diumenge, 31 de gener del 2021

460. Soterrani, de Josep Mª Benet i Jornet

Tenia tantes ganes de llegir una obra de teatre que m'he decidit pel gran dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. Soterrani és una obra on dos personatges masculins es troben casualment en un poble petit, després que al foraster quasi l'atropelli un cotxe de la vila. Inicien una cordial conversa que porta al "quasi" accidentat a explicar que anava badant, bàsicament perquè tenia el cap en una altra cosa: l'abandonament de la llar familiar de la seva dona. Es lamenta que la seva desaparició va ser sense avisar i el segon considera que l'home és víctima del seu orgull ferit. La veritat és que la senyora en qüestió coneixia al senyor del poble i que el marit abandonat estava sobre una pista real sobre la possible situació de la seva dona. El diàleg entre els dos homes desentrella l'assumpte i et deixa enganxat a la lectura de forma absoluta. Quina és la raó de tot plegat? Per què la dona visitava l'home del poble? Quina és la tasca d'aquest senyor? Què va passar al matrimoni perquè acabés com va acabar? Magistral tot. De fet, he quedat tan trasbalsat del potencial dramàtic i d'intensitat literària que avui ja no caldrà llegir gaire cosa més. De fet aquesta lectura ha provocat tot un seguit de reflexions que no m'havia fet mai. La causa de tot plegat que arriba al final de la peça teatral t'obre la ment a un dubte apassionant: quin és el plaer de les persones que fan mal als altres i com ho gestionen internament?
Aquest exemplar adjunta també una petita obra escènica, Tovalloles de platja, on un parell de nois i una noia viuen una experiència estiuenca sobre la sorra d'una platja. L'objectiu de la breu història és demostrar que el pas del temps treu transcendència a episodis que semblen que aclaparen els moment presents.

dissabte, 30 de gener del 2021

459. Tocar el agua, tocar el viento, d'Amos Oz

Portat per una necessitat personal que sorgeix de la recerca de quins podrien ser els meus escriptors preferits, arribo a Tocar el agua, tocar el viento d'Amos Oz. A principis de 1939 un científic jueu polonès de nom Eliseu Pomeranz s'escapa dels alemanys, abandona la seva intel·lectual esposa a casa seva i s'endinsa a un bosc per fer una vida de plena espiritualitat. L'entrada dels alemanys a Polònia trenca l'ordre i l'harmonia establerts i el caos sembla apoderar-se de les vides i les emocions. Pomeranz, per la seva banda, fa la seva evolució personal en solitari a base de reflexions intel·lectuals i mètodes de supervivència. Stefa, la dona, decideix tenir cura d'un ancià, un home també de gran intel·lecte, mentre tots dos observen com l'obscuritat (concepte tan habitual d'Amos Oz) va aclaparant espais i vides. Sota la consigna que "El veritable perill és sempre interior" Stefa i l'erudit professor no fugen de la ciutat i escolten per les nits el soroll dels vidres trencats... La intel·lectualitat polonesa cau sotmesa a la foscor i paral·lelament, Stefa a la ciutat i Pomeranz al bosc, sucumbeixen abatuts als nous aires que corren per Polònia. El destí porta la fi de la guerra i ella es trobarà a Rússia i ell, de nou amagat, en aquell nou territori on només hi caben els que són com ell, a Palestina. Stefa treballa per l'espionatge rus mentre que la vida del matemàtic comença a ser sospitosa per les mateixes forces de seguretat del nou estat d'Israel, ja que es descobreix que des la llunyana Moscou algú vol gratar en el passat de l'home. Es posa de manifest  entre la intel·ligència russa l'inexplicable interès de l'Stefa per aquell insignificant territori palestí on res hi passa. Sembla que les peces comencen a encaixar, fins que un dia Pomeranz és capaç de resoldre un enigma matemàtic propi dels grans genis de la matèria. L'interès d'Stefa pel seu espòs jueu es revifa i decideix escapar de la Unió Soviètica i fugir a Israel.
Com sempre en les novel·les del gran escriptor israelià, les reflexions i la descripció de la personalitat dels personatges és la base de tot el llibre. Amos ens ubica de nou a la terra de Palestina i en els anys posteriors de la gran guerra. Les personalitats humanes estan en fase de reconstrucció seguint la mateixa evolució que el nou estat jueu. L'acció no és en absolut trepidant, però la crònica del món que descriu és fascinant.

dijous, 28 de gener del 2021

458. El talento de Mr.Ripley, de Patricia Highsmith

El talento de Mr.Ripley de Patricia Highsmith em recordava tantíssim a una pel·lícula que havia vist i que no m'havia agradat gens, que la feina ha estat meva per poder acabar-lo (de fet, no ho he aconseguit). Per tant, em sap greu, però aquest llibre no m'ha entrat bé. 
Una família burgesa nord-americana de classe benestant envien un jove conegut del seu fill a Itàlia a la recerca del noi pretesament perdut. El xaval està passant una vida de luxes i capricis per la zona de Nàpols i té poca intenció de tornar a Amèrica per gestionar els negocis de la família. El que no es pensava ningú és que el missatger es desentendria de la seva missió, es faria amic del jove i s'acabaria convertint en el seu assassí. D'aquesta manera es fa passar pel fill de la parella nord-americana i comença a viure la vida del primer. El talent del senyor Ripley consisteix en suplantar al primer i gaudir de la mateixa vida de festes i alegries que tenia l'altre. Es tracta d'un joc difícil de portar perquè cal tenir ben controlades totes les possibles fuites que el descobreixin. La veritat és que no podia deixar de pensar en l'actor de la pel·lícula que havia visualitzat en el seu moment i m'ha resultat molt poc atractiu tot plegat. No és el primer cop que em passa i sento certa decepció. Encara més quan es tractava d'una proposta del Club de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona i ho havia agafat amb moltes ganes. Realment he llegit dos llibres de la cèlebre escriptora nord-americana i tampoc m'han entusiasmat massa. Agraeixo la possibilitat d'haver-ho fet, però de moment aparcaré altres títols de la bona de la Patricia.

dimecres, 27 de gener del 2021

457. La treva, de Primo Levi

La Treva, segona part de Si això és un home de Primo Levi, ens situa als afores d'Aushwitz cap al migdia del 27 de gener de 1945 (avui fa 76 anys), quan els russos van arribar a les envistes del lager. Els soldats es troben en l'aclaparament majúscul que suposa un grup de criatures humanes dels quals només en sobreviu un petit bri de vida. Morts i foses a vessar es confonen amb les primeres mirades d'horror, llàstima, venjança i absoluta buidor interna. L'alegria de l'alliberament i el cansament mortal sincer que sent el narrador es barregen en un tot que fa emergir noves sensacions. Comença el gran patiment de la nostàlgia, de tot el que s'havia perdut per a ell i per a tanta gent. La sortida del camp de concentració i l'entrada a la llibertat no resulta fàcil i a l'home l'esperen "més penes, més fam, més gels i més pors". El narrador inicia un periple per diverses ciutats d'Europa que l'aniran acollint amb més o menys fortuna. Cal ser en tot moment d'alguna utilitat per a algú i no pararà d'exercir diverses funcions que el permetin sobreviure. A mesura que deambula per la nova llibertat, el narrador fa una crònica de les persones amb les que va coincidint i de com totes aquestes es van adaptant a la realitat. Els russos exerceixen el rol de salvadors, el marc geogràfic inicial s'ubica a Polònia i les noves relacions socials són amb antics presos dels lagers alemanys. L'objectiu ara és reconciliar-se amb el món, una fita complicada que necessitarà temps i paciència, ja que cal superar sentiments humans tenebrosos integrats en la pròpia ànima. Per altra banda, la repatriació a Itàlia es converteix en la gran il·lusió, encara que el projecte no resulta gens fàcil. S'inicia una interessant relació amb els soldats russos i una latent incertesa de com serà la tornada a casa, ja que els centenars de presos italians es troben molt lluny de casa i la situació actual és força indefinida. Ell llibre descriu el periple de tornada a casa i la descripció emocional d'uns personatges que viuen la seva personal "treva" després de la barbàrie. Un llibre absolutament ideal per acabar avui, l'International Holocaust Remembrance Day.

divendres, 15 de gener del 2021

456. El crit de l'òliba, de Patricia Highsmith

Em vaig emocionar inscrivint-me al Club de Lectura de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona, però de fet no puc seguir el ritme lector que portava durant les vacances de Nadal. L'escola no em permet llegir amb l'alegria que pretenia i he tingut de tornar a la lectura de moltes menys pàgines diàries. De fet a penes havia tocat aquest El crit de l'òliba de Patricia Highsmith i no vaig poder participar en el debat de dilluns. Un assetjador és sorprès per la dona assetjada en un allunyada caseta d'un poble nord-americà i s'estableix entre ells una peculiar relació. La noia s'enamora d'ell, però en canvi les intencions de l'home no tenen res a veure amb el que ella creu. El tema es complica quan apareix el promès de la noia i l'ex-dona de l'home, de manera que la parella es veu involucrada en un afer estrany on tots tenen alguna cosa a dir. El promès intercepta l'home (ara ja no seria assetjador, sinó mig "parella" de la noia), es barallen, i el primer desapareix pretesament riu avall víctima dels cops rebuts per la trifulca. Tot apunta que malgrat la legítima defensa, l'antic promès podria haver estat mort de forma involuntària. No obstant, l'ombra de l'ex-dona de l'antic assetjador és, certament, molt allargada. Continua la història amb el suïcidi de la noia, víctima del seu nou amor no correspost, perquè l'home que l'assetjava no era altra cosa que la seva pròpia mort. Ostres, quina passada tot plegat. Ho trobo d'allò més interessant. La noia enamorada de la mort i la mort que va fent la seva feina. Una bona novel·la que es precipita al final, però que tampoc sorprèn en excés. 

divendres, 8 de gener del 2021

455. El hombre de la dinamita, de Henning Mankell

Quedo sorprès de nou amb el talent de Henning Mankell, el pare del mític Wallander, però també creador d'històries socials i humanes tan fascinants com aquesta El hombre de la dinamita. Oskar Johansson té el cos destrossat a causa d'una explosió de dinamita en una mina. Un narrador omniscient i desconegut va narrant la història de la vida del dinamiter. L'home viu sol durant els estius una illa escandinava i els detalls de la seva vida van apareixent i sorprenent el lector per la senzillesa de la prosa que empra l'autor. Sabem que Oskar va néixer el 1888 i era el tercer de cinc germans. La seva vida és narrada a base de completar un trencaclosques, desordenada dintre d'un caos controlat. La mort de la persona no significa la mort del personatge i és, precisament això, el que sembla que sembla vulgui fer l'autor: acabar un puzle a partir de totes les peces disperses. Anirem comprovant com la vida d'Oskar canvia a partir de l'accident. La seva promesa acaba casant-se amb un altre home i Oskar es relacionarà posteriorment amb la germana de la primera, l'Elvira, la parella perfecta que qualsevol persona desitjaria. Durant tota la seva vida el dinamiter serà un obrer, cap persona extraordinària segons ell, una qüestió que el narrador es permet discrepar. El narrador parla del protagonista com si aquest fos un iceberg, on només pots veure la part superficial i et perds la més important, la que està submergida. El narrador destaca contínuament les profundes idees polítiques d'índole socialista de l'Oskar i aquella il·lusió perenne que el món sempre pot canviar. El dinamiter viu sense heroismes, té família que veu de quan en quan, fills que es tornen conservadors i serà un home que morirà rodejat dels seus pensaments més íntims. Després d'haver llegit aquesta novel·la, la primera que va escriure l'autor suec, entenc més clarament el doble concepte literari que Mankell va llegar al món: la novel·la negra i la novel·la social. Tots els llibres que he llegit de la segona versió són extraordinaris i tan humans que m'atreviria a dir que m'agraden més que els primers.

dimecres, 6 de gener del 2021

454. Si això és un home, de Primo Levi

Tot comença quan em torno a inscriure al Club de Lectura de novel·la italiana de la Biblioteca de Tarragona. El llibre proposat és La treva de Primo Levi, segona part de Si això és un home. De veritat que crec que és un encert aquest llibre perquè em permet conèixer la primera part que fa tant de temps que tenia ganes de llegir. El cas és he anat per feina i aquí estem, patint i rememorant la repugnància del nazisme. 
La història d'un jueu italià que entra al camp d'extermini d'Auschwitz et transporta a la miserable vida d'un empresonat al Lager. La gana, la brutícia, el treball dur, la brutalitat, la cruesa,... tot es posa de manifest en aquest relat escrit en primera persona (fins i tot del plural) que et fa bullir la sang. El pres 174.517 afronta la mort a diari acompanyat dels altres companys, aferrant-se nostàlgicament a pensaments que inexorablement són cada cop menys optimistes. El narrador descriu com són les estades al barracó de l'hospital, on només hi ha dues opcions: curable o carn de crematori. També coneixem com es viuen les terribles nits i com els somnis torturen capritxosament les seves ments. Però, val la pena recordar aquest infern per a la posteritat? Estem en condicions de respondre a aquesta pregunta afirmativament. L'autor fa una anàlisi sociològica on relata quines són les opcions reals de sobreviure en un camp d'extermini i quin és el millor camí a seguir per tal de fer-ho. Fora d'aquell horror hi pot haver un món just, i és aquesta premissa per la qual pot valer la pena continuar amb vida i aguantar com sigui.
Destaco, com diu el mateix autor a l'apèndix, el llenguatge serè i sobri del testimoni. Levi trasllada als lectors el paper de jutges, i per aquest motiu no cal influir-los emocionalment sota cap concepte. Els fets objectius contenen prou càrrega emocional per ser imparcialment avaluats.
Un llibre que no em sorprèn, coneixem tots la barbàrie fastigosa del nazisme, però que cal anar recordant sempre. No hi ha res més patètic que la banalització del nazisme.

dissabte, 2 de gener del 2021

453. El amor de Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Erika és una noia tímida i solitària que viu amb el seu pare vidu i la seva germana. Un dia rep impulsivament un sentiment que la trasbalsarà de valent: l'amor. Ell és violinista, ella pianista i les circumstàncies els són propícies per coincidir en un duet interpretatiu. El llenguatge musical és el camí d'entrada que seguirà amb un passeig vespertí fins la llar de la noia. I així durant tots els vespres freds d'hivern, on sentiments humans s'esvaeixen en un de sol i esdevenen amor pur. Bellesa, sensibilitat i puresa es barregen en una relació que és còmplice amb l'espiritualitat i que per aquest motiu tindrà la seva especial peculiaritat. L'amor ha penetrat a través de la sensualitat musical i ara ella, aliena a la resta de la societat, és presonera de la seva pròpia ànima. Una tarda ell toca una melodia tan extraordinària que ella absorbeix de tal manera que queda extasiada. Pràcticament rep un clímax emocional tan fort que es desmaia. De seguida s'interpreta que l'amor que sent Erika no és pel violinista persona sinó per la música que ell interpreta. Involuntàriament es produeix entre ells una lluita entre l'art i la passió interna, com si existís una incompatibilitat entre la música que flueix de l'esperit per una banda i l'enamorament humà per l'altra. En aquest traspàs del misticisme de l'amor a la sensualitat física es produeix el caos en la persona d'Erika, la qual fugirà desesperada del previsible contacte carnal que li demana el noi. Comença Erika un període intens de reflexió (jo m'he perdut una mica, la veritat) sobre l'essència dels seus sentiments, de nostàlgia i d'indefensió emocional. 
Un relat curt però absolutament carregat de literatura de la més brillant. No obstant l'he trobat excessivament complicat de desxifrar, ja que l'autor treu tota l'essència possible de l'ànima de la protagonista. Quina habilitat més sublim la de l'Zweig per analitzar tan minuciosament la psicologia de la feminitat. Increïble.