404. Boig per tu, de Jordi Folck

Boig per tu de Jordi Folck és un d'aquells llibres que m'arriba envoltat de la polèmica i que per aquest motiu encara tens més ganes de llegir. A més a més, per la gent de la meva generació estaríem fent un flaixbac emocional d'aquells històrics, ja que la figura de Carles Sabater, i especialment la seva mort, va colpir a molta gent, entre ells a mi. Recordo perfectament el concert de Sau al Camp de Mart i recordo el cop d'efecte que va suposar aquella sorprenentment mort del cantant.

El llibre no el trobo polèmic per enlloc. Això és una novel·la de ficció (entenc jo) i, per tant, vas fent. El fet que passi durant el darrer any de vida de Carles Sabater ho fa molt interessant, però no catastròfic. La versió d'un autor sobre un fet en una novel·la de ficció és lliure, et pot agradar o no, però no deixa de ser una novel·la. La gent es creu tot el que llegeix? Si així fos aquesta tarda trucaré a la Mina Fuster, la inspectora del mossos de la Margarida Aritzeta, o al mateix onclo Gros, tots dos conciutadans meus de Tarragona i protagonistes de les novel·les de la vallenca.

Potser en Pep Sala no resulta ben parat, tampoc és tan greu. Potser es dóna una visió esbiaixada del Carles Sabater, vés a saber. El cas és que en Sabater no és protagonista principal del llibre, i sí ho és una fan que perd el cap a causa d'una malaltia mental. A partir d'aquí hauríem d'analitzar el fenomen fan, els components psicològics que porten persones a creure's realitats inventades i la vulnerabilitat humana. El grup musical Sau seria el teló de fons, però no l'essència de la novel·la, molt més emmarcada al sanatori del Pere Mata. Allà un grup d'interns recrea una obra de teatre a partir de la confessió de Rosa Maria Vidal, presumpta esposa de Carles Sabater i futura mare del seu fill. La presència de la protagonista de La dona de negre, l'Anna Barral, serveix per treure més rendiment a la història i remoure una mica més la inestabilitat de la Rosa Maria. Una lluita d'egos que acabarà com acabarà i que amb l'ajut de la bellesa poètica i musical dels temes de Sau s'anirà desenvolupant a bon ritme. L'èxit de la novel·la rau, en la meva opinió, en la proximitat i la naturalitat que l'autor fa dels interns d'un sanatori. Massa prejudicis ens envolten que etiqueten persones amb problemes, però persones reals amb cara i ulls. Un bon llibre, perquè no! Som-hi!

347. Ningú és un zombi, de Jordi Folck

D'entrada cal dir que Ningú és un zombi de Jordi Folck ha estat una lectura compartida amb el meu fill Jan Pol (això ja és motiu d'èxit i d'alegria personal). I no només una lectura, sinó que ha estat acabar el llibre i anar convidats pel mateix autor a veure l'obra de teatre, un musical espectacular. L'argument gira al voltant d'un noi nou molt estrany que arriba a l'escola. Es tracta d'un nen força especial, ja que més tard descobreixen que es tracta d'un zombi. Un grupet de nois i noies de l'escola el molesten, especialment "algú", l'antagonista de "Ningú". A Jan Pol li ha agradat més el llibre que l'obra de teatre, perquè segons ell "el llibre és més original, no hi ha tantes coses sobre el bullying i a mi no m'agrada massa això de molestar altres nens". Segons el meu fill el millor del llibre és que no podia deixar-lo de llegir i que en tot moment necessitava saber què passaria a continuació. Ha estat interessant escoltar com el nen comparava la versió escrita de la teatral (pels ganduls és millor el teatre perquè cansa menys). Jan Pol considera que el llibre no tracta tant el tema del bullying i que passen altres coses que a l'obra no surten tant (com és la casa per dins, l'aspecte de les tietes i del majordom, i sobretot, que en el llibre hi ha uns dibuixos molt xulos que a l'obra no surten).

En general, ha estat una experiència magnífica que hem gaudit en família i que ha valgut molt lapena. Personalment sumo el meu llibre número 9 del Jordi Folck i Jan Pol el segon, després de La Guerra dels Xiclets. Curiosament a aquest llibre li posaria un 9 i al primer que va llegir un 3. Coses dels gustos. Gràcies Jordi pel regal que ens has fet escrivint i posant en escena aquesta història tan interessant.

341. Draconis Ladonis, Llibre de meravelles, de Jordi Folck

Inicio la lectura de Draconis Ladonis, Llibre de meravelles de Jordi Folck per fidelitat i lleialtat literària. La dificultat rau en la incomprensió que em causa llegir el gènere fantàstic, (vaja, que no acabo de copsar fàcilment els elements "imaginaris" que flueixen de la ment d'un escriptor d'aquest tipus de novel·les). Malgrat això, millora l'expectativa que el mestre Folck recordi d'entrada els mites grecs, referents obligatoris per a qualsevol amant de la cultura. De nou, l'autor escriu un advertiment que directament va al centre de la diana de la provocació: Aquest circ no és per a idiotes! Aquest és un exemple del tipus de comentari que més m'agrada i que em fa témer quan m'enfronto al Jordi, acusació directa als lectors ganduls que els envia a mirar la tele si els llibre no els agrada. (Ara és quan et sents pressionat i no t'atreveixes a reconèixer si t'ha agradat o no la novel·la).

El text s'inicia amb un relat breu en format de gènesi bíblica, amb els seus corresponents capítols i versicles, on descobrim un possible nou origen de l'univers. Els dracs són les criatures més superiors de la terra, per damunt de l'ésser humà, el qual conviurà pacíficament en aquest paradís terrenal. Tot acabarà quan la maldat humana superarà la bondat innata i l'estupidesa s'imposarà sobre el bé comú. D'alguna manera naixerà la bestialitat humana i la creació es convertirà en un absurd (com si els déus haguessin deixat en mans d'uns inútils una màquina perfecta). Sorgeix l'habitual pensament folckià de lamentar-se de l'arrogant comportament humà envers la meravella del món creat i el poc respecte al seu propi intel·lecte. 

Continua el llibre en un divertidíssim episodi on he rigut molt a partir d'una gravació de la pel·lícula "Hèrcules" on un drac de 44 caps és contractat per fer d'actor secundari. Es tracta d'una part excel·lent de narrativa d'humor, barrejada amb episodis ficticis basats en la mitologia grega. Unes quantes pàgines molt divertides, que esdevenen una manera més que acceptable d'apropar els mites hel·lènics al potencial lector jove (com a mínim d'informar-los que van existir). El llibre continua amb una mena de segona part on la imaginació de l'autor de fantasia flueix com un riu desbocat sense aturador: la gran i prodigiosa història del drac explicada per ell mateix. Aquí és quan m'he aclaparat i m'he perdut pel camí. Lamento no haver pogut acabar les darreres pàgines, però una sobredosi de fantasia em col·lapsa i no voldria que em passés. Així doncs, ja van vuit títols del Jordi Folck!

329. Llibre d'encanteris de la vella Taràndula, de Jordi Folck

Llibre d'encanteris de la vella Taràndula de Jordi Folck té un al·licient afegit que és un autèntic actiu: la meravellosa maquetació, estructura estètica del llibre i les il·lustracions d'Agustín Comotto. A efectes pràctics la història m'ha recordat un conte més aviat infantil que juvenil. Amb en Folck mai saps què llegiràs, i per tant, no hi ha dubte que en aquest cas la novel·la d'en Jordi és un bon llibre per a nens. Un nen porta la seva millor joguina a l'escola el primer dia després de les vacances de Nadal. Aquesta pràctica encara la fem a l'escola i pot presentar situacions com la que el llibre descriu amb la peculiar sensibilitat de l'autor. En Tomàs, el típic nen abusador i de professió "trencador de joguines alienes" farà malbé el cotxe de policia teledirigit que portava el primer. La venjança serà el punt de partida de la resta de la història. Un vell llibre d'encanteris de l'avi serà l'arma que desencadenarà una guerra "màgica i terrible". Realment el que més crida l'atenció, especialment si el lector és un adult com jo, és la bellesa absoluta de les il·lustracions que acompanyen el text. La lluita entre el Bé i el Mal entra en joc i el nen i una vella bruixa lluitaran per posseir el llibre dels encanteris. Destaca de nou la brutal imaginació de l'autor, que és capaç d'imaginar mil i un encanteris possibles. Aquell qui posseeixi el llibre dels encanteris té el poder il·limitat de fer el Bé o el Mal, i per això és tan important que qui sigui l'amo del poder sigui un dels bons. Bé, potser les coses no anaven per aquí, però jo he fet aquesta lectura. Gràcies Jordi, ...ja van set llibres teus! I com ja he dit algun cop, hi ha un llibre de Jordi Folck per a cada persona!

324. Trucades des del cel, de Jordi Folck

Començo Trucades des del cel de Jordi Folck el dia de Tots Sants de 2019, un dia escaient del tot i l'he acabat avui diumenge dia 3. L'entranyable nonno d'una família italiana de Nàpols mor relativament jove als 62 anys, tot deixant la lògica sensació de tristesa latent en la seva família. Abans de morir, però, va deixar escrit que l'enterressin amb el seu inseparable telefonino, una mena d'homenatge a la seva tasca terrenal d'operari telefònic d'una gran empresa de comunicacions. Així doncs, l'home prendrà a l'altra vida un aparell tecnològic que podria posar en contacte la vida terrenal amb el més enllà desconegut...

Com és un habitual en els llibres d'en Jordi Folck de seguida arriben els homenatges als més grans escriptors de la literatura universal. De fet, tots ells viuen feliços al paradís, creant i escrivint amb aquella passió pròpia de les vocacions inquietes. Amb l'arribada d'en nonno Giambattista trobarem al cel l'elit de la cultura, però com ens anuncia clarament l'autor "advocats, polítics i banquers (i editors) estan a l'infern". Mordaç i punyent, l'autor tira de d'ironia per posar cadascú al seu lloc. A diferència de la terra, el cel és el paradís de la bondat, la meravella i la bonhomia. Insisteix l'autor en fer una descripció contundent del comportament terrenal, "on tothom es dedica a rebentar l'altre amb gelosies, enveges i mentides"... Cert, hi estic d'acord, però també són maneres de veure-ho. Potser sóc massa innocent, però personalment encara aguanto aquestes misèries perquè també hi ha gent meravellosa que fa que la vida valgui la pena. De fet, el mateix autor ho expressa posteriorment mitjançant un personatge que no desvetllo (per tot allò dels espòilers), però ja aviso que seria un referent espiritual prou potent com per fer-li cas. 

Aquest també és un llibre de moments divertits. He rigut especialment amb una de les trucades des del cel al mateix Papa i a la seva colla de cardenals. Ni més ni menys que la mítica Anna Magnani fa el paper de la seva vida!

Destaco la delicada (i dolça) fantasia amb la que l'autor descriu el cel i la fascinant discussió entre Déu i l'home sobre la mort d'un fill. Sovint he sentit la repetida frase "si Déu permet això, jo no crec en aquest Déu". Doncs en Folck s'hi enfronta i troba un raonament contundent que denota valentia i coratge per part seva. 

Un llibre bonic, una mica agosarat des d'un punt de vista teològic (interpretar o imaginar el paradís és molt subjectiu), on es parla de la mort terrenal i de la vida eterna (sí, de la vida eterna!) i amb els tocs poètics, màgics i fantàstics que tan bé domina en Jordi Folck. I com que això és un blog privat i probablement no ho llegirà ningú, que sàpigues Jordi que el dia que et conegui portaré un mínim de 10 llibres teus llegits. 

310. La dona vestida de negre, de Jordi Folck

Parla la contraportada que La dona vestida de negre de Jordi Folck és "un homenatge a Stevenson, a Hawthorne i als autors gòtics a l'estil de Hitchcock. Una trama de suspens psicològic en la Barcelona actual. Una novel·la condemnadament moderna". 

Millor no es pot definir el contingut d'aquesta fascinant novel·la d'en Jordi Folck, on el gaudi està completament assegurat. Dels cinc llibres que ja porto del reusenc aquesta és la història més trepidant, la més "passa-pàgines". Tot comença quan un noi es posa en contacte via internet amb una noia que es dedica a fer pàgines web. El xaval té una col·lecció immensa de fotografies i està disposat a publicar un bon projecte virtual on mostrar el seu treball. A partir d'aquí la relació entre tots dos es complica i entra en la dimensió més hichtcockiana del tema. Val a dir que m'encanten les històries de misteri amb tocs de novel·la negra i aquest és un gran exemple dins de l'eclèctica producció d'en Jordi. Em sorprèn que es contempli aquest llibre com a "literatura juvenil" quan és un gran exemple de novel·la negra per a totes les edats. Ho he passat en gran resseguint el desenvolupament de la trama, que no puc mencionar gaire per no rebentar el final. No obstant, poc a poc et vas olorant que alguna cosa no encaixa en la protagonista principal. Sorprèn també que el mateix autor t'anunciï d'entrada que "aquesta obra pot ser considerada com a políticament incorrecta". El dia que tingui l'oportunitat de parlar amb l'autor m'agradaria saber el veritable motiu d'aquest avís, així com el següent concepte on demana que "el lector no faci judicis de valor fins al final de la novel·la". Un thriller magnífic que suma un punt més de qualitat a la nostra novel·la moderna del segle XXI.

302. El manuscrit de les bèsties, de Jordi Folck

Una novel·la dins d'una altra novel·la?

Doncs sí, això presenta el gran Jordi Folck en El manuscrit de les bèsties. 

El personatge Jordi Folck rep un manuscrit de vuit quaderns redactats per una misteriosa senyora anomenada Esther Dandridge. Folck de seguida llegirà (o compartirà amb el lector) els fets que es van esdevenir a l'escola de Sant Mary el 1939, estricte centre educatiu molt a prop de la catedral d'Ely (la qual vaig tenir el gust de visitar ja fa força anys). Els fets ocorreguts en aquella escola giren al voltant de la jove Esther, el seu germà i una colla de peculiars i enigmàtics personatges que residien allà dins. Una institució hermètica emmarcada en un ambient gòtic d'allò més misteriós. D'aquesta manera s'obren les portes d'una història que t'atraparà de seguida... 

No és el primer cop que destaco la següent sensació quan llegeixo en Folck: no sé mai què pot passar després. Les pel·lícules americanes, vista una, vistes totes. Els llibres d'en Folck no saps mai on et duran. Penso que aquesta és la característica que més m'agrada del Jordi, el concepte de l'originalitat, que segurament deu néixer de la brutal font d'imaginació que no deu parar de brollar de la seva ment. Me l'imagino destriant opcions contínuament, no el veig encallat davant d'un full de paper. Potser m'equivoco, però la tasca complicada per aquest home deu ser trobar la peça que millor encaixi en cada moment. 

Ara s'emprenyarà quan llegeixi això, però a l'igual que l'Anna Maria Villalonga, en Jordi Folck també em recorda Messi. Sí, ara m'imagino en Folck estirant-se els cabells... (no et passis home, que a la nostra edat no estem per perdre massa pèl). No recordo ara perquè en Messi s'assembla a la genial escriptora barcelonina (ho vaig escriure fa unes setmanes), però sí que vull dir perquè em recorda al Folck. Sembla ser que en Messi és tan bo perquè sempre sap trobar la millor opció. Vés per on, tens moltes opcions i agafes la més bona. Això és de genis i, humilment penso que en Folck destria sempre la millor opció. Cada capítol és un micro-llibre, el llibre global és un compendi de saber fer bona literatura. Ho dic jo, que sóc un simple lector. Potser és aquest efecte provocador en el lector el que he aconseguit captar dels llibres del Jordi: absorbir la passió amb la que crea tensions, personatges, descripcions de la natura humana, fines ironies i un fil argumental que, a més a més, distreu i fa que t'ho passis bé. Bé, paro de dir animalades que després em pensaré que sóc un tio llest (i no és el cas).

Ara ja puc dir que he llegit una novel·la gòtica de molta qualitat d'un autor Km 0 i... en la nostra llengua! Per altra banda, llegint en Jordi Folck també pots assabentar-te de notícies tan sorprenents com que en John Grisham "ha estat expulsat del Col·legi d'Advocats per escriure llibres tan pèssims". Que bo, ric molt amb aquest tipus d'opinions del mestre, sempre punyent i divertit.

Una abraçada Jordi. I no et prenguis massa seriosament les meves ressenyes. No són realment acadèmiques, són sovint emocionals i, com passa amb els fills i filles, els nostres són sempre els més guapos!

269. El noi de paper, de Jordi Folck

Si un senyor dedica trenta anys de la seva vida a escriure un llibre que autodenomina "el meu testament vital", un lector que frueix de la lectura ho ha de tenir en compte (altrament seria una traïció a la constància, a la perseverança i a la vocació). Fa 23 dies exactes vaig decidir llegir un capítol al dia d'El noi de paper, 23 dosis distribuïdes en una càpsula cada 24 hores.

Curiosament ara sento una pressió estranya. 

Sé que el bo d'en Jordi Folck estarà llegint aquestes línies i voldria dir moltes coses, malgrat ser un simple lector que fa ressenyes per a no oblidar. Decideixo, doncs, fer-li una carta al mag de les lletres. No seré breu, al cap i a la fi, això és per consum propi i ja m'està bé expressar en paraules allò que espero llegir d'aquí a 50 anys!

Tarragona, 23 de maig de 2019

Estimat Jordi,

com anem? 

Uf, què difícil... per on començo?

Potser seria bo començar citant en Moisés i la Margarida, vils incitadors a la lectura dels Assassins del Camp (i que sense a penes coneixe'ls gaire, de seguida he connectat. Bona gent i bons escriptors!). Després seguiria pel meu frikisme literari i aquell peculiar desig de llegir els 15 autors del recull. Acabaria amb el teu consell i recomanació personal que em vas fer sobre El manuscrit de les bèsties i El noi de Paper, tots dos còmodament instal·lats a la meva humil biblioteca.

El motiu de la meva carta és demanar-te que escriguis immediatament una Guia de Lectura pel teu El Noi de Paper. Sóc una persona de múltiples lectures, des d'El Mundo Deportivo a Dostoievsky, passant per la novel·la negra, la d'aventures, Pedrolo,... estic lluny de ser un erudit, simplement sóc una persona que ha trobat en la lectura una manera agradable de dedicar el seu pas per aquest món. Per això em puc permetre (amb el teu permís) catalogar la teva novel·la com un nou clàssic de la literatura catalana, un homenatge aclaparador a la literatura universal i una oda a la imaginació. 

El personatge principal que has creat, construït a partir de "l'ànima dels llibres savis", esdevé ell mateix una mena de paradigma de l'amor a la lectura. Home Jordi, amb mi ho tenies fàcil, com no m'havia de seduir un ésser així?

Dius que "Els adults han perdut les ales", ostres, ...sí, segurament. Les hem perdut, potser inconscientment. Estem endinsats en un món complex, ens hem deixat portar i ara ja no volem. El noi de paper vola, ...cal fer volar la imaginació, cal mirar el món amb perspectiva. Aquesta m'ha tocat la fibra... 

Però, qui és aquest ocell de paper que acompanya al nen? He llegit per algun lloc que és la consciència... la consciència de qui? La del nen, la del lector, la de tots? Això m'ha fet dubtar, tenint en compte que és l'ocell qui crea al noi i és l'ocell qui, malgrat les circumstàncies, sempre romandrà fidel al seu company. Arribarà el moment del dubte, necessari en tota reflexió coherent, però l'amor serà més fort i l'ocell de paper lluitarà per recuperar el seu nen. (Em sembla que si provoques aquestes reflexions, la Guia de Lectura serà més imprescindible que mai). Pel que fa a l'ocell, he arribat a pensar que és ell el veritable protagonista de l'obra i no pas el noi.

Capítol a part mereix el tema de la complicitat que has creat amb la novel·la infantil i juvenil de tota la vida. Aquí has homenatjat a la majoria dels clàssics universals (hi ha hagut moments que em pensava que llegia El petit príncep original, increïble). 

Segueixo amb la refinada ironia que destil·les en cada paràgraf. Aquest és un llibre que s'ha de llegir entre línies, anar desxifrant conceptes i assumir les sensacions que vols transmetre. No ens ho poses gaire fàcil si gratem una mica entre les paraules i en el sentit de tot plegat. Sort que només em prenia una càpsula al dia tot just abans de dormir i tancava els ulls tractant d'esbrinar alguns dels enigmes, emocions i reflexions del capítol de torn.

L'empresa de joguines converteix el noi de paper en un vulgar ninot sense ànima. Uau. Allò que és màgic, essencial i que et fa únic ho convertim en un producte comercial sense vida. (Uau de nou). Penso en els meus alumnes i en els meus fills... estem fent el mateix? Volem primar les vendes a la qualitat? Espera, que a més a més rebateges en Leo Barnes i el tornes Little Tim, el pobre nen del Christmas Carol de Dickens que presentem cada Nadal a l'escola a sisè de Primària (en la meva versió escolar, això sí). 

Jordi, no ens dones treva.

Ens has fotut una ràfega de sentiments que van directe al cor.

No sé per on seguir.

I farem joguines tan perfectes que no necessitaran la imaginació dels nens...

I imaginarem uns pares que es dediquen a buscar la paraula més bella del món...

I trobarem l'amor incondicional d'uns pares que veuen el seu fill convertit en un soldat...

No sé si ens estàs dient que l'ésser humà és un maldestre integral que no sap ni reconèixer la perfecció. Ens expliques que si poguéssim agafaríem l'essència de la bellesa humana i la convertiríem en una màquina de matar, vols dir que som així de simples?

La Blancaneus que duu una taca de sang al vestit és una de les imatges plàstiques més brutals que he llegit mai. Què fort...

Bé, ja veus. 

No m'has deixat indiferent.

Ha valgut la pena esperar 30 anys. 

Un llibre que dediques al teu fill, ...creant-ne un de nou.

Malgrat tot espero que em permetis seguir llegint El Mundo Deportivo, ja t'he dit que em moc pel món de la lectura per tots els terrenys (ho sento, però romàntica encara no he començat). 

El teu llibre és com un regal, que ens fas a tots i que jo voldria regalar als altres.

Un somni, un crit d'amor a la lectura.

Gràcies noi de paper, un dia quedem i me'l dediques, que m'han dit que ho fas papiroflèxicament!

I podria seguir i seguir comentant i imaginant, especialment imaginant, l'ànima del teu llibre.
Ja ho trobarem...

De moment rep una salutació ben cordial,

Joan

243. La guerra dels xiclets, de Jordi Folck

Tinc una història personal amb La guerra dels xiclets de Jordi Folck que va començar el primer trimestre de 2011. En aquell temps impartia una matèria a cinquè de Primària de Dominiques Tarragona que es deia Taller de Llengua, on entre d'altres paràmetres acadèmics promocionàvem la lectura. Aquell trimestre vàrem fer lectura en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva... amb el llibre del bo del Folck. El millor de tot és que l'activitat culminava amb la visita i xerrada del reusenc a la nostra escola. Una xerrada que va ser un èxit total, però a la qual no vaig poder assistir per problemes d'horari (segurament devia estar en una altra classe). D'aquell dia ens va quedar un gran record i un llibre signat i dedicat als lectors apassionats del Sant Domènec.

Vuit anys després segueixo treballant a l'escola i en Jordi Folck segueix escrivint amb èxit llibres infantils i juvenils (n'estic segur). El retrobament em va arribar de la mà dels Assassins del Camp i amb el meu objectiu de llegir de forma independent cada autor que va participar en el mencionat recull de la Margarida Aritzeta. Vaig llegir el ja ressenyat Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons, em vaig aconseguir un altre títol que em va recomanar directament l'autor El manuscrit de les bèsties (el seu testament literari, diu ell!) i vaig recuperar La guerra dels xiclets per a llegir-lo cada nit abans d'apagar els llums del dia amb el meu fill Jan Pol de 10 anys.

Hem fet una lectura com aquella de fa vuit anys (en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva), però en aquest cas en exclusiva pel meu fill i imaginant-nos que cada dia tocava un episodi de Netflix:  25 capítols del llibre, 25 episodis (papa, això no és Netflix, és un llibre!). I de passada vaig canviar el nom del protagonista (nom curiosament molt semblant al d'un escriptor anglès de llibres infantils Roald Dahl) pel de Jan Pol, nom curiosament clavadet al del meu fill (perdona la llicènca Jordi, però això encara ho feia més interessant!). 

La lectura del jove clàssic ha estat un recurs d'aquells que ajuden a compartir hores de qualitat amb un fill. L'argument és senzill, però molt original. La reina d'Anglaterra s'enganxa un xiclet al peu i cau al terra el dia de la seva coronació. S'inicia així una guerra contra els consumidors de xiclets, majoritàriament nens i alguns adults amb fosc passat de seguidors d'aquest execrable consum.

Em pregunto si malgrat el pas del temps el llibre d'en Folck segueix vigent. Parlo per mi i responc públicament de forma afirmativa. Vaig aprofitar per fer una mini enquesta al nens i nenes actuals de cinquè i em comentaven que és un llibre que encara agrada. Sí, Jordi, encara agrada després de 20 anys d'haver-lo escrit i malgrat el canvi generacional i tècnic tan bestial, La guerra dels xiclets encara és un llibre que un profe pot recomanar. Aquest és el teu èxit i estic molt content de fer-t'ho saber, agraint-te la gran tasca que estàs fent en la transmissió dels valors de la cultura i de la passió per la lectura en la gent jove. Com ens animaves fa 8 anys, estic segur que aquest llibre i els altres que has publicat ens serveixen per a armar-nos de lletres i sortir victoriosos en la guerra de la vida.

233. Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?, de Jordi Folck

La meva relació amb en Jordi Folck és una mica especial. Resulta que durant un trimestre vaig estar llegint, comentant i treballant el llibre La guerra dels xiclets amb els meus alumnes de cinquè de Primària de Taller de Llengua, amb l'opció, finalment aconseguida, de conèixer l'autor i passar una estona amb ell a la mateixa escola. Dic aconseguida, però ho va ser relativament, perquè en Jordi Folck va venir a Dominiques, va ser genial, els i les alumnes van gaudir al màxim, però jo estava en una altra classe el dia de la xerrada i em vaig quedar amb les ganes de conèixer l'autor. Coses que passen.

Després vaig llegir el seu conte dels Assasins del Camp i em va encantar. Anàvem bé, doncs!

Finalment, en el meu objectiu de llegir els 15 autors del recull mencionat, he llegit Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons?, ja que La guerra dels xiclets és més aviat per a un públic infantil (de fet, tampoc m'hi veia rellegint això dels xiclets). Llegir una novel·la juvenil també em feia certa gràcia (mola bastant i rejoveneix l'esperit) i em vaig posar les piles. Penso que en Folck és prou llest per parlar l'idioma de l'adolescent i s'aventura a escriure una història que pot despertar fàcilment l'interès del jove lector. Aquesta és una novel·la fresca, actual (en el moment de la seva edició) i que comprèn perfectament la mentalitat d'un jove. La moda de portar els pantalons una mica baixats, de manera que es distingeixin calces o calçotets va estar en vigor durant un temps. Després van ser les gorres, els pentinats mig rapats, pantalons trencats, etc... qualsevol nou tret identitari que crea cada generació i que xoca directament amb la mentalitat dels pares de les criatures.
En Folck ha escrit una novel·la divertida, simpàtica i amb prou arguments per a fer reflexionar pares, mares, filles i fills. Tot s'hi val en el món de les modes? Són simples provocacions? Són alguna cosa més que una peculiar peça de roba malgirbada? 
Tot plegat una bona proposta que em va fer riure, pensar i passar una bona estona. D'això es tractava!

Assassins del Camp 5 (falten 10)