349. Escapisme, de Marc Moreno

Vaig considerar aquesta lectura com a una mena de lectura de lleialtat, ja que només sé que en Marc Moreno és una persona que em dóna bones vibracions i amb això ja en tinc prou. Bàsicament aquest home s'ha convertit en una mena de "recomanador" professional meu, ja que el que publica a Llibres del Delicte és de força qualitat i això l'avala. Escapisme no està publicat al segell propi de l'autor; entenc que en Marc devia tenir alguna oferta o que preferia publicar en una altra banda per alguna raó que se m'escapa (i que tampoc m'interessa, ni em preocupa). Bé, com que d'entrada no sabia què anava a llegir, la sorpresa estava assegurada. 

La història té un punt de partida que ja desperta interès: l'accident d'una dona de fer feines (cau d'un cinquè pis) a conseqüència de les manies de la propietària de l'immoble que la fa enfilar al balcó de la terrassa. A partir d'aquí apareix l'Aitor, el fill de l'accidentada, que davant de la situació de la seva mare no s'atreveix a traspassar la porta de les urgències de l'hospital. 

Ha mort la mare? L'Aitor es descobreix com un individu que transcendeix l'angoixa del moment i decideix no saber-ho. Vaja, que no necessita saber si la seva mare ha mort o no. 

Genial. Aquí m'has atrapat Marc. 

He trobat aquest fet un detall sorprenent que m'ha creat una sensació d'originalitat total. Poc a poc vas lligant les causes d'aquest desig d'ignorància, però d'entrada et quedes glaçat. Durant pàgines et preguntes si l'Aitor és una persona normal o què li passa, però com dic, a mesura que coneixes el context vas lligant caps. El noi té 25 anys i és l'antagonista total del triomfador social. La novel·la entra en mode "descripció psicològica" del xaval, víctima (o no) d'un sistema que no li és en absolut propici i que el porta a caure de derrota en derrota. L'Aitor fa de "l'escapisme" el seu modus operandi, sense decidir camins ni objectius clars per on tirar. No obstant, arriba el dia que li toca moure fitxa i llavors... val la pena llegir el llibre i descobrir quins avatars persegueixen la vida del perdedor. 

De les tres novel·les que he llegit del Marc em quedo amb aquesta sense cap mena de dubte. De fet, no em creurà perquè sóc poc fiable i dels que sempre veig l'ampolla mig plena, però aquest llibre és boníssim. I podria seguir esplaiant-me filosofant amb mi mateix sobre la personalitat del personatge principal del llibre, però ja està bé. 

El recomanaria? Completament. El regalaria a algú? Ben segur. 

Content? No, ...molt content.

348. Una novel·la pulp, de Damià del Clot

Emparant-me en els drets del lector (que existeixen de debò) he decidit donada per acabada la lectura d'Una novel·la Pulp abans d'hora, exactament a la pàgina 270 de 330. Em sap greu, perquè l'autor a l'agraïment final després de l'epíleg dóna les gràcies als lectors que han arribat fins la darrera línia. La lectura anava bé, però em vaig acabar perdent entre tants personatges i estil sintàctic simple (frases curtes i poc florides verbalment), però complicat alhora (obria massa fronts argumentals). També em sap greu haver de justificar el motiu pel qual he decidit tirar la tovallola. Potser és una novel·la agosarada, lluny dels estereotips habituals, i m'he despistat en l'argument. Hi va haver moments que pensava "no segueixo massa, però m'agrada el que llegeixo". Resulta estrany tot plegat, ja que estava gestionant un text especialment original i això m'agrada. M'ha recordat molt també l'estil del tarragoní Àngel-O Brunet, un home amb un tarannà tan exclusiu com incomprensible de vegades. Els germans Lomas estan barallats entre ells i una especulació urbanística (amb polític corrupte inclòs) porten a l'assassinat d'un dels germans per part de l'altre. Una amalgama eterna de secundaris s'anava sumant al conglomerat argumental que particularment jo sentia que no avançava. Per altra banda, m'he sentit com encallat i sense rumb, perdut en la psicologia de personatges que ja no recordava qui eren. Sento cert fracàs per part meva, il·lusionat sempre en tot el que llegeixo (un personatge triplicat m'ha confós del tot). Estic segur que llegiré un altre llibre del mateix autor, potser preparat d'antuvi. En aquest cas contemplo buscar alguna referència externa per si estava despistat des del començament i he errat en la comprensió del text.  

347. Ningú és un zombi, de Jordi Folck

D'entrada cal dir que Ningú és un zombi de Jordi Folck ha estat una lectura compartida amb el meu fill Jan Pol (això ja és motiu d'èxit i d'alegria personal). I no només una lectura, sinó que ha estat acabar el llibre i anar convidats pel mateix autor a veure l'obra de teatre, un musical espectacular. L'argument gira al voltant d'un noi nou molt estrany que arriba a l'escola. Es tracta d'un nen força especial, ja que més tard descobreixen que es tracta d'un zombi. Un grupet de nois i noies de l'escola el molesten, especialment "algú", l'antagonista de "Ningú". A Jan Pol li ha agradat més el llibre que l'obra de teatre, perquè segons ell "el llibre és més original, no hi ha tantes coses sobre el bullying i a mi no m'agrada massa això de molestar altres nens". Segons el meu fill el millor del llibre és que no podia deixar-lo de llegir i que en tot moment necessitava saber què passaria a continuació. Ha estat interessant escoltar com el nen comparava la versió escrita de la teatral (pels ganduls és millor el teatre perquè cansa menys). Jan Pol considera que el llibre no tracta tant el tema del bullying i que passen altres coses que a l'obra no surten tant (com és la casa per dins, l'aspecte de les tietes i del majordom, i sobretot, que en el llibre hi ha uns dibuixos molt xulos que a l'obra no surten).

En general, ha estat una experiència magnífica que hem gaudit en família i que ha valgut molt lapena. Personalment sumo el meu llibre número 9 del Jordi Folck i Jan Pol el segon, després de La Guerra dels Xiclets. Curiosament a aquest llibre li posaria un 9 i al primer que va llegir un 3. Coses dels gustos. Gràcies Jordi pel regal que ens has fet escrivint i posant en escena aquesta història tan interessant.

346. El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada

Feia temps que volia descobrir en Jesús Moncada i anava preocupat per no haver-ho fet encara. Aquest estiu vaig veure que l'Eduard ho mencionava per twitter i li vaig agafar la paraula. Ni tan sols sabia que El Cafè de la Granota es tractava d'un llibre de narracions breus, de contes vaja, amb el poble de Mequinensa com a zona 0. També he descobert que en Moncada és un "nou clàssic" i que és lectura d'aquelles obligatòries dels instituts. Bé, tantes sorpreses de bon començament sempre van bé. Només llegir les primeres línies de llibre ja es copsa la qualitat de l'escriptor del Baix Cinca (un altre descobriment)."Un barril amb sabó moll" descriu una simpàtica anècdota que ja et situa al riu Ebre i al poble de Mequinensa, on un llaüter enfila carrer amunt un barril que acabarà encastat en un establiment del poble. Desconeixia que en Moncada anava per aquí, a tall de narracions curtes i divertides que et treuen un somriure. "La Plaga de la Ribera" és un conte epistolar carregat d'ironia on un agutzil demana ajut al director de la presó de Lleida per un afer d'allò més curiós. El llibre continua amb altres contes ben divertits com són el relat d'un enterrament que coincideix amb un partit de futbol, l'episodi d'un lladregot d'olives, la crònica d'una estranya cursa per tot el poble d'un dels vilatans, un perillós (pels àrbitres) partit de futbol o una sorprenent carta a la senyora Mort. Aquest darrer conte és una epístola espectacular sobre un home que demana ser el nou Caront, tenint en compte la seva qualificació com antic barquer del riu Ebre. Continuen més relats fins arribar als 14 que constitueix el llibre, tots ells amb el denominador comú del poble de Mequinensa, del riu Ebre i de la societat que el conforma. Estil, estructura, vocabulari, arguments,... tot realment excel·lent que em col·loca en Moncada en la llista dels grans escriptors catalans de finals del segle passat.

345. La pista d'una morta, de Francesc Puigpelat

La pista d'una morta de Francesc Puigpelat és la versió catalana de la imaginació mig espiritual, mig esotèrica, barrejada de ficció, realitat i de poders sobrenaturals que tant em fascina de l'escriptor nord-americà Dean Koontz. Per tant, un llibre extraordinari que m'ha recordat un estil d'aquells que t'atrapen i fan que no vulguis deixar de llegir fins que no acabis. Curiosament he necessitat més dies dels habituals per acabar-lo, però és un exemplar força llarg i no he disposat de gaire temps lector. La història gira al voltant d'un peculiar encàrrec que rep una reputada investigadora privada barcelonina: ella rebrà dos milions de dòlars per tal de trobar a una dona que acaba de morir. Molt estranyada per la tasca imposada, la Mina (així és com es diu la noia, igual que la Mina Fuster de la Margarida Aritzeta) comença a rastrejar les darreres hores de l'Elisabeth. El seu recorregut la porta fins a Chicago i a descobrir els estudis científics sobre el traspàs de l'ànima d'un cos a un altre. El cervell és aquell òrgan tan extraordinari que encara avui desperta suposicions a gran escala sobre el seu potencial. Què amaga la part fosca del cervell? L'autor proposa en aquesta interessant intriga que allà hi podem trobar l'ànima, ni més ni menys que la part essencial del cos humà. Interessant idea que m'ha portat a reflexions intenses sobre la capacitat del cervell i de les seves inexpugnables possibilitats. No explico més sobre l'argument, però m'ha agradat i estic content. I això és el que sempre busco en un bon llibre: entreteniment, misteri i dosis de cultura. Perfecte. Vaig llegir fa molts anys Apocalipsi blanc i estic temptat de repetir-lo i també començar Els llops, llibre pendent de fa molts anys.

344. No deixis mai de mirar al cel, de Miquel Esteve

La primera gran sorpresa de l'any 2020 m'arriba de les lletres d'en Miquel Esteve, autor d'un deliciós No deixis mai de mirar al cel que m'ha encantat des de la primera pàgina. Tot comença amb un cadàver d'aquells que et trobes a la literatura nòrdica: una dona asseguda i degollada en un banc de la plaça d'Adrià de Barcelona, amb les mans entre les cames, una nota escrita dins de la boca i una targeta d'una agència matrimonial al damunt. De seguida m'han vingut al cap els detectius nòrdics, els Wallander o els Hole de torn i els seus problemes habituals tan característics. En aquest cas tenim la nostra policia amb un inspector dels Mossos d'Esquadra bastant "normalet", amb les seves cosetes, però realment res fora del normal a part de la seva meticulositat i professionalitat. La nota deankoontziana la posa una advocada de l'administració de Justícia, l'Ester, qui és capaç de mantenir una darrera conversa amb els morts i que aporten petites dosis, però molt significants, sobre la causa de la mort del difunt. En un marc de prostitució, droga, solituds, misèries personals i lluites per sobreviure, els personatges lliuren la batalla sobre la ciutat de Barcelona. Sorprèn que el protagonista sigui resident a Tarragona i es desplaci sovint a la capital catalana, que és el lloc on es desenvolupa tot el marro. Un llibre molt ben escrit que destaca per la precisió de les descripcions psicològiques dels personatges principals, de manera que fins i tot t'arribes a creure i a viure de debò les sensacions que tenen. Tot plegat gira al voltant d'un home de mitjana edat, divorciat i sol (una mica el prototipus del perdedor) que s'embolica amb una bellesa ucraïnesa que exerceix la prostitució. Com sempre en aquestes novel·les, res és el que sembla i les sorpreses flueixen fins al final. També m'ha agradat molt la narració paral·lela de l'argument: tardor 2015 i estiu 2015. Per una banda els fets i per l'altra la investigació. Una novel·la absolutament brillant.

343. Independència d'interessos, de Marc Moreno

Peculiar història d'intriga en un marc plenament català. El robatori d'un document molt especial al Monestir de Sant Cugat fa que es constitueixi un equip d'investigació amb forces de l'ordre estatals de tots els àmbits, des de Mossos d'Esquadra, a CNI, i a l'exèrcit espanyol entre d'altres. Capitanejats per la Conselleria d'Interior i el seu conseller tot l'operatiu policial es fa ressò d'un altre acte força sorprenent: un referèndum sobre la independència de Catalunya a la vil·la de Matadepera. Per acabar de rematar les sorpreses els representants de CIU es posicionen en contra del vot afirmatiu i el PP a favor. Tot plegat és una amalgama de fets ben estranys que despertaran la curiositat d'una periodista que treballa en un medi d'àmbit local i que investigarà pel seu compte. Una història entretinguda amb tocs d'humor, segrestos i algun que altre mort. M'he distret i estic content de l'estona dedicada a aquest primer exemplar del 2020, encara que he trobat l'estil tipogràfic especialment petit. Això m'ha perjudicat una mica el plaer d'anar passant les pàgines, ja que potser m'estic fent vell i començo a tenir petites manies lectores. Per altra banda, res a dir sobre l'argument, potser massa embolicat i inverosímil, però proper i amb els elements habituals de la novel·la negra.

342. 7 Relats d'Intriga i de Ficció, de Manuel de Pedrolo

Tanco un pletòric any 2019 de lectures amb un total de 115 títols llegits, una xifra bonica, però que et fa adonar de la magnitud literària i del poc temps vital de que disposem per  a llegir tot el que ens agradaria. Ho faig amb Pedrolo, per qui si no?

7 Relats d'Intriga i de Ficció és un llibre senzill que em situa de nou en l'atmosfera pedroliana creada pel gran mestre de les lletres catalanes. En realitat només he llegit 5 (els cinc primers), ja que els dos darrers podríem dir que els he re-llegit (els coneixia d'un altre recull). 

El primer conte porta per títol "L'origen de les coses" i és fascinant. Uns viatgers es perden al mig de la tundra en un viatge en autobús. La pèrdua del guia i el fet que s'esgoti la benzina crea una situació inesperada de supervivència. S'organitzen tan bé com poden per a sortir-se'n, però només un dels viatgers serà el veritable "guanyador" de tot plegat. "Àngels al bar"  descriu la misteriosa aparició i encontre d'un vell propietari d'un bar amb un parell d'individus quan l'establiment ja està tancat a trenc d'alba. A "Impunitat" trobem una interessant disputa entre un novel·lista i un policia sobre la diferència entre la realitat i la ficció. Ho fan a través d'un sorprenent cas, el de "L'habitació tancada", on apareix un cadàver reclòs en un espai tancat inaccessible i obert a diverses hipòtesis, totes d'allò més inversemblants. "Transformació a la ciutat" narra el curiós cas d'un home que va creant i transformant els carrers a mesura que els dibuixa al seu quadern. Finalment, a "Les civilitzacions són mortals" s'explica la desaparició de la societat (persones i carrers) des d'una versió misteriosament apocalíptica on una parella es converteixen en els únics supervivents. Com deia, els dos darrers contes ja els coneixia, "Pedres a la meva teulada" i "El cens total", dos relats que tanquen el present recull (i el meu any literari). Tots dos són extraordinaris i un exemple claríssim de la majestuosa, prolífica i brutal imaginació del mestre de l'Aranyó. 

I fins aquí, les meves 115 lectures del 2019. Esperem igualar o superar la mateixa xifra l'any vinent que comença en unes horetes. No serà fàcil, però bé, tampoc cal preocupar-se massa.

341. Draconis Ladonis, Llibre de meravelles, de Jordi Folck

Inicio la lectura de Draconis Ladonis, Llibre de meravelles de Jordi Folck per fidelitat i lleialtat literària. La dificultat rau en la incomprensió que em causa llegir el gènere fantàstic, (vaja, que no acabo de copsar fàcilment els elements "imaginaris" que flueixen de la ment d'un escriptor d'aquest tipus de novel·les). Malgrat això, millora l'expectativa que el mestre Folck recordi d'entrada els mites grecs, referents obligatoris per a qualsevol amant de la cultura. De nou, l'autor escriu un advertiment que directament va al centre de la diana de la provocació: Aquest circ no és per a idiotes! Aquest és un exemple del tipus de comentari que més m'agrada i que em fa témer quan m'enfronto al Jordi, acusació directa als lectors ganduls que els envia a mirar la tele si els llibre no els agrada. (Ara és quan et sents pressionat i no t'atreveixes a reconèixer si t'ha agradat o no la novel·la).

El text s'inicia amb un relat breu en format de gènesi bíblica, amb els seus corresponents capítols i versicles, on descobrim un possible nou origen de l'univers. Els dracs són les criatures més superiors de la terra, per damunt de l'ésser humà, el qual conviurà pacíficament en aquest paradís terrenal. Tot acabarà quan la maldat humana superarà la bondat innata i l'estupidesa s'imposarà sobre el bé comú. D'alguna manera naixerà la bestialitat humana i la creació es convertirà en un absurd (com si els déus haguessin deixat en mans d'uns inútils una màquina perfecta). Sorgeix l'habitual pensament folckià de lamentar-se de l'arrogant comportament humà envers la meravella del món creat i el poc respecte al seu propi intel·lecte. 

Continua el llibre en un divertidíssim episodi on he rigut molt a partir d'una gravació de la pel·lícula "Hèrcules" on un drac de 44 caps és contractat per fer d'actor secundari. Es tracta d'una part excel·lent de narrativa d'humor, barrejada amb episodis ficticis basats en la mitologia grega. Unes quantes pàgines molt divertides, que esdevenen una manera més que acceptable d'apropar els mites hel·lènics al potencial lector jove (com a mínim d'informar-los que van existir). El llibre continua amb una mena de segona part on la imaginació de l'autor de fantasia flueix com un riu desbocat sense aturador: la gran i prodigiosa història del drac explicada per ell mateix. Aquí és quan m'he aclaparat i m'he perdut pel camí. Lamento no haver pogut acabar les darreres pàgines, però una sobredosi de fantasia em col·lapsa i no voldria que em passés. Així doncs, ja van vuit títols del Jordi Folck!

340. Tres vegades a l'alba, d'Alessandro Baricco

Acaba l'any 2019 amb lectures de darrera hora i buscant temps de sota les pedres. Miraculosament he trobat Tres vegades a l'alba d'Alessandro Baricco un llibre dividit en tres relats extraordinaris, especialment els dos primers. La prosa de l'italià sempre m'ha agradat i els llibres, breus però consistents, sempre van carregats de continguts. En aquest cas les tres històries parteixen d'un marc comú: un hotel als afores de la ciutat en les hores prèvies de la sortida del sol. 

En primer lloc una dona i un home es troben a les portes de l'establiment a les 4 de la matinada i inicien una peculiar conversa en la qual l'angoixa de l'home conviu amb l'actitud descarada de la dona. Res és el que sembla i acabes amb un Oh! final d'allò més sorprenent. A continuació arriba una jove parella a l'hotel mostrant una actitud "indecorosa" als ulls del lector innocent. El conserge protagonitzarà un episodi inesperat on el valor de la seva experiència prendrà un paper important en el desenvolupament de la història. Finalment, en el tercer relat, una policia a punt de jubilar-se fugirà de l'hotel acompanyada d'un menor al qual ha de protegir i el durà a un lloc força sorprenent. 

Bé, una lectura molt ràpida però d'allò més gratificant. Els personatges te'ls fas teus de seguida en textos brevíssims i els arguments, encara que no són res de l'altre món, t'atrapen del tot pel seu misteri i t'obliguen a fer una lectura sense pauses ni interferències. Una lectura genial.

339. Lena, de Jordi Coca

Lena de Jordi Coca és un llibre que m'arriba fruit de la casualitat. El meu cunyat Toni em va dir que estava llegint en Jordi Coca i jo, sorprès, vaig pensar que semblava mentida que no hagués llegit mai al barceloní. Després resulta que el bo d'en Toni parlava de Jordi Nopca, un altre autor i periodista. No obstant, el llibre del Coca estava pendent des de primers d'any i ja "tocava". Val a dir que aquesta novel·la m'ha sorprès moltíssim, però molt (les casualitats no existien em sembla). Escrit amb un estil que m'ha encisat només llegir les primeres frases, ja sorprèn l'inici: un professor universitari marxa a Suècia on ha de trobar-se amb una antiga companya que va conèixer a Itàlia. D'aquella noia encisadora passem a una dona complexa amb un món interior difícil i turmentat. Poc a poc s'estableix una peculiar relació personal que porta el noi a descobrir l'essència més profunda de la noia. I tot això escrit amb una subtilesa i dolçor exquisides. El sexe és el contrapunt i la solució a les disputes psicològiques més internes de la noia (això m'ha costat una mica de comprendre) i que podrien portar-la a l'autodestrucció. Dues frases que mostren la descripció dels sentiments humans i que tant m'han impressionat podrien ser aquestes (entre moltes d'altres): "Hi havia una materialitat de l'ànima, una encarnació de l'impalpable que em costava d'entendre" i "El patiment de molta gent es basa en el fet de no entendre la pròpia petitesa.." Aquest és un llibre que t'absorbeix i que et genera (especialment en el meu cas) una sèrie de dubtes tan increïble que hi havia moments que barrejava la ficció amb la meva pròpia realitat. Insuperable.  

338. 1937, de Joaquim Biendicho

1937 de Joaquim Biendicho va ser una recomanació especial que ens va fer al Club de Lectura l'Albert Vilaró. Jo sempre que puc aprofito l'avinentesa i tiro de consells d'amics perillosament literaris. Aquest cop ens traslladem a l'any 1937 a la zona del Camp de Tarragona, tot just un any després d'esclatar la Guerra Civil espanyola. La situació social i política és molt inestable i ningú es refia de ningú. Els personatges són una colla d'habitants dels voltants de l'ermita de La Pineda de Vila-seca, de manera que vulguis o no, són gent d'allò més propera a mi. Destaca poderosament la descripció d'un moment de la nostra història en un lloc tan proper, un fet que m'ha produït que llegís amb interès absolut pel fet de reconèixer espais i llocs tan habituals de la meva vida. La novel·la de l'autor tarragoní és una amalgama d'episodis diversos que giren al voltant d'una família de la zona. Des de la seva perspectiva es succeiran diferents situacions pròpies d'un estat en guerra on encara ningú ha perdut ni ha guanyat, però que ja es preveu que les conseqüències generals seran catastròfiques. Realment se m'ha fet molt curt (és un llibre curt), però la sensació de conèixer més dades o detalls del moment m'hauria ajudat a completar més la imatge general que m'estava creant. Una situació serà definitiva i donarà misteri a la quotidianitat: la descoberta d'un avió i d'un paracaigudista alemany sobre els pins de La Pineda. Magnífica imatge, pura imaginació que et descriu l'absurditat de la guerra, on el cos d'un home rau penjat d'un arbre perquè està massa amunt i no hi ha ni temps ni logística per baixar-lo. Gran recomanació i descoberta. Gràcies Albert.

337. Off the record, de Xavier Gual

Off the record de Xavier Gual és la lectura adequada per aquests dies de Nadal on et vols endinsar en una aventura que t'enganxi i que no et demani massa compromís acadèmic. Vas llegint i t'ho vas passant pipa, perquè és una novel·la trepidant que "passen coses" contínuament i on tot està embolcallat de misteri. Un regidor d'urbanisme d'un poble coster mor sobtadament d'un atac de cor quan està a punt de dimitir. La protagonista de la història és una jove periodista que està començant en aquest difícil món de la informació i topa amb diversos conflictes professionals, morals i ètics: el codi deontològic, l'opció Off the record, les pretensions d'informar/investigar/denunciar, les corrupteles que tot ho toquen, etc... Com a jove inquieta que és (i enamorada de la seva feina) va a per totes i amb un coratge propi del seu tarannà no es deixarà vendre a qualsevol postor. Ella anirà desvetllant misèries i més més misèries del món polític i urbanístic del marc local on treballa. La veritat és que tothom està "emmerdat" fins al coll i la novel·la pren un caire de crítica mordaç contra un sistema establert que sembla que està cimentat fins als fonaments en una societat que viu en la inòpia. Lectura entretinguda sense cap dubte, però que et deixa el mal gust de boca de pensar que tot està basat en fets reals. No ho diu el llibre, ni l'autor, però sóc una persona (com molts) que sent certa repugnància pels individus sense escrúpols que es defineixen com a empresaris i són uns autèntics cafres del nostre sistema econòmic. M'agrada molt la novel·la també per la descripció dels detalls que fa sobre la vida del periodista, una tasca que he descobert dura i complicada davant d'un món tan embrutat, difícil i carregat d'interessos partidistes i personals. Per sort, la novel·la acaba... (i fins aquí puc explicar). Bé, un títol més que cau dels Llibres del Delicte i que suma un actiu més al meu humil catàleg de lectures. Continuo pensant que en Marc Moreno és un home amb molt bon ull literari. 

336. Amok, d'Stefan Zweig

Quina lectura més excepcional per a un diumenge a la tarda de pre-Nadal. El relat de l'autor austríac ens porta a la coberta d'un vaixell on el narrador es trobarà amb un misteriós personatge que li explicarà una història d'allò més increïble. Un metge que desenvolupa la seva tasca professional al bell mig de la selva del sud-est asiàtic rep la visita d'una bonica jove anglesa que li demana que li provoqui un avortament. L'home, posseït per un estat de bogeria transitori que ell contempla com a l'Amok, demanarà un intercanvi sexual per dur a terme semblant acció. Ells s'hi nega i busca un altre mètode per fer l'avortament, tot buscant una mena de medicina alternativa dels nadius i que la durà a la mort. El metge embogeix encara més i posa de relleu els seus sentiments més contradictoris d'amor i odi, de passió, de por, angoixa màxima, i, sobretot, molta culpa. Una lectura apassionant que situa a Zweig en un dels autors que més m'han atrapat en els darrers temps, amb una literatura deliciosa i una descripció de les passions i els defectes humans digne dels més grans de les lletres. He quedat tan enganxat que he passat la tarda llegint poc a poc, sense cansar-me, gaudint cada línia com si estigués vivint jo mateix les sensacions del protagonista. Reflexions de tipus categòric, conceptes sobre el deure i els seus límits, la justificació dels propis actes i la solució final: la finalitat màxima de l'existència que no és altra que la pròpia mort. Gaudi màxim de diumenge tarda.

335. La força d'un destí, de Martí Gironell

Reconec que tenia moltes ganes de llegir La força d'un destí de Martí Gironell, encara que per motius que ara no venen al cas havia posposat aquesta lectura. Amb en Gironell tenia certs contactes per les xarxes que vaig aturar arran del premi literari que va aconseguir per aquest llibre. Va tornar-se un personatge molt mediàtic i jo sóc més de persones properes. De fet va ser molt proper i agradable amb mi en les meves primeres ressenyes, però després del premi ja no calia que lectors humils com jo en parléssim massa. Un cop acabada l'allau de bones crítiques, promocions i lloances d'aquest llibre m'han vingut ganes de llegir-lo i reconec que m'ha agradat molt. L'argument està molt bé, un jove català d'origen càntabre s'escapoleix de la guerra civil espanyola i aconsegueix arribar als Estats Units. Pròfug i d'alguna manera indocumentat, aconsegueix quedar-se al nou país amb nom nou i perspectives noves. Poc a poc va perseverant i lluitant per un destí carregat d'èxits, perseguint-los sense mirar enrere, triomfant com cal. Entra el meu gran dilema personal sobre qui és un veritable triomfador a la vida. Tota la vida m'he anomenat un perdedor, precisament perquè sempre he tingut clar que els guanyadors i triomfadors són les persones fetes a elles mateixes sense saber que van deixant víctimes pel camí. Molt bé, has triomfat, però has abandonat els fills, la família, la parella o fins i tot les aficions. Amb tot això també es perd la felicitat. L'objectiu és "trobar el punt intermedi" com molt bé diu l'autor en un del passatges del llibre. Per altra banda el context i el marc de l'argument estan força bé. Trobo una mica exagerada l'amalgama pintoresca de personatges reals que apareixen, però en general he gaudit d'una molt bona lectura.

334. El hombre de los círculos azules, de Fred Vargas

Després de llegir El hombre de los círculos azules de Fred Vargas he hagut de pensar una força estona si m'havia agradat, si l'havia entès i si tenia ganes de llegir algun llibre més de l'escriptora francesa. Entendre'l sí, encara que l'argument és excepcionalment embolicat i sovint havia de tirar de memòria. Un home es dedica a dibuixar cercles blaus amb guix que va repartint pels carrers de París. Cada cercle inclou un objecte sorprenent al seu interior, cada cop una mica més "preocupant" que l'anterior: des d'una senzilla cadira (o alguna cosa similar), a un gat mort i, finalment, una sèrie de cadàvers de forma correlativa. L'inspector encarregat del cas és un tal Adamsberg, un home especial (per allò de tenir una personalitat determinada) i carregat de fantasmes mentals (normal en aquest estil de novel·les, vaja). Com sempre les pistes i els detalls es succeeixen i arriben a una resolució bastant insòlita. Aquí entrem en la qüestió sobre si m'ha agradat la novel·la... doncs crec que no massa, la veritat. Potser tenia les expectatives molt altes i la novel·la no les ha assolit gaire. Sobre si seguiré llegint aquesta escriptora, crec que sí ho faré, encara que la cotització ha baixat una mica. Precisament avui he comprat un altre títol (que casualment ja tenia) i ara quedarà allà esperant. Començo la darrera part de l'any amb les vacances de Nadal i amb algunes lectures sensacionals esperant a la tauleta. Som-hi!

333. La Cuinera, de Coia Valls

Començo la meva opinió tirant potser de blasfèmia literària (espero que si algun dia la Coia Valls llegeix això em perdoni): aquest llibre m'ha recordat molt algun dels llibres de la Isabel Allende, on el personatge principal és una noia jove que ha d'obrir-se camí en una època i en una societat molt adverses. Per tant, dona jove emprenedora que ha de lluitar contra els privilegis d'una societat estructurada per classes i on el seu paper es resumeix a un rol merament secundari i testimonial. Constança arriba a Barcelona procedent de Lima a finals del segle XVIII i es troba en una mena de "ciutat en construcció", on les dificultats polítiques i les diferències socials estan a l'ordre del dia. Constança coneix gent i ambients diversos, des de l'alta societat fins als barris més baixos i denigrants de la ciutat. Allà conviurà amb nobles d'alt llinatge i amb humils i coratjosos joves revolucionaris. Poc a poc la noia va superant els obstacles que es va trobant a la vida i serà mitjançant el seu talent més preuat: la cuina, que s'anirà fent un nom i la seva vida quedarà lligada per sempre més a aquest do. D'aquesta manera pot fer-se a ella mateixa i determinar amb el seu caràcter els designis del seu propi destí. Valenta i coratjosa, coneixedora de les seves armes, utilitzarà fins i tot la seducció (sense massa pudor ni escrúpols), per assolir les fites marcades. En definitiva crec que és una novel·la magnífica en el marc i en l'ambientació, però que no m'ha atrapat amb aquella contundència que a priori m'havia pensat. Potser perquè m'ha recordat massa a alguna de les novel·les de l'escriptora xilena que he mencionat abans. Em plau enormement haver trobat aquest estil de novel·la en català i escrita per una de les nostres i estic força satisfet de la seva lectura.

332. Natura, d'Olga Xirinacs

Em resulta impossible fer una ressenya sobre un llibre de poemes, així que faré una breu explicació sobre el motiu de la meva lectura de Natura d'Olga Xirinacs. Tot va començar amb la xerrada de l'escriptora tarragonina a l'escola amb motiu de la inauguració del curs del Club de Lectura. Allà l'Eduard ens va explicar que Ganzell editaria el darrer llibre de poemes de l'Olga, i per tant, davant d'aquesta primícia i dels nous vincles establerts amb ells, alguns dels membres del Club van acabar anant a la presentació del llibre a La Capona. Com que sóc una persona amb sort (de vegades molta sort), un amic que va assistir a la presentació em va regalar un exemplar. L'editor del llibre i la persona que em va regalar el llibre són especialment estimades per a mi i, per tant, llegir aquest poemari es va convertir en una lectura primordial.

Poc a poc he anat llegint els poemes, alguns d'ells més d'un cop i de dos. Evidentment que cadascú pot fer una lectura particular dels poemes i que estem en terreny obert a tot tipus d'interpretacions. Crec que els darrers anys he llegit només un parell de llibres de poesia: el de la Rupi Kaur i aquest. Sobre aquest diré que m'he trobat molta natura (amb un excepcional domini semàntic de l'autora sobre vocabulari "ambiental" en català: flors, plantes, animals... una passada, certament) i ...bastanta mort. Potser massa mort pel meu gust. Entenc que quan arriba un moment de la teva vida quan intueixes la mort apropar-se veloç i si ets una persona tan intel·ligent com l'Olga Xirinacs, els dubtes, les sensacions, els records, els comiats i les angoixes floreixen con les plantes que neixen i moren davant dels teus propis ulls. M'han agradat molt els poemes que formen un grup temàtic propi (Cementiris de muntanya 1-7), un poema espectacular sobre la situació política actual (Els fills de casa) i un poema epíleg que m'he pres com un veritable comiat vital. Massa trist, potser..., especialment per a un vitalista activista com jo.

331. Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo

Totes les bèsties de càrrega és un  dels llibres de Manuel de Pedrolo que encara no havia llegit. De nou una sorpresa per la qualitat i la duresa del tema, l'estil i l'argument d'una història que barreja la distopia en una versió kafkiana d'una societat casualment massa similar a la que es trobava l'autor el 1965. No he consultat res per la xarxa sobre aquest llibre, per tant la meva reflexió és particular i està allunyada de qualsevol cànon acadèmic. Llegir aquesta història és caure en un entramat aclaparant de burocràcies, angúnies, sensacions d'ofec i d'opressió constant. L'atmosfera de la societat present aniquila qualsevol intent de llibertat individual i la persona es converteix en menys que un simple número. He quedat esgotat de passar pàgines on una gestió burocràtica et porta a una altra, així, sense aturador, i amb la sensació que el protagonista principal està atrapat en un carreró sense sortida. De vegades naveguem per l'absurd, tan absolut  que faria gràcia i tot (si no fos tan trist). La lectura em recorda tant els llibres de Kafka, i coneixent una mica en Pedrolo podria arribar a afirmar que aquest és el propòsit que es va marcar realment l'autor, una distopia kafkiana de ple dret en el marc del present contemporani: el franquisme, els seus còmplices i els seus supervivents que li fan el joc. No serà fins al final que apareix certa resistència, als darrers capítols, encara que molt afeblida pel poder de l'aparat estatal. 

L'estructura del llibre s'inicia amb un ordre peculiar on els capítols s'enumeren correlativament seguint un ordre 0 (1), 1 (2), ... 12 (0) com si el llibre fos un cercle tancat. El darrer capítol versiona el primer, però s'entén que que en darrer terme tots som les víctimes de la nostra pròpia existència. Pedrolo ha creat un llibre que t'ofega i que et cal acabar per sobreviure. Una peça de valor literari bestial, però que cal trobar el moment adequat per a la seva lectura. Dur, però necessari.

330. La casa cantonera, de Sílvia Alcàntara

Dues germanes es retroben a la vila natal dels seus orígens per tal d'assistir a l'enterrament de la mare. Han passat molts anys i les vides de totes dues han canviat molt. Irene i Marina reviuran un episodi "amorós" on el Lluís de ca l'Oliva hi va tenir un paper força destacat vint anys enrere. El noi es va embolicar amb les dues germanes al mateix temps i la més jove va marxar sobtadament i embarassada cap a Barcelona, on va refer la seva vida. El passat de la família i del poble torna a les seves vides obrint totes les ferides possibles. El paper d'enllaç que relaciona el present i el passat el protagonitza una antiga veïna, la Roseta, que coneix des del primer moment massa secrets desconeguts per tothom. "No remenis el passat" és la frase que resumeix millor l'argument d'una teranyina d'allò més enrevessada. Durant tota la trama es barregen episodis actuals amb velles situacions que ajuden a entendre què va passar en el seu dia i quines conseqüències han portat en el futur. A conseqüència de la mort de l'àvia està escrit que la casa cantonera ha de ser derruïda i amb ella, d'alguna manera, tot el que allà dins va succeir. Abans, però, la família trobarà una carta manuscrita de l'antic propietari i espós de la Roseta que pot enrarir encara més l'ambient.

Un llibre breu, a priori senzill, però una construcció literària de primer nivell. Es tracta d'una d'aquelles novel·les breus, però segons com t'ho miris, d'una complexitat màxima. Segona novel·la que cau de la Sílvia Alcàntara, reconeguda escriptora i autora de la famosa "Olor de colònia".

329. Llibre d'encanteris de la vella Taràndula, de Jordi Folck

Llibre d'encanteris de la vella Taràndula de Jordi Folck té un al·licient afegit que és un autèntic actiu: la meravellosa maquetació, estructura estètica del llibre i les il·lustracions d'Agustín Comotto. A efectes pràctics la història m'ha recordat un conte més aviat infantil que juvenil. Amb en Folck mai saps què llegiràs, i per tant, no hi ha dubte que en aquest cas la novel·la d'en Jordi és un bon llibre per a nens. Un nen porta la seva millor joguina a l'escola el primer dia després de les vacances de Nadal. Aquesta pràctica encara la fem a l'escola i pot presentar situacions com la que el llibre descriu amb la peculiar sensibilitat de l'autor. En Tomàs, el típic nen abusador i de professió "trencador de joguines alienes" farà malbé el cotxe de policia teledirigit que portava el primer. La venjança serà el punt de partida de la resta de la història. Un vell llibre d'encanteris de l'avi serà l'arma que desencadenarà una guerra "màgica i terrible". Realment el que més crida l'atenció, especialment si el lector és un adult com jo, és la bellesa absoluta de les il·lustracions que acompanyen el text. La lluita entre el Bé i el Mal entra en joc i el nen i una vella bruixa lluitaran per posseir el llibre dels encanteris. Destaca de nou la brutal imaginació de l'autor, que és capaç d'imaginar mil i un encanteris possibles. Aquell qui posseeixi el llibre dels encanteris té el poder il·limitat de fer el Bé o el Mal, i per això és tan important que qui sigui l'amo del poder sigui un dels bons. Bé, potser les coses no anaven per aquí, però jo he fet aquesta lectura. Gràcies Jordi, ...ja van set llibres teus! I com ja he dit algun cop, hi ha un llibre de Jordi Folck per a cada persona!

328. Putas a la fuerza, de Moisés Peñalver

Putas a la fuerza de Moisés Peñalver era un llibre pendent que no havia llegit perquè no en tenia cap ganes. Evidentment que el tema no em venia gens de gust, ja que conèixer històries reals de patiment màxim no és el tipus de lectura que busco. Així i tot em vaig posar a la feina perquè bàsicament demà em trobaré amb el bo d'en Moisés i volia portar els deures fets. 

Bé, un cop acabat el llibre puc manifestar que les sospites eren del tot certes. La prostitució forçada és repugnant i t'omple de ràbies. El llibre recull un seguit d'episodis viscuts ens primera persona de noies de països humils que, amb falses ofertes de treball, viatgen a llocs com Espanya per tal d'exercir de prostitutes. Cada cas és més patètic que l'anterior i anar fent. La part final del llibre en Moisés la dedica a fer un repàs informatiu sobre legislacions europees i d'alguna manera ofereix un bri d'esperança localitzant i donant a conèixer entitats socials de suport a dones que es troben en aquestes lamentables situacions. 

Un llibre d'aquells necessaris per conèixer realitats, que per dures que siguin, et presenten la part més fosca de la humanitat. Acabo amb un certa sensació d'angoixa i de tristesa que sap greu, però que pot ser-me útil per sentir empatia si algun dia he de trobar-me amb algú que hagi passat per això. Bé, demà podré conversar una mica amb l'autor i segur que aprofundiré en més detalls.