dilluns, 31 de desembre del 2018

227. Seda, d'Alessandro Baricco

Tanco l'any 2018 amb 90 lectures. Podria dir que la lectura és la meva distracció vital i, per tant, amb la peculiar conjuntura actual, els astres s'han confabulat per permetre'm llegir més que mai. El meu objectiu era llegir 60 llibres, intentar sumar un per setmana i esgarrapar temps dels dies de vacances. Però bé, això és absolutament irrellevant...
Resultat d'imatges de Seda, d'Alessandro Baricco catalàAcabo, doncs, amb la re-lectura de Seda, d'Alessandro Baricco, que de fet, tampoc recordava de què anava, només algunes pinzellades. Resulta preocupant aquest oblit literari que em castiga la consciència, però que per altra banda em permet llegir novel·les com si fossin novetats. He llegit Seda camí del far de la ciutat, al costat del mar, durant un parell d'hores de passejada tranquil·la. Anava fent, anava caminant, anava llegint, anava pensant... 
La veritat és que potser he analitzat massa el tema o és que avui no devia tocar aquesta història. Un home busca i lluita pel seu destí, marxa a l'infinit, si cal, per tal d'obtenir allò que necessita per sobreviure. En principi són cucs de seda, però després troba l'essència humana per natura, una mena d'ànima ideal que irradia amor absolut i que sembla atrapar-lo de tal manera que ja no podrà defugir d'aquell magnet. Atrapat pel seu destí (aquí és quan arribo jo amb el terme fatalitat que tant m'agrada) l'home deixa de raonar en l'eterna lluita entre el deure i el sentiment. Fins aquí la novel·la em semblava correcta, emocionalment simple i sense massa cosa més. 
He arribat a casa, m'he assegut a la meva cadira i he tornat a la música dolça d'aquests dies. Faltaven unes deu pàgines del llibre i he seguit la lectura. Habitualment aquestes guerres entre la raó i el cor acostumen a tenir finals més o menys tràgics, no pot ser d'altra manera, o perd el cap o perd el sentiment. No esperava el desenllaç, no el recordava (que encara és pitjor). Com pot oblidar-se un final tan ben lligat? He quedat mut, la músiqueta encara em guarnia més la imatge mental que m'havia creat. 
I fins aquí. 
Tancarem l'any de forma nostàlgica, com ja enuncia en Baricco a Seda, però amb la dosi necessària d'optimisme que flueix també per les meves venes i que jo tant necessito per viure...
"Morir de nostàlgia per una cosa que no viuràs mai"
"de tant en tant...baixava fins al llac i passava hores mirant-lo, ja que dibuixat a l'aigua, li semblava veure l'inexplicable espectacle, lleu, que havia estat la seva vida"

diumenge, 30 de desembre del 2018

226. Una pantera en el sótano, d'Amos Oz

Entranyable lectura d'homenatge a l'intel·lectual israelià Amos Oz, tristament traspassat abans d'ahir dia 28 de desembre. La meva història d'amor (i ombra) amb aquest autor es va iniciar en el meu primer any de professor de Taller de Llengua de sisè curs a Dominiques. Vaig buscar un llibre per llegir a classe i, probablement portat pel meu inexplicable pro-semitisme (que mai he acabat d'entendre), vaig escollir el llibre d'un jueu: La bicicleta d'en Sumji. Encara recordo com vaig redactar una guia de lectura força completa d'aquest llibre (de forma quasi obsessiva) que encara deu rondar per algun lloc de la meva paperassa descontrolada.
Després vaig trobar que també tenia llibres per adults, vaig conèixer la seva ideologia, vaig descobrir un autèntic referent personal. La lectura dels seus llibres sempre em va resultar complicada, no per l'argument, sinó per la complexitat dels marcs i de les personalitats dels seus personatges. Entrava també la meva devoció per la situació geopolítica dels territoris que tocava trepitjar i el coratge amb els que Amos Oz ho afrontava tot plegat. Poc a poc, abans d'opinar res sobre el tema, em dedicava a investigar què opinava Amos Oz sobre qualsevol dels temes de la regió. Per tant, l'autor es va convertir en un dels meus grans referents de la meva vida. La seva mort em produeix una buidor intel·lectual i personal important. Gràcies a la seva obra vaig conèixer i estimar una versió d'Israel que es trobarà molt a faltar arreu.
Resultat d'imatges de Una pantera en el sótano, d'Amos OzPel que fa a Una pantera en el sótano, doncs desconec quan la vaig llegir. Recordava clarament la situació: un nen jueu viu a Jerusalem en els mesos previs de la creació de l'estat d'Israel. La situació és crítica, la presència dels britànics és una ingerència, però també una protecció envers els veïns àrabs. Els jueus, els grans derrotats de la guerra i els grans perdedors de la història de la humanitat sobreviuen com poden en una situació extrema. El nen traeix la seva gent fent-se amic d'un britànic...és això una traició? Voler fer un pas més enllà, superar el passat, passar pàgina i començar a fer amics...estem tancats al soterrani inquiets esperant sortir i atacar? Som persones racionals o animals enfurismats amb ganes de venjança? Sortim a defensar el  nostre espai a mossegades o busquem sinergies i solucionem el tema.
Quin gran escriptor, quin gran referent. Em proposo que durant el 2019 recuperi la seva obra i la torni a gaudir amb la mateixa delectança de sempre. 

dissabte, 29 de desembre del 2018

225. Dones, d'Isabel-Clara Simó

Resultat d'imatges de dones isabel clarà simóHe volgut llegit aquest llibre per diversos motius: 
- no vull deixar la meva biblioteca agonitzant mentre compro llibres nous, 
- vaig trobar aquest mateix exemplar al Re-read i em va fer gràcia i, 
- fa just un mes vaig llegir una novel·la d'un tal Nil Barral, que era el pseudònim de la Simó
Per tant, amb aquella il·lusió de sumar títols diversos abans d'acabar l'any, vaig agafar el Dones i m'hi vaig posar. Total, és un llibre de petites historietes que de seguida es llegeix i ja va bé per a aquestes dates. Probablement el vaig llegir quan el vaig comprar, allà a finals del segle passat, el 1997. No havia nascut ni el Joan Jordi... 
Ha estat una lectura àgil i simpàtica, carregada de mini-relats on les protagonistes són dones de tots els estrats socials vivint petites situacions d'allò més quotidià. M'imagino l'autora passejant per la seva ciutat, llibreta i bolígraf en mà, caminant i escoltant. Un retrat sovint tan realista que semblen situacions viscudes avui mateix al bar de la cantonada, a la residència d'avis, al metge o a qualsevol escenari habitual. M'ho he passat bé, he arribat a somriure i he de reconèixer que no recordava res de res. Per tant, la re-lectura de llibres d'estanteria perpètua és vàlida en tots els seus efectes i val la pena practicar-la. 

divendres, 28 de desembre del 2018

224. L'art de saber escoltar, de Francesc Torralba

Resultat d'imatges de L'Art de saber escoltar, de Francesc TorralbaHe quedat meravellat amb L'art de saber escoltar, de Francesc Torralba, un assaig necessari per a gent com jo, aquells que ens agrada molt parlar i escoltem menys. Resulta que a l'escola ensenyem a parlar, com més i amb més idiomes millor, però, què passa amb l'escolta? 
Particularment aquest ha estat un llibre que em calia, reflexions que necessitava amb urgència a nivell personal. He recordat i valorat totes aquestes persones que em rodegen i em suporten la xerrameca diària i els he agraït mentalment la seva presència en la meva vida. Resumiria aquest assaig amb una simple frase: saber escoltar bé et millora com a persona, és a dir, et converteix en un ésser extremadament millor. Realment és impressionant els avantatges humans que una escolta de qualitat pot proporcionar, ja que, en definitiva, escoltar és estimar. En Torralba detalla minuciosament tots els aspectes que representen una bona escolta i explica especialment els seus beneficis. Després de llegir aquest llibre m'han entrat unes ganes enormes d'escoltar les meves amistats, la meva família, els meus alumnes, ... ja que, sense saber-ho, tenim tot un món per descobrir a la nostra vora i sovint no ho veiem amb els nostres ulls.
La curiositat que em sorprèn: la meva ressenya 24 correspon al primer llibre d'en Torralba que vaig llegir, Jesucrist 2.0, just 200 lectures abans que aquesta.

dijous, 27 de desembre del 2018

223. En peligro, de Wilbur Smith

Resultat d'imatges de En peligro, de Wilbur SmithFeia molts dies que no tornava a l'aventura pura i ho he fet amb aquest títol de Wilbur Smith. Reconec que després de moltes lectures "bastant serioses" (acadèmiques, reflexives, negres,...), per fi he agafat un tot terreny de l'acció i he passat pàgines a la velocitat corresponent. He vist la típica pel·lícula estereotipada que m'equilibrava el mega-desgast que va representar la lectura de La muntanya màgica de Thomas Mann. Val la pena alternar gèneres i així obrir bé la ment! Uns pirates yihadistes (molt, però que molt dolents) es dediquen a segrestar vaixells de càrrega o embarcacions de lleure que naveguen per les seves aigües territorials (o no tan territorials). Un cop comès l'atac, demanen rescats i es dediquen a ultratjar a tot ésser vivent. Però com sempre passa en aquestes novel·les, ha arribat el moment de tornar-s'hi, concretament amb la figura del contrapoder del mal, un ex-marine que ara treballa per a una milionària nord-americana carregada de dòlars. Què seria de nosaltres sense aquests mascles alfa que tanta feina fan pel bé de la humanitat! La gran venjança es porta a terme i el desenllaç es desenvolupa amb la "normalitat" habitual d'aquestes històries. Tot correcte. Una lectura d'aquelles ideals per passar les horetes de Nadal que van apareixent de regal entre tanta teca i teca. Reconec que m'ho passo la mar de bé flirtejant amb les novel·les d'acció i que, per tant, seguiré fent-ho durant l'any vinent. Aquesta novel·la era quasi un calc de les habituals aventures marines i submarines d'en Clive Cussler.  Prometo compensar el nivell acadèmic en les dues properes lectures que intentaré acabar abans de final d'any! 

diumenge, 23 de desembre del 2018

222. El gos que corria cap a un estel, de Henning Mankell

Resultat d'imatges de El gos que corria cap a un estelEs veu que aquest és un llibre juvenil de la tetralogia protagonitzada pel Joel Gustafson i escrita pel mestre escandinau Henning Mankell. No en sabia res, pensava que El gos que corria cap a un estel era la típica novel·la negra amb un títol amb la corresponent subordinada substantiva inclosa que tant està de moda avui en dia. Doncs no, resulta que aquest és el primer llibre d'una saga de quatre que ens porten a un petit poble de l'interior de Suècia on hi viuen un nen d'11 anys i el seu pare. El nen va despertant en la seva maduresa i va adonant-se que la vida de l'adult està plena de contradiccions. Aquest traspàs maduratiu el porta a gestionar diverses situacions que el porten clarament a traspassar la invisible línia divisòria entre l'infant i l'adult. Per una part s'imagina que un gos persegueix un estel i, per l'altra, observa com els seus pares estan separats i el seu pare pretén bescanviar la mare per una altra senyora. Res és el que sembla en aquest embolicat món dels adults i la lluita consisteix en saber fins a quin punt el camí dels pares i el seu segueix la mateixa ruta. Dos personatges rebutjats per la resta de la societat presenten certa atracció pel nen, un fet que indica que no tots els adults són iguals. Un altre nen de la seva edat el posarà a prova i serà el primer que li insinuarà com es fan i es desfan les coses en el complicat món dels grans. Un viatge iniciàtic del personatge nen al personatge home que posa de relleu que no és gens fàcil fer-se gran i menys si els paràmetres que et toquen viure són complicats de gestionar. 

dijous, 20 de desembre del 2018

221. La muntanya màgica, de Thomas Mann

Imatge relacionadaFa aproximadament un any em vaig proposar llegir algun clàssic de valor d'aquells que fa temps que decoren la meva llibreria i em fan quedar com a un veritable intel·lectual. Vaig escollir algun títol, en tinc molts i tots ben interessants, però em vaig decantar per aquest perquè entre d'altres motius, la meva edició de La muntanya màgica de Thomas Mann va ser un llibre de capçalera de la meva vida de finals del segle XX. En el meu record hi perdurava la sensació del protagonista Hans Castorp de passar hores tapat ple de flassades a la fresca dels Alps. Recordava personatges tan fascinants i complicats com en Settembrini i en Naphta, i fer una re-llegida d'aquesta magna obra seria alguna cosa més que un repte. He necessitat 4 mesos, una eternitat per a un lletraferit com jo, però és que estic com els bons entrecots, al punt. Penso que mai és massa tard ni massa d'hora per posar-se amb en Mann, però en aquests moments de la meva vida entenc determinades sensacions, vivències i experiències que només es saben amb el pas del temps. Un llibre sobre el temps, com el mateix Mann reconeixia, ha tornat, doncs, a la meva consciència i a la meva vida. D'entrada considero que el context ha variat molt des de la meva primera lectura i que la meva vida des de llavors ha patit un terrabastall general. La lectura de La muntanya màgica és una autèntica provocació intel·lectual. Abans de dormir et passes pel sanatori i acabes elucubrant les més peculiars opcions que la vida et proposa. Allò que sembla irrisori resulta que té una profunditat de metres i més metres. L'amor i la mort, el pas del temps, la carcassa humana i l'ànima, la natura, el dubte, l'argumentació, la lògica, la fe, la raó, la malaltia, la música, la guerra... tot sumat i barrejat, una obra bestial en tots els sentits. La veritat és que malgrat ser la meva segona lectura, acabo pensant que aquí hi havia molt més tall per anar tastant poc a poc. Una obra mestra que val la pena tenir en compte pels segles dels segles.

diumenge, 16 de desembre del 2018

220. Rosy & John, de Pierre Lemaitre

Resultat d'imatges de Rosy & John (Un caso del comandante Camille Verhoeven 3) de Pierre LemaitreGràcies, un cop més, a la recomanació de la Noèlia Sergio, mare col·laboradora del Club de Lectura de Dominiques, va arribar a les meves mans Rosy & John (Un caso del comandante Camille Verhoeven 3) de Pierre Lemaitre. Ella va recomanar Irene, el primer llibre de la sèrie, però bé, un està sempre susceptible al fet d'aconseguir els exemplars poc a poc. La lectura d'aquest llibre ha estat un encert des del primer moment, ja que es tracta d'una d'aquelles novel·les que si la comences no pots deixar de llegir fins acabar-la. Un home comet un acte similar a un atac terrorista en forma d'atemptat amb bomba al centre de París. Immediatament s'entrega a la policia i comença el joc. Una partida apassionant entre el responsable de l'atac i el comandant Camille Verhoeven. Set bombes distribuïdes per la ciutat de la llum que aniran esclatant una per dia si no s'allibera la seva mare de la presó. El lector queda realment atrapat per la peculiar manera de reaccionar del responsable, ja que no saps si és un beneit o un mestre capaç d'enganyar al més llest. En Verhoeven és el típic inspector espavilat que veu més enllà de la superfície, amb la peculiaritat que només mesura 1 metre i 45 centímetres. Resulta curiós que es plantegi el tema de l'alçada personal com a una de les característiques del personatge principal. Suposo que tot suma per dotar de més originalitat la narració. El millor de tot és que m'han quedat ganes de més llibres d'aquest autor, especialment els episodis 1 i 2. Els buscaré i seguirem caminant per l'entretinguda ruta de la novel·la negra europea.

dissabte, 15 de desembre del 2018

219. Maleït Karma, de David Safier

El primer que em passa pel cap és: per què he llegit aquest llibre?
1) Jan Pol em va dir: "agafa aquest, la tapa és molt graciosa"
2) Un cop llegida la contraportada la idea semblava interessant: "aplaudida arreu del món, Maleït karma és una història divertidíssima"... "David Saufier, en el punt de mira de l'escena literària europea"
3) M'agrada llegir coses noves.
I, quina és la conclusió?
El pitjor llibre de l'any, però que m'he llegit de forma més còmoda. En una setmana brutal de problemes i feina, passar les pàgines d'aquesta "xorrada" m'ha entretingut.
No sabria què dir, realment, d'una mena de faula sobre la reencarnació amb tocs de telefilm de diumenge a la tarda, barrejada amb la sensació que era una novel·la juvenil i que tenia tocs d'humor fàcil rotllo irònic. Òbviament si un creu en la reencarnació, és lògic que un cop la mort es fa present, la història de la teva ànima continuï. Passem, doncs, a la continuació de la teva vida terrenal en forma d'ésser diferent. I anar fent, formigueta, ratolí, gat,... sempre i quan acumulis el karma suficient per anar progressant en el difícil món dels cossos dels éssers vius. També és lògic que vulguis observar com evoluciona la teva família després de la teva mort, la teva parella, els teus fills, els teus pares...i decideixis intervenir des del més enllà. D'això va aquest llibre, especialment original, però lamentable des d'un punt de vista seriosament literari. Però com sempre em dic a mi mateix, hi ha temps per llegir de tot, des de teories evolutives de l'ésser humà incomprensibles, tractats de física nuclear, El Mundo Deportivo, Thomas Mann o aquesta lamentable història. Bé, tampoc tan lamentable...

divendres, 7 de desembre del 2018

218. El mètode Grönholm, de Jordi Galceran

Resultado de imagen de El mètode Grönholm, de Jordi GalceranBeneït dia festiu de la Constitució que m'ha donat temps per posar les notes d'Escacs de l'escola, per veure el Barça de bàsquet (amb derrota), passar el dia amb família i llegir-me El mètode Grönholm, de Jordi Galceran. Aquest era un d'aquells llibres que havien fet pel·lícula i, si no recordo malament, també una obra de teatre. Més o menys sabia de què anava la trama, però sense cap detall concret. La veritat és que aquest text m'ha agradat molt i he gaudit del llibre d'una tirada, com s'acostuma a dir quan agafes un llibre i no el deixes fins arribar al final. Realment m'hauria agradat tornar a començar un cop saps com acaba, però tinc massa feina aquests dies i moltes altres lectures esperant pacients que algú les llegeixi. 
Una important empresa (amb tota la pinta de ser Ikea) busca un nou home fort i quatre candidats entren en escena. A partir d'aquell moment comença una mena de batalla psicològica i emocional on la veritat i la mentida es barregen sense escrúpols. El problema és que el lector tampoc sap si està creuant el fràgil llindar d'allò que és cert i d'allò que no ho és, i per tant, et sents que formes part de l'elenc de personatges. Hi ha hagut moments que no podia deixar de llegir, un fet que indica clarament que aquesta és una lectura que no et deixa indiferent. Pel que he vist a posteriori (ho acabo de mirar), s'han fet molts debats i s'ha parlat molt sobre aquest llibre, originàriament una obra de teatre. De fet, el primer que m'ha vingut al cap ha estat que penso que m'he trobat amb un perfecte candidat a llibre del Club de Lectura. Curt, intens, amb un final (per a mi) sorprenent i amb molts ingredients que fan que un cop comencis no el deixis fins al final.

dijous, 6 de desembre del 2018

217. L'inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo

Resultado de imagen de L'Inspector fa tard, de Manuel de PedroloSóc una persona afortunada que coneix molta gent, alguns d'ells grans lectors com en Jordi Benaiges, el qual em va parlar i portar a l'escola un Pedrolo que jo no havia llegit. Tampoc és tan estrany tenint en compte que l'autor va escriure més de 70 llibres i jo a penes en tinc uns 30. Aquest cop em parlava en Jordi de L'inspector fa tard, una novel·la negra del mestre Pedrolo que ens porta de nou a la Barcelona dels anys 50. Un administratiu d'una gran empresa ha de passar la nit vetllant i protegint la caixa forta de les oficines principals de la seu, quan sobtadament alguna cosa passa i es comet el robatori dels diners. La policia arriba i inicia la investigació de l'afer. L'empleat en qüestió, Claudi Miserachs, comença a ser seguit per uns individus d'estrany origen que no permetran que aquest s'escapoleixi. Tot molt sospitós, ofegant, fosc i esborronador, al més pur estil de la novel·la negra. Un cop més el títol del llibre descriu una mica el desenvolupament de l'argument, no sé si amb alguna intenció pedroliana o senzillament per sumar interès a la narració dels fets. Com sempre els títols d'aquest home aporten tant com els mateixos llibres. Una nova novel·la que sumo al llistat de l'autor de l'Aranyó i que m'ha ajudat a commemorar a la meva meva manera el centenari del seu naixement. Un llibre cada mes de l'any 2018 que han fet possible que les obres de Pedrolo d'aquest recull sumin ja els 17 títols. Per sort, continuaré l'any vinent amb més opcions i amb més sorpreses.