dimarts, 27 de febrer del 2018

146. Peix de Gat, de Jordi Tiñena

El llibre de capçalera de la gent del Serrallo i dels tarragonins que estimem la nostra ciutat es diu Peix de Gat i és de Jordi Tiñena. Reconec que d'entrada el format estètic no m'agradava gens, però el fet de venir recomanat per l'Albert Vilaró em va fer superar tan lamentable prejudici. Després començo a llegir i em trobo que dos dels personatges més importants de la novel·la són la Teresa i en Marcel, casualment el noms dels dos directors de l'escola on em guanyo el pa. Una curiositat absurda que em treu un somriure maliciós i simpàtic alhora i que em serveix per bromejar una mica amb l'Albert pel whatsapp. Després vaig llegint tranquil·lament i de cop m'identifico de forma aclaparadora amb un personatge important de la història... Aquí ja començo a sentir-me incòmode, i em pregunto si és cert el que estic llegint. De cop i volta em trobo vivint a la Tarragona de la post-guerra i tinc l'estranya sensació de reviure una vida no viscuda per mi, com si jo mateix hagués tingut el mal destí de viure en aquella època. La realitat és dura i cruel i els vençuts ho portem clar. Òbviament, jo seria un dels primers caiguts fruit de la meva peculiar fatalitat. No tots som tan valents, no tots sabem com dir les coses quan toquen, no tots hem nascut per a liderar res. El meu alter ego de la novel·la acaba autodefinint-se de cop i volta: "el problema és que nosaltres som uns perdedors". Ep, parem màquines! Em venen pensaments al cap i començo a preocupar-me pel meu personatge. Com? Qui és el meu personatge, qui és el meu jo real? Gran Tiñena que em fas ballar el cap i visc la situació com a meva personal! 
Bé, el cas és que aquest llibre et transporta als nostres orígens com a societat, potser els nostres antecedents més propers, la gent de la postguerra: als nostres pares i avis. Potser, els meus no, no eren tarragonins, però ho podrien haver estat i també van viure aquell moment. La ciutat i la seva gent, els carrers i la seva convivència, el mar i els homes i dones del Serrallo i l'aclaparador moment socio-polític que els va tocar viure. I mentrestant una entranyable història d'amor sincer i una cruel història de desamor i brutalitat... Humanitat en estat pur amb l'aroma del mar tarragoní, amb una prosa exquisida i un verb excel·lentment trobat. En Jordi Tiñena ha escrit una meravella de llibre, un d'aquells que et fan agrair cada minut que et passes fullejant-lo. 

diumenge, 25 de febrer del 2018

145. Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol

Resultado de imagen de Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez PiñolLa història d'aquest llibre és ben senzilla: divendres passat, després d'una esgotadora setmana, vaig voler fer un volteta pel Re-read del Ramon i Cajal per passar l'estona. Entrar en una llibreria és un d'aquells plaers que alguns tenim i que toquen pràcticament el vici. El cas és que vas mirant i trobes coses, algunes ben interessants com aquest Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol. Coincidia la troballa amb l'aniversari de l'Antoni, i de nou la nostàlgia m'atacava i em transportava a velles converses sobre la brutal La Pell Freda. Pendent encara el Victus (no hi ha temps per tot), un recull de contes sempre va bé per posar a la butxaca i anar llegint sense pressió. Penso que els contes són com lectures complementàries dels grans títols o exemplars que ens acompanyen  diàriament. El cas és que els contes d'aquest recull són ben curts i llegibles a l'instant. L'estil d'en Sánchez Piñol és àgil, dinàmic i va molt per feina. Els temes, eclèctics, tenen la base en el "tràngol", però un tràngol suau, portable diria jo. Homes que cauen de la lluna, zebres que sobreviuen a la selva, la nau que transporta els bojos, alienígenes revolucionaris, un home lligat al cadàver de la seva dona, la transformació d'un braç en una pota d'elefant, el submarinista fracassat, el falsari romà, l'esquimal i els seus fantasmes, l'espantaocells ruïnós, el comprador de xurros testimoni d'un accident, disputes egípcies i una peculiar història d'amor... vaja, tot un reguitzell de sorpreses que et distreu i molt. Realment m'ho he passat molt bé llegint aquest contes i aquest exemplar el regalaré a l'Antoni el dia que me'l trobi, perquè això, va així.

dimecres, 21 de febrer del 2018

144. S'han deixat les claus sota l'estora, de Manuel de Pedrolo

Resultado de imagen de S'han deixat les claus sota l'estoraHas de ser un fanàtic de Pedrolo (i dels bons) per llegir aquest experiment literari del tot increïble i sortir ben parat. Em sembla que un bon dia pel matí el geni va pensar que calia parir una criatura del no-res i es va dedicar a escriure S'han deixat les claus sota l'estora. Altrament podria pensar que Pedrolo es va "fer un Faulkner", va decidir trencar el motlle convencional i va escriure la preqüela de Pulp Fiction una bona pila de decennis abans de la pel·li del Tarantino. D'entrada ja t'avisa que el text sorgeix d'una troballa estranya: unes veus pre-gravades en unes cintes de cassets recentment comprades. D'origen desconegut, les veus relaten una història que no saps com agafar-la. De la coherència argumental a la més absoluta de les incoherències. Probablement la lògica sortiria de de-construir el text minuciosament, peça a peça i intentar, tot recol·locant aquestes peces, descobrir qui és qui i perquè fan el que fan els diferents personatges. Alguna cosa he anat captant i, ben segur, tot deu acabar tenint una coherència. El joc consistiria en començar de nou, potser pel final o pel mig, i anar recuperant l'ordre perdut. Com a bon pedrolista, estic satisfet de la lectura, encara que no he entès massa cosa. Caldria agafar el text, portar-lo al laboratori, armar-se de valor i començar a disseccionar. En un altre moment de la meva vida ho hauria fet, però ara, em quedaré amb les ganes. Demà buscaré un altre Pedrolo per seguir fent els honors de l'Any Pedrolo i santes pasqües. Realment aquest llibre m'ha recordat el primer cop que vaig veure Pulp Fiction i no vaig entendre res. Més tard, vaig arribar a al·lucinar amb la pel·li, un fet que demostra que hi ha coses, com la Tònica, que necessiten un parell de tasts.

divendres, 16 de febrer del 2018

143. Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa

Resultado de imagen de Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert EspinosaTodo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa és per a mi un llibre mediocre. Dit així em sembla d'una falta d'humilitat per la meva part increïble, però és que des del punt de vista del plaer personal, aquest llibre l'he trobat decebedor. De veritat que m'avergonyeix començar així, però en aquesta etapa de la meva vida puc sincerar-me sense por. El que més em sorprèn és com l'Espinosa t'atrapa i d'alguna manera et sedueix amb la seva prosa. Hi ha alguna cosa en la manera d'escriure d'aquest autor que t'impedeix deixar la lectura, sembla com si un magnetisme literari o psicològic estigués xuclant la teva atenció de forma continuada. Això em fascina, ja que penso que l'autor és capaç de treure petroli d'una història per a mi sense cap ni peus. Ara bé, si t'agrada la ciència ficció amb tocs de fantasia onírica, aquest podria ser el teu llibre. En una societat avançada on l'home pot controlar la capacitat de dormir, un individu amb un estrany do és requerit per entrar en contacte amb un extraterrestre. A mi, d'entrada m'expliques això i plego. No obstant, vaig caure de quatre potes en el parany del gran Espinosa i no vaig poder deixar de llegir per saber com anava tot plegat. Potser el que m'ha provocat una reacció més adversa a l'argument de la novel·la ha estat el continu referent al complex d'Edip que presenta el protagonista. Entenc que la novel·la va creant un cercle que acaba tancant-se, però la suma de l'amor de mare, el sexe oníric i la ciència ficció no m'ha entusiasmat malgrat el sorprenent final. Espinosa, no m'ha agradat el teu llibre, però m'has fet pensar una bona estona. Imagina't si m'hagués agradat!

diumenge, 11 de febrer del 2018

142. Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett

Resultado de imagen de Una lectora poc corrent, d'Alan BennettEl quart títol que decidim que formi part del Club de Lectura de Dominiques és Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett, un llibre que vaig llegir temps enrere i que de nou em retorna de forma inesperada. Segur que d'aquest llibre podrem extreure cadascú la nostra personal interpretació, però per a mi el més destacat és el poderós influx que la literatura pot arribar a causar en la vida de les persones. La literatura humanitza de tal manera que, fins i tot la Reina d'Anglaterra, malgrat ser el bastió més absolut de la deshumanització personificada, acaba cedint al seu poder. Alguns lletraferits com jo passarem per aquest món amb la sensació que també comparteix la Reina al final de la seva vida: la falta de temps per poder llegir tot el que ens hauria agradat. Realment mai és tard, però les piles de llibres se'ns amunteguen i la sensació de no arribar-hi és un constant en les nostres vides. La reina viu reclosa en el seu espai tancat, la seva gàbia daurada que no li permet conèixer la realitat i, per tant, desconeix el sentir i les emocions humanes viscudes en societat. La literatura li obrirà la porta a noves experiències i profunds sentiments de la mà d'escriptors de renom universal com Proust o Hardy entre d'altres. Destaco també el final del llibre, per a mi inesperat i sorprenent (fet que demostra que oblido els llibres que llegeixo a mesura que passen els anys). Un bon llibre que m'ha agradat força a nivell particular i que considero molt escaient pel Club de Lectura.