181. La ciutat invisible, d'Emili Rosales

La ciutat invisible d'Emili Rosales no ha estat un exemple de lectura ràpida estival. De cop he tornat a la literatura d'estil acadèmic i de nivell notable. Ja feia dies que anava fent, gaudint la particular prosa de l'autor, sense més interès que provar d'arribar al final. Òbviament estem davant d'un senyor llibre, una novel·la molt digna dels premis que ha rebut. El millor per a mi, sense cap mena de dubte, ha estat el marc concret de la trama, entre altres llocs, a Sant Carles de la Ràpita. Particularment desconeixia que originàriament aquest poble tarragoní estava ideat per a convertir-se en una gran ciutat en temps de Carles III. La novel·la gira entorn dues històries paral·leles que conflueixen al final, el qual m'ha semblat ben bonic. Els personatges són força elaborats, encara que he trobat moments un pèl buits de contingut. El protagonista ha de gestionar les seves relacions socials i personals amb tres dones diferents i un parell d'amics que el converteixen en el centre de la problemàtica. D'alguna manera ell és innocent i li van venint els cops per diverses bandes. En general m'ha semblat una molt bona novel·la, força original pel tema tractat i amb una base històrica molt interessant. Potser no ha estat la novel·la que ara tenia ganes i per això no faig una crítica aclaparadorament positiva, però val a dir que és un gran exemple de la nova literatura catalana que es genera en els darrers anys.