dijous, 31 de maig del 2018

164. Las ovejas y el pastor, d'Andrea Camilleri

Resultat d'imatges de las ovejas y el pastor andrea camilleriArriba una lectura inesperada i rapidíssima fruit d'una parada involuntària que m'ha deixat fulminat: l'extracció d'un queixal del seny. Això va ser ahir per la tarda i en menys de 24 hores de repòs lingüístic i físic he acabat el Pedrolo de la ressenya anterior i aquest exemplar d'Andrea Camilleri que vaig comprar fa poc al Re-Read del Ramon i Cajal: Las ovejas y el pastor. Un llibre que sembla la crònica d'uns fets més que una novel·la. L'autor fa una prèvia introductòria on mostra el marc geogràfic, espaial i temporal de la història. A continuació descriu l'elenc de personatges que giraran al voltant del fet que a priori és el més destacat  del relat: l'intent d'assassinat o atemptat que pateix el bisbe Peruzzo. En el següent capítol l'autor detalla l'episodi que malfereix el prelat i com aquest salva la vida gràcies a un metge conegut com Raimondo Borsellino. L'autor no descriu ni narra els esdeveniments, sinó que més aviat els analitza com si d'un periodista de successos o un investigador es tractés. El mòbil de l'atemptat no està clar, però el narrador constata que la posició contrària al latifundisme del bisbe sembla la causa més lògica. Les autoritats pertinents detenen uns quants sospitosos i clouen que tot plegat es tracta d'una venjança perpetrada per un antic monjo expulsat d'un convent, al qual el bisbe es nega a perdonar pels seus antics pecats. No obstant, el narrador del relat dubta de la versió oficial. La investigació pateix un gir inesperat quan el narrador descobreix una cita on es menciona que deu joves monges van sacrificar la seva vida a canvi de la del bisbe Peruzzo. El fet és extraordinari i desperta l'interès absolut del narrador, ara ja descaradament el mateix Camilleri. L'autor extreu unes conclusions fascinants sobre el decés de les monges, on descriu una mena de sacrifici individual, on les ovelles donaran la vida pel seu pastor. La veritat és que he llegit una història que m'ha emocionat i m'ha tocat la fibra. Quin és el límit de la fe, o en el seu defecte, el límit màxim de la caritat cristiana? Estem parlant del sacrifici més absolut de tots? Morir pels altres? És legítim i acceptable deixar de viure perquè un altre ho pugui fer? És un suïcidi? Jesús es va oferir a morir per nosaltres?
Els interrogants m'han abordat insaciables i m'he quedat sense respostes a curt termini.
Benvolgut queixal, gràcies per regalar-me un matí per gaudir d'una gran lectura!

dimecres, 30 de maig del 2018

163. Trajecte final, de Manuel de Pedrolo

Resultat d'imatges de Trajecte final, de Manuel de Pedrolo
Acabo un atapeïdissim mes de maig amb la lectura del Trajecte final de Manuel de Pedrolo. Al tractar-se d'un recull de contes l'he anat assaborint a pedaços, conte a conte, durant tot el mes, sense massa pressió i alternant-lo amb les meves altres lectures. Algú ha afirmat que ens trobem davant "del recull de contes de ciència ficció per excel·lència" del mestre Pedrolo. Abans de llegir res més del que s'ha escrit sobre aquest llibre, jo ja tenia molt clar que l'existencialisme és l'eix vertebrador de tot plegat. He passat una bona estona pensant sobre el títol, com cal fer sempre amb els llibres de Pedrolo i he arribat a la humil conclusió que el trajecte final és aquell que ineludiblement fem totes les persones quan ens encaminem cap a la mort. Val a dir que he anat anotant les meves apreciacions de cada un dels set contes del recull, ja que òbviament cada un d'ells és una novel·la en potència. Bàsicament he llegit sobre la reencarnació, les realitats paral·leles, els canvis de rumb de les vides, l'aparença humana, la supervivència, el canvi d'identitat, el viatge en el temps, la regressió vital, entre d'altres sub-temes on el misteri de l'existència humana és clar protagonista. La imaginació desbordada de Pedrolo es posa de manifest un altre cop creant històries que provoquen la reflexió al màxim. Es podria fer un debat particular de cada un dels contes d'aquest recull, n'estic plenament convençut. Aquest és un llibre que acumula una quantitat tan gran de material temàtic que sorprèn que ho pugui fer en un espai tan petit com un recull de contes. Fa temps que dic que Pedrolo va ser un geni que si hagués nascut a Anglaterra o als Estats Units, ja seria premi Nobel o un dels millors guionistes de Hollywood. Probablement el darrer conte del recull, La Regressió, devia estar inspirat en el conegut conte del mític Francis Scott Fitzgerald, El curiós cas de Benjamin Button. No dubto que el català devia conèixer el conte del nord-americà, i, per sort per nosaltres, en va fer una adaptació absolutament brillant. Tant brillant com el mateix Manuel de Pedrolo.

diumenge, 27 de maig del 2018

162. Aurora boreal, d'Asa Larsson

Resultat d'imatges de Aurora boreal, Asa Larsson catalàAurora boreal, d'Asa Larsson, té aquesta paradoxa tan divertida de ser novel·la negra en versió blanca atmosfèrica. De fet, l'autora contínuament aposta pel gel i la fredor nòrdica en contraposició amb el concepte argumental més negre de la literatura. Un assassinat macabre de tipus ritual i un reduït nombre de personatges secundaris completen la trama, amb una protagonista principal, advocada i germana de la principal sospitosa, com a pal de paller de la història. La resta és anar passant pàgines i gaudir de les investigacions que porta a terme la Rebecka Martinsson, que és així com es diu la noia. Poca cosa més m'ha aportat aquest llibre i no entenc tant potencial mediàtic que ha tingut, la veritat. De fet, no em sembla millor que els altres escriptors nòrdics que tant m'agraden. Potser l'èxit de la novel·la escandinava rau en aquest aspecte tan peculiar de l'ambivalència entre el blanc i el negre, no ho sé. També he vist que els crims de la novel·la negra escandinava són cruels i sanguinaris i sembla que els autors busquin perfils de psicòpates malaltissos i escabrosos. Interpreto que el lector d'aquelles latituds busca lectures en plan consumible i que el facin pensar durant una estona qui deu ser l'assassí. Després, un cop acabat el llibre, t'obliga a buscar un altre exemplar del mateix estil i et deixa sempre amb ganes de més. Bé, ja està bé.

dissabte, 19 de maig del 2018

161. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, d'Empar Moliner

Resultat d'imatges de Busco senyor per amistat i el que sorgeixiEn una setmana extenuant i sense a penes temps per a la lectura per plaer, he pogut concloure el Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, d'Empar Moliner. Un recull d'articles breus, em sembla que són uns 40, on es fa un repàs sociològic en clau d'humor de molts episodis de la nostra vida contemporània. La veritat és que m'he distret molt i he gaudit força llegint aquests textos carregats d'ironia i humor fi. Humor, altra banda, absolutament intel·ligent, autocrític i en certa manera, provocador. Val a dir que he sentit parlar d'aquesta autora, però sóc absolutament aliè a la seva popularitat (tot just ara en Google em recordava que va ser ella qui va cremar una constitució per la tele). Poca cosa més puc dir, ja que aquí el que es tracta és d'agafar el llibre i anar fent, sense massa aclaparaments personals. Es tracta d'una literatura amable, fàcil de pair i que et treu una rialleta continuada. Destacaria alguns dels petits relats, cròniques o simples reflexions de l'autora, encara que estic segur que cadascú triaria el seu. M'ha fet molta gràcia passar-me pel bar del tanatori de Sancho de Ávila, per l'Ikea, per la fàbrica de preservatius, pels tramvies de Barcelona... Realment és un llibre magnífic que val molt la pena llegir en temporades penoses com la que vivim actualment. Bé, sumo un exemplar més de literatura catalana i en català, a l'espera que arribi l'estiu i m'endinsi a tope amb els best-sellers passa-pàgines de la caloreta.

dissabte, 12 de maig del 2018

160. El violí d'Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Resultat d'imatges de El violí d'Auschwitz, de M. Àngels AngladaEls banalitzadors de l'holocaust són els individus més ignorants o els més estúpids de la nostra societat. Intento no jutjar mai ningú, ho trobo un acte vulgar propi de la gent amb autoestima baixa (les opinions sovint són judicis, caus en la paradoxa i et contradius a l'instant, com acabo de fer). De vegades costa romandre callat, suposo que quan fruit de la provocació algú o algun fet t'afecten d'alguna manera. Reitero, o ignorant o estúpid, no es pot ser una altra cosa. La visita a Auschwitz en el món de la literatura no és un tema especialment original, però la M. Àngels Anglada ho va fer amb una subtilesa suficient per encabir-ho amb excel·lència dins de les nostres lletres. Una història com moltes altres que s'emmarquen en el repugnant món del feixisme nazi i del seu camp de concentració estrella: l'infern d'Auschwitz. Daniel, lutier de professió, serà l'encarregat de construir un violí que li ha de permetre salvar la vida. No serà fàcil tenint en compte les condicions en les que es troba, però caldrà treure el millor d'ell mateix per tal d'aconseguir-ho. L'argument no té massa cosa més, de fet, és un llibre dels més curts que he llegit enguany. Tampoc l'he gaudit entusiasmat ni m'ha semblat una obra extraordinària malgrat el brutal èxit que va tenir. Per tant, sent sincer amb mi mateix, no puc fer una valoració massa positiva. Òbviament la reflexió sobre la barbàrie del feixisme ha estat un bon punt a favor, però a part d'aquí, el patiment, el dolor i la crueltat em superen. Per això m'emprenya tant que es banalitzi el nazisme avui en dia. Potser més d'un hauria de tornar a veure La lista de Schindler, encara que entenc que per a més d'un d'aquests especímens il·lustrats del negacionisme o de la ignorància, la lectura, la història, la reflexió o l'empatia deuen ser un exercici terriblement complicat.

dissabte, 5 de maig del 2018

159. Un dia en la vida d'Ishak Butmic, de Jordi Tiñena

Resultat d'imatges de Un dia en la vida d'Ishak ButmicCada persona té una història. 
De vegades miro la gent passar pel carrer des de la terrassa de casa i penso com deuen ser les seves vides, per què van sempre sols, per què tenen tantes presses o altres mil i un detalls que analitzo com un ximplet. A l'escola compartim estones amb nens i nenes dels que desconeixem les seves realitats i, un dia, com si res, ens assabentem que les seves vides són de tot menys fàcils. 
Si l'empatia m'ho permet, intento entendre tot el que puc dels altres i de les seves vivències. No és una tasca fàcil, tots anem pendents de les nostres pròpies cabòries.
Si tot això ho emmarquem en una societat en guerra, les persones que veuria des de la meva terrassa esdevindrien les víctimes involuntàries de la barbàrie. 
Jordi Tiñena fa un retrat de les vides dels altres, de gent que viu la cruel realitat d'una guerra, que com totes, resulta abominable. Llegir Un dia en la vida d'Ishak Butmic és obrir una ferida emocional que tenia mig oblidada. 
Recordo la meva feliç etapa del 1994, potser el millor moment de la meva vida. Jove inquiet com era, tenia plans, futur, milers de possibilitats, anava a tope per la vida. 
Era també l'època de la guerra de Bòsnia, d'aquell episodi tan fosc de la història europea que em va tocar simultaniejar. Recordo participar en una campanya de recollida de joguines pels nens i nenes bosnis, segurament la típica campanya que relaxava una mica la consciència d'alguns de nosaltres. 
El llibre d'en Tiñena és un cop de puny emocional sobre la taula. Tenim al davant una crònica de la guerra en clau humana, des del punt de vista de les innocents víctimes que pateixen el dia a dia de la crueltat. 
Cada persona que rep un tret pels carrers de Sarajevo i cau morta també té una història.
Llegint aquest llibre m'ha ressorgit comprensiblement el sentiment de fàstic i repugnància a la violència a gran escala com és la guerra. El meu tarannà és absolutament pacifista i detesto qualsevol forma de violència. Fer seguiment de les vivències dels personatges d'aquest llibre és un exercici de total masoquisme. Quin menyspreu més profund em provoca el franctirador, els bombardejos sistemàtics de la ciutat, els assassinats, les tortures, ... 
No, no puc recordar de nou Srebenica i quedar-me tan tranquil. 
Tampoc puc oblidar la fatxenderia de Mladic, Milosevic i Karadzic, els responsables i botxins de 1.500 nens a Sarajevo...
Mentre jo quedava per jugar a esquaix a Tarragona amb un amic aquell ja llunyà 1994, el setge de Sarajevo va aniquilar 10.000 persones. Tiñena ens ho explica home a home, dona a dona, criatura a criatura, història a història. Tots víctimes, tots innocents.
La meva ràbia acompanyarà el seu dolor per sempre.
Un llibre amb el que acabes destrossat, perquè els finals de les guerres no poden acabar bé. De fet, acaba com comença, amb la mort com a protagonista principal.
I cada dia admirant a Tiñena una mica més.