els traductors catalans. Incomprensiblement hi ha qui pensa que no són prou bons. Això no hi ha per on agafar-ho. Entenc que senzillament estan acostumats a llegir en castellà i justifiquen així la seva mandra o esforç intel·lectual de fer-ho en català. Particularment m'és indiferent la llengua de lectura, prefereixo l'original si puc i en sé. A la vida he llegit en anglès, portuguès, francès, italià, castellà, alemany i en català. No obstant, com que actualment la lectura és un plaer per a mi, llegeixo en català, castellà i algun llibre perdut en anglès (aquests últims quan estic de vacances). Aquesta polèmica del baix nivell dels traductors catalans és tan absurda que no perdré un borrall en contrastar res. Això sí, involuntàriament immers enmig de la trama internàutica, he volgut retre homenatge als/ les traductores a partir d'algun referent personal meu: Pau Vidal.

He rebuscat per la meva humil biblioteca algun exemplar pendent d'en Camilleri i he trobat El joc de pistes. En Montalbano (ja de 57 anys) viu plàcidament a Marinella quan es troba immers en un joc de pistes com aquells dels campaments escolars (anar descobrint misteris que et porten a altres llocs on hi trobes altres misteris per a resoldre). El llibre va al seu ritme, sense sensacions trepidants i al més pur estil Camilleri. Va ser una lectura ben entretinguda de Diumenge de Rams. 

Però, i aquí ve la gràcia del tema, la lectura d'aquest exemplar perseguia un objectiu doble: entretenir-me i analitzar la traducció d'en Pau Vidal. El punt 1 era fàcil d'assolir i es va aconseguir sense problemes.

Per què m'agraden tant les traduccions de Pau Vidal?

Per una banda perquè va ser un tema de conversa amb un dels meus llibreters de confiança. Parlàvem de Camilleri i vam acabar parlant del traductor. D'alguna manera resulta insòlit, perquè quan llegeixes un llibre no recordes qui el va traduir. En el cas de Pau Vidal te'n recordes. El motiu... no el sé. No he llegit mai en Camilleri en italià (els garants de les bones traduccions deuen conèixer els originals i es poden permetre certes afirmacions, però jo, malauradament no puc). He llegit en Camilleri en català, castellà i anglès... però recordo el traductor en català. El motiu... segueixo sense saber-lo, i per això em calia analitzar-ho aquest cap de setmana.

Vaig voler llegir al traductor de forma independent. Entenc que l'estil de l'autor deu ser inherent a la seva obra en general, per tant la meva intenció era descobrir què aportava el traductor al manuscrit original. D'entrada el traductor adapta els col·loquialismes italians al català, una tasca extremadament complexa. A més, aconsegueix que et sorprenguin i te'n portis una rialleta còmplice. El vocabulari no és especialment complex, però vas trobant mots o expressions (per exemple: fer esgüells), que enriqueixen clarament el vocabulari propi. L'estil de la narració és dinàmic i àgil, pressuposo i recordo de les altres versions que sí he llegit que així és, i que per tant, en Pau és fidel a l'original. Finalment hi deu haver un toc personal, el mateix Pau parla de passió pel que fa. Totalment d'acord. Quan llegeixes en Camilleri en català alguna sensació inexplicable t'atrapa. Sempre dic que sóc fan de l'autor italià pel traductor català. 

Traduttore, traditore?

No, amics meus. En el cas de Pau Vidal, Traduttore, cospiratore.
El traductor que conspira amb l'autor i ens porta a un fi comú: la passió!

254. Alex, de Pierre Lemaitre

La lectura d'Alex de Pierre Lemaitre és una experiència vital des del punt de vista literari. Aquesta novel·la em va arribar de la mà de la Noèlia del Club de Lectura de l'escola, després de llegir el primer i el tercer número de la tetralogia. Ha estat una lectura que he compartit en el temps amb la meva companya i amiga de Dominiques Meritxell, de manera que ens hem anat divertint parlant sobre l'argument i les sensacions que anàvem desprenent. Aquest és un llibre ideal per a compartir en un Club de Lectura, ja que els ingredients que el conformen són diversos i espectaculars. 

Alex de Pierre Lemaitre m'ha agradat molt perquè, entre d'altres coses,  ha aconseguit que tingués més ganes de llegir que de mirar el mòbil (gràcies!). Per tant, és una història poderosa que t'atrapa sense cap tipus de dubte. Especialment dinàmica i àgil, els fets s'esdevenen de forma trepidant (vaja, que és una d'aquelles novel·les que et fan passar les pàgines sigui l'hora que sigui). M'encanten aquestes novel·les i sovint les trobo a faltar. 

Alex és una noia estranya que no saps mai per on et sortirà. En Camille Verhoeven és un home que arriba després de la desgràcia viscuda a Irene. Les morts són els danys col·laterals d'una història misteriosa, enigmàtica i sorprenent. L'evolució de la trama és l'evolució dels sentiments interns d'en Camille... tot plegat és una amalgama de vivències que fan vibrar els sentits del lector. Contínuament et vas sorprenent pels famosos girs argumentals que en Lemaitre practica, sense previ avís i que fan tan interessant la novel·la. Opinar massa pot espatllar els misteris i prefereixo no dir res més. Només puc dir que ell investiga i ella és víctima, o assassina, o botxí, o innocent, o culpable... Fins a la darrera línia de la novel·la no saps quina conclusió has de treure...

253. La Cara B, d'Esperança Camps

Resumeixo la prèvia: Una novel·la de @LlibresDelicte que em crida l'atenció, La cara B, d'Esperança Camps, regalada per un amic literàriament perillós, @eduardboada i que és prou curta per a un cap de setmana de molta feina...som-hi!

Doncs així ha anat. 

Una lectura àgil, ràpida, entretinguda i amb el record claríssim del Ferran Torrent en la memòria. Fa molt de temps que vaig llegir una pila de llibres del valencià i amb aquesta novel·la he tingut la sensació que me'l retrobava. De fet, fins i tot apareix una menció d'en Butxana entre línies.

M'esgoten les corrupteles valencianes fins a la sacietat (les dels altres també, òbviament) i em prenc aquest llibre com una novel·la negra de denúncia d'aquesta gent. Sembla que durant anys la classe dirigent política del País Valencià va estar en mans de gent sense escrúpols que passarà a la història per fer més mal que bé (i rebentar la construcció) i mantenir-se al poder inexplicablement. Mai ho vaig entendre i sempre m'acabava donant cops de cap contra la paret per poder-ho entendre. En aquesta novel·la he trobat tots els ingredients que tanta ràbia m'han fet en temps passats: corrupció, hipocresies, populismes, tràfic d'influències... 

La trama negra no decep i està en consonància amb aquesta realitat. Els personatges casposos estan descrits al detall i els fets són narrats amb precisió mèdica, on els jocs de trons i les traïcions personals i partidistes són el dia a dia de l'acció. Les morts sòrdides i violentes en un hotel, en l'aparcament d'un club d'alterne i un cos sense vida trobat en un fangar mostren la fosca cara de la mort. Però la veritable cara visible d'aquesta novel·la és la B, la dels hipòcrites que gaudeixen de vides paral·leles i amaguen els seus rostres en somriures profident davant les càmeres. Segurament tots tenim una Cara B, i per tant, no podem jutjar sense córrer certs riscos. No obstant, la proposta de l'autora és magnífica, moderna (malgrat que alguns temes semblen ancorats en el passat) i amb estil àgil i amb tocs d'humor. Molt content, de nou. 

Gràcies Eduard pel teu regal. 

Com sempre dic, amics com tu haurien d'estar prohibits... (saps que sempre estaré al teu costat quan necessitis regalar un llibre!)

252. El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga

Deia una usuària de twitter que "era impossible que no m'agradés aquest llibre". 

Doncs, aquesta és una afirmació d'allò més encertada. 

Val a dir que he llegit El somriure de Darwin perquè l'havia escrit Anna Maria Villalonga, així de clar. L'Anna Maria (perdoneu la confiança) ha fet una feina especialment lloable i admirable com a Comissària de l'Any Pedrolo i li devia certes lleialtats no escrites. 

També ho he fet perquè aquest llibre surt de la factoria Llibres del Delicte, una gent que també em cau molt bé. El seu editor, en Marc Moreno, deu ser un caça talents professional o directament un xaval d'allò més espavilat, ja que puc confirmar que els productes finals que treu són un èxit assegurat.

El millor de tot és que després de llegir El somriure de Darwin em sento pletòric alhora de recomanar-lo, ja que es tracta d'una història entranyable, però dura, molt dura (això és innegable). Resulta curiós que sense saber gran cosa del llibre, i només mirant la portada, se m'acudís la idea de comentar que la gosseta i jo l'anàvem a llegir junts. Aquest és un llibre que s'entén millor si tens una mascota d'aquelles que et posseeixen a tu (i jo en tinc dues). 

El llibre sembla un manual d'escriptura general. Si vols escriure un llibre, quasi millor agafar aquesta novel·la i investigar com ha estat escrita. No gosaria dir res sobre l'estil i estructura del llibre, ja que em sento un aprenent al costat de l'autora i, per tant, només comentaré que ha estat una lectura dinàmica, distreta i àgil. He passat els capítols i les pàgines de forma trepidant.

Em sembla molt escaient el concepte de que es tracta d'una "novel·la de personatges". Molt cert, ja que els tres personatges principals que conformen la trama tenen ànima i els fas teus de seguida. Estàs convivint amb ells, veus el que miren i sents el que senten... què bo, un realisme i unes sensacions que pots sentir com a pròpies! I el gos... el gos que també sent i esdevé el quart personatge de la novel·la. 

Sé que l'autora i l'editor són persones que saben tractar els seus lectors. Doncs gràcies per fer-ho. Sou genials. Aquest llibre és extraordinari, ho dic sense cap problema, podeu estar tranquils. 

En aquesta història he trobat denúncia social, antics passats que s'arrosseguen fins l'avui, vides humanes (i canines) que són víctimes del sistema, crueltat, tendresa, empatia... una suma de sentiments que aclaparen el lector perquè cada paràgraf destil·la sensacions amb un estil tan meravellós que et deixa encisat durant segons. 

Ets una gran escriptora Anna Maria (disculpa de nou la confiança), fidel a la nostra llengua com ho va fer el mestre, i tot demostrant amb aquesta novel·la que tampoc cal anar a Noruega per llegir bona novel·la negra. I una cosa més, has deixat el llistó tan alt que tampoc caldria llegir en altres llengües perquè la qualitat del que s'escriu en la nostra és excel·lent (i tu, ...ja m'entens).

251. Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Un pedrolista com jo no podia fallar a @marcusmorenus i abandonar Tants interlocutors a Bassera de Manuel de Pedrolo a la seva sort. A més, el llibre està prologat per la mateixa Anna Maria Villalonga, que no conec personalment, però és com si la conegués de tota la vida, ja que és un dels referents del pedrolisme a l'actualitat.

Segons l'Anna Maria, "tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l'ortodòxia del negre". En principi no inclou aquest títol, sinó que l'incorpora al gruix de novel·les que per les seves característiques poden "afegir-se a la llista del crim". Per tant, lluny de discutir res sobre les paraules de la comissària de l'Any Pedrolo, entenc que Tants interlocutors a Bassera és una novel·la social (de les seves) amb tocs de novel·la negra. A més a més, aquest llibre és un exercici estilístic de primera magnitud, perquè realment no saps si estàs llegint teatre o prosa. De fet, això és un text teatral disfressat de novel·la. Com sempre, el mestre de Tàrrega no deixa indiferent, i menys a mi, que el considero una peça cabdal de la meva minsa cultura literària. Llegir un Pedrolo és, com deia en Forrest Gump, com una caixa de bombons, ja que mai saps que aniràs a llegir... És que només amb el títol del llibre l'autor ja et provoca una reacció! Espectacular!

En aquest cas vivim la història d'un home que retorna a Bassera a investigar el seu presumpte origen i troba "interlocutors". Tants "interlocutors" que l'autor s'esplaia transcrivint-los tots des de la perspectiva del protagonista. El jove coneix, descobreix i viu la nova realitat, carregada de personatges, de vides, de misteris i dubtes sense resoldre. En una setmana carregada de feina, les pàgines de la novel·la s'esvaïen maquinals (paraula que sempre m'ha recordat al mestre) i m'apagaven el dia amb sanes vibracions. Habitualment Pedrolo és un autor de re-lectures, però en cas m'estrenava i estic força satisfet.

Resultat del partit:  3 a 0, gols de Pedrolo, Moreno i Villalonga.

250. El Quinto Acuerdo, de Miguel Ruiz

D'entrada sempre em preocupa llegir aquest estil de llibres barreja d'espiritualitat i autoajuda. Després surto eufòric i amb ganes d'afrontar les vicissituds del món i de la vida amb més energia que mai. Una mica m'ha passat amb aquesta segona entrega dels Acuerdos. Si en els Cuatro Acuerdos recuperes la consciència del que som, en el cinquè fas esclatar una bomba nuclear emocional que trenca amb el passat, amb la realitat que vius i t'enreda a renéixer com a ésser humà. Aquesta vegada seria com donar un cop a la taula i enviar a pastar fang tantes tonteries i recuperar la teva essència personal i alimentar-la amb el bo i millor de la vida. Sembla la típica pel·lícula espiritual que ja has vist, però res a veure. Aquí anem pel dret. Ho trobo fins i tot contundent.

Sigues escèptic, però aprèn a escoltar seria el cinquè manament de la filosofia tolteca. De fet, això em porta el record del mestre Francesc Torralba. Escoltar com a base, dubtar de tot i buscar la veritat. Un cop localitzada l'essència del teu ésser, doncs a gaudir de la vida.

He trobat desenes de consells i sentències especialment útils per portar a la vida diària. De fet, són tantes que resulta complicat citar-ne algunes. D'entrada destaco un parany que sovint cometo, el fet d'estar massa pendent de les opinions dels altres. L'autor és taxatiu i contundent: res d'haver de complaure els punts de vista de les altres persones. Cal estimar-se a un mateix i cal alliberar-te d'allò que NO ets. La tasca principal comença per canviar-se a un mateix... I així anar fent, consolidant, estimant, valorant i tenint cura del que som, no del que pensem que som. Després ja gestionarem la nostra vida social.

Aquesta és una lectura necessària per a gent com jo: individus massa sensibles pel que diran, pel que sentiran o pel que pensaran els altres davant les teves accions. El concepte és respectar-se molt, tenir una relació extraordinària amb tu mateix i gaudir de la vida. Molts pensaran que això ja ho fan i que no n'hi ha per tant, però a mi em serveix molt aquest missatge i estic molt agraït (un cop més) a l'Empar per haver-me deixat aquest exemplar que estic segur que m'ajudarà a seguir sent feliç o a ajudar els altres a aconseguir-ho.
I acabo, sense poder evitar recordar aquesta frase, "El lenguaje del chismorreo es el lenguaje del infierno". Això trobem en aquest llibre, un estil clar, contundent i directe al moll de l'òs.

"Els manaments de Moisés", de Moisés Peñalver

(Aquesta és la ressenya d'un llibre que de moment encara no existeix. Desconec si algun dia l'autor arribarà a publicar un recull d'articles amb aquest títol, però si un dia neix la criatura, jo ja hauré dit la meva. El millor de tot és que cada dia ens arriba un capítol al Més Tarragona i les necessitats de moment les tenim cobertes)

No he llegit cap llibre de Moises Peñalver Núñez, no cal. Cada dia una nena de l'escola em porta un exemplar del Més Tarragona i faig una ullada ràpida als "Manaments de Moisés". D'aquesta manera enceto el dia amb una petita rialla😁. Subtil, intel·ligent, agut, "campechanu", simpàtic...ho té tot aquest home. I sobretot irònic, que no falti la ironia en aquest món sovint tan avorrit carregat d'esperits tristos. Espero que si algun dia publica un nou llibre sigui un recull dels articles del Més. Ho petaria. Té molt mèrit això de publicar cada dia un breu relat sobre l'actualitat en clau d'humor. En Moisés és un mestre d'aquest gènere, el té controlat a la perfecció. Només de llegir el títol del "manament del dia" ja tens ganes de saber quina serà la bestiesa que et farà somriure uns segons abans de tornar a la realitat. Però això no és tot. Gràcies a una senzilla conversa on vam parlar del seu conte inclòs als "Assassins del Camp", vaig decidir llegir el recull de relats negres compilat per la Margarida Aritzeta. I després, vaig decidir llegir tots els altres autors de forma independent. Per tant, gràcies Moisés per la rialla diària (efímera, però molt útil) i per obrir-me el camí dels "altres assassins". I no, no ets innocent. Ets culpable de regalar-nos uns segons de felicitat cada matí. ("Genial", tu m'entens!)😁
Assassins del Camp (i 15)

249. El secret de les terres roges, de Lurdes Malgrat

En una societat d'un futur no massa llunyà tres adolescents de diverses parts del món inicien una partida virtual del JOC. El Joc els trasllada a l'Edat Mitjana (o a algun lloc similar d'espai i temps), on cada un dels joves disposa d'un avatar propi. El Joc els parla directament (al cervell, em sembla) i els dicta les accions que han de realitzar en cada moment, ...o com a mínim això passa a l'inici de la partida. Els adolescents, ara personatges del joc, en teoria no són autònoms i viuen uns esdeveniments que desconeixen. 

I jo, innocent criatura lectora del món de les lletres, ja estic perdut, perquè el gènere fantàstic és el meu punt feble de la literatura. El secret de les terres roges de Lurdes Malgrat és una barreja de passat i de futur, dels avenços tecnològics del proper segle XXII i d'episodis inspirats en l'herència medieval. Penso que l'autora assoleix a la perfecció l'objectiu de transportar una història de l'Edat Mitjana al present, venent-la com a una novel·la futurista amb tocs de ciència ficció, aventures i fantasia. El marc del videojoc s'escau perfectament amb el tarannà juvenil de l'actualitat i, evidentment, jo segueixo perdut en l'abisme de la incomprensió. Les fiblades de fantasia tan lloades pels amants del gènere segur que engrescaran a més d'un lector, però a mi, de moment encara no em passa. Això no vol dir que la novel·la no sigui bona, senzillament que particularment em costa molt. Estic molt content d'haver llegit aquesta novel·la perquè demostra que la nòmina d'escriptors dels Assassins del Camp està format per un ventall eclèctic d'autors i estils que honora la seva compiladora. Destaco també la valentia de la Lurdes Malgrat a l'hora de fer novel·la juvenil amb temes propers a elles i ells i de tanta qualitat formal i estilística.

(Assassins del Camp 14. Falta 1: Moisés Peñalver)

248. Irène, de Pierre Lemaitre

Impactant.
Sorprenent.
Inoblidable. 

Després de la lectura d'Irène de Pierre Lemaitre només et pots quedar sense paraules, agafar aire i agrair al destí (o a la persona que te l'hagi recomanat- Gràcies Noèlia) haver llegit aquesta espectacular història. La idea seria no explicar o comentar massa l'argument, ja que tot seria un spoiler de màxima potència. Per tant, poca cosa poc dir-se quan estàs enganxat a un llibre sense poder fer altra cosa que llegir i amb l'únic objectiu d'arribar fins al final. Ni de lluny pots viure aquesta sensació amb els altres llibres que et cauen a les mans. Tot comença escabrós i sanguinari, es va tranquil·litzant una mica el tema i de cop t'adones que la trama t'ha atrapat fins al moll de l'os. 

Qui és el Novel·lista/assassí que porta a la realitat els crims que la ficció ha relatat al llarg dels temps? 

No res, val la pena llegir el llibre.

Una novel·la ideal pel Club de Lectura de Dominiques de Tarragona, ja que aporta aquella dosi de lectura atractiva que pot arribar a tots els públics. Vaig intentar llegir-lo per internet, però vaig ser incapaç (Gràcies Miquel per prestar-me el teu exemplar). Per altra banda, resulta estrany i curiós que jo comencés pel tercer llibre i ara continuï pel primer de la tetralogia. Un desastre argumental, però que supero amb elegància després d'al·lucinar igualment amb la primera entrega. 

Òbviament ara aniré pel segon com un esperitat. 

247. Els crims del convent, de Salvador Balcells

Com sempre, darrere de cada llibre hi ha una petita història (o gran). Aquest cop he aconseguit que l'amic Eduard Boada em deixés el seu exemplar Els crims del convent de Salvador Balcells i així poder assolir la xifra de 13 Assassins del Camp. Estic a dos autors de completar l'elenc literari del recull de novel·la negra de la Margarida Aritzeta...

Pel que fa a aquest llibre, les sensacions han estat realment positives. El millor de tot trobo que és el marc espai-temporal: la vila d'Alcover durant els dies de Nadal i Cap d'Any de 1869-70. Només per això cal posar-se d'immediat el xip de la novel·la històrica, de manera que necessites entendre on ets i què passava per casa nostra en aquells temps. 

Per altra banda, un parell de crims. Ep, ara cal sumar els ingredients de la novel·la negra que facin la història atractiva... Per tant, un exercici complicat que el bo d'en Salvador Balcells executa amb molta destresa. De fet he estat buscant imatges de Tarragona, Reus i Alcover d'aquella època per tal de sumar realitat a la meva humil imaginació.

L'aparició d'un cadàver revoluciona els ciutadans d'Alcover. Sense suport policial, ni recursos, l'alcalde encomana la investigació del cas al sereno i a l'agutzil del poble. Poc es pensava el major de la vila que sota l'aparent innocència de l'agutzil es troba un noi carregat de dots i capacitats intel·lectuals. L'entrellat es va descobrint i tot sembla apuntar que certes forces benestants del poble estan implicades en l'escabrós afer. Es posa de manifest un cop més les corrupteles de la classe dirigent i el peculiar paper que l'església ha anat realitzant durant els segles.

L'autor ha confeccionat una novel·la absolutament fantàstica i necessària pels qui ens agrada la novel·la històrica, detectivesca i ...local! Tot sumat ens regala una magnífica novel·la molt recomanable i que m'ha donat a conèixer en Salvador Balcells. Molt content, de nou!

Assassins del Camp 13 (falten 2)

246. El Faroner, Déu i l'intrús, d'Àngel-O. Brunet

Ostres, ...però què he llegit? 

Què és El Faroner, Déu i l'intrús d'Àngel-O. Brunet? 

Et pot agradar o no (d'això en parlaré després), però resulta impossible quedar-te indiferent. La veritat és que estic convençut que tots els llibres tenen alguna cosa a dir, ...sempre. En el cas dels llibres del tarragoní (en porto 2) em resulta absolutament trencador, original i diferent el particular estil d'articular les seves històries. Es veu que són una suma de guió cinematogràfic, novel·la negra i toc personal de geni. A mi aquest home em sembla un talent nat, un escriptor fora de sèrie. A canvi diré que aquest llibre en concret és com un experiment on a part dels ingredients habituals que he dit abans, a més a més l'autor hi afegeix la ciència-ficció i en fa un còctel explosiu. Sincerament no sé a qui recomanaria aquest llibre... és tot tan estrany, inexplicable i fins i tot absurd, que o bé o deixes a la pàgina 3 o continues en mode oníric fins al final. Jo he optat per la segona opció.

Déu com a personatge, ànimes que van canviant de cos, androides de companys de viatge i un crim... I a això li sumes dimensions paral·leles que es confonen amb realitats que no saps si existeixen o no i, sobretot, molt humor. He de reconèixer que hi havia moments tan bojos que em feia gràcia i tot. 

Finalment, valorant el llibre, buscaria la resposta a la pregunta inicial que em feia?

Què és El Faroner, Déu i l'intrús d'Àngel-O. Brunet? 

Un llibre diferent, recomanable a segons qui, acceptable si t'agafa en bona forma i deplorable si t'agafa en mal moment. Per sort, estava en plan positiu i l'he acabat amb un cert somriure. I no només això, no descarto llegir més material d'aquest senyor. Això sí, sempre amb bon humor, xip canviat i amb ganes de sorprendre't. Per tant, quan tingui un moment vaig pel Taüt de naftalina, seda i cotó, que només del nom, ja flipes.

Assassins del Camp 12 (falten 3)

245. Cent dòlars i una cabra, de Francesc Valls-Calçada

Cent dòlars i una cabra de Francesc Valls-Calçada suma un nou títol d'un altre Assassí del Camp (i ja són 11). La meva relació amb l'autor es resumeix en un cop que ens vam creuar pel carrer (¿). Això és tot. Un dia l'home va sortir al Diari de Tarragona i hores després me'l vaig creuar pel carrer La Nau camí de casa. D'aquell encontre fortuït no va sortir cap amistat, ni res de res, perquè tampoc és qüestió d'anar saludant una persona perquè l'has vist al diari aquell dia (rellegint això no sé si riure o plorar).

Dues coses m'han atrapat d'aquest llibre: Israel com a tema central i l'estructura coral de la novel·la.
Per una banda, sóc un apassionat del judaisme, del sionisme i de la cultura hebrea. No ho puc evitar i el bo de l'Amos Oz (respect) em va seduir fins a la medul·la. 

En segon lloc, m'agraden molt les històries paral·leles que van girant al voltant d'un centre neuràlgic. Aquest llibre m'ha recordat molt la pel·lícula Babel del gran director mexicà Alejandro González Iñárritu, on vas vivint diferents episodis que conflueixen i es barregen entre ells. El lector acompanya els diferents protagonistes en les seves respectives vicissituds, experiències emocionals i vivències personals. Òbviament cada lector pot trobar la història que més l'atregui d'aquesta teranyina. Personalment m'han agradat molt les reflexions dels diferents actors del conflicte palestí, molt ben definides i contemplades sense censura (pares, mares, soldats, periodistes, metges, nens, polítics, cooperants, gent humil, gent influent, àrabs, jueus, islamistes, moderats, ortodoxos,... tota l'amalgama possible de personatges). L'autor fa un exercici de periodisme excel·lent i intenta oferir una versió neutral, malgrat la dificultat de la situació. M'he sentit molt còmode llegint aquest llibre, encara que la història d'amor entre un parell dels protagonistes (semblava un dels eixos de la novel·la), m'ha deixat bastant indiferent. Destaco també el gest de complicitat amb la ciutat de Tarragona i la denúncia especuladora de la promotora de ca la garsa. 

En general he trobat que Cent dòlars i una cabra de Francesc Valls-Calçada és una lectura molt recomanable, molt millor del que m'esperava. Prova d'això és que he necessitat menys de 24 hores per acabar-la, una fita que no sempre passa. 

Molt bé, תודה
Assassins del Camp 11. (Falten 4)

244. A la seva pell, de Raquel Gámez Serrano

Cada dia tinc més clar que l'efecte Assassins del Camp és devastador en les meves rutines literàries. Ja tenia la meva típica llista de llibres pel 2019 i l'entrada del recull de la Margarida Aritzeta m'ha portat a descobrir l'editorial Llibres del Delicte. En Marc Moreno (suposo que és el cap de l'editorial) sembla un bon professional, amb una vista increïble amb els autors que gestiona i amb un tarannà amable i cordial amb els lectors a través de les xarxes socials. De la mateixa manera que sempre he valorat la tasca necessària, valenta i arriscada de l'Eduard Boada amb Ganzell, també destaco l'espectacular aposta d'en Marc Moreno per la nostra literatura en aquests temps tan difícils per a l'edició de llibres. En la meva opinió  Llibres del Delicte exerceix de correcte hereu de la mítica i entranyable Cua de Palla.

El cas és que de tot plegat he arribat a A la seva pell de Raquel Gámez Serrano. No ha estat una setmana fàcil i m'ha costat una mica acabar aquesta novel·la. Penso que la història va de menys a més, i llavors, quan entres en un ritme més trepidant i t'ofegues de la mà de la protagonista... tot s'acaba. Inicialment he viscut aquesta sensació de monotonia rutinària que pot reflectir el fet d'estar tancat en una presó. Una educadora social novella entra en contacte amb un pres que desprèn aires d'innocència. Els dies tancat a la presó, el no tenir res a perdre, els sentiments del dia a dia, el no res... i de sobte, tot reneix en l'interior del pres amb l'entrada de l'educadora. Un bri d'esperança il·lumina el món, malgrat la reticència del noi i la pretesa poca química entre ells (com a mínim la d'ell envers ella). 

Finalment arriba el desenllaç, cruel (o realista en la seva màxima expressió) t'ho miris com t'ho miris. Reconec que la història és dura, molt dura. Aquesta novel·la és un provocació en tota regla que t'obliga a plantejar-te el món carcerari que per sort, desconec. Llegeixo particularment entre línies (i amb certa angoixa) una denúncia molt contundent sobre el sistema judicial i de la gestió de les regulacions penitenciàries. De fet, he quedat astorat amb el pròleg de Rodrigo Lanza que introdueix la novel·la i que he rellegit un cop l'he acabat. 

Entenc aquest llibre més com una eina de servei que com una novel·la negra, o, potser una simbiosi perfecta de les dues coses. Un llibre necessari per aprendre, conèixer i sentir "a la pròpia pell" sensacions que més val no haver de viure. Gràcies Raquel.

243. La guerra dels xiclets, de Jordi Folck

Tinc una història personal amb La guerra dels xiclets de Jordi Folck que va començar el primer trimestre de 2011. En aquell temps impartia una matèria a cinquè de Primària de Dominiques Tarragona que es deia Taller de Llengua, on entre d'altres paràmetres acadèmics promocionàvem la lectura. Aquell trimestre vàrem fer lectura en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva... amb el llibre del bo del Folck. El millor de tot és que l'activitat culminava amb la visita i xerrada del reusenc a la nostra escola. Una xerrada que va ser un èxit total, però a la qual no vaig poder assistir per problemes d'horari (segurament devia estar en una altra classe). D'aquell dia ens va quedar un gran record i un llibre signat i dedicat als lectors apassionats del Sant Domènec.

Vuit anys després segueixo treballant a l'escola i en Jordi Folck segueix escrivint amb èxit llibres infantils i juvenils (n'estic segur). El retrobament em va arribar de la mà dels Assassins del Camp i amb el meu objectiu de llegir de forma independent cada autor que va participar en el mencionat recull de la Margarida Aritzeta. Vaig llegir el ja ressenyat Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons, em vaig aconseguir un altre títol que em va recomanar directament l'autor El manuscrit de les bèsties (el seu testament literari, diu ell!) i vaig recuperar La guerra dels xiclets per a llegir-lo cada nit abans d'apagar els llums del dia amb el meu fill Jan Pol de 10 anys.

Hem fet una lectura com aquella de fa vuit anys (en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva), però en aquest cas en exclusiva pel meu fill i imaginant-nos que cada dia tocava un episodi de Netflix:  25 capítols del llibre, 25 episodis (papa, això no és Netflix, és un llibre!). I de passada vaig canviar el nom del protagonista (nom curiosament molt semblant al d'un escriptor anglès de llibres infantils Roald Dahl) pel de Jan Pol, nom curiosament clavadet al del meu fill (perdona la llicènca Jordi, però això encara ho feia més interessant!). 

La lectura del jove clàssic ha estat un recurs d'aquells que ajuden a compartir hores de qualitat amb un fill. L'argument és senzill, però molt original. La reina d'Anglaterra s'enganxa un xiclet al peu i cau al terra el dia de la seva coronació. S'inicia així una guerra contra els consumidors de xiclets, majoritàriament nens i alguns adults amb fosc passat de seguidors d'aquest execrable consum.

Em pregunto si malgrat el pas del temps el llibre d'en Folck segueix vigent. Parlo per mi i responc públicament de forma afirmativa. Vaig aprofitar per fer una mini enquesta al nens i nenes actuals de cinquè i em comentaven que és un llibre que encara agrada. Sí, Jordi, encara agrada després de 20 anys d'haver-lo escrit i malgrat el canvi generacional i tècnic tan bestial, La guerra dels xiclets encara és un llibre que un profe pot recomanar. Aquest és el teu èxit i estic molt content de fer-t'ho saber, agraint-te la gran tasca que estàs fent en la transmissió dels valors de la cultura i de la passió per la lectura en la gent jove. Com ens animaves fa 8 anys, estic segur que aquest llibre i els altres que has publicat ens serveixen per a armar-nos de lletres i sortir victoriosos en la guerra de la vida.

242. Setmana de difunts, d'Olga Xirinacs

No és un misteri que l'Olga Xirinacs és un mite de la literatura local i catalana en general. Fer una ressenya sobre un sol llibre de la tarragonina és una temeritat i un risc heroic, ja que segur que es comet un acte d'injustícia absolut respecte la globalitat de la seva obra (i encara més si et repasses la seva bibliografia i comproves la mà de premis i distincions que ha aconseguit. Espectacular i realment flipant, perquè no dir-ho així). Però el cas és que jo escric el meu blog al meu aire i si ara he tornat a llegir aquesta autora és gràcies als Assassins del Camp. 

Vaig conèixer i parlar amb l'Olga Xirinacs a principis del 2000. Vam coincidir cadira per cadira en la presentació del llibre Llegendes Històriques de Tarragona al Pretori. La vaig reconèixer i vam parlar una mica. Em va resultar una persona molt afable i em vaig animar a llegir alguns dels seus llibres publicats fins al moment (recordo un simpàtic Sucant el melindro que encara ronda per casa).

Setmana de difunts és una novel·la negra a la tarragonina, que sempre ve de gust. Un inici cruel, la mort d'una nena de 14 anys, presumptament assassinada o morta de forma violenta obre el teló de la trama. La mare i el pare reaccionen de forma diferent a la sorprenent i macabra troballa i la tensió va en augment a mesura que es van descobrint secrets i més secrets. Un sospitós professor de piano i una encara més sospitosa mestressa de casa de barrets de la Part Alta compareixen en una teranyina de personatges foscos i de doble vida. 

Personalment he trobat una història àgil i molt entretinguda. També m'ha sorprès la senzillesa de l'estructura, amb capítols curts i amb missatge concret, personatges clarament definits des del començament i un misteri que no acabava de resoldre's. I difunts, bastants difunts...

Reconec que em feia molta mandra aquest exemplar. Recordava textos de l'autora llegits quan jo era jove, i després de la complicada lectura d'en Ledesma, això se'm presentava massa dur. No obstant, Setmana de difunts m'ha enganxat, entretingut, engrescat a llegir algun exemplar més de l'escriptora/mite i, en general, m'ho he passat pipa. Necessitava llegir aquest estil i ho he trobat en aquest llibre, així que estic molt content. Content i feliç de llegir l'escriptora per excel·lència de casa nostra!
Assassins del Camp 10. (Falten 5)

241. Revivir en verso, de Marta Garcia Marco

Revivir en verso de la Marta Garcia Marco és un llibre de poemes (cal explicar-se bé, tenint en compte que es tracta de la primera ressenya d'aquest gènere en el meu blog literari!). La meva cultura poètica es resumeix en les cançons de Lluís Llach, els versos de Martí i Pol, algun sonet de Shakespeare que vaig llegir de jove i uns poemes que va recitar un jove en un Talent Show a nivell estatal. Considero que la poesia és un gènere molt complicat i subjectiu, necessari pel qui l'escriu i per consum a petites dosis pel qui la sap gaudir. 

Els poemes de la Marta m'han arribat gràcies a la Rosa Maria Caparròs, companya de l'escola i que té certa relació d'amistat o parentiu amb l'autora. La Rosa Mari va fer un suggeriment al Club de Lectura de l'escola i de seguida em va deixar el llibre. En opinió de la meva companya Revivir en verso és un llibre ple de sincers sentiments i vivències, de petits moments viscuts que encomanen tendresa i malenconia. Una obra recomanada per a un contacte inicial amb la poesia, de lectura fàcil i que ens transmet molt bones sensacions.

Estic totalment d'acord amb aquestes paraules. Quan em toca llegir prosa poètica ja pateixo per les conseqüències, ja que sovint em toca tirar enrere i tornar a llegir el text fins a entendre bé l'argument. Llegir poesia ja em resulta tot un repte... 

Un repte que en el cas d'aquest llibre resulta menys perillós, perquè, tal i com diu la Rosa Mari, els poemes de la Marta semblen creats per a un contacte inicial, per afrontar-los sense por. L'essència de cada poema es fa visible de seguida, transmet el seu missatge i et provoca certa reflexió. Ho hem posat en pràctica la Sònia i jo, ja que hem repetit l'experiència d'altres cops i hem llegit els poemes en veu alta aquests darrers vespres abans d'apagar el llum del dia. Amor, somriures, il·lusions, desil·lusions i alguns retrets són alguns dels temes d'aquests poemes, que s'intercalen també amb curts textos en prosa amb reflexions que evoquen la nostàlgia i certa melangia.

Destaco també el format i les il·lustracions del llibre, magnífics dibuixos originals de la pròpia autora.

Estic molt content, ja que puc dir que he acabat gaudint de la poesia. He superat un repte que m'ha facilitat l'autora i que pot fer que perdi una mica la por al gènere. 

Gràcies Rosa Mari per aquest suggeriment i la gentilesa per prestar-me el teu exemplar.

240. La noche sin memoria, de Jordi Ledesma

Un altra peça de caça major ha aparegut en el meu panorama literari. De nou, un altre fill dels Assassins del Camp, en Jordi Ledesma, ha passat per les meves mans. Aquest autor venia precedit d'una opinió d'alt voltatge, la del meu amic Eduard Boada, pronosticant que Ledesma serà un dels candidats a arribar més lluny en el món de les lletres, en aquest cas, en llengua castellana (pel fet que escriu en aquesta llengua). També m'ha anat molt bé que la Noèlia Sergio em prestés el llibre, ja que no està resultant massa fàcil aconseguir exemplars dels 15 autors del recull de l'Aritzeta.

La noche sin memoria sobta immediatament per la densitat estilística, qualitat prosaica, verbal, vocabulari exquisit,.. una prosa realment excelsa, ideal per a lectores exigents que busquen gaudir del mitjà d'expressió tant o més que del text en qüestió. Aquest llibre és un manual d'escriptura que explica una història, una narració que he trobat lenta, evidentment perquè el plaer de La noche sin memoria està en el detall de les paraules. Si busques un llibre trepidant que et faci passar les pàgines com un esperitat, aquest no és el teu llibre. Per altra banda, si vols saber com convertir una història qualsevol en una peça d'art o un objecte de valor literari sense preu, aquest és el teu model. Per tant, el llibre del Ledesma m'ha sorprès gratament per la qualitat literària i m'ha costat una mica de llegir. No cal mentir, i per tant afirmo sense vergonya que m'he trobat diversos cops tirant enrere per no perdre el fil conductor de la història. Estic plenament d'acord amb l'Eduard que el tarragoní arribarà lluny, ho ha de fer, perquè la llengua castellana té ara mateix un exponent literari d'avantguarda de primera magnitud.

Assassins del Camp 9 (falten 6)

239. Me'n torno al carrer Kieran, de Mª Lluïsa Amorós

Me'n torno al carrer Kieran, de Mª Lluïsa Amorós és un llibre que mai de la vida hauria llegit si no hagués estat pel fenomen Assassins del Camp (ho dic ras i curt i no m'avergonyeix). De fet vaig descobrir aquest exemplar a la secció de llibres juvenils de l'Editorial Barcanova. D'entrada, cap problema, però la novel·la juvenil no seria pas el material que busco per a mi en aquest moment de la meva vida (a no ser que insisteixi en alimentar el nen que porto dins, com em va dir l'escriptor anglès Anthony Horowitz). No obstant, de seguida em vaig adonar que aquest no seria un llibre tan simple com en un principi em figurava.
La novel·la gira entorn un noi de 18 anys, en Bru, que carrega amb un passat tràgic a causa de la mort dels seus pares en un accident. Instal·lat a Irlanda a casa d'una tia, torna al seu Reus natal per passar unes vacances d'estiu. Si hi ha una paraula que defineixi aquesta història és sensibilitat. L'autora explica les situacions, descriu els personatges i narra els fets amb una sensibilitat que m'ha deixat parat. Tendrament exposa els sentiments del noi protagonista i converteix una novel·la pretesament juvenil en una història impecable d'emocions humanes.
No esperava quedar-me enganxat a aquest llibre, realment em pensava que era un tràmit més cap al meu objectiu de llegir els 15 Assassins del Camp i, per tant, la sorpresa ha estat majúscula. Durant els dos mesos que en Bru passa a Reus no passen grans coses efectistes i aventures desbordades i passionals pròpies d'un adolescent en període vacacional. De fet, el jove porta un pas d'avantatge respecte els altres nois de la seva edat i actua amb la maduresa pròpia d'aquells als que la vida s'ha acarnissat amb duresa. En Bru troba cinc anys després de la mort dels pares el diari que la mare escrivia i, d'alguna manera, es retroba amb ella, creant un nou vincle amb la mare perduda. En Bru té les emocions sota control, gestiona les amistats amb prudència i s'enamora d'una noia sense deixar-se portar per la passió.
Carai, m'ha agradat molt tot, i ...ara que ho penso, encara més.
Assassins del Camp 8 (falten 7)

238. Els morts no parlen, de Miquel Aguirre

He llegit aquest llibre perquè vaig trobar un piulada accidental de @hatsuan (que realment no sé qui és) on afirmava que li faltaven pocs exemplars per acabar-se la col·lecció de Llibres del Delicte (em sembla un projecte de futur engrescador). Un d'ells, Els morts no parlen, de Miquel Aguirre, va caure a les meves mans també de forma accidental. Tantes casualitats accidentals no podien ser més que un bon senyal, així que, endavant les atxes! La persona de nom @hatsuan afirmava alguna cosa així com que calia apostar per gent de casa nostra, un fet que comparteixo totalment i que agraeixo a editors tan valents com en Marc Moreno de Llibres del Delicte. Resulta que jo tenia el llibre a casa i em vaig animar a llegir-lo, aparcant la meva pila cada dia més alta...

Aquesta és una història divertida i fresca que barreja la novel·la negra amb tocs d'humor i que et fa passar una bona estona. Els personatges m'han semblat gent propera, una banda de perdedors locals que s'emboliquen en un afer de mafiosos i que ensopeguen un cop i un altre amb errors i pífies. M'ha sorprès la presència de l'humor en el pretès ambient sòrdid que es respira habitualment en la novel·la negra i, per moments, em pensava que llegia una novel·la juvenil. Això no vol dir que no m'hagi agradat, al contrari, el contrapunt em divertia i m'entretenia alhora, potser el principal motiu pel qual jo llegeixo. El cas és que un pobre home descobreix un cadàver al seu terreny i decideix associar-se amb el seu cosí (mafiós de pacotilla) per tal demanar un rescat a la família del mort. Això no podia acabar gaire bé, i les defuncions dels protagonistes van encadenant-se una rera l'altra. M'ho he passat bé, no ho puc negar, encara que m'ha agafat en uns dies especialment carregats de feina i no he pogut dedicar gaire temps a la lectura. Gràcies doncs @hatsuan i Marc Moreno per ajudar-me a triar aquest llibre.