dimarts, 31 de desembre del 2019

342. 7 Relats d'Intriga i de Ficció, de Manuel de Pedrolo

Tanco un pletòric any 2019 de lectures amb un total de 115 títols llegits, una xifra bonica, però que et fa adonar de la magnitud literària i del poc temps vital de que disposem per  a llegir tot el que ens agradaria. Ho faig amb Pedrolo, per qui si no?
7 Relats d'Intriga i de Ficció és un llibre senzill que em situa de nou en l'atmosfera pedroliana creada pel gran mestre de les lletres catalanes. En realitat només he llegit 5 (els cinc primers), ja que els dos darrers podríem dir que els he re-llegit (els coneixia d'un altre recull). 
El primer conte porta per títol "L'origen de les coses" i és fascinant. Uns viatgers es perden al mig de la tundra en un viatge en autobús. La pèrdua del guia i el fet que s'esgoti la benzina crea una situació inesperada de supervivència. S'organitzen tan bé com poden per a sortir-se'n, però només un dels viatgers serà el veritable "guanyador" de tot plegat. "Àngels al bar"  descriu la misteriosa aparició i encontre d'un vell propietari d'un bar amb un parell d'individus quan l'establiment ja està tancat a trenc d'alba. A "Impunitat" trobem una interessant disputa entre un novel·lista i un policia sobre la diferència entre la realitat i la ficció. Ho fan a través d'un sorprenent cas, el de "L'habitació tancada", on apareix un cadàver reclòs en un espai tancat inaccessible i obert a diverses hipòtesis, totes d'allò més inversemblants. "Transformació a la ciutat" narra el curiós cas d'un home que va creant i transformant els carrers a mesura que els dibuixa al seu quadern. Finalment, a "Les civilitzacions són mortals" s'explica la desaparició de la societat (persones i carrers) des d'una versió misteriosament apocalíptica on una parella es converteixen en els únics supervivents. Com deia, els dos darrers contes ja els coneixia, "Pedres a la meva teulada" i "El cens total", dos relats que tanquen el present recull (i el meu any literari). Tots dos són extraordinaris i un exemple claríssim de la majestuosa, prolífica i brutal imaginació del mestre de l'Aranyó. 
I fins aquí, les meves 115 lectures del 2019. Esperem igualar o superar la mateixa xifra l'any vinent que comença en unes horetes. No serà fàcil, però bé, tampoc cal preocupar-se massa.

diumenge, 29 de desembre del 2019

341. Draconis Ladonis, Llibre de meravelles, de Jordi Folck

Resultat d'imatges de Draconis Ladonis, Llibre de meravelles de Jordi FolckInicio la lectura de Draconis Ladonis, Llibre de meravelles de Jordi Folck per fidelitat i lleialtat literària. La dificultat rau en la incomprensió que em causa llegir el gènere fantàstic, (vaja, que no acabo de copsar fàcilment els elements "imaginaris" que flueixen de la ment d'un escriptor d'aquest tipus de novel·les). Malgrat això, millora l'expectativa que el mestre Folck recordi d'entrada els mites grecs, referents obligatoris per a qualsevol amant de la cultura. De nou, l'autor escriu un advertiment que directament va al centre de la diana de la provocació: Aquest circ no és per a idiotes! Aquest és un exemple del tipus de comentari que més m'agrada i que em fa témer quan m'enfronto al Jordi, acusació directa als lectors ganduls que els envia a mirar la tele si els llibre no els agrada. (Ara és quan et sents pressionat i no t'atreveixes a reconèixer si t'ha agradat o no la novel·la).
El text s'inicia amb un relat breu en format de gènesi bíblica, amb els seus corresponents capítols i versicles, on descobrim un possible nou origen de l'univers. Els dracs són les criatures més superiors de la terra, per damunt de l'ésser humà, el qual conviurà pacíficament en aquest paradís terrenal. Tot acabarà quan la maldat humana superarà la bondat innata i l'estupidesa s'imposarà sobre el bé comú. D'alguna manera naixerà la bestialitat humana i la creació es convertirà en un absurd (com si els déus haguessin deixat en mans d'uns inútils una màquina perfecta). Sorgeix l'habitual pensament folckià de lamentar-se de l'arrogant comportament humà envers la meravella del món creat i el poc respecte al seu propi intel·lecte. 
Continua el llibre en un divertidíssim episodi on he rigut molt a partir d'una gravació de la pel·lícula "Hèrcules" on un drac de 44 caps és contractat per fer d'actor secundari. Es tracta d'una part excel·lent de narrativa d'humor, barrejada amb episodis ficticis basats en la mitologia grega. Unes quantes pàgines molt divertides, que esdevenen una manera més que acceptable d'apropar els mites hel·lènics al potencial lector jove (com a mínim d'informar-los que van existir). El llibre continua amb una mena de segona part on la imaginació de l'autor de fantasia flueix com un riu desbocat sense aturador: la gran i prodigiosa història del drac explicada per ell mateix. Aquí és quan m'he aclaparat i m'he perdut pel camí. Lamento no haver pogut acabar les darreres pàgines, però una sobredosi de fantasia em col·lapsa i no voldria que em passés. Així doncs, ja van vuit títols del Jordi Folck!

dissabte, 28 de desembre del 2019

340. Tres vegades a l'alba, d'Alessandro Baricco

Resultat d'imatges de Tres vegades a l'alba d'Alessandro BariccoAcaba l'any 2019 amb lectures de darrera hora i buscant temps de sota les pedres. Miraculosament he trobat Tres vegades a l'alba d'Alessandro Baricco un llibre dividit en tres relats extraordinaris, especialment els dos primers. La prosa de l'italià sempre m'ha agradat i els llibres, breus però consistents, sempre van carregats de continguts. En aquest cas les tres històries parteixen d'un marc comú: un hotel als afores de la ciutat en les hores prèvies de la sortida del sol. 
En primer lloc una dona i un home es troben a les portes de l'establiment a les 4 de la matinada i inicien una peculiar conversa en la qual l'angoixa de l'home conviu amb l'actitud descarada de la dona. Res és el que sembla i acabes amb un Oh! final d'allò més sorprenent. A continuació arriba una jove parella a l'hotel mostrant una actitud "indecorosa" als ulls del lector innocent. El conserge protagonitzarà un episodi inesperat on el valor de la seva experiència prendrà un paper important en el desenvolupament de la història. Finalment, en el tercer relat, una policia a punt de jubilar-se fugirà de l'hotel acompanyada d'un menor al qual ha de protegir i el durà a un lloc força sorprenent. 
Bé, una lectura molt ràpida però d'allò més gratificant. Els personatges te'ls fas teus de seguida en textos brevíssims i els arguments, encara que no són res de l'altre món, t'atrapen del tot pel seu misteri i t'obliguen a fer una lectura sense pauses ni interferències. Una lectura genial.

dijous, 26 de desembre del 2019

339. Lena, de Jordi Coca

ImatgeLena de Jordi Coca és un llibre que m'arriba fruit de la casualitat. El meu cunyat Toni em va dir que estava llegint en Jordi Coca i jo, sorprès, vaig pensar que semblava mentida que no hagués llegit mai al barceloní. Després resulta que el bo d'en Toni parlava de Jordi Nopca, un altre autor i periodista. No obstant, el llibre del Coca estava pendent des de primers d'any i ja "tocava". Val a dir que aquesta novel·la m'ha sorprès moltíssim, però molt (les casualitats no existien em sembla). Escrit amb un estil que m'ha encisat només llegir les primeres frases, ja sorprèn l'inici: un professor universitari marxa a Suècia on ha de trobar-se amb una antiga companya que va conèixer a Itàlia. D'aquella noia encisadora passem a una dona complexa amb un món interior difícil i turmentat. Poc a poc s'estableix una peculiar relació personal que porta el noi a descobrir l'essència més profunda de la noia. I tot això escrit amb una subtilesa i dolçor exquisides. El sexe és el contrapunt i la solució a les disputes psicològiques més internes de la noia (això m'ha costat una mica de comprendre) i que podrien portar-la a l'autodestrucció. Dues frases que mostren la descripció dels sentiments humans i que tant m'han impressionat podrien ser aquestes (entre moltes d'altres): "Hi havia una materialitat de l'ànima, una encarnació de l'impalpable que em costava d'entendre" i "El patiment de molta gent es basa en el fet de no entendre la pròpia petitesa.." Aquest és un llibre que t'absorbeix i que et genera (especialment en el meu cas) una sèrie de dubtes tan increïble que hi havia moments que barrejava la ficció amb la meva pròpia realitat. Insuperable.  

dimarts, 24 de desembre del 2019

338. 1937, de Joaquim Biendicho

Resultat d'imatges de 1937 de Joaquim Biendicho1937 de Joaquim Biendicho va ser una recomanació especial que ens va fer al Club de Lectura l'Albert Vilaró. Jo sempre que puc aprofito l'avinentesa i tiro de consells d'amics perillosament literaris. Aquest cop ens traslladem a l'any 1937 a la zona del Camp de Tarragona, tot just un any després d'esclatar la Guerra Civil espanyola. La situació social i política és molt inestable i ningú es refia de ningú. Els personatges són una colla d'habitants dels voltants de l'ermita de La Pineda de Vila-seca, de manera que vulguis o no, són gent d'allò més propera a mi. Destaca poderosament la descripció d'un moment de la nostra història en un lloc tan proper, un fet que m'ha produït que llegís amb interès absolut pel fet de reconèixer espais i llocs tan habituals de la meva vida. La novel·la de l'autor tarragoní és una amalgama d'episodis diversos que giren al voltant d'una família de la zona. Des de la seva perspectiva es succeiran diferents situacions pròpies d'un estat en guerra on encara ningú ha perdut ni ha guanyat, però que ja es preveu que les conseqüències generals seran catastròfiques. Realment se m'ha fet molt curt (és un llibre curt), però la sensació de conèixer més dades o detalls del moment m'hauria ajudat a completar més la imatge general que m'estava creant. Una situació serà definitiva i donarà misteri a la quotidianitat: la descoberta d'un avió i d'un paracaigudista alemany sobre els pins de La Pineda. Magnífica imatge, pura imaginació que et descriu l'absurditat de la guerra, on el cos d'un home rau penjat d'un arbre perquè està massa amunt i no hi ha ni temps ni logística per baixar-lo. Gran recomanació i descoberta. Gràcies Albert.

dilluns, 23 de desembre del 2019

337. Off the record, de Xavier Gual

ImatgeOff the record de Xavier Gual és la lectura adequada per aquests dies de Nadal on et vols endinsar en una aventura que t'enganxi i que no et demani massa compromís acadèmic. Vas llegint i t'ho vas passant pipa, perquè és una novel·la trepidant que "passen coses" contínuament i on tot està embolcallat de misteri. Un regidor d'urbanisme d'un poble coster mor sobtadament d'un atac de cor quan està a punt de dimitir. La protagonista de la història és una jove periodista que està començant en aquest difícil món de la informació i topa amb diversos conflictes professionals, morals i ètics: el codi deontològic, l'opció Off the record, les pretensions d'informar/investigar/denunciar, les corrupteles que tot ho toquen, etc... Com a jove inquieta que és (i enamorada de la seva feina) va a per totes i amb un coratge propi del seu tarannà no es deixarà vendre a qualsevol postor. Ella anirà desvetllant misèries i més més misèries del món polític i urbanístic del marc local on treballa. La veritat és que tothom està "emmerdat" fins al coll i la novel·la pren un caire de crítica mordaç contra un sistema establert que sembla que està cimentat fins als fonaments en una societat que viu en la inòpia. Lectura entretinguda sense cap dubte, però que et deixa el mal gust de boca de pensar que tot està basat en fets reals. No ho diu el llibre, ni l'autor, però sóc una persona (com molts) que sent certa repugnància pels individus sense escrúpols que es defineixen com a empresaris i són uns autèntics cafres del nostre sistema econòmic. M'agrada molt la novel·la també per la descripció dels detalls que fa sobre la vida del periodista, una tasca que he descobert dura i complicada davant d'un món tan embrutat, difícil i carregat d'interessos partidistes i personals. Per sort, la novel·la acaba... (i fins aquí puc explicar). Bé, un títol més que cau dels Llibres del Delicte i que suma un actiu més al meu humil catàleg de lectures. Continuo pensant que en Marc Moreno és un home amb molt bon ull literari. 

diumenge, 22 de desembre del 2019

336. Amok, d'Stefan Zweig

ImatgeQuina lectura més excepcional per a un diumenge a la tarda de pre-Nadal. El relat de l'autor austríac ens porta a la coberta d'un vaixell on el narrador es trobarà amb un misteriós personatge que li explicarà una història d'allò més increïble. Un metge que desenvolupa la seva tasca professional al bell mig de la selva del sud-est asiàtic rep la visita d'una bonica jove anglesa que li demana que li provoqui un avortament. L'home, posseït per un estat de bogeria transitori que ell contempla com a l'Amok, demanarà un intercanvi sexual per dur a terme semblant acció. Ells s'hi nega i busca un altre mètode per fer l'avortament, tot buscant una mena de medicina alternativa dels nadius i que la durà a la mort. El metge embogeix encara més i posa de relleu els seus sentiments més contradictoris d'amor i odi, de passió, de por, angoixa màxima, i, sobretot, molta culpa. Una lectura apassionant que situa a Zweig en un dels autors que més m'han atrapat en els darrers temps, amb una literatura deliciosa i una descripció de les passions i els defectes humans digne dels més grans de les lletres. He quedat tan enganxat que he passat la tarda llegint poc a poc, sense cansar-me, gaudint cada línia com si estigués vivint jo mateix les sensacions del protagonista. Reflexions de tipus categòric, conceptes sobre el deure i els seus límits, la justificació dels propis actes i la solució final: la finalitat màxima de l'existència que no és altra que la pròpia mort. Gaudi màxim de diumenge tarda.

dissabte, 21 de desembre del 2019

335. La força d'un destí, de Martí Gironell

Resultat d'imatges de La força d'un destí de Martí GironellReconec que tenia moltes ganes de llegir La força d'un destí de Martí Gironell, encara que per motius que ara no venen al cas havia posposat aquesta lectura. Amb en Gironell tenia certs contactes per les xarxes que vaig aturar arran del premi literari que va aconseguir per aquest llibre. Va tornar-se un personatge molt mediàtic i jo sóc més de persones properes. De fet va ser molt proper i agradable amb mi en les meves primeres ressenyes, però després del premi ja no calia que lectors humils com jo en parléssim massa. Un cop acabada l'allau de bones crítiques, promocions i lloances d'aquest llibre m'han vingut ganes de llegir-lo i reconec que m'ha agradat molt. L'argument està molt bé, un jove català d'origen càntabre s'escapoleix de la guerra civil espanyola i aconsegueix arribar als Estats Units. Pròfug i d'alguna manera indocumentat, aconsegueix quedar-se al nou país amb nom nou i perspectives noves. Poc a poc va perseverant i lluitant per un destí carregat d'èxits, perseguint-los sense mirar enrere, triomfant com cal. Entra el meu gran dilema personal sobre qui és un veritable triomfador a la vida. Tota la vida m'he anomenat un perdedor, precisament perquè sempre he tingut clar que els guanyadors i triomfadors són les persones fetes a elles mateixes sense saber que van deixant víctimes pel camí. Molt bé, has triomfat, però has abandonat els fills, la família, la parella o fins i tot les aficions. Amb tot això també es perd la felicitat. L'objectiu és "trobar el punt intermedi" com molt bé diu l'autor en un del passatges del llibre. Per altra banda el context i el marc de l'argument estan força bé. Trobo una mica exagerada l'amalgama pintoresca de personatges reals que apareixen, però en general he gaudit d'una molt bona lectura.

divendres, 20 de desembre del 2019

334. El hombre de los círculos azules, de Fred Vargas

Resultat d'imatges de El hombre de los círculos azules de Fred VargasDesprés de llegir El hombre de los círculos azules de Fred Vargas he hagut de pensar una força estona si m'havia agradat, si l'havia entès i si tenia ganes de llegir algun llibre més de l'escriptora francesa. Entendre'l sí, encara que l'argument és excepcionalment embolicat i sovint havia de tirar de memòria. Un home es dedica a dibuixar cercles blaus amb guix que va repartint pels carrers de París. Cada cercle inclou un objecte sorprenent al seu interior, cada cop una mica més "preocupant" que l'anterior: des d'una senzilla cadira (o alguna cosa similar), a un gat mort i, finalment, una sèrie de cadàvers de forma correlativa. L'inspector encarregat del cas és un tal Adamsberg, un home especial (per allò de tenir una personalitat determinada) i carregat de fantasmes mentals (normal en aquest estil de novel·les, vaja). Com sempre les pistes i els detalls es succeeixen i arriben a una resolució bastant insòlita. Aquí entrem en la qüestió sobre si m'ha agradat la novel·la... doncs crec que no massa, la veritat. Potser tenia les expectatives molt altes i la novel·la no les ha assolit gaire. Sobre si seguiré llegint aquesta escriptora, crec que sí ho faré, encara que la cotització ha baixat una mica. Precisament avui he comprat un altre títol (que casualment ja tenia) i ara quedarà allà esperant. Començo la darrera part de l'any amb les vacances de Nadal i amb algunes lectures sensacionals esperant a la tauleta. Som-hi!

diumenge, 15 de desembre del 2019

333. La Cuinera, de Coia Valls

Resultat d'imatges de La Cuinera, de Coia VallsComenço la meva opinió tirant potser de blasfèmia literària (espero que si algun dia la Coia Valls llegeix això em perdoni): aquest llibre m'ha recordat molt algun dels llibres de la Isabel Allende, on el personatge principal és una noia jove que ha d'obrir-se camí en una època i en una societat molt adverses. Per tant, dona jove emprenedora que ha de lluitar contra els privilegis d'una societat estructurada per classes i on el seu paper es resumeix a un rol merament secundari i testimonial. Constança arriba a Barcelona procedent de Lima a finals del segle XVIII i es troba en una mena de "ciutat en construcció", on les dificultats polítiques i les diferències socials estan a l'ordre del dia. Constança coneix gent i ambients diversos, des de l'alta societat fins als barris més baixos i denigrants de la ciutat. Allà conviurà amb nobles d'alt llinatge i amb humils i coratjosos joves revolucionaris. Poc a poc la noia va superant els obstacles que es va trobant a la vida i serà mitjançant el seu talent més preuat: la cuina, que s'anirà fent un nom i la seva vida quedarà lligada per sempre més a aquest do. D'aquesta manera pot fer-se a ella mateixa i determinar amb el seu caràcter els designis del seu propi destí. Valenta i coratjosa, coneixedora de les seves armes, utilitzarà fins i tot la seducció (sense massa pudor ni escrúpols), per assolir les fites marcades. En definitiva crec que és una novel·la magnífica en el marc i en l'ambientació, però que no m'ha atrapat amb aquella contundència que a priori m'havia pensat. Potser perquè m'ha recordat massa a alguna de les novel·les de l'escriptora xilena que he mencionat abans. Em plau enormement haver trobat aquest estil de novel·la en català i escrita per una de les nostres i estic força satisfet de la seva lectura.

dissabte, 14 de desembre del 2019

332. Natura, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de natura olga xirinacsEm resulta impossible fer una ressenya sobre un llibre de poemes, així que faré una breu explicació sobre el motiu de la meva lectura de Natura d'Olga Xirinacs. Tot va començar amb la xerrada de l'escriptora tarragonina a l'escola amb motiu de la inauguració del curs del Club de Lectura. Allà l'Eduard ens va explicar que Ganzell editaria el darrer llibre de poemes de l'Olga, i per tant, davant d'aquesta primícia i dels nous vincles establerts amb ells, alguns dels membres del Club van acabar anant a la presentació del llibre a La Capona. Com que sóc una persona amb sort (de vegades molta sort), un amic que va assistir a la presentació em va regalar un exemplar. L'editor del llibre i la persona que em va regalar el llibre són especialment estimades per a mi i, per tant, llegir aquest poemari es va convertir en una lectura primordial.
Poc a poc he anat llegint els poemes, alguns d'ells més d'un cop i de dos. Evidentment que cadascú pot fer una lectura particular dels poemes i que estem en terreny obert a tot tipus d'interpretacions. Crec que els darrers anys he llegit només un parell de llibres de poesia: el de la Rupi Kaur i aquest. Sobre aquest diré que m'he trobat molta natura (amb un excepcional domini semàntic de l'autora sobre vocabulari "ambiental" en català: flors, plantes, animals... una passada, certament) i ...bastanta mort. Potser massa mort pel meu gust. Entenc que quan arriba un moment de la teva vida quan intueixes la mort apropar-se veloç i si ets una persona tan intel·ligent com l'Olga Xirinacs, els dubtes, les sensacions, els records, els comiats i les angoixes floreixen con les plantes que neixen i moren davant dels teus propis ulls. M'han agradat molt els poemes que formen un grup temàtic propi (Cementiris de muntanya 1-7), un poema espectacular sobre la situació política actual (Els fills de casa) i un poema epíleg que m'he pres com un veritable comiat vital. Massa trist, potser..., especialment per a un vitalista activista com jo.

dissabte, 7 de desembre del 2019

331. Totes les bèsties de càrrega, de Manuel de Pedrolo

Resultat d'imatges de totes les bèsties de càrregaTotes les bèsties de càrrega és un  dels llibres de Manuel de Pedrolo que encara no havia llegit. De nou una sorpresa per la qualitat i la duresa del tema, l'estil i l'argument d'una història que barreja la distopia en una versió kafkiana d'una societat casualment massa similar a la que es trobava l'autor el 1965. No he consultat res per la xarxa sobre aquest llibre, per tant la meva reflexió és particular i està allunyada de qualsevol cànon acadèmic. Llegir aquesta història és caure en un entramat aclaparant de burocràcies, angúnies, sensacions d'ofec i d'opressió constant. L'atmosfera de la societat present aniquila qualsevol intent de llibertat individual i la persona es converteix en menys que un simple número. He quedat esgotat de passar pàgines on una gestió burocràtica et porta a una altra, així, sense aturador, i amb la sensació que el protagonista principal està atrapat en un carreró sense sortida. De vegades naveguem per l'absurd, tan absolut  que faria gràcia i tot (si no fos tan trist). La lectura em recorda tant els llibres de Kafka, i coneixent una mica en Pedrolo podria arribar a afirmar que aquest és el propòsit que es va marcar realment l'autor, una distopia kafkiana de ple dret en el marc del present contemporani: el franquisme, els seus còmplices i els seus supervivents que li fan el joc. No serà fins al final que apareix certa resistència, als darrers capítols, encara que molt afeblida pel poder de l'aparat estatal. 
L'estructura del llibre s'inicia amb un ordre peculiar on els capítols s'enumeren correlativament seguint un ordre 0 (1), 1 (2), ... 12 (0) com si el llibre fos un cercle tancat. El darrer capítol versiona el primer, però s'entén que que en darrer terme tots som les víctimes de la nostra pròpia existència. Pedrolo ha creat un llibre que t'ofega i que et cal acabar per sobreviure. Una peça de valor literari bestial, però que cal trobar el moment adequat per a la seva lectura. Dur, però necessari.

divendres, 29 de novembre del 2019

330. La casa cantonera, de Sílvia Alcàntara

ImatgeDues germanes es retroben a la vila natal dels seus orígens per tal d'assistir a l'enterrament de la mare. Han passat molts anys i les vides de totes dues han canviat molt. Irene i Marina reviuran un episodi "amorós" on el Lluís de ca l'Oliva hi va tenir un paper força destacat vint anys enrere. El noi es va embolicar amb les dues germanes al mateix temps i la més jove va marxar sobtadament i embarassada cap a Barcelona, on va refer la seva vida. El passat de la família i del poble torna a les seves vides obrint totes les ferides possibles. El paper d'enllaç que relaciona el present i el passat el protagonitza una antiga veïna, la Roseta, que coneix des del primer moment massa secrets desconeguts per tothom. "No remenis el passat" és la frase que resumeix millor l'argument d'una teranyina d'allò més enrevessada. Durant tota la trama es barregen episodis actuals amb velles situacions que ajuden a entendre què va passar en el seu dia i quines conseqüències han portat en el futur. A conseqüència de la mort de l'àvia està escrit que la casa cantonera ha de ser derruïda i amb ella, d'alguna manera, tot el que allà dins va succeir. Abans, però, la família trobarà una carta manuscrita de l'antic propietari i espós de la Roseta que pot enrarir encara més l'ambient.
Un llibre breu, a priori senzill, però una construcció literària de primer nivell. Es tracta d'una d'aquelles novel·les breus, però segons com t'ho miris, d'una complexitat màxima. Segona novel·la que cau de la Sílvia Alcàntara, reconeguda escriptora i autora de la famosa "Olor de colònia".

dimarts, 26 de novembre del 2019

329. Llibre d'encanteris de la vella Taràndula, de Jordi Folck

Resultat d'imatges de Llibre d'encanteris de la vella Taràndula de Jordi FolckLlibre d'encanteris de la vella Taràndula de Jordi Folck té un al·licient afegit que és un autèntic actiu: la meravellosa maquetació, estructura estètica del llibre i les il·lustracions d'Agustín Comotto. A efectes pràctics la història m'ha recordat un conte més aviat infantil que juvenil. Amb en Folck mai saps què llegiràs, i per tant, no hi ha dubte que en aquest cas la novel·la d'en Jordi és un bon llibre per a nens. Un nen porta la seva millor joguina a l'escola el primer dia després de les vacances de Nadal. Aquesta pràctica encara la fem a l'escola i pot presentar situacions com la que el llibre descriu amb la peculiar sensibilitat de l'autor. En Tomàs, el típic nen abusador i de professió "trencador de joguines alienes" farà malbé el cotxe de policia teledirigit que portava el primer. La venjança serà el punt de partida de la resta de la història. Un vell llibre d'encanteris de l'avi serà l'arma que desencadenarà una guerra "màgica i terrible". Realment el que més crida l'atenció, especialment si el lector és un adult com jo, és la bellesa absoluta de les il·lustracions que acompanyen el text. La lluita entre el Bé i el Mal entra en joc i el nen i una vella bruixa lluitaran per posseir el llibre dels encanteris. Destaca de nou la brutal imaginació de l'autor, que és capaç d'imaginar mil i un encanteris possibles. Aquell qui posseeixi el llibre dels encanteris té el poder il·limitat de fer el Bé o el Mal, i per això és tan important que qui sigui l'amo del poder sigui un dels bons. Bé, potser les coses no anaven per aquí, però jo he fet aquesta lectura. Gràcies Jordi, ...ja van set llibres teus! I com ja he dit algun cop, hi ha un llibre de Jordi Folck per a cada persona!

divendres, 22 de novembre del 2019

328. Putas a la fuerza, de Moisés Peñalver

Putas a la fuerza de Moisés Peñalver era un llibre pendent que no havia llegit perquè no en tenia cap ganes. Evidentment que el tema no em venia gens de gust, ja que conèixer històries reals de patiment màxim no és el tipus de lectura que busco. Així i tot em vaig posar a la feina perquè bàsicament demà em trobaré amb el bo d'en Moisés i volia portar els deures fets. 
Bé, un cop acabat el llibre puc manifestar que les sospites eren del tot certes. La prostitució forçada és repugnant i t'omple de ràbies. El llibre recull un seguit d'episodis viscuts ens primera persona de noies de països humils que, amb falses ofertes de treball, viatgen a llocs com Espanya per tal d'exercir de prostitutes. Cada cas és més patètic que l'anterior i anar fent. La part final del llibre en Moisés la dedica a fer un repàs informatiu sobre legislacions europees i d'alguna manera ofereix un bri d'esperança localitzant i donant a conèixer entitats socials de suport a dones que es troben en aquestes lamentables situacions. 
Un llibre d'aquells necessaris per conèixer realitats, que per dures que siguin, et presenten la part més fosca de la humanitat. Acabo amb un certa sensació d'angoixa i de tristesa que sap greu, però que pot ser-me útil per sentir empatia si algun dia he de trobar-me amb algú que hagi passat per això. Bé, demà podré conversar una mica amb l'autor i segur que aprofundiré en més detalls.

dimecres, 20 de novembre del 2019

327. Cendra per Martina, de Manuel de Pedrolo

Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo és una de les habituals peces d'alta literatura del mestre de Tàrrega. Un triangle amorós datat als volts de 1951 a Barcelona i explicat, més aviat versionat, per cada un dels seus vèrtexs. Tot comença quan abans de la Guerra Civil una parella acaba el seu festeig a conseqüència del conflicte bèl·lic. Malgrat les primeres cartes (lletres) entre ells, de sobte es trenca la comunicació i sembla que el noi ha mort al front. La noia refà la seva vida i es casa amb un home (un pocapena) que no estima. Passen els anys i el jove, que no havia mort al front, troba per casualitat a la germana de la noia, la Martina. De seguida s'enamoren i estrenen un festeig d'allò més romàntic. Tot s'espatllarà quan la primera noia (la Júlia) descobrirà el nou xicot de la Martina (l'Adrià) i s'encendrà un joc passional que acabarà com el rosari de l'Aurora. Tot això ho explico pel damunt per si algun dia tinc ganes de recordar de què anava aquest espectacular llibre narrat des de cada una de les perspectives dels protagonistes. L'Adrià, la Júlia i la Martina viuen una història d'amor descrita amb el mestratge de l'autor que fa que cada pàgina sigui extraordinària. No es tracta d'un anar i venir d'accions espectaculars, aquesta és sobretot una novel·la psicològica de primeríssima qualitat. Pedrolo va al detall de les emocions i fa un exhibició de talent que et deixa esmaperdut. Bé, un altre títol del mestre i anar llegint i sumant fins al final. Per cert, el llibre 100 de l'any!

dimarts, 12 de novembre del 2019

326. Cuerpo extraño, de Robin Cook

Resultat d'imatges de Cuerpo extraño, de Robin CookEstic molt satisfet de la lectura de Cuerpo extraño de Robin Cook, perquè també sóc fan dels thrillers mèdics. No ho puc evitar, m'agrada quasi tot el que està escrit... (menys els fulls d'instruccions, aquests no els puc suportar). Feia temps que volia saber de què anava aquest "cos estrany" i m'ha resultat fascinant. Resulta que existeix un turisme mèdic que mou milions de dòlars i que està relacionat amb viatges de gent de classe mitja cap a països emergents. Allà existeixen hospitals privats que atenen malalts o operen quirúrgicament tots aquells que al no tenir assegurança mèdica al seu país busquen les opcions més adequades per a les seves minses butxaques. Com tot en la vida, això fa que les institucions mèdiques nord-americanes vegin perillar els seus ingressos a causa del transfuguisme mèdic. Aquest és un fet curiós per a la nostra ment europea, on la seguretat social és pública i aquestes coses no passen. Per tant, algú organitza una estratègia per rebentar el negoci indi i acabar amb el turisme hospitalari al país del Ganges. La novel·la és simple, però com he dit abans, sorprent força a algú com jo a qui li costa imaginar que la teva salut estigui en mans privades. La qüestió és causar alguna mort "accidental" entre els clients nord-americans a l'Índia i crear una imatge de perill si et pensaves que t'anaves a estalviar diners. Entretinguda, ràpida i veloç lectura que tanco en pocs dies i que em deixa a un títol per a assolir el centenar de llibres d'enguany. La típica lectura de llibre nord-americà fàcil que no aporta massa, però que et distreu força.

dimecres, 6 de novembre del 2019

325. Misery, d'Stephen King

Resultat d'imatges de Misery d'Stephen KingMisery d'Stephen King no és un simple bestseller, és una peça d'alta literatura. Em sorprèn molt, perquè esperava una pel·lícula de terror i m'he trobat una història psicològica de primer nivell. Un escriptor de novel·les romàntiques molt comercials (i de dubtosa qualitat) queda atrapat a l'interior del seu cotxe al mig de la neu i és rescatat per una peculiar infermera. La senyora té cura de les seves malmeses cames trencades, el medica i l'allita de forma respectuosa. Res és el que sembla i l'Annie Wilkies resulta una dona furibunda, agressiva i especialment interessada en els llibres d'en Paul Sheldon, que així és com s'anomena l'escriptor. A partir d'aquí el joc és espectacular, amb estires i afluixes de caire absolutament psicològic que serviran per a que l'home escrigui la seva millor novel·la.
Realment estem parlant d'un llibre digníssim per a fer un debat, que és el que passarà ben aviat amb els companys del Club de Lectura de l'escola. Ara mateix no he estudiat amb profunditat els temes secundaris de l'argument, però estic segur que en parlarem i serà una trobada magnífica. La idea de l'escriptor controlat pels lectors, l'obsessió, la paranoia, el terror (no massa terrible en aquest cas), l'angoixa, la dependència,... tot un seguit de temes menors que conformen una història excepcional. Per suposat que m'han vingut ganes de debat i de compartir opinions amb el nostre equip. Em queda donar-li unes quantes voltes prèvies a tot plegat i revisar bé l'anàlisi acadèmica. De moment, el sabor de boca és magnífic i no sé ni si tinc ganes de veure la pel·lícula.

diumenge, 3 de novembre del 2019

324. Trucades des del cel, de Jordi Folck

Resultat d'imatges de Trucades des del cel de Jordi FolckComenço Trucades des del cel de Jordi Folck el dia de Tots Sants de 2019, un dia escaient del tot i l'he acabat avui diumenge dia 3. L'entranyable nonno d'una família italiana de Nàpols mor relativament jove als 62 anys, tot deixant la lògica sensació de tristesa latent en la seva família. Abans de morir, però, va deixar escrit que l'enterressin amb el seu inseparable telefonino, una mena d'homenatge a la seva tasca terrenal d'operari telefònic d'una gran empresa de comunicacions. Així doncs, l'home prendrà a l'altra vida un aparell tecnològic que podria posar en contacte la vida terrenal amb el més enllà desconegut...
Com és un habitual en els llibres d'en Jordi Folck de seguida arriben els homenatges als més grans escriptors de la literatura universal. De fet, tots ells viuen feliços al paradís, creant i escrivint amb aquella passió pròpia de les vocacions inquietes. Amb l'arribada d'en nonno Giambattista trobarem al cel l'elit de la cultura, però com ens anuncia clarament l'autor "advocats, polítics i banquers (i editors) estan a l'infern". Mordaç i punyent, l'autor tira de d'ironia per posar cadascú al seu lloc. A diferència de la terra, el cel és el paradís de la bondat, la meravella i la bonhomia. Insisteix l'autor en fer una descripció contundent del comportament terrenal, "on tothom es dedica a rebentar l'altre amb gelosies, enveges i mentides"... Cert, hi estic d'acord, però també són maneres de veure-ho. Potser sóc massa innocent, però personalment encara aguanto aquestes misèries perquè també hi ha gent meravellosa que fa que la vida valgui la pena. De fet, el mateix autor ho expressa posteriorment mitjançant un personatge que no desvetllo (per tot allò dels espòilers), però ja aviso que seria un referent espiritual prou potent com per fer-li cas. 
Aquest també és un llibre de moments divertits. He rigut especialment amb una de les trucades des del cel al mateix Papa i a la seva colla de cardenals. Ni més ni menys que la mítica Anna Magnani fa el paper de la seva vida!
Destaco la delicada (i dolça) fantasia amb la que l'autor descriu el cel i la fascinant discussió entre Déu i l'home sobre la mort d'un fill. Sovint he sentit la repetida frase "si Déu permet això, jo no crec en aquest Déu". Doncs en Folck s'hi enfronta i troba un raonament contundent que denota valentia i coratge per part seva. 
Un llibre bonic, una mica agosarat des d'un punt de vista teològic (interpretar o imaginar el paradís és molt subjectiu), on es parla de la mort terrenal i de la vida eterna (sí, de la vida eterna!) i amb els tocs poètics, màgics i fantàstics que tan bé domina en Jordi Folck. I com que això és un blog privat i probablement no ho llegirà ningú, que sàpigues Jordi que el dia que et conegui portaré un mínim de 10 llibres teus llegits. 

dilluns, 28 d’octubre del 2019

323. Nocturno, de Dean Koontz

Resultat d'imatges de Nocturno de Dean Koontz
Nocturno de Dean Koontz era un dels llibres de la llista que em vaig fer a finals de desembre de l'any passat. Volia llegir-lo per allò de fer cas a les llistes de llibres que un va confeccionant a la vida. Feia temps que el tenia, anys i tot, i representa una d'aquelles lectures que un pressuposa que vas passant pàgines i ja està. La cosa ha anat així, passar pàgines i poca cosa més. 
Un noi que pateix una estranya malaltia (la seva pell no tolera el contacte amb la llum) perd el pare a causa d'una greu malaltia. Tot sembla normal fins que el noi descobreix que el cadàver del seu pare és bescanviat per un altre a les portes del forn crematori. Aquest fet fa que es vagin descobrint dades sobre el seu passat, on res és el que sembla. L'argument gira al voltant d'una trama genètica, ja que la mare del noi era una antiga científica que es dedicava a experimentar en aquest tipus d'estudis. Com en una bona novel·la nord-americana (més aviat com en una sèrie), els experiments fan fallida i provoquen grans desgràcies al conjunt de la humanitat. Sembla ser que els animals amb els que s'experimentava tenen inoculats gens humans i en un procés de desanimalització o d'humanització evident, les bèsties no són tan bèsties i els humans ho portem clar. Lectura de batalla i au. No em desagrada llegir aquest tipus de llibres perquè no m'obliguen a analitzar res i un cop llegit el guardes i cap a casa. 

dissabte, 26 d’octubre del 2019

322. Hacer frente a la ansiedad, d'Edmund J. Bourne

Resultat d'imatges de Hacer frente a la ansiedad Edmund J. BourneDesprés de llegir El poder del ahora podria considerar Hacer frente a la ansiedad d'Edmund J. Bourne i Lorna Garano com a una segona part. Sempre he volgut saber si sóc víctima de l'angoixa i sembla ser que tots estem més o menys predestinats a patir moments de pors i pànics personals que aturin les nostres energies vitals. Bé, el text desenvolupa 10 claus per afrontar l'angoixa: relaxar el cos, relaxar la ment, pensar de forma realista, afrontar les pors, practicar exercici, menjar bé, cuidar-se, simplificar la vida, oblidar les preocupacions i afrontar el present.
Tot plegat un compendi probablement superficial de tractar el tema, però força interessant si no has llegit mai res abans. He trobat molts exemples pràctics de situacions que deuen ser molt freqüents en la gran majoria de nosaltres i, per tant, he pogut treure alguna conclusió útil. A part d'això, aquest llibre d'autojauda és una suma de preceptes basats en el sentit comú i en la dificultat d'afrontar les pors. Em confirma tot plegat que vivim en una societat que no és feliç, on les persones som personatges i l'essència de la nostra vida es representa amb papers que no ens pertoquen. Tot coneixement suma i m'he permès una certa ironia al twitter:
"Acabo de començar el llibre "Hacer frente a la ansiedad" i necessito acabar-lo ja mateix."

dissabte, 12 d’octubre del 2019

321. Saber decir no, de Francesc Torralba

Resultat d'imatges de Saber decir no de Francesc TorralbaSaber decir no de Francesc Torralba és el típic llibre que cal anar llegint durant la teva vida. No obstant, em pensava que el llibre treballaria més el concepte sobre COM dir no, un fet sovint extremadament difícil, i en canvi m'he trobat que anava més dirigit a al QUÈ dir no. Per aquest motiu no he trobat tan interessant el recull de reflexions de l'autor, perquè aquells conceptes als quals cal dir NO, són els evidents i els lògics de les persones que fan de l'humanisme el seu modus vivendi. No al fanatisme, al victimisme, a l'egocentrisme, a la discriminació, a l'individuaisme, al cultiu de l'aparença... òbviament em sembla lògic i no em sorprèn res haver de dir NO a tot això. Per un moment he pensat que faltava dir NO a les drogues i així tancàvem el llibre. 
No estic dient que no m'hagi agradat el llibre, (al contrari, està genial), només que en aquest cas no m'ha sorprès tant,perquè la informació que dóna és absolutament evident. Destaco la base humanista i acadèmica mitjançant la qual avalua cada concepte, però tot entra també dins de la lògica dels principis humans. He trobat a faltar el concepte més psicològic del tema, el saber gestionar aquells "No" que la vida et demana i que costen tant. Un mica de decepció, però potser ha estat error meu. De la part que m'interessava em quedo amb interessants reflexions:
- "La qüestió és poder dir no i no sentir-se culpable"
- "Dir no sense sentir-se culpable és un aprenentatge on està en joc la llibertat personal"
- " La qüestió radica en discernir on s'ha de dir sí i on no"
- "El no madur neix del fons del cor"
- "Un sí obre un camp de possibilitats"
- "No al meu jo fictici i no a la imatge que tinc projectada dels altres"

dimecres, 9 d’octubre del 2019

320. Contra Mendacium, d'Àngel-O. Brunet i Las

Contra Mendacium. El misteri dels còdexs màgics, d'Àngel-O. Brunet i Las no m'hauria de sorprendre, però en canvi, ho fa. No per l'estil, original al màxim com sempre, sinó pel marc temporal: la Tarraco Imperial en el seu moment del decliu històric. Resulta curiós i especialment interessant descobrir un moment de la història de la nostra ciutat on els romans resisteixen la "invasió subtil" dels pobles bàrbars, on el cristianisme es confon amb la davallada del paganisme local i els nous habitants "en transició" prenen el lloc dels antics i preuats càrrecs de l'aparell administratiu de l'Imperi Romà.
La trama és senzilla, però està explicada amb el peculiar toc que caracteritza l'autor. Uns còdexs màgics on es troba el programari d'una nova secta anomenada "els priscil·lians" i el robatori de mil monedes d'or són els elements clau que fan que un grup de personatges de l'època construeixin un peculiar episodi d'intriga i cert misteri. Una mena de "detectiu" contractat per un bisbe (o no), ha de descobrir qui ha pres els còdexs i on són les monedes. Però res és el que sembla i els girs argumentals es succeeixen. L'estructura narrativa embolica la troca (ho disculpo perquè amb en Brunet ja saps el que t'esperes) i es troba dividida en quatre parts que salten en el temps. 
Un llibre dedicat a la capçalera al malaurat Jordi Rovira i Soriano. Sap el destí que aquesta dedicatòria té un contundent efecte emocional en la meva humil i pobra existència.

dissabte, 5 d’octubre del 2019

319. La memòria de la Vall Fosca, de Carles Mentuy

Resultat d'imatges de La memòria de la Vall Fosca de Carles MentuyFeia dies que no llegia un Llibre del Delicte, i això que en tinc una bona pila acumulada d'aquest estimat segell. La memòria de la Vall Fosca de Carles Mentuy és una mena déjà vu d'allò més sorprenent: de la màfia calabresa passem a la "màfia pallaresa". Ha estat molt divertit descobrir que al bell mig de les muntanyes pirinenques un parell de famílies locals controlen el marro de la droga, les armes i els negocis de poca o dubtosa legalitat. 
No sé si existeix un gènere literari concret centrat en els afers de la màfia catalana o senzillament ens trobem en un exemple més de novel·la negra que tan admirablement conreen autors de casa nostra. El cas és que ha estat una lectura àgil que m'ha durat menys de 24 hores perquè si comences aquesta novel·la vas fent i no te'n canses gens. Entenc que els capítols breus i el dinamisme general de l'argument agilitzen la cosa i no pares fins que no acabes.
De l'argument poca cosa vull dir: les qüestions internes fratricides i les lluites entre bandes mafioses rivals ocupen la majoria de les situacions. Assassinats a sang freda, prostíbuls, presons, camins foscos... són el marc per on es passegen personatges prototipus de la màfia: joves inquiets amb ganes de poder, vells padrinos amb antics codis, policies embrutats, policies honrats pressionats pel sistema... Tot plegat una novel·la que m'ha agradat molt per l'originalitat del concepte, ja que sense cap mena de dubte jo això no ho havia llegit mai (com a mínim en versió catalana).
Llibre del tot recomanable, som-hi, anoteu-lo!

dijous, 3 d’octubre del 2019

318. La estrella del diablo, de Jo Nesbo

Resultat d'imatges de la estrella del diablo de jo nesboBé, doncs la típica lectura de relaxació que m'agrada tant i que llegeixo en un tres i no res. En un estiu molt calorós el cos d'una noia apareix al lavabo enmig d'un toll de sang. Amb un dels dits de la mà amputats, el cos presenta un tret al mig del cap. En breu apareixerà un segon cos i aviat un altre. Novel·la típica escandinava amb en Harry Hole en mode alcohòlic total i amb molta més intel·ligència i perspicàcia que suport físic. Com sempre, la novel·la no és gran cosa, però t'atrapa i té el seu punt d'originalitat. Els assassinats es van cometent resseguint una estrella invertida de cinc punxes, sembla ser que tot apunta a una estrella del diable. En Hole es troba emmerdat en una trama policial que ja venia del llibre anterior i que recordava força bé. La policia d'Oslo té els seus punts foscos, personatges corruptes que es dediquen a traficar armes i certes substàncies estupefaents. La veritat és que reconec que el llibre és dolent, però al mateix cop m'ho he passat pipa. Això em produeix cert desencís, perquè m'obliga a creure que llegir per a gaudir també és un plaer. De fet, és una sort que la lectura proporcioni moments de tot tipus, des dels purament culturals als més perfilats des del punt de vista de l'entreteniment. Tota la novel·la negra escandinava és semblant i té un toc atractiu que no té res a envejar amb la nostra versió de la negror. A mi m'agrada anar movent-me entre tots els mars. Llàstima que el pobre Hole estigui tan petat, perquè arriba un moment que no saps si està pitjor encara que en Wallander del Mankell.

dilluns, 30 de setembre del 2019

317. El poder del ahora, d'Eckhart Tolle

Resultat d'imatges de El poder del ahora, d'Eckhart TolleDies de pre-operatori signifiquen que vius amb cert estat nerviós. El metge anestesista era una de les visites prèvies a l'extracció de l'hematoma al damunt del nòdul instal·lat en una de les meves cordes vocals. La visita va acabar amb una prescripció ben original, un llibre, aquest El poder del ahora d'Eckhart Tolle. Segons el metge aquest llibre podia provocar un efecte immediat i molt beneficiós als perjudicis de la meva situació del moment.
Analitzar aquest llibre és molt fàcil, només cal tornar a llegir el títol. Tot deriva de l'immens poder que té el moment present que et toca viure. La resta, el passat i el futur NO existeix. L'altre gran concepte d'aquest llibre és el poder aniquilador de la MENT. Som esclaus d'una ment perversa que manipula completament les nostres emocions fins arribar a fer-nos mal psicològic i físic. Hi ha moments que l'autor et convenç plenament i t'obliga a fer una segona lectura sense més dilació. He subratllat tants conceptes que deixaré el llibre a la tauleta de nit i durant el proper mes aniré revisant diàriament alguna idea. No sé si arribaré a fer una revisió general de la meva vida per tal d'afrontar els reptes diaris, però sí que vull afirmar que els efectes que mencionava el metge anestesista són reals. Necessitava llegir que ja n'hi ha prou de tanta porqueria mental que m'esgota i m'emmalalteix contínuament. La gràcia està en trobar el mètode de desconnexió, o la rendició total, o la recuperació de la consciència. La batalla és contra la ment, la mare de l'egotisme criminal que et converteix en un titella. Molt fort tot plegat i una lectura de caire molt més psicològic que no pas espiritual. 

dissabte, 28 de setembre del 2019

316. La santa culpa, de Vicenç Mengual i Casellas

Resultat d'imatges de la santa culpa vicenç mengualArriba un dia quan la sordesa d'una filla esdevé motiu suficient per a desfer-se de la criatura en qüestió. Així ho concep el director espiritual de l'Opus Dei que regula la vida d'un matrimoni vinculat a l'Obra i resident a Castelló el 1983. La parella demana la gràcia d'instàncies superiors i de seguida arriben nous jerarques que aturen la determinació inicial i suggereixen un trasllat de la parella i la filla a terres gironines. Un cop controlat i lligat el tema, la família romandrà en un nou lloc durant els propers 25 anys. Tot anirà bé fins que, ja a Girona, el pare comença a dubtar del seu recorregut a la vida i arriba al desencís, al desengany i a la Culpa (així, en majúscules).
El possible error d'haver-se "equivocat de camí" s'instal·la en la seva ment de forma incisiva i decideix que ha arribat l'hora d'abandonar l'obra. Per aquest motiu l'home es dirigeix a la seu del director espiritual que li pertoca per tal d'aclarir la nova situació. Malgrat que el vicari (o com es digui el càrrec) de l'obra fa servir totes les estratègies habituals en aquests casos (fórmules verbals demagògiques, pressions psicològiques, manipulacions del concepte de la veritat), la cita acabarà de forma ben inesperada.
Amb sorpresa descobreixo que allà on em pensava que trobaria una descripció dels afers més íntims i foscos de l'Opus Dei, em trobo amb una novel·la negra d'allò més interessant. Tampoc em ve de gust analitzar les pràctiques i rituals d'aquest sector del cristianisme del qual jo sempre m'he mantingut allunyat. Mai m'han donat confiança i no seré jo qui els jutgi ara. La primera part de la novel·la els mostra com a una agrupació mafiosa que amb preteses prescripcions cristianes busquen realment poder i recursos econòmics. No ho sé pas tot això jo, només conec qui va ser bisbe de Tarragona i tothom en va acabar parlant molt bé malgrat les reticències inicials.
La novel·la pren un to de misteri que t'atrapa totalment i et ven un concepte força clar: aquest tipus d'organitzacions són molt poderoses. Agraeixo molt especialment a la persona que em va prestar aquest llibre pel detall de deixar-me'l a l'escola, tot sabent que va haver de venir de fora de Tarragona. Per sort, també em va proporcionar la segona part!

divendres, 27 de setembre del 2019

315. El vol de Dràcula, d'Olga Xirinacs

Continuo fent els deures de la matèria "Conèixer Olga Xirinacs" del curs 2019-20. Aquest cop he llegit  El vol de Dràcula, una novel·la juvenil d'aventures molt breu publicada per l'Editorial Casals el 1996. Resulta molt sorprenent la diversitat de gèneres que ha conreat la tarragonina al llarg dels anys, incloent-hi la literatura per als més joves. Aquest cop un parell de germans adolescents aprofiten les vacances d'estiu a la casa familiar de la muntanya per a investigar la possible ubicació d'una de les tombes de Dràcula, que segons un d'ells, estan disperses per tot Europa. El que sembla un joc de nens esdevé una aventura en tota regla, on la foscor, el misteri i els ambients sòrdids dels avencs nocturns de la muntanya s'hi fan ben presents. Un dels germans va escrivint un dietari on descriu els detalls de de les seves investigacions nocturnes. L'autora aprofita per mostrar els seus amplis coneixements de l'ecosistema autòcton, tant en referència a la flora com a la fauna. La novel·la també posa de relleu les diferències generacionals entre els més grans i els més joves, aquests últims, esperits inquiets amb afanys de coneixement. Malgrat tot, el control continua en mans dels adults i els esdeveniments es van succeint sota els auspicis dels més veterans. Destaca un episodi en forma de crítica ambiental: el fet que un piròman encén el bosc i els ànims del ciutadans del poble. La xacra dels incendis també es fa present, doncs, en aquesta breu novel·la d'aventures juvenils.

dijous, 26 de setembre del 2019

314. Les filles del fred, de Camilla Läckberg

Resultat d'imatges de Les filles del fred de Camilla LäckbergLes filles del fred de Camilla Läckberg és un llibre que se m'ha fet llarg per l'extensió, però que m'ha agradat pel contingut. Una cosa no anul·la l'altra, i per tant, podem donar aquesta lectura com a satisfactòria. Una nena apareix ofegada en una zona costanera d'una tranquil·la vil·la sueca on en Patrik Hedström és el cap de policia. Sorprenentment la nena té restes de cendra i d'aigua dolça als pulmons, de manera que no pot haver mort ofegada al mar, sinó en un altre lloc. La policia inicia les investigacions qüestionant els parents més propers i van apareixent sorpreses una darrera l'altra. Tothom té algun secret que cal ventilar, ja que tots els sospitosos viuen de coartades molt poc creïbles. El pare, la mare, els avis, els veïns,... tots tenen petits secrets que emboliquen la trama de valent. Mentre tant es va narrant la història paral·lela d'una noia sueca de principis de segle que acabarà tancant el cercle de tot plegat. Realment la història paral·lela m'ha semblat més interessant que la general.
Com dic ha estat una novel·la llarga, però amb força tocs d'interès i certs misteris. No és la típica novel·la de sang i fetge, però sí que la mort d'una nena dóna el toc de negror contundent propi de les trames nòrdiques. L'estil de barrejar dues èpoques m'ha semblat molt interessant, ja que d'alguna manera mostra com el passat marca indefectiblement el present i el caràcter de la nostra personalitat. Potser sí que he notat que és una història massa psicològica, amb molts anàlisis de conductes individuals i poca activitat policíaca. No seria acció trepidant, sinó més aviat penso que aquesta novel·la tindria un caire introspectiu i de creació de personalitat. Bé, tanco el tema suec pel moment.

diumenge, 15 de setembre del 2019

313. La crisi dels vuitanta, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de La crisi dels vuitantaFa uns 30 anys els meus pares van coincidir amb Olga Xirinacs en algun acte a Tarragona, desconec quin i on. Només sé que el meu pare, un home culte, però amb principis dels d'abans, no va arribar a connectar massa amb l'Olga Xirinacs. Em va parlar amb poc entusiasme de la seva obra, ...vaja, quina sorpresa, no m'imaginava el meu pare llegint llibres de la Xirinacs. No obstant, com a fill lleial, vaig prendre cap al meu interior la impressió que la literatura de la tarragonina era complicada, densa i evitable en aquells anys on jo pouava (gran paraula de bon pedant) de Francis Scott Fitzgerald, Oscar Wilde, Joseph Conrad o Thomas Mann entre d'altres.
Fa uns 20 anys vaig anar a la presentació al Pretori del llibre "Llegendes de Tarragona" (un llibre que vaig comprar i que malauradament he perdut). Vaig asseure i ben al costat, cadira amb cadira, tenia ben tocada i posada la Sra. Xirinacs, una mena de mite vivent de la literatura catalana. Bé, he oblidat com vaig iniciar la meva conversa, imagino que saludant i reconeixent el talent que es pressuposava d'una escriptora que en aquell moment era un dels noms a seguir en el nostre petit espectre del panorama cultural català. De la breu conversa en va sortir una admiració personal, l'Olga em va semblar una persona senzilla, familiar i propera. Fins i tot em va comentar que la podia visitar a casa seva: "nosaltres vivim al capdamunt de la Rambla".
I bé, ara toca preparar la xerrada del Club de Lectura i estic una mica amoïnat. Entre d'altres coses perquè l'Olga està una mica cansada de tot plegat... homenatges, tertúlies, premis, llibres... o com a mínim això es desprèn de la lectura de La crisi dels vuitanta. He pres una quantitat immensa de notes sobre aquest llibre, una mena de testament vital, emocional i literari de la persona Olga. Viu la vellesa amb un desencís que no comparteixo perquè el meu avi em va ensenyar precisament el contrari. De totes les cites del recull em quedo amb la que crec que resumeix el seu moment actual: JA NO SÓC DE CAP MANERA LA DONA FORTA, SINÓ LA FEBLE.
Particularment m'ha impressionat i em sento molt més proper a la dona feble que diu que és ara. Afronto el debat de l'escola amb més sensibilitat que mai i amb moltes ganes.

dissabte, 14 de setembre del 2019

312. La probabilitat Boockman, d'Àngel-O Brunet

Resultat d'imatges de La probabilitat Boockman angel brunetQuan vaig fer la primera llista de llibres pendents per l'any 2019 vaig posar La probabilitat Bookman d'Àngel-O Brunet en la posició número 5. Per fi, nou mesos després he aconseguit llegir-lo i val a dir que ha estat una gran lectura. Aquesta novel·la no és estilísticament tan sorprenent com les altres del mateix autor, però sí que el concepte de l'originalitat segueix ben present. Durant el 1864 el comissionista i corredor d'assegurances Víctor Boockman és convençut per a fer una gestió comercial en una nau embarcada al port. Pensant que es troba davant d'un negoci important, en aquesta nau iniciarà tot un seguit d'aventures que el portaran a conviure amb peculiars tripulacions, misteriosos personatges, internaments forçosos en un sanatori, gossos salvadors... tot un ventall de miratges literaris que sorprenen i enlluernen un cop més en la proposta d'en Brunet. La mort pren un paper important, ja que els tripulants de les naus aniran caient poc a poc de forma ben estranya. Malgrat que no sóc gaire aficionat a la literatura fantàstica, el tarragoní gestiona aquest gènere de tal manera que la fantasia entra bé, suaument i sense estridències. Una sirena és un personatge mig mitològic i fantàstic propi dels contes infantils que en aquesta novel·la pren una dimensió especial. Com sempre, no vull desvetllar res, però aquesta sirena m'ha fascinat. La lectura del text és dinàmica, àgil, aquella prosa tan cinematogràfica que tant caracteritza l'autor. Tot plegat un llibre xulo que fa que tingui més ganes de llegir altres novel·les del tarragoní.

divendres, 13 de setembre del 2019

311. El viatge. Dietari 1986-1990, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de el viatge dietari olga xirinacsEl viatge. Dietari 1986-1990 d'Olga Xirinacs és una eina molt útil per conèixer de més a prop el tarannà personal de la gran escriptora tarragonina. De fet, penso que és fonamental per poder precisar amb més cura la seva concepció del món, de la vida i de la mort. Perquè a mi el que més m'ha sorprès és la pluja contínua de mencions a la mort. Massa, pel meu gust. Són moments i moments de la vida quan la mort es fa massa present i trobo exagerat tenir-la com a element fonamental del teu programa vital. Aquest és el problema, que hem anat a coincidir un vitalista professional com jo amb una autora que sembla que molts dels seus pensaments es concentrin en la mort. A mi també em passava, però crec que les meves vivències han accentuat encara més el meu desig de gaudir al màxim de la vida i del moment que em toca viure. L'Olga escriu bellament de nou, explica com ningú els seus afers quotidians, el seu amor per la natura i els seus viatges. Viatges físics a Nova York, a França, per Catalunya,... i viatge a través dels anys cap a la plenitud de la seva vida. 
El Dietari s'inicia amb un viatge a Dijon, on en una clínica privada han d'extirpar un nòdul de l'escriptora. Descriu l'angoixa del moment i s'inicien el primers dubtes i reflexions sobre la mort. El fet de llegir un dietari et dóna la sensació d'estar xafardejant la vida dels altres i, això, particularment, no m'atrau. La sensació que m'arriba és que l'Olga és una persona molt profunda, molt analítica, perfeccionista i valenta. Entenc que treballava molt, tocava el piano, escrivia i llegia moltíssim i s'estimava molt la seva família (i se'ls estima, vaja). Em preocupen algunes reflexions sobre l'organització dels actes on participava, ja que tinc la idea que comença a sentir cert desassossec davant tants homenatges, tertúlies i trobades diverses amb gent de la cultura, escoles i biblioteques. Tinc ganes de conèixer aquest versió més humana de l'escriptora i allunyar-me de la més acadèmica. Farem el que podrem...

dimarts, 10 de setembre del 2019

310. La dona vestida de negre, de Jordi Folck

Resultat d'imatges de La dona vestida de negre de Jordi FolckParla la contraportada que La dona vestida de negre de Jordi Folck és "un homenatge a Stevenson, a Hawthorne i als autors gòtics a l'estil de Hitchcock. Una trama de suspens psicològic en la Barcelona actual. Una novel·la condemnadament moderna". 
Millor no es pot definir el contingut d'aquesta fascinant novel·la d'en Jordi Folck, on el gaudi està completament assegurat. Dels cinc llibres que ja porto del reusenc aquesta és la història més trepidant, la més "passa-pàgines". Tot comença quan un noi es posa en contacte via internet amb una noia que es dedica a fer pàgines web. El xaval té una col·lecció immensa de fotografies i està disposat a publicar un bon projecte virtual on mostrar el seu treball. A partir d'aquí la relació entre tots dos es complica i entra en la dimensió més hichtcockiana del tema. Val a dir que m'encanten les històries de misteri amb tocs de novel·la negra i aquest és un gran exemple dins de l'eclèctica producció d'en Jordi. Em sorprèn que es contempli aquest llibre com a "literatura juvenil" quan és un gran exemple de novel·la negra per a totes les edats. Ho he passat en gran resseguint el desenvolupament de la trama, que no puc mencionar gaire per no rebentar el final. No obstant, poc a poc et vas olorant que alguna cosa no encaixa en la protagonista principal. Sorprèn també que el mateix autor t'anunciï d'entrada que "aquesta obra pot ser considerada com a políticament incorrecta". El dia que tingui l'oportunitat de parlar amb l'autor m'agradaria saber el veritable motiu d'aquest avís, així com el següent concepte on demana que "el lector no faci judicis de valor fins al final de la novel·la". Un thriller magnífic que suma un punt més de qualitat a la nostra novel·la moderna del segle XXI.

dissabte, 7 de setembre del 2019

309. L'home que mossegava les dones, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de L'home que mossegava les dones d'Olga XirinacsSírius Imbert mossega dones perquè el seu pare també ho feia (per tant, no li ve de nou). D'ofici restaurador està casat amb una londinenca de nom Evangelina. Quan Sírius mossega la primera dona anònima ell té 39 anys i inicia d'aquesta manera un vincle especial amb el seu pare mort (rep una mena d'herència genètica). La seva relació amb la catedral de Tarragona (encara que jo diria que mai arriba a mencionar el nom de la ciutat) es deu al fet que es dedica a restaurar les peces d'art i les escultures de fusta i de marbre que la componen. L'Evangelina regenta l'antiquari del carrer Alt (curiosa manera d'anomenar al Carrer Major de Tarragona) Augusta Antiguitats. De les mossegades dels Sírius a diferents dones  neix un interessant debat entre totes les icones que viuen a la catedral. Durant les fosques i solitàries nits les figures baixen dels seus setials i debaten la situació del "mossegador". Curiosament arriben a la conclusió que cal permetre que Sírius continuï amb la seva tasca i arriben a distingir-lo com la part fosca de les seves ànimes.
L'home que mossegava les dones d'Olga Xirinacs és un llibre estrany. Pretensiosament humorístic, jo hi trobo molt més marro literari del que a simple vista es veu. La mort hi és present, com sempre en les històries de l'autora, i la catedral en ella mateixa i com a globalitat esdevé un corpus protagònic especialment consistent. Aquest és un llibre molt bellament escrit, però reconec que necessito una mica de guia de lectura sobre l'argument. Aprofitaré la visita de l'escriptora a l'escola per descobrir alguns dubtes que m'han assaltat. Hi veig crítica social (de nou el catedràtic Cisa es fa present), especulació urbanística, els enganys de la fe i els seus miracles, el més enllà, un estrany plaer "vampíric" que atorga vida al protagonista... Bé, un llibre diferent, sorprenent, carregat de descripcions exemplars i amb argument d'allò més original. Va, som-hi, un altre!

dijous, 5 de setembre del 2019

308. Sucant el melindro, d'Olga Xirinacs

Resultat d'imatges de Sucant el melindro olga xirinacsComenço una mini etapa de lectures de l'Olga Xirinacs perquè l'escriptora tarragonina serà la nostra primera convidada al Club de Lectura de Dominiques d'enguany i voldria portar els deures fets. 
Sucant el melindro és una selecció de contes breus que l'autora va escriure com a comanda pel diari Avui. Ella prologa el recull afirmant que "escriure aquests contes és una satisfacció amb l'objectiu d'entretenir la gent". Un cop més es mostra l'eclecticisme temàtic de la tarragonina i el seu mestratge literari. Els contes són molt breus, la majoria de tan sols 4 pàgines. M'ha semblat trobar personatges caricaturitzats de la realitat i altres reals com la vida mateixa. Alguns contes tenen un component força irònic, en altres destaca el toc humorístic i en molts d'altres vius retrats d'esdeveniments rutinaris. També he trobat elements de crítica social, actuacions d'aquelles que eufemísticament anomenem "humanes", quan directament hauríem de dir immorals. Destaquen també contes amb pura essència de novel·la negra i alguns amb tocs de misteri i fantàstic. Les localitzacions varien, des de marcs de proximitat (marítima més que res), a llocs tan distants com Londres o les muntanyes andines. Finalment resulta curiós que hi ha un personatge que es repeteix de forma continuada malgrat la independència de cada conte, el catedràtic Cisa, un home d'ètica bastant reprobable. Seguiré amb llibres de l'Olga fins al proper 15 d'octubre, a veure quants aconsegueixo llegir!