dilluns, 30 de setembre del 2019

317. El poder del ahora, d'Eckhart Tolle

Resultat d'imatges de El poder del ahora, d'Eckhart TolleDies de pre-operatori signifiquen que vius amb cert estat nerviós. El metge anestesista era una de les visites prèvies a l'extracció de l'hematoma al damunt del nòdul instal·lat en una de les meves cordes vocals. La visita va acabar amb una prescripció ben original, un llibre, aquest El poder del ahora d'Eckhart Tolle. Segons el metge aquest llibre podia provocar un efecte immediat i molt beneficiós als perjudicis de la meva situació del moment.
Analitzar aquest llibre és molt fàcil, només cal tornar a llegir el títol. Tot deriva de l'immens poder que té el moment present que et toca viure. La resta, el passat i el futur NO existeix. L'altre gran concepte d'aquest llibre és el poder aniquilador de la MENT. Som esclaus d'una ment perversa que manipula completament les nostres emocions fins arribar a fer-nos mal psicològic i físic. Hi ha moments que l'autor et convenç plenament i t'obliga a fer una segona lectura sense més dilació. He subratllat tants conceptes que deixaré el llibre a la tauleta de nit i durant el proper mes aniré revisant diàriament alguna idea. No sé si arribaré a fer una revisió general de la meva vida per tal d'afrontar els reptes diaris, però sí que vull afirmar que els efectes que mencionava el metge anestesista són reals. Necessitava llegir que ja n'hi ha prou de tanta porqueria mental que m'esgota i m'emmalalteix contínuament. La gràcia està en trobar el mètode de desconnexió, o la rendició total, o la recuperació de la consciència. La batalla és contra la ment, la mare de l'egotisme criminal que et converteix en un titella. Molt fort tot plegat i una lectura de caire molt més psicològic que no pas espiritual. 

dissabte, 28 de setembre del 2019

316. La santa culpa, de Vicenç Mengual i Casellas

Resultat d'imatges de la santa culpa vicenç mengualArriba un dia quan la sordesa d'una filla esdevé motiu suficient per a desfer-se de la criatura en qüestió. Així ho concep el director espiritual de l'Opus Dei que regula la vida d'un matrimoni vinculat a l'Obra i resident a Castelló el 1983. La parella demana la gràcia d'instàncies superiors i de seguida arriben nous jerarques que aturen la determinació inicial i suggereixen un trasllat de la parella i la filla a terres gironines. Un cop controlat i lligat el tema, la família romandrà en un nou lloc durant els propers 25 anys. Tot anirà bé fins que, ja a Girona, el pare comença a dubtar del seu recorregut a la vida i arriba al desencís, al desengany i a la Culpa (així, en majúscules).
El possible error d'haver-se "equivocat de camí" s'instal·la en la seva ment de forma incisiva i decideix que ha arribat l'hora d'abandonar l'obra. Per aquest motiu l'home es dirigeix a la seu del director espiritual que li pertoca per tal d'aclarir la nova situació. Malgrat que el vicari (o com es digui el càrrec) de l'obra fa servir totes les estratègies habituals en aquests casos (fórmules verbals demagògiques, pressions psicològiques, manipulacions del concepte de la veritat), la cita acabarà de forma ben inesperada.
Amb sorpresa descobreixo que allà on em pensava que trobaria una descripció dels afers més íntims i foscos de l'Opus Dei, em trobo amb una novel·la negra d'allò més interessant. Tampoc em ve de gust analitzar les pràctiques i rituals d'aquest sector del cristianisme del qual jo sempre m'he mantingut allunyat. Mai m'han donat confiança i no seré jo qui els jutgi ara. La primera part de la novel·la els mostra com a una agrupació mafiosa que amb preteses prescripcions cristianes busquen realment poder i recursos econòmics. No ho sé pas tot això jo, només conec qui va ser bisbe de Tarragona i tothom en va acabar parlant molt bé malgrat les reticències inicials.
La novel·la pren un to de misteri que t'atrapa totalment i et ven un concepte força clar: aquest tipus d'organitzacions són molt poderoses. Agraeixo molt especialment a la persona que em va prestar aquest llibre pel detall de deixar-me'l a l'escola, tot sabent que va haver de venir de fora de Tarragona. Per sort, també em va proporcionar la segona part!

divendres, 27 de setembre del 2019

315. El vol de Dràcula, d'Olga Xirinacs

Continuo fent els deures de la matèria "Conèixer Olga Xirinacs" del curs 2019-20. Aquest cop he llegit  El vol de Dràcula, una novel·la juvenil d'aventures molt breu publicada per l'Editorial Casals el 1996. Resulta molt sorprenent la diversitat de gèneres que ha conreat la tarragonina al llarg dels anys, incloent-hi la literatura per als més joves. Aquest cop un parell de germans adolescents aprofiten les vacances d'estiu a la casa familiar de la muntanya per a investigar la possible ubicació d'una de les tombes de Dràcula, que segons un d'ells, estan disperses per tot Europa. El que sembla un joc de nens esdevé una aventura en tota regla, on la foscor, el misteri i els ambients sòrdids dels avencs nocturns de la muntanya s'hi fan ben presents. Un dels germans va escrivint un dietari on descriu els detalls de de les seves investigacions nocturnes. L'autora aprofita per mostrar els seus amplis coneixements de l'ecosistema autòcton, tant en referència a la flora com a la fauna. La novel·la també posa de relleu les diferències generacionals entre els més grans i els més joves, aquests últims, esperits inquiets amb afanys de coneixement. Malgrat tot, el control continua en mans dels adults i els esdeveniments es van succeint sota els auspicis dels més veterans. Destaca un episodi en forma de crítica ambiental: el fet que un piròman encén el bosc i els ànims del ciutadans del poble. La xacra dels incendis també es fa present, doncs, en aquesta breu novel·la d'aventures juvenils.

dijous, 26 de setembre del 2019

314. Les filles del fred, de Camilla Läckberg

Resultat d'imatges de Les filles del fred de Camilla LäckbergLes filles del fred de Camilla Läckberg és un llibre que se m'ha fet llarg per l'extensió, però que m'ha agradat pel contingut. Una cosa no anul·la l'altra, i per tant, podem donar aquesta lectura com a satisfactòria. Una nena apareix ofegada en una zona costanera d'una tranquil·la vil·la sueca on en Patrik Hedström és el cap de policia. Sorprenentment la nena té restes de cendra i d'aigua dolça als pulmons, de manera que no pot haver mort ofegada al mar, sinó en un altre lloc. La policia inicia les investigacions qüestionant els parents més propers i van apareixent sorpreses una darrera l'altra. Tothom té algun secret que cal ventilar, ja que tots els sospitosos viuen de coartades molt poc creïbles. El pare, la mare, els avis, els veïns,... tots tenen petits secrets que emboliquen la trama de valent. Mentre tant es va narrant la història paral·lela d'una noia sueca de principis de segle que acabarà tancant el cercle de tot plegat. Realment la història paral·lela m'ha semblat més interessant que la general.
Com dic ha estat una novel·la llarga, però amb força tocs d'interès i certs misteris. No és la típica novel·la de sang i fetge, però sí que la mort d'una nena dóna el toc de negror contundent propi de les trames nòrdiques. L'estil de barrejar dues èpoques m'ha semblat molt interessant, ja que d'alguna manera mostra com el passat marca indefectiblement el present i el caràcter de la nostra personalitat. Potser sí que he notat que és una història massa psicològica, amb molts anàlisis de conductes individuals i poca activitat policíaca. No seria acció trepidant, sinó més aviat penso que aquesta novel·la tindria un caire introspectiu i de creació de personalitat. Bé, tanco el tema suec pel moment.

diumenge, 15 de setembre del 2019

313. La crisi dels vuitanta, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de La crisi dels vuitantaFa uns 30 anys els meus pares van coincidir amb Olga Xirinacs en algun acte a Tarragona, desconec quin i on. Només sé que el meu pare, un home culte, però amb principis dels d'abans, no va arribar a connectar massa amb l'Olga Xirinacs. Em va parlar amb poc entusiasme de la seva obra, ...vaja, quina sorpresa, no m'imaginava el meu pare llegint llibres de la Xirinacs. No obstant, com a fill lleial, vaig prendre cap al meu interior la impressió que la literatura de la tarragonina era complicada, densa i evitable en aquells anys on jo pouava (gran paraula de bon pedant) de Francis Scott Fitzgerald, Oscar Wilde, Joseph Conrad o Thomas Mann entre d'altres.
Fa uns 20 anys vaig anar a la presentació al Pretori del llibre "Llegendes de Tarragona" (un llibre que vaig comprar i que malauradament he perdut). Vaig asseure i ben al costat, cadira amb cadira, tenia ben tocada i posada la Sra. Xirinacs, una mena de mite vivent de la literatura catalana. Bé, he oblidat com vaig iniciar la meva conversa, imagino que saludant i reconeixent el talent que es pressuposava d'una escriptora que en aquell moment era un dels noms a seguir en el nostre petit espectre del panorama cultural català. De la breu conversa en va sortir una admiració personal, l'Olga em va semblar una persona senzilla, familiar i propera. Fins i tot em va comentar que la podia visitar a casa seva: "nosaltres vivim al capdamunt de la Rambla".
I bé, ara toca preparar la xerrada del Club de Lectura i estic una mica amoïnat. Entre d'altres coses perquè l'Olga està una mica cansada de tot plegat... homenatges, tertúlies, premis, llibres... o com a mínim això es desprèn de la lectura de La crisi dels vuitanta. He pres una quantitat immensa de notes sobre aquest llibre, una mena de testament vital, emocional i literari de la persona Olga. Viu la vellesa amb un desencís que no comparteixo perquè el meu avi em va ensenyar precisament el contrari. De totes les cites del recull em quedo amb la que crec que resumeix el seu moment actual: JA NO SÓC DE CAP MANERA LA DONA FORTA, SINÓ LA FEBLE.
Particularment m'ha impressionat i em sento molt més proper a la dona feble que diu que és ara. Afronto el debat de l'escola amb més sensibilitat que mai i amb moltes ganes.

dissabte, 14 de setembre del 2019

312. La probabilitat Boockman, d'Àngel-O Brunet

Resultat d'imatges de La probabilitat Boockman angel brunetQuan vaig fer la primera llista de llibres pendents per l'any 2019 vaig posar La probabilitat Bookman d'Àngel-O Brunet en la posició número 5. Per fi, nou mesos després he aconseguit llegir-lo i val a dir que ha estat una gran lectura. Aquesta novel·la no és estilísticament tan sorprenent com les altres del mateix autor, però sí que el concepte de l'originalitat segueix ben present. Durant el 1864 el comissionista i corredor d'assegurances Víctor Boockman és convençut per a fer una gestió comercial en una nau embarcada al port. Pensant que es troba davant d'un negoci important, en aquesta nau iniciarà tot un seguit d'aventures que el portaran a conviure amb peculiars tripulacions, misteriosos personatges, internaments forçosos en un sanatori, gossos salvadors... tot un ventall de miratges literaris que sorprenen i enlluernen un cop més en la proposta d'en Brunet. La mort pren un paper important, ja que els tripulants de les naus aniran caient poc a poc de forma ben estranya. Malgrat que no sóc gaire aficionat a la literatura fantàstica, el tarragoní gestiona aquest gènere de tal manera que la fantasia entra bé, suaument i sense estridències. Una sirena és un personatge mig mitològic i fantàstic propi dels contes infantils que en aquesta novel·la pren una dimensió especial. Com sempre, no vull desvetllar res, però aquesta sirena m'ha fascinat. La lectura del text és dinàmica, àgil, aquella prosa tan cinematogràfica que tant caracteritza l'autor. Tot plegat un llibre xulo que fa que tingui més ganes de llegir altres novel·les del tarragoní.

divendres, 13 de setembre del 2019

311. El viatge. Dietari 1986-1990, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de el viatge dietari olga xirinacsEl viatge. Dietari 1986-1990 d'Olga Xirinacs és una eina molt útil per conèixer de més a prop el tarannà personal de la gran escriptora tarragonina. De fet, penso que és fonamental per poder precisar amb més cura la seva concepció del món, de la vida i de la mort. Perquè a mi el que més m'ha sorprès és la pluja contínua de mencions a la mort. Massa, pel meu gust. Són moments i moments de la vida quan la mort es fa massa present i trobo exagerat tenir-la com a element fonamental del teu programa vital. Aquest és el problema, que hem anat a coincidir un vitalista professional com jo amb una autora que sembla que molts dels seus pensaments es concentrin en la mort. A mi també em passava, però crec que les meves vivències han accentuat encara més el meu desig de gaudir al màxim de la vida i del moment que em toca viure. L'Olga escriu bellament de nou, explica com ningú els seus afers quotidians, el seu amor per la natura i els seus viatges. Viatges físics a Nova York, a França, per Catalunya,... i viatge a través dels anys cap a la plenitud de la seva vida. 
El Dietari s'inicia amb un viatge a Dijon, on en una clínica privada han d'extirpar un nòdul de l'escriptora. Descriu l'angoixa del moment i s'inicien el primers dubtes i reflexions sobre la mort. El fet de llegir un dietari et dóna la sensació d'estar xafardejant la vida dels altres i, això, particularment, no m'atrau. La sensació que m'arriba és que l'Olga és una persona molt profunda, molt analítica, perfeccionista i valenta. Entenc que treballava molt, tocava el piano, escrivia i llegia moltíssim i s'estimava molt la seva família (i se'ls estima, vaja). Em preocupen algunes reflexions sobre l'organització dels actes on participava, ja que tinc la idea que comença a sentir cert desassossec davant tants homenatges, tertúlies i trobades diverses amb gent de la cultura, escoles i biblioteques. Tinc ganes de conèixer aquest versió més humana de l'escriptora i allunyar-me de la més acadèmica. Farem el que podrem...

dimarts, 10 de setembre del 2019

310. La dona vestida de negre, de Jordi Folck

Resultat d'imatges de La dona vestida de negre de Jordi FolckParla la contraportada que La dona vestida de negre de Jordi Folck és "un homenatge a Stevenson, a Hawthorne i als autors gòtics a l'estil de Hitchcock. Una trama de suspens psicològic en la Barcelona actual. Una novel·la condemnadament moderna". 
Millor no es pot definir el contingut d'aquesta fascinant novel·la d'en Jordi Folck, on el gaudi està completament assegurat. Dels cinc llibres que ja porto del reusenc aquesta és la història més trepidant, la més "passa-pàgines". Tot comença quan un noi es posa en contacte via internet amb una noia que es dedica a fer pàgines web. El xaval té una col·lecció immensa de fotografies i està disposat a publicar un bon projecte virtual on mostrar el seu treball. A partir d'aquí la relació entre tots dos es complica i entra en la dimensió més hichtcockiana del tema. Val a dir que m'encanten les històries de misteri amb tocs de novel·la negra i aquest és un gran exemple dins de l'eclèctica producció d'en Jordi. Em sorprèn que es contempli aquest llibre com a "literatura juvenil" quan és un gran exemple de novel·la negra per a totes les edats. Ho he passat en gran resseguint el desenvolupament de la trama, que no puc mencionar gaire per no rebentar el final. No obstant, poc a poc et vas olorant que alguna cosa no encaixa en la protagonista principal. Sorprèn també que el mateix autor t'anunciï d'entrada que "aquesta obra pot ser considerada com a políticament incorrecta". El dia que tingui l'oportunitat de parlar amb l'autor m'agradaria saber el veritable motiu d'aquest avís, així com el següent concepte on demana que "el lector no faci judicis de valor fins al final de la novel·la". Un thriller magnífic que suma un punt més de qualitat a la nostra novel·la moderna del segle XXI.

dissabte, 7 de setembre del 2019

309. L'home que mossegava les dones, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de L'home que mossegava les dones d'Olga XirinacsSírius Imbert mossega dones perquè el seu pare també ho feia (per tant, no li ve de nou). D'ofici restaurador està casat amb una londinenca de nom Evangelina. Quan Sírius mossega la primera dona anònima ell té 39 anys i inicia d'aquesta manera un vincle especial amb el seu pare mort (rep una mena d'herència genètica). La seva relació amb la catedral de Tarragona (encara que jo diria que mai arriba a mencionar el nom de la ciutat) es deu al fet que es dedica a restaurar les peces d'art i les escultures de fusta i de marbre que la componen. L'Evangelina regenta l'antiquari del carrer Alt (curiosa manera d'anomenar al Carrer Major de Tarragona) Augusta Antiguitats. De les mossegades dels Sírius a diferents dones  neix un interessant debat entre totes les icones que viuen a la catedral. Durant les fosques i solitàries nits les figures baixen dels seus setials i debaten la situació del "mossegador". Curiosament arriben a la conclusió que cal permetre que Sírius continuï amb la seva tasca i arriben a distingir-lo com la part fosca de les seves ànimes.
L'home que mossegava les dones d'Olga Xirinacs és un llibre estrany. Pretensiosament humorístic, jo hi trobo molt més marro literari del que a simple vista es veu. La mort hi és present, com sempre en les històries de l'autora, i la catedral en ella mateixa i com a globalitat esdevé un corpus protagònic especialment consistent. Aquest és un llibre molt bellament escrit, però reconec que necessito una mica de guia de lectura sobre l'argument. Aprofitaré la visita de l'escriptora a l'escola per descobrir alguns dubtes que m'han assaltat. Hi veig crítica social (de nou el catedràtic Cisa es fa present), especulació urbanística, els enganys de la fe i els seus miracles, el més enllà, un estrany plaer "vampíric" que atorga vida al protagonista... Bé, un llibre diferent, sorprenent, carregat de descripcions exemplars i amb argument d'allò més original. Va, som-hi, un altre!

dijous, 5 de setembre del 2019

308. Sucant el melindro, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de Sucant el melindro olga xirinacsComenço una mini etapa de lectures de l'Olga Xirinacs perquè l'escriptora tarragonina serà la nostra primera convidada al Club de Lectura de Dominiques d'enguany i voldria portar els deures fets. 
Sucant el melindro és una selecció de contes breus que l'autora va escriure com a comanda pel diari Avui. Ella prologa el recull afirmant que "escriure aquests contes és una satisfacció amb l'objectiu d'entretenir la gent". Un cop més es mostra l'eclecticisme temàtic de la tarragonina i el seu mestratge literari. Els contes són molt breus, la majoria de tan sols 4 pàgines. M'ha semblat trobar personatges caricaturitzats de la realitat i altres reals com la vida mateixa. Alguns contes tenen un component força irònic, en altres destaca el toc humorístic i en molts d'altres vius retrats d'esdeveniments rutinaris. També he trobat elements de crítica social, actuacions d'aquelles que eufemísticament anomenem "humanes", quan directament hauríem de dir immorals. Destaquen també contes amb pura essència de novel·la negra i alguns amb tocs de misteri i fantàstic. Les localitzacions varien, des de marcs de proximitat (marítima més que res), a llocs tan distants com Londres o les muntanyes andines. Finalment resulta curiós que hi ha un personatge que es repeteix de forma continuada malgrat la independència de cada conte, el catedràtic Cisa, un home d'ètica bastant reprobable. Seguiré amb llibres de l'Olga fins al proper 15 d'octubre, a veure quants aconsegueixo llegir!