386. Cants de sirena negra, de Sebastià Bennasar

Una sirena de color salva un home de morir ofegat. Això d'entrada faria que jo tanqués un llibre i en busqués un altre. No sóc amant de la fantasia i no em fa vergonya assumir un comentari d'aquest tipus. L'home queda encisat per la bellesa de la criatura marina i farà tot el possible per evocar-la de nou. Particularment ja hauria guardat el llibre a la biblioteca.
Per tal de recuperar el contacte amb la sirena l'home ha d'iniciar un periple per tot Europa, ja que necessita trobar un parell de peces iconogràfiques de la sirena. La història esdevé una narració d'aventures bastant trepidant d'aquelles que m'agraden. A més a més el tema de la sirena es toca amb una sensibilitat tan bonica que deixa de ser fantasia per convertir-se en sentiments reals. Allò de que per ella faries qualsevol cosa, sigui sirena o sigui l'ideal de l'amor més autèntic. Van apareixen personatges i indrets força interessants i et trobes atrapat en la intriga sense adonar-te que els cants de la sirena també afecten al lector. He al·lucinat bastant perseguint la següent pàgina amb aquelles ganes que tant trobava a faltar. Tot està narrat en segona persona del singular per una antiga amiga de l'home enamorat, fet que pressuposa des del principi que aquest desapareixerà de la faç de la terra. Una novel·la espectacular que m'ha encantat per l'absoluta originalitat que destil·la. No em pensava que en Bennasar escrivia aquest tipus de llibres, ja que els anteriors textos que havia llegit d'ell portaven altres rumbs. Una fantasia light carregada de sensibilitat. Un llibre excel·lent.

385. No diguis res, de Raquel Gámez Serrano

Quan llegeixes un llibre perquè tens la col·lecció que oferta l'editorial, no saps mai amb el que et trobaràs. En aquest cas, No diguis res de Raquel Gámez Serrano no tenia ni la més mínima idea de la lectura que tenia a les mans.
La cosa va de la següent manera: una parella de classe mitja alta marxa de la gran ciutat per instal·lar-se a una vila rural. Allà s'estableixen sense gaire problemes, amb negoci propi, caseta mona i les comoditats que calguin. Falta la criatura, que costa aconseguir de forma biològica, ja que la natura de vegades es resisteix a les circumstàncies. Com tenen recursos suficients decideixen adoptar un nadó a Ucraïna. Un cop aconseguida la criatura tornen a Catalunya per tal de començar com Déu mana la vida completa i ideal de burgesos. El problema arribarà quan s'adonin que el nen adquirit a terres llunyanes resulta que és una mica especial. Un metge local diagnostica que la criatura pateix la Síndrome Alcohòlica Fetal, una malaltia que el convertirà en un cràpula i en un perill per a tothom que se li acosti. El trastorn conductual serà tan greu que superarà els paradigmes de la burgesia i deixarà desarmats als pares. No tarden en arribar els conflictes i les solucions, els problemes psicològics i les decisions preses en calent.
La novel·la té moments boníssims que m'han recordat situacions reals que he vist en primera persona algun cop. Quan una persona assoleix tot el que vol, tant si la natura està de la teva part o no, llavors arriba el desencís i el "perquè a mi". Reconec que he acabat fart del matrimoni i m'ha agradat molt com el pinta l'autora. El final també està molt ben trobat i en general he gaudit d'una lectura excel·lent.

384. El eco negro, de Michael Connelly

El eco negro de Michael Connelly és una novel·la interessant, però potser excessivament llarga. El detectiu Harry Bosch forma un tàndem d'investigació policial amb l'Eleanor Wish de l'FBI. Tots dos han estat reclutats per treballar junts en un cas interdepartamental després de trobar un cadàver que resulta ser el company del primer quan tots dos van anar a la Guerra del Vietnam. En Harry i el difunt pertanyien a una secció de l'exèrcit que es dedicava a la inspecció dels túnels del vietcong a la selva vietnamita. Aquesta coincidència fa que en Harry es prengui amb molt interès el cas i lluiti, fins i tot, amb policies d'Afers Interns per resoldre la situació. Poc a poc van descobrint que al darrere de tot hi ha un engranatge organitzat per una banda que pretén continuar robant bancs. Van estirant fils i la línia d'investigació es centra en altres ex-combatents del Vietnam coneguts de l'home assassinat. 

No explico més perquè faria un resum complet de la novel·la i tampoc tinc massa ganes. Estem parlant d'un llibre de 500 pàgines, distribuït en capítols, el títol dels quals són dates del calendari. L'anècdota d'aquesta lectura és que he anat llegint cada capítol coincidint amb la meva data real, començant pel 20 de maig i acabant pel capítol d'avui datat el 28 de maig. He respectat els dies perquè m'ha fet gràcia continuar la distribució proposada per l'autor, on cada capítol corresponia a les 24 hores d'un dia. A part d'això, la lectura ha estat molt dinàmica, pròpia de l'estil d'aquests autors nord-americans que fan que passin moltes coses de seguida sense preàmbuls ni aprofundiments psicològics. Feia molt de temps que aquest llibre reposava a la meva biblioteca i ara per fi ja no el veuré amb aquell mal de consciència de tenir-lo tan de temps pendent.

383. La senyora Stendhal, de Rafel Nadal

Resulta que vaig veure per twitter que en Rafel Nadal ve demà dijous a les llibreries de Tarragona. Com que precisament acabava un llibre i tenia ganes de començar un altre, vaig decidir-me per aquest títol pendent a la llista del 2020. La senyora Stendhal és la història d'una vida, la d'un nen que veu com cau la seva mare víctima d'un tret. Ens emmarquem a les acaballes de la Guerra Civil espanyola en un petit poble prop de la frontera amb França. La guerra extreu el pitjor dels qui la viuen i els episodis cruels es succeeixen l'un darrere l'altre. La senyora Stendhal es convertirà en la protectora del Lluc i s'encarregarà de dur a terme la promesa que li va demanar la mare del nen segons abans de morir: tenir cura d'ell. Així doncs, el noi pujarà amb una nova família en la que hi ha un fill adolescent i un avi. Anirem coneixent els misteris que envolten la vida de cada un d'ells i com gestionen el seus destins en el marc del temps que els toca viure. Un cop més em trobo al voltant de perdedors que fan el que toca: perdre. El nen acabarà en un reformatori on ho passarà realment malament, rodejat d'infinitat de nens i capellans que el maltractaran. No és fàcil la vida del perdedor si els teus també ho són. Un cop fora de l'internat al Lluc l'esperen els maquis i les muntanyes. La vida continua entre corredisses, amagatalls i salvatjades de la guerra, on el noi coneixerà tot tipus de gent que actua sense massa escrúpols. Passaran uns quants anys més i es dedicarà a l'estraperlo de penicil·lina, una tasca que reportarà certs beneficis. No serà fins el 1965 que no tornarà al poble que el va veure néixer.

En definitiva, una bona novel·la. Molt, però que molt ben escrita i que es fa agradable de llegir amb certa devoció. Encara no he trobat el gust als llibres o pel·lícules basats en la Guerra Civil espanyola. Potser això de perdre no agrada massa i és el que té estar al bàndol dels derrotats. Imagino el meu avi patint i em molesta el concepte.

382. Els secrets de la reina, de Xulio R. Trigo

Els secrets de la reina de Xulio R. Trigo és un llibre que m'ha agradat. Seria la típica novel·la que vehicula dues narracions de diferents èpoques amb un vincle en comú. La primera història parteix del present, on uns joves acadèmics de la Universitat de Barcelona intenten descobrir mitjançant una profunda investigació quina va ser la causa de la mort de la Reina Elionor, esposa del Rei Pere el Cerimoniós. Per altra banda, la novel·la va narrant la veritat d'aquell episodi històric a partir de la vida de n'Aloi de Montbrai, un escultor força reconegut a l'època i encarregat de construir els sepulcres reials del monestir de Poblet. Per tant, present i passat es van barrejant paulativament, un capítol rere l'altre, mentre es va desentrellant tot el misteri. M'ha agradat perquè tant una part com l'altra són força distretes i atrapen descaradament al lector. Arribava un moment que no sabia quina part em feia més gràcia seguir, ja que el context històric del segle XIV a Poblet resulta del tot fascinant. Els joves de l'actualitat semblen uns autèntics Indiana Jones i el monestir cistercenc encaixa d'allò més bé en una trepidant novel·la d'aventures. No esperava aquesta acció pel·liculera del Xulio Trigo, ja que m'havia fet la idea que era una novel·la més de l'estil acadèmic. Aquests dies necessito llegir i passar-m'ho bé i aquí ho he trobat. A més a més, aquest és un llibre per aprendre i descobrir millor elements tan interessants de la nostra cultura com són la construcció dels panteons reials de Poblet i les vicissituds dels frares d'aquell temps. En definitiva, he quedat força satisfet i amb ganes de seguir llegint aquest senyor, veí ciutadà meu que espero conèixer algun dia.

381. Felicidad conyugal, de León Tolstoi

Felicidad conyugal de León Tolstoi ha estat una lectura ràpida de confinament que he volgut col·locar al mig de llibres extensos, de manera que vagi buidant la biblioteca de casa i ho faci amb bon material literari. Aquest cop he buscat per la zona russa, ja que el meu company José Vicente em va parlar de Pushkin i em va picar la curiositat. Com que no el tinc, doncs he agafat una altra opció. 

Aquesta breu novel·la repassa la intensitat de l'amor de parella des de que aquest neix fins que s'estabilitza. Com un foc que ho crema tot i es va apagant poc a poc. Cal trobar aquell punt de la relació quan encara no s'ha apagat, perquè si no ho fem, acaba perdent-se del tot. Així doncs, una noia s'enamora del seu tutor 19 anys més gran que ella i comença el festeig. La relació es viu intensament en uns primers anys en què l'amor supera qualsevol altre concepte mundà de les seves vides. Com és d'esperar, els sentiments davallen amb el temps i el que era el paradís comença a semblar tot el contrari. L'autor fa la seva acurada anàlisi psicològica del comportament dels personatges i dels sentiments que els toca viure a cada moment. Aquest devia ser un tema que probablement devia viure el mateix autor en pròpia persona, ja que sembla molt clar el discurs d'algú que sap del que parla. A més a més, tot això fet amb el mestratge d'un escriptor del nivell del rus, i aconseguint que aquesta novel·la sigui una autèntica peça de bona literatura. 

380. Un abogado rebelde, de John Grisham

Magnífica lectura de John Grisham, un clàssic de la meva biblioteca des de fa anys i panys. En Un abogado rebelde l'advocat protagonista ha de resoldre diversos casos utilitzant estratègies que el porten al límit moral i legal del seu exercici de la professió. Curiosament serà mitjançant aquests recursos que aconseguirà les victòries judicials que no hauria pogut seguint el conducte ètic correcte. Em sorprèn com l'autor es posiciona a favor del seu protagonista de forma total, prenent totalment partit per ell de forma descarada. Des d'aquesta postura l'advocat salva de sentències injustes diversos clients que van sorgint: joves acusats injustament amb la pena de mort, delinqüents castigats per falta de proves, manipulacions de tot tipus...

Des d'un punt de vista de l'estructura també m'ha sorprès molt. Al principi, després del primer cas, he pensat que es tractava d'una mena de serial sobre un advocat. Poc a poc et vas adonant que ho és, però també és una novel·la amb un fil conductor espectacular. El protagonista i la seva especial manera d'exercir el Dret es converteixen en la clau de la novel·la. És com si l'autor hagués pensat: "Què passaria si un advocat dels bons es comportés com un dels dolents, però sense passar-se gaire i salvant innocents?". El resultat és aquest formidable llibre que t'atrapa de veritat. Els casos són súper interessants i les resolucions brutals. Tota l'estona et manté en aquell espai ètic de dubtosa noblesa que et fa pensar i posicionar-te tu també. 

Tinc l'estanteria plena de llibres d'aquest autor i seria xulo recuperar-los. Potser ho faig.

379. Siddharta, de Hermann Hesse

Siddharta de Hermann Hesse no sembla una novel·la, sembla el desenvolupament d'una filosofia espiritual. Un jove de la casta dels brahmans abandona la llar familiar a la recerca d'un estadi espiritual superior. Per aquest motiu intentarà relaxar les seves elevades aspiracions passant un temps amb els místics "samanes", aïllant-se i defugint del seu propi ésser. No n'hi haurà prou i els abandonarà, acompanyat en tot moment del seu amic de la infància, en Govinda. Tots dos iniciaran la recerca de Gotoma, el presumpte gran Buda de la regió. Tampoc trobarà en Siddharta el consol espiritual que necessita i buscarà un nou objectiu. Aquest cop troba, ja per separat, un nou interès, aquest cop més carnal. A partir d'aquí entra en una nova fase d'abandonament inconscient de l'essència humana i esdevé un simple titella del sistema (com jo, vaja). Acabarà convertit en una espècie de burgès, carregat de plaers mundans, però cada cop més buit interiorment. Malgrat tot, passen els anys i s'adona que aquest tampoc era el seu destí, tot tornant a l'aïllament. Serà als costat d'un barquer d'un riu on retornarà a l'espiritualitat i a la recerca de l'absolut i de la veritat. Durant tota la vida anirà apareixent en Govinda en visites que el marcaran força, ja que a diferència del primer, el segon es va establir de forma definitiva amb el Buda i la seva doctrina més concreta. Siddharta busca en el JO el refugi i la lluita per a la recerca de la seva essència. Un llibre apassionant i magistralment escrit on trobes reflexió, bellesa i un punt de llibre d'autoajuda en versió literària. També m'ha fet gràcia tornar a llegir un llibre de l'època d'universitari. Aquesta està sent la millor part del confinament.

378. Massa mares per a un fill, de Dora Muñoz

Crec que seré bastant breu en la meva opinió d'aquest títol número 30 de la factoria Llibres del Delicte, Massa mares per a un fill, de Dora Muñoz. Per tant ja n'he llegit 30 i estic bastant satisfet per aquesta fita lectora que fa que cada cop me'n quedin menys per acabar la col·lecció. 

Aquesta novel·la està escrita en la variant dialectal del català a les Illes Balears, i ja només per això, ja val la pena. El marc geogràfic de l'argument també es desenvolupa a les illes, per tant, tot rodonet. 

Una noia mor per presumpta sobredosi i la troben abandonada a un carreró de Palma. Sorprèn força la seva mort, perquè malgrat haver estat drogoaddicte, en el moment de la mort estava molt clar que estava "neta". Un amic de la Trini, n'Aitor, metge de la presó on havia estat internada, decideix portar a terme una investigació sobre la mort de la noia. Conjuntament amb altres coneguts de la noia es van rememorant les darreres hores de la vida de la Trini. Tot sembla tenir relació amb un nin, en Kevin, el seu fill, donat en adopció a una família de classe alta. Trini decideix que ha de recuperar el fill perdut, però les coses no són tan fàcils quan la maquinària burocràtica s'ha posat en marxa.

Una bona novel·la, potser una mica llarga, però que avança àgil i va mantenint l'interès del lector. M'ha agradat el tema, l'ambientació general, el to literari, els personatges, l'accent dialectal i el marc geogràfic. En definitiva, una altra novel·la recomanable, de les nostres i amb segell Delicte. Content.

377. Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís

Jo soc aquell que va matar Franco de Joan-Lluís Lluís va rebre el Premi Sant Jordi 2017 i el tenia a la biblioteca esperant el moment adequat. Finalment, aprofitant el present confinament vaig començar a llegir-lo amb certa esperança. La sensació és que comença espectacular, s'acomoda una mica i acaba de forma sorprenent. De les tres etapes destaco la final, però sense desvetllar gaire l'assumpte, encara que el títol de la novel·la aporta força informació al respecte. Emmarcat en una època crucial en la història del poble de Catalunya, el protagonista passa al costat francès del principat quan esclata la Guerra Civil espanyola. Allà es relacionarà amb diverses persones que el marcaran en l'esdevenidor de la història. La barbàrie de la guerra es posa de manifest en la seva màxima magnitud i les morts salvatges es succeeixen sense parar. M'encanta la vocació filològica del protagonista i el marc geogràfic de l'obra, les terres del Vallespir de la Catalunya Nord. Destaco també les aportacions dialectals del català de la zona, que enriqueixen l'obra i li donen molta més credibilitat. El final distòpic el trobo fascinant, ja que penso que els vençuts mereixen saber què podria haver passat si la resolució final de la guerra hagués estat a l'inrevés. En definitiva considero que aquesta novel·la és molt recomanable i digna mereixedora del premi que va aconseguir. M'agradaria saber si el mateix autor fora del context geogràfic que li és propi té la mateixa força literària que presenta en aquest títol. Realment la sensació és que l'autor ÉS essència de la terra on escriu, es nota i encomana passió. Bon llibre.

376. Els 155 manaments, de Moisés Peñalver

Els 155 manaments de Moisés Peñalver és un llibre que ja vaig ressenyar quan aquest encara no existia com a tal. Va ser quan em vaig proposar llegir tots els autors que conformaven els Assassins del Camp de forma individual. En aquell moment vaig pensar que els articles publicats cada dia al Més Tarragona formaven un tot homogeni. Allò era un embrió de llibre! 

No obstant, ara m'adono que aquest cop he fet una lectura del tot diferent a les anteriors. Habitualment llegeixo els articles del Moisés en moments "complexos", com són els següents:

- Quan la Juny em porta el diari a la fila de l'entrada de l'escola i llegeixo l'article en els 20 segons que tenim per pujar les escales,

- Quan quedo amb la dona per fer un cafè després de treballar i vaig llegint entre línies mentre ella em parla i jo dissimulo,

- Caminant direcció a l'escola amb l'exemplar voleiant-me a les mans, vigilant cotxes i saludant nens,

- Treballant a les xarxes de l'escola a la Sala de profes rodejat de companys que observen com estic al facebook,

- Quan passejo la gossa, trec un paper per recollir la tova recent feta, descobreixo la cara del Moisés al paper i aprofito per llegir l'article...

Així doncs, aquest llibre dignifica totalment la lectura dels manaments i permet assaborir com es mereix la ploma enginyosa i la subtil ironia del Mestre Peñalver. Realment pots pair cada missatge, cada porció de la màgia dels relats fent la correcta digestió del producte sense estrés innecessari. És indubtable que l'estil lleuger, dinàmic, simpàtic i proper dels diferents textos, tots deliciosament salpebrats per la finíssima i intel·ligent ironia de l'autor, complau al lector en gust i en necessitat. Sí, considero que en un moment conjuntural con aquest, la lectura dels manaments són una necessitat. Fart de males notícies i humor de dubtós gust, caspós, irrespectuós i de vulgaritat màxima, en Moisés fa humor del que m'agrada i com m'agrada, ...l'envejable sentit de l'humor anglès que de vegades trobo que es practica poc. 

Moisés Peñalver fa aquell humor entre lletres (intellectus) que concentrat en un breu relat et proporciona una dosi precisa i preciosa de dopamina.

Ara se m'obre un estrany dilema: prestar el llibre o recomanar-lo als meus amics i que se'l comprin. No obstant, tinc la sort de tenir amics que traspuen sensibilitat literària i ben segur que voldran un exemplar propi. Més que res perquè a tots ens farà molta il·lusió trobar-nos un dia amb l'autor en algun lloc mític de la ciutat, parlar-ne i prendre a casa un exemplar particular signat. 

(Perquè endur-te a casa 155 manaments de la taula de la llei signada per un personatge bíblic d'aquesta magnitud no té preu)

Per cert, que el llibre sigui boníssim és un fet constatable per qualsevol lector. El fet que el meu nom i la meva persona apareguin en un manament no rebaixa la qualitat del compendi, ni farà que es venguin més o menys exemplars. El que sí fa és omplir-me d'orgull i provocar un cert rebombori espiritual en la meva humil persona. Quan torni a escoltar allò del "Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?" segur que neix en mi una rialleta a la cara.

Moltes gràcies Moisés per aquest llibre.

Per molts anys!

375. El quinto hijo, de Doris Lessing

El quinto hijo de Doris Lessing és una altra de les lectures que em van marcar fa 20 anys. Com porto fent aquests dies de confinament, estic recuperant lectures de la biblioteca amb una certa il·lusió. He tornat a llegir aquest títol de l'escriptora anglesa perquè senzillament em venia de gust. 

Em recordava perfectament de l'argument de la novel·la: un matrimoni "perfecte" rep un cop duríssim amb l'arribada d'un cinquè fill estrany, molt estrany, que marcarà l'esdevenidor de la família. La parella desitja tenir una vida perfecta, amb una casa preciosa amb jardí i rodejats de moltes criatures. El pla anava a la perfecció fins que neix Ben, i amb ell tota l'estructura familiar burgesa i conservadora es fa miques. Hi ha un primer intent de desfer-se de la criatura, però l'instint matern es posarà de manifest i superarà els prejudicis. La vida no serà com l'esperaven i les diferències entre els membres de la família complicaran molt l'existència de tots plegats. Un llibre boníssim que va merèixer una segona part que també vaig comprar i que m'ha fet molta il·lusió recuperar. Realment en Ben no deixa de ser el típic nen amb problemes maduratius, però l'autora li dóna un toc "criminal" i el converteix en un anti-sistema. La seva presència física trenca amb tota l'estabilitat d'una manera de pensar totalment pre-establerta i obre el camí a allò diferent. Diferent i, per tant, incomprès. Un llibre extraordinari que cal llegir un cop a la vida, perquè és realment provocador i et fa pensar una bona estona. Molt recomanable també a gent jove.

374. El sentido de un final, de Julian Barnes

Qualitat. Aquesta paraula defineix la literatura de Julian Barnes, un home que em transporta en el temps, ara fa uns 20 anys. Va ser llavors que vaig llegir El lloro de Flaubert i un parell de títols més. Fa poc vaig aconseguir aquest altre llibre, El sentido de un final, i la meva sensació és tan positiva que no dubto que rellegiré els tres anteriors que tinc. Aquest llibre va obtenir el Premi Booker 2011 i em sembla una distinció d'allò més merescuda. La lectura d'aquest llibre ha estat una delícia. Reflexions de qualitat sublim i una anàlisi acuradíssima de la psicologia dels personatges m'han atrapat des de la primera pàgina. 

Tony Webster explica la seva ruta per la vida, la qual quedarà marcada pel suïcidi d'un antic company de l'escola. Al més pur estil Murakami (menys centrat en l'amor i més en altres vessants humanes), l'autor descriu els esdeveniments del protagonista al llarg de la seva vida després de la tràgica mort de l'amic. La funció de Veronica, parella dels dos nois, recorda sorprenentment al Tokio Blues, encara que en aquesta ocasió el desenvolupament dels fets és força diferent. Tony trenca amb els seus amics i viu apaciblement una vida mediocre de persona normal. Lluny de grans fites, el protagonista és un home que no controla la seva vida, sinó que la situació és a l'inrevés i, segons l'autor, la vida el controla a ell. En definitiva, aquest és un llibre que val molt la pena llegir, emmarcat en un Londres que m'apassiona i amb un estil dinàmic. Entreteniment literari sublim.

373. Quaderns, de Ramona Solé

Quaderns de Ramona Solé és una entretinguda novel·la ambientada en una petita població rural de les terres de Ponent. Allà hi va a parar una escriptora que busca recuperar la seva vida després d'una desagradable experiència personal. Un cop instal·lada a la casa la dona comença la nova etapa vital recollint informació sobre alguns episodis del dia a dia del poble. Poc a poc va acumulant material i idees per a una futura novel·la que sigui capaç de retornar-la a la normalitat psicològica. Tot s'esfondrarà quan de cop i volta serà segrestada i descobrirà certs misteris inesperats que canviaran el rumb de la seva pretesa recuperació. La novel·la anirà desenvolupant-se sense estridències i l'argument es centrarà en l'elenc de personatges i en el descobriment dels seus secrets. 

M'ho he passat bé, potser no tant com m'esperava. Segueixo instal·lat en un ofec mental derivat del confinament i m'ha sorprès trobar certes similituds entre la protagonista i jo mateix. Comparteixo totalment el concepte de fer un resset i reiniciar la vida en una ambient rural. La vida passa molt ràpida i està plena de petites etapes que van canviant. Entenc que la protagonista vulgui obrir-se un espai, curiosament en confinament psicològic, provocat per l'agorafòbia que pateix. També m'agrada que malgrat les dificultats ella sigui capaç de buscar una opció vital. Buscar una sortida mental i trobar alternatives a un passat tèrbol no és fàcil. A partir d'aquí els fets que va descobrint i en els que es veu implicada esdevenen el gruix de la trama. Una novel·la correcta que distreu i et fa passar una bona estona.

372. Tokio blues Norwegian Wood, d'Haruki Murakami

El més sorprenent de la lectura de Tokio blues Norwegian Wood d'Haruki Murakami és que després de llegir 400 pàgines tens la sensació que no ha passat res, i que malgrat això, la lectura ha estat amena i entretinguda. No deixa de ser curiós que un estil narratiu sigui capaç de convertir una novel·la on l'argument pot resumir-se en dues línies en un text àgil i dinàmic. Un noi de disset anys es suïcida deixant la seva parella i al seu millor amic desfets. Els dos vius inicien una relació personal, intimista i de caire psicològic amb el referent de la mort del primer com a testimoni. Van passant els mesos i la situació es va complicant perquè la mort del jove exerceix un control absolut en les vides dels dos adolescents. L'argument realment no dóna gaire més de sí, perquè la gràcia d'aquesta novel·la radica a situació vivencial i íntima de la protagonista. El noi supervivent, narrador de l'obra, sembla més un element col·lateral de la història real. Ell ha de decidir si continua lligat al passat i a l'experiència personal de la noia o deslliurar-se de tot i començar realment la seva nova vida. 

Molta música, pocs personatges secundaris, marcs geogràfics d'allò més bonics, complicitats profundes entre els protagonistes i lent desenvolupament de la trama són punts que destacaria. També m'ha donat al sensació que un cop llegeixes en Murakami la resta de llibres del japonès són molt similars. Amb un estil característic trobo normal que es convertís en referent literari per a un sector de públic molt concret. Bé, aquest és un llibre bonic que m'he empassat en poc temps malgrat la seva extensió. Ja m'he llegit tres del japonès ...de moment ara faré una pausa i seguiré amb altres autors.

371. Velocidad, de Dean Koontz

He llegit Velocidad de Dean Koontz per tot el tema del coronavirus. Pel que es veu en Koontz va escriure fa anys un llibre que preveia l'arribada d'un virus que amb origen a Wuhan s'estendria per tot el món. A partir d'aquí vaig mirar a la meva biblioteca a veure què tenia pendent d'aquest home i em vaig trobar amb aquest títol. Tot plegat he llegit un bon totxo amb cert interès, però sense especial gust. 

Una història interessant, sense cap dubte, però potser segueixo en estat anímic poc favorable i no gaudeixo com era d'esperar. Un cambrer surt de treballar i troba una nota en el seu eixugaparabrises. Allà hi diu que no vagi a la policia i matarà un individu determinat o que si hi va matarà una senyora gran. Davant del dubte el cambrer entra en un joc de decisions que el portarà a complicar-se molt la seva existència. La seva idea és descobrir pel seu compte qui és el guionista d'aquest macabre joc que el fa córrer a tota velocitat. Salvar vides, salvar-se ell i trobar l'assassí són els temes que regeixen el fil argumental d'aquest llibre. La veritat és que el llibre estava bé, però he tingut moments que no m'acabava d'atrapar. No he entès mai la tonteria aquesta de  "no anar a la policia". És evident que si s'hi va, el llibre acaba i gràcies per tot. Lògicament la idea és que el protagonista s'emboliqui i la pel·lícula continuï per alguna banda. Bé, lectura de consum immediat acabada durant una matinada de confinament i que suma un títol més del nord-americà. Aquest estil de llibre ha de ser més lleuger per a que sigui efectiu, sinó em cansa una mica. En aquest cas m'he cansat una mica perquè no he acabat de trobar-li l'emoció.

370. Nocturn a l'Índia, d'Antonio Tabucchi

Antonio Tabucchi em retorna als anys 90 quan vaig llegir Afirma Pereira i, a partir d'aquí, alguns altres llibres de l'apassionat portugalista italià. Nostàlgia literària i dies de confinament s'han aliat aquests dies per oferir-me la possibilitat de rellegir títols oblidats, com aquest fantàstic Nocturn a l'Índia. M'està costant molt llegir aquests dies i la recepta de consumir bona literatura està resultant molt positiva. Seria com un antídot eficaç per tal de revitalitzar l'esperit, realment malmès en una conjuntura social lamentable.

Un home inicia un viatge que el portarà a l'Índia. La recerca d'un amic, en Xavier, el durà a investigar la seva localització geogràfica. El seu primer contacte serà amb una noia que sembla ser la darrera persona que el va veure, si més no, ella és qui l'avisa de la seva desaparició. Sembla que en Xavier tenia certs negocis que havia d'atendre i va marxar inesperadament i malalt cap a Goa. L'home va coneixent gent diversa pel camí de la recerca de l'amic perdut: primerament en un hospital, on un metge local el farà obrir els ulls de la misèria humana. Posteriorment coincidirà amb un místic que va camí de Benarès, la ciutat santa. I, d'aquesta manera, va descobrint diverses personalitats de la societat índia que l'enriqueixen el saber i el van omplint a nivell personal. No estaríem davant d'una novel·la de suspens i de misteri, sinó d'un text que avança lentament i es va fomentant en una base d'allò més consistent. El text no regala grans descripcions, ni exposa narracions de fets descontrolats, sinó que basteix un context meravellós que clou amb un epíleg que m'ha encantat. Aquesta és una novel·la en construcció que no la veus acabar, perquè es va acabant mentre es va construint. Si no fos perquè tinc altres llibres en cartera, la tornaria a llegir avui mateix.

369. Contes d'amor, de Hermann Hesse

Recull de contes amb "l'enamorament" com a fil conductor i sota el mestratge d'un escriptor brillant com en Hermann Hesse. Així resumiria aquest llibre que m'arriba després de perdre'm en els confins de la meva biblioteca sense tenir massa clar què llegir. Suposo que aquest és un dels efectes col·laterals del confinament per coronavirus que estem vivint aquests dies: la lectura d'exemplars i autors no previstos. Fa molts anys vaig llegir un bon grapat de novel·les de l'escriptor alemany, llibres que ja groguegen i tenen taques marronoses a la seva pell. D'aquells temps guardo un bon record amb títols tan reconeguts com Siddharta o Narziss i Goldmund entre d'altres. Vaig passar pel virus Hesse durant la meva època universitària, seria "l'etapa Hesse" com dirien les pedants de torn i de lamentable record.

Pel que fa a Contes d'amor val a dir que aquest és un llibre preciós, on els contes són senzillament meravellosos, breus i carregats de potencial. A partir del concepte de l'amor, l'autor desenvolupa tota una sèrie d'opcions argumentals que van des del despertar de l'enamorament, l'amor adolescent, la contundència dels seus efectes emocionals, la cruesa de l'amor no correspost, la descoberta d'una part d'un mateix que es desconeix... El llibre t'atrapa des del primer conte, perquè així és "l'enamorament", una força magnètica inexplicable que et transforma i no et dóna treva. Destaca la descripció de l'amor com a un sentiment agredolç, que neix del fracàs, passa pel patiment i assoleix o no els objectius que et marca el cor. Sense patir l'amor no és veritable, cal lluitar contra ell malgrat el desig tan fort que neix de nosaltres. 

En definitiva, un llibre exquisit que tanco en un divendres sant de 2020 força estrany.

368. Wilt, de Tom Sharpe

Lectura de desconfinament. Necessitava alguna cosa lleugera, divertida i de confiança que em motivés donades les circumstàncies. He decidit tirar d'un clàssic de reconeguda qualitat que portava 30 anys a la meva estanteria i que recordo haver llegit quan era universitari. Només començar Wilt de Tom Sharpe van caure 50 pàgines d'una tirada.

Henry Wilt és un home que viu immers en la rutina: feina sense futur, relació de parella sense cap passió i estat d'ànim sota mínims. Wilt seria l'autèntic prototipus d'individu de perfil baix per excel·lència. Tot està més o menys controlat fins al dia de "l'alliberament" de la seva dona Eva i quan aquesta fa amistat amb una nova veïna nord-americana de presumpta classe alta. El matrimoni Wilt és convidat a una festa d'allò més glamurosa, però tot s'embolicarà de valent quan en Henry tindrà un peculiar afer amb una nina inflable. 

La trama pura i dura neix en el moment quan en Henry comença a pensar en l'assassinat de la seva dona. Aprofitarà que ara té una nina inflable per "assajar" l'assassinat, encara que de forma bastant maldestre acaba perdent-la en un forat preparat per convertir-se en el fonament d'un edifici. L'endemà toca tapar el forat amb ciment, però un obrer és testimoni que allà sota "hi ha una dona".

Des del meu punt de vista la clau de la novel·la rau en la dicotomia llibertat envers realitat. En Wilt sent que per primer cop en la seva rutinària vida és lliure d'una realitat aclaparadora. L'acusen d'homicidi, però ell és feliç perquè alguna cosa ha modificat la seva miserable vida. Ha deixat de ser un "pringat" i ha començat a sentir-se bé. M'ha recordat una mica el professor de Breaking Bad, el qual viu una sensació semblant. 

Bé, un llibre del tot extraordinari sense cap dubte.

367. Un món per a tothom, de Manuel de Pedrolo

En plena època de confinament em costa llegir. Com a mínim això em passa, que no acabo de concentrar-me gaire i la lectura no és precisament un plaer. És curiós, perquè sembla que la situació era l'adequada, però no és el cas. Enmig d'aquesta conjuntura he decidit llegir un altre Pedrolo, concretament Un món  per a tothom, un recull de quatre relats:

- "Temps simultanis". 

Diverses vides coincideixen en en el temps i en àmbits diferents: un viatge transatlàntic que porta un seductor i mentider a Nova York; un tramvia on una dona obre una personal guerra contra els fumadors; un bar on un home explica com la seva dona li pren els diners; una casa on pareix un misteriós home i un captaire que assetja una dona. Totes les històries acaben amb un final obert, deixant el lector amb un pam de nas, de manera que valores la simultaneïtat enlloc de saber com acaba l'argument. Molt intel·ligent i original, en la línia de l'autor.

- "Cent històries". Relat dividit en tres capítols. En el primer descobrim la rutinària vida d'un home i una dona senzills de classe treballadora. En el segon capítol tots dos coincideixen a la consulta del dentista, enceten una conversa, menteixen sobre les seves veritables feines i queden per tenir una cita l'endemà. Sorprèn com tots dos prenen el rol d'un estament superior per "provocar" una trobada romàntica. En el tercer capítol torna la dura realitat, concretament la de la noia, víctima d'un padrastre que assetja mare i filla. Per altra banda, l'home resulta feliçment casat i amb família. Un relat brutal.

- "Jock". Un home convenç tres joves a pujar a casa seva emprant misterioses i estranyes excuses. Segons la seva opinió ell és el centre que vincula tothom en aquella casa. Cada jove té un referent que l'identifica (un rellotge, un encenedor i uns parents d'una placeta barcelonina). Un cop reunits els quatre individus el vell comença a explicar la seva història i els joves intenten fugir de la casa. Un relat que sembla sortit de les narracions d'Èdgar Alan Poe.

- "Els vius i els morts". Un relat on es barregen les opinions de dues persones, una d'elles morta. Des de les dues perspectives es narra una història d'amor i de sang on dues germanes i un home viuen una història carregada de sorpreses.

Un bon llibre que suma en dies que sembla que resten.

366. Tierra Firme, de Matilde Asensi

Lectura de supervivència que em calia urgentment. Aventures i novel·la històrica per passar pàgines i desconnectar de la realitat actual. Al més pur estil de Vázquez-Figueroa m'arriba aquest primer exemplar de la Trilogia de Martín Ojo de Plata de l'escriptora espanyola Matilde Asensi. He llegit diversos llibres d'ella, però tots fa temps i no recordava massa el seu estil. En aquest Tierra Firme una noia arriba a les Índies a finals del segle XVI. A causa d'un atac pirata al vaixell que la transporta fins allà, acaba sola i abandonada a una illa desèrtica. La seva vida canvia de cop quan un mercader la salva i la converteix en fill seu. Sí, he escrit bé, en fill. Catalina passa a Martín, ja que ella prefereix la salvaguarda de ser un home i el vell afillar-la com a home. Entres de ple en un món complicat on els espanyols, els indígenes i els negres (i les seves barreges ètniques) conformen una societat en construcció on els perills rauen a qualsevol cantonada. El nou pare de la noia viu extorsionat per un cabdill pseudo-mafiós que l'havia enganyat en una transacció comercial. La noia dona mostres d'una intel·ligència superlativa i busca la manera de solucionar les desgràcies de la nova família.
Genial. Una història que m'ha servit per viure una aventura diferent i que m'ha extret del pou informatiu i melodramàtic d'aquests dies de fosca actualitat. La literatura ha de servir per distreure, ara més que mai. No puc entrar en dramons psicològics que et desmaneguin per dins. Tinc el segon de la trilogia i no crec que tardi massa en començar-lo. Poca profunditat i molta diversió en moments de barbàrie.

365. Contra l'aparador, de Marc Moreno

Contra l'aparador de Marc Moreno és un llibre que et transporta literalment al barri de La Verneda de Barcelona. De fet, arribes a qüestionar-te si el mateix barri és un personatge més de la novel·la. Fora d'aquest àmbit geogràfic la història perdria força, per tant, el pes específic que aporten aquests carrers de Barcelona és enorme. El fil argumental de la novel·la gira entorn d'un grup de quatre col·legues que decideixen cometre un robatori a un establiment de "Compro Or". Tot va bé fins que s'adonen que el negoci pertany a un dels caps mafiosos d'un clan gitano del barri. Aquest fet repercutirà en els esdeveniments posteriors de la trama, ja que els joves tracten de trobar una solució a les conseqüències que es preveuen. Paral·lelament un germà d'un dels joves es troba enmig d'una dura experiència en un hospital. Els qui hem tingut un fill a l'UCI sabem com es viuen aquests moments i en quin estat es troben les emocions. El destí vol que a l'hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona, el pare de la criatura (i germà d'un dels joves de La Verneda), coincideixi amb el gitano mafiós del barri. Un argument una mica forçós, però extremadament divertit/complicat pel que ha de venir a continuació. Res a veure amb "Escapisme", on et passes l'estona angoixat per les desgràcies del protagonista. Malgrat la duresa de la vivència de la UCI pediàtrica de l'hospital, la novel·la és d'allò més divertida i les pàgines es passen amb ganes. Em torno a fer la pregunta. Recomanaria aquest altre llibre del Marc Moreno? Per suposat! Aquest cop no el recomanaria, el recomano. Tenim una novel·la ben estructurada, divertida, entretinguda i amb tocs realment negres i contundents. De fet seria la novel·la ideal pels lamentables i tristos temps que ens toca viure. Bravo Marc, ara em falten les "rates". Un cop desconfinats anirem a per elles! 

364. Al sur de la frontera, als oeste del sol, d'Haruki Murakami

Al sur de la frontera, als oeste del sol és un llibre de nostàlgies recobrades. Quina reacció podries tenir si 25 anys després tornes a veure l'amor adolescent de la teva vida? Resulta que t'adones que la teva vida ha estat una pèrdua de temps, ja que no has pogut gaudir d'un amor perdut que va quedar en l'oblit. No deixa de ser una distòpia emocional del que podria haver estat i no és. L'home de 38 anys recupera el contacte amb la dona de la seva mateixa edat. L'influx poderosíssim que representa el primer amor en una persona és irrepetible. Aquesta mena d'interrupció emocional es va apedaçant amb alternatives diverses, algunes tan potents com un matrimoni, però sempre escasses de potencial autèntic. L'amor dolorós que sent l'autor per un amor que no va reeixir és la base d'aquesta novel·la bellament escrita. 

M'ha fet reflexionar. Deu ser que he entrat en "l'època Murakami" o potser, com no l'havia viscut abans, ara és el meu torn. La lectura m'ha provocat tot un seguit de reflexions, deia abans, que m'han traslladat a l'amor adolescent. Això obre ferides i et porta a fer balanç de la teva vida i de la mancança de força emocional dels teus sentiments personals durant molts anys. En definitiva, una novel·la que està molt bé, apta per a reflexions interessants i que motiva a més lectures d'aquest senyor. De moment, m'esperen a l'estanteria. Aviat aniré per elles.

363. El llegat dels filisteus, de Margarida Aritzeta

Confesso que després de les lectures que havia fet de la Margarida Artzeta fins al moment m'esperava que El llegat dels filisteus era un altre tipus de novel·la. La primera sorpresa arriba de seguida: en Josep Lluís Carod-Rovira és un dels protagonistes del llibre! Ja d'entrada es presenta una doble trama: una emmarcada en el Sahara Occidental i l'altre a Tarragona com a epicentre. Seguint les instruccions del polític català, un llibreter ha de localitzar el que en primer lloc sembla un llibre. Ho fa perquè "algú" es posa en contacte amb en Carod perquè reclama la propietat d'aquest suposat "llibre". La recerca d'aquest volum portarà a Manuel Uriarte a descobrir dos misteris: el seu passat personal i tot allò que representa el "llegat dels filisteus"La recerca d'un disc d'argila filisteu i la complicada etapa política que li toca viure a en Carod (la seva trobada amb membres de la banda armada ETA) són els elements narratius que desenvolupen el gruix de l'argument. Hi ha moments que el text se m'ha fet una mica llarg, tot sigui dit, i m'ha costat una mica avançar. Estic completament segur que el meu estat anímic en tot aquest període de confinament tampoc ajuda massa a fruir de la lectura. Aritzeta ha escrit un llibre molt complet, descrivint minuciosament la situació del poble saharauï, la seva misèria i la seva "desocupació" geogràfica actual.  En part he trobat un fort al·legat a la manca de llibertat d'aquest poble i que de retruc lliga amb el conflicte de la situació catalana. L'escriptora es posa de costat del polític català, maltractat fins la sacietat per membres destacats de la caverna mediàtica espanyola. Una novel·la densa per temes i situacions on trobes thriller polític, aventures, amor, misteri... hi és tot literàriament parlant! Potser m'ha agafat en una conjuntura personal desagradable i no l'he gaudit com hauria desitjat.

362. Cita a la Paret de Gel, de Margarida Aritzeta

Cita a la Paret de Gel de Margarida Aritzeta és un llibre que segons el meu fill Jan Pol està guai. Bé, teòricament amb això hem de tenir prou per completar una ressenya si tens 11 anys i considerem la lectura una pràctica rutinària d'ús cultural. Com a pare de la criatura estic content si ell està content, per tant, tots feliços. 

En Julià i la Laura deuen tenir uns 13 o 14 anys i han quedat per trobar-se a un lloc allunyat del centre del poble, tot just quan una temporal de neu col·lapsa carrers i vivendes. La caiguda de la xarxa elèctrica agreuja la situació i la neu cobreix tota la zona. El noi i la noia es mouen per un instint que descobreixen que va més enllà de la simple amistat. La noia esculp (es deu dir així espero) unes cares de gel perfectes que encara descontrolen més els sentiments del Julià. Una història d'amor en un marc de confinament (sí, de confinament) on et trobes amb aventures, misteris, emocions humanes. Un molt bon llibre que em fa pensar que la Margarida Aritzeta és molt millor escriptora del que em pensava. Porto un parell de títols on he trobat molta ànima, els personatges són potents i amb molta consistència. El noi està descobrint l'amor i ho fa amb aquella actitud tan pròpia del moment que viu. Ho he trobat preciós. La Laura percep el mateix sentiment i ho viu amb la mateixa intensitat. Jo no sé què pretenia la Margarida amb aquesta novel·la, però si es proposava escriure una història sobre el primer amor de la teva vida, això que ha escrit és espectacularment bo. Escric per a mi, per al meu fill quan sigui gran. Ho recordaré jo i espero que Jan Pol ho recordi algun dia. Està al caure que algun dia senti alguna cosa al seu cor que no entendrà. Amb el papi hem compartit lectura i aprenentatge vital. Gràcies Margarida.

361. Carta d'una desconeguda, d'Stefan Zweig

En un dia absolutament gris de pluja i confinament obligatori he decidit fer una lectura breu de l'Stefan Zweig. Carta d'una desconeguda és el típic relat curt de l'autor austríac que et glaça el cor d'entrada només llegint les primeres planes. 

Un escriptor reconegut rep una sorprenent carta sense remitent on s'hi troben un munt de fulls escrits de qualsevol manera. L'home comença a llegir i descobreix que qui escriu és una dona que el coneix des de fa molts anys i que acaba de perdre el seu fill. El relat continua amb la narració d'uns fets inspirats en la història d'amor de la noia, enamorada des de ben joveneta de l'escriptor. Ella descriu aquell jove escriptor que va conèixer quan ell va instal·lar-se al pis del costat de la seva vivenda. Poc a poc ella va convertir aquell home en fruit dels seus desitjos més íntims. Els anys van passar i per fi coincidiran durant tres nits de luxúria i amor físic (per a ell). D'allà en sortirà un fill que ell mai arribarà a conèixer i que ella venerarà per ser fill de qui és. L'amor absolut d'ella per ell convertirà la seva vida en una mena de lleialtat que durarà fins a la seva segona troabada. Ell no la reconeixerà i la confondrà per una prostituta. 

Uau. Un relat enorme i descrit amb aquella exquisidesa absoluta de l'Stefan Zweig. Aquest home escriu joies, sense cap mena de dubte. Relats que deixen el cos tocat i les sensacions a flor de pell. Aquest sí que és l'enòleg que fa un vi incomparable. No és el primer cop que ho sento i començo a pensar que caldria atorgar-li honors de mèrit en la meva escala de grans escriptors de la història.

360. Assassins de Ponent, de Ramona Solé (i altres)

Entro en confinament literal i literari amb Assassins de Ponent i un relat fascinant de Miquel Àngel Estradé que m'ha deixat enganxat al llibre de forma sorprenent. Una escriptora de novel·la negra és assassinada i els mateixos escriptors que conformen el recull són personatges reals de la trama. 

Qui ha matat a la companya novel·lista, veu novell i esperança brillant de la nova novel·la negra de Ponent?
Magnífic relat, de veritat.La resta són els següents:

- A "Gat sobre asfalt" David Marín ens explica com "l'amor i el desig esperen el temps que faci falta" en una sorprenent cita a cegues a Lleida.

- Montse Sanjuan ens explica de forma epistolar a "Humbert i Sabina" una relació familiar bastant tumultuosa .

- "Escape" de Marta Esparza, la peculiar història d'una noia que traspassa el límit de la realitat...
- "Basquiat" d'Alexandra Cuadrat, un assassinat per amor a l'art...
- "Pobra Pilar" d'Anna Sàez, una llibreta blava que conté informació privilegiada...
- "Feina negra" de Rafa Melero, un relat que portava mala premsa, però que m'ha acabat agradant...
- "Els dissabtes al sol" de Ramon Usall, un nou cas del detectiu Rafel Rovira...
- "Engolits pel Segre" de Carles Mentuy, un segrest i una secta amb males intencions...
- "Firstime.com" de Francesc Pané, un fosc assumpte apareix del darrere del cadàver d'una noia...
- "Xof" de Llorenç Capdevila, la mort carrega contra un dels membres del "trio" i no saps qui mata a qui.
- "Mètode" de Ramona Solé, la metòdica selecció, tortura i assassinat de les víctimes a cura d'un peculiar personatge...
Bé, tot un seguit de relats molt recomanable i que m'ha obert un període literari trist a causa del confinament pel coronavirus. Seguirem llegint...

359. La nit de la papallona, de Margarida Aritzeta

La nit de la papallona de Margarida Aritzeta és un llibre que he llegit perquè vull arribar a 10 novel·les de la vallenca abans del 26 de març, el dia que tenim previst assistir com a convidats a la presentació del darrer llibre de la tetralogia de la Mina Fuster. La veritat és que el que havia de ser un tràmit literari ha estat un llibre magnífic amb una història doble que m'ha encantat. Per una banda una noia viu una experiència traumàtica en el marc d'un amor d'estiu (com n'hi ha moltes), però en una conjuntura familiar ben especial i, per altra, una experiència derivada de la cruel guerra de Bòsnia protagonitzada per un home bosni resident accidentalment a la costa catalana. L'un i l'altra coincidiran amb l'espai i en el temps i mostraran les cartes de les seves vicissituds vitals. La noia descobreix un episodi d'abús a una noia italiana per part del seu suposat xicot, mentre el bosni malviu traficant armes acompanyat d'un parell de rottweilers. Ambdós crearan un vincle de complicitats on es descobrirà el terrible passat del Zeljko i el tràgic destí de la seva família. Tot plegat una novel·la suposadament juvenil, però que com diu la Margarida "Existeix la literatura juvenil de manufactura. Quan és Literatura, no tenen sentit les subdivisions ni els gèneres". Doncs perfecte, una definició correctíssima de les meves sensacions. Cada cop penso més que la Margarida és molt millor escriptora que el que es mostra als llibres de la Mina Fuster, a excepció de la darrera, on l'intimisme dels personatges em va agradar molt. I l'anècdota d'aquest llibre és que el vaig estar llegint durant la prèvia del Barça-Reial Societat, que no és poca cosa! Voldria llegir algun altre llibre de la Margarida abans del 26, a veure si puc!

358. Teoria del gall, de Margarida Aritzeta

Teoria del gall de Margarida Aritzeta ha estat la primera lectura "twitterdirigida" de la meva vida. La idea va sorgir d'una lleidatana de nom @Hatsuan que va promoure la Lectura Conjunta del llibre de l'Aritzeta i la cosa va anar endavant amb el suport d'un bon grup de companys i companyes reals i "virtuals". 

Una novel·la molt superior a les altres tres (amb perdó dels entesos i de la mateixa escriptora). Òbviament ho dic a títol personal i arran de les meves pròpies sensacions i visió emocional de la lectura. He vist personatges molt més intensos i retrats psicològics molt més interessants que a les tres entregues anteriors. La mare de la Mina deixa de ser un personatge secundari per a reencarnar-se literàriament amb ànima, amb sentiments molt més profunds i conflictes mentals força complicats. De l'intimisme de la mare a la sensació de culpabilitat de la Mina, que aquest cop es centra en buscar la mare exteriorment (per dir-ho d'alguna manera) i també interiorment. On està la mare a la meva vida? He de dir que en aquest aspecte he pogut fer més que una lectura i he fet una mena de teràpia personal. La novel·la ve carregada de complicitats culturals musicals, geogràfiques i literàries: record especial per a Jordi Tiñena, altres personatges de novel·les anteriors, el propi Club de Lectura de l'escola, Kàputx el periodista amic de l'escriptora, en Boada, Sant Joan del Codolar (això ja ha estat la gota que vessava el got)... 

Sembla que amb aquest llibre la Margarida tanca el cercle de la investigadora dels mossos de Camp Clar, ...bé, està bé si així ho considera. Jo no tinc cap dubte que la literatura és com el bon vi (una mica parafrasejant en Jordi Castells): t'agrada o no. Jo aquí he degustat, a mesura que consumia lletres i frases, sabors especials absolutament encisadors. Amb les novel·les anteriors m'havia distret i, fins i tot, rigut, aquí he arribat a treure'm el barret metafòric i a obrir els ulls com a taronges, efecte similar que et provoca un bon vi de la nostra terra (per exemple El Castell de Siurana de Cornudella). No voldria confondre ningú: per a mi la tetralogia de la Mina Fuster ha anat de menys a més, com a la Champions, que amb qualitat i esforç vas passant rondes i la pots arribar a guanyar. Per a mi Margarida Aritzeta amb Teoria del gall ha guanyat la Champions jugant la final de somni.

357. Les aventures d'en Nic al Priorat, de Rosana Andreu

Les aventures d'en Nic al Priorat de Rosana Andreu ha estat l'excusa perfecta per gaudir de moltes hores de qualitat amb el meu fill Jan Pol. Només per això ja val la pena aquesta novel·la basada en fets reals i tocat per l'àngel del condiment literari deliciós que hi posa la Rosana Andreu. La veritat és que el llibre ens va arribar de les mans del seu editor, en Jordi Folck. El que no esperàvem era que faríem una lectura "pluridimensional", ja que els episodis de Porrera i de Siurana els hem llegit in situ, al mateix lloc on passen a la realitat i a la ficció. L'ermita de Sant Antoni de Porrera i el bonic poble de Siurana van ser escenari on realitat i ficció es barrejaven en la nostra lectura. Sobre l'argument del llibre, només podem dir coses positives. El viatge des de Garcia a Prades, travessant pràcticament tot el Priorat, és un compendi d'episodis d'allò més divertits que ens han fet gaudir tant al nen com a mi. El pobre gosset Baf es perd i en Jordi i el Nic van rastrejant el seu pas. Poc a poc s'hi van apropant, però anem vivim anècdotes o historietes per cada poble que passem. Curiosament en Pere Estivill de la Fonda El Recó ens va explicar ahir com va ser l'episodi real que va viure amb en Nic a la mateixa plaça Major de Cornudella. En un estil amè, dinàmic, sense complicar-se la vida, les diverses narracions transcorren una darrera l'altra deixant sempre un somriure a la boca. Llàstima que no poguéssim anar a la presentació del llibre, però tenim pendent que l'autora ens el dediqui algun dia.

356. Canviar el consum per canviar la vida, de Carles Armengol

El millor plaer de disposar d'aquest llibre és que me'l va regalar l'Empar per Nadal, i això ja justifica cada pàgina que llegeixi. Canviar el consum per canviar la vida de Carles Armengol parteix d'una encíclica papal que m'ha deixat d'allò més sorprès: la "Laudato si'" del papa Francesc. La primera part del llibre està centrada en aquest text i en fa una anàlisi en clau ambiental molt interessant. No m'hauria pensat mai que el papa actual entrés tan directe sobre temes ambientals, mostrant cert coratge i sense que li tremolessin les cames. A continuació, el llibre fa una profunda reflexió sobre el consum racional en tots els seus aspectes: alternatives, formes correctes, assessoraments previs,... L'assaig també fa una important referència al concepte ètic i moral del consumisme com a model de vida i que caldria evitar. L'autor fa una contundent acusació al model econòmic que prima el benefici per damunt del "ser", contraposat a un "tenir" que menysprea la veritable essència humana. L'obra acaba amb un compendi sobre la manera de treballar el concepte de l'ecologisme des de la seva perspectiva escolar. En  definitiva, un text on et trobes amb molta pedagogia ambiental i força propostes absolutament assenyades basades en el sentit comú. Una lectura molt correcta que m'ajuda a seguir treballant i lluitant per a un consum coherent basat en el respecte mediambiental. Gràcies Empar, un llibre fantàstic!

355. Ullals, de Salvador Macip i Sebastià Roig

Llegir novel·la juvenil em regenera per dins i m'estimula la imaginació. Com a mínim això m'ha passat amb aquest Ullals de Salvador Macip i Sebastià Roig, una trepidant novel·la d'acció i aventures de xavals. La història gira al voltant d'un noi que víctima del seu lamentable comportament rep un càstig inesperat: ingressar a una escola de l'interior de l'Empordà per a nois conflictius. Allà entrarà en contacte amb uns estranys personatges i un parell de "reclusos" més, perquè així és com sembla aquell lloc, una institució penitenciària. A tall d'incrementar el misteri a tot això es sumen unes estranyes bèsties feréstegues (suma de senglar i humà) que impossibilitaran qualsevol intent d'escapatòria. El jove, extremadament inquiet, no permetrà ser domesticat i farà tots els possibles per tal de fugir d'aquell dantesc lloc. Procurarà relacionar-se amb els altres dos companys, però la situació està molt lluny de semblar controlada. Bé, una novel·la que em feia falta, d'aquelles de gaudir i de passar-t'ho bé. He entrat en una dinàmica intel·lectual massa elevada i a mi em va el rotllo passar pàgines i gaudir de la lectura. La meva vida és prou espessa i necessito literatura que em desestressi i m'atorgui moments de disbauxa. L'estiu potser és més adequat per llibres densos i amb perfils psicològics complexos. Ara em va de primera una aventura que si fos escrita en anglès i per a un públic anglosaxó seria un guió ideal per a una pel·lícula. De fet, m'ha faltat temps per a explicar-li l'argument a la Yasmine i delectar-me amb detalls que sé que a ella li agraden. Penso que en Macip aquest és un tio llest que sap on clavar-la: literatura juvenil que et crida l'atenció i t'atrapa des de la primera pàgina. Ho desconec, però segur que és un crack entre el seu públic. Marxo content i llegiré algun llibre més d'ell.

354. Taüt de naftalina, seda i cotó, d'Àngel-O. Brunet

Taüt de naftalina, seda i cotó d'Àngel-O. Brunet és una lectura que no et deixa indiferent. De nou, una dosi de la literatura d'aquest home t'enforteix l'esperit i et fa recuperar els sentits. Una nova pel·lícula de cinema negre amb un Marc Macintosh pletòric que m'ha tret més d'un somriure. La curiositat del cas és que resulta que he llegit la que va ser la primera novel·la del tarragoní, un fet que encara valoro més tenint en compte que a partir d'aquesta història el concepte Macintosh va tenir la continuïtat que li calia. Detectiu privat de pa sucat amb oli, en Marc rep un encàrrec habitual: trobar un desaparegut. El cas el condueix a revisar els baixos fons de la ciutat i a gestionar el tema en el truculent submón de la delinqüència habitual, la prostitució cutre i drogoaddictes de baixa estofa. La presumpta culpable comparteix secrets d'infància amagats que sortiran a la llum i que trasbalsaran el pobre Marc. Una novel·la en mode guió cinematogràfic que m'ha fascinat com quasi totes les altres de l'Octavi Brunet. L'estil és absolutament espectacular i un model que encara no he vist repetit en cap altre autor. Molt content, doncs, de sumar un llibre de lectura ràpida i d'aquelles que et fan sentir bé. Fa temps que penso que aquest senyor hauria d'estar més considerat dins d'espectre d'autors locals.

353. El ángel perdido, de Javier Sierra

Quan portes 400 pàgines d'un llibre, s'acosta el final de la història i et resulta del tot indiferent com acaba, la cosa no funciona. Així ha estat aquest El ángel perdido de Javier Sierra, una novel·la que havia agafat amb moltes ganes, però que dues setmanes després de lectura diària considero que ha estat una pèrdua de temps. Ho dic perquè tinc una pila considerable de llibres pendents i aquesta història no m'ha atrapat en absolut. Una barreja de novel·la d'acció, misteri, esotèrica i històrica sense base lògica: unes pedres màgiques que quan estan en contacte entre elles pots parlar amb Déu mitjançant els àngels. Au va, quina mena de relat és això, sense el dinamisme del Clive Cussler i amb una mena de poti poti entre un dolent armeni, una atractiva arqueòloga espanyola, el seu marit climatòleg segrestat, un policia gallec marxista, la CIA, el President dels Estats Units, les pedres d'Adam i l'Arca de Noé. Infumable. Amb l'empara dels drets del lector abandono la lectura quan ja faltaven unes 100 pàgines i així recuperar-me de la indignació que porto. Les expectatives eren molt altes (La novela més esperada tras La cena secreta) i el resultat bastant tebi. No entenc com el mateix escriptor de La cena secreta hagi escrit aquesta novel·la.

352. Ciutat fantasma, de David Marín

Ciutat fantasma de David Marín és una lectura de cap de setmana no prevista encara. La meva idea era acabar algun dels llibres oberts, però la falta de temps m'ha fet decidir llegir una lectura ràpida per no baixar el ritme de ressenyes, ja que m'agrada acabar un llibre com a mínim cada setmana. En aquest cas l'he encertat de ple. Després vindran de cop els llibres que porto a la meitat, però m'és absolutament igual. Dissabte i diumenge m'ha acompanyat, doncs, en David Marín, autor absolutament desconegut per a mi i que m'ha sorprès força. Una història que m'ha semblat resumida pel propi autor a la plana 123 del mateix exemplar: Vaig escriure a la llibreta vermella. L'operació contra els okupes. L'interrogatori a la detinguda. La violència d'en Fuentes. L'Ainhoa. X.B. sota la pluja. L'havia tingut a l'abast. Però en realitat no tenia res. Només un forat d'odi a l'ànima... Uau, el resum de la situació i la conseqüència psicològica de tot plegat. No obstant, el millor del llibre és el capítol 1, un punt d'inici que et deixa sorprès i que et manté a l'espera durant tota la lectura. La veritat és que un mosso d'esquadra fora de lloc emocional investigant pel seu compte és un bon reclam. Molt bé la descripció psicològica del personatge i molt bona l'estructura general del relat. Això és el que m'agrada d'aquesta editorial, que mai saps què et tocarà llegir (allò que deia del bon criteri del Marc Moreno, de professió editor, escriptor i recomanador professional). Tornar a Barcelona comporta reviure el passat i la nostàlgia, moments ja oblidats i desapareguts. El mosso vol recuperar una antiga amistat, però en aquesta recerca hi troba la seva miserable essència humana i la manca de sentit de la seva pròpia vida actual. M'ha encantat la idea i el llibre en general. He vist que l'autor també és un dels escriptors dels Assassins de Ponent. Pot resultar interessant...

351. Noves dames del crim, a cura d'Anna Maria Villalonga

Aquesta lectura és d'aquelles que van bé per anar llegint, quan et ve de gust fer-te unes paginetes i quan vas just de temps. El volum presenta un recull de 13 relats d'estil "negre" escrits tots per dones i que et distreuen i et sorprenen per separat. Cada història és més o menys fosca i vas alternant diferents estils (que ja va bé). Vaig començar per l'últim, el relat de l'Anna Maria Villalonga, "El violí mut", una història asfixiant i amb aquell toc tan característic de la gran Anna (cada dia m'agrada més). He pogut fer una mica d'homenatge a la Isabel Clara Simó, la protagonista del primer conte del recull, "La malaputa", tot un títol premonitori. Destaco també "La carnissera" de la Gemma Pasqual, una altra escriptora que també he gaudit abans i que en aquest cas fa que et tornis vegetarià de cop. M'ha sorprès la sobrietat del conte de l'Elisenda Roca i l'originalitat d'alguna de les escriptores que realment no havia sentit mai. Tampoc cal mencionar-les totes, perquè això és un "anar fent". Tots els relats són interessants, potser un dels que més m'ha agradat és aquell de la mare que "distribueix" el seu amor entre els seus fills, les trilogies amoroses amb finals mortals, magdalenes enverinades, amanites faloides, artistes que reclamen ingressos per pagar la hipoteca... molt bé en general, un llibre fantàstic de veritat. El problema sóc jo i la meva pèssima memòria. Aquests reculls tenen allò de fer un petit tast literari de diversos autors o autores i canviar de seguida, un fet que només vaig valorar com cal amb l'Assassins del Camp. Aquell cop vaig proposar-me llegir un llibre de cada autor present, ara ja ni recordo qui ha escrit què. Bé, ja porto llegits els primers 13 exemplars de l'editorial Llibres del Delicte. Seguirem.