221. La muntanya màgica, de Thomas Mann

Fa aproximadament un any em vaig proposar llegir algun clàssic de valor d'aquells que fa temps que decoren la meva llibreria i em fan quedar com a un veritable intel·lectual. Vaig escollir algun títol, en tinc molts i tots ben interessants, però em vaig decantar per aquest perquè entre d'altres motius, la meva edició de La muntanya màgica de Thomas Mann va ser un llibre de capçalera de la meva vida de finals del segle XX. En el meu record hi perdurava la sensació del protagonista Hans Castorp de passar hores tapat ple de flassades a la fresca dels Alps. Recordava personatges tan fascinants i complicats com en Settembrini i en Naphta, i fer una re-llegida d'aquesta magna obra seria alguna cosa més que un repte. He necessitat 4 mesos, una eternitat per a un lletraferit com jo, però és que estic com els bons entrecots, al punt. Penso que mai és massa tard ni massa d'hora per posar-se amb en Mann, però en aquests moments de la meva vida entenc determinades sensacions, vivències i experiències que només es saben amb el pas del temps. Un llibre sobre el temps, com el mateix Mann reconeixia, ha tornat, doncs, a la meva consciència i a la meva vida. D'entrada considero que el context ha variat molt des de la meva primera lectura i que la meva vida des de llavors ha patit un terrabastall general. La lectura de La muntanya màgica és una autèntica provocació intel·lectual. Abans de dormir et passes pel sanatori i acabes elucubrant les més peculiars opcions que la vida et proposa. Allò que sembla irrisori resulta que té una profunditat de metres i més metres. L'amor i la mort, el pas del temps, la carcassa humana i l'ànima, la natura, el dubte, l'argumentació, la lògica, la fe, la raó, la malaltia, la música, la guerra... tot sumat i barrejat, una obra bestial en tots els sentits. La veritat és que malgrat ser la meva segona lectura, acabo pensant que aquí hi havia molt més tall per anar tastant poc a poc. Una obra mestra que val la pena tenir en compte pels segles dels segles.