330. La casa cantonera, de Sílvia Alcàntara

Dues germanes es retroben a la vila natal dels seus orígens per tal d'assistir a l'enterrament de la mare. Han passat molts anys i les vides de totes dues han canviat molt. Irene i Marina reviuran un episodi "amorós" on el Lluís de ca l'Oliva hi va tenir un paper força destacat vint anys enrere. El noi es va embolicar amb les dues germanes al mateix temps i la més jove va marxar sobtadament i embarassada cap a Barcelona, on va refer la seva vida. El passat de la família i del poble torna a les seves vides obrint totes les ferides possibles. El paper d'enllaç que relaciona el present i el passat el protagonitza una antiga veïna, la Roseta, que coneix des del primer moment massa secrets desconeguts per tothom. "No remenis el passat" és la frase que resumeix millor l'argument d'una teranyina d'allò més enrevessada. Durant tota la trama es barregen episodis actuals amb velles situacions que ajuden a entendre què va passar en el seu dia i quines conseqüències han portat en el futur. A conseqüència de la mort de l'àvia està escrit que la casa cantonera ha de ser derruïda i amb ella, d'alguna manera, tot el que allà dins va succeir. Abans, però, la família trobarà una carta manuscrita de l'antic propietari i espós de la Roseta que pot enrarir encara més l'ambient.

Un llibre breu, a priori senzill, però una construcció literària de primer nivell. Es tracta d'una d'aquelles novel·les breus, però segons com t'ho miris, d'una complexitat màxima. Segona novel·la que cau de la Sílvia Alcàntara, reconeguda escriptora i autora de la famosa "Olor de colònia".

329. Llibre d'encanteris de la vella Taràndula, de Jordi Folck

Llibre d'encanteris de la vella Taràndula de Jordi Folck té un al·licient afegit que és un autèntic actiu: la meravellosa maquetació, estructura estètica del llibre i les il·lustracions d'Agustín Comotto. A efectes pràctics la història m'ha recordat un conte més aviat infantil que juvenil. Amb en Folck mai saps què llegiràs, i per tant, no hi ha dubte que en aquest cas la novel·la d'en Jordi és un bon llibre per a nens. Un nen porta la seva millor joguina a l'escola el primer dia després de les vacances de Nadal. Aquesta pràctica encara la fem a l'escola i pot presentar situacions com la que el llibre descriu amb la peculiar sensibilitat de l'autor. En Tomàs, el típic nen abusador i de professió "trencador de joguines alienes" farà malbé el cotxe de policia teledirigit que portava el primer. La venjança serà el punt de partida de la resta de la història. Un vell llibre d'encanteris de l'avi serà l'arma que desencadenarà una guerra "màgica i terrible". Realment el que més crida l'atenció, especialment si el lector és un adult com jo, és la bellesa absoluta de les il·lustracions que acompanyen el text. La lluita entre el Bé i el Mal entra en joc i el nen i una vella bruixa lluitaran per posseir el llibre dels encanteris. Destaca de nou la brutal imaginació de l'autor, que és capaç d'imaginar mil i un encanteris possibles. Aquell qui posseeixi el llibre dels encanteris té el poder il·limitat de fer el Bé o el Mal, i per això és tan important que qui sigui l'amo del poder sigui un dels bons. Bé, potser les coses no anaven per aquí, però jo he fet aquesta lectura. Gràcies Jordi, ...ja van set llibres teus! I com ja he dit algun cop, hi ha un llibre de Jordi Folck per a cada persona!

328. Putas a la fuerza, de Moisés Peñalver

Putas a la fuerza de Moisés Peñalver era un llibre pendent que no havia llegit perquè no en tenia cap ganes. Evidentment que el tema no em venia gens de gust, ja que conèixer històries reals de patiment màxim no és el tipus de lectura que busco. Així i tot em vaig posar a la feina perquè bàsicament demà em trobaré amb el bo d'en Moisés i volia portar els deures fets. 

Bé, un cop acabat el llibre puc manifestar que les sospites eren del tot certes. La prostitució forçada és repugnant i t'omple de ràbies. El llibre recull un seguit d'episodis viscuts ens primera persona de noies de països humils que, amb falses ofertes de treball, viatgen a llocs com Espanya per tal d'exercir de prostitutes. Cada cas és més patètic que l'anterior i anar fent. La part final del llibre en Moisés la dedica a fer un repàs informatiu sobre legislacions europees i d'alguna manera ofereix un bri d'esperança localitzant i donant a conèixer entitats socials de suport a dones que es troben en aquestes lamentables situacions. 

Un llibre d'aquells necessaris per conèixer realitats, que per dures que siguin, et presenten la part més fosca de la humanitat. Acabo amb un certa sensació d'angoixa i de tristesa que sap greu, però que pot ser-me útil per sentir empatia si algun dia he de trobar-me amb algú que hagi passat per això. Bé, demà podré conversar una mica amb l'autor i segur que aprofundiré en més detalls.

327. Cendra per Martina, de Manuel de Pedrolo

Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo és una de les habituals peces d'alta literatura del mestre de Tàrrega. Un triangle amorós datat als volts de 1951 a Barcelona i explicat, més aviat versionat, per cada un dels seus vèrtexs. Tot comença quan abans de la Guerra Civil una parella acaba el seu festeig a conseqüència del conflicte bèl·lic. Malgrat les primeres cartes (lletres) entre ells, de sobte es trenca la comunicació i sembla que el noi ha mort al front. La noia refà la seva vida i es casa amb un home (un pocapena) que no estima. Passen els anys i el jove, que no havia mort al front, troba per casualitat a la germana de la noia, la Martina. De seguida s'enamoren i estrenen un festeig d'allò més romàntic. Tot s'espatllarà quan la primera noia (la Júlia) descobrirà el nou xicot de la Martina (l'Adrià) i s'encendrà un joc passional que acabarà com el rosari de l'Aurora. Tot això ho explico pel damunt per si algun dia tinc ganes de recordar de què anava aquest espectacular llibre narrat des de cada una de les perspectives dels protagonistes. L'Adrià, la Júlia i la Martina viuen una història d'amor descrita amb el mestratge de l'autor que fa que cada pàgina sigui extraordinària. No es tracta d'un anar i venir d'accions espectaculars, aquesta és sobretot una novel·la psicològica de primeríssima qualitat. Pedrolo va al detall de les emocions i fa un exhibició de talent que et deixa esmaperdut. Bé, un altre títol del mestre i anar llegint i sumant fins al final. Per cert, el llibre 100 de l'any!

326. Cuerpo extraño, de Robin Cook

Estic molt satisfet de la lectura de Cuerpo extraño de Robin Cook, perquè també sóc fan dels thrillers mèdics. No ho puc evitar, m'agrada quasi tot el que està escrit... (menys els fulls d'instruccions, aquests no els puc suportar). Feia temps que volia saber de què anava aquest "cos estrany" i m'ha resultat fascinant. Resulta que existeix un turisme mèdic que mou milions de dòlars i que està relacionat amb viatges de gent de classe mitja cap a països emergents. Allà existeixen hospitals privats que atenen malalts o operen quirúrgicament tots aquells que al no tenir assegurança mèdica al seu país busquen les opcions més adequades per a les seves minses butxaques. Com tot en la vida, això fa que les institucions mèdiques nord-americanes vegin perillar els seus ingressos a causa del transfuguisme mèdic. Aquest és un fet curiós per a la nostra ment europea, on la seguretat social és pública i aquestes coses no passen. Per tant, algú organitza una estratègia per rebentar el negoci indi i acabar amb el turisme hospitalari al país del Ganges. La novel·la és simple, però com he dit abans, sorprent força a algú com jo a qui li costa imaginar que la teva salut estigui en mans privades. La qüestió és causar alguna mort "accidental" entre els clients nord-americans a l'Índia i crear una imatge de perill si et pensaves que t'anaves a estalviar diners. Entretinguda, ràpida i veloç lectura que tanco en pocs dies i que em deixa a un títol per a assolir el centenar de llibres d'enguany. La típica lectura de llibre nord-americà fàcil que no aporta massa, però que et distreu força.

325. Misery, d'Stephen King

Misery d'Stephen King no és un simple bestseller, és una peça d'alta literatura. Em sorprèn molt, perquè esperava una pel·lícula de terror i m'he trobat una història psicològica de primer nivell. Un escriptor de novel·les romàntiques molt comercials (i de dubtosa qualitat) queda atrapat a l'interior del seu cotxe al mig de la neu i és rescatat per una peculiar infermera. La senyora té cura de les seves malmeses cames trencades, el medica i l'allita de forma respectuosa. Res és el que sembla i l'Annie Wilkies resulta una dona furibunda, agressiva i especialment interessada en els llibres d'en Paul Sheldon, que així és com s'anomena l'escriptor. A partir d'aquí el joc és espectacular, amb estires i afluixes de caire absolutament psicològic que serviran per a que l'home escrigui la seva millor novel·la.

Realment estem parlant d'un llibre digníssim per a fer un debat, que és el que passarà ben aviat amb els companys del Club de Lectura de l'escola. Ara mateix no he estudiat amb profunditat els temes secundaris de l'argument, però estic segur que en parlarem i serà una trobada magnífica. La idea de l'escriptor controlat pels lectors, l'obsessió, la paranoia, el terror (no massa terrible en aquest cas), l'angoixa, la dependència,... tot un seguit de temes menors que conformen una història excepcional. Per suposat que m'han vingut ganes de debat i de compartir opinions amb el nostre equip. Em queda donar-li unes quantes voltes prèvies a tot plegat i revisar bé l'anàlisi acadèmica. De moment, el sabor de boca és magnífic i no sé ni si tinc ganes de veure la pel·lícula.

324. Trucades des del cel, de Jordi Folck

Començo Trucades des del cel de Jordi Folck el dia de Tots Sants de 2019, un dia escaient del tot i l'he acabat avui diumenge dia 3. L'entranyable nonno d'una família italiana de Nàpols mor relativament jove als 62 anys, tot deixant la lògica sensació de tristesa latent en la seva família. Abans de morir, però, va deixar escrit que l'enterressin amb el seu inseparable telefonino, una mena d'homenatge a la seva tasca terrenal d'operari telefònic d'una gran empresa de comunicacions. Així doncs, l'home prendrà a l'altra vida un aparell tecnològic que podria posar en contacte la vida terrenal amb el més enllà desconegut...

Com és un habitual en els llibres d'en Jordi Folck de seguida arriben els homenatges als més grans escriptors de la literatura universal. De fet, tots ells viuen feliços al paradís, creant i escrivint amb aquella passió pròpia de les vocacions inquietes. Amb l'arribada d'en nonno Giambattista trobarem al cel l'elit de la cultura, però com ens anuncia clarament l'autor "advocats, polítics i banquers (i editors) estan a l'infern". Mordaç i punyent, l'autor tira de d'ironia per posar cadascú al seu lloc. A diferència de la terra, el cel és el paradís de la bondat, la meravella i la bonhomia. Insisteix l'autor en fer una descripció contundent del comportament terrenal, "on tothom es dedica a rebentar l'altre amb gelosies, enveges i mentides"... Cert, hi estic d'acord, però també són maneres de veure-ho. Potser sóc massa innocent, però personalment encara aguanto aquestes misèries perquè també hi ha gent meravellosa que fa que la vida valgui la pena. De fet, el mateix autor ho expressa posteriorment mitjançant un personatge que no desvetllo (per tot allò dels espòilers), però ja aviso que seria un referent espiritual prou potent com per fer-li cas. 

Aquest també és un llibre de moments divertits. He rigut especialment amb una de les trucades des del cel al mateix Papa i a la seva colla de cardenals. Ni més ni menys que la mítica Anna Magnani fa el paper de la seva vida!

Destaco la delicada (i dolça) fantasia amb la que l'autor descriu el cel i la fascinant discussió entre Déu i l'home sobre la mort d'un fill. Sovint he sentit la repetida frase "si Déu permet això, jo no crec en aquest Déu". Doncs en Folck s'hi enfronta i troba un raonament contundent que denota valentia i coratge per part seva. 

Un llibre bonic, una mica agosarat des d'un punt de vista teològic (interpretar o imaginar el paradís és molt subjectiu), on es parla de la mort terrenal i de la vida eterna (sí, de la vida eterna!) i amb els tocs poètics, màgics i fantàstics que tan bé domina en Jordi Folck. I com que això és un blog privat i probablement no ho llegirà ningú, que sàpigues Jordi que el dia que et conegui portaré un mínim de 10 llibres teus llegits. 

323. Nocturno, de Dean Koontz

Nocturno de Dean Koontz era un dels llibres de la llista que em vaig fer a finals de desembre de l'any passat. Volia llegir-lo per allò de fer cas a les llistes de llibres que un va confeccionant a la vida. Feia temps que el tenia, anys i tot, i representa una d'aquelles lectures que un pressuposa que vas passant pàgines i ja està. La cosa ha anat així, passar pàgines i poca cosa més. 

Un noi que pateix una estranya malaltia (la seva pell no tolera el contacte amb la llum) perd el pare a causa d'una greu malaltia. Tot sembla normal fins que el noi descobreix que el cadàver del seu pare és bescanviat per un altre a les portes del forn crematori. Aquest fet fa que es vagin descobrint dades sobre el seu passat, on res és el que sembla. L'argument gira al voltant d'una trama genètica, ja que la mare del noi era una antiga científica que es dedicava a experimentar en aquest tipus d'estudis. Com en una bona novel·la nord-americana (més aviat com en una sèrie), els experiments fan fallida i provoquen grans desgràcies al conjunt de la humanitat. Sembla ser que els animals amb els que s'experimentava tenen inoculats gens humans i en un procés de desanimalització o d'humanització evident, les bèsties no són tan bèsties i els humans ho portem clar. Lectura de batalla i au. No em desagrada llegir aquest tipus de llibres perquè no m'obliguen a analitzar res i un cop llegit el guardes i cap a casa. 

322. Hacer frente a la ansiedad, d'Edmund J. Bourne

Després de llegir El poder del ahora podria considerar Hacer frente a la ansiedad d'Edmund J. Bourne i Lorna Garano com a una segona part. Sempre he volgut saber si sóc víctima de l'angoixa i sembla ser que tots estem més o menys predestinats a patir moments de pors i pànics personals que aturin les nostres energies vitals. Bé, el text desenvolupa 10 claus per afrontar l'angoixa: relaxar el cos, relaxar la ment, pensar de forma realista, afrontar les pors, practicar exercici, menjar bé, cuidar-se, simplificar la vida, oblidar les preocupacions i afrontar el present.
Tot plegat un compendi probablement superficial de tractar el tema, però força interessant si no has llegit mai res abans. He trobat molts exemples pràctics de situacions que deuen ser molt freqüents en la gran majoria de nosaltres i, per tant, he pogut treure alguna conclusió útil. A part d'això, aquest llibre d'autojauda és una suma de preceptes basats en el sentit comú i en la dificultat d'afrontar les pors. Em confirma tot plegat que vivim en una societat que no és feliç, on les persones som personatges i l'essència de la nostra vida es representa amb papers que no ens pertoquen. Tot coneixement suma i m'he permès una certa ironia al twitter:

"Acabo de començar el llibre "Hacer frente a la ansiedad" i necessito acabar-lo ja mateix."

321. Saber decir no, de Francesc Torralba

Saber decir no de Francesc Torralba és el típic llibre que cal anar llegint durant la teva vida. No obstant, em pensava que el llibre treballaria més el concepte sobre COM dir no, un fet sovint extremadament difícil, i en canvi m'he trobat que anava més dirigit a al QUÈ dir no. Per aquest motiu no he trobat tan interessant el recull de reflexions de l'autor, perquè aquells conceptes als quals cal dir NO, són els evidents i els lògics de les persones que fan de l'humanisme el seu modus vivendi. No al fanatisme, al victimisme, a l'egocentrisme, a la discriminació, a l'individuaisme, al cultiu de l'aparença... òbviament em sembla lògic i no em sorprèn res haver de dir NO a tot això. Per un moment he pensat que faltava dir NO a les drogues i així tancàvem el llibre. 

No estic dient que no m'hagi agradat el llibre, (al contrari, està genial), només que en aquest cas no m'ha sorprès tant,perquè la informació que dóna és absolutament evident. Destaco la base humanista i acadèmica mitjançant la qual avalua cada concepte, però tot entra també dins de la lògica dels principis humans. He trobat a faltar el concepte més psicològic del tema, el saber gestionar aquells "No" que la vida et demana i que costen tant. Un mica de decepció, però potser ha estat error meu. De la part que m'interessava em quedo amb interessants reflexions:

- "La qüestió és poder dir no i no sentir-se culpable"

- "Dir no sense sentir-se culpable és un aprenentatge on està en joc la llibertat personal"

- " La qüestió radica en discernir on s'ha de dir sí i on no"

- "El no madur neix del fons del cor"

- "Un sí obre un camp de possibilitats"

- "No al meu jo fictici i no a la imatge que tinc projectada dels altres"

320. Contra Mendacium, d'Àngel-O. Brunet i Las

Contra Mendacium. El misteri dels còdexs màgics, d'Àngel-O. Brunet i Las no m'hauria de sorprendre, però en canvi, ho fa. No per l'estil, original al màxim com sempre, sinó pel marc temporal: la Tarraco Imperial en el seu moment del decliu històric. Resulta curiós i especialment interessant descobrir un moment de la història de la nostra ciutat on els romans resisteixen la "invasió subtil" dels pobles bàrbars, on el cristianisme es confon amb la davallada del paganisme local i els nous habitants "en transició" prenen el lloc dels antics i preuats càrrecs de l'aparell administratiu de l'Imperi Romà.
La trama és senzilla, però està explicada amb el peculiar toc que caracteritza l'autor. Uns còdexs màgics on es troba el programari d'una nova secta anomenada "els priscil·lians" i el robatori de mil monedes d'or són els elements clau que fan que un grup de personatges de l'època construeixin un peculiar episodi d'intriga i cert misteri. Una mena de "detectiu" contractat per un bisbe (o no), ha de descobrir qui ha pres els còdexs i on són les monedes. Però res és el que sembla i els girs argumentals es succeeixen. L'estructura narrativa embolica la troca (ho disculpo perquè amb en Brunet ja saps el que t'esperes) i es troba dividida en quatre parts que salten en el temps. 

Un llibre dedicat a la capçalera al malaurat Jordi Rovira i Soriano. Sap el destí que aquesta dedicatòria té un contundent efecte emocional en la meva humil i pobra existència.

319. La memòria de la Vall Fosca, de Carles Mentuy

Feia dies que no llegia un Llibre del Delicte, i això que en tinc una bona pila acumulada d'aquest estimat segell. La memòria de la Vall Fosca de Carles Mentuy és una mena déjà vu d'allò més sorprenent: de la màfia calabresa passem a la "màfia pallaresa". Ha estat molt divertit descobrir que al bell mig de les muntanyes pirinenques un parell de famílies locals controlen el marro de la droga, les armes i els negocis de poca o dubtosa legalitat. 

No sé si existeix un gènere literari concret centrat en els afers de la màfia catalana o senzillament ens trobem en un exemple més de novel·la negra que tan admirablement conreen autors de casa nostra. El cas és que ha estat una lectura àgil que m'ha durat menys de 24 hores perquè si comences aquesta novel·la vas fent i no te'n canses gens. Entenc que els capítols breus i el dinamisme general de l'argument agilitzen la cosa i no pares fins que no acabes.

De l'argument poca cosa vull dir: les qüestions internes fratricides i les lluites entre bandes mafioses rivals ocupen la majoria de les situacions. Assassinats a sang freda, prostíbuls, presons, camins foscos... són el marc per on es passegen personatges prototipus de la màfia: joves inquiets amb ganes de poder, vells padrinos amb antics codis, policies embrutats, policies honrats pressionats pel sistema... Tot plegat una novel·la que m'ha agradat molt per l'originalitat del concepte, ja que sense cap mena de dubte jo això no ho havia llegit mai (com a mínim en versió catalana).
Llibre del tot recomanable, som-hi, anoteu-lo!

318. La estrella del diablo, de Jo Nesbo

Bé, doncs la típica lectura de relaxació que m'agrada tant i que llegeixo en un tres i no res. En un estiu molt calorós el cos d'una noia apareix al lavabo enmig d'un toll de sang. Amb un dels dits de la mà amputats, el cos presenta un tret al mig del cap. En breu apareixerà un segon cos i aviat un altre. Novel·la típica escandinava amb en Harry Hole en mode alcohòlic total i amb molta més intel·ligència i perspicàcia que suport físic. Com sempre, la novel·la no és gran cosa, però t'atrapa i té el seu punt d'originalitat. Els assassinats es van cometent resseguint una estrella invertida de cinc punxes, sembla ser que tot apunta a una estrella del diable. En Hole es troba emmerdat en una trama policial que ja venia del llibre anterior i que recordava força bé. La policia d'Oslo té els seus punts foscos, personatges corruptes que es dediquen a traficar armes i certes substàncies estupefaents. La veritat és que reconec que el llibre és dolent, però al mateix cop m'ho he passat pipa. Això em produeix cert desencís, perquè m'obliga a creure que llegir per a gaudir també és un plaer. De fet, és una sort que la lectura proporcioni moments de tot tipus, des dels purament culturals als més perfilats des del punt de vista de l'entreteniment. Tota la novel·la negra escandinava és semblant i té un toc atractiu que no té res a envejar amb la nostra versió de la negror. A mi m'agrada anar movent-me entre tots els mars. Llàstima que el pobre Hole estigui tan petat, perquè arriba un moment que no saps si està pitjor encara que en Wallander del Mankell.

317. El poder del ahora, d'Eckhart Tolle

Dies de pre-operatori signifiquen que vius amb cert estat nerviós. El metge anestesista era una de les visites prèvies a l'extracció de l'hematoma al damunt del nòdul instal·lat en una de les meves cordes vocals. La visita va acabar amb una prescripció ben original, un llibre, aquest El poder del ahora d'Eckhart Tolle. Segons el metge aquest llibre podia provocar un efecte immediat i molt beneficiós als perjudicis de la meva situació del moment.

Analitzar aquest llibre és molt fàcil, només cal tornar a llegir el títol. Tot deriva de l'immens poder que té el moment present que et toca viure. La resta, el passat i el futur NO existeix. L'altre gran concepte d'aquest llibre és el poder aniquilador de la MENT. Som esclaus d'una ment perversa que manipula completament les nostres emocions fins arribar a fer-nos mal psicològic i físic. Hi ha moments que l'autor et convenç plenament i t'obliga a fer una segona lectura sense més dilació. He subratllat tants conceptes que deixaré el llibre a la tauleta de nit i durant el proper mes aniré revisant diàriament alguna idea. No sé si arribaré a fer una revisió general de la meva vida per tal d'afrontar els reptes diaris, però sí que vull afirmar que els efectes que mencionava el metge anestesista són reals. Necessitava llegir que ja n'hi ha prou de tanta porqueria mental que m'esgota i m'emmalalteix contínuament. La gràcia està en trobar el mètode de desconnexió, o la rendició total, o la recuperació de la consciència. La batalla és contra la ment, la mare de l'egotisme criminal que et converteix en un titella. Molt fort tot plegat i una lectura de caire molt més psicològic que no pas espiritual. 

316. La santa culpa, de Vicenç Mengual i Casellas

Arriba un dia quan la sordesa d'una filla esdevé motiu suficient per a desfer-se de la criatura en qüestió. Així ho concep el director espiritual de l'Opus Dei que regula la vida d'un matrimoni vinculat a l'Obra i resident a Castelló el 1983. La parella demana la gràcia d'instàncies superiors i de seguida arriben nous jerarques que aturen la determinació inicial i suggereixen un trasllat de la parella i la filla a terres gironines. Un cop controlat i lligat el tema, la família romandrà en un nou lloc durant els propers 25 anys. Tot anirà bé fins que, ja a Girona, el pare comença a dubtar del seu recorregut a la vida i arriba al desencís, al desengany i a la Culpa (així, en majúscules).
El possible error d'haver-se "equivocat de camí" s'instal·la en la seva ment de forma incisiva i decideix que ha arribat l'hora d'abandonar l'obra. Per aquest motiu l'home es dirigeix a la seu del director espiritual que li pertoca per tal d'aclarir la nova situació. Malgrat que el vicari (o com es digui el càrrec) de l'obra fa servir totes les estratègies habituals en aquests casos (fórmules verbals demagògiques, pressions psicològiques, manipulacions del concepte de la veritat), la cita acabarà de forma ben inesperada.
Amb sorpresa descobreixo que allà on em pensava que trobaria una descripció dels afers més íntims i foscos de l'Opus Dei, em trobo amb una novel·la negra d'allò més interessant. Tampoc em ve de gust analitzar les pràctiques i rituals d'aquest sector del cristianisme del qual jo sempre m'he mantingut allunyat. Mai m'han donat confiança i no seré jo qui els jutgi ara. La primera part de la novel·la els mostra com a una agrupació mafiosa que amb preteses prescripcions cristianes busquen realment poder i recursos econòmics. No ho sé pas tot això jo, només conec qui va ser bisbe de Tarragona i tothom en va acabar parlant molt bé malgrat les reticències inicials.
La novel·la pren un to de misteri que t'atrapa totalment i et ven un concepte força clar: aquest tipus d'organitzacions són molt poderoses. Agraeixo molt especialment a la persona que em va prestar aquest llibre pel detall de deixar-me'l a l'escola, tot sabent que va haver de venir de fora de Tarragona. Per sort, també em va proporcionar la segona part!

315. El vol de Dràcula, d'Olga Xirinacs

Continuo fent els deures de la matèria "Conèixer Olga Xirinacs" del curs 2019-20. Aquest cop he llegit  El vol de Dràcula, una novel·la juvenil d'aventures molt breu publicada per l'Editorial Casals el 1996. Resulta molt sorprenent la diversitat de gèneres que ha conreat la tarragonina al llarg dels anys, incloent-hi la literatura per als més joves. Aquest cop un parell de germans adolescents aprofiten les vacances d'estiu a la casa familiar de la muntanya per a investigar la possible ubicació d'una de les tombes de Dràcula, que segons un d'ells, estan disperses per tot Europa. El que sembla un joc de nens esdevé una aventura en tota regla, on la foscor, el misteri i els ambients sòrdids dels avencs nocturns de la muntanya s'hi fan ben presents. Un dels germans va escrivint un dietari on descriu els detalls de de les seves investigacions nocturnes. L'autora aprofita per mostrar els seus amplis coneixements de l'ecosistema autòcton, tant en referència a la flora com a la fauna. La novel·la també posa de relleu les diferències generacionals entre els més grans i els més joves, aquests últims, esperits inquiets amb afanys de coneixement. Malgrat tot, el control continua en mans dels adults i els esdeveniments es van succeint sota els auspicis dels més veterans. Destaca un episodi en forma de crítica ambiental: el fet que un piròman encén el bosc i els ànims del ciutadans del poble. La xacra dels incendis també es fa present, doncs, en aquesta breu novel·la d'aventures juvenils.

314. Les filles del fred, de Camilla Läckberg

Les filles del fred de Camilla Läckberg és un llibre que se m'ha fet llarg per l'extensió, però que m'ha agradat pel contingut. Una cosa no anul·la l'altra, i per tant, podem donar aquesta lectura com a satisfactòria. Una nena apareix ofegada en una zona costanera d'una tranquil·la vil·la sueca on en Patrik Hedström és el cap de policia. Sorprenentment la nena té restes de cendra i d'aigua dolça als pulmons, de manera que no pot haver mort ofegada al mar, sinó en un altre lloc. La policia inicia les investigacions qüestionant els parents més propers i van apareixent sorpreses una darrera l'altra. Tothom té algun secret que cal ventilar, ja que tots els sospitosos viuen de coartades molt poc creïbles. El pare, la mare, els avis, els veïns,... tots tenen petits secrets que emboliquen la trama de valent. Mentre tant es va narrant la història paral·lela d'una noia sueca de principis de segle que acabarà tancant el cercle de tot plegat. Realment la història paral·lela m'ha semblat més interessant que la general.

Com dic ha estat una novel·la llarga, però amb força tocs d'interès i certs misteris. No és la típica novel·la de sang i fetge, però sí que la mort d'una nena dóna el toc de negror contundent propi de les trames nòrdiques. L'estil de barrejar dues èpoques m'ha semblat molt interessant, ja que d'alguna manera mostra com el passat marca indefectiblement el present i el caràcter de la nostra personalitat. Potser sí que he notat que és una història massa psicològica, amb molts anàlisis de conductes individuals i poca activitat policíaca. No seria acció trepidant, sinó més aviat penso que aquesta novel·la tindria un caire introspectiu i de creació de personalitat. Bé, tanco el tema suec pel moment.

313. La crisi dels vuitanta, d'Olga Xirinacs

Fa uns 30 anys els meus pares van coincidir amb Olga Xirinacs en algun acte a Tarragona, desconec quin i on. Només sé que el meu pare, un home culte, però amb principis dels d'abans, no va arribar a connectar massa amb l'Olga Xirinacs. Em va parlar amb poc entusiasme de la seva obra, ...vaja, quina sorpresa, no m'imaginava el meu pare llegint llibres de la Xirinacs. No obstant, com a fill lleial, vaig prendre cap al meu interior la impressió que la literatura de la tarragonina era complicada, densa i evitable en aquells anys on jo pouava (gran paraula de bon pedant) de Francis Scott Fitzgerald, Oscar Wilde, Joseph Conrad o Thomas Mann entre d'altres.

Fa uns 20 anys vaig anar a la presentació al Pretori del llibre "Llegendes de Tarragona" (un llibre que vaig comprar i que malauradament he perdut). Vaig asseure i ben al costat, cadira amb cadira, tenia ben tocada i posada la Sra. Xirinacs, una mena de mite vivent de la literatura catalana. Bé, he oblidat com vaig iniciar la meva conversa, imagino que saludant i reconeixent el talent que es pressuposava d'una escriptora que en aquell moment era un dels noms a seguir en el nostre petit espectre del panorama cultural català. De la breu conversa en va sortir una admiració personal, l'Olga em va semblar una persona senzilla, familiar i propera. Fins i tot em va comentar que la podia visitar a casa seva: "nosaltres vivim al capdamunt de la Rambla".

I bé, ara toca preparar la xerrada del Club de Lectura i estic una mica amoïnat. Entre d'altres coses perquè l'Olga està una mica cansada de tot plegat... homenatges, tertúlies, premis, llibres... o com a mínim això es desprèn de la lectura de La crisi dels vuitanta. He pres una quantitat immensa de notes sobre aquest llibre, una mena de testament vital, emocional i literari de la persona Olga. Viu la vellesa amb un desencís que no comparteixo perquè el meu avi em va ensenyar precisament el contrari. De totes les cites del recull em quedo amb la que crec que resumeix el seu moment actual: JA NO SÓC DE CAP MANERA LA DONA FORTA, SINÓ LA FEBLE.

Particularment m'ha impressionat i em sento molt més proper a la dona feble que diu que és ara. Afronto el debat de l'escola amb més sensibilitat que mai i amb moltes ganes.

312. La probabilitat Boockman, d'Àngel-O Brunet

Quan vaig fer la primera llista de llibres pendents per l'any 2019 vaig posar La probabilitat Bookman d'Àngel-O Brunet en la posició número 5. Per fi, nou mesos després he aconseguit llegir-lo i val a dir que ha estat una gran lectura. Aquesta novel·la no és estilísticament tan sorprenent com les altres del mateix autor, però sí que el concepte de l'originalitat segueix ben present. Durant el 1864 el comissionista i corredor d'assegurances Víctor Boockman és convençut per a fer una gestió comercial en una nau embarcada al port. Pensant que es troba davant d'un negoci important, en aquesta nau iniciarà tot un seguit d'aventures que el portaran a conviure amb peculiars tripulacions, misteriosos personatges, internaments forçosos en un sanatori, gossos salvadors... tot un ventall de miratges literaris que sorprenen i enlluernen un cop més en la proposta d'en Brunet. La mort pren un paper important, ja que els tripulants de les naus aniran caient poc a poc de forma ben estranya. Malgrat que no sóc gaire aficionat a la literatura fantàstica, el tarragoní gestiona aquest gènere de tal manera que la fantasia entra bé, suaument i sense estridències. Una sirena és un personatge mig mitològic i fantàstic propi dels contes infantils que en aquesta novel·la pren una dimensió especial. Com sempre, no vull desvetllar res, però aquesta sirena m'ha fascinat. La lectura del text és dinàmica, àgil, aquella prosa tan cinematogràfica que tant caracteritza l'autor. Tot plegat un llibre xulo que fa que tingui més ganes de llegir altres novel·les del tarragoní.

311. El viatge. Dietari 1986-1990, d'Olga Xirinacs

El viatge. Dietari 1986-1990 d'Olga Xirinacs és una eina molt útil per conèixer de més a prop el tarannà personal de la gran escriptora tarragonina. De fet, penso que és fonamental per poder precisar amb més cura la seva concepció del món, de la vida i de la mort. Perquè a mi el que més m'ha sorprès és la pluja contínua de mencions a la mort. Massa, pel meu gust. Són moments i moments de la vida quan la mort es fa massa present i trobo exagerat tenir-la com a element fonamental del teu programa vital. Aquest és el problema, que hem anat a coincidir un vitalista professional com jo amb una autora que sembla que molts dels seus pensaments es concentrin en la mort. A mi també em passava, però crec que les meves vivències han accentuat encara més el meu desig de gaudir al màxim de la vida i del moment que em toca viure. L'Olga escriu bellament de nou, explica com ningú els seus afers quotidians, el seu amor per la natura i els seus viatges. Viatges físics a Nova York, a França, per Catalunya,... i viatge a través dels anys cap a la plenitud de la seva vida. 

El Dietari s'inicia amb un viatge a Dijon, on en una clínica privada han d'extirpar un nòdul de l'escriptora. Descriu l'angoixa del moment i s'inicien el primers dubtes i reflexions sobre la mort. El fet de llegir un dietari et dóna la sensació d'estar xafardejant la vida dels altres i, això, particularment, no m'atrau. La sensació que m'arriba és que l'Olga és una persona molt profunda, molt analítica, perfeccionista i valenta. Entenc que treballava molt, tocava el piano, escrivia i llegia moltíssim i s'estimava molt la seva família (i se'ls estima, vaja). Em preocupen algunes reflexions sobre l'organització dels actes on participava, ja que tinc la idea que comença a sentir cert desassossec davant tants homenatges, tertúlies i trobades diverses amb gent de la cultura, escoles i biblioteques. Tinc ganes de conèixer aquest versió més humana de l'escriptora i allunyar-me de la més acadèmica. Farem el que podrem...

310. La dona vestida de negre, de Jordi Folck

Parla la contraportada que La dona vestida de negre de Jordi Folck és "un homenatge a Stevenson, a Hawthorne i als autors gòtics a l'estil de Hitchcock. Una trama de suspens psicològic en la Barcelona actual. Una novel·la condemnadament moderna". 

Millor no es pot definir el contingut d'aquesta fascinant novel·la d'en Jordi Folck, on el gaudi està completament assegurat. Dels cinc llibres que ja porto del reusenc aquesta és la història més trepidant, la més "passa-pàgines". Tot comença quan un noi es posa en contacte via internet amb una noia que es dedica a fer pàgines web. El xaval té una col·lecció immensa de fotografies i està disposat a publicar un bon projecte virtual on mostrar el seu treball. A partir d'aquí la relació entre tots dos es complica i entra en la dimensió més hichtcockiana del tema. Val a dir que m'encanten les històries de misteri amb tocs de novel·la negra i aquest és un gran exemple dins de l'eclèctica producció d'en Jordi. Em sorprèn que es contempli aquest llibre com a "literatura juvenil" quan és un gran exemple de novel·la negra per a totes les edats. Ho he passat en gran resseguint el desenvolupament de la trama, que no puc mencionar gaire per no rebentar el final. No obstant, poc a poc et vas olorant que alguna cosa no encaixa en la protagonista principal. Sorprèn també que el mateix autor t'anunciï d'entrada que "aquesta obra pot ser considerada com a políticament incorrecta". El dia que tingui l'oportunitat de parlar amb l'autor m'agradaria saber el veritable motiu d'aquest avís, així com el següent concepte on demana que "el lector no faci judicis de valor fins al final de la novel·la". Un thriller magnífic que suma un punt més de qualitat a la nostra novel·la moderna del segle XXI.

309. L'home que mossegava les dones, d'Olga Xirinacs

Sírius Imbert mossega dones perquè el seu pare també ho feia (per tant, no li ve de nou). D'ofici restaurador està casat amb una londinenca de nom Evangelina. Quan Sírius mossega la primera dona anònima ell té 39 anys i inicia d'aquesta manera un vincle especial amb el seu pare mort (rep una mena d'herència genètica). La seva relació amb la catedral de Tarragona (encara que jo diria que mai arriba a mencionar el nom de la ciutat) es deu al fet que es dedica a restaurar les peces d'art i les escultures de fusta i de marbre que la componen. L'Evangelina regenta l'antiquari del carrer Alt (curiosa manera d'anomenar al Carrer Major de Tarragona) Augusta Antiguitats. De les mossegades dels Sírius a diferents dones  neix un interessant debat entre totes les icones que viuen a la catedral. Durant les fosques i solitàries nits les figures baixen dels seus setials i debaten la situació del "mossegador". Curiosament arriben a la conclusió que cal permetre que Sírius continuï amb la seva tasca i arriben a distingir-lo com la part fosca de les seves ànimes.

L'home que mossegava les dones d'Olga Xirinacs és un llibre estrany. Pretensiosament humorístic, jo hi trobo molt més marro literari del que a simple vista es veu. La mort hi és present, com sempre en les històries de l'autora, i la catedral en ella mateixa i com a globalitat esdevé un corpus protagònic especialment consistent. Aquest és un llibre molt bellament escrit, però reconec que necessito una mica de guia de lectura sobre l'argument. Aprofitaré la visita de l'escriptora a l'escola per descobrir alguns dubtes que m'han assaltat. Hi veig crítica social (de nou el catedràtic Cisa es fa present), especulació urbanística, els enganys de la fe i els seus miracles, el més enllà, un estrany plaer "vampíric" que atorga vida al protagonista... Bé, un llibre diferent, sorprenent, carregat de descripcions exemplars i amb argument d'allò més original. Va, som-hi, un altre!

308. Sucant el melindro, d'Olga Xirinacs

Començo una mini etapa de lectures de l'Olga Xirinacs perquè l'escriptora tarragonina serà la nostra primera convidada al Club de Lectura de Dominiques d'enguany i voldria portar els deures fets. 

Sucant el melindro és una selecció de contes breus que l'autora va escriure com a comanda pel diari Avui. Ella prologa el recull afirmant que "escriure aquests contes és una satisfacció amb l'objectiu d'entretenir la gent". Un cop més es mostra l'eclecticisme temàtic de la tarragonina i el seu mestratge literari. Els contes són molt breus, la majoria de tan sols 4 pàgines. M'ha semblat trobar personatges caricaturitzats de la realitat i altres reals com la vida mateixa. Alguns contes tenen un component força irònic, en altres destaca el toc humorístic i en molts d'altres vius retrats d'esdeveniments rutinaris. També he trobat elements de crítica social, actuacions d'aquelles que eufemísticament anomenem "humanes", quan directament hauríem de dir immorals. Destaquen també contes amb pura essència de novel·la negra i alguns amb tocs de misteri i fantàstic. Les localitzacions varien, des de marcs de proximitat (marítima més que res), a llocs tan distants com Londres o les muntanyes andines. Finalment resulta curiós que hi ha un personatge que es repeteix de forma continuada malgrat la independència de cada conte, el catedràtic Cisa, un home d'ètica bastant reprobable. Seguiré amb llibres de l'Olga fins al proper 15 d'octubre, a veure quants aconsegueixo llegir!

307. Sis nits d'agost, de Jordi Lara

Sis nits d'agost de Jordi Lara no és una novel·la qualsevol, en el meu cas és el resultat de diversos anys de reflexions particulars que han mig acabat avui. En un petit debat amb un membre del clergat discutíem sobre el suïcidi i jo insistia en el factor Xirinacs com a mostra de suïcidi respectable. El meu adversari argumentava que l'església estava en contra del suïcidi i que en Xirinacs s'havia suïcidat, malgrat la meva total reticència a acceptar el seu veredicte. Gràcies a aquest llibre he pogut aclarir diversos conceptes, un dels quals d'extrema importància: en Xirinacs no estava malalt de cap "mal dolent". Això posa de manifest que si puges a la muntanya i et deixes morir, obres un debat monumental sobre si t'has matat o has mort de forma natural. Un geni o un boig, una figura bestial de la política catalana i un fervent creient. En Jordi Lara fa un exhaustiu treball d'investigació que et porta a la prèvia del succés, imagina les reflexions i les vivències del protagonista (absolutament un ésser humà real i en plenitud de les seves facultats mentals) i explica les posteriors investigacions de la mort del filòsof. Un llibre necessari per algú com jo, que des de la més profunda ignorància dels motius que van portar l'ex-senador a fer aquest acte, he dubtat durant anys a partir del debat ètic obert. Ara he entès tot, he descobert una mica el perquè i n'he extret les meves pròpies conclusions. Morir com un "acte de sobirania" personal és una fita pròpia de genis, com a mínim jo ho veig així. Per tant, he tancat les lectures de l'estiu amb un llibre increïble que va molt més enllà de senzilles paraules, aquest és un al·legat a la mort poètica, l'aturada del cor envoltat de tiges, d'escletxes de roques i de natura en estat pur. Jo, a aquest home l'admiro.

306. Alguns ocells muts, d'Òscar Palazón

Mentre llegia aquest llibre anava pensant: com pot ser que hi hagi gent que escrigui tan bé? 

De fet, he deixat de prendre notes sobre el que llegia perquè una mica més acabo copiant el llibre sencer. 

Un presumpte personatge s'instal·la en una peculiar habitació d'hotel. En primera persona i adreçant-se a ell mateix viu uns moments de profunda angoixa. Sembla ser que l'individu s'està preparant per assistir a un funeral que tindrà lloc l'endemà. L'habitació de l'hotel pren un caire animat, esdevé el segon personatge en exclusiva dins dels pensaments del protagonista. Una atmosfera que ofega, que atrapa les pròpies sensacions en un pou sense sortida. Durant tota aquesta estona la prosa poètica inunda la teva ànima i t'encomana la vivència que de forma òbvia pateix l'individu. L'autor va sumant reflexions, visions, la natura, els núvols, el metaconcepte de la literatura (si es pot dir això), ... tot un seguit d'experiències que brollen d'una angoixa aclaparant.

Llavors arriba la segona part, esclata la llum i ho entens tot.

Bestial. Una obra d'art. Una novel·la que segons el narrador "no és una novel·la, seria un plagi". Jocs de miralls, imatges difuminades, irrealitats d'allò més reals. Reconec que mentre llegia la primera part anava una mica perdut, gaudint de la prosa, però sense captar l'essència del missatge. Suposo que és la idea, ja que amb la part 2 ens trobem l'altra cara de la moneda, arribant a un tot i a un absolut brillant.

Sí senyor, un llibre d'aquells que augmenten considerablement el nivell de la nostra literatura i tot un regal per a l'intel·lecte. 

305. El doble secret de la família Lessage, de Sandrine Destombes

Avui no tinc gaire ganes d'escriure la meva opinió sobre aquest llibre. No perquè no m'hagi agradat, sinó perquè senzillament no tinc ganes. Copio la piulada que he penjat, així guanyo cert espai: "El doble secret de la família Lessage de la francesa Sandrine Destombes @s_destombes, traduït per Maria Cirera i publicat per Rosa dels Vents @magradallegir, és un thriller molt aconsellable si t'agrada la novel·la negra actual. Llegit sota l'influx de les aromes del #Priorat🍇".

Doncs això, una misteriosa desaparició de dos nens d'un poble francès que mai va poder-se aclarir i que just una setmana de prescriure el cas retorna a l'actualitat. Tampoc és qüestió de fotre espoilers un darrere l'altre ara... Bé, una novel·la àgil, bastant dinàmica i que va sorprenent. No seria una història explosiva, però certament et manté atent a la trama i vas passant pàgines amb certa inquietud. En aquest cas em trobo que mencionar alguna cosa és perillós si no has llegit el llibre. Bàsicament sí que pot dir-se que el cas original es va esdevenir 30 anys enrere i que l'inspector del moment i el nou actual sumen esforços per tal d'aclarir les noves misterioses desaparicions de nens. Sembla que el cas es repeteix i, per tant, els paràmetres del cas es tornen a copiar. Com deia, força recomanable per passar una bona estona. 

304. Las reglas del juego, de Daniel Silva

Las reglas del juego de Daniel Silva es un llibre dolent però perfecte per a l'estiu. Ja se sap que cal anar barrejant gèneres per tal de gaudir al màxim de la lectura. Per tant, endavant les atxes!

Un oligarca rus traficant d'armes està preparant el negoci de la seva vida. Envoltat de luxes i guardaespatlles el cínic empresari es passeja pels millors hotels d'Europa fent ostentació de la seva riquesa i prepotència. La intel·ligència israeliana rep una filtració sobre aquest "intercanvi comercial" mitjançant un periodista rus. Com a molts periodistes russos, el fet de desenvolupar la seva feina és una autèntica professió de risc. De seguida entra en acció en Gabriel Allon, el protagonista de la saga dels llibres d'espionatge d'aquest autor. Es tracta d'anar seguint el fil que la dona del rus ha deixat anar. Accions trepidants, moviments ràpids, viatges d'última hora, estratègies d'espionatge i contraespionatge... tot el típic ventall de paràmetres habituals d'aquest gènere. En aquesta novel·la es denuncia el perillós paper que la geo-política russa desenvolupa en l'actualitat. Barrejant realitat i ficció els personatges han d'esquivar i conviure en el complicat món de la peculiar democràcia russa. Ha estat divertit, encara que l'argument no té realment res d'original. Potser de les novel·les de Silva aquesta és una de les més fluixetes, però cap problema si la distracció és bona.

303. La reina de diamants, de Bennasar, Llort, Macip, Moreno

La reina de diamants de Bennasar, Llort, Macip i Moreno és una obra d'art arquitectònica. Enriu-te'n del Norman Foster, Santiago Calatrava i companyia. 

Aquest cop no parlaré gaire de l'argument del llibre, sinó de l'estructura que presenta. He flipat molt, ja que que m'he posat en la pell de cada escriptor i valoro amb admiració la peça creada de forma col·lectiva. De fet, m'han vingut al cap multitud de preguntes que m'agradaria fer als autors de la novel·la. El cas és que cada autor escriu una part del text global, des de la posada en escena de tot plegat, passant pel nus i acabant amb el desenllaç. Lògica construcció d'una novel·la, però amb l'aportació, el tarannà propi i el mestratge de cada escriptor. De l'experiment a l'èxit, perquè així és com jo entenc aquest llibre. Ha de ser difícil compaginar tots els ingredients propis de cada autor per a desenvolupar un argument, uns personatges i un marc coherent. No sé com ho han fet (m'imagino que amb hores de treball), però llegir aquest llibre és ser testimoni d'una fita literària. 

En el fons no deixa de ser com quatre llibres en un: un assalt a un xalet de la Costa Brava, un dels assaltants s'escapa, una trobada "complicada" dels personatges principals i un tancament del joc. M'ha sorprès la duresa verbal i el sexe, però entenc que la sordidesa del gènere ja porta certs ingredients afegits. La contraportada parla dels girs inesperats, certament, n'hi ha un especialment sorprenent.
Com a lector recomano molt aquest llibre, una bona història, entretinguda i absolutament interessant pel format. Només per això, ja val molt la pena.

302. El manuscrit de les bèsties, de Jordi Folck

Una novel·la dins d'una altra novel·la?

Doncs sí, això presenta el gran Jordi Folck en El manuscrit de les bèsties. 

El personatge Jordi Folck rep un manuscrit de vuit quaderns redactats per una misteriosa senyora anomenada Esther Dandridge. Folck de seguida llegirà (o compartirà amb el lector) els fets que es van esdevenir a l'escola de Sant Mary el 1939, estricte centre educatiu molt a prop de la catedral d'Ely (la qual vaig tenir el gust de visitar ja fa força anys). Els fets ocorreguts en aquella escola giren al voltant de la jove Esther, el seu germà i una colla de peculiars i enigmàtics personatges que residien allà dins. Una institució hermètica emmarcada en un ambient gòtic d'allò més misteriós. D'aquesta manera s'obren les portes d'una història que t'atraparà de seguida... 

No és el primer cop que destaco la següent sensació quan llegeixo en Folck: no sé mai què pot passar després. Les pel·lícules americanes, vista una, vistes totes. Els llibres d'en Folck no saps mai on et duran. Penso que aquesta és la característica que més m'agrada del Jordi, el concepte de l'originalitat, que segurament deu néixer de la brutal font d'imaginació que no deu parar de brollar de la seva ment. Me l'imagino destriant opcions contínuament, no el veig encallat davant d'un full de paper. Potser m'equivoco, però la tasca complicada per aquest home deu ser trobar la peça que millor encaixi en cada moment. 

Ara s'emprenyarà quan llegeixi això, però a l'igual que l'Anna Maria Villalonga, en Jordi Folck també em recorda Messi. Sí, ara m'imagino en Folck estirant-se els cabells... (no et passis home, que a la nostra edat no estem per perdre massa pèl). No recordo ara perquè en Messi s'assembla a la genial escriptora barcelonina (ho vaig escriure fa unes setmanes), però sí que vull dir perquè em recorda al Folck. Sembla ser que en Messi és tan bo perquè sempre sap trobar la millor opció. Vés per on, tens moltes opcions i agafes la més bona. Això és de genis i, humilment penso que en Folck destria sempre la millor opció. Cada capítol és un micro-llibre, el llibre global és un compendi de saber fer bona literatura. Ho dic jo, que sóc un simple lector. Potser és aquest efecte provocador en el lector el que he aconseguit captar dels llibres del Jordi: absorbir la passió amb la que crea tensions, personatges, descripcions de la natura humana, fines ironies i un fil argumental que, a més a més, distreu i fa que t'ho passis bé. Bé, paro de dir animalades que després em pensaré que sóc un tio llest (i no és el cas).

Ara ja puc dir que he llegit una novel·la gòtica de molta qualitat d'un autor Km 0 i... en la nostra llengua! Per altra banda, llegint en Jordi Folck també pots assabentar-te de notícies tan sorprenents com que en John Grisham "ha estat expulsat del Col·legi d'Advocats per escriure llibres tan pèssims". Que bo, ric molt amb aquest tipus d'opinions del mestre, sempre punyent i divertit.

Una abraçada Jordi. I no et prenguis massa seriosament les meves ressenyes. No són realment acadèmiques, són sovint emocionals i, com passa amb els fills i filles, els nostres són sempre els més guapos!

301. Coll avall, de M. Martínez i X. Díaz

🚘 Ahir vaig pujar coll de La Teixeta amunt, vaig baixar avall cap a Falset, vaig agafar el revòlver de paper i vaig començar a llegir Coll Avall de X. Díaz & M. Martínez. Uns riures i unes ràbies en un llibre excel·lent de la factoria Llibres del Delicte. 

Aquesta ha estat la meva piulada i la recupero perquè he sintetitzat bastant les meves sensacions de després de la lectura. Coll Avall és una novel·la força curta, però que et fa passar realment una molt bona estona. Tot comença amb la tornada a Catalunya de l'Andreu després del suïcidi de la seva mare a Barcelona. Allà es trobarà que el pis de la senyora està a punt de quedar-se'l el banc, ja que la hipoteca roman sense pagar i la senyora havia perdut els seus diners en les famoses "preferents" (o en una estafa similar). L'Andreu té un caràcter especial i amenaça tothom a tort i a dret, inclòs el director de la sucursal bancària. Aquest darrer acabarà atropellat i morirà al bell mig del carrer, de manera que tot apunta que l'Andreu hi té alguna cosa a veure.

Personalment m'ha semblat una història genial (llàstima que desconec els autors), amb una ferotge crítica al sistema bancari i amb divertides dosis d'humor, segons com un humor tan negre com el gènere al que pertany la novel·la. Els personatge central és un perdedor i busca culpables per justificar la seva decebedora vida. El cap de turc serà el seu germà, el qual viu una rutinària vida, sense sortir de Barcelona, amb família formal i treballant molt per poder pagar factures que ens ofeguen. El problema és que a la vida has de ser el més fort, o sinó "et trepitgen"... 

Molt bé, molt bé, una lectura recomanable per passar unes horetes ben distretes. Cada títol de la col·lecció Llibres del Delicte és una sorpresa agradable. Magnífic.

300. La mort sense ningú, de Jordi Tiñena

Aquest llibre havia de ser una festa commemorativa de les meves primeres 300 opinions literàries i ha estat un petit cop emocional. No esperava trobar-me una sèrie de paràmetres que prefereixo de forma covarda evitar a la vida. Un home apareix mort al bosc del Pont del Diable, presumptament un ciclista, encara que no hi cap rastre de la seva bicicleta. El sots-inspector Vidal inicia la investigació conjuntament amb el seu company Veciana. 

Pel que sembla, en Tiñena, i cito unes paraules que m'acaba d'adreçar l'Anna Maria Villalonga, buscava crear tot un entorn protagònic al voltant del personatge principal. Una novel·la que va molt més enllà de la negror que m'esperava i entra en el terreny psicològic de la naturalesa humana. Una novel·la digna de la bèstia literària que sempre m'ha semblat aquest escriptor tarragoní d'adopció.

La parella, el germà, el cosí i el company del sots-inspector Vidal interactuen contínuament amb el protagonista, de manera que l'acció es va desenvolupant sempre amb un d'aquests personatges lligat al Vidal. No és una novel·la de misteri i acció trepidant, més aviat demana una lectura lenta i reflexionada. Per altra banda, sóc un home de molts temors vers la malaltia. Hi ha pàgines on trobes paràgrafs que et posen la pell de gallina, especialment les relacionades a la lluita contra el càncer. Per això deia que ha estat un petit cop emocional. És el que tenim els perdedors i els porucs, que de seguida l'empatia et malmet la teva fràgil existència, especialment quan vius envoltat de determinades situacions complicades. 

A més a més aquest llibre et situa en un marc totalment conegut que aguditza emocionalment cada passa que dones. Resulta que fins i tot en Veciana, el company del protagonista, és veí meu. I et trobes en Ricard de La Capona, el Bar Boada, el Serrallo, la dedicatòria final a la Jaka (emotiva i trencadora), el bar del Prat de la Riba, mencions a un dels personatges de Peix de Gat, el Rodolat del Moro, el Mas Pastor, Camp Clar, les Torres Roma ... és un no parar de viure la narració en primera persona.

Bé, 300 opinions personals sobre llibres. 

No són ressenyes, no mereixo aquesta qualificació tan tècnica, però em fa il·lusió assolir aquest nombre de lectures amb les seves respectives opinions.
Gràcies en aquest cas a Jordi Tiñena, l'inoblidable. 

299. El desert de l'oblit, d'Andreu Carranza

Vaig escollir aquesta novel·la curta de l'Andreu Carranza per llegir-la ahir dissabte, aclaparat per una calor que diuen que prové del desert del Sàhara. Així doncs he encertat el concepte ambiental del marc de la història i m'he posat a viatjar cap a La Meca. De seguida m'han vingut paral·lelismes amb altres autors espanyols o el mateix Manfredi que han escrit novel·les medievals amb un format ben semblant. En aquest cas un noi de Vinebre d'origen musulmà ha de viatjar a l'orient a la recerca d'un misteri. Estem al segle XIII i les vicissituds d'aquest viatge estan assegurades. Pel camí es troba amb tres místics, un de cada religió monoteista que l'ajudaran en l'aspecte formatiu. Poc a poc s'anirà apropant al desert de l'oblit, el centre neuràlgic d'un tresor que pot salvar la humanitat sencera.

Bé, una novel·la d'aventures de caire històric que m'ha sorprès bastant. Em pensava que en Carranza m'explicaria una narració deltaica o alguna cosa semblant, però no ha estat així. Resulta molt interessant trobar-te exemples de molt bona literatura en la nostra llengua on s'expliquin històries tan boniques com aquesta. A nivell personal, val a dir que tampoc m'he tornat boig llegint-la, vaig anar fent i vaig passar una agradable estona. Un bon llibre, un bon marc espai-temporal i un bon regust de boca.

298. A la butxaca d'un mort, d'Àngel-O. Brunet

De quan en quan he de llegir Àngel-O. Brunet per tal de gaudir de la seva peculiar manera de narrar una història. Sóc un veritable fan del tarragoní i avui de nou faré una crítica molt positiva d'un llibre seu. 

Aquest cop A la butxaca d'un mort, on a part de seguir una història barreja de la novel·la negra (però negra) amb tocs fantàstics, m'he distret com un condemnat i he arribat a riure de debò. En Marc Macintosh ha d'encarregar-se de fer desaparèixer una presumpta senyoreta. Aquest fet no resultarà massa fàcil, ja que en veritat ella va ser assassinada temps enrere per un tal Ray (Chandler?). Mentre tant ha de descobrir qui està matant els gossos d'una altra clienta, encara que aquesta el que fa és un xantatge de tipus sexual per tal de fer-lo treballar per a ella. La combinació d'escenes surrealistes amb possibles situacions reals, afegint un apunt caricaturesc a tot plegat crea un món d'allò més especial i original. Es dóna el cas que dins del present cal tenir en compte la història del passat de la noia, que continua vigent en l'actualitat. M'ha semblat entendre que ella personifica d'alguna manera la "inspiració", la mateixa que en el seu dia utilitzava en Raymond Chandler i que ara necessita qualsevol escriptor. O no he entès res o no em calia, però la qüestió és que he llegit extremadament ràpid i esperant girar el següent full de forma immediata. Espectacular.
M'agradaria conèixer personalment l'autor, no crec que sigui difícil coincidir algun dia per Tarragona. Bé, tercer exemplar d'en Brunet al sarró de les lectures, tot apropant-nos feliçment a les 300 ressenyes.

297. Un héroe de nuestro tiempo, de Mijaíl Y. Lérmontov

Un dia em vaig trobar en Gerard Castells pel carrer Rovira i Virgili i em va dir que havia de llegir en Lérmontov. Va ser el típic suggeriment que et fan i que te'l quedes perquè qui t'ho diu és una persona molt perillosa intel·lectualment. He conversat poques vegades amb en Gerard, però és d'aquells referents que et ve de gust escoltar. Dit i fet, vaig posar Un héroe de nuestro tiempo de Mijaíl Y. Lérmontov a la pila, ja que tampoc venia d'un títol més o menys. 

Aquest és un llibre extraordinari, un clàssic de la literatura russa que calia llegir. En el pròleg que precedeix la meva edició ja descobreixes que la història gira al voltant d'un jove víctima del tedi. Sorprenent, sí, però emmarcat en una conjuntura concreta tot té més sentit. Ens trobem en el Caucàs de principis de segle XIX i els joves soldats russos disposen de moltes hores de lleure que no acaben de satisfer els seus esperits vigorosos. Segons ens explica el pròleg, aquesta novel·la "encarna els vicis de tota una generació, (...) on els soldats esdevenen paràsits, ho tenen tot i res esperen". El protagonista de la novel·la viu intensament les seves passions, però un cop aconseguits els objectius, perd l'interès i compareix la seva veritable naturalesa humana. Escrit amb una certa dosi d'humor, el narrador explica en primera persona els fets. La segona part de la novel·la consisteix en un diari escrit pel propi protagonista on descobreix realment el seu tarannà vital. El jove reconeix que no és una bona persona, indiscutiblement causa dolor per allà on passa i no se n'amaga. El poder per a ell és controlar les emocions dels altres, ja siguin d'amor, d'odi, de preocupació... Diu que estima els enemics, però no de la forma cristiana, sinó en tant que el distreuen i el mantenen sempre alerta. Tot plegat aquesta és la seva definició de VIDA.
Una història que em feia falta. Nivell màxim i fora del meu àmbit habitual de lectures. 

296. Contes per a les nits de lluna plena, d'Anna Maria Villalonga

M'imagino el següent: trobar-me amb Leo Messi i explicar-li com ha de jugar a futbol, millorar i aconsellar-lo una mica. Seria insòlit i més aviat absurd. 

Només llegir el pròleg de Contes per a les nits de lluna plena d'Anna Maria Villalonga ja t'adones que si ensenyar a jugar a futbol a Messi seria una bestiesa, valorar una novel·la (en aquest cas un recull de petits contes) de l'escriptora barcelonina encara és més delictiu. Em sento com en Moisés Peñalver aquell dia de la trobada del Club de Lectura on ens comentava que anar de bracet amb Margarida Aritzeta el feia sentir un pobre home. Em sento de la mateixa manera, incapacitat per jutjar un referent, quan realment el que he de fer és callar i escoltar, o, en aquest cas, llegir i aprendre.

Després de llegir dos llibres de l'Anna Maria Villalonga, ara m'arribava aquest exemplar recomanat per la mateixa autora. La meva fidelitat literària, aquella de seguir els consells dels amics literàriament perillosos (que per sort, en tinc un munt), feia necessari aconseguir aquest recull de contes i sumar una nova lectura a la meva vida. Sovint m'he autodefinit com un perdedor, de vegades massa cops i tot. Sóc extremadament feliç quan un perdedor guanya, passa poc, però, ¿hi ha alguna cosa millor que ressorgir de les cendres, lluitar contra les adversitats de la vida, perseverar davant de les vicissituds que es van presentant contínuament, mantenir el tipus davant de la fatalitat? Això converteix els perdedors en guanyadors i els guanyadors en mindundis. No oblidaré mai aquell company que em va dir "jo sóc un guanyador" en aquella època quan jo era un dels perdedors més grans de la història. L'Anna Maria Villalonga explica en el pròleg que aquests contes són històries de perdedors i, en una altra banda, que són un exercici d'amor. Si amb aquestes dues premisses et dediques a jutjar, bona nit i tapa't.

Per tant, faré una opinió personal pel meu blog sense escarafalls acadèmics.

Començaré dient que el disseny del llibre és espectacular, tot en general. Si l'editorial pretén aconseguir plaer en la lectura, això ja ho han aconseguit. 

Continuaré amb un detall que penso que és important: si en Jordi Folck destil·la passió per tots els porus, l'Anna Maria Villalonga estima amb la mateixa passió tots els seus personatges. Per aquest motiu he tingut especial cura en cercar aquest amor. Interpreto que quan estimes tant els teus personatges i els crees amb tanta passió, aquests neixen amb ànima. Magnífic, perquè així el concepte VIDA és més real i els episodis dels perdedors estan més propers a l'essència de la naturalesa humana. 

Els textos són tan curts que permeten una segona (o tercera) lectura immediata. D'aquesta manera perceps elements que pots haver descuidat si has llegit anant per feina. A tall d'exemple, en el conte 3, "Dama de companyia", un home mor en un llit d'hospital al costat d'una infermera. Un conte sobre la mort, però descobreixes que literàriament està carregat de més vida que la possible realitat. En aquest cas gosaria dir que la ficció copia o supera la realitat (què fort, no?)

No em vull allargar, per tant aclariré apunts finals per tal de recordar-los pel futur. Els mini contes negres són una passada, els trobo sensacionals. L'homenatge al Príncep Feliç d'Oscar Wilde és preciós. Tota la segona part és una amalgama d'ironies, complicitats culturals, humor (he rigut molt amb les cendres tirades al bosc, en mode "El Gran Lebowski" crec que era),...

Reconec que estic molt sorprès. Estic pensant com dir el paràgraf final...

Entenc que literàriament parlant, acadèmicament vaja, les anàlisis les han de fer els qui hi entenen. Com en el futbol, els tècnics manen, però els espectadors gaudeixen de l'espectacle (i al cap i a la fi són els que paguen). Em passa una mica això, incapaç de jutjar una escriptora d'aquest nivell (seria massa agosarat), estic admirat pel joc, les combinacions, el toc magistral i la definició de... Messi. I és curiós que compari l'Anna Maria Villalonga amb Messi, quan aquest darrer segurament desconeix la definició de la paraula llibre. Que em perdoni, per tant, la somrient escriptora, però els tres llibres que he llegit teus són tan bonics i especials que sense cap mena de dubte els regalaré a les persones que més estimo, perquè l'amor està entre línies i els perdedors sempre som i serem els guanyadors. Un plaer!