93. T'estimo si he begut, Empar Moliner

Començo el llibre, el trobo una poca-soltada i, a mesura que vaig llegint les diferents propostes, m'adono que és un recull de contes interessantíssim. Estic parlant de T'estimo si he begut, de l'Empar Moliner, un llibre que vaig llegir en el seu temps i que he recuperat. Vull tornar a antigues lectures que em cridin l'atenció, ja que és llàstima no aprofitar la mina que tinc a casa. De moment estic content amb la re-troballa. Cada conte m'ha provocat somriures i reflexions simpàtiques. Els personatges no són caricatures de la realitat, sinó que són fotocòpies reals de persones reals. Tenia la sensació que observava el món per una finestreta, ja que les històries me les creia totalment. Cada relat que he llegit l'he explicat a la meva dona i ens hem fet uns riures. Per a mi això és simptomàtic, ja que no és fàcil provocar una resposta tan ràpida en textos tan breus. La ironia i el sarcasme juguen un paper important en el disseny de les històries, creant un estil molt dinàmic i de ràpid lectura. Molt guai!

92. La muerte de Amalia Sacerdote, d'Andrea Camilleri

Quina novel·la tan inesperadament sorprenent aquesta de l'Andrea Camilleri, La muerte de Amalia Sacerdote. Esperava l'habitual crim, el detectiu més o menys especial i la resolució enginyosa del misteri. Però no, em trobo amb una trama súper embolicada on el centre de la investigació són el redactor i el presentador principal de les notícies regionals de la RAI a Sicília. La víctima és la filla d'un polític important de l'illa i el principal sospitós de l'assassinat és el fill d'un altre polític també força destacat, això sí, de l'oposició. Tot plegat una trama carregada de corrupcions, xantatges, mentides, traïcions i falsedats. L'autor ha escrit una obra molt dinàmica que es fa curta, malgrat l'embolic general de l'argument. He gaudit de l'espectacle ofert i he descobert un altre Camilleri del que em tenia acostumat. No sóc un fan pròpiament dit d'aquest autor italià, però malgrat això, el darrer August Heat em va semblar força interessant. Per tant, lectura aconsellable i que deixa un bon regust.

91. Zalacaín el aventurero, de Pío Baroja

Resulta estrany escriure una ressenya sobre un clàssic, perquè probablement ja s'ha dit tot i ara arribo jo opinant com si acabés de descobrir la sopa d'all. També és perillós valorar un clàssic perquè segons el que diguis pots posar-te en evidència o convertir-te en un pedant pretensiós. Zalacaín el aventurero de Pío Baroja està considerada una de les millors 100 novel·les escrites en llengua castellana i, sincerament, no m'ha impactat gens. He utilitzat un exemplar del 1984 de l'editorial Espasa i col·lecció Austral que va costar 320 pessetes i que vam llegir ma germana i jo quan anàvem a EGB. Realment em costa d'entendre com ens feien llegir aquests llibres de forma obligatòria en aquells temps. La meva malaltia més perillosa, la nostàlgia, m'ha portat a Pío Baroja i ara no sé com valorar un llibre que vaig llegir fa 30 anys per primer cop. Aquesta segona vegada pretenia ser una lectura més madura, per dir-ho d'una altra manera, més acord amb l'experiència. La història de Martín Zalacaín ens porta a les guerres carlistes i al País Basc. En Martín és un jove inquiet que des de ben petit té la necessitat de viure intensament les conjuntures que li presenta la vida. Les aventures no són especialment trepidants, més aviat he arribat a fins i tot avorrir-me en algun moment. El final és sorprenent i ajuda a comprendre el següent argument sobre la literatura barojiana, la qual  gira en torno de la necesidad del ser humano de buscar un sentido a la propia existencia; para casi siempre concluir por comprender que se ha buscado ese sentido en el lugar equivocado.

90. El pont dels jueus, de Martí Gironell

Costa escriure sobre El Pont dels Jueus de Martí Gironell després d'haver-me entusiasmat amb L'arqueòleg. En cap cas nego la qualitat del primer, però com que les expectatives eren tan altes, penso que en aquest segon llibre que he llegit d'en Gironell no he trobat aquella intensitat que esperava. La novel·la descriu un episodi històric de la nostra terra: la construcció del pont de Besalú, un monument arquitectònic espectacular que encara no he pogut gaudir en persona en "plan" turístic. En el marc de l'època medieval catalana, l'autor narra les peripècies del mestre d'obres Prim Llombard i del seu fill adolescent Ítram quan el pare és contractat per construir un pont sobre el riu Fluvià. La tasca és força complicada i caldrà que el mestre sigui capaç de superar tot tipus d'adversitats. L'atac del comte d'Empúries al comtat de Besalú esdevé el context històric posterior. La veritat és que no voldria valorar la novel·la de forma negativa, ja que penso que en Gironell no s'ho mereix. No he estat passant les pàgines de forma desaforada, ni m'he tornat boig esperant el següent capítol. La història flueix poc a poc i sense pressa, amb certes dosis d'aventures de les que m'agraden, però sense passar-se. Els personatges són sorprenentment plans, un fet que no comprenc massa després de deixar-me portar totalment pel protagonista de L'Arqueòleg. M'ha agradat comprovar que l'autor presentava en aquesta primera novel·la les seves credencials com a escriptor de novel·la històrica catalana i en català.