diumenge, 30 d’agost del 2020

417. Ojos de agua, de Domingo Villar

Una altra de les propostes del Club Virtual de la Biblioteca Pública de Tarragona és aquest Ojos de agua de l'escriptor gallec Domingo Villar. Una lectura i un autor que desconeixia però que m'ha entrat súper bé i m'ha fet passar unes horetes de plaer literari absolut. 
Un inspector gallec i el seu company aragonès treballen a la comissaria de Vigo quan arriba un cas estil novel·la negra escandinava. Un home és trobat mort víctima d'un enverinament cruel i absolutament dolorós. El text és d'allò més dinàmic, carregat dels elements propis de la novel·la negra i amb un toc d'humor ben simpàtic. La investigació segueix el seu procés habitual i l'inspector Leo Caldas és una versió gallega dels típics detectius policials que et trobes en aquest gènere. El seu contrapunt és el company aragonès que es troba gestionant el complicat tarannà dels gallecs, que no saps mai si pugen o baixen. El cadàver presenta un estat deplorable a causa de la mort: inoculació de formol al penis. Ostres, no havia llegit mai una causa tan salvatge. Cal trobar qui té accés al formol i el mòbil de l'assassinat, i per tant les primeres indagacions rauen cap a entitats mèdiques. 
Bé, una nova novel·la llegida per e-biblio i un descobriment d'un autor gallec que m'ha agradat molt. Estil planer, lectura ràpida i pretensions de curt abast que m'han meravellat. Sembla que hi ha més títols que segueixen la sèrie i per tant anirem fent a mesura que els trobi.

dissabte, 29 d’agost del 2020

416. La draga, d'Esperança Camps

La draga d'Esperança Camps pretenia ser una lectura ràpida, d'aquelles per anar completant la col·lecció del Delicte i m'he trobat amb una novel·la complicada, profunda i de certa complexitat literària. D'entrada ja has de combatre l'estil anàrquic que darrerament m'he anat trobant en algunes novel·les negres on la puntuació i la sintaxi ens les estalviem. Això a mi m'esgota, em sap greu, però aquesta opció de voler traspassar a l'estil d'escriptura l'ambient de la novel·la em destrossa els nervis. Estic acostumat a llegir frases ordenades i aquesta suma de subordinades infinites no m'agrada. Dit això, la història gira al voltant d'un home de 50 anys que retorna a la seva Illa natal. Torna després d'una experiència professional de corresponsal de guerra i amb un passat feixuc que arrossega amb ella. L'home pretén recuperar l'antiga casa familiar i rehabilitar-la, de manera que té clar que ha arribat l'hora d'establir-se definitivament en un lloc concret. A l'Illa coneix una dona estranya, una metgessa que també viu sola i porta 4 anys entotsolada. Coincidint amb aquest inici de la seva a l'Illa unes tasques de dragatge del port descobreixen el cadàver d'un home dins d'un cotxe sota les aigües del port. Entra a l'escena la història del pare del protagonista, un home amb un passat obscur i ple de secrets. El personatge més destacat de la novel·la és el "mal", un fet que d'entrada ja em situa a les antípodes del meu pensament.
Realment és una novel·la grandiosa malgrat l'esgotament del lector. Entenc que forma part de la gràcia del tema i, per tant, convertir el text en xafogós i claustrofòbic forma part de l'estil. No obstant, he acabat el llibre extenuat i amb ganes de retornar-lo a la lleixa. 

dijous, 27 d’agost del 2020

415. La amiga estupenda, d'Elena Ferrante

La amiga estupenda d'Elena Ferrante és un altre dels llibres que ha proposat la Biblioteca Pública de Tarragona en la seva secció de Novel·la Italiana. L'he llegit en dues parts, bàsicament durant les hores prèvies de les dues trobades virtuals que inclou la Biblioteca. Avui tenim la segona videoconferència i aquest matí he enllestit les pàgines que em quedaven.
Aquesta és una novel·la on respires Itàlia pels quatre costats, des de geografia, cultura i societat. Una història que es desenvolupa al voltant de la relació de dues amigues d'una barriada humil de Nàpols i que transcorre al llarg de la seva vida. La primera part és aquest llibre que es centra en la infància i l'adolescència de les noies i és on comença a bastir-se una amistat que ha de durar tota la vida. En aquest primer títol sorprèn la posada en escena del marc general de la novel·la, ja que entres de cop al neo-realisme italià i la veritable essència de la Itàlia profunda. D'aquesta manera, la visió del barri humil de Nàpols és una radiografia de la realitat d'una època i d'un espai molt concret. Aquesta imatge serveix de teló de fons per a narrar les vicissituds d'un grup de veïns i la seva vinculació antropològica amb el seu lloc de naixement. Fora del barri és un lloc pràcticament estranger i pocs són els escollits els que poden sortir-ne. Les relacions humanes es caracteritzen per aquesta concepció de pertanyença a la barriada, basada també en apunts concrets com la presència de la camorra, la llengua pròpia dialectal, la passió i l'honor de la família, etc. En general ha estat un llibre que es deixa llegir, carregat de temes relacionats sobre el país veí i que et regala la possibilitat d'un gran debat. Sobre si m'ha agradat o no, encara puc perfilar millor aquesta opinió després del debat virtual d'aquest vespre.

dimarts, 25 d’agost del 2020

414. Venganza en Sevilla, de Matilde Asensi

Segona part de la trilogia de Martín Ojo de Plata que ens transporta des de les Índies a la Sevilla de 1605. La protagonista, Catalina Solís, es descobreix en societat ocultant al seu alter ego masculí, en Martín Nevares. La família Curvo porta la mort i destrucció a l'apacible vida de la noia a Margarita i aquesta es veu forçada a tornar a Espanya a la recerca del seu pare. Víctima de les ferides ocasionades pel petit dels Curvo, el pare de Catalina mor als seus braços i li fa jurar que ha de venjar la seva mort tot just abans d'expirar. Martín i Catalina, les dues cares de la mateix moneda, inicien una trepidant aventura que busca la venjança i la justícia. Resulta impressionant el marc geogràfic de la Sevilla de l'època i la descripció de la societat del moment: un poble molt humil i una noblesa corrupta en un país en bancarrota. Catalina utilitzarà l'enginy per dur a terme la venjança, no exempta de riscos i perills, envoltada dels seus amics de confiança. 
Tot plegat una novel·la històrica d'aquelles distretes que et fan passar una molt bona estona. Destaca realment la impressionant documentació que l'autora devia emprar per redactar aquesta obra, ja que la quantitat de dades històriques, socials i urbanes que aporta és immensa. A més a més, no alenteix ni fa perdre el ritme de l'acció. M'adono que he llegit pràcticament la totalitat dels llibres de la Matilde Asensi, encara que no els tinc ressenyats aquí. Potser els tornaré a llegir.

dissabte, 22 d’agost del 2020

413. Garoé, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Garoé (Novela histórica): Amazon.es: Vázquez-Figueroa, Alberto: LibrosUna novel·la d'estiu per passar les hores de calor a la realitat i a la ficció, perquè aquesta història et trasllada a l'illa més allunyada del món conegut de meitat del segle XV: el Hierro. Calor i sequera al màxim en un ambient aïllat al bell mig del perillós Atlàntic on hi viuen uns quants nadius, quatre animals i una natura protagònica. Un tinent de l'exèrcit espanyol de l'època demana a un dels seus millors homes que dibuixi la cartografia de l'illa del Hierro. L'home es disposa a executar la seva missió encapçalant un equip de soldats, però des de bon començament els problemes es sumen un darrere l'altre. Un cop a l'illa els soldats espanyols encarregats de la cartografia es posen en contacte amb els nadius, on el cap de la missió s'enamorarà perdudament d'una nativa. Una història fàcil, però ben entretinguda, on els peninsulars i els pobladors antics es barregen i es disputen el control de l'aigua, el bé més preuat de la zona.  El problema rau en les veritables intencions del gran general espanyol del territori, molt més interessat en la producció d'un tint púrpura exclusiu de l'illa que no pas en el seu deure amb la corona. Lleialtats i honor confluiran en un trama molt dinàmica i en certa manera reivindicativa, ja que es nota de nou la complicitat de l'autor amb la seva terra i amb la seva història. Aquestes lectures del Vázquez Figueroa serveixen pel que serveixen, sense massa escarafalls et fan passar estones distretes i et deixen amb molt bon gust a la boca. Allò que sempre dic de la literatura per a analitzar de forma acadèmica i la literatura d'oci sense pretensions que entra tan bé. No obstant, aquesta novel·la és força bona i fins i tot va rebre el 2010 el Premi de Novel·la Històrica Alfonso X el Sabio, que no està gens malament.

dimecres, 19 d’agost del 2020

412. Pluja negra, de Flavio Soriga

Pluja Negra - Flavio Soriga | Alrevés EditorialUf, no estava jo ara per llegir aquesta novel·la tan complexa. Pensava que Pluja negra de Flavio Soriga era un text per gaudir d'una lectura ràpida i m'he trobat una prosa experimental o alguna cosa per l'estil que t'acaba posant dels nervis. Potser és això el que pretenia l'autor, perquè en el meu cas ho ha aconseguit.
Una jove professora és assassinada a un petit poble de Sardenya on mai hi passa res. Tot el dia (i la nit) plou incessablement, creant una atmosfera ben propícia per a un crim. Tots es coneixen entre ells i tothom escolta com el marit de la víctima l'acusa d'adúltera i l'amenaça de mort. El cap dels carabinieris del poble agafa el cas i comença a fer cerca del culpable.
Amb un estil anàrquic i allunyat de la normativa ortogràfica (un tema que mai m'ha semblat tan original ni divertit) es va desenvolupant la investigació policial. La veritat és que malgrat la qualitat de la prosa de l'autor italià i la fantàstica traducció que ha fet en Pau Vidal, el text se m'ha fet una mica complicat de seguir. He llegit per alguna banda que la manera d'escriure'l és una translació de l'ambient on s'esdevé l'acció i que per això es fa tan feixuc. Els personatges són espectaculars, però la complexitat del text de nou m'alentia el pas i la pròpia comprensió. Tampoc m'ha semblat una novel·la negríssima, la mort de la professora només té uns pocs sospitosos i algun d'ells havia de ser el culpable. Bé, un nou autor al calaix, un de reconegut i un que puc tatxar de la llista dels pendents d'enguany.

dimarts, 18 d’agost del 2020

411. Fima, d'Amos Oz

Fima: 110 (Nuevos Tiempos): Amazon.es: Oz, Amos, García Lozano ...Se'm presenta la terrible responsabilitat de fer la ressenya del llibre de l'estiu 2020. Fima d'Amos Oz ha estat llegit, analitzat, pensat i gaudit en pràcticament la seva totalitat sobre la terra del Priorat. Només la part final l'he enllestit a casa per temes logístics i de temps. Com començar aquesta difícil tasca? D'entrada diria que aquesta és la gran novel·la de la compassió, o com a mínim a mi m'ho ha semblat. L'autor descriu aquest valor en les seves múltiples opcions i possibilitats com si fos el veritable personatge de la història. Bé, en tot cas la novel·la gira entorn un home de 54 anys que arriba a un moment de la seva vida en la que li cal fer balanç. El títol de cada un dels 30 capítols és tota una declaració d'intencions, una pista o un misteri per resoldre. Sincerament considero aquesta obra com a un llibre delicadíssim, carregat de literatura de la millor classe, sensibilitat extrema, nostàlgia saludable, crítica social i política... tota una experiència vitals, gens fàcil de consumir, però que crea certa addicció. Aquest és el meu cas amb l'obra en general del gran autor israelià.
L'obra ressegueix una petita part de la vida de Fima, un home de peculiar personalitat. Conscient del seu decliu, l'home arriba a la maduresa física i intel·lectual amb moltes respostes, però sobretot amb més preguntes que mai. Observador profund de la realitat que l'envolta, el protagonista gestionarà de forma alternativa la tasca que hauria de desenvolupar el govern de la nació, seguint un pacifisme activista molt proper al pensament del propi autor. En Fima es considera acabat i considera que el seu país i el seu sistema social també hi va de camí. Realment es fa molt complicat descriure la filosofia de vida de Fima, l'home que busca la pau en el seu interior i en el món que l'envolta. Desenvolupa dotzenes d'idees i teories que comparteix amb la seva família, malgrat que sovint desperta poc interès en ells. De fet, he analitzat tantes idees i he dedicat tantes hores a la lectura d'aquest llibre que podria fer una guia de lectura. Què gran era Amos Oz i quina sort assaborir la seva literatura. Sóc un afortunat.

dilluns, 17 d’agost del 2020

410. Si quan et donen per mort un dia tornes, de Lluís Llort

Si quan et donen per mort un dia tornes (OTROS LA MAGRANA ...Si quan et donen per mort un dia tornes de Lluís Llort és el primer llibre que llegeixo mitjançant la plataforma de la biblioteca digital e-biblio. Es tracta del tercer títol del cicle de novel·la negra i criminal que aquest estiu estic seguint de la Biblioteca Pública de Tarragona i que coordina la Margarida Aritzeta. El fil argumental gira al voltant dels primers anys de maduresa de l'Agustí, un barceloní que tot just ha fet 18 anys i que per desavinences amb la família començarà un inesperat viatge de 14 anys i mig que el durà a l'altra punta del món. El que havia de ser un senzill viatge a Pamplona per Sant Fermí es convertirà en un atroç viatge personal a l'infern. El llibre està estructurat en base a capítols en versió flash backs, amb anades i tornades al present. Malgrat aquest efecte, la novel·la es segueix prou bé perquè no és molt llarga i els esdeveniments que es succeeixen estan bastant clars. L'Agustí comença el seu periple a Pamplona, continua per la verema del sud de França, agafa un vaixell cap a Brasil, travessa Sud-amèrica, acaba en una presó mexicana i retorna a casa després de molts perills i vicissituds. La seva vida cau a l'infern absolut i la tornada a Barcelona ja es tracta d'una qüestió de supervivència. La família el rep amb molta alegria malgrat el patiment que els ha causat en tots aquests anys. El passat que arrossega ha d'adaptar-se a un present encara viciat de ressentiment i un futur del tot incert. L'equilibri psicològic per gestionar aquesta situació crea en l'Agustí un moment de màxim interès, ja que les decisions que prengui poden determinar la resta de la seva vida. M'ha agradat molt aquesta novel·la malgrat que no l'he llegit sobre el paper, que és la manera com gaudeixo més de la lectura.

divendres, 14 d’agost del 2020

409. Vestido de novia, de Pierre Lemaitre

Definitivament en Pierre Lemaitre és un dels millors escriptors actuals per passar una estona brutal. Una noia perd el cap, la seva memòria és un desastre, no recorda què ha fet, què li està rodant pels pensaments... En una situació d'extrema ansietat, comença a anotar el seu dia a dia a la seva llibreta, però malgrat això la seva quotidianitat de burgesa perfecta s'està desmoronant. No hi ha cap causa aparent a part d'un problema mental, ja que fins i tot està presumptament assassinant persones que l'envolten. Però, què o qui pot estar causant aquest ensorrament personal? Cal llegir el llibre i gaudir de cada pàgina. Em passa sovint quan explico un llibre del Lemaitre que no puc descriure els fets de l'argument per no espoilejar qui pugui llegir aquestes lletres. Els girs, la velocitat dels esdeveniments, l'angoixa absoluta dels personatges, l'evolució de l'argument... tot és fascinant. A tall d'exemple, diré que res és el que sembla, que la societat del segle XXI pertany a l'era tecnològica i que res és impossible a l'hora d'entrar a la vida d'una persona. A partir d'aquí un expert informàtic amb perfil de psicòpata podria fer molt de mal. I així vas llegint i flipant, sense poder descansar, perquè a diferència de l'anterior que he llegit d'ell, aquest s'apropa més a l'estil de la tetralogia del Verhoeven. Realment estic tan sorprès que quasi segur algun dia retornaré i llegiré de nou aquestes novel·les. Resulta una lectura gratificant i d'aquelles que enganxen, un concepte tan buscat darrerament. Com he llegit per alguna, val la pena que ningú t'expliqui de què va aquest llibre, perquè l'oportunitat de descobrir-lo per tu mateix no té preu.

diumenge, 9 d’agost del 2020

408. Seràs un dels nostres, d'Ariadna Herrero

En un estiu no massa pletòric en lectures he consumit la dosi necessària de Llibres del Delicte amb aquest Seràs un dels nostres d'Ariadna Herrero. Es tracta d'una història basada en una secta i en el seu poder de captació i els ritus que li són propis. Els naturites tenen l'habitual estructura d'aquestes entitats on diversos cercles jeràrquics van confluint fins arribar al líder. Una noia amb les típiques característiques de debilitat emocional és captada per la secta i el seu enamorat decideix recuperar-la. Això fa que ell s'endinsi en l'entramat de l'organització per tal de localitzar-la i salvar-la. Poc a poc va descobrint com aquell món de felicitat que aparenta al començament no és més que una façana qua amaga una cruel realitat. Bé, poca cosa més, senzillament una novel·la sense massa pretensions que no descobreix gran cosa i que justifica un cop més el repugnant poder de les sectes. La història està distreta, va fent, sense grans sorpreses. Sap greu, perquè segurament hi ha més elements per analitzar, però tampoc m'han semblat massa interessants. El noi infiltrat va descobrint els subterfugis dels líders, els càstigs psicològics, la por a sortir del control del grup, el col·lectiu, la natura com a referent existencial, el sexe gratuït basat en normatives pròpies, la beguda que provoca al·lucinacions... De fet he anat llegint i esperava que passés alguna cosa no prevista. Potser he tingut la sort d'estudiar una mica sobre el tema i he acabat valorant que és una bona novel·la si desconeixes del tot la qüestió de les sectes. Sempre va bé recordar que cal  tenir cura amb això i una novel·la catalana que faci un repàs a la seva perillositat també és necessària.

dimarts, 4 d’agost del 2020

407. Ens veurem allà dalt, de Pierre Lemaitre

Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre és una novel·la consistent, potent, d'aquelles d'estiu. Necessites temps per pair una història que comença durant la primera guerra mundial al camp de batalla i que conclourà tres anys després. Un tinent de l'exèrcit francès desitjós d'honors encoratja els seus soldats a una última batalla contra els alemanys. Per tal d'enaltir els seus homes matarà els dos que han avançat la lluita, de manera que provoca cert fulgor en els ànims francesos. Vol el destí que el protagonista de la novel·la sigui testimoni d'aquest afer, encara que no en sortirà precisament ben parat. Enterrat a causa d'un bombardeig d'obusos, un company el desenterrarà, salvant-li la vida. El segon soldat rebrà l'impacte de foc enemic i perdrà part de la cara per la banda inferior. Sobreviuran tots dos, convertint-se així en els principals personatges del desenvolupament de la història conjuntament amb el tinent. L'argument gira al voltant de les conseqüències de la guerra i de com afronta cadascú el destí que la vida els ha assignat. La sensació de culpa, la misèria  humana del tinent, l'ànim de venjança, la societat desfeta malgrat la victòria sobre els alemanys, el París dels anys 20, ... un marc espectacularment incomparable on té lloc realment el gruix de la novel·la. Els joves soldats han de sobreviure en un món complicat de post-guerra i cal innovar. El problema és que serà el soldat que ha perdut la cara qui prendrà les regnes de la seva venjança contra la seva família, el seu país i el món, una lluita de l'ètica contra la realitat. La víctima esdevindrà botxí moral, ja que serà ell el gran estafador, l'home que vendrà monuments als caiguts que seran pagats per l'estat i pel mateix poble pagar les seves culpes. Pagar la meva consciència i estar salvat, però sense comptar que aquell a qui vols expiar t'està contraatacant encara amb més contundència. Sense paraules. Una novel·la que se'm va fer llarga, perquè ho és, però també per la densitat del tema que carrega.