dilluns, 31 de desembre de 2018

227. Seda, d'Alessandro Baricco

Tanco l'any 2018 amb 90 lectures. Podria dir que la lectura és la meva distracció vital i, per tant, amb la peculiar conjuntura actual, els astres s'han confabulat per permetre'm llegir més que mai. El meu objectiu era llegir 60 llibres, intentar sumar un per setmana i esgarrapar temps dels dies de vacances. Però bé, això és absolutament irrellevant...
Resultat d'imatges de Seda, d'Alessandro Baricco catalàAcabo, doncs, amb la re-lectura de Seda, d'Alessandro Baricco, que de fet, tampoc recordava de què anava, només algunes pinzellades. Resulta preocupant aquest oblit literari que em castiga la consciència, però que per altra banda em permet llegir novel·les com si fossin novetats. He llegit Seda camí del far de la ciutat, al costat del mar, durant un parell d'hores de passejada tranquil·la. Anava fent, anava caminant, anava llegint, anava pensant... 
La veritat és que potser he analitzat massa el tema o és que avui no devia tocar aquesta història. Un home busca i lluita pel seu destí, marxa a l'infinit, si cal, per tal d'obtenir allò que necessita per sobreviure. En principi són cucs de seda, però després troba l'essència humana per natura, una mena d'ànima ideal que irradia amor absolut i que sembla atrapar-lo de tal manera que ja no podrà defugir d'aquell magnet. Atrapat pel seu destí (aquí és quan arribo jo amb el terme fatalitat que tant m'agrada) l'home deixa de raonar en l'eterna lluita entre el deure i el sentiment. Fins aquí la novel·la em semblava correcta, emocionalment simple i sense massa cosa més. 
He arribat a casa, m'he assegut a la meva cadira i he tornat a la música dolça d'aquests dies. Faltaven unes deu pàgines del llibre i he seguit la lectura. Habitualment aquestes guerres entre la raó i el cor acostumen a tenir finals més o menys tràgics, no pot ser d'altra manera, o perd el cap o perd el sentiment. No esperava el desenllaç, no el recordava (que encara és pitjor). Com pot oblidar-se un final tan ben lligat? He quedat mut, la músiqueta encara em guarnia més la imatge mental que m'havia creat. 
I fins aquí. 
Tancarem l'any de forma nostàlgica, com ja enuncia en Baricco a Seda, però amb la dosi necessària d'optimisme que flueix també per les meves venes i que jo tant necessito per viure...
"Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai"
"de tant en tant...baixava fins al llac i passava hores mirant-lo, ja que dibuixat a l'aigua, li semblava veure l'inexplicable espectacle, lleu, que havia estat la seva vida"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada