dimarts, 29 de gener del 2019

237. El món groc, d'Albert Espinosa

Resultat d'imatges de El món grocAquest era el llibre de l'Espinosa que més mandra (bàsicament por) em feia de llegir. No m'atreveixo ni a anomenar la paraula "càncer", hipocondríac de mena com sóc i amb la memòria ben fresca amb persones que han marxat massa aviat a causa d'aquesta malaltia. El fet que el càncer sigui el punt de partida per alegrar-me la vida se'm feia una tasca extremadament estranya i paradoxal. No obstant, he entès el missatge i he captat el sentit del concepte d'El món groc amb certa sorpresa.
La primera part és l'embrió de les futures novel·les sobre la felicitat que l'autor va escriure a posteriori. Per tant, malgrat que no era la primera vegada que rebia els contundents missatges positius i vitalistes de l'Espinosa, ara he entès quin és el seu origen. Aquesta primera part no sorprèn si ja t'has llegit algun altre exemplar del barceloní. 
El que més m'ha sorprès d'aquest llibre és el fenomen del concepte "groc". Resulta que l'autor ens explica una nova gradació del terme amistat que vaig aprendre en primera persona. A partir de les relacions breus, però absolutament intenses que es poden crear en un hospital, sorgeix la figura del groc. He flipat molt perquè vaig conèixer un groc a Vall d'Hebron i jo no ho sabia. Realment no sabia definir el grau d'amistat que tinc amb el Manolo Iratxe (que és com l'anomeno com a contacte del meu mòbil) fins que no vaig acabar el llibre ahir. 
Puc parlar d'amistat? No. No tenim prou confiança, ni anys de relació, ni conec la seva família, ni res...  És cert el que diu l'Espinosa
El groc és una persona que coincideix en un moment i un temps determinat de la teva vida i que pot arribar a confondre's amb un amic. En Manolo és el pare de la Iratxe, una nena que compartia habitació amb Yasmine al materno-infantil de la Vall d'Hebron de Barcelona. Potser no vaig arribar ni a tenir més de 4 converses en persona, però el vincle que vam crear va ser estranyament fraternal. Molts cops he reflexionat sobre aquesta "amistat hospitalària" i no entenia com es podia sentir crear una relació tan profunda, sorprenent i humana alhora en tan poc temps. L'Espinosa ho explica i clava moltes coses que necessites haver viscut per entendre-ho. 
Desconec si a la vida em creuaré amb altres grocs o grogues, però en aquest cas el llibre de l'Espinosa explica una realitat que confirmo sense cap mena de dubte: existeix un Món Groc i és una passada.

dissabte, 26 de gener del 2019

236. Llibre de plagis, de Rosa Pagès

Resultat d'imatges de Llibre de plagis de Rosa PagèsReconec que Llibre de plagis de Rosa Pagès és una herència directa dels Assassins del Camp. No tenia ni la més menor idea a què ni a qui m'enfrontava. El títol té un punt pedrolista, d'aquells que et fan pensar: quin seran els plagis o els plagiats? 
La resposta m'ha semblat clara: aquest llibre és un recull de fotografies de personatges reals i alguns episodis de les seves vides (segons la contraportada un catàleg de personatges intranscendents). L'estructura general està constituïda per breus textos, alguns realment breus, on individus (gent normal i corrent més aviat de l'estil perdedor com jo), pateixen desenganys, misèries, desamors,... (vaja, les sensacions habituals de qualsevol individu vivent). Detecto també cert to reivindicatiu en alguns dels contes, on els protagonistes inventen o re-inventen presents que substitueixin les seves monòtones vides del tot buides de contingut. M'ha semblat molt curiós llegir el conte "Dimecres", una mena d'història molt similar a la de La noia del tren de Paula Hawkins. Un home agafa els tren cada dimecres només pel fet de trencar la monotonia de la seva miserable vida. Finalment destacaria la qualitat literària i estilística del recull, així com de la varietat d'històries i de personatges. 
No obstant, no he sentit aquella química del plaer literari que fa que la lectura t'absorbeixi de dalt abaix. He trobat que els temes aborden sensacions una mica desencisadores, nostàlgiques,... massa trist tot plegat just en un moment quan em calia un chute d'emoció i bogeria. Són moments vitals, és clar, i ara potser em cal aventurar-me, autoajudar-me o ennegrir-me una mica. Potser m'he vist plagiat a mi mateix entre les línies d'aquest recull, tot just quan necessito sentir-me una mica com en Thomas Magnum.
Assassins del Camp 7 (Falten 8)

dijous, 24 de gener del 2019

235. Los cuatro acuerdos, de Miguel Ruiz

Resultat d'imatges de los cuatro acuerdosCal anar fent lectures que t'aportin bons arguments, pràctiques i consells que t'ajudin a convertir-te en una millor persona. Bé, el cas és que com les coses no passen per casualitat (diuen), vaig caure a l'escola Dominiques després d'una decebedora etapa professional de la meva vida. Pensava que acabava el món i tot just va començar. Vaig trobar la millor feina que una persona pot desenvolupar i vaig conèixer persones noves, entre elles l'Empar, algú especial, algú diferent amb característiques extraordinàries. Sí, conversar amb l'Empar és com una bona lectura, ...d'aquelles que aporten bons elements, arguments i consells que t'ajuden a ser una millor persona. El cas és que Los cuatro acuerdos de Miguel Ruiz m'arriba de la mà de l'Empar.
Encara que de vegades sóc una mica escèptic amb els temes de l'autoajuda, aquest és un llibre prou interessant.  Sóc escèptic perquè crec que cadascú és com és, així, en plan essencial. Si et toca ser un mascle alfa vas perdonant la vida a la gent i dorms tan tranquil, si et toca ser un mindundi, mala sort per tu i tires com pots. 
Independentment de com sigui el lector que s'afronti a aquest llibre, la filosofia tolteca ve inspirada per quatre acords fonamentals que pots anar-te repetint constantment:
- Les PARAULES (què diem, com ho fem, paraules impecables, paraules positives, adients, curoses, amables, sensibles,...)
- Res és PERSONAL (el que diuen els altres sobre nosaltres és la seva brossa emocional que cal defugir. Jo sé el que sóc. No et prenguis res personalment perquè, si ho fas, t'exposes a patir per no-res)
- No fer SUPOSICIONS (acabem creient les nostres mentides)
- Fer sempre el MÀXIM que puguis (et tranquil·litza i et fa sentir millor davant l'adversitat)
Aplicant aquest mètode poden assolir-se grans objectius emocionals i aconseguir una vida més plena. Probablement hi ha persones que diran que això ja ho saben, que no cal llegir un llibre per recordar-te que cal ser fort o que cal afrontar la vida amb el típic es lo que hay. No he entès mai aquesta premissa i seriosament sento que no vaig néixer per assumir coses que no entenc. 
Bé, gràcies Empar per aquest llibre i ja pots anar preparant la segona part, que amablement et demanaré tan aviat com et vegi en persona. 

dissabte, 19 de gener del 2019

234. Gatos rumberos, de Ferran Gerhard

Si ets un tio conseqüent amb la vida que t'ha tocat, el que has de fer quan llegeixis alguna cosa d'en Ferran Gerhard és plantar-te al Moto Club (com a mínim), buscar-te un racó mig amagat i acabar Gatos Rumberos amb la solemnitat que requereix el moment (consideraria una vulgaritat altres opcions més bucòliques). 
Resulta que entre el meu pare i el bukowskista escriptor tarragoní hi ha una certa amistat que ha fet que tingui 4 dels llibres d'en Gerhard a casa, tots 4 signats i dedicats pel mateix autor. El pare un cop em va dir et regalo llibres i no te'ls llegeixies. Fals, el que passa és que el pare no sé si coneix l'estil del seu presumpte amic, ja que per a fer una lectura dels bitacorismes i els guiguismes del col·lega cal posar-te en mode high attention. També pots anar fent-te unes quantes canyetes (consumició mínima), però des de que no bec la vida és menys divertida...
Llegir Ferran Gerhard és un repte dels grossos, partint però, que Gatos Rumberos és un excel·lent llibre de prosa exquisida i subtil. Els bitacorismes dels altres llibres són com la versió bukowskista dels còdols de la Laura (perdó, però jo ja m'entenc). És aquesta idea de gratar les sensacions fins tocar el voraviu de l'ànima i traslladar-la a paraules i frases. No dic que s'assemblin, sinó que en ambdós autors hi trobes textos que són com un bon Montsant: tastar en boca (entendre el que puguis, vaja) i assaborir tranquil·lament (allò que has pogut captar).
Gatos Rumberos et porta de la mà als garitos noctàmbuls i centres neuràlgics de la Tarragona de barra, cubates, racons sòrdids, parroquians entranyables (o no), substàncies sospitoses, cafès sols a primera hora del matí..., des del mític Bar Boada, al Moto Club, al Petit Tarraco, al Cantábrico o al mateix Riojana entre d'altres (els coneix tots?). 
L'autor escriu de forma excepcional i crea sinestèsicament una banda sonora que t'acompanya a cada capítol. Personatges amb nom i cognom que han de patir les misèries de les seves vides, melangies perdudes i futurs poc encoratjadors configuren l'elenc de tarragonins que apareixen per aquesta història. Resulta també, si més no, peculiar, que aparegui un personatge, el nom del qual coincideix exactament amb el de l'autor del llibre (al més pur estil hitchcocknià), un fet que també s'esdevé en el relat d'en Gerhard als Assassins del Camp. Casualitats. Una novel·la (suposo que ho és) amb un final correcte i lògic, coherent fins la darrera pàgina. He de reconèixer que m'ha agradat més aquesta segona lectura que la primera i estic, fins i tot, per anar a la recerca dels bitacorismes perduts. Gràcies al pare que em va regalar els llibres en Gerhard he sumat un nou Assassí a la meva llista.
Assassins del Camp 6 (falten 9)

dimecres, 16 de gener del 2019

233. Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?, de Jordi Folck

La meva relació amb en Jordi Folck és una mica especial. Resulta que durant un trimestre vaig estar llegint, comentant i treballant el llibre La guerra dels xiclets amb els meus alumnes de cinquè de Primària de Taller de Llengua, amb l'opció, finalment aconseguida, de conèixer l'autor i passar una estona amb ell a la mateixa escola. Dic aconseguida, però ho va ser relativament, perquè en Jordi Folck va venir a Dominiques, va ser genial, els i les alumnes van gaudir al màxim, però jo estava en una altra classe el dia de la xerrada i em vaig quedar amb les ganes de conèixer l'autor. Coses que passen.
Després vaig llegir el seu conte dels Assasins del Camp i em va encantar. Anàvem bé, doncs!
Resultat d'imatges de Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?Finalment, en el meu objectiu de llegir els 15 autors del recull mencionat, he llegit Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?, ja que La guerra dels xiclets és més aviat per a un públic infantil (de fet, tampoc m'hi veia rellegint això dels xiclets). Llegir una novel·la juvenil també em feia certa gràcia (mola bastant i rejoveneix l'esperit) i em vaig posar les piles. Penso que en Folck és prou llest per parlar l'idioma de l'adolescent i s'aventura a escriure una història que pot despertar fàcilment l'interès del jove lector. Aquesta és una novel·la fresca, actual (en el moment de la seva edició) i que comprèn perfectament la mentalitat d'un jove. La moda de portar els pantalons una mica baixats, de manera que es distingeixin calces o calçotets va estar en vigor durant un temps. Després van ser les gorres, els pentinats mig rapats, pantalons trencats, etc... qualsevol nou tret identitari que crea cada generació i que xoca directament amb la mentalitat dels pares de les criatures.
En Folck ha escrit una novel·la divertida, simpàtica i amb prou arguments per a fer reflexionar pares, mares, filles i fills. Tot s'hi val en el món de les modes? Són simples provocacions? Són alguna cosa més que una peculiar peça de roba malgirbada? 
Tot plegat una bona proposta que em va fer riure, pensar i passar una bona estona. D'això es tractava!
Assassins del Camp 5 (falten 10)

diumenge, 13 de gener del 2019

232. Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

Em fa molta il·lusió haver llegit aquest llibre perquè me'l va anunciar l'Eduard Boada abans que sortís, perquè el va recomanar públicament en Marcel Pallejà i perquè me'l va deixar sense dilació l'Albert Vilaró. Per tant, venia precedit per les millors vibracions que els amics poden traslladar a aquest humil lector. A més a més, arriba de la mà dels Assassins del Camp, la proposta del Club de Lectura de Dominiques, mitjançant la qual vaig decidir ampliar la lectura del llibre amb un títol independent de cada autor del recull (aquest és el 4t).
Resultat d'imatges de Rapsòdia per a un mort, de Margarida AritzetaRapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta és un llibre descaradament pels tarragonins/es. Recordo quan busco per Google Maps els marcs geogràfics de moltes novel·les que llegeixo perquè em fa gràcia saber més o menys on s'esdevenen els fets. Recordo buscar carrers d'Oslo, Estocolm, de les Antilles o, fins i tot, de la propera Barcelona. En aquesta novel·la el marc és "casa nostra", especialment els que voltem pels carrers de la Part Alta dia i nit, dels amics del Tito, el carrer del Vidre (centenars de cops he travessat aquest carrer en els darrers anys tot recordant com el malaurat Javi m'explicava que el passava de punta a punta en cotxe), del Bosc de la Marquesa (un clàssic de les excursions escolars), de Ca l'Ardiaca, del Cos del Bou, del carrer Mediona, d'Escrivanies Velles, d'un col·legi de monges del carrer Rovira i Virgili (serà el nostre, o l'altre?), del mític (ja podem dir-ho), del mític Bar Boada (la breu descripció que en fa l'autora d'aquest espai és de traca i mocador)... és un no parar de viure-ho tot com si fossis allà.
Llavors penses que estàs llegint una novel·la, encara que em desconcertava tant el marc que a penes seguia l'argument. No m'havia passat mai (potser una mica amb en Tiñena), però en aquest cas, de vegades el marc superava la ficció. Aquesta és una novel·la divertida, àgil i simpàtica, de fet, m'atreveixo a dir que he passat les pàgines gaudint amb autèntica distracció i plaer personal. M'ha sorprès també l'explosiva actualitat de la societat presentada, amb referències al yihaddisme, el 155, el mal rotllo entre els cossos policials, jutges "presumptament"polititzats...
Però és que, a més a més, els protagonistes del llibre són els gitanos de la Part Alta, els meus veïns. Val la pena constatar l'esforç que ha fet l'autora per traslladar al text la manera de parlar des gitanos (m'imagino el corrector del Word tornant-se boig mentre escrivia). Aquí apareix una de les millors persones que he conegut mai. El vaig anar a veure ahir mateix per dir-li que havia de llegir aquest llibre. Ramon Sentís, Tecler d'honor 2018 i hereu d'una de les nissagues geganteres gitanes més antigues de la ciutat. Els gitanos com a referent en una trama ciutadana salpebrada amb dosis de novel·la negra i realitat quotidiana... vaja, vaja, quin plat més suculent!
Senzillament, una gran lectura, molt recomanable i susceptible de ser portada a un bon debat de Club de Lectura... Ja veurem si algú es posa les piles i organitza alguna cosa, seria genial.
Assassins del Camp 4 (falten 11)

dijous, 10 de gener del 2019

231. Curs de feminisme per microones, de Natza Farré

Resultat d'imatges de Curs de feminisme per microones, de Natza FarréQuan la Noèlia Sergio et recomana un llibre tu no tens un compromís amb ella, tens l'obligació de llegir-lo i anar per feina. Això he fet amb Curs de feminisme per microones, de Natza Farré, un llibre que d'alguna manera t'obliga a reflexionar i a auto-definir-te. Suposo que quan la Noèlia em va deixar aquest llibre, ja s'imaginava que no trobaria un prejudici frontal i una negativa per part meva per llegir-lo (no li recomanaria que ho provés amb el meu pare, això sí). 
Aquest és un llibre "provocador" que argumenta amb dades irrefutables que vivim en una societat que té integrada i consolidada la figura masculina com a centre del funcionament de la societat. "Provocador" perquè òbviament no deixa indiferent, ja siguis home o dona. La veritat és que la lectura (divertida, amena i àgil) d'aquest llibre m'ha obert alguns interrogants i m'ha despertat certes inquietuds. No es pot negar l'evidència, però tampoc puc opinar lliurement sobre aquest tema sense caure inconscientment en un cert "masclisme" que tot home pot tenir pel simple fet de "no ser prou feminista". També m'he adonat que sóc més "feminista" que moltes dones que conec i que si no participo més en aquest debat és, precisament, perquè estic al bàndol guanyador i no em cal (conclusió que extrec de la lectura del llibre). No li discuteixo a la Natza Farré els seus arguments, la seva manera de gestionar el tema ni la contundència de les seves afirmacions. Tampoc em puc sentir culpable per ser home (ara hauria d'estar fent el sopar amb la meva dona, enlloc d'escriure aquesta ressenya), però sí que és cert que queda camp per córrer i que en aquesta "lluita" (no m'agrada gens el terme, ja que lluita implica enemics i adversaris), no em quedaré com a simple espectador, procuraré aprendre dels errors passats i en endavant contemplaré la nostra societat amb una perspectiva diferent.

dimecres, 9 de gener del 2019

230. Dels sols i les llunes, de Tecla Martorell

Resultat d'imatges de Dels sols i les llunesAixí, d'entrada, si et pregunten de què va aquest llibre de la Tecla Martorell, mires la portada i pots deduir que ens trobarem a Tarragona (pel detall de la barana del Balcó del Mediterrani) i que el tema anirà al voltant d'episodis alguns lluminosos i, d'altres, potser més foscos. De la mà dels Assassins del Camp m'arriba Dels sols i les llunes, tota una premonició de títol en plan Pedrolo... 
Doncs si has pensat això, més o menys encertes la juguesca, ja que aquesta història s'emmarca a la ciutat, però també al poble. Una simbiosi de dos marcs, l'urbà i el rural on es configura una àmplia teranyina de personatges. La Remei, una jove del petit poble tarragoní de Sàperes (desconec a quin poble real es deu referir), descriu el seu passat i les persones que va trobant-se pel camí. Una vida complicada que, com els fanals que es treuen la nit de Tots Sants al poble, s'acompanya de llums i foscors amb esdeveniments més o menys agradables (més menys que més). La noia, malgrat l'estret lligam familiar que té amb els pares, fa un pas endavant i marxa del poble. Els seus germans també sortiran del poble i consolidaran una "fugida" que no deixa de ser un exemple del que devia succeir en la dècada dels seixanta al nostre país en el món rural. La vida de la Remei transcorre amb més pena que glòria, fins que arriba el dia de decidir la venda de la casa del poble. Un moment crucial que pot marcar definitivament la seva renovació vital i que va més enllà d'una simple transacció comercial.
Personalment ha estat un llibre que he trobat complex per la gran quantitat de personatges que apareixen, alguns d'ells retrats fidedignes de membres de la societat del moment: el mestre, el mossèn, el guàrdia civil, els veïns, les amigues, les "noves" amigues... però també pels complicats retrats psicològics dels diferents membres dels seu entorn familiar: la mare, el pare, el tiet, els germans... Una protagonista a qui li toca patir, i molt, "farta de funerals de gent que estimava", que demostra que la Tecla Martorell és capaç de crear un personatge amb sentiments tan creïbles que m'atreviria a dir que han estat inspirats en pròpies vivències de l'autora.   
De la mà d'una gran escriptora ens arriba Dels sols i les llunes, una crònica històrica de primer nivell que em permet sumar ja 3 Assassins a la meva llista...
Assassins del Camp 3 (falten 12)

dissabte, 5 de gener del 2019

229. Oller davant un boc de cervesa, de Joan Cavallé

Resultat d'imatges de Oller davant un boc de cervesaEl segon autor que m'arriba de la mà dels Assassins del Camp és en Joan Cavallé i la seva obra de teatre Oller davant un boc de cervesa o la revolta dels quasi. Va ser una lectura molt ràpida, encara que el mèrit d'aquest llibre no és acabar-lo en poc temps, sinó que el mèrit rau en saber encaixar els personatges que hi surten en el context general de l'obra de Narcís Oller. Val a dir que vaig necessitar buscar per la xarxa una mica d'informació sobre l'autor vallenc i les seves obres.
Com a professor (de teatre, entre altre matèries) penso que estaria davant d'una novel·la meta-cognitiva (si és que aquest terme tan pedant i de listillo en potència existeix). Acostumat a encarnar personatges meus en les personetes dels meus alumnes, m'imaginava les seves queixes i entenia perfectament els seus "sentiments". Aquest és un llibre sobre la realitat, sobre personatges reals que es veuen reflectits paradoxalment a l'escenari de la ficció. Val la pena fer-hi una bona reflexió, que és realment el que vaig fer ahir mentre la meva dona passejava pel Parc Central i jo cercava el sentit de l'obra. Impressionant. 
Segons la contraportada, aquest text és un acarament de l'autor amb els seus personatges. Sorprèn com un dels personatges retreu a l'autor el seu irrellevant paper a la novel·la i com aquest es justifica com al seu creador i que per tant, no té dret a perseguir-lo. Els personatges d'Oller realment reivindiquen la seva humanitat, com si l'autor/creador no hagués estat prou sensible a aquest fet. El Geperudet, protagonista d'un conte de l'Oller, justifica l'autor, afirmant que "les coses són així i que ell les pinta al natural".
Bé, una obra excel·lent de Joan Cavallé que suma el segon Assassí del Camp d'aquesta setmana.
Assassins 2 (falten 13)

divendres, 4 de gener del 2019

228. La dona del grill, de Jordi Tiñena

Començo l'any 2019 amb un pes pesant, el gran Jordi Tiñena i el seu La dona del grill. El meu primer projecte literari d'aquest any serà llegir com a mínim un llibre de cada una de les veus dels Assassins del Camp. En el cas del Tiñena serà el sisè títol que arribarà a aquest humil blog de lectures, però el primer dels autors que formen part del recull de relats que acabo de citar. Així doncs, amb el record entranyable d'aquest autor començo l'aventura literària del 2019.
La dona del grill no m'ha decebut en absolut. L'autor et transporta a un marc complicat, difícil d'assumir si no ets un expert en història. Barcelona (i també una mica Tarragona) del segle XV. La història gira entorn d'una vella dona que exerceix un doble paper a la societat: devota amb els pobres i alcavota al servei d'un cavaller benestant. La descripció psicològica d'aquest personatge és espectacular, els seus dubtes, els seus remordiments, la seva traça professional, la manera de gestionar les seves fosques activitats... Es tracta d'un d'aquells anti-herois que no saps si posar-te de la seva part o en contra, ja que el lector acompanya la senyora allà on va, dubtant, fins i tot, quin és el seu veritable tarannà personal. La veritat és que l'alcavota és un personatge sensacional per tal d'entendre bé el marc social de l'època. Un llibre absolutament didàctic que dóna una pinzellada d'una època i d'un marc històric extraordinaris. 
Estimat Jordi, tinc el Joc d'identitats guardat, però abans procuraré llegir la resta dels teus llibres que encara no he aconseguit.
Què content estic d'haver iniciat el camí del 2019 amb en Jordi Tiñena. Vinga, ara a pel Joan Cavallé.
Assassins 1 (falten 14)