425. El vi fa sang, de Salvador Balcells

Empès per una conversa amb en Moisès decideixo entrar de ple als llibres de Salvador Balcells. El primer cop me'l vaig trobar als Assassins del Camp, després va arribar Els crims del convent i, finalment, Tempesta al Bàltic. El vi fa sang és un títol emblemàtic pel que comporta al món literari local, concretament pel festival de novel·la negra de l'Espluga de Francolí que porta el mateix nom. Quan he vist que aquest llibre estava disponible a la Biblioteca, he anat directe al seu encontre i m'hi he posat de seguida. 

El sotsinspector Espinosa inicia el seu segon cas literari amb un desplaçament exprés a l'Espluga de Francolí, on s'ha trobat el cos sense vida de Ramon Heredia, empresari d'Alcarràs de cria equina i propietari d'una hípica. Sense proves i cap indici per desenvolupar la investigació, el cas queda arxivat. Emili Espinosa viu al barri de Torreforta de Tarragona amb la seva dona i les seves dues filles universitàries. Destaco de nou, com ja vaig fer al seu llibre anterior, la delicada descripció dels ambients rutinaris i familiars dels integrants del seu nucli més proper. Em va sorprendre i em sorprèn una altra vegada com l'autor s'esplaia en la descripció de detalls intranscendents que donen tanta vàlua als moments de qualitat de l'entorn familiar. Em refereixo per exemple a les converses de Vidal amb la dona i amb les filles sobre temes "normals" que apropen la novel·la a la pròpia realitat del lector. La tasca policial continua amb un nou cas a Tarragona, on un professor de química de la URV es penja a casa seva. Alguns companys del finat no es creuen la versió oficial i publiquen una necrològica al Diari de Tarragona denunciant un possible assassinat. L'acusació apunta a les empreses petroquímiques del polígon industrial de la ciutat, concretament a una en particular, Quimisa. El cas obre molta expectativa ciutadana i al pobre Espinosa se li gira feina a la comissaria. S'obren diverses vies d'investigació i tot sembla portar a un negoci de seguretat privada regentat per un peculiar matrimoni.

Una novel·la local de tarragonisme absolut, personatges extremadament propers i amb un inspector sense extravagàncies que encisa de tant normal que és. Aquesta és la gràcia dels llibres del Balcells, un autor que crea ambients tan realistes que els assimiles fàcilment. L'espluguí és un escriptor que no se'n va de l'olla quan descriu la personalitat de Espinosa i companyia i t'estalvia els afegitons habituals dels grans protagonistes de la novel·la negra. Una novel·la àgil, distreta i carregada de complicitats.

424. Herba negra, de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón

En principi Herba negra de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón és una novel·la juvenil que ha d'agradar a públic adult. Home, discrepo una mica, perquè si bé el context i la idea m'han entusiasmat, la història l'he trobat una mica fluixa. A efectes pràctics ens trobem davant d'una rebel·lió de la natura en tota regla. Lògicament el tema és atractiu, ja que una planta (amb el suport de l'habitual ambició humana) lidera un projecte de recuperació del terreny perdut davant de la humanitat. La planta té unes propietats i una fortalesa que la fan pràcticament inexpugnable i el pronòstic per a la raça humana és força negre. Aquesta reflexió la trobo fascinant, ja que d'alguna manera l'ésser humà mereix un toc d'atenció de la natura en el seu egoista programa d'evolució sense escrúpols. Que sigui la mateixa natura la que prengui el lideratge de la lluita i no la consciència humana fa que la novel·la encara m'interessi més en els temps que corren. No obstant, la novel·la la trobo juvenil 100%, els fets narrats se m'han fet una mica llargs i tampoc els he trobat especialment interessants. Començava bé, amb un noi obsessionat en depilar-se contínuament i tancat en un psiquiàtric. A partir d'ell una noia entra en contacte amb un món inesperat, on una planta agafa el protagonisme real de la història. Penso que és una bona novel·la per a entretenir-se amb un bon fons de reflexió, però massa semblant a una sèrie de Netflix sense gaire pretensions. Jo hauria enfocat més el tema en la vessant ecològica, però entenc que hauria perdut el flux narratiu que necessita una novel·la juvenil. Bé, una altra lectura que es llegeix pràcticament d'una tirada.

423. La tercera virgen, de Fred Vargas

 La tercera virgen, de Fred Vargas és un exemplar de caça major de prop de 500 pàgines que m'ha agafat en un moment de moltíssima feina laboral. No obstant, he reeixit amb certa celeritat la seva lectura i puc sumar un nou títol de l'escriptora francesa. Aquest cop l'inspector Adamsberg ha d'investigar un estrany cas d'exhumació de cadàvers de dones verges. El que no sembla que tingui cap sentit el porta a un parell de cementiris de la Normandia, on descobreix també les misterioses morts de dos cérvols de la muntanya, amb l'afegit que els animals han estat salvatgement mutilats amb l'extracció del seu cor. Els habitants de la zona es fan creus i es posen en contacte amb l'inspector de Paris, que troba un nexe entre tot plegat. El lector comença a seguir el pas del policia i forma part de la seva investigació, cercant sospitosos i sorprenent-se del desenvolupament dels fets. L'enemic a batre és "L'Ombra", un personatge que sembla que es dedica a preparar un elixir de vida eterna amb ingredients d'allò més especials. La lluita amb la realitat i el sobrenatural es posa de manifest al més pur estil Conan Doyle i Adamsberg rebutja d'entrada qualsevol mística o versió llegendària dels fets. El llibre es llegeix bastant ràpid, hi ha moments que desconeixes les pàgines que has llegit d'una tirada, ja que entra molt bé i vas fent sense pausa. A efectes de gust, tampoc m'ha agradat en especial malgrat les crítiques tan positives que he vist. A mi m'ha agradat, tot està bastant ben construït, però he trobat moments que hi havia massa casualitats. Reconec que m'he deixat dur per l'estratègia de l'autora i desconeixia totalment com podia acabar la novel·la, un aspecte que trobo fantàstic, perquè et manté fidel a la lectura i amb l'expectativa fins al final. Bé, sumem!

422. Un dia de caça, de Gerard Guix

Un grup de quatre caçadors veïns d'un poble rural català fan una sortida de caça i un d'ells mata accidentalment un noi del poble. La seva reacció no és especialment dramàtica ni preocupant, sinó més aviat procuren amagar tot l'assumpte i passar pàgina com si no hagués passat res. A mesura que es va avançant les pàgines de la novel·la s'observa com l'objectiu no és trobar l'assassí, sinó saber com es va desenvolupant l'argument. La trama gira al voltant de les conseqüències que aquest assassinat accidental comporta en les vides dels caçadors. Els quatre homes representen quatre arquetips humans molt clars: l'alcalde corrupte del poble, un noi homosexual víctima de prejudicis, l'amo del bar "Els caçadors" i el mecànic del poble. Un dels personatges destacats és la mare del noi difunt, que es passa la novel·la carregada de calmants i que agafa un paper destacat al final de l'obra. La primera part de la novel·la acaba amb l'aixecament policial del cas i un sorprenent abandonament del cas per part dels Mossos d'Esquadra. No obstant, en aquell moment s'obre la caixa de Pandora i les vides dels responsables inicien el seu peculiar camí pel purgatori. L'evolució de les consciències dels caçadors sorgeix del detonant de la mort del noi. Es descobreix que el xaval era un expert en xantatges i mig poble estava amenaçat per la possibilitat que el noi parlés massa. Destaco el peculiar sentit de l'humor que es barrejava amb el dramatisme de la situació en general. En definitiva, una novel·la força interessant que ha estat una proposta magnífica del Club de Lectura de la Biblioteca Pública de Tarragona i que avui hem debatut amb el lideratge de la Margarida Aritzeta.

421. La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano és un altre dels llibres proposats pel Club virtual de novel·la italiana de la Biblioteca Pública de Tarragona. Es tracta d'un llibre força conegut que he llegit gràcies a aquest estímul inesperat, ja que estic inscrit independentment dels llibres proposats. La novel·la et transporta a una ciutat italiana que no he identificat i on hi viuen dues famílies amb fills. Serà la relació que es crearà entre dos dels petits la que marcarà el futur de l'argument. D'entrada no es coneixen, però queda clar que en Matti i l'Alice no tenen una infància fàcil i que un cop coincideixin en l'adolescència establiran un peculiar vincle que sorprèn per la indiferència i la  química existent entre ells. Per tant, la novel·la s'inicia amb dues històries paral·leles fins que els dos "perdedors" es coneixen. El que sembla una lògica relació de parella no es produirà durant la vida adulta, ja que tots dos agafaran camins diferents: ella es casa amb un metge italià i ell marxa a treballar a una universitat estrangera presumptament britànica. Matti arrossega un trauma infantil força significatiu, ja que va abandonar la seva germana bessona en un parc i ella va desaparèixer per sempre.

La prosa està delicadament escrita i entra molt bé, potser els capítols donen la informació necessària i no s'allarguen exageradament. No es nota el concepte de novel·la italiana que era tan obvi amb l'Elena Ferrante. En aquest cas el retrat dels personatges és més genèric, més humans i menys determinats pels condicionaments nacionals. Crec que aquesta és definitivament una novel·la de personatges, d'aquelles on els trobes que tenen ànima i que la seva construcció és perfecta. Matti i Alice són un prototipus del "ningú", els antiherois que no sumen, però tant o més vàlids que la resta d'humans. Aquesta novel·la em fascina per això, per veure protagonistes massa humans, reals al cent per cent i imperfectes com tothom.

"Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda"

420. El despertar del navegant, de Maribel Torres

Aquest cop sí que he agafat una lectura de distracció total de la factoria de Llibres del Delicte. Darrerament tot era massa complicat i avui vinc amb una història llegible en poc temps, sense excessives pretensions i agradable per la seva senzillesa. 

Una noia regenta una agència d'investigació privada i és contractada per una casa d'assegurances per descobrir el motiu pel qual un quadre de Miró ha estat substituït per una falsificació. Juntament amb el seu company, un jove expert en informàtica, inicien la recerca del Miró original. A partir dels seus descobriments arribaran a una complexa trama on la corrupció urbanística i la política agafen el testimoni de la trama. 

Una novel·la molt correcta, extremadament senzilla i d'agradable lectura. Poca novel·la negra en aquest cas i poca descripció psicològica dels personatges, però que tampoc he trobat a faltar perquè ara em calia una història d'aquest estil. De fet, crec que el millor d'aquesta novel·la és que la pots llegir sense pretensions ni esforços acadèmics exagerats. Sóc un fan d'aquesta literatura, a més a més emmarcada en el nostre territori i sense haver d'imaginar personatges o paratges estranys o incomprensibles. Definiria aquesta història com a una novel·la normal, un fet que te l'aproxima i la fas teva de seguida. 

419. Sang vessada, d'Asa Larsson

Sang vessada d'Assa Larsson és el segon títol de la saga dels Crims del Cercle Polar. Recordo el primer, Aurora boreal, i en tinc un bon record. Aquest segon parteix d'una situació bastant similar, ja que ens trobem amb un cadàver en una església que presenta signes d'haver estat torturat de forma salvatge. Els parroquians de la zona passen a ser els sospitosos principals i la inspectora de torn inicia les investigacions pertinents. Amb ella treballarà la Rebecka Martinsson, l'advocada protagonista del primer número de la sèrie i que ara involuntàriament també agafarà un paper destacat. El crim és dels típics escabrosos de la novel·la negra escandinava, però el desenvolupament de la trama l'he trobat una una mica lent. L'autora ha escrit una novel·la molt ben construïda, però massa atapeïda de detalls que particularment no m'interessaven gaire. La mort de la religiosa no colpeix la societat que l'envolta perquè no era una persona estimada en la seva comunitat. Massa gent havia tingut problemes amb ella i pràcticament tothom pot passar per culpable. La novel·la obre diverses històries paral·leles que amplien la teranyina de sospitosos, però tampoc t'atrapa amb aquella intensitat que habitualment m'he trobat en aquest gènere. Destaca el seguiment metafòric d'un grup de llops, on hi veig una història mirall de la realitat amb la natura. 

Una novel·la correcta, poc original, fàcil de seguir i amb certa dosi de misteri. Potser m'ha faltat la intensitat d'altres opcions, però no em desmotivo gens i seguiré amb els altres casos. M'agrada que el pes de les investigacions recaigui sobre dues dones, potser el toc més original de la sèrie.

418. Instint de supervivència, de Ramona Solé

Instint de supervivència de Ramona Solé és el típic llibre que està molt bé, però que se'm va fer llarg. Aquí em sento responsable de la meva poca determinació actual per llegir històries massa psicològiques i haver entrat amb tan de gust en la dinàmica de l'acció o de la novel·la criminal. El llibre és bo, però quan agafo un títol de novel·la negra, això és el que m'agradaria llegir. En aquesta ocasió ens trobem amb un inici prometedor, on una noia es vol suïcidar i a última hora és rescatada per la seva veïna. Fruit de la pena que li provoca, la salvadora busca una feina per a la primera, que amb dues criatures i amb un present d'allò més complicat, li proposa entrar al servei de la seva sogra. El que sembla una bona acció no és més que un intent d'infiltrar una espia que vagi informant dels afers de la sogra. L'acció és bastant lenta i el joc psicològic i de manipulacions personals no m'ha atrapat gaire, encara que he tingut algun bon moment on m'he quedat enganxat. Destaco alguns dels girs inesperats de l'acció i la molt ben presentada descripció dels personatges i de les seves vides. La vida de la noia protagonista tampoc resulta ser el que en un primer moment semblava i tot esdevé una amalgama de possibilitats que et pot mantenir l'interès de la trama. Bé, content de sumar el títol 25 consecutiu de Llibres del Delicte, amb poc delicte en aquest cas, però provinent d'una escriptora que em cau excepcionalment bé. Potser no era el moment per a aquest llibre, però estic molt satisfet d'haver-lo llegit.