diumenge, 21 de març de 2021

471. Donde aúllan las colinas, de Francisco Narla

Estava buscant un llibre sobre Roma i a l'e-biblio vaig trobar aquesta meravella anomenada Donde aúllan las colinas de Francisco Narla. No podia creure el que estava llegint fins que va arribar l'afer difícil amb la Sònia i he parat abruptament la lectura. Una setmana després recupero la feina i em sorprenc encara més de la meravellosa prosa d'aquest desconegut autor per a mi i que m'està obsequiant amb una dolçor inesperada. Un grup de legionaris romans aconsegueix descobrir la localització exacta d'una mina d'or a les muntanyes galaiques. Abans però, han d'aniquilar una manada de llops que acaba amb la ferida de mort d'una lloba prenyada. La tornada a Roma hauria de ser fàcil si no fos que el llop mascle clama venjança. El llop els persegueix en el seu periple fins a la capital de l'imperi i en caça un parell que no arribaran mai a la ciutat eterna. Del grup inicial només arribaran a Roma alguns d'ells. L'autor descriu una ciutat deplorable i podrida amb una munió de detalls impressionants. Resulta extremadament fascinant llegir les pàgines de l'arribada dels soldats a la vila de la Lloba, on trobes imatges que semblen visuals de tan versemblants que són retratades. Matar la lloba és un símil impressionant que concorda perfectament amb la mort de l'Imperi Romà com a ens nacional. El llop també arriba a Roma i els pocs caçadors que quedaven semblen engolits per la pròpia ciutat. Paral·lelament a la història del llop la novel·la ens descriu la part fosca de la lluita pel poder, on les conxorxes i les traïcions formen part del dia a dia en un episodi especialment transcendental en la història de Roma. En definitiva, un llibre absolutament extraordinari que com diu l'autor al final, té ànima incorporada. 

diumenge, 7 de març de 2021

470. El águila abandona Britania, de Simon Scarrow

El águila abandona Britania
de Simon Scarrow és una novel·la sobre l'Antiga Roma de més de 600 pàgines de pura aventura. Ho he passat genial i he decidit començar a preparar una remesa de lectures d'aquesta època, de manera que així em posi al dia de la civilització romana des d'un punt de vista històric, literari i lúdic. Quan els romans estan a punt de batre els exèrcit resistents de Britània a mans d'un expeditiu Caratac, un error monumental del centurió superior Maximi de la primera centúria de la tercera cohort romana fa que els primers s'escapoleixin. Aquest fet trastoca l'estratègia de l'exèrcit romà i posa de relleu el paper dels legionaris com a conjunt, havent de ser castigats durament per marcar exemple envers la resta de membres. Macro i Cato, altres centurions de la mateixa centúria, es troben tacats i deshonrats per la decisió de Maximi i han de patir les conseqüències del seu error. A partir d'aquí s'inicia una aventura que comença amb l'intent d'execució de 40 legionaris escollits a l'atzar com a exemple pels altres. Cato surt escollit com a cap de turc, però la seva valentia i coratge el durà a lluitar per la seva vida i els seus principis. Cato serà el romà que aconseguirà trobar Caratac i conèixer l'adversari en persona. Vaja, que he devorat el llibre amb unes ganes increïbles de passar pàgines, potser per la novetat del marc geogràfic i històric i ho he gaudit molt. Ja tinc anotats alguns altres títols per seguir i a veure si m'animo a canviar una mica de gèneres. L'únic problema és que al ser un llibre amb tantes pàgines he necessitat més temps  per enllestir-lo, un fet que resulta absurd perquè tampoc es tracta de llegir per fer punts, sinó per aprendre i ser feliç.

diumenge, 28 de febrer de 2021

469. Doble mortal, de Salvador Macip i Elisenda Roca

Doble mortal de Salvador Macip i Elisenda Roca l'he audio-llegit, perquè aquest és el format que he trobat a la Biblioteca Pública online i ja m'estava bé. En Max i la Julieta estrenen un important vincle personal que els porta a Luton, Anglaterra. En Biel, germà de la noia i millor amic del noi, ha desaparegut misteriosament i els dos primers s'alien per tal de localitzar-lo. Mitjançant un missatge al mòbil reben unes coordenades geogràfiques que estableixen que els lavabos de l'aeroport britànic són la primera referència. Es pregunten quin deu ser el misteri que envolta en Biel, però cada cop estan més amoïnats. El nou punt de contacte geogràfic és un impressionant casalot al bell mig del countryside, un lloc meravellós que seria un magnífic decorat per a una sèrie de la BBC. Poc a poc anem esbrinant el complot on està ficat en Biel i descobrim que el català està sent utilitzat com a doble d'un empresari britànic que pretén cometre un acte criminal. Els joves, reunits de nou, descobreixen que darrere de tot plegat hi ha interessos ocults en referència a un mineral molt preuat en els darrers temps: el coltan. En la part final de la novel·la els xavals ressegueixen les passes del presumpte impostor per tal de saber quina és la seva pretensió real. Alguna cosa s'hi cou a Ginebra, perquè allà és on ha anat el jove empresari britànic. Bé, per no explicar com acaba la història, tanco la ressenya aquí ben cofoi per haver llegit una història tan entretinguda d'estil juvenil. Com em va dir l'autor un cop, aquest és l'estil de les novel·les que em venen de gust llegir. Passar pàgines i passar bones estones sense complicar-se la vida. 

dissabte, 27 de febrer de 2021

468. La cervesa de la Highsmith, a cura de Sebastià Bennassar

La cervesa de la Highsmith a cura de Sebastià Bennassar és un recull de vuit relats de novel·la negra escrits per vuit de les escriptores catalanes més importants del gènere actualment. Aquest cop no faré un resum detallat de cada narració, sinó que faré una menció de cada autora i intentaré resumir en poques paraules les meves sensacions després d'haver consumit en un tres i no res l'exemplar. Anna Maria Villalonga, Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Raquel Gámez, Susana Hernández, Montse Sanjuan i Esperança Camps són les autores dels relats, alguns d'ells absolutament sorprenents. Entenc que darrerament està com molt de moda fer compilatoris de textos amb el nexe comú de la novel·la negra "femenina", seria com a una mena de reivindicació de la seva qualitat. Particularment a mi no em cal, ja ho sé que són extraordinàries. No obstant ja m'està bé que ho facin, perquè en el seu moment ja em va encantar quan les vaig descobrir i és bo que altres lectors les coneguin. En el meu cas les consolida, juntament amb els nostres escriptors masculins que també són boníssims. Tenim una base de novel·la negra catalana que pot ser l'enveja de moltes literatures i això és espectacular. Pel que fa al títol del llibre, doncs el trobo d'allò més original. Sembla ser que està basat en una anècdota real de l'escriptora nord-americana a la fàbrica de San Miguel de Lleida, que va sentir-se atreta per aquesta beguda i va significar que visités personalment la contrada. Sobre els contes, ja he mencionat que hi ha de tot una mica. Un parell m'han deixat consternats per la cruesa de les imatges, altres per la immensa qualitat de les descripcions, originalitat, vocabulari, agilitat, sorpresa... En general és el que té aquest tipus de recull, que et trobes moltes possibilitats de gaudi i que si no t'agrada massa el que estàs llegint de seguida ho acabes. Bé, aviat el gran públic català buscarà literatura catalana per la seva qualitat. No caldrà reivindicar-la emocionalment, perquè la qualitat ja la tenim aquí. 

dijous, 25 de febrer de 2021

467. La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

Quan et planteges quins són els noms dels escriptors i escriptores més reconeguts de les nostres contrades, et venen al cap moltes i diverses opcions. N'hi ha molts, certament, però és un fet destacat que l'actual degana de la Institució de les Lletres Catalanes, na Margarida Aritzeta, forma part d'aquest simbòlic quadre d'honor de la literatura local. De la seva trajectòria personal i acadèmica se'n podria parlar molt, però en aquesta secció ens centrarem en una de les seves darreres novel·les, La filla esborrada, publicada l'any 2017 per Capital Books
L'abril de 1992 una noia perd la seva mare, però tot just abans de morir i en el seu darrer alè de vida, aquesta reconeixerà que ella no era la seva veritable mare biològica. A partir d'aquí s'inicia la narració que ocupa la resta novel·la. La història ens convida a reviure els complicats i durs moments de la postguerra espanyola en les terres del Camp de Tarragona, on la conjuntura del moment es va imposant i les vides de les persones han d'adaptar-se com poden a les terribles vicissituds que es presenten. Una jove benestant de bona família i un guerriller humil que malviu amagat als boscos creuen les seves vides i conformen una unitat familiar en un món que els és aclaparador. La felicitat són brillants segons de plenitud, però la realitat és fosca i els perills immensos en un món tan complex. Aquesta és una novel·la de secrets que s'arrosseguen durant tota la vida i que es van desvetllant a mesura que es desenvolupa la narració. El lector apassionat hi trobarà en els personatges elements pertorbadors de l'ànima que podrà sentir en primera persona. Els amants de la història i del nostre passat ja no tan recent, però encara fixat en la memòria de moltes famílies, hi trobaran una crònica detallada i precisa de la crueltat de la postguerra en la pell dels vençuts. Silencis, secrets i pors configuren una novel·la molt completa, de molta qualitat narrativa i amb el segell d'una de les grans escriptores del nostre país.

dissabte, 20 de febrer de 2021

466. Delinqüents, a cura de Marc Moreno

"Delinqüents" de @LlibresDelicte fa que t'aixequis a aplaudir només d'haver llegit el pròleg. No vull ni imaginar com seguirà el tema. Sr @vernedastyle, intentaré limitar la lectura a una dosi al dia, per allò de gaudir al màxim. Una lectura amb ànima s'ha de llegir amb respecte.

Un home amb gavardina i barret escriu amb sang sobre les llambordes el número 50. L'eina que utilitza per fer-ho és un ganivet. Una portada directa en negre, vermell i groc, els colors que identifiques amb la col·lecció. D'entrada, m'agrada. @alexsantalo

Inicio l'1x1 de Delinqüents. 
Feia temps que no llegia @AnnaVillalonga i en el 1r relat ja tens l'enorme sort de trobar-te-la. "Canvi de plans", la sensibilitat i la humanitat que ho abasta tot. No la conec, però així deu seu ser ella, empàtica i propera. Personatges amb ànima.
"Retir espiritual" de @SBennassar. Un sorprenent mètode per salvar una editorial davant la crisi. Divertit, somriures, ulls oberts al màxim, sorpresa. Genial.
"El premi" de @Raquel_GSerrano. Una peculiar manera de solucionar una injustícia social viscuda en carn pròpia, en el moment quan la lluita per sobreviure arriba al seu límit. Reivindicatiu. Molt correcte.
"Ràbia atípica" de @JordiDausa. Com seria el comportament humà en cas d'epidèmia global? 
On podrien arribar les conseqüències del caos?
Seríem capaços de matar pel paper de vàter?
Actual. Sarcàstic. Divertit. Punyent. Ganes de més...
"Femme fatale", de @PepPrieto. Negre voluptuós amb final intrigant i sorprenent. Lleuger, dinàmic i àgil. Dosi molt correcta per acabar el dia. I ja van 5.
"El sabor trist de les roses dolces" d'Esperança Camps. La força que t'allibera de la rutina pot sorgir de la foscor o de la ràbia. Mata la rutina... impactant. Interessant concepte el de la "rutina guionitzada" que anotaré com a concepte per a millorar la meva vida. @deshabitat
"Venjança" de l'Anna Carreras. La confirmació que la venjança és un plat que es pren millor fred. Contundent, poca broma, personatge molt colpit pel passat. Relat que no et deixa indiferent.
@BlancaDuquessa"Simulacions" de Ramona Solé. L'encarnació de l'acte violent propi d'un videojoc traslladat a la realitat. Fins i tot lògic en una conjuntura com la que viu el protagonista. Un toc de prevenció. Breu, plausible i amb missatge clar. Molt correcte. @Ramona_Sole
"Amapola" de Damià @ClotDel. Venjança en mode catàrtica. Algú havia de pagar el deute pendent amb un KO directe al culpable metafòric. Xulo, concís, reivindicatiu, justícia emocional.
"Optimum chorum" de Maribel Torres. Intrigant fins el darrer mot. La perfecció és literalment una qüestió vital. @68maribeltorres
"La venjança d'en Johnny Peinado" de l'@AlbertGassull. Brutal. Si t'has de venjar, res de mitges tintes. Contundent, molt divertit, dur, ras i curt. Adrenalina i ereccions.
"El que no es paga en vida..." de Dora  Muñoz. Quan el càstig arriba després de la mort. Vas fent i de sobte et trobes amb un final sublim, inesperat i d'autèntic luxe.  @alboroque
"Tatuatges" de Xavier Gual. La dura vida d'una noia que va tatuant-se els diferents episodis que la van marcant. Relat interessant amb un final súper original que podria ser de rabiosa actualitat. Somriure còmplice.
"Triangle de tres xocolates amb gerds" de Xavier Díaz. Triangle amorós en versió culinària amb sang fraternal vessada de forma passional. Breu, amb intensitat i un final al punt de gerds. Entretingut.
"Una peça no encaixa en el sistema" i quan això passa, el sistema se'n ressenteix i ho paga la víctima innocent. Un relat contundent, de denúncia diria jo, de violència real, massa real. Fa prou el sistema quan algú no encaixa? Provocant reflexió. Molt bé @aherremo
"Ra el rider" de @CarlesMentuy. La revolució d'un jove rider nepalí a Barcelona. La pobresa no és sinònim d'ignorància i el poder pot defallir si subestimem l'adversari humil. Reivindicatiu, venjança en la seva versió de justícia. Encertat.
"Estocolm" de Salvador@macips01. Un relat suma d'apocalíptic, d'actualitat, de claustrofòbic, d'angoixa i, finalment, d'adaptació i de rutina. La síndrome que ens enganya fent-nos creure el que no és. Espectacular.
"Passar el vel" de @MariaSardans. Arriba la mort (literalment parlant) a un assassí. És hora de retre comptes. Tot es paga, tot arriba. En aquest cas de forma ben original. Una bona història.
"El cas de la pandèmia" de Quim Gómez és una mini novel·la policial en format compacte que podria ser l'embrió d'una història més llarga. Assassinat, possibles culpables, investigació, tecnologia, marc pandèmic i resolució del cas, tot en 8 pàgines. Breu i concís, dos cops bo.
"La cúspide de Carabelli" de @Xavier2ambrano ens presenta un crim odontològic o l'assassí que deixa la mossegada com a signatura de la seva acció. Curiós. Estrany. El "jo". Molt original (si és que ho entès bé).
"Belladona", d'@aina_huix. Relat molt correcte que gira al voltant de la mort d'un home i els seus possibles botxins: una parella amb certs problemes de memòria... Interessant i amb una bona dosi de misteri.
"El jutge" de David Marin. Un home apareix penjat del coll en un bosc prop de Balaguer. Els indicis apunten a un antic jutge dels temps de la post-guerra. Ferides per tancar, misteri per a descobrir.
"Un segon escàs" de Llort. Complexe. Un punt de filosòfic sobre la venjança i la justícia. Però en un sol segon de felicitat, tot queda anul·lat.
"El valor d'un ronyó" d'@ISolanich. Angoixant i divertit alhora. T'aixeques pel matí sense ronyó... què pot haver passat? T'atrapa per l'agilitat de la prosa. Molt xulo.
"Des del balcó" de @vernedastyle. Pandèmic i actual. Transcripció de frases preses de la més pura realitat. Toc negre final per lligar-ho tot. Divertit i de lectura ràpida.
Darrer relat, feina feta!

dijous, 18 de febrer de 2021

465. Gent de l'alta vall/Aquí descansa Nevares, de Pere Calders

Em feia molta il·lusió llegir Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes que fa tants anys que tinc a casa i que està dividit en dues parts: per una banda un recull de contes i per l'altra una novel·la curta. La primera part, Gent de l'alta vall, és un compendi de relats emmarcats a Mèxic, on els personatges i costums tenen el component indígena i les arrels d'aquell país. Es tracta d'allò tan discutit sobre les literatures, en aquest cas catalana produïda al país centre americà. M'ha sorprès el rimer conte, que relata l'assassinat i enterrament a sang freda del mític Lalo Nevares per part del seu compare Trinidad Romero. En Nevares és el protagonista de la segona part del llibre i és molt sobtant que el primer relat del recull ja ens mostri la seva mort. 
Els contes, basats en la realitat pròxima de Calders, ens traslladen al rovell de l'ou de la humil vida de l'indi nadiu mexicà. Una vetlla funerària que acaba amb foc per tot arreu i un incident militar que tampoc acabarà bé són els relats que venen a continuació i que són un retrat de persones i moments sorprenents. Calders descriu personatges i fets aparentment simples, però que aporten una quantitat de dades sociològiques impressionants.L'honor, les decisions poc reflexionades, la tradició, la família, els immensos espais geogràfics, la humiltat... són algunes de les característiques que destaco.
Com a exemple de tot això menciono el relat "La batalla del 5 de maig", que relata la recreació d'uns fets històrics que es van desenvolupar en un poble mexicà, on els locals van derrotar les tropes franceses. No obstant, aquell any es barallen els actors (per un tema de faldilles) i acaben triomfant els enemics. La sorpresa del periodista nord-americà (que fa de repòrter) et treu un somriure i et mostra una mena d'ingenuïtat d'allò més simpàtica.
Per fi arribo a un dels meus llibres més pendents: el relat "Aquí descansa Nevares". Lalo Nevares comprova que els mausoleus del cementiri dels rics són millors habitatges que la seva miserable barraca. Practicant el concepte que a la vida cal espavilar-se, arriba a la conclusió que cal observar de més a prop aquelles construccions fermes de pedra on s'hi enterren cadàvers de famílies adinerades. Davant de la pobresa que l'envolta, en Nevares i la seva gent s'instal·len en un espectacular cementiri.
He quedat bocabadat i tan sorprès dels contes del Calders que ben segur hi tornaré.

dilluns, 15 de febrer de 2021

464. El joc de Déu, de Salvador Macip

Vincent Sherman pertany a una ètnia minoritària establerta en un illot del Pacífic. Per aquest motiu aconsegueix una plaça a la Universitat de Columbia, ocupant una de les quotes opcionals per a persones que no formen part de les grans majories socials. Malgrat no ser especialment un personatge destacat, Déu és posa en contacte amb ell per comunicar-li que en sis dies un científic acabarà amb la terra. En Sherman no vol saber-ne res i Déu insisteix que ell és l'escollit per solucionar el problema en nom de la humanitat. Per altra banda, la universitat decideix proporcionar-li una tutora per ajudar-lo en els seus estudis, una encantadora joveneta de nom Vivian, qui maleeix la seva mala sort per haver de fer aquesta funció. El xèrif Travis i el físic Fisk completen l'elenc de personatges d'aquesta entretinguda història. La idea seria evitar que el grup de científics que encapçala en Fisk siguin capaços de crear un forat negre que engoleixi tota la terra. Sherman entra en acció i assoleix el primer objectiu: eliminar al científic. Però això només és l'inici, perquè en Fisk no treballava sol i encara queda molta tela al teler. L'equip format per Déu, Sherman i Vivian es preparen a consciència per destruir el laboratori dels científics, mentre que el xèrif Travis els segueix la pista. La gestió es porta a terme de forma força efectiva i científics i instal·lacions comencen a caure un darrere l'altre. Vivian crea una súper empresa financera amb el suport de Déu, mentre que el pobre Sherman es dedica a "part executiva", les grans festes i la bona vida. Serà l'insistent xèrif John Travis qui s'encarregarà d'acabar amb el periple diabòlic de l'assassí de científics.
Bé, una novel·la que cal llegir per pura diversió i per passar l'estona. Un possible missatge moral sobre l'abusiu control de la ciència per part de les grans fortunes econòmiques, del gaudi del poder i de la manipulació de les persones per part de la maquinària fàctica. La terra sempre estarà al perill de qualsevol catàstrofe, ja sigui des de l'àmbit físic, biològic i per alguna altra banda. D'alguna manera és com si l'ésser humà pogués decidir entre destruir o protegir el planeta en una mena de carrera que durarà fins a la fi dels temps. No està pas malament tot plegat. 

divendres, 12 de febrer de 2021

463. El mal pare, de Pep Prieto

El mal pare de Pep Prieto és un llibre que si fos d'Stephen King en farien una sèrie de televisió. Tot comença amb la mort del pare i quan els tres fills ja adults es troben amb el notari amb el propòsit de llegir el testament. Les dues noies i el noi reben un sorprenent sobre amb unes claus a l'interior que pertanyen a una mena de castell ubicat en una petita població prop de la frontera amb França. Les claus els condueixen a un soterrani ple de material i urnes funeràries de misteriosa procedència. Però, quina classe de pare era el difunt? La intriga s'apodera de la trama i els tres fills inicien el seu procés vital a partir de la nova situació familiar. No puc explicar gaire cosa més perquè la novel·la entra en una dimensió de sorpresa i misteri que ha d'anar desvetllant-se a mesura que es va llegint. 
El marc de l'acció es desenvolupa a una Barcelona que em recorda molt la zona on hi vivien els meus avis, la part alta de Gràcia. Els personatges els trobo força bé, amb un punt fosc que et manté alerta en tot moment, ja que no saps quina serà la seva reacció que poden tenir amb les noves amenaces. La clau està en saber un dels misteris morals més cabdals d'una persona: què hi ha darrera el teu passat? Fins on estàs preparat per conèixer el mal que pots arrossegar genèticament? La cobertura que estructura la proposta del llibre no la vull desvetllar per no espatllar la lectura la novel·la. He de reconèixer que no m'esperava el que he llegit i confirmo que he passat una de les proves del bon gust literari: he explicat l'argument a una altra persona per fer-ne un mini-debat. Per tant, un llibre amb un fons excepcional i de qualitat notable.

diumenge, 7 de febrer de 2021

462. Ella, de Damià del Clot

Tres històries paral·leles conflueixen en un eix central: la injustícia social. Aquesta es presenta en tres de les seves vessants de més rabiosa actualitat: el mobbing o extorsió immobiliària envers una anciana, l'ensorrament d'un empresari atrapat en la crisi de la bombolla de la construcció i un pobre home jubilat víctima de l'estafa de les preferents. Les tres històries es descriuen des de bon principi, quan els tres personatges es desplacen per separat a comissaries dels Mossos d'Esquadra de la ciutat de Barcelona per tal de declarar-se culpables de cometre un assassinat. A mesura que avança la novel·la descobrim que els presumptes culpables no són més que les víctimes d'un sistema econòmic injust, personalitzat en la figura d'un director de banc, d'advocats i de jutges venuts al poderós sistema polític i econòmic. Només una enigmàtica "ella" donarà alè a l'acció i des de les profunditats de l'obscur aportarà llum a la justícia. 
La veritat és que després d'Una novel·la pulp no esperava que m'atrapés tant un llibre de Damià del Clot. La segona part de la novel·la la vaig llegir com un coet perquè "ella" és un personatge espectacular. A partir d'una sòrdida i brutal història en el passat d'una misteriosa "ella", la venjança agafa el protagonisme de la trama. En un mecanisme insòlit i que et va sorprenent fins la darrera pàgina, es construeix una xarxa col·lectiva encapçalada per una dona que coneix en primera persona el dolor de la injustícia més absoluta. En un final encara més sorprenent no tinc cap dubte en afirmar que aquest llibre ha estat el regal d'aquest diumenge de la primera setmana de febrer del 2021 i que d'alguna manera supera el mal tràngol de l'anterior llibre de Del Clot. Molt content, recomanable lectura.

divendres, 5 de febrer de 2021

461. Els cadàvers del candidat, de Miquel Aguirre

Després de veure la sèrie Borgen llegir  Els cadàvers del candidat, de Miquel Aguirre ha estat com fer una mena de deja vu en versió local. Em resumeixo una mica l'argument de la història, ja que no voldria perdre l'essència d'aquest compendi de ressenyes, que no és altre que recordar en el futur els llibres que vaig llegint. Un prominent home de negocis d'un petit poble de 8.000 habitants decideix la decisió de convertir-se en el nou alcalde. Per aquest motiu contracta un assessor polític sense escrúpols expert en portar les situacions als límit, sobrepassar-lo i fer tot el que sigui possible per aconseguir els seus objectius.  El narrador de la història esdevé també el veritable protagonista de la novel·la i ens va narrant com es desenvolupa el seu procediment. Ens trobem doncs, en un marc on un desconegut i impopular personatge ha de convertir-se en el nou alcalde de Fontova. Els mètodes no importen i el primer que cal és eliminar el batlle actual. Dit i fet, l'assessor crea un equip d'impresentables que començaran a jugar brut, creant rumors intencionats, buscant porqueries per fer-les públiques... tot suma per carregar-se l'alcalde històric que porta pràcticament totes les legislatures democràtiques. Assolir el repte no serà fàcil i poc a poc els mètodes s'aniran embrutant. Un cop han acabat amb el predecessor batlle (acaba suïcidant-se), la batalla real per l'alcaldia comença. Adversaris polítics que cal rebentar i un personatge consistent que cal crear són els nous objectius de l'assessor. La victòria només s'aconsegueix traspassant les línies marcades i així serà, extorsionant, falsejant, pagant a qui calgui i sobretot... matant. Una novel·la que seria divertida si no fos que podria semblar real amb un tema que t'obre la possibilitat de creure que potser la política és una gran mentida. Dir també que és un llibre llarg, però que es llegeix amb un tres i no res. Començo a considerar aquest autor com un dels possibles "recomanats" quan algú em demani opinió, ja que aquesta novel·la l'he trobat crítica, divertida, provocadora, interessant, negra i força actual.

diumenge, 31 de gener de 2021

460. Soterrani, de Josep Mª Benet i Jornet

Tenia tantes ganes de llegir una obra de teatre que m'he decidit pel gran dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. Soterrani és una obra on dos personatges masculins es troben casualment en un poble petit, després que al foraster quasi l'atropelli un cotxe de la vila. Inicien una cordial conversa que porta al "quasi" accidentat a explicar que anava badant, bàsicament perquè tenia el cap en una altra cosa: l'abandonament de la llar familiar de la seva dona. Es lamenta que la seva desaparició va ser sense avisar i el segon considera que l'home és víctima del seu orgull ferit. La veritat és que la senyora en qüestió coneixia al senyor del poble i que el marit abandonat estava sobre una pista real sobre la possible situació de la seva dona. El diàleg entre els dos homes desentrella l'assumpte i et deixa enganxat a la lectura de forma absoluta. Quina és la raó de tot plegat? Per què la dona visitava l'home del poble? Quina és la tasca d'aquest senyor? Què va passar al matrimoni perquè acabés com va acabar? Magistral tot. De fet, he quedat tan trasbalsat del potencial dramàtic i d'intensitat literària que avui ja no caldrà llegir gaire cosa més. De fet aquesta lectura ha provocat tot un seguit de reflexions que no m'havia fet mai. La causa de tot plegat que arriba al final de la peça teatral t'obre la ment a un dubte apassionant: quin és el plaer de les persones que fan mal als altres i com ho gestionen internament?
Aquest exemplar adjunta també una petita obra escènica, Tovalloles de platja, on un parell de nois i una noia viuen una experiència estiuenca sobre la sorra d'una platja. L'objectiu de la breu història és demostrar que el pas del temps treu transcendència a episodis que semblen que aclaparen els moment presents.

dissabte, 30 de gener de 2021

459. Tocar el agua, tocar el viento, d'Amos Oz

Portat per una necessitat personal que sorgeix de la recerca de quins podrien ser els meus escriptors preferits, arribo a Tocar el agua, tocar el viento d'Amos Oz. A principis de 1939 un científic jueu polonès de nom Eliseu Pomeranz s'escapa dels alemanys, abandona la seva intel·lectual esposa a casa seva i s'endinsa a un bosc per fer una vida de plena espiritualitat. L'entrada dels alemanys a Polònia trenca l'ordre i l'harmonia establerts i el caos sembla apoderar-se de les vides i les emocions. Pomeranz, per la seva banda, fa la seva evolució personal en solitari a base de reflexions intel·lectuals i mètodes de supervivència. Stefa, la dona, decideix tenir cura d'un ancià, un home també de gran intel·lecte, mentre tots dos observen com l'obscuritat (concepte tan habitual d'Amos Oz) va aclaparant espais i vides. Sota la consigna que "El veritable perill és sempre interior" Stefa i l'erudit professor no fugen de la ciutat i escolten per les nits el soroll dels vidres trencats... La intel·lectualitat polonesa cau sotmesa a la foscor i paral·lelament, Stefa a la ciutat i Pomeranz al bosc, sucumbeixen abatuts als nous aires que corren per Polònia. El destí porta la fi de la guerra i ella es trobarà a Rússia i ell, de nou amagat, en aquell nou territori on només hi caben els que són com ell, a Palestina. Stefa treballa per l'espionatge rus mentre que la vida del matemàtic comença a ser sospitosa per les mateixes forces de seguretat del nou estat d'Israel, ja que es descobreix que des la llunyana Moscou algú vol gratar en el passat de l'home. Es posa de manifest  entre la intel·ligència russa l'inexplicable interès de l'Stefa per aquell insignificant territori palestí on res hi passa. Sembla que les peces comencen a encaixar, fins que un dia Pomeranz és capaç de resoldre un enigma matemàtic propi dels grans genis de la matèria. L'interès d'Stefa pel seu espòs jueu es revifa i decideix escapar de la Unió Soviètica i fugir a Israel.
Com sempre en les novel·les del gran escriptor israelià, les reflexions i la descripció de la personalitat dels personatges és la base de tot el llibre. Amos ens ubica de nou a la terra de Palestina i en els anys posteriors de la gran guerra. Les personalitats humanes estan en fase de reconstrucció seguint la mateixa evolució que el nou estat jueu. L'acció no és en absolut trepidant, però la crònica del món que descriu és fascinant.

dijous, 28 de gener de 2021

458. El talento de Mr.Ripley, de Patricia Highsmith

El talento de Mr.Ripley de Patricia Highsmith em recordava tantíssim a una pel·lícula que havia vist i que no m'havia agradat gens, que la feina ha estat meva per poder acabar-lo (de fet, no ho he aconseguit). Per tant, em sap greu, però aquest llibre no m'ha entrat bé. 
Una família burgesa nord-americana de classe benestant envien un jove conegut del seu fill a Itàlia a la recerca del noi pretesament perdut. El xaval està passant una vida de luxes i capricis per la zona de Nàpols i té poca intenció de tornar a Amèrica per gestionar els negocis de la família. El que no es pensava ningú és que el missatger es desentendria de la seva missió, es faria amic del jove i s'acabaria convertint en el seu assassí. D'aquesta manera es fa passar pel fill de la parella nord-americana i comença a viure la vida del primer. El talent del senyor Ripley consisteix en suplantar al primer i gaudir de la mateixa vida de festes i alegries que tenia l'altre. Es tracta d'un joc difícil de portar perquè cal tenir ben controlades totes les possibles fuites que el descobreixin. La veritat és que no podia deixar de pensar en l'actor de la pel·lícula que havia visualitzat en el seu moment i m'ha resultat molt poc atractiu tot plegat. No és el primer cop que em passa i sento certa decepció. Encara més quan es tractava d'una proposta del Club de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona i ho havia agafat amb moltes ganes. Realment he llegit dos llibres de la cèlebre escriptora nord-americana i tampoc m'han entusiasmat massa. Agraeixo la possibilitat d'haver-ho fet, però de moment aparcaré altres títols de la bona de la Patricia.

dimecres, 27 de gener de 2021

457. La treva, de Primo Levi

La Treva, segona part de Si això és un home de Primo Levi, ens situa als afores d'Aushwitz cap al migdia del 27 de gener de 1945 (avui fa 76 anys), quan els russos van arribar a les envistes del lager. Els soldats es troben en l'aclaparament majúscul que suposa un grup de criatures humanes dels quals només en sobreviu un petit bri de vida. Morts i foses a vessar es confonen amb les primeres mirades d'horror, llàstima, venjança i absoluta buidor interna. L'alegria de l'alliberament i el cansament mortal sincer que sent el narrador es barregen en un tot que fa emergir noves sensacions. Comença el gran patiment de la nostàlgia, de tot el que s'havia perdut per a ell i per a tanta gent. La sortida del camp de concentració i l'entrada a la llibertat no resulta fàcil i a l'home l'esperen "més penes, més fam, més gels i més pors". El narrador inicia un periple per diverses ciutats d'Europa que l'aniran acollint amb més o menys fortuna. Cal ser en tot moment d'alguna utilitat per a algú i no pararà d'exercir diverses funcions que el permetin sobreviure. A mesura que deambula per la nova llibertat, el narrador fa una crònica de les persones amb les que va coincidint i de com totes aquestes es van adaptant a la realitat. Els russos exerceixen el rol de salvadors, el marc geogràfic inicial s'ubica a Polònia i les noves relacions socials són amb antics presos dels lagers alemanys. L'objectiu ara és reconciliar-se amb el món, una fita complicada que necessitarà temps i paciència, ja que cal superar sentiments humans tenebrosos integrats en la pròpia ànima. Per altra banda, la repatriació a Itàlia es converteix en la gran il·lusió, encara que el projecte no resulta gens fàcil. S'inicia una interessant relació amb els soldats russos i una latent incertesa de com serà la tornada a casa, ja que els centenars de presos italians es troben molt lluny de casa i la situació actual és força indefinida. Ell llibre descriu el periple de tornada a casa i la descripció emocional d'uns personatges que viuen la seva personal "treva" després de la barbàrie. Un llibre absolutament ideal per acabar avui, l'International Holocaust Remembrance Day.

divendres, 15 de gener de 2021

456. El crit de l'òliba, de Patricia Highsmith

Em vaig emocionar inscrivint-me al Club de Lectura de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona, però de fet no puc seguir el ritme lector que portava durant les vacances de Nadal. L'escola no em permet llegir amb l'alegria que pretenia i he tingut de tornar a la lectura de moltes menys pàgines diàries. De fet a penes havia tocat aquest El crit de l'òliba de Patricia Highsmith i no vaig poder participar en el debat de dilluns. Un assetjador és sorprès per la dona assetjada en un allunyada caseta d'un poble nord-americà i s'estableix entre ells una peculiar relació. La noia s'enamora d'ell, però en canvi les intencions de l'home no tenen res a veure amb el que ella creu. El tema es complica quan apareix el promès de la noia i l'ex-dona de l'home, de manera que la parella es veu involucrada en un afer estrany on tots tenen alguna cosa a dir. El promès intercepta l'home (ara ja no seria assetjador, sinó mig "parella" de la noia), es barallen, i el primer desapareix pretesament riu avall víctima dels cops rebuts per la trifulca. Tot apunta que malgrat la legítima defensa, l'antic promès podria haver estat mort de forma involuntària. No obstant, l'ombra de l'ex-dona de l'antic assetjador és, certament, molt allargada. Continua la història amb el suïcidi de la noia, víctima del seu nou amor no correspost, perquè l'home que l'assetjava no era altra cosa que la seva pròpia mort. Ostres, quina passada tot plegat. Ho trobo d'allò més interessant. La noia enamorada de la mort i la mort que va fent la seva feina. Una bona novel·la que es precipita al final, però que tampoc sorprèn en excés. 

divendres, 8 de gener de 2021

455. El hombre de la dinamita, de Henning Mankell

Quedo sorprès de nou amb el talent de Henning Mankell, el pare del mític Wallander, però també creador d'històries socials i humanes tan fascinants com aquesta El hombre de la dinamita. Oskar Johansson té el cos destrossat a causa d'una explosió de dinamita en una mina. Un narrador omniscient i desconegut va narrant la història de la vida del dinamiter. L'home viu sol durant els estius una illa escandinava i els detalls de la seva vida van apareixent i sorprenent el lector per la senzillesa de la prosa que empra l'autor. Sabem que Oskar va néixer el 1888 i era el tercer de cinc germans. La seva vida és narrada a base de completar un trencaclosques, desordenada dintre d'un caos controlat. La mort de la persona no significa la mort del personatge i és, precisament això, el que sembla que sembla vulgui fer l'autor: acabar un puzle a partir de totes les peces disperses. Anirem comprovant com la vida d'Oskar canvia a partir de l'accident. La seva promesa acaba casant-se amb un altre home i Oskar es relacionarà posteriorment amb la germana de la primera, l'Elvira, la parella perfecta que qualsevol persona desitjaria. Durant tota la seva vida el dinamiter serà un obrer, cap persona extraordinària segons ell, una qüestió que el narrador es permet discrepar. El narrador parla del protagonista com si aquest fos un iceberg, on només pots veure la part superficial i et perds la més important, la que està submergida. El narrador destaca contínuament les profundes idees polítiques d'índole socialista de l'Oskar i aquella il·lusió perenne que el món sempre pot canviar. El dinamiter viu sense heroismes, té família que veu de quan en quan, fills que es tornen conservadors i serà un home que morirà rodejat dels seus pensaments més íntims. Després d'haver llegit aquesta novel·la, la primera que va escriure l'autor suec, entenc més clarament el doble concepte literari que Mankell va llegar al món: la novel·la negra i la novel·la social. Tots els llibres que he llegit de la segona versió són extraordinaris i tan humans que m'atreviria a dir que m'agraden més que els primers.

dimecres, 6 de gener de 2021

454. Si això és un home, de Primo Levi

Tot comença quan em torno a inscriure al Club de Lectura de novel·la italiana de la Biblioteca de Tarragona. El llibre proposat és La treva de Primo Levi, segona part de Si això és un home. De veritat que crec que és un encert aquest llibre perquè em permet conèixer la primera part que fa tant de temps que tenia ganes de llegir. El cas és he anat per feina i aquí estem, patint i rememorant la repugnància del nazisme. 
La història d'un jueu italià que entra al camp d'extermini d'Auschwitz et transporta a la miserable vida d'un empresonat al Lager. La gana, la brutícia, el treball dur, la brutalitat, la cruesa,... tot es posa de manifest en aquest relat escrit en primera persona (fins i tot del plural) que et fa bullir la sang. El pres 174.517 afronta la mort a diari acompanyat dels altres companys, aferrant-se nostàlgicament a pensaments que inexorablement són cada cop menys optimistes. El narrador descriu com són les estades al barracó de l'hospital, on només hi ha dues opcions: curable o carn de crematori. També coneixem com es viuen les terribles nits i com els somnis torturen capritxosament les seves ments. Però, val la pena recordar aquest infern per a la posteritat? Estem en condicions de respondre a aquesta pregunta afirmativament. L'autor fa una anàlisi sociològica on relata quines són les opcions reals de sobreviure en un camp d'extermini i quin és el millor camí a seguir per tal de fer-ho. Fora d'aquell horror hi pot haver un món just, i és aquesta premissa per la qual pot valer la pena continuar amb vida i aguantar com sigui.
Destaco, com diu el mateix autor a l'apèndix, el llenguatge serè i sobri del testimoni. Levi trasllada als lectors el paper de jutges, i per aquest motiu no cal influir-los emocionalment sota cap concepte. Els fets objectius contenen prou càrrega emocional per ser imparcialment avaluats.
Un llibre que no em sorprèn, coneixem tots la barbàrie fastigosa del nazisme, però que cal anar recordant sempre. No hi ha res més patètic que la banalització del nazisme.

dissabte, 2 de gener de 2021

453. El amor de Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Erika és una noia tímida i solitària que viu amb el seu pare vidu i la seva germana. Un dia rep impulsivament un sentiment que la trasbalsarà de valent: l'amor. Ell és violinista, ella pianista i les circumstàncies els són propícies per coincidir en un duet interpretatiu. El llenguatge musical és el camí d'entrada que seguirà amb un passeig vespertí fins la llar de la noia. I així durant tots els vespres freds d'hivern, on sentiments humans s'esvaeixen en un de sol i esdevenen amor pur. Bellesa, sensibilitat i puresa es barregen en una relació que és còmplice amb l'espiritualitat i que per aquest motiu tindrà la seva especial peculiaritat. L'amor ha penetrat a través de la sensualitat musical i ara ella, aliena a la resta de la societat, és presonera de la seva pròpia ànima. Una tarda ell toca una melodia tan extraordinària que ella absorbeix de tal manera que queda extasiada. Pràcticament rep un clímax emocional tan fort que es desmaia. De seguida s'interpreta que l'amor que sent Erika no és pel violinista persona sinó per la música que ell interpreta. Involuntàriament es produeix entre ells una lluita entre l'art i la passió interna, com si existís una incompatibilitat entre la música que flueix de l'esperit per una banda i l'enamorament humà per l'altra. En aquest traspàs del misticisme de l'amor a la sensualitat física es produeix el caos en la persona d'Erika, la qual fugirà desesperada del previsible contacte carnal que li demana el noi. Comença Erika un període intens de reflexió (jo m'he perdut una mica, la veritat) sobre l'essència dels seus sentiments, de nostàlgia i d'indefensió emocional. 
Un relat curt però absolutament carregat de literatura de la més brillant. No obstant l'he trobat excessivament complicat de desxifrar, ja que l'autor treu tota l'essència possible de l'ànima de la protagonista. Quina habilitat més sublim la de l'Zweig per analitzar tan minuciosament la psicologia de la feminitat. Increïble.