dimarts, 31 de juliol del 2018

187. La noia del tren, de Paula Hawkins

Resultado de imagen de La noia del tren de Paula HawkinsEl 31 de juliol de 2018 passarà a la història de la meva vida com el dia de la lectura exclusiva de La noia del tren de Paula Hawkins. El dia 30 completava el Paulo Coelho de la ressenya anterior i assolia així la xifra de 13 llibres llegits durant el mes de juliol. Com que la feina no m'apreta massa vaig pensar en buscar una altra lectura per a l'endemà i superar el fatídic número de la mala sort. Remenant per la biblioteca vaig trobar alguna coseta interessant, però realment tampoc em calia córrer i vaig desistir de trobar cap lectura d'emergència. Per aquest motiu, a les 0:30 minuts de la matinada del 30 al 31 de juliol, vaig decidir que qualsevol llibre era bo per intentar agafar el son. Així doncs a dos quarts d'una vaig començar La noia del tren. A dos quarts de tres ja havia llegit 100 pàgines. El dia 31 començo el dia, esmorzo, agafo el llibre i m'aparco a la terrassa. La una del migdia i 200 pàgines ventilades, dinar, passejar la gosseta i 300 pàgines a mitja tarda. Berenar amb Jan Pol, passejar amb la família i 400 pàgines. Caminar 10 km amb la Sònia, sopar i acabar el llibre. Per tant, a mi aquest llibre m'ha enganxat totalment i ha estat una experiència espectacular.
A banda podem parlar de la qualitat intrínseca de la literatura en qüestió, però com a lectura estival per passar pàgines ha estat perfecta. Una noia en un tren mira per la finestra i veu com li passa la vida. Veu també la vida dels altres, de fet, mira i imagina la felicitat dels altres. L'alcoholisme com a element de corrosió humana té una presència cabdal en aquesta història, una denúncia i un exemple del mal que causa que no podem obviar. Els trens que porten a Londres des de les rodalies i que jo tantes vegades he gaudit amb tanta il·lusió són l'altre element important. Entenc que la vida és un anar i venir, vides maquinals que perden l'essència i esdevenen éssers pràcticament inanimats. 
Parlar de l'argument d'aquest llibre és espatllar una mica la trama. Seria com veure el tràiler d'una pel·lícula i assabentar-te pràcticament de tot. Em quedo també amb la construcció de la història com si d'un diari personal de cada personatge es tractés: tres dones Rachel, Megan i Anna com a referents principals van desgranant la seva veritat creant un conjunt complet. Un magnífic llibre que s'emporta un dia de la meva vida al seu sarró. 

dilluns, 30 de juliol del 2018

186. The Witch of Portobello, de Paulo Coelho

Resultado de imagen de The Witch of PortobelloUna nova lectura en anglès del ja clàssic Paulo Coelho, aquest cop The Witch of Portobello. Just fa un any, per aquestes dates enllestia Veronika decides to die i ara m'he animat amb aquest altre títol.
La lectura ha començat molt bé, molt dinàmica i molt dolça. A partir d'un personatge principal, Athena, la resta de convidats a la seva vida van narrant la seva relació amb ella. Una tècnica narrativa molt interessant que treballa molt els personatges secundaris, ja que és a partir d'ells que vas coneixent el tarannà i la força personal de la noia. La primera part de la novel·la ens explica com Athena viu a Londres en la llar d'una família libanesa refugiada a la capital britànica. La noia descobreix que no és filla biològica dels seus pares, sinó que va ser adoptada en un orfenat romanès. Athena recupera els seus orígens i inicia un viatge físic i espiritual. Mitjançant la dansa assoleix un nivell de desconnexió de l'ànima que l'ajuda a conformar el seu nou renaixement.
Cap a mitjans del llibre el tema màgic i esotèric pren més rellevància i jo començo a perdre'm una mica (hi ha hagut moments que ni em trobava). De nou la meva racionalitat s'imposa categòricament i, encara que sóc molt empàtic envers els seus pensaments i vivències, no comparteixo massa el camí que pren la història. Haig de reconèixer que tanta màgia, esoterisme i viatges astrals em fan perdre el sentit de la realitat. Fins aquí he gaudit molt de la lectura, però a partir de la meitat de la novel·la ha entrat en Coelho en estat pur, el mestre espiritual. Es veu que la primera part està inspirada en fets reals i la segona ja és collita pròpia de l'escriptor. Tot gira entorn de la feminitat de Déu encarnat en la figura d'Athena. La demostració pública de la seva existència té unes conseqüències fatals que demostren que la nostra societat no està encara preparada per mostrar la cara femenina de la divinitat. La veritat és que no podia aguantar els darrers capítols, que he trobat tan allunyats de mi que he patit per poder acabar el llibre. El llibre val molt la pena perquè el personatge principal té un potencial enorme i esdevé un gran referent femení. Per part meva, he acabat esgotat. Prefereixo altres novel·les del mateix autor.

diumenge, 29 de juliol del 2018

185. Vicis domèstics, de Xavier Bosch

No m'esperava que en Xavier Bosch entrés tan ràpidament a la llista dels meus escriptors preferits de l'actualitat. Aquest recull de contes sembla realment una producció original del mateix Pere Calders. De fet, l'estil i les trames em semblaven tan pròpies del geni barceloní que contínuament havia d'anar comprovant que no m'estava auto-enredant. I de cop el mateix autor cita Calders en un dels contes d'aquest llibre... i per tant, arribo a la particular conclusió que no anava jo massa allunyat de les fonts on va beure en Bosch allà pel 1998 quan va escriure aquests textos. Un recull de primera qualitat on les ironies i els sarcasmes caminen tranquil·lament en els diferents marcs de cada conte. Podria destacar algun d'ells, però prefereixo valorar l'originalitat general de totes les situacions. Cada conte disposa de les dosis necessàries de bon humor que et fan saltar un somriure imprevist. Es tracta d'aquell humor intel·ligent que té un punt de britànic i que tan bé va conrear el citat Pere Calders. No són massa contes els que conformen aquest recull, però la sensació és que cada cop que inicies la lectura d'un d'ells, desconeixes exactament què passarà. Curiosament no he trobat cap fotografia d'aquest llibre, ja descatalogat, i he tingut d'improvisar una fotografia. Bé, acaba el mes de juliol i la collita de lectures segueix en augment amb dos llibres de Xavier Bosch, i a l'espera del tercer en molt breu.

divendres, 27 de juliol del 2018

184. The good guy, de Dean Koontz

Resultado de imagen de The good guy, de Dean KoontzThe good guy de Dean Koontz és una lectura espectacular en anglès que he gaudit en un temps rècord perquè estava súper enganxat. Haig de reconèixer que el primer llibre que vaig llegir d'aquest home no em va atrapar gens, però poc a poc he anat agafant el tranquillo i ara ja espero el següent. En aquesta novel·la el protagonista és un "bon noi" que mentre es pren una cervesa en un bar es troba accidentalment en un estrany embolic. Un home li dóna un sobre amb deu mil dòlars i una fotografia on apareix una noia. Resulta que aquest l'ha confós amb un assassí a sou que arriba posteriorment quan el primer ja ha marxat. El "good guy" s'ho pren con un tema personal, decideix prendre partit i es dedica a avisar i defensar la noia. L'assassí iniciarà una persecució en tota regla subestimant en tot moment el potencial del protector de la noia i demostrant que farà qualsevol cosa per fer la feina encomanada. L'acció és trepidant i les emocions es disparen en tot moment. Un lectura estival fresca, simple, sense cap tipus de pretensió i apropiada per desconnectar de temes massa acadèmics. Evidentment et vas imaginant la trama com si d'una pel·lícula nord-americana es tractés i on pots veure tots els ingredients habituals. Recomanable per passar una bona estona i per seguir practicant anglès. 

dimecres, 25 de juliol del 2018

183. Al teu rotllo, de Flavia Company

imatgesAmb el Al teu rotllo de Flavia Company em pensava que anava a llegir un llibre irònic o sarcàstic, amb tocs d'humor a l'estil de l'Empar Moliner i m'he trobat amb un simple recull de contes juvenils sense més pena ni glòria que formar part de la biblioteca de primer d'ESO d'un institut. Algun dels 40 contes es podria salvar, però en general no he trobat el punt de diversió que em vaticinava el format i les perspectives prèvies. El millor ha estat com l'autora fa la distribució dels contes, com si d'un sumari de matèries de l'ESO es tractés. M'ha semblat molt original aquesta distribució, on pots trobar cinc contes per matèria. A part d'això, val a dir que he corregut per acabar de seguida el llibre i tornar a la meva pila. Hi ha contes que potser estant escrits a les mil meravelles, però m'han deixat absolutament indiferent. Et trobes amb un munt de jocs de paraules que ratllen l'absurditat que no m'han fet gens de gràcia, i això que a mi, aquest recurs m'encanta. No en critico l'estil, no sóc ningú per jutjar, però aquest cop he arribat a sentir que estava perdent el temps. Em sap greu ser tan expeditiu, però si no agrada, no agrada. Probablement aquest recull va dirigit a un públic determinat i hauria de ser valorat per aquest tipus de lector. Això sí, els dibuixos i les il·lustracions m'han agradat força. Pel que fa a mi, doncs torno ràpidament a les meves cosetes...

dilluns, 23 de juliol del 2018

182. Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara

Resultado de imagen de olor de colòniaAquesta ressenya la faig amb especial il·lusió perquè és la primera recomanació del Club de Lectura de Dominiques que llegeixo. Gràcies a la Núria Comas hauré llegit un llibre que segurament no m'hauria passat ni pel cap, i de fet, després d'aconseguir-me una còpia, vaig pensar que la cosa aniria per llarg. No obstant, el bon ritme de lectures que porto i el fet de passar tantes hores a casa a causa del tema de la Yasmine, han fet possible que entrés de ple en l'Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara. M'ha sorprès en primer lloc la trajectòria de l'escriptora: només tres novel·les i un grapat de premis. Pel que he vist, l'autora va començar a escriure amb aquesta novel·la, la qual va acabar venent més de 55.000 exemplars. 
Pel que fa a la novel·la, val a dir que m'ha agradat força. El marc espaial i temporal ens porta a la Catalunya Central dels anys 50 en una colònia tèxtil. Aquests petits motors industrials van consolidar la nostra terra com a referents econòmics de primera magnitud. Ara bé, quin era el preu humà de la nova riquesa? L'autora ens explica com funcionava la colònia: un micro cosmos laboral i social on el desenvolupament de la fàbrica significava el bé comú. El capitalisme en ebullició on el benefici superposava els interessos particulars creava molt patiment humà (i, salvant les distàncies, encara en crea). L'individualisme estava pràcticament abolit, ja que les persones eren simplement peces de l'engranatge industrial. Recordo imatges de la revolució industrial i episodis similars descrits meravellosament per Dickens: l'empatia pel pobre, per l'esclavitzat del sistema, la classe baixa com a heroïna de l'època. Els treballadors de la colònia estan atrapats i esdevenen simples números de la comptabilitat de l'empresa. 
L'argument el llegeixo com una crítica social de primer ordre. La mort de l'escrivent major en un incendi inicia l'argument, i poc a poc es van descobrint les causes i l'origen del foc. Tot lliga: la manipulació de la classe dirigent i la impunitat de les seves obres, la hipocresia i la falta d'humanitat, la sensació de superioritat de la nova aristocràcia econòmica...
Una novel·la literàriament excel·lent, carregada de contingut, retrat d'una època i d'un espai i, sobretot, amb un gran missatge social. Una gran recomanació, gràcies Núria.

divendres, 20 de juliol del 2018

181. La ciutat invisible, d'Emili Rosales

Resultat d'imatges de la ciutat invisible emili rosales proaLa ciutat invisible d'Emili Rosales no ha estat un exemple de lectura ràpida estival. De cop he tornat a la literatura d'estil acadèmic i de nivell notable. Ja feia dies que anava fent, gaudint la particular prosa de l'autor, sense més interès que provar d'arribar al final. Òbviament estem davant d'un senyor llibre, una novel·la molt digna dels premis que ha rebut. El millor per a mi, sense cap mena de dubte, ha estat el marc concret de la trama, entre altres llocs, a Sant Carles de la Ràpita. Particularment desconeixia que originàriament aquest poble tarragoní estava ideat per a convertir-se en una gran ciutat en temps de Carles III. La novel·la gira entorn dues històries paral·leles que conflueixen al final, el qual m'ha semblat ben bonic. Els personatges són força elaborats, encara que he trobat moments un pèl buits de contingut. El protagonista ha de gestionar les seves relacions socials i personals amb tres dones diferents i un parell d'amics que el converteixen en el centre de la problemàtica. D'alguna manera ell és innocent i li van venint els cops per diverses bandes. En general m'ha semblat una molt bona novel·la, força original pel tema tractat i amb una base històrica molt interessant. Potser no ha estat la novel·la que ara tenia ganes i per això no faig una crítica aclaparadorament positiva, però val a dir que és un gran exemple de la nova literatura catalana que es genera en els darrers anys.

dijous, 19 de juliol del 2018

180. Black coffee, d'Agatha Christie

Resultat d'imatges de Black coffee, d'Agatha ChristieMolt bona lectura en anglès de la reina del misteri. Aquest cop Hercule Poirot ha d'investigar l'assassinat d'un científic que ha mort enverinat després de prendre's un cafè ben carregadet. El verí l'ha matat tot just davant de tots els protagonistes i en el precís moment en que el detectiu belga entrava per la porta de la típica mansió britànica. A partir d'aquí, i com és habitual en les novel·les de l'escriptora anglesa, els personatges van desfilant mentre presenten les seves candidatures a innocent o culpable. El majordom, el secretari, la germana, la mare, la neboda, la jove o un misteriós personatge anomenat Dr. Carelli són els sospitosos de la història. El capità Hastings fa la seva necessària tasca de contrapunt simpàtic de l'enginyòs i visionari Hercule Poirot. De quan en quan va bé llegir algun d'aquests llibres de l'Agatha Christie, ja que segueixo pensant que tenen una vigència absoluta. Resulta molt interessant comprovar que la deducció i la perspicàcia com a mètode d'investigació sempre són un actiu a tenir en compte, i més encara en la nostra societat carregada de suports tecnològics. Les novel·les de la reina del misteri semblen innocents avui en dia, però no s'han de subestimar gens, ja que no tenen res a envejar al material que llegim en l'actualitat. 

dimarts, 17 de juliol del 2018

179. Delfines, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Resultat d'imatges de delfines vazquez figueroaHa de quedar clar des de bon començament que hi ha una lectura acadèmica i una de plaer. Fa anys que ho predico i que ho porto a la pràctica. D'alguna manera el que vull dir és que no m'haig d'avergonyir pas que m'agradi passar estones llegint el diari esportiu, mirant simples fotos de qualsevol activitat esportiva o passant pàgines com un esperitat de l'Alberto Vázquez-Figueroa. No em cauen els anells afirmant que m'ho passo pipa llegint en Clive Cussler i la seva versió espanyola, el canari Figueroa. Potser el que ens hauríem de plantejar és si en català tenim algun escriptor de consum ràpid com els anteriorment citats. Potser ens caldria trobar-lo o, directament, me l'hauré d'inventar jo. Aquests dies porto llibres en anglès, premis literaris i novel·la fresca a tot drap. És a dir, hi ha temps per tot.
Personatges plans, intrigues senzilles, però trepidants i estiuenques cent per cent. Perquè la literatura també ha de tenir aquest component lúdic que t'entretingui al màxim sense haver d'aprofundir més d'un pam. Aquest Delfines és un clar exemple del que estic dient. Una història detectivesca que sembla un episodi de sèrie nord-americana en una versió casolana de CSI Mallorca. Els dofins de Mallorca s'han tornat bojos a causa d'unes sorprenents sobredosis de cocaïna! Uau! No sabia si estava llegint una història basada en un fet real o una explosió d'imaginació arribada d'un altre planeta. El cas és que un submarí carregat de droga embarranca prop de Cabrera i els dofins comencen a menjar peixos contaminats de droga. A partir d'aquí els tranquils animalets es carreguen uns quants banyistes i el pobre policia, gens acostumat a casos complicats, ha de fer un esforç per demostrar la seva eficàcia. Brutal. Lectura de tres passejades llargues fins al far de la ciutat que m'han ajudat a passar les hores d'exercici físic. Ja tinc un altre d'aquest home preparat!

diumenge, 15 de juliol del 2018

178. The snowman, de Jo Nesbo

Resultat d'imatges de The snowman de Jo NesboThe snowman de Jo Nesbo ha estat el primer pes pesant d'aquest estiu 2018, amb més de 500 pàgines en anglès que han costat el seu esforç. Dels cinc llibres que he llegit aquests primers quinze dies de juliol, aquest ha estat en el que més temps ha calgut invertir. Un cop més m'he endinsat en l'atmosfera Nesbo i en una investigació dirigida pel prototípic inspector Harry Hole. De nou un serial killer va deixant les seves petjades en el marc del fred nòrdic, entre Oslo i Bergen. Aquest cop es tracta de crims en els quals el misteriós Snowman deixa un obsequi de comiat al costat de les víctimes: un ninot de neu per mort. Un nen és testimoni de l'adulteri de la seva mare i com manen els cànons de la biologia (novel·lística i negra), el nen creix traumatitzat per tota la vida. Les víctimes del nen vints anys després seran mares amb fills, els pares dels quals no serien la parella actual de la mare. És el que té ser un assassí potencial i que la vida et provoqui... Els crims, com sempre per aquests nòrdics, són escabrosos i certament salvatges. El cas és que en Hole haurà d'anar seguint el recorregut que l'espaviladíssim assassí va marcant com si d'un joc es tractés. Ha estat una bona lectura, encara que aquest cop he pillat de seguida qui era el psicòpata. Això m'ha ajudat molt, ja que sospitar d'un dels personatges des del principi ajuda a entendre millor la resta de la trama. Bé, una nova novel·la d'en Nesbo i anar sumant llibres d'aquest autor i de literatura escandinava en general. 

dijous, 12 de juliol del 2018

177. Se sabrà tot, de Xavier Bosch

Resultat d'imatges de Se sabrà tot de Xavier BoschHaig de reconèixer que feia mesos que tenia aquest exemplar a l'enorme pila dels llibres pendents. No en tenia massa ganes, la veritat, tinc molt material per a escollir i no saps mai què és millor. De fet, em feia falta un llibre dels que anomeno "de ruta" i que són els que em serveixen per caminar llargs recorreguts: de butxaca i amb poc pes. Així doncs, amb el far de la ciutat com a destí i armat amb el Se sabrà tot de Xavier Bosch he sumat una nova lectura i he fet esport al mateix temps. I el llibre no m'ha decebut, sincerament l'he trobat bastant bo. Emmarcat en la redacció d'un diari de Barcelona he pogut aprendre i identificar els elements que caracteritzen l'ambient periodístic i la creació d'un diari. L'ésser humà i el seu innegable comportament ens demostren un cop més que la convivència no sempre és fàcil, i encara menys si es tracta de les relacions que es creen en el lloc de treball on un es guanya el pa. Bàsicament és un novel·la de denúncia: els interessos ocults (o no tant) i les diferents reaccions humanes davant de tot plegat. Penso que l'autor coneix de dalt a baix la redacció d'un diari i ha volgut tirar-se a la piscina a denunciar-ho. M'ha semblat un llibre valent, una denúncia contundent davant les corrupteles mediàtiques i periodístiques que embruten el nostre sistema. A més a més l'autor incorpora un paràmetre nou que entra per la porta grossa de l'actualitat: el terrorisme islàmic. En Bosch ens prepara psicològicament pel que encara no havia arribat: l'atemptat de Barcelona. La veritat és que és una gran novel·la i que m'obre el camí a buscar més material d'aquest autor. És curiós com aquest periodista, locutor esportiu, presentador de televisió, tertulià radiofònic,... ara entra a la meva vida a través de la literatura. Un home realment eclèctic.

dissabte, 7 de juliol del 2018

176. El cau del llop, de Margarida Aritzeta

Resultat d'imatges de El cau del llop de Margarida AritzetaEn el marc escènic de la Part Alta de Tarragona, El cau del llop de Margarida Aritzeta és una novel·la negra de les autèntiques, amb detectius, ambients complexos i morts desconeguts. Un parell de cossos apareixen calcinats en el soterrani d'un edifici prop del portal del Roser, molt semblant al meu de la Part Alta. La primera investigació ens porta a conèixer el propietari de l'immoble, el germà d'un antic comissari que havia exercit a Tarragona. El Sergent Parra i la Coia Moreno són els encarregats de dur a terme les pesquisses inicials, però tot són impediments per part del mateix establishment policial. Poc a poc es va confirmant que l'enigmàtica figura de l'antic cap de la policia està d'alguna manera involucrat en el cas. El local havia esdevingut un bar de fanalet vermell d'aquells que hi havia abans a la Part Alta i que ja no en queden. L'ambient sòrdid i de baixa estofa es posa de manifest entre els carrers que jo tan bé conec. Bé, una història entretinguda amb tocs simpàtics que et fa passar una bona estona. Per descomptat que m'agrada que l'acció passi pels carrers del meu barri, ja que no cal haver de marxar sempre a Suècia o Noruega per gaudir una mica del misteri de la novel·la negra. De vegades s'exagera una mica amb tanta falera escandinava quan a casa tenim el mateix material, més proper i fins i tot, de més qualitat.

dijous, 5 de juliol del 2018

175. Mossegar-se la cua, de Manuel de Pedrolo

Resultat d'imatges de Mossegar-se la cua, de Manuel de PedroloCada cop tinc més clar que Pedrolo és el millor escriptor que he llegit mai en llengua catalana. Amb el Mossegar-se la cua la sensació que tens és que estàs llegint la versió barcelonina d'un dels grans èxits de l'Agatha Christie. El detectiu Jordi Serra és Hercules Poirot i Barcelona és Londres. El cas a resoldre és el típic cas que la reina del misteri et presenta en algun dels seus llibres. Una agència de detectius rep un peculiar encàrrec: investigar com és possible que el Sr. Jordana, el client, estigui burocràticament mort. Les primeres pesquisses els porten a enllaçar el cas amb un segrest que va tenir lloc vuit mesos enrere. El client, donant mostres de sorpresa i incredulitat, prefereix deixar el tema i demana al detectiu que no continuï en la seva investigació. No obstant, aquest no ho fa, potser portat per la intriga de tot plegat. Les indagacions els duen a descobrir que hi ha dos cadàvers enlloc d'un, i que res encaixa de forma coherent en el trencaclosques. Poc a poc es va clarificant la situació i el lector passa pàgines com un esperitat per saber com continua la cosa. Excepcional. Una història que si la signa un autor nord-americà o britànic ja seria una pel·lícula de renom. L'autor de l'Aranyó és tan eclèctic que mai saps el que et trobes i en aquest llibre s'arriba a gaudir totalment amb una història de misteri inoblidable. No m'estranya que la comissària de l'Any Pedrolo 2018, l'Anna Villalonga, recomani aquest exemplar per començar amb el mestre. Per altra banda, em fa gràcia dir que durant aquesta lectura he tingut algun record llunyà de l'argument  (que em sonava tot, vaja).

dimarts, 3 de juliol del 2018

174. Headhunters, de Jo Nesbo

Resultat d'imatges de headhunters jo nesbo catalàLectura rapidíssima ventilada en un parell de dies, de fet, els primers dos dies oficials de vacances. Segurament he agafat el ritme adequat i ha coincidit que el llibre ha acompanyat força. És el que té en Nesbo, que l'agafes i no pots parar. Aquest cop un caçatalents, que al mateix temps és lladre d'obres d'art, es veu irònicament atrapat per la suposada víctima. El protagonista és el típic guanyador, més llest que ningú i dotat d'una intel·ligència que el fa creure superior a tothom que l'envolta. La trama es gira de forma trepidant i es torna a girar de forma encara més trepidant. Una lectura d'aquelles que fan estiu i que et diverteixen al màxim. No saps mai si el protagonista et cau bé o malament, si actua amb malícia o en pla d'autodefensa. De fet, tot està molt embolicat, però la distracció literària és evident. M'ha recordat allò del pescador pescat i com la nova víctima ha de posar tota la carn a la graella per sortir-se'n. No puc explicar massa la trama, ja que seria un spoiler involuntari. A tall de resum ja val el que he dit fins ara, potser afegiria que el marc escandinau segueix sent el referent espaial. També he trobat que es va rodar una pel·lícula basada en aquesta novel·la i que sembla que està molt ben valorada. En definitiva, primera lectura plenament estival i cinquè llibre de l'autor suec que cau al sarró. Realment donen ganes de continuar amb algun altre exemplar del Jo Nesbo, a veure si el trobo.