227. Seda, d'Alessandro Baricco

Tanco l'any 2018 amb 90 lectures. Podria dir que la lectura és la meva distracció vital i, per tant, amb la peculiar conjuntura actual, els astres s'han confabulat per permetre'm llegir més que mai. El meu objectiu era llegir 60 llibres, intentar sumar un per setmana i esgarrapar temps dels dies de vacances. Però bé, això és absolutament irrellevant...

Acabo, doncs, amb la re-lectura de Seda, d'Alessandro Baricco, que de fet, tampoc recordava de què anava, només algunes pinzellades. Resulta preocupant aquest oblit literari que em castiga la consciència, però que per altra banda em permet llegir novel·les com si fossin novetats. He llegit Seda camí del far de la ciutat, al costat del mar, durant un parell d'hores de passejada tranquil·la. Anava fent, anava caminant, anava llegint, anava pensant... 

La veritat és que potser he analitzat massa el tema o és que avui no devia tocar aquesta història. Un home busca i lluita pel seu destí, marxa a l'infinit, si cal, per tal d'obtenir allò que necessita per sobreviure. En principi són cucs de seda, però després troba l'essència humana per natura, una mena d'ànima ideal que irradia amor absolut i que sembla atrapar-lo de tal manera que ja no podrà defugir d'aquell magnet. Atrapat pel seu destí (aquí és quan arribo jo amb el terme fatalitat que tant m'agrada) l'home deixa de raonar en l'eterna lluita entre el deure i el sentiment. Fins aquí la novel·la em semblava correcta, emocionalment simple i sense massa cosa més. 

He arribat a casa, m'he assegut a la meva cadira i he tornat a la música dolça d'aquests dies. Faltaven unes deu pàgines del llibre i he seguit la lectura. Habitualment aquestes guerres entre la raó i el cor acostumen a tenir finals més o menys tràgics, no pot ser d'altra manera, o perd el cap o perd el sentiment. No esperava el desenllaç, no el recordava (que encara és pitjor). Com pot oblidar-se un final tan ben lligat? He quedat mut, la músiqueta encara em guarnia més la imatge mental que m'havia creat. 

I fins aquí. 

Tancarem l'any de forma nostàlgica, com ja enuncia en Baricco a Seda, però amb la dosi necessària d'optimisme que flueix també per les meves venes i que jo tant necessito per viure...

"Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai"

"de tant en tant...baixava fins al llac i passava hores mirant-lo, ja que dibuixat a l'aigua, li semblava veure l'inexplicable espectacle, lleu, que havia estat la seva vida"

226. Una pantera en el sótano, d'Amos Oz

Entranyable lectura d'homenatge a l'intel·lectual israelià Amos Oz, tristament traspassat abans d'ahir dia 28 de desembre. La meva història d'amor (i ombra) amb aquest autor es va iniciar en el meu primer any de professor de Taller de Llengua de sisè curs a Dominiques. Vaig buscar un llibre per llegir a classe i, probablement portat pel meu inexplicable pro-semitisme (que mai he acabat d'entendre), vaig escollir el llibre d'un jueu: La bicicleta d'en Sumji. Encara recordo com vaig redactar una guia de lectura força completa d'aquest llibre (de forma quasi obsessiva) que encara deu rondar per algun lloc de la meva paperassa descontrolada.

Després vaig trobar que també tenia llibres per adults, vaig conèixer la seva ideologia, vaig descobrir un autèntic referent personal. La lectura dels seus llibres sempre em va resultar complicada, no per l'argument, sinó per la complexitat dels marcs i de les personalitats dels seus personatges. Entrava també la meva devoció per la situació geopolítica dels territoris que tocava trepitjar i el coratge amb els que Amos Oz ho afrontava tot plegat. Poc a poc, abans d'opinar res sobre el tema, em dedicava a investigar què opinava Amos Oz sobre qualsevol dels temes de la regió. Per tant, l'autor es va convertir en un dels meus grans referents de la meva vida. La seva mort em produeix una buidor intel·lectual i personal important. Gràcies a la seva obra vaig conèixer i estimar una versió d'Israel que es trobarà molt a faltar arreu.

Pel que fa a Una pantera en el sótano, doncs desconec quan la vaig llegir. Recordava clarament la situació: un nen jueu viu a Jerusalem en els mesos previs de la creació de l'estat d'Israel. La situació és crítica, la presència dels britànics és una ingerència, però també una protecció envers els veïns àrabs. Els jueus, els grans derrotats de la guerra i els grans perdedors de la història de la humanitat sobreviuen com poden en una situació extrema. El nen traeix la seva gent fent-se amic d'un britànic...és això una traició? Voler fer un pas més enllà, superar el passat, passar pàgina i començar a fer amics...estem tancats al soterrani inquiets esperant sortir i atacar? Som persones racionals o animals enfurismats amb ganes de venjança? Sortim a defensar el  nostre espai a mossegades o busquem sinergies i solucionem el tema.

Quin gran escriptor, quin gran referent. Em proposo que durant el 2019 recuperi la seva obra i la torni a gaudir amb la mateixa delectança de sempre. 

225. Dones, d'Isabel-Clara Simó

He volgut llegit aquest llibre per diversos motius: 

- no vull deixar la meva biblioteca agonitzant mentre compro llibres nous, 

- vaig trobar aquest mateix exemplar al Re-read i em va fer gràcia i, 

- fa just un mes vaig llegir una novel·la d'un tal Nil Barral, que era el pseudònim de la Simó. 

Per tant, amb aquella il·lusió de sumar títols diversos abans d'acabar l'any, vaig agafar el Dones i m'hi vaig posar. Total, és un llibre de petites historietes que de seguida es llegeix i ja va bé per a aquestes dates. Probablement el vaig llegir quan el vaig comprar, allà a finals del segle passat, el 1997. No havia nascut ni el Joan Jordi... 

Ha estat una lectura àgil i simpàtica, carregada de mini-relats on les protagonistes són dones de tots els estrats socials vivint petites situacions d'allò més quotidià. M'imagino l'autora passejant per la seva ciutat, llibreta i bolígraf en mà, caminant i escoltant. Un retrat sovint tan realista que semblen situacions viscudes avui mateix al bar de la cantonada, a la residència d'avis, al metge o a qualsevol escenari habitual. M'ho he passat bé, he arribat a somriure i he de reconèixer que no recordava res de res. Per tant, la re-lectura de llibres d'estanteria perpètua és vàlida en tots els seus efectes i val la pena practicar-la. 

224. L'art de saber escoltar, de Francesc Torralba

He quedat meravellat amb L'art de saber escoltar, de Francesc Torralba, un assaig necessari per a gent com jo, aquells que ens agrada molt parlar i escoltem menys. Resulta que a l'escola ensenyem a parlar, com més i amb més idiomes millor, però, què passa amb l'escolta? 

Particularment aquest ha estat un llibre que em calia, reflexions que necessitava amb urgència a nivell personal. He recordat i valorat totes aquestes persones que em rodegen i em suporten la xerrameca diària i els he agraït mentalment la seva presència en la meva vida. Resumiria aquest assaig amb una simple frase: saber escoltar bé et millora com a persona, és a dir, et converteix en un ésser extremadament millor. Realment és impressionant els avantatges humans que una escolta de qualitat pot proporcionar, ja que, en definitiva, escoltar és estimar. En Torralba detalla minuciosament tots els aspectes que representen una bona escolta i explica especialment els seus beneficis. Després de llegir aquest llibre m'han entrat unes ganes enormes d'escoltar les meves amistats, la meva família, els meus alumnes, ... ja que, sense saber-ho, tenim tot un món per descobrir a la nostra vora i sovint no ho veiem amb els nostres ulls.

La curiositat que em sorprèn: la meva ressenya 24 correspon al primer llibre d'en Torralba que vaig llegir, Jesucrist 2.0, just 200 lectures abans que aquesta.

223. En peligro, de Wilbur Smith

Feia molts dies que no tornava a l'aventura pura i ho he fet amb aquest títol de Wilbur Smith. Reconec que després de moltes lectures "bastant serioses" (acadèmiques, reflexives, negres,...), per fi he agafat un tot terreny de l'acció i he passat pàgines a la velocitat corresponent. He vist la típica pel·lícula estereotipada que m'equilibrava el mega-desgast que va representar la lectura de La muntanya màgica de Thomas Mann. Val la pena alternar gèneres i així obrir bé la ment! Uns pirates yihadistes (molt, però que molt dolents) es dediquen a segrestar vaixells de càrrega o embarcacions de lleure que naveguen per les seves aigües territorials (o no tan territorials). Un cop comès l'atac, demanen rescats i es dediquen a ultratjar a tot ésser vivent. Però com sempre passa en aquestes novel·les, ha arribat el moment de tornar-s'hi, concretament amb la figura del contrapoder del mal, un ex-marine que ara treballa per a una milionària nord-americana carregada de dòlars. Què seria de nosaltres sense aquests mascles alfa que tanta feina fan pel bé de la humanitat! La gran venjança es porta a terme i el desenllaç es desenvolupa amb la "normalitat" habitual d'aquestes històries. Tot correcte. Una lectura d'aquelles ideals per passar les horetes de Nadal que van apareixent de regal entre tanta teca i teca. Reconec que m'ho passo la mar de bé flirtejant amb les novel·les d'acció i que, per tant, seguiré fent-ho durant l'any vinent. Aquesta novel·la era quasi un calc de les habituals aventures marines i submarines d'en Clive Cussler.  Prometo compensar el nivell acadèmic en les dues properes lectures que intentaré acabar abans de final d'any! 

222. El gos que corria cap a un estel, de Henning Mankell

Es veu que aquest és un llibre juvenil de la tetralogia protagonitzada pel Joel Gustafson i escrita pel mestre escandinau Henning Mankell. No en sabia res, pensava que El gos que corria cap a un estel era la típica novel·la negra amb un títol amb la corresponent subordinada substantiva inclosa que tant està de moda avui en dia. Doncs no, resulta que aquest és el primer llibre d'una saga de quatre que ens porten a un petit poble de l'interior de Suècia on hi viuen un nen d'11 anys i el seu pare. El nen va despertant en la seva maduresa i va adonant-se que la vida de l'adult està plena de contradiccions. Aquest traspàs maduratiu el porta a gestionar diverses situacions que el porten clarament a traspassar la invisible línia divisòria entre l'infant i l'adult. Per una part s'imagina que un gos persegueix un estel i, per l'altra, observa com els seus pares estan separats i el seu pare pretén bescanviar la mare per una altra senyora. Res és el que sembla en aquest embolicat món dels adults i la lluita consisteix en saber fins a quin punt el camí dels pares i el seu segueix la mateixa ruta. Dos personatges rebutjats per la resta de la societat presenten certa atracció pel nen, un fet que indica que no tots els adults són iguals. Un altre nen de la seva edat el posarà a prova i serà el primer que li insinuarà com es fan i es desfan les coses en el complicat món dels grans. Un viatge iniciàtic del personatge nen al personatge home que posa de relleu que no és gens fàcil fer-se gran i menys si els paràmetres que et toquen viure són complicats de gestionar. 

221. La muntanya màgica, de Thomas Mann

Fa aproximadament un any em vaig proposar llegir algun clàssic de valor d'aquells que fa temps que decoren la meva llibreria i em fan quedar com a un veritable intel·lectual. Vaig escollir algun títol, en tinc molts i tots ben interessants, però em vaig decantar per aquest perquè entre d'altres motius, la meva edició de La muntanya màgica de Thomas Mann va ser un llibre de capçalera de la meva vida de finals del segle XX. En el meu record hi perdurava la sensació del protagonista Hans Castorp de passar hores tapat ple de flassades a la fresca dels Alps. Recordava personatges tan fascinants i complicats com en Settembrini i en Naphta, i fer una re-llegida d'aquesta magna obra seria alguna cosa més que un repte. He necessitat 4 mesos, una eternitat per a un lletraferit com jo, però és que estic com els bons entrecots, al punt. Penso que mai és massa tard ni massa d'hora per posar-se amb en Mann, però en aquests moments de la meva vida entenc determinades sensacions, vivències i experiències que només es saben amb el pas del temps. Un llibre sobre el temps, com el mateix Mann reconeixia, ha tornat, doncs, a la meva consciència i a la meva vida. D'entrada considero que el context ha variat molt des de la meva primera lectura i que la meva vida des de llavors ha patit un terrabastall general. La lectura de La muntanya màgica és una autèntica provocació intel·lectual. Abans de dormir et passes pel sanatori i acabes elucubrant les més peculiars opcions que la vida et proposa. Allò que sembla irrisori resulta que té una profunditat de metres i més metres. L'amor i la mort, el pas del temps, la carcassa humana i l'ànima, la natura, el dubte, l'argumentació, la lògica, la fe, la raó, la malaltia, la música, la guerra... tot sumat i barrejat, una obra bestial en tots els sentits. La veritat és que malgrat ser la meva segona lectura, acabo pensant que aquí hi havia molt més tall per anar tastant poc a poc. Una obra mestra que val la pena tenir en compte pels segles dels segles.

220. Rosy & John, de Pierre Lemaitre

Gràcies, un cop més, a la recomanació de la Noèlia Sergio, mare col·laboradora del Club de Lectura de Dominiques, va arribar a les meves mans Rosy & John (Un caso del comandante Camille Verhoeven 3) de Pierre Lemaitre. Ella va recomanar Irene, el primer llibre de la sèrie, però bé, un està sempre susceptible al fet d'aconseguir els exemplars poc a poc. La lectura d'aquest llibre ha estat un encert des del primer moment, ja que es tracta d'una d'aquelles novel·les que si la comences no pots deixar de llegir fins acabar-la. Un home comet un acte similar a un atac terrorista en forma d'atemptat amb bomba al centre de París. Immediatament s'entrega a la policia i comença el joc. Una partida apassionant entre el responsable de l'atac i el comandant Camille Verhoeven. Set bombes distribuïdes per la ciutat de la llum que aniran esclatant una per dia si no s'allibera la seva mare de la presó. El lector queda realment atrapat per la peculiar manera de reaccionar del responsable, ja que no saps si és un beneit o un mestre capaç d'enganyar al més llest. En Verhoeven és el típic inspector espavilat que veu més enllà de la superfície, amb la peculiaritat que només mesura 1 metre i 45 centímetres. Resulta curiós que es plantegi el tema de l'alçada personal com a una de les característiques del personatge principal. Suposo que tot suma per dotar de més originalitat la narració. El millor de tot és que m'han quedat ganes de més llibres d'aquest autor, especialment els episodis 1 i 2. Els buscaré i seguirem caminant per l'entretinguda ruta de la novel·la negra europea.

219. Maleït Karma, de David Safier

El primer que em passa pel cap és: per què he llegit aquest llibre?

1) Jan Pol em va dir: "agafa aquest, la tapa és molt graciosa"

2) Un cop llegida la contraportada la idea semblava interessant: "aplaudida arreu del món, Maleït karma és una història divertidíssima"... "David Saufier, en el punt de mira de l'escena literària europea"

3) M'agrada llegir coses noves.

I, quina és la conclusió?

El pitjor llibre de l'any, però que m'he llegit de forma més còmoda. En una setmana brutal de problemes i feina, passar les pàgines d'aquesta "xorrada" m'ha entretingut.

No sabria què dir, realment, d'una mena de faula sobre la reencarnació amb tocs de telefilm de diumenge a la tarda, barrejada amb la sensació que era una novel·la juvenil i que tenia tocs d'humor fàcil rotllo irònic. Òbviament si un creu en la reencarnació, és lògic que un cop la mort es fa present, la història de la teva ànima continuï. Passem, doncs, a la continuació de la teva vida terrenal en forma d'ésser diferent. I anar fent, formigueta, ratolí, gat,... sempre i quan acumulis el karma suficient per anar progressant en el difícil món dels cossos dels éssers vius. També és lògic que vulguis observar com evoluciona la teva família després de la teva mort, la teva parella, els teus fills, els teus pares...i decideixis intervenir des del més enllà. D'això va aquest llibre, especialment original, però lamentable des d'un punt de vista seriosament literari. Però com sempre em dic a mi mateix, hi ha temps per llegir de tot, des de teories evolutives de l'ésser humà incomprensibles, tractats de física nuclear, El Mundo Deportivo, Thomas Mann o aquesta lamentable història. Bé, tampoc tan lamentable...

218. El mètode Grönholm, de Jordi Galceran

Beneït dia festiu de la Constitució que m'ha donat temps per posar les notes d'Escacs de l'escola, per veure el Barça de bàsquet (amb derrota), passar el dia amb família i llegir-me El mètode Grönholm, de Jordi Galceran. Aquest era un d'aquells llibres que havien fet pel·lícula i, si no recordo malament, també una obra de teatre. Més o menys sabia de què anava la trama, però sense cap detall concret. La veritat és que aquest text m'ha agradat molt i he gaudit del llibre d'una tirada, com s'acostuma a dir quan agafes un llibre i no el deixes fins arribar al final. Realment m'hauria agradat tornar a començar un cop saps com acaba, però tinc massa feina aquests dies i moltes altres lectures esperant pacients que algú les llegeixi. 

Una important empresa (amb tota la pinta de ser Ikea) busca un nou home fort i quatre candidats entren en escena. A partir d'aquell moment comença una mena de batalla psicològica i emocional on la veritat i la mentida es barregen sense escrúpols. El problema és que el lector tampoc sap si està creuant el fràgil llindar d'allò que és cert i d'allò que no ho és, i per tant, et sents que formes part de l'elenc de personatges. Hi ha hagut moments que no podia deixar de llegir, un fet que indica clarament que aquesta és una lectura que no et deixa indiferent. Pel que he vist a posteriori (ho acabo de mirar), s'han fet molts debats i s'ha parlat molt sobre aquest llibre, originàriament una obra de teatre. De fet, el primer que m'ha vingut al cap ha estat que penso que m'he trobat amb un perfecte candidat a llibre del Club de Lectura. Curt, intens, amb un final (per a mi) sorprenent i amb molts ingredients que fan que un cop comencis no el deixis fins al final.

217. L'inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo

Sóc una persona afortunada que coneix molta gent, alguns d'ells grans lectors com en Jordi Benaiges, el qual em va parlar i portar a l'escola un Pedrolo que jo no havia llegit. Tampoc és tan estrany tenint en compte que l'autor va escriure més de 70 llibres i jo a penes en tinc uns 30. Aquest cop em parlava en Jordi de L'inspector fa tard, una novel·la negra del mestre Pedrolo que ens porta de nou a la Barcelona dels anys 50. Un administratiu d'una gran empresa ha de passar la nit vetllant i protegint la caixa forta de les oficines principals de la seu, quan sobtadament alguna cosa passa i es comet el robatori dels diners. La policia arriba i inicia la investigació de l'afer. L'empleat en qüestió, Claudi Miserachs, comença a ser seguit per uns individus d'estrany origen que no permetran que aquest s'escapoleixi. Tot molt sospitós, ofegant, fosc i esborronador, al més pur estil de la novel·la negra. Un cop més el títol del llibre descriu una mica el desenvolupament de l'argument, no sé si amb alguna intenció pedroliana o senzillament per sumar interès a la narració dels fets. Com sempre els títols d'aquest home aporten tant com els mateixos llibres. Una nova novel·la que sumo al llistat de l'autor de l'Aranyó i que m'ha ajudat a commemorar a la meva meva manera el centenari del seu naixement. Un llibre cada mes de l'any 2018 que han fet possible que les obres de Pedrolo d'aquest recull sumin ja els 17 títols. Per sort, continuaré l'any vinent amb més opcions i amb més sorpreses. 

216. L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral (Isabel Clara Simó)

L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral, pseudònim de la Isabel Clara Simó, és una breu novel·la negra que he acabat de llegir en un dia molt poc agradable. El cert és que ha costat molt concentrar-se el dia de la mort de la meva àvia Maria Isabel... Tampoc tinc massa ganes de comentar el llibre, però encara que malgrat les circumstàncies no acompanyin aquí tinc la meva opinió. Bé, anem per feina: un agent d'assegurances convertit en detectiu privat intenta esbrinar si la beneficiària d'una pòlissa de vida del seu difunt marit ha comès alguna irregularitat per tal de poder-la cobrar. La peculiaritat del cas és que el pèrit/investigador és homosexual i la trama reivindica en tot moment la seva condició sexual. A part d'això, tampoc m'ha semblat especialment interessant. L'home assassinat és el que cita el títol com a l'individu que viu en un cotxe. La seva dona continua pagant la pòlissa de l'asseguradora malgrat el divorci de la parella, un fet que si més no, resulta sospitós. La tasca de peritatge es confon amb la de detectiu i la investigació s'avança a les pesquises que suposadament ha de fer la policia.

Això seria tot. M'ha agradat el concepte del pseudònim de la Isabel Clara Simó, però no m'ha semblat gaire original la idea del detectiu homosexual, malgrat pretendre-ho. De fet, penso que les tendències sexuals de les persones em resulten indiferents.

215. L'Apocalipsi segons Macintosh, d'Àngel-O. Brunet

L'Apocalipsi segons Macintosh, d'Àngel-O. Brunet és un llibre extraordinari, perquè és d'aquells que pots dir que NO has llegit mai. D'entrada sembla que llegeixis una novel·la negra, que també, però poc a poc t'adones que estàs mirant una pel·lícula. Cada pàgina esdevenia una escena, una seqüència d'un film que no sabies on t'havia de dur. Penso que aquest llibre també és el perfecte guió d'un guió cinematogràfic, com una mena de referent d'un gènere que mai havia tastat. Pel que fa a l'argument, també m'he quedat ben sorprès. L'investigador privat tradicional de gavardina i de dures maneres rep un encàrrec sorprenent: protegir un ancià de la mort. Sembla una broma, però la mort no és qualsevol mort, és la Mort. La Mort com a personatge que et va seduïnt fins atrapar-te i que com a humà tens l'obligació d'evitar. No sé si l'autor volia descriure aquesta situació en plan metàfora, però així ho he entès jo. Destaco també l'estil directe i alguns dels simpàtics diàlegs carregats d'ironia que s'intercanvien els personatges. He descobert aquest autor tarragoní a partir dels Assassins del Camp, ja que en Brunet és un dels autors del citat recull de relats de novel·la negra. Un llibre realment interessant que enceta la col·lecció d'un àlbum de cromos que vull completar i que sorgeix del recull de l'Aritzeta. De moment ha caigut Brunet amb bona nota, el primer.

214. Els vigilants del far, de Camilla Läckberg

Els vigilants del far de Camilla Läckberg ha estat una lectura de lector professional. Amb això vull dir que he anat fent per disciplina de treball, sumant pàgines i capítols sense quedar atrapat per la trama. Cert que hi havia un misteri per resoldre que calia descobrir, però la suma de diferents històries aparentment lligades entre elles, embolicava l'assumpte. Després resulta que cada història era independent i que no calia trobar-hi elements comuns. He quedat una mica decebut per aquesta situació i, per tant, em centraré només en la trama principal. 

Un noi mor assassinat a casa seva i l'investigador de torn va fent la seva feina. L'autora es centra en la vida familiar del policia, a diferència d'altres autors d'aquest gènere que es centren en les peculiars personalitats que els caracteritzen. Els investigadors de la novel·la negra nòrdica acostumen a ser individus alcoholitzats, amb problemes domèstics, amargats, amb passats tràgics... no obstant, aquí es tracta d'un pare de família amb dona comprensiva i carregada de complicitats amb el marit. El cas té un punt de necrològic que no desvetllaré, però que enganya el lector des del principi. Una noia s'amaga en un far d'una illa abandonada, una illa suposadament carregada de morts... 

Bé, estic content d'haver recuperat un llibre d'aquesta autora, en llegiré algun altre, encara de moment en fa gràcia tornar a algun dels nostres. 

213. Assassins de Camp, de Margarida Aritzeta (i altres)

- Tenim l'opció Assassins del Camp. Més venut per Sant Jordi a Tarragona i és d'autors locals.
- De qui és?
- Peñalver, Aritzeta, Brunet, Cavallé. Gerhard, Xirinacs...i sobretot, Tiñena.
...
Joan, quan arribis a les 14:50, passa'm a veure pel despatx i acabem de parlar d'aquest tema.
...
- Ei Marcel, disculpa, estava pujant la fila.
- Té, en tenim dos. Comencem!
***

I així vull recordar l'inici de l'era Assassins del Camp, de forma abreujada, però bastant ajustada a la realitat. Estàvem a punt de tancar l'etapa Laura Casas i s'esqueia una alternativa ràpida i suficientment atractiva pel Club de Lectura de l'escola. La resposta del Marcel va ser tan expeditiva que calia posar-se les piles i anar per feina. De moment només puc parlar per mi, però les sensacions són boníssimes.

Però, per què vaig proposar aquest llibre al Marcel?

Cal retrocedir una mica en el temps, concretament a la celebració dels 25 anys del casament del Juan i la Mery Mamzeridis. El destí va voler que Moisés Peñalver estigués assegut a la meva taula. També va voler el destí que coincidíssim en una visita al WC i bescanviessim unes cordials paraules que van acabar amb una interessant conversa. 

Va sortir el tema del llibre i li vaig parlar del Club de Lectura. 

La resta ha estat bufar i fer ampolles. 

I el millor és que l'Albert Vilaró i la Noèlia Sergio van donar de seguida la seva benedicció a la tria. 

No sé com acabarà la cosa, però de moment comença genial.

***

La feina serà ara analitzar un recull de 15 relats escrits per escriptors realment impressionants del Camp de Tarragona. De fet, el primer que he pensat és que aquest llibre és com una targeta de visita que et convida a conèixer gent que no havia llegit mai. Com que no vull embolicar-me massa, faré l'1x1 d'Assassins del Camp:

1. La por blanca (Jordi Tiñena): Els prejudicis de l'albinisme africà.

2. Roses de plàstic (Olga Xirinacs): Missatges antropofàgics arribats dels més enllà.

3. A deshores (Tecla Martorell): Assetjament escolar i justícia "a deshora".

4. Somieig (Maria Lluïsa Amorós): Traïció, paranoia i venjança.

5. Em estat nosaltres qui em fet això (Jordi Folck): Assetjament laboral i esquizofrènia. 

6. El buit de la mort (Jordi Ledesma): Ràbia  per la pèrdua i els principis personals.

7. El saxòfon (Moisés Peñalver): L'eternitat del dolor i la venjança indiscriminada.

8. Ni vius ni morts (Salvador Balcells): Un fantasmagòric personatge que reviu i mor misteriosament.

9. Pecats de policia (Àngel O. Brunet): Crònica descontrolada d'una matança inexplicable.

10. Testimoni d'un crim (Joan Cavallé): Violació i assassinat d'un nen amb inquietants culpables.

11. La casa de la boira (Francesc Valls-Calçada): Un cas de l'investigador Guim Solé al Priorat.

12. Encara ens queda el blues (Ferran Gerhard): Crònica urbana auto-protagonitzada.

13. Fecundació (Lurdes Malgrat): El naixement induït de l'odi.

14. Totes les veus que m'acompanyen (Rosa Pagès): Remordiments i la indústria farmacèutica.

15. Mala sang (Margarida Aritzeta): L'esclavatge laboral de les màfies xineses a casa nostra.

***

Analitzar un per un els relats d'aquest recull és impossible. Com a fenomen global val a dir que aquesta és una lectura excepcional, eclèctica en temes, arguments, estils i personatges, però amb el denominador comú de la novel·la negra. Presagio un futur obert i carregat de bones expectatives pel Club de Lectura. Ho veig negre, però negre positiu!

212. L'interior és al final, de Manuel de Pedrolo

Arriba novembre i entra de ple a les meves lectures un nou exemplar de Manuel de Pedrolo, aquest cop L'interior és al final. Es tracta d'un recull de tres històries curtes que s'inicien amb Història qualsevol, el conte que fa seguiment d'una noia de poble que arriba a Barcelona a servir de minyona. L'autor explica la seva evolució a la ciutat i com acaba convertint-se en una senyora de la capital. La nota curiosa d'aquest primer conte és que l'autor va canviant el nom de la protagonista en cada una de les etapes de la seva vida, de manera que ella esdevé múltiples personatges diferents en el mateix context de la gran ciutat.
El segon conte es titula La vida a les dents i narra la vida del Jaume, un home que des de ben petit condueix la seva vida cap al mal. La història gira al voltant d'un seguit d'episodis de la vida de l'home que acabaran duent-lo a la perdició.
I, finalment, arriba el tercer conte que desvetlla el títol del llibre i que porta per nom Interior, justificant així el que semblava el metafòric títol del present recull. Vinga reflexionar sobre el concepte de la interioritat i la seva posició vital i resulta que senzillament es tractava de la posició del tercer conte, al final. Una parella (tots dos de 47 anys) viuen un moment terrible a causa de la malaltia degenerativa de la dona. Al límit de la situació el marit decideix posar fi a tot plegat. Pensant només en ell, no cau en que la vida de la seva filla adolescent tampoc és gens fàcil. Una reflexió sobre el destí que ens ofereix la vida i la capacitat humana de gestionar-la.
Un nou llibre de Pedrolo que consolida les meves lectures d'un dels millors escriptors en llengua catalana. 

211. La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker

La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker, ha estat una lectura extraordinària. Val a dir que vaig començar aquest llibre en plan tranquil, sense saber que estava davant d'una peça de caça major. Hi vaig arribar, de nou, via Noèlia Sergio, la mare de l'escola que més ha aportat de moment al Club de Lectura de Dominiques. M'agrada seguir consells i suggeriments, és una debilitat. Ella va recomanar El llibre dels Baltimore, però jo vaig aconseguir aquest altre exemplar de segona mà el mes passat. Va ser començar i deixar-se dur per la sorpresa. Puc dir que que aquesta història (com a concepte) no l'havia llegit abans, de manera que el concepte d'originalitat estructural i argumental és obvi. 

Una noia de 15 anys i un jove de 34 viuen una peculiar història d'amor. Personatges i històries entrellaçades s'esdevenen una darrera l'altra, creant una teranyina que cal anar desllorigant. L'assassinat de la noia trenta-tres anys enrere sembla ser el crim perfecte. De cop i volta apareix el cadàver al jardí d'en Harry Quebert i el seu millor amic, l'escriptor Marcus Goldman, inicia la recerca del veritable culpable. Es tracta d'anar fent, descobrint les diferents opcions que genera la investigació. 

M'ha agradat molt també els consells que aporta el llibre sobre el fet d'escriure i ser escriptor. Sembla com si l'autor se les apliqués a ell mateix i aconseguís arrodonir un text fet a la mesura de l'excel·lència. 

Per altra banda romanc expectant la sèrie televisiva que sembla que s'estrenarà ben aviat a casa nostra.

210. El tercer home, de Graham Greene

El tercer home de Graham Greene ha estat el llibre que he volgut re-llegir aquest cap de setmana. Ha estat una lectura tranquil·la i sense pretensions, amb més records sobre la taula que res més. És impossible no recordar la música de la pel·lícula mentre passes les pàgines d'aquest clàssic. Un escriptor nord-americà de novel·les de l'oest arriba a Viena on ha de trobar-se amb el seu amic Harry Lime. L'acció s'emmarca en el moment complicat de la història de la ciutat, dividida en sectors, els aliats i els russos. Allà descobrirà que en Lime ha mort en un accident, atropellat per un cotxe. L'escriptor iniciarà una investigació personal per tal d'aclarir la mort del seu amic. Aviat esbrina que un tercer home misteriós que no pot identificar estava en el lloc dels fets. Un testimoni que cau assassinat i l'enamorament de l'escriptor amb l'antiga amant d'en Lime encara enreden més la trama.

Però, qui és aquest tercer home? 

Un guió cinematogràfic espectacular i un llibre encara millor que et regalen un cap de setmana genial. Em deia la Noèlia que hi ha clàssics que poden decebre, és cert i ho corroboro. En aquest cas El tercer home no ho fa i et transporta inevitablement al cinema. Aquesta imatge de l'Orson Welles i aquella música converteixen aquest text en immortal. 

209. El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa

El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa és un d'aquells llibres que agafes amb moltes ganes i després no t'emociones massa. De seguida em vaig adonar que s'assemblava molt a aquella Hagadà de l'Amos Oz, De repente en lo profundo del bosque que vaig rellegir aquest estiu. Una Hagadà és una mena de narració jueva que pretén donar algun tipus de lliçó didàctica o moral. En aquest cas es tracta de la mort i de com afrontar-la. Un tema que directament confirmo que no m'agrada gens en absolut i que l'Espinosa gestiona amb prou valentia i sensibilitat. Un jove, malalt terminal, arriba a les portes de la mort i és destinat a un lloc on troba altres com ell. Tots han de morir i tots han d'afrontar la mort amb certa esportivitat (o alguna cosa similar). Directament afirmo que probablement és un text vitalista, però jo no he gaudit en absolut. Penso que l'autor fa un abús de la fantasia, un gènere que a mi no m'atrapa en absolut. Alguna sentència (ja llegida en els seus llibres anteriors) et provoca alguna reflexió interessant, però poca cosa més. Em sorprèn que encara llegeixi llibres d'aquest autor, ja que no m'entusiasmen i no paro d'insistir. Potser és el format i l'estructura general el que fa els seus llibres atractius, o l'espaiat de les línies, o els títol dels capítols tan suggerents... bé, en tot cas, una lectura més de l'Espinosa, literatura que considero catalana en castellà.

208. Pedra de tartera, de Maria Barbal

Permet-me una proposta:

PEDRA DE TARTERA de MARIA BARBAL

Si has gaudit amb LA PLAÇA DEL DIAMANT, aquest t'encantarà.

Salutacions.

Jordi Benaiges

Aquest és el correu que va rebre el Club de Lectura d'en Jordi Benaiges el passat 4 d'octubre de 2018. Bé Jordi, no et pensis que pots recomanar llibres i que quedin en un sac trencat. Recullo la teva proposta i començo a remenar per la meva biblioteca a veure què hi trobo. 

Oh, sorpresa, tinc el llibre que menciones!

Dius que si ens va agradar LA PLAÇA DEL DIAMANT, "aquest ens encantarà"... bé, poses el llistó ben alt. De fet, no recordo massa els detalls de la novel·la de la Rodoreda, però sí la seva majestuositat i transcendència en el marc de la nostra literatura. Proposes, per tant, un llibre acadèmic, d'aquells que toca filar prim per degustar-lo com cal.

D'entrada em sorprèn el format i l'estructura dels capítols: curts i amb cert pragmatisme, com si calgués anar al gra. En el meu exemplar una fotografia encapçala cada capítol, tot donant-li un toc estètic com a mínim curiós. Tres parts divideixen la novel·la que coincideixen en els tres moments que es narren de la vida de la protagonista. Una nena, una noia i una dona; un abans, un després i un ara. La Guerra Civil pel mig i la vida rural emmarquen espai i temps. 

Una nena abandona la llar familiar i marxa a casa d'uns tiets en un altre poble de la Noguera. Les distàncies separen les vides, les famílies i els destins. La nena esdevé noia, coneix home i es casen. Tenen fills i arriba la guerra. La noia esdevé dona, la guerra els converteix en derrotats, la mort es fa present, la fatalitat marca el rumb.

Bé Jordi, des del meu punt de vista has proposat un magnífic llibre. Moltíssimes gràcies! M'ha semblat com si estigués assaborint un pastisset d'aquells de safrà de Rasquera, que va desfent-se a la boca i que pots arribar a gaudir amb tots el sentits. Una prosa delicada, unes paraules magníficament destriades, un argument simple, però alhora carregat de vida. Una lectura breu, intensa, estilísticament deliciosa que jo també recomanaré a partir d'ara!

207. Si són roses, floriran, de Manuel de Pedrolo

M'omple l'autoestima haver assolit els 15 primers títols de Manuel de Pedrolo en aquest humil recull de lectures. Si són roses, floriran és un altre exemplar que tinc des de fa 30 anys el qual va ser publicat per Edicions 62 dins de la col·lecció El Cangur. En aquest cas la trama gira al voltant d'un matrimoni qualsevol de l'època de la post-guerra, on les dificultats per sobreviure s'ajunten amb problemes domèstics d'allò més punyents. La primera part de la novel·la està dividida també en dues parts: dos marcs paral·lels amb un fons comú. En un pis d'apartaments, els envans que separen els habitatges són tan prims, que els veïns esdevenen testimonis de tot el que allà s'esdevé. D'aquesta manera els veïns escolten les discussions que el matrimoni protagonista manté a casa seva i el lector rep la informació a partir dels oïdors circumstancials, que alhora fan de comentaristes. Pedrolo, com sempre, busca opcions literàries que sorprenen sense parar. Durant la segona part del llibre l'autor continua amb els seus tripijocs i narra/descriu (o com es pugui catalogar), els pensaments del protagonista, qui, fart del tracte que li dispensa la seva dona, decideix abandonar-la. Línies sense puntuació, arguments barrejats, pensaments desorientats... tota una amalgama d'idees es succeeixen sense solta ni volta al més pur estil faulknerià. Una novel·la que jo titllaria de realista o naturalista a l'extrem, encara que sembli agosarat dir-ho. Realment no recordo les característiques típiques d'aquests corrents, però la realitat del moment desborda el lector, l'arriba a ofegar. Pedrolo t'introdueix en la sordidesa del moment, t'atrapa i et fa sentir partícep dels patiments, les angúnies i les misèries. De nou, quin crack.

206. Les ales de l'esfinx, d'Andrea Camilleri

Les ales de l'esfinx d'Andrea Camilleri ha estat un bon llibre d'aquells de lectura "de batalla". Aquests són dies de molta feina, de poc temps pel lleure i em calen llibres d'aquest tipus.
La història és realment molt simple: una noia apareix morta en un abocador dels afores de la ciutat on viu en Montalbano. L'inspector inicia el procés d'investigació conjuntament amb el seu equip de col·laboradors habituals. La noia assassinada presenta un tret al cap, la cara desfigurada i porta dibuixat el tatuatge d'una papallona a l'espatlla. A partir d'aquí es va desenvolupant la investigació rutinària, es busquen testimonis i es parla amb sospitosos. Es va descobrint que una ONG de suport a dones rescatades de la prostitució, La Buona Voluntá,  podria estar al darrere de tot plegat. Un desenllaç força simple i previsible posa punt i final a la història. Poca cosa més es pot dir d'aquest llibre, curt i de lectura ràpida. Destaco també el peculiar sentit de l'humor del Camilleri  que es barreja amb personatges purament italians, tot creant un marc escènic d'allò més simpàtic. No puc dir que els llibres de l'italià em recordin les habituals novel·les negres de sang i fetge, la veritat. La traducció de nou és d'en Pau Vidal i és d'un nivell tan extraordinari que millora al mateix Camilleri. 

205. El Nazi de Siurana, de Toni Orensanz

Hi va haver una època, crec que era a mitjans dels 80 o, fins i tot abans, que la meva germana va tenir una malaltia respiratòria i ens calia passar determinades temporades a la muntanya. Els meus pares van decidir estiuejar a un poble de l'interior, Cornudella de Montsant, un lloc especialment entranyable i que m'aporta un bon recull de records de la meva infància. Un d'ells era ben estrany, ja que la gent del poble deien que allà dalt, a Siurana, hi vivia "lo nazi". Suposo que aquella va ser el meu bateig d'entrada a les suposades llegendes urbanes.

Poc m'imaginava jo que molts anys després acabés sopant amb uns amics en un hotel de Siurana que havia estat la "casa del Nazi". Efectivament un dels meus companys de l'escola era un dels socis inversors que van adquirir el xalet del belga per fer-hi un hotel. 

Anys després va ser publicat aquest llibre que desfeia una llegenda i la convertia en una realitat. I és que Jan Buyse "era un nazi de l'alçada d'un campanar" en paraules de l'autor. De cop i volta en Toni Orensanz ens explica que darrere l'entranyable nonagenària esposa i vídua del misteriós nazi s'hi amagava una col·laboradora de la Gestapo dels temps de la gran guerra. Amb una prosa directa i sense elements superflus, la lectura t'atrapa sense deixar-te de sorprendre a cada capítol. El seguiment de la investigació de l'autor és realment com una pel·lícula d'aquelles d'atrapa-nazis. El misteri de si aquest senyor era o no un nazi es va desvetllant a mesura que en Toni Orensanz va acumulant proves de la seva vida. El Nazi de Siurana és un extraordinari treball d'investigació traslladat de forma meravellosa sobre el paper.

Resulta inquietant que un home que era el cap de les SS a Brussel·les s'establís a Siurana amb total impunitat. Culpable de pertànyer a la màxima expressió del mal a la terra, sembla que va intentar excusar-se del seu passat, encara que queda palès que ell era plenament conscient del que allà es coïa. Un llibre espectacular que espero que tingui força recorregut en el Club de Lectura de Dominiques.