dimecres, 31 de juliol del 2019

293. Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar, de Luis Sepúlveda

Resultat d'imatges de Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar de Luis SepúlvedaHistoria de una gaviota y del gato que le enseñó a volar de Luis Sepúlveda és, segons la portada, una novel·la per a joves de 8 a 88 anys. Per sort, entro dins d'aquesta franja d'edat i puc llegir tranquil una bonica història de caire infantil, però carregada de significats. Una gavina cau al mar i s'omple de petroli provinent d'una "pesta negra", que és com els animals li diuen als vessaments incontrolats de cru provinent dels petroliers i altres mercants. L'ocell es debat entre la vida i la mort i, sortosament per a ella, amb un cop d'ales aconsegueix aixecar el vol. Amb prou feines pot arribar a terra endins, on fruit de l'esgotament caurà malmesa en un pati d'una casa. Allà un gat negre la rebrà i l'acompanyarà en els seus darrers moments de vida. El gat, sorprès i amoïnat, acceptarà tenir cura d'un ou i de la futura gavina que ha de néixer d'aquest ou. 
Les intromissions constants de l'ésser humà a la natura es carreguen el medi ambient. De nou en Sepúlveda arremet contra l'egoisme del nostre gènere que obvia la diversitat ambiental. Una reivindicació social disfressada de conte, però també una lliçó de vida i de superació. Un al·legat a la valentia i a la perseverança exemplificat en una gavina que no sap volar i que ho intenta amb cert èxit, gràcies al suport d'un gat i d'un sorprenent humà més pendent d'escriure poemes que d'altra cosa. Bé, doncs tanco la trilogia dels llibres del Sepúlveda amb aquest llibre tan bonic i continuo buidant la pila de la tauleta de nit a marxes forçades. 

292. Mundo del fin del mundo, Luis Sepúlveda

Resultat d'imatges de Mundo de fin del mundo, Luis SepúlvedaEn la primera part del segle XX un noi xilè de setze anys decideix viure en primera persona la caça de la balena. Inspirat en la lectura de Moby Dick el xaval decideix embarcar-se en un balener capitanejat per un basc bregat en mil batalles marines. Després de l'experiència torna a la seva vida amb cert desencís. Molts anys més tard, resident ja a Alemanya i membre d'un diari especialitzat en temes ecologistes, rep una informació sobre la captura discriminada de cetacis a les costes del sud de la Patagònia. Amb el suport d'un vell mariner de la zona descobreixen que un gran balener japonès està massacrant les balenes sota un suposat pretext científic. 
Mundo del fin del mundo de Luis Sepúlveda és una novel·la de denúncia, entranyable, estèticament molt ben escrita i amb trossets tan bonics com aquest: "Los barcos que han conocido el sabor de la aventura se enamoran de los mares de tinta y navegan a gusto en el papel". Ara mateix he posat una piulada on reivindico una mica la lecura d'aquest escriptor, periodista, actor i activista xilè que ho va passar realment malament en la seva joventut. Avui mateix intentaré llegir l'altre i així tancar la trilogia oberta dels exemplars que tinc a la meva llibreria de casa.

dimarts, 30 de juliol del 2019

291. Assassins valencians, Esperança Camps i diversos autors/es

No puc negar que formo part del Club de Fans de Llibres del Delicte, una editorial que promou el gènere negre local i, què hi farem, aquest estil m'agrada molt. L'editor és un autèntic professional que en sap un niu sobre el tema. A més a més té un planter d'escriptors que ni el Barça (aquí m'haurà de perdonar el bo d'en Marc Moreno, però els culers som així). L'equip encapçalat per Margarida Aritzeta, Anna Maria Villalonga i Esperança Camps (entre d'altres) no té res a envejar a la tripleta atacant dels blaugrana (sorry de nou, Marc). Entenc que no sóc acadèmicament just, ja que aquí parlo de sentiments, de gustos i de plaer personal. M'agrada la col·lecció, m'agraden els llibres, el disseny, l'actualitat dels arguments, els i les autores, el tarannà familiar que destil·la tot plegat... i què hi farem (de nou), l'atzar ha volgut que des de fa un temps aquest sigui el meu segell de capçalera. Vaig re-llegir la meva ressenya dels Assassins de l'Ebre i em va quedar clar que allà hi havia més passió que altra cosa. Ara resultarà que sóc un nacionalista literari!!! Potser és el que em feia falta...llegir més dels nostres!
Només llegir el pròleg de l'Esperança Camps ja m'he emocionat (i això que encara no havia començat amb la resta). Després he anat desgranant els textos, fruint poc a poc com es mereixen. Es tracta de textos força curts (o m'ho ha semblat a mi) i calia assaborir-los amb paciència. No sabria com valorar aquest recull sense mencionar totes les autores i, ni que sigui breument, què m'ha aportat cada text:
Ricart (les voltes que dona la vida), Cadenas (els sentiments, drets i deures dels sicaris!), Domínguez (disputes veïnals en els camps de tarongers), Seser (promotors sense escrúpols), Usó (magnats i els seus secrets), Alapont (canvi de papers), Greus (mort sospitosa d'un trinqueter), Pasqual (cadàvers polítics), Colonques (misteris a la tanatopràctica), Climent (venjança en fred) i Moner (un dietari macabre).
La suma de tots aquests relats és un compendi que se m'ha fet curt (de fet no m'havia adonat que ja l'havia acabat i he pensat, "ja està?"). Val a dir que m'ha deixat amb molt bon sabor de boca i amb més ganes. Ara toca buscar els Assassins de Ponent i els de Girona, encara pendents, però és que no faig res més que llegir i em sembla que hi ha vida a part de la literatura (com a mínim això em diu la Sonia cada dia).
Acabo destacant que hi ha un text en concret que m'ha deixat gelat. Només per aquest relat ja valia la pena retornar al pròleg i repassar les paraules de l'Esperança Camps: descobrireu autores i autors que no heu llegit mai i, com que us agradaran, els buscareu a les llibreries. N'estic certa.
Certament.

dilluns, 29 de juliol del 2019

290. Hipnofòbia, de Salvador Macip

La broma fàcil i segurament súper sobada és que aquest llibre quasi que no em deixa dormir. Vaig agafar-lo a les vuit del vespre d'ahir, vaig llegir una mica a Altafulla mentre fèiem un gelat estiuenc i després a casa, rodejat de negra i calorosa nit, anava fent i fent sense adonar-me que estava sent víctima d'una petita dosi d'hipnofòbia (o vés a saber com es diu quan t'excites amb la lectura i no dorms!). El cas és que he acabat Hipnofòbia de Salvador Macip aquest matí a la cafeteria mentre em prenia un talladet i rebia la visita del meu amic José Vicente. De seguida li he explicat una mica l'argument i sobre el tema del cervell i tot allò de la seva infrautilització. D'això va una mica aquest llibre, del poder que "podria" representar utilitzar el cervell al 100% de la seva capacitat. Sembla una xorrada, però és cert que potser no seria tan divertit tenir un cervell tan potent en un cos tan poc preparat. He estat reflexionant sobre el tema massa estona, valorant el fet que el cervell estigui en constant evolució o no. L'argument d'aquesta novel·la ens transporta a una "evolució cerebral exprés", de manera que sorgiria al món un caos descontrolat. El concepte clau és deixar de dormir i desenvolupar al màxim la capacitat cel·lular del cervell (més o menys la cosa anava per aquí, crec). Un personatge cabdal m'ha sorprès molt, el contrapunt necessari, la carn de canó (o no) del militar i l'altra cara de la moneda del Poder (interpreto que hi ha el mental i el físic...) Més dubtes i més reflexions en un fascinant llibre on pots fer una lectura lineal o una reflexió ontològica que et flipes. També m'ha encantat l'estil i l'estructura de la novel·la, on cada part té el seu al·licient narratiu. Resultarà que aquest autor sí que és tot allò que he vist i llegit per internet aquests dies, paraules especialment afalagadores d'en Jordi Folck entre altres. Bé, ja he llegit en Macip!

diumenge, 28 de juliol del 2019

289. The man from Beijing, de Henning Mankell

Resultat d'imatges de The man from BeijingEl millor dels llibres del Mankell és que sempre tinc ganes de llegir-los. Ja no sé quants n'he llegit en els darrers anys, he perdut el compte. No obstant avui he vist que tinc 14 exemplars i em sona que màxim em falten un parell. No obstant, no recordo gaire els primers capítols de la sèrie del Wallander i potser torno a començar tranquil·lament. De moment he enllestit The man from Beijing i la veritat és que no m'ha agradat massa. D'un assassinat brutal al nord de Suècia passem a la recerca d'un sospitós, no tant sospitós, xinès de Beijing. M'ha semblat més una trama política que no pas una novel·la negra, on l'autor ha volgut posar de manifest el nou poder emergent del gegant asiàtic. El cas és que l'assassinat múltiple passa a un segon pla que ens duu a conèixer la realitat del poble xinès i a les seves noves polítiques d'expansió econòmica per Àfrica. De Suècia a Xina i de Xina a Àfrica. La història gira "una mica" al voltant d'una jutgessa sueca que investiga pel seu compte la barbàrie ocorreguda al nord del seu país. Casualment descobreix una pista que la policia local no té intenció de seguir i és així com ella es troba investigant pel seu compte. Un casual viatge a Xina la portarà a conèixer l'hermetisme d'un país que fa i desfà en l'ordre mundial, però amb aquella sensació de "jo mai he trencat un plat". Sincerament he trobat a faltar el Mankell de perfil més psicològic i he trobat el més reivindicatiu (aquell de Daniel o Tea-bag). Per altra banda el llibre és una mica un compendi de diferents històries, entrelligades entre elles, això sí, però sense un fil conductor que t'atrapi. Bé, una bona lectura, llarga (550 pàgines en anglès) i força interessant per a aquests dies de calor.

divendres, 26 de juliol del 2019

288. Divina humanidad, Marcos Rodríguez Robles

Resultat d'imatges de Fray Marcos Rodríguez RoblesLa bomba de l'estiu és sense cap mena de dubte Divina humanidad del frare dominic Marcos Rodríguez Robles. D'entrada val a dir que el vaig llegir una mica per compromís, ja que va ser un regal del Marcel i quan un amic et regala un llibre tu l'has de llegir per lleialtat (i si no és amic, t'ho pots pensar una mica!). No és el primer cop, ni el segon que algú pensa en mi a l'hora de regalar un llibre (espero que no sigui l'últim). Agraïments a banda, voldria expressar què ha significat llegir aquest llibre. Un text sobre religió i sobre la fe... jo, acostumat a devorar ficció i novel·la negra i d'aventures, de vegades ensumo algun assaig que em cau a les mans i en gaudeixo amb fruïció absoluta. Aquest ha estat el cas, però bàsicament perquè el que diu aquest home és tan absolutament trencador que és impossible quedar-se indiferent.
Aquí del que es tracta és de fer fora tota la religió i viure intensament la religiositat. El concepte que ens ha arribat de Déu és un concepte humà que cal superar i, directament, carregar-se. Prou hipocresies, dogmes basats en butlles inventades del passat, prou mites i més interioritat. Déu està dins de cada un de nosaltres, i a partir d'aquí, la resta són "sandeces". Això diu, "sandeces". Vaig haver d'agafar un llapis i començar a subratllar idees, perquè aquest llibre és un tsunami bestial que cau com una pedregada sobre la tradició més retrògrada de les religions en general, totes.
I tot ho diu un pare dominic. Ell ja avisa des d'un començament, "El déu que posem en conceptes és sempre fals", "No es pot enllaunar un déu que és esperit". L'autor aposta per l'espiritualitat, la trobada interior de la divinitat amb un mateix. La religió és una posada en escena institucionalitzada i mundana, normativa i causa de divisió. Au, i es queda tan ample el dominic. Jo penso això, però no m'atreveixo a dir-ho en veu alta. Penses en els creients de base i en les seves fortes conviccions i no vols caure en el parany de faltar al respecte. El frare continua i dóna alternatives coherents a conceptes com salvació, sagraments, resurrecció, ...fortíssim. Aquest és un llibre de capçalera que arrenca de soca-rel veritats mundanes i aprofundeix en l'ànima de les persones.
Bé, ara cal saber si aquest senyor ha estat o serà excomunicat i si algú valent li farà cas.
Extraordinària i provocadora lectura!

dimarts, 23 de juliol del 2019

287. Quimaira, de Valerio Massimo Manfredi

Resultat d'imatges de Quimaira de Valerio Massimo ManfrediQuimaira de Valerio Massimo Manfredi és un llibre passable, de fet molt passable i tirant a justet. Ha estat una d'aquelles lectures superficials que et porten a una pretesa història trepidant i et trobes realment amb una pel·lícula insulsa i amb molt poca substància. Un arqueòleg investiga una tomba etrusca i descobreix un phersus. Interpreto que això devia existir i sembla molt interessant, encara que dubto que en aquest llibre hi hagi alguna cosa més destacable. El Phersus en qüestió és un tipus d'enterrament ritual etrusc amb maledicció inclosa on el mort és dipositat en un feretre conjuntament amb una fera terrible. Ambdós, bèstia i mort, conviuran junts la resta de l'eternitat. El descobriment i posterior obertura de la tomba activa la maledicció que acaba fent estralls en un petit poble italià. La fantasia pren un protagonisme especial que ensorra la plausible historicitat de la novel·la. Personatges absolutament superficials (que s'enamoren com si res), una història molt pobra (amb apunts de terror) i una bèstia mitològica/inventada són els ingredients d'un llibre que ni t'atrapa ni t'aporta res. Probablement he llegit llibres i novel·les molt més interessants en les darreres setmanes i aquest títol m'ha deixat  una mica tocat. Sorprèn també que en alguna ressenya que he trobat per internet destaquin el ritme de l'argument i que s'hi trobin puntuacions altíssimes sobre la qualitat del text. Com tot això és molt particular, jo vaig a la meva i particularment penso que si no hagués llegit aquesta història no hauria passat res.

dilluns, 22 de juliol del 2019

286. Camille, de Pierre Lemaitre

Resultat d'imatges de camille lemaitre english bookArriba un moment que les novel·les de Lemaitre s'acaben semblant entre elles a causa del girs inesperats que ja no són tan inesperats. Vas llegint  Camille de Pierre Lemaitre pensant que seguint la lògica habitual, aquest cop la víctima ha de ser el mateix Camille. Per tant, arribes a la meitat de la novel·la amb les expectatives ben altes i les hipòtesis al peu del canó. 
En un atracament amb molta violència a una joieria de París una dona (la parella de l'investigador) és brutalment colpejada, fins pràcticament matar-la. En Camille fa tots els possibles per portar el cas ell en persona, malgrat la sorpresa que això causa a la Prefectura, ja que el comandant pertany a homicidis i no a robatoris. Un home intenta matar la supervivent en l'hospital on es recupera miraculosament de l'assalt. El sospitós de tot plegat és un antic delinqüent amb molts precedents policials i que sembla que ha tornat fort. Camille es salta tots els procediments policials per tal d'atrapar el lladre i assaltant de la seva promesa. La particular manera de fer i la situació personal i psicològica del comandant marcaran de ple la seva actuació. 
La novel·la està dividida en tres parts, una per cada dia que transcorre en el desenvolupament dels esdeveniments. I... a partir d'aquí ja no es pot dir res més, perquè en les novel·les d'en Lemaitre és molt fàcil caure en el parany de l'espoilerisme. He llegit aquest exemplar de l'autor francès en anglès i reflexionat en català. Un llibre magnífic que posa l'autor francès al capdamunt dels meus preferits en aquest moment. 

divendres, 19 de juliol del 2019

285. Faré el que tu vulguis, de Iolanda Batallé

Una mama de l'escola va regalar un grapat de llibres a la professora Yolanda i ella em va deixar que prengués aquest Faré el que tu vulguis de Iolanda Batallé. Curiosa coincidència de I/Yolandes. Si et pares a pensar és un nom bonic aquest de I/Yolanda, m'agrada. Bé, el cas és que recordava cert prestigi de l'autora i de seguida vaig escollir aquest exemplar per a consum propi. Després d'un parell de lectures curtes platgeres avui tocava quedar-se a casa i disposava d'una mica més de temps. 
Només despertar-me he començat aquesta història d'una dona de mitjana edat aclaparada per la rutina, la monotonia de la vida, amb fills grans i relació de parella desgastada. Bé, bonic retrat de molta gent de la meva generació, però en aquest cas en versió femenina. La recent mort de l'avi clou una etapa personal que culmina amb un desencís vital encara més gran i la solitud truca ansiosament a la seva porta. De tornada d'un viatge a Londres coneix un home pel qual sent una atracció total i provoca la seva primera infidelitat després de 25 anys de matrimoni. La relació amb en Nacho, que és com es diu el senyor, fa estralls al seu interior i "inconscientment" es veu atrapada en una teranyina eròtica, d'atracció personal o de submissió, una novetat en ella que la fa reviure de nou... Comença a pintar els millors quadres de la seva vida (és pintora, naturalment) i el "joc" que planteja en Nacho trenca tots els seus esquemes morals. Bé, anar fent i fent... i reflexionant i dubtant i recordant l'avi i experimentant el que surti...
Admeto la meva ignorància i m'acuso de pertànyer a un món d'horitzons limitats. Si no ets feliç en la teva vida present la novel·la t'ofereix una possible solució: un/a amant, una bona dosi de sexe innovador (prostitució en mode anti-depressiu) i molta reflexió sobre l'amor i el desamor. Tot molt correcte. Bona literatura, però tinc calor i necessito aire, necessito corretejar pels camps i endinsar-me en aventures superficials d'allò més fals que m'alliberin de la rutina. I que em perdonin els erudits, però és que no tots els llibres m'agraden...

dijous, 18 de juliol del 2019

284. Rates, de Manel Zabala

Resultat d'imatges de Rates, de Manel ZabalaLlegir Rates de Manel Zabala m'ha semblat el resultat de sumar Firmin de Sam Savage i Un conte de Nadal de Charles Dickens. Un ratolí que t'acompanya en un viatge pel temps, que t'ensenya el present i un futur llunyà poc prometedor. No obstant, en aquest cas el ratolí esdevé ratpenat i un corb en el futur. Un jove és detingut per la policia franquista i conduït a les masmorres de Via Laietana. El seu crim, haver cantat "El Cant de la Senyera" al Palau de la Música Catalana. A la presó aguantarà estoicament la tortura i les pallisses dels grisos fins caure extenuat. A partir d'aquí rebrà la visita nocturna d'un ratolí que li ensenyarà el present i iniciarà un viatge al futur: l'actualitat (la del 2004, encara que podria ser perfectament avui en dia). Un ratpenat i un corb continuaran el procés d'anunciar un esdevenidor poc encoratjador, certament millor, però sorprenentment estrany. Allò pel que lluita el protagonista i el seus conciutadans sembla estar a les antípodes d'un futur democràtic (això sí), però corrupte i sense valors. A diferència de l'Scrooge els morts que han patit una mort injusta estan condemnats a vagar. Això mereix una reflexió immediata, ja que obre una nova dimensió del conte de Nadal. El protagonista pot denunciar un tal Pujol i alliberar-se, però no ho fa. No denunciarà i morirà oblidat. La dignitat per damunt de tot? 
Un text de denúncia i de memòria històrica que pren matisos de reflexió moral. Certament aquest llibre no deixa indiferent i obre una porta al dubte de la post-modernitat. 
Va ser per això que vam lluitar? No companys, no era això, no era això...

dimecres, 17 de juliol del 2019

283. Amb l'aigua al coll, d'Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli

Resultat d'imatges de amb l'aigua al coll camilleriAvui ha mort Andrea Camilleri
Per aquest motiu m'he permès retre homenatge a l'escriptor italià revisant la meva llibreria i buscant algun text encara no llegit d'aquest autor. En tenia dos, un d'ells aquest Amb l'aigua al coll escrit conjuntament amb en Carlo Lucarelli. En principi no sabia què anava a llegir, després he descobert que Daniele di Gennaro, l'editor, va aprofitar que els dos autors estaven protagonitzant un documental per fer una proposta que no van poder defugir:
"Com es comportarien els vostres protagonistes, en Montalbano i la Grazia, davant d'un cadàver en comú? De quina manera interactuarien en una investigació'"
Pel que explica l'editor tots dos es van entusiasmar amb la idea i van posar-se a pensar. Davant de la dificultat de posar-se a treballar junts, en Camilleri va proposar escriure la novel·la "com una mena de dossier, una investigació en què el delicte es narra a base de material descriptiu, documentació policial, fotografies i cartes".
El resultat és excepcional i digne de ser llegit en un dia d'homenatge com avui. He devorat el llibre a la platja de La Pineda amb aquell dinamisme i agilitat que sempre trobes amb en Camilleri, amb l'afegit de l'altre autor i la tècnica espectacular dels missatges entre els dos protagonistes. Poc a poc es lliga la trama a base de codis, cartes, el suport de terceres persones, fotografies... un sistema súper original de crear una novel·la negra amb un argument d'allò més interessant. 
El mort ha estat ofegat amb una bossa que contenia aigua i peixos de colors... uau, com? L'asfixia s'ha produït per la ingesta d'un dels peixets... 
Qui ho ha fet? Per què? Els dos investigadors a penes coincideixen en persona, però van treballant junts fins anar descobrint l'entrellat. 
Que descansi en pau en Andrea Camilleri. Aquesta serà la vuitena ressenya d'un llibre seu en el meu humil recull de lectures. També em sorprèn com l'efecte Pau Vidal ha fet créixer l'estima de l'italià entre els lectors catalans. Un traductor apassionat que ha transmès la seva passió als lectors. 

dimarts, 16 de juliol del 2019

282. Motín en la Bounty, de John Boyne

Resultat d'imatges de motín en la bounty john boyneDistret llibre d'aventures aquest de Motín en la Bounty de John Boyne. A mi amb la calor estiuenca em venen de gust aquest tipus de lectures que em porten a paradisos llunyans, vaixells perduts i homes o dones salvant la vida per segons. Entenc que no sempre estem parlant de grans obres literàries, però m'és bastant igual, llegeixo per plaer. No obstant, aquesta novel·la està molt ben definida i la història que explica està basada en fets reals. 
Estem davant d'una novel·la històrica que segons els entesos està molt ben treballada en tots els efectes. El Capità Bligh arriba a Tahití a buscar la fruita del pa per dur-la a Gran Bretanya. Allà pateix un motí, perd el vaixell i és abandonat en un bot on s'hi refugien 18 mariners lleials. El grumet John Jacob Turnstile esdevé el narrador de la història i en força moments també un dels protagonistes principals. El viatge de tornada de Bligh i els seus fidels acompanyants es converteix en una epopeia que fa que gaudeixis al màxim de la lectura. Sorprèn que l'autor re-escrigui una història tants cops estudiada, novel·lada i portada a la gran pantalla, però entenc que tot plegat desperta certa fascinació i un ha d'escriure sobre el que li vingui de gust, faltaria més. M'ho he passat molt bé, aquest era un llibre dels pendents de fa temps i ara potser rellegiré "El noi del pijama a ratlles" o un altre que ja he localitzat del mateix autor irlandès. Malgrat la seva nacionalitat el consideraré literatura anglesa pel tema de la llengua original, encara que l'he llegit en castellà.

divendres, 12 de juliol del 2019

281. Sense sang, d'Alessandro Baricco

La història de Sense sang d'Alessandro Baricco és, si més no, simpàtica. No em refereixo a l'argument de la novel·la, sinó com va arribar a les meves mans aquest llibre. Resulta que vaig comprar en un mes de diferència 2 exemplars en dos llibreries diferents de Tarragona. Inconscientment vaig aconseguir el segon sense adonar-me que ja l'havia comprat feia no res. Bé, el cas és que el volia llegir ràpid i treure la típica conclusió que un llibre d'aquestes característiques proposa. Vaig agafar un exemplar i el vaig dur a Anglaterra amb la intenció d'abandonar-lo allà un cop llegit. Finalment va tornar sense ser llegit. Així doncs, en el segon viatge a Anglaterra d'aquest estiu ho vaig tornar a intentar. Aquest cop sí, la lectura de Sense sang va començar a Reus i va acabar a Londres.
La venjança i les seves diferents versions són el leitmotiv d'aquest llibre. Des de l'ull per ull, dent per dent, al tancament del cercle viciós que això representa. Una nena és testimoni de la mort del seu pare i del seu germà. Sobreviure a aquest moment, que t'acompanyi tota la vida i completar el procés configuren la trama de la història. La contraportada parla d'un "final grandiós"... ho trobo correcte, potser un pèl exagerat, però sí que es tracta d'un final molt bonic. La reflexió final seria una espòiler immens, però tampoc cal seguir llegint aquestes línies meves. Sembla que aquella ferida que va trencar l'harmonia de la pròpia vida, perdurarà per sempre fins que no es tanqui del tot. La venjança no cura, al contrari, cou encara més. Tornar a l'inici i reviure "sense sang" l'experiència que malmet tota una vida serà la clau per combatre el mal. Molt xulo, un bonic llibre que recordaré per haver-me acompanyat a Londres el 12 de juliol de 2019. 

dijous, 11 de juliol del 2019

280. Scorpia Rising, d'Anthony Horowitz

Resultat d'imatges de scorpia rising anthony horowitzScorpia Rising d'Anthony Horowitz és el novè títol de la saga Alex Rider que fa més de 10 anys que llegeixo. Tot va començar molt temps enrere quan vaig buscar a Londres un llibre juvenil que m'ajudés a llegir en anglès i estigués prou divertit. Vaig descobrir aquest autor i fins avui he anat llegit periòdicament algun dels títols que s'anaven publicant. En motiu del meu viatge a UK de la setmana passada vaig trobar els tres darrers exemplars pendents i de seguida em vaig posar per feina. Sóc molt feliç alimentant el nen que porto dins, així que m'agrada molt gaudir de les aventures del súper espia adolescent.
En aquest cas l'Alex es veu embolicat en una trama orquestrada per l'organització d'ultra dolents Scorpia que pretén desestabilitzar les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units. En una trama enrevessada, però fàcil de seguir, l'Alex acaba lluitant frec a frec amb el seu doble, el qual intenta carregar-se la Secretària d'Estat nord-americana. Un merder inexplicable, però lleuger i sense més pretensions que la de distreure al personal. Acció estival trepidant i en anglès que m'han fet passar una estona d'allò més entretinguda i que necessito per a desconnectar de llibres més complexos. Un cop acabat t'adones que per llegir això millor mires una pel·lícula d'acció i vas que xutes, però més de 400 pàgines en anglès són un plus que em motiva i que suma actius en el meu diccionari mental de la llengua anglesa. Podria dir que oci i aprenentatge es donen de la mà en un llibre bastant fluixet, però que fa la feina que se li demana.