Reconec que Llibre de plagis de Rosa Pagès és una herència directa dels Assassins del Camp. No tenia ni la més menor idea a què ni a qui m'enfrontava. El títol té un punt pedrolista, d'aquells que et fan pensar: quin seran els plagis o els plagiats?
La resposta m'ha semblat clara: aquest llibre és un recull de fotografies de personatges reals i alguns episodis de les seves vides (segons la contraportada un catàleg de personatges intranscendents). L'estructura general està constituïda per breus textos, alguns realment breus, on individus (gent normal i corrent més aviat de l'estil perdedor com jo), pateixen desenganys, misèries, desamors,... (vaja, les sensacions habituals de qualsevol individu vivent). Detecto també cert to reivindicatiu en alguns dels contes, on els protagonistes inventen o re-inventen presents que substitueixin les seves monòtones vides del tot buides de contingut. M'ha semblat molt curiós llegir el conte "Dimecres", una mena d'història molt similar a la de La noia del tren de Paula Hawkins. Un home agafa els tren cada dimecres només pel fet de trencar la monotonia de la seva miserable vida. Finalment destacaria la qualitat literària i estilística del recull, així com de la varietat d'històries i de personatges.
No obstant, no he sentit aquella química del plaer literari que fa que la lectura t'absorbeixi de dalt abaix. He trobat que els temes aborden sensacions una mica desencisadores, nostàlgiques,... massa trist tot plegat just en un moment quan em calia un chute d'emoció i bogeria. Són moments vitals, és clar, i ara potser em cal aventurar-me, autoajudar-me o ennegrir-me una mica. Potser m'he vist plagiat a mi mateix entre les línies d'aquest recull, tot just quan necessito sentir-me una mica com en Thomas Magnum.
Assassins del Camp 7 (Falten 8)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada