197. Sota l'aigua, de Paula Hawkins

Sense cap mena de dubte la descoberta de l'estiu ha estat la literatura àgil, carregada de certes dosis de misteri i enganxosa de la britànica Paula Hawkins. Particularment em va sobtar més La noia del tren, però aquest Sota l'aigua també t'atrapa. Aquest és el mèrit de la literatura actual i que a mi tan m'agrada, que agafis el llibre i no el puguis deixar. Evidentment estem parlant de consum immediat, sense pretensions i d'anar per feina, però és el que hi ha. Ja hi ha altres llibres que conviden a la reflexió i a la profunditat, però cada moment requereix la seva atenció particular. L'estil de Sota l'aigua és pràcticament el mateix que el del primer llibre de l'autora, on els mateixos personatges fan de narradors de les seves accions. L'argument ens trasllada a un poble britànic on es coneix tothom i l'artèria principal de la vila és un riu. Uns kilòmetres endins forma un gorg, el punt neuràlgic de totes les situacions que s'esdevindran en la trama. El gorg seria el "lloc dels suïcidis" del poble; suposo que es podria fer un mapa mundial dels principals llocs predisposats a aquest peculiar "afer". De fet, cada anys es suïciden 150 persones al metro de Londres i, a Tarragona, segur que molta gent s'ha deixat caure voluntàriament pel Balcó del Meditarrani avall. El cas que ens ocupa barreja el suïcidi amb possibles assassinats acorreguts al poble des de fa anys. La policia local amb el suport d'una agent forània es dediquen a investigar les morts d'una noia de 15 anys i d'una dona més madura, totes dues caigudes al gorg en estranyes circumstàncies. Novel·la semi-negra de misteri sense forçar massa les situacions i de certa proximitat emocional. Bona lectura de nou d'aquesta britànica que espero que segueixi oferint bons productes literaris com el present.

196. El joc dels miralls, d'Andrea Camilleri

M'agrada l'estil literari de l'Andrea Camilleri i poc a poc li vaig agafant més el gust. Reconec que vaig començar amb poques expectatives amb el tema de l'inspector Montalbano, potser perquè vaig trobar lamentable un episodi de la sèrie que vaig veure accidentalment per televisió. No obstant, les novel·les que he llegit d'aquest autor trobo que tenen un to simpàtic i misteriós al mateix temps. En aquest El joc dels miralls res és el que sembla i costa molt aclarir l'entrellat. En Montalbano sospita que alguna cosa estranya passa amb la seva atractiva veïna i decideix investigar una mica. La trama s'embolica i comença el joc, ja que la noia en qüestió es dedica a seduir al pobre i indefens comissari. Tot resulta molt rar, ja que la veïna està casada i sembla que a més a més tingui un amant. El cas es va enredant de mala manera i les pistes del cas es barregen amb els anònims que van arribant a la premsa i a la mateixa policia. Continua la història amb un Montalbano pletòric que va preparant la resolució del cas amb petites indagacions. Una lectura molt àgil, entretinguda i sense complexos que garantitza unes poques horetes de distracció. Destacaria sobretot la sensacional traducció catalana que ha fet en Pau Vidal, ple de suposades variants dialectals que deuen provenir de la versió italiana original. En definitiva, una bona lectura estival que he gaudit en un tres i no res.

195. Secta letal, de Clive Cussler

Per fi llegeixo el número 30 de la sèrie del Clive Cussler! En tenia moltes ganes, ja que reconec que m'ho passo pipa passant pàgines d'aventures i d'acció (i no em cauen els anells). Portava més d'un any sense llegir res d'aquest autor i ja tocava tornar-hi. Secta letal és una simple pel·lícula estiuenca que em va acompanyar per les caminades pel port i que he acabat en un parell de dies a casa. El protagonista és en Juan Cabrillo, el capità de l'Oregón, el súper vaixell disfressat de mercant i la seva tropa de mercenaris. Aquest cop els herois s'enfronten a una secta que pretén esterilitzar la població mundial per tal d'evitar l'augment geomètric de gent al món. La secta té com a objectiu dispersar un virus que provocarà en tots els habitants que no puguin tenir descendència. Bé, tot plegat una simple trama que serveix d'excusa per presentar tot un reguitzell d'aventures i desventures de la gent del Cabrillo. Sempre he defensat aquest tipus de lectures ja que permeten que el cap no necessiti grans dosis de concentració i no t'esgotis massa amb la reflexió. Hi ha llibres per a cada moment i aquests són els terapèutics que pots anar a alternant amb El Mundo Deportivo. Consum immediat, distracció al moment i a otra cosa mariposa.

194. The Redbreast, de Jo Nesbo

Diversos factors han intervingut en la meva vida aquesta setmana que han retardat la finalització de les lectures que portava. Primerament val a dir que The Redbreast de Jo Nesbo és una peça de caça major de més de 600 pàgines que he llegit en anglès. Per altra banda, al mateix temps estic compartint temps de lectures amb un Clive Cussler de també 500 pàgines. La cirereta del pastís que m'ha impedit la lectura sense fre d'aquests llibres ha estat la visualització de la sèrie televisiva The line of duty, de la qual he vist tres temporades en una setmana. 

Probablement aquesta sèrie ha influït negativament en la meva opinió sobre la novel·la del Nesbo. The line of duty és tan espectacular que em costava trobar el gust a la història del noruec. Aquests dies he anat a dormir intentant posar les peces del trencaclosques dels episodis de la sèrie i no m'he trobat massa atrapat amb el llibre. L'inspector Harry Hole investiga la compra d'un súper fusell automàtic del mercat negre que òbviament acabarà matant a algú. La trama està súper ben construïda i realment la novel·la està molt ben feta. Durant tota la novel·la l'autor ens convida a seguir dues històries paral·leles que acabaran confluint, una al front est de la Segona Guerra Mundial i una a principis del 2000. Les connexions dels neo-nazis noruecs de l'actualitat amb el crim organitzat i policies corruptes són clau per entendre els secrets de l'argument. En Hole va fent la seva investigació amb l'estil que el caracteritza, amb aquella anarquia tan gastada dels detectius alcohòlics traumatitzats. De fet, menys Hercules Poirot tots els detectius moderns semblen extrets del mateix motlle. Bé, l'antiheroi descobreix la veritat, salva la humanitat i la seva vida de perdedor continuarà amb la paradoxa de ser el millor en el seu ofici.

193. Algú com tu, de Xavier Bosch

Amb molta pena em veig obligat a redactar una crítica negativa d'aquest llibre. Segurament tinc una justificació de pes que pot tranquil·litzar-me una mica: no m'agrada gaire la novel·la romàntica.  Algú com tu de Xavier Bosch és una novel·la romàntica de gran nivell literari, obvi tenint en compte que l'autor és un gran escriptor. Ja per la meitat del llibre he començat a avorrir-me i mentre esperava algun moviment extraordinari que canviés el rumb de la història, anava passant les pàgines sense més pena que glòria. Una noia catalana i un francès maduret viuen una història d'amor de quatre dies que acaben tots dos idealitzant. La noia morirà jove i la seva filla, trenta anys després, redescobrirà aquella aventura parisina de la mare i el que va representar l'afer pels dos amants fugaços. Detalls interessants com el bonic reguitzell de llibreries de vell europees entranyables dignifiquen una mica més la novel·la. Guanyadora del Ramon Llull 2015 aquest llibre m'ha servit per anar-li explicant una lectura meva a la Sònia, a qui realment hauria d'anar dirigit aquest melodrama. De fet he tingut moments tant "sensibles" que dubtava si estava llegint un llibre o mirant una pel·lícula de sobretaula d'Antena 3. No entenc com en Bosch pot haver escrit els dos primers llibres que vaig llegir d'ell i ara em ve amb aquest estil literari. No el culpo, sé de sobres que cada llibre és un món i segons com la meva sensibilitat deixa una mica que desitjar. Acabo pensant que he llegit un dels llibres de la meva dona (a ella li encanta el gènere) i que també cal aquest tipus de literatura (de qualitat) en la nostra llengua.

192. De repente en lo profundo del bosque, d'Amos Oz

Aprofitant les peculiars vacances d'enguany he decidit recuperar alguna lectura d'aquelles entranyables de la meva vida (la nostàlgia, sempre tan perillosa). Aquest cop he retrocedit a uns deu estius i he volgut recordar aquesta complicadíssima novel·la del gran Amos Oz, De repente en lo profundo del bosque. Tenia Joan Jordi donant voltes en bicicleta pel Battersea Park a Londres mentre jo, instal·lat en una cafeteria del mateix parc, desxifrava aquesta Aggadah jueva, altrament anomenada paràbola en la nostra llengua. M'ha encantat retrobar les anotacions que vaig fer i que, val a dir, m'han ajudat a entendre millor el missatge del text. Un poble viu atemorit per la pèrdua de tots els animals que cohabitaven amb ells. El passat amaga una derrota que continua castigant el present i que presagia un futur encara més incert. La gent, resignada, es nega a valorar què ha passat. Només un parell de nens s'enfrontaran amb el misteri i intentaran esbrinar què ha causat la desaparició dels animals. Per tant, en una societat normal esdevé un punt d'inflexió que malmet el present. Davant la nova realitat els ciutadans viuran la majoria amb por, molt pocs amb esperança, altres assumint-la sense fer res i només uns pocs, dos nens, lluitaran. Poc a poc van trobant indicis de vida animal que els duran al lloc més profund del bosc. Allà hi trobaran una realitat paral·lela, una nova realitat allunyada de la humanitat. Serà possible recuperar l'antiga normalitat? Un missatge clar i contundent que et provoca mínim una bona reflexió. I en aquest moment que em trobo sóc partidari de quedar-me allà dins, a la part més profunda del bosc... encara que la fugida sempre sigui una solució incompleta al problema.

191. The spy who came in from the cold, de John le Carré

M'agradaria poder dir que a partir d'ara em llegiré totes les novel·les d'espionatge que tinc (que són moltes), però això és impossible, perquè tinc tantíssims llibres pendents que necessitaria unes quantes vides de propina. El fet de voler llegir en anglès m'ha fet destriar per la biblioteca de casa tot el que pugui trobar, encara que sigui per a re-llegir. En principi The spy who came in from the cold, de John le Carré, es tractava d'una re-lectura, però per variar, no em recordava de res. Per tant, tinc les sensacions pròpies de sorpresa i admiració davant d'una de les millors obres d'espionatge de la història. Ho dic després d'haver llegit una bona pila d'aquests llibres, molts d'ells del mateix le Carré. Encara recordo una antiga conversa amb l'Antoni on vam arribar a la conclusió que ja n'hi havia prou de llegir aquest individu. Suposo que la fama de l'escriptor britànic devia començar amb aquesta novel·la espectacular emmarcada en la guerra freda i amb el mur de Berlín com a teló de fons. Els britànics porten diversos agents dobles perduts i decideixen entrar en acció. Per això utilitzen en Leamas, un gat vell dur de pelar. Leamas arriba a l'Alemanya de l'Est i inicia el seu rocambolesc joc de veritats i mentides. Res més es pot dir. Tot és una partida d'escacs on cada moviment té la seva raó de ser. Una trama intel·ligent, potser una mica lenta a efectes estilístics, però que et transporten realment a la guerra freda. Molt, però que molt recomanable.

190. Elena de segona mà, de Manuel de Pedrolo

Elena de segona mà de Manuel de Pedrolo m'ha acompanyat durant 30 anys, ja que va ser un regal de la meva germana pel meu sant de 1988. Ha passat per les cinc vivendes que he viscut a Tarragona des de llavors i, si haig de ser sincer, no recordava gens l'argument. Un noi de casa bona d'un poble català descobreix que la seva mare té un amant. Aquesta descoberta li produeix un efecte devastador a conseqüència de la seva mentalitat i de la vergonya que això representava a l'època (principis dels 50). El noi de 18 anys decideix abandonar la llar familiar i fuig a una Barcelona pràcticament "en construcció" cap a la modernitat. Allà iniciarà un procés personal que el durà a la indigència i a conèixer la misèria urbana de primera mà. Turmentat pel record de la mare, el protagonista haurà de sobreviure en un món que li és desconegut i haurà d'intentar superar el tràngol emocional. L'estada del protagonista a Barcelona durant aquells quatre mesos està tan "angoixosament" narrada que no saps si realment estàs llegint Kafka o Pedrolo. La lluita contra els prejudicis, la creació d'una personalitat marcada per les normes de la societat, la pèrdua d'allò essencial de l'èsser humà són pilars temàtics fonamentals d'aquesta novel·la que l'autor escriu amb un mestratge extraordinari. El que està clar que cal tenir certes complicitats amb el sistema, malgrat aquest et resulti repulsiu. Les tècniques narratives sorprenents, els diferents punts de vista des de personatges alternatius i l'estructura general de l'obra són un mostra més de la categoria literària de Pedrolo. Resulta que aquesta va ser la primera novel·la del de l'Aranyó... quina entrada al panorama mundial de les lletres més espectacular. Estem davant del nostre Premi Nobel sense cap mena de dubte.

189. La viuda negra, de Daniel Silva

La literatura d'espionatge, si es pot anomenar d'aquesta manera, em fa passar estones absolutament emocionants. Anys enrere tot es resumia amb en Le Carré, en Forsyth i en Graham Greene. Aquesta gent ja són uns clàssics que han quedat atrapats en el temps, tan atrapats que diria que fins i tot antiquats. Ara he descobert en Daniel Silva i tinc recorregut per a temps. Què hi farem, m'ho passo pipa! Estaríem parlant de novel·les d'espionatge del segle XXI, amb històries del dia a dia que et pots trobar llegint el diari. Aquesta novel·la és tan vigent que relata possibles atemptats islamistes a ciutats europees i nord-americanes amb el segell de l'ISIS. Tot just quan estem a punt de commemorar tràgicament els atemptats de les Rambles de Barcelona, aquesta història denuncia la possibilitat d'aquest tipus d'accions violentes. Com que es tracta d'una novel·la, tot és ficció, però aquesta ficció s'assembla tant a la realitat que fa esfereir. Concretament en aquest cas els serveis d'intel·ligència israelians infiltren una agent a la mateixa gola del llop dels terroristes islàmics. Des de dins podem observar com es prepara i com s'executa una atemptat de grans dimensions. L'antagonista del cervell yihadista és el cap dels serveis secrets jueus Gabriel Allon, el mateix personatge que també dirigia les operacions anti-terroristes en el primer llibre que vaig llegir d'aquest autor nord-americà. A diferència d'altres autor més "pel·liculeros", on l'acció passa pel damunt de qualsevol altra matèria, en Silva està molt ben documentat i fa una classe magistral d'investigació socio-política. Marxo després de passar estones excepcionals i amb ganes de continuar amb més novel·les d'espionatge en general i d'aquest autor en concret. 

188. Chase, de Dean Koontz

Chase de Dean Koontz va ser el primer llibre d'aquest autor que vaig comprar i llegir. També es tracta d'un dels primers llibres que va escriure aquest home tan prolífic. Va ser a Greenwich (Londres) deu fer uns nou anys, probablement a finals de juliol. Recordo entrar en una llibreria de segona mà, comprar-lo per dues lliures i començar a llegir-lo al primer pub. El llibre em va encantar i va determinar que aniria seguint aquest autor nord-americà tan desconegut per a mi fins al moment. La gràcia de les històries d'en Koontz radica en el concepte més psicològic de les diferents situacions presentades. M'agrada també la senzillesa de les trames i alhora el toc d'originalitat present. En aquest cas hem de viatjar en el temps i aterrar als Estats Units a principis dels 70. El protagonista és un jove veterà del Vietnam que pateix la síndrome post-bèl·lica (o com es digui) i retorna a la societat urbanita després del seu pas per la selva. La culpa el persegueix, i més encara quan és rebut com un heroi al seu poble. Mentre va recuperant-se del seu contratemps emocional, en Chase és testimoni d'un assassinat. L'assassí s'escapoleix i converteix el veterà en la nova víctima. El perseguidor esdevé perseguit i així anem fent. Una història entretinguda que he volgut recuperar aquest estiu de noves i velles sensacions. Quan miro la meva biblioteca i penso en tot el que he llegit en la meva vida em sap greu no haver començat abans a fer aquest recull. Però bé, en tot cas re-llegir també és tota una aventura i un apunt de nostàlgia sempre necessari, ja que darrera cada llibre llegit segur que hi ha un record!

187. La noia del tren, de Paula Hawkins

El 31 de juliol de 2018 passarà a la història de la meva vida com el dia de la lectura exclusiva de La noia del tren de Paula Hawkins. El dia 30 completava el Paulo Coelho de la ressenya anterior i assolia així la xifra de 13 llibres llegits durant el mes de juliol. Com que la feina no m'apreta massa vaig pensar en buscar una altra lectura per a l'endemà i superar el fatídic número de la mala sort. Remenant per la biblioteca vaig trobar alguna coseta interessant, però realment tampoc em calia córrer i vaig desistir de trobar cap lectura d'emergència. Per aquest motiu, a les 0:30 minuts de la matinada del 30 al 31 de juliol, vaig decidir que qualsevol llibre era bo per intentar agafar el son. Així doncs a dos quarts d'una vaig començar La noia del tren. A dos quarts de tres ja havia llegit 100 pàgines. El dia 31 començo el dia, esmorzo, agafo el llibre i m'aparco a la terrassa. La una del migdia i 200 pàgines ventilades, dinar, passejar la gosseta i 300 pàgines a mitja tarda. Berenar amb Jan Pol, passejar amb la família i 400 pàgines. Caminar 10 km amb la Sònia, sopar i acabar el llibre. Per tant, a mi aquest llibre m'ha enganxat totalment i ha estat una experiència espectacular.

A banda podem parlar de la qualitat intrínseca de la literatura en qüestió, però com a lectura estival per passar pàgines ha estat perfecta. Una noia en un tren mira per la finestra i veu com li passa la vida. Veu també la vida dels altres, de fet, mira i imagina la felicitat dels altres. L'alcoholisme com a element de corrosió humana té una presència cabdal en aquesta història, una denúncia i un exemple del mal que causa que no podem obviar. Els trens que porten a Londres des de les rodalies i que jo tantes vegades he gaudit amb tanta il·lusió són l'altre element important. Entenc que la vida és un anar i venir, vides maquinals que perden l'essència i esdevenen éssers pràcticament inanimats. 

Parlar de l'argument d'aquest llibre és espatllar una mica la trama. Seria com veure el tràiler d'una pel·lícula i assabentar-te pràcticament de tot. Em quedo també amb la construcció de la història com si d'un diari personal de cada personatge es tractés: tres dones Rachel, Megan i Anna com a referents principals van desgranant la seva veritat creant un conjunt complet. Un magnífic llibre que s'emporta un dia de la meva vida al seu sarró. 

186. The Witch of Portobello, de Paulo Coelho

Una nova lectura en anglès del ja clàssic Paulo Coelho, aquest cop The Witch of Portobello. Just fa un any, per aquestes dates enllestia Veronika decides to die i ara m'he animat amb aquest altre títol.
La lectura ha començat molt bé, molt dinàmica i molt dolça. A partir d'un personatge principal, Athena, la resta de convidats a la seva vida van narrant la seva relació amb ella. Una tècnica narrativa molt interessant que treballa molt els personatges secundaris, ja que és a partir d'ells que vas coneixent el tarannà i la força personal de la noia. La primera part de la novel·la ens explica com Athena viu a Londres en la llar d'una família libanesa refugiada a la capital britànica. La noia descobreix que no és filla biològica dels seus pares, sinó que va ser adoptada en un orfenat romanès. Athena recupera els seus orígens i inicia un viatge físic i espiritual. Mitjançant la dansa assoleix un nivell de desconnexió de l'ànima que l'ajuda a conformar el seu nou renaixement.
Cap a mitjans del llibre el tema màgic i esotèric pren més rellevància i jo començo a perdre'm una mica (hi ha hagut moments que ni em trobava). De nou la meva racionalitat s'imposa categòricament i, encara que sóc molt empàtic envers els seus pensaments i vivències, no comparteixo massa el camí que pren la història. Haig de reconèixer que tanta màgia, esoterisme i viatges astrals em fan perdre el sentit de la realitat. Fins aquí he gaudit molt de la lectura, però a partir de la meitat de la novel·la ha entrat en Coelho en estat pur, el mestre espiritual. Es veu que la primera part està inspirada en fets reals i la segona ja és collita pròpia de l'escriptor. Tot gira entorn de la feminitat de Déu encarnat en la figura d'Athena. La demostració pública de la seva existència té unes conseqüències fatals que demostren que la nostra societat no està encara preparada per mostrar la cara femenina de la divinitat. La veritat és que no podia aguantar els darrers capítols, que he trobat tan allunyats de mi que he patit per poder acabar el llibre. El llibre val molt la pena perquè el personatge principal té un potencial enorme i esdevé un gran referent femení. Per part meva, he acabat esgotat. Prefereixo altres novel·les del mateix autor.

185. Vicis domèstics, de Xavier Bosch

No m'esperava que en Xavier Bosch entrés tan ràpidament a la llista dels meus escriptors preferits de l'actualitat. Aquest recull de contes sembla realment una producció original del mateix Pere Calders. De fet, l'estil i les trames em semblaven tan pròpies del geni barceloní que contínuament havia d'anar comprovant que no m'estava auto-enredant. I de cop el mateix autor cita Calders en un dels contes d'aquest llibre... i per tant, arribo a la particular conclusió que no anava jo massa allunyat de les fonts on va beure en Bosch allà pel 1998 quan va escriure aquests textos. Un recull de primera qualitat on les ironies i els sarcasmes caminen tranquil·lament en els diferents marcs de cada conte. Podria destacar algun d'ells, però prefereixo valorar l'originalitat general de totes les situacions. Cada conte disposa de les dosis necessàries de bon humor que et fan saltar un somriure imprevist. Es tracta d'aquell humor intel·ligent que té un punt de britànic i que tan bé va conrear el citat Pere Calders. No són massa contes els que conformen aquest recull, però la sensació és que cada cop que inicies la lectura d'un d'ells, desconeixes exactament què passarà. Curiosament no he trobat cap fotografia d'aquest llibre, ja descatalogat, i he tingut d'improvisar una fotografia. Bé, acaba el mes de juliol i la collita de lectures segueix en augment amb dos llibres de Xavier Bosch, i a l'espera del tercer en molt breu.

184. The good guy, de Dean Koontz

The good guy de Dean Koontz és una lectura espectacular en anglès que he gaudit en un temps rècord perquè estava súper enganxat. Haig de reconèixer que el primer llibre que vaig llegir d'aquest home no em va atrapar gens, però poc a poc he anat agafant el tranquillo i ara ja espero el següent. En aquesta novel·la el protagonista és un "bon noi" que mentre es pren una cervesa en un bar es troba accidentalment en un estrany embolic. Un home li dóna un sobre amb deu mil dòlars i una fotografia on apareix una noia. Resulta que aquest l'ha confós amb un assassí a sou que arriba posteriorment quan el primer ja ha marxat. El "good guy" s'ho pren con un tema personal, decideix prendre partit i es dedica a avisar i defensar la noia. L'assassí iniciarà una persecució en tota regla subestimant en tot moment el potencial del protector de la noia i demostrant que farà qualsevol cosa per fer la feina encomanada. L'acció és trepidant i les emocions es disparen en tot moment. Un lectura estival fresca, simple, sense cap tipus de pretensió i apropiada per desconnectar de temes massa acadèmics. Evidentment et vas imaginant la trama com si d'una pel·lícula nord-americana es tractés i on pots veure tots els ingredients habituals. Recomanable per passar una bona estona i per seguir practicant anglès. 

183. Al teu rotllo, de Flavia Company

Amb el Al teu rotllo de Flavia Company em pensava que anava a llegir un llibre irònic o sarcàstic, amb tocs d'humor a l'estil de l'Empar Moliner i m'he trobat amb un simple recull de contes juvenils sense més pena ni glòria que formar part de la biblioteca de primer d'ESO d'un institut. Algun dels 40 contes es podria salvar, però en general no he trobat el punt de diversió que em vaticinava el format i les perspectives prèvies. El millor ha estat com l'autora fa la distribució dels contes, com si d'un sumari de matèries de l'ESO es tractés. M'ha semblat molt original aquesta distribució, on pots trobar cinc contes per matèria. A part d'això, val a dir que he corregut per acabar de seguida el llibre i tornar a la meva pila. Hi ha contes que potser estant escrits a les mil meravelles, però m'han deixat absolutament indiferent. Et trobes amb un munt de jocs de paraules que ratllen l'absurditat que no m'han fet gens de gràcia, i això que a mi, aquest recurs m'encanta. No en critico l'estil, no sóc ningú per jutjar, però aquest cop he arribat a sentir que estava perdent el temps. Em sap greu ser tan expeditiu, però si no agrada, no agrada. Probablement aquest recull va dirigit a un públic determinat i hauria de ser valorat per aquest tipus de lector. Això sí, els dibuixos i les il·lustracions m'han agradat força. Pel que fa a mi, doncs torno ràpidament a les meves cosetes...

182. Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara

Aquesta ressenya la faig amb especial il·lusió perquè és la primera recomanació del Club de Lectura de Dominiques que llegeixo. Gràcies a la Núria Comas hauré llegit un llibre que segurament no m'hauria passat ni pel cap, i de fet, després d'aconseguir-me una còpia, vaig pensar que la cosa aniria per llarg. No obstant, el bon ritme de lectures que porto i el fet de passar tantes hores a casa a causa del tema de la Yasmine, han fet possible que entrés de ple en l'Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara. M'ha sorprès en primer lloc la trajectòria de l'escriptora: només tres novel·les i un grapat de premis. Pel que he vist, l'autora va començar a escriure amb aquesta novel·la, la qual va acabar venent més de 55.000 exemplars. 

Pel que fa a la novel·la, val a dir que m'ha agradat força. El marc espaial i temporal ens porta a la Catalunya Central dels anys 50 en una colònia tèxtil. Aquests petits motors industrials van consolidar la nostra terra com a referents econòmics de primera magnitud. Ara bé, quin era el preu humà de la nova riquesa? L'autora ens explica com funcionava la colònia: un micro cosmos laboral i social on el desenvolupament de la fàbrica significava el bé comú. El capitalisme en ebullició on el benefici superposava els interessos particulars creava molt patiment humà (i, salvant les distàncies, encara en crea). L'individualisme estava pràcticament abolit, ja que les persones eren simplement peces de l'engranatge industrial. Recordo imatges de la revolució industrial i episodis similars descrits meravellosament per Dickens: l'empatia pel pobre, per l'esclavitzat del sistema, la classe baixa com a heroïna de l'època. Els treballadors de la colònia estan atrapats i esdevenen simples números de la comptabilitat de l'empresa. 

L'argument el llegeixo com una crítica social de primer ordre. La mort de l'escrivent major en un incendi inicia l'argument, i poc a poc es van descobrint les causes i l'origen del foc. Tot lliga: la manipulació de la classe dirigent i la impunitat de les seves obres, la hipocresia i la falta d'humanitat, la sensació de superioritat de la nova aristocràcia econòmica...

Una novel·la literàriament excel·lent, carregada de contingut, retrat d'una època i d'un espai i, sobretot, amb un gran missatge social. Una gran recomanació, gràcies Núria.

181. La ciutat invisible, d'Emili Rosales

La ciutat invisible d'Emili Rosales no ha estat un exemple de lectura ràpida estival. De cop he tornat a la literatura d'estil acadèmic i de nivell notable. Ja feia dies que anava fent, gaudint la particular prosa de l'autor, sense més interès que provar d'arribar al final. Òbviament estem davant d'un senyor llibre, una novel·la molt digna dels premis que ha rebut. El millor per a mi, sense cap mena de dubte, ha estat el marc concret de la trama, entre altres llocs, a Sant Carles de la Ràpita. Particularment desconeixia que originàriament aquest poble tarragoní estava ideat per a convertir-se en una gran ciutat en temps de Carles III. La novel·la gira entorn dues històries paral·leles que conflueixen al final, el qual m'ha semblat ben bonic. Els personatges són força elaborats, encara que he trobat moments un pèl buits de contingut. El protagonista ha de gestionar les seves relacions socials i personals amb tres dones diferents i un parell d'amics que el converteixen en el centre de la problemàtica. D'alguna manera ell és innocent i li van venint els cops per diverses bandes. En general m'ha semblat una molt bona novel·la, força original pel tema tractat i amb una base històrica molt interessant. Potser no ha estat la novel·la que ara tenia ganes i per això no faig una crítica aclaparadorament positiva, però val a dir que és un gran exemple de la nova literatura catalana que es genera en els darrers anys.

180. Black coffee, d'Agatha Christie

Molt bona lectura en anglès de la reina del misteri. Aquest cop Hercule Poirot ha d'investigar l'assassinat d'un científic que ha mort enverinat després de prendre's un cafè ben carregadet. El verí l'ha matat tot just davant de tots els protagonistes i en el precís moment en que el detectiu belga entrava per la porta de la típica mansió britànica. A partir d'aquí, i com és habitual en les novel·les de l'escriptora anglesa, els personatges van desfilant mentre presenten les seves candidatures a innocent o culpable. El majordom, el secretari, la germana, la mare, la neboda, la jove o un misteriós personatge anomenat Dr. Carelli són els sospitosos de la història. El capità Hastings fa la seva necessària tasca de contrapunt simpàtic de l'enginyòs i visionari Hercule Poirot. De quan en quan va bé llegir algun d'aquests llibres de l'Agatha Christie, ja que segueixo pensant que tenen una vigència absoluta. Resulta molt interessant comprovar que la deducció i la perspicàcia com a mètode d'investigació sempre són un actiu a tenir en compte, i més encara en la nostra societat carregada de suports tecnològics. Les novel·les de la reina del misteri semblen innocents avui en dia, però no s'han de subestimar gens, ja que no tenen res a envejar al material que llegim en l'actualitat. 

179. Delfines, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Ha de quedar clar des de bon començament que hi ha una lectura acadèmica i una de plaer. Fa anys que ho predico i que ho porto a la pràctica. D'alguna manera el que vull dir és que no m'haig d'avergonyir pas que m'agradi passar estones llegint el diari esportiu, mirant simples fotos de qualsevol activitat esportiva o passant pàgines com un esperitat de l'Alberto Vázquez-Figueroa. No em cauen els anells afirmant que m'ho passo pipa llegint en Clive Cussler i la seva versió espanyola, el canari Figueroa. Potser el que ens hauríem de plantejar és si en català tenim algun escriptor de consum ràpid com els anteriorment citats. Potser ens caldria trobar-lo o, directament, me l'hauré d'inventar jo. Aquests dies porto llibres en anglès, premis literaris i novel·la fresca a tot drap. És a dir, hi ha temps per tot.

Personatges plans, intrigues senzilles, però trepidants i estiuenques cent per cent. Perquè la literatura també ha de tenir aquest component lúdic que t'entretingui al màxim sense haver d'aprofundir més d'un pam. Aquest Delfines és un clar exemple del que estic dient. Una història detectivesca que sembla un episodi de sèrie nord-americana en una versió casolana de CSI Mallorca. Els dofins de Mallorca s'han tornat bojos a causa d'unes sorprenents sobredosis de cocaïna! Uau! No sabia si estava llegint una història basada en un fet real o una explosió d'imaginació arribada d'un altre planeta. El cas és que un submarí carregat de droga embarranca prop de Cabrera i els dofins comencen a menjar peixos contaminats de droga. A partir d'aquí els tranquils animalets es carreguen uns quants banyistes i el pobre policia, gens acostumat a casos complicats, ha de fer un esforç per demostrar la seva eficàcia. Brutal. Lectura de tres passejades llargues fins al far de la ciutat que m'han ajudat a passar les hores d'exercici físic. Ja tinc un altre d'aquest home preparat!

178. The snowman, de Jo Nesbo

The snowman de Jo Nesbo ha estat el primer pes pesant d'aquest estiu 2018, amb més de 500 pàgines en anglès que han costat el seu esforç. Dels cinc llibres que he llegit aquests primers quinze dies de juliol, aquest ha estat en el que més temps ha calgut invertir. Un cop més m'he endinsat en l'atmosfera Nesbo i en una investigació dirigida pel prototípic inspector Harry Hole. De nou un serial killer va deixant les seves petjades en el marc del fred nòrdic, entre Oslo i Bergen. Aquest cop es tracta de crims en els quals el misteriós Snowman deixa un obsequi de comiat al costat de les víctimes: un ninot de neu per mort. Un nen és testimoni de l'adulteri de la seva mare i com manen els cànons de la biologia (novel·lística i negra), el nen creix traumatitzat per tota la vida. Les víctimes del nen vints anys després seran mares amb fills, els pares dels quals no serien la parella actual de la mare. És el que té ser un assassí potencial i que la vida et provoqui... Els crims, com sempre per aquests nòrdics, són escabrosos i certament salvatges. El cas és que en Hole haurà d'anar seguint el recorregut que l'espaviladíssim assassí va marcant com si d'un joc es tractés. Ha estat una bona lectura, encara que aquest cop he pillat de seguida qui era el psicòpata. Això m'ha ajudat molt, ja que sospitar d'un dels personatges des del principi ajuda a entendre millor la resta de la trama. Bé, una nova novel·la d'en Nesbo i anar sumant llibres d'aquest autor i de literatura escandinava en general. 

177. Se sabrà tot, de Xavier Bosch

Haig de reconèixer que feia mesos que tenia aquest exemplar a l'enorme pila dels llibres pendents. No en tenia massa ganes, la veritat, tinc molt material per a escollir i no saps mai què és millor. De fet, em feia falta un llibre dels que anomeno "de ruta" i que són els que em serveixen per caminar llargs recorreguts: de butxaca i amb poc pes. Així doncs, amb el far de la ciutat com a destí i armat amb el Se sabrà tot de Xavier Bosch he sumat una nova lectura i he fet esport al mateix temps. I el llibre no m'ha decebut, sincerament l'he trobat bastant bo. Emmarcat en la redacció d'un diari de Barcelona he pogut aprendre i identificar els elements que caracteritzen l'ambient periodístic i la creació d'un diari. L'ésser humà i el seu innegable comportament ens demostren un cop més que la convivència no sempre és fàcil, i encara menys si es tracta de les relacions que es creen en el lloc de treball on un es guanya el pa. Bàsicament és un novel·la de denúncia: els interessos ocults (o no tant) i les diferents reaccions humanes davant de tot plegat. Penso que l'autor coneix de dalt a baix la redacció d'un diari i ha volgut tirar-se a la piscina a denunciar-ho. M'ha semblat un llibre valent, una denúncia contundent davant les corrupteles mediàtiques i periodístiques que embruten el nostre sistema. A més a més l'autor incorpora un paràmetre nou que entra per la porta grossa de l'actualitat: el terrorisme islàmic. En Bosch ens prepara psicològicament pel que encara no havia arribat: l'atemptat de Barcelona. La veritat és que és una gran novel·la i que m'obre el camí a buscar més material d'aquest autor. És curiós com aquest periodista, locutor esportiu, presentador de televisió, tertulià radiofònic,... ara entra a la meva vida a través de la literatura. Un home realment eclèctic.

176. El cau del llop, de Margarida Aritzeta

En el marc escènic de la Part Alta de Tarragona, El cau del llop de Margarida Aritzeta és una novel·la negra de les autèntiques, amb detectius, ambients complexos i morts desconeguts. Un parell de cossos apareixen calcinats en el soterrani d'un edifici prop del portal del Roser, molt semblant al meu de la Part Alta. La primera investigació ens porta a conèixer el propietari de l'immoble, el germà d'un antic comissari que havia exercit a Tarragona. El Sergent Parra i la Coia Moreno són els encarregats de dur a terme les pesquisses inicials, però tot són impediments per part del mateix establishment policial. Poc a poc es va confirmant que l'enigmàtica figura de l'antic cap de la policia està d'alguna manera involucrat en el cas. El local havia esdevingut un bar de fanalet vermell d'aquells que hi havia abans a la Part Alta i que ja no en queden. L'ambient sòrdid i de baixa estofa es posa de manifest entre els carrers que jo tan bé conec. Bé, una història entretinguda amb tocs simpàtics que et fa passar una bona estona. Per descomptat que m'agrada que l'acció passi pels carrers del meu barri, ja que no cal haver de marxar sempre a Suècia o Noruega per gaudir una mica del misteri de la novel·la negra. De vegades s'exagera una mica amb tanta falera escandinava quan a casa tenim el mateix material, més proper i fins i tot, de més qualitat.

175. Mossegar-se la cua, de Manuel de Pedrolo

Cada cop tinc més clar que Pedrolo és el millor escriptor que he llegit mai en llengua catalana. Amb el Mossegar-se la cua la sensació que tens és que estàs llegint la versió barcelonina d'un dels grans èxits de l'Agatha Christie. El detectiu Jordi Serra és Hercules Poirot i Barcelona és Londres. El cas a resoldre és el típic cas que la reina del misteri et presenta en algun dels seus llibres. Una agència de detectius rep un peculiar encàrrec: investigar com és possible que el Sr. Jordana, el client, estigui burocràticament mort. Les primeres pesquisses els porten a enllaçar el cas amb un segrest que va tenir lloc vuit mesos enrere. El client, donant mostres de sorpresa i incredulitat, prefereix deixar el tema i demana al detectiu que no continuï en la seva investigació. No obstant, aquest no ho fa, potser portat per la intriga de tot plegat. Les indagacions els duen a descobrir que hi ha dos cadàvers enlloc d'un, i que res encaixa de forma coherent en el trencaclosques. Poc a poc es va clarificant la situació i el lector passa pàgines com un esperitat per saber com continua la cosa. Excepcional. Una història que si la signa un autor nord-americà o britànic ja seria una pel·lícula de renom. L'autor de l'Aranyó és tan eclèctic que mai saps el que et trobes i en aquest llibre s'arriba a gaudir totalment amb una història de misteri inoblidable. No m'estranya que la comissària de l'Any Pedrolo 2018, l'Anna Villalonga, recomani aquest exemplar per començar amb el mestre. Per altra banda, em fa gràcia dir que durant aquesta lectura he tingut algun record llunyà de l'argument  (que em sonava tot, vaja).

174. Headhunters, de Jo Nesbo

Lectura rapidíssima ventilada en un parell de dies, de fet, els primers dos dies oficials de vacances. Segurament he agafat el ritme adequat i ha coincidit que el llibre ha acompanyat força. És el que té en Nesbo, que l'agafes i no pots parar. Aquest cop un caçatalents, que al mateix temps és lladre d'obres d'art, es veu irònicament atrapat per la suposada víctima. El protagonista és el típic guanyador, més llest que ningú i dotat d'una intel·ligència que el fa creure superior a tothom que l'envolta. La trama es gira de forma trepidant i es torna a girar de forma encara més trepidant. Una lectura d'aquelles que fan estiu i que et diverteixen al màxim. No saps mai si el protagonista et cau bé o malament, si actua amb malícia o en pla d'autodefensa. De fet, tot està molt embolicat, però la distracció literària és evident. M'ha recordat allò del pescador pescat i com la nova víctima ha de posar tota la carn a la graella per sortir-se'n. No puc explicar massa la trama, ja que seria un spoiler involuntari. A tall de resum ja val el que he dit fins ara, potser afegiria que el marc escandinau segueix sent el referent espaial. També he trobat que es va rodar una pel·lícula basada en aquesta novel·la i que sembla que està molt ben valorada. En definitiva, primera lectura plenament estival i cinquè llibre de l'autor suec que cau al sarró. Realment donen ganes de continuar amb algun altre exemplar del Jo Nesbo, a veure si el trobo.

173. La vida que aprenc, de Carles Capdevila

Haig de reconèixer que he fet una lectura massa ràpida de La vida que aprenc de Carles Capdevila, el llibre que la Sònia em va regalar el dia de Sant Joan d'enguany. Realment aquest no és un llibre per a llegir de qualsevol manera, sinó que caldria un any per anar assaborint cada article com es mereix.  La vida que aprenc s'hauria de considerar el Llibre de Capçalera del comportament, de les actituds i de les circumstàncies que ens envolten dins del complicat món de viure en societat. Estaríem, doncs, davant d'un llibre de consulta vàlid per a qualsevol moment de la teva vida. Necessites afrontar un repte? Agafa el llibre i busca resposta! 

Carles Capdevila va deixar per escrit un manual per a sobreviure en el dia a dia. L'autor i pensador català va redactar un estudi minuciós on es donen respostes davant les situacions que ens toca batallar allà on ens depari el destí. L'apunt nostàlgic que significa la seva mort m'ajuda a aclarir més els conceptes. Amb això vull dir que els textos van ser escrits quan ell ja era conscient que estava una mica fotut. No vull dir amb això que la seva situació anímica pogués estar tocada, però sí que em sembla que ens va deixar el seu pensament a tall de llegat personal. L'autor parla de temes senzills de la vida quotidiana, però també de valors profunds inqüestionables. El pròleg escrit pel mateix autor és tan extremadament bonic que val la pena utilitzar-lo com a presentació de qualsevol acte de caire humanístic. Ja només per aquest text val la pena agafar aquest llibre i anar fent petits mossets. No oblidaré mai la conferència que en Carles Capdevila va fer a l'escola! Quin tio més potent i quina pèrdua més irreparable per tots nosaltres.