262. Memòria de les oblidades, de Tecla Martorell

Voldria parlar sobre la sorpresa que ha estat aquest matí trobar-me aquest obsequi a la porteria de l'escola. Voldria agrair a l'autora el fet de desplaçar-se tan amablement fins allà i deixar un llibre dedicat i adreçat al professor Joan. Ho he fet així com a introducció i ho deixo aquí. 

No tinc més paraules... 

...perquè ha estat llegir aquest llibret i el meu cor s'ha glaçat. 

Costa assumir les injustícies amb un simple respir profund. La brutalitat de la repressió i la revenja cruel que van pagar dones innocents els anys posteriors de la Guerra Civil espanyola no pot ser oblidada. D'això parla aquest llibre, un homenatge a totes aquelles dones que van patir la repressió franquista i que el silenci va impedir que restessin a la memòria col·lectiva.

No esperava aquesta lectura. Testimonis esgarrifosos d'innocents que van pagar amb la seva vida tancades a la presó-convent de les Oblates de Tarragona. Quants cops he passat pel davant d'aquest lloc i no en sabia res...

En realitat ens acusaven de no ser com ells, perquè no ser com ells era un perill. 

Aquests feixistoides actuals que obliden massa ràpid necessiten llegir aquesta lectura. Jo no, ho passo malament. Els meus avis van tenir sort, però no van oblidar mai.

L'àvia em deia pocs dies abans de morir ara fa uns mesos Encara recordo com queien les bombes sobre casa nostra. Té raó l'autora en la seva dedicatòria "només quan fem memòria, fem justícia". Farem memòria, i tant que en farem. 

I aquest llibret és una joia, una peça preciosa que ens referma en el compromís vital de no oblidar. Els avis van marxar amb aquells records miserables, no podem abandonar-los. Som aquí per ells, van resistir i patir i jo, particularment, no ho penso oblidar.

Enorme Tecla Martorell. Enorme.

261. Els silencis dels pactes, de Marc Moreno

Tenia ganes de llegir en Marc Moreno, en certa manera per lleialtat personal. Quan vaig llegir Assassins del Camp no sabia que entraria en un nou món literari que m'era bastant desconegut: els escriptors i escriptores de casa meva. Coneixia tres o quatre dels Assassins, però no a la resta. Així va ser com vaig descobrir també l'editorial, Llibres del Delicte, una gent que han trobat l'equilibri just entre qualitat, disseny, diversitat territorial i, sobretot, tracte personal. Penso que en Marc Moreno sap cuidar (i molt bé) els seus lectors i lectores, i això encara ha motivat més que vulgui dedicar temps i diners a les seves propostes.

Després arriba el fet quan descobreixo que ell mateix és autor d'algun dels llibres de la col·lecció. En una segona remesa de llibres que vaig comprar em va arribar Els silencis dels pactes, una novel·la que venia dedicada pel Marc (sí, em va fer il·lusió, què hi farem). Val a dir que al tractar-se d'un llibre curt, lletra grossa i de poc pes aquest era el perfecte acompanyant per al següent passeig llarg d'aquells que faig habitualment fins a la punta del far de Tarragona. I així va ser: el dia de reflexió electoral vaig portar en Marc i la seva història d'excursió marítima.

La novel·la està bé, sóc un consumidor típic d'aquest estil d'històries. M'agraden molt les novel·les d'aventures tipus Clive Cussler i Vázquez Figueroa que no et demanen grans esforços intel·lectuals, de fet, les necessito. Sense massa pretensions acadèmiques la trama distreu i et va mantenint pendent del que es va esdevenint. Una prostituta mor en mans d'un magnat i el seu cosí nigerià inicia una recerca de la noia. Una periodista i una mosso d'esquadra s'encarreguen de seguir les pistes que les duran a resoldre el cas. En part hi veig una novel·la de denúncia: empresaris avesats a viure de mentides, xantatges i corrupció i que, sense escrúpols, juguen les seves cartes marcades sempre pel bé dels seus interessos. El poder dels diners compra les veritats, crea mentides i quan interessa es desfà d'aquells que vivim enganyats sota els seus mitjans de comunicació.
En definitiva, una novel·la negra que cobreix amb correcció les expectatives previstes i que em fa sumar un títol més de la col·lecció.

260. El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzaki

Fa ja uns quant mesos que en Marcel va recomanar El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzaki al Club de Lectura de l'escola. D'entrada em va semblar que seria un llibre de caire teològic, evangèlic o de connotacions més aviat tendencioses cap al cristianisme. Darrerament estic llegint novel·la negra en plan lector depredador i aquesta se'm feia una mica feixuga. No obstant, el llibre estava pendent en el gruix dels títols de capçalera que m'havia marcat a principis d'any i tampoc és qüestió de fer el lleig a un autor que no havia llegit mai (i que venia recomanat per un amic literàriament perillós). Així doncs, després d'acabar en Dostoievski vaig decidir anar fent amb en Kazantzaki. La tàctica era la mateixa: anar sumant paginetes poc a poc.

La sorpresa va ser immediata. Passades les primeres planes la novel·la ja agafava un sentit molt més inesperat. La traducció de Joan Sales o l'estil de l'autor grec (o les dues coses juntes) t'impregnen de tal manera que les frases et sedueixen a l'instant. El marc espaial temporal et situa en un poble grec de principis de segle XX (podria equivocar-me amb la data). Els personatges formen part de l'elenc habitual d'una vila rural on els estaments religiosos, socials i polítics en són ben presents. Resulta especialment important el fet que Grècia es troba (en part) sota el domini de l'Imperi turc, i que per tant, l'agà otomà regeix el poble sota els designis de la seva voluntat. Tot s'inicia el dia que els prohoms de la vila decideixen representar la passió de Crist per l'any següent i busquen els personatges d'entre els seus conciutadans. De seguida trobaran una Maria Magdalena, un Joan Baptista, un Judes, ... i un Crist. I així s'inicia una història que realment t'atrapa i et sorprèn en igual mesura. 

No sabria definir aquesta novel·la sense semblar una mica ensucrat o happy flower, però és que crec que és un llibre entranyable i dolç. L'estil i la trama t'absorbeixen i et fan sentir part activa i còmplice alhora. Els esdeveniments tradicionals de la Passió de Jesús transcorren paral·lels a la realitat del poble, tràgicament tendres, tristament lògics. No és d'estranyar que l'home acabi lamentant-se de la seva condició humana i reclami obertament respostes a la seva pròpia maldat: "Inútil, Jesús, inútil,... han passat dos mil anys i els homes segueixen crucificant-te!". M'he quedat impressionat i en certa manera indignat: estem en un judici a la humanitat! Un personatge dels presents acaba obertament declarant la seva guerra a la humanitat i decideix evitar tot contacte humà en l'esdevenidor. Un pessimisme vital que no comparteixo, perquè és precisament en les meves relacions humanes on hi trobo el sentit de la vida. 

En definitiva, un llibre inigualable, digne de ser recomanat i realment interessant de llegir algun cop a la vida. Gràcies Marcel!

259. La mosca, Assetjament a les aules, de Gemma Pasqual

Una lectura inesperada i ràpida entre la vigília i el Sant Jordi d'enguany: La mosca, Assetjament a les aules, de Gemma Pasqual. La pura veritat és que he llegit aquest llibre perquè vaig veure que l'autora em seguia per twitter. Com que no sabia qui era, doncs vaig xafardejar el seu perfil i vaig observar que era una escriptora que entre d'altres ocupacions tenia la de Vicepresidenta del País Valencià de l'@EscriptorsAELC (una mica més i m'agafa un ictus i he de trucar al Dr. House). De fet, avui he pensat que podria fer-m'hi seguidor, per allò de la diplomàcia i de la bona educació i ho he fet. Però el que a mi m'interessa és la literatura i el seu llibre, una novel·la juvenil, però amb un tema d'allò més punyent: l'assetjament escolar. Com que ja tinc 47 anys, un llibre juvenil sempre entra bé!

Com a mestre, un llibre sobre aquest tema ja és un punt a favor que m'havia d'interessar. Així ha estat, ja que l'argument és autènticament vigent i la trama s'adequa a situacions malauradament massa reals. Víctimes i botxins es donen de la mà en una història on un noi es suïcida a causa del conegut bullying escolar. La Isona, la noia protagonista juga un paper calcat de la realitat, on pors i secrets juguen en contra d'ella mateixa. Podríem parlar llargament sobre aquest tema, un fet que espero que els i les joves que es llegeixin aquest llibre ja ho facin. Desconec si es fa llegir aquesta novel·la a l'ESO, però en tot cas caldria. Entenc que cal que els nostres joves coneguin en Salvat Papasseit, però un llibre com aquest és necessari (i preventiu diria jo)

També em desmunta l'homenatge a Joan Brossa i el seu poema de La Mosca. Què gran! En Brossa i l'autora, tots dos. L'autora utilitza el poema del barceloní com a metàfora d'una situació real. En definitiva, una lectura senzilla, planera i amb un tema de fons explosiu. M'alegro que la Gemma Pasqual em fes "amiga" del twitter, ara ja la conec una mica més! I que em disculpi si la considero literatura catalana i a ella potser no li agrada, però els valencians del nord aixina som!

258. El curiós cas del gos a mitjanit, de Mark Haddon

Si podem valorar la vida per moments de qualitat, penso que la lectura compartida amb el meu fill Jan Pol de 10 anys forma part d'aquests moments. El curiós cas del gos a mitjanit de Mark Haddon ha estat la nostra lectura (en veu alta) i a quatre mans de les darreres setmanes. Recordo haver llegit aquest llibre en el seu dia i en anglès, però ara tocava en català, a partir de la traducció espectacular de Rosa Borràs. Gràcies a aquesta història en Jan Pol ha pogut aprendre una mica més com senten i viuen els nens i les nenes que pateixen una forma lleu d'autisme. 

Després de llegir aquest llibre, què en penses Jan Pol?

M'ha sorprès que en Christopher (el nen protagonista) sigui tan intel·ligent i que allà on vagi es fixi tant en les coses. Recorda tot el que li passa i es posa molt nerviós quan hi ha molta gent. Diu sempre la veritat, perquè no sap mentir. Sobre el llibre, he vist que tenia dues parts: la primera és quan el nen investiga la mort del gos Wellington i la segona quan va de viatge cap a Londres a casa de la seva mare. M'ha agradat més la primera part perquè he après més coses (sobre els números primers, les estrelles, que els acudits no li feien gràcia perquè no els entenia...). La segona part ha estat una mica més agobiant, ja que el viatge a Londres era molt difícil i es feia molt pesat. Ha sigut molt xulo que quan veia quatre cotxes grocs en un matí, allò volia dir que era un mal dia. Per altra banda, si trobava quatre cotxes vermells allò significava que era un súper molt bon dia.

Sobre els nens i nenes autistes, crec que cal tractar-los bé, perquè tenen coses molt bones que nosaltres no tenim. He vist que són una mica impacients i que s'han de tenir controlats. En Christopher s'escapava i s'amagava tota l'estona, va pegar a un policia, tenia moltíssima por d'entrar al metro, no parlava amb estranys, no volia que el toquessin... per tant, cal deixar-los tranquils i esperar que et coneguin bé i així poden fer-nos amics.

Aquest llibre està molt bé i el recomano a les persones que no coneguin a aquest tipus de nens i nenes.

257. L'adolescent, de Fiòdor Dostoievski

El primer de gener de 2019 vaig començar a llegir L'adolescent de Fiòdor Dostoievski. 108 dies després (gràcies a Déu) he acabat aquesta obra mestra traduïda meravellosament pel tarragoní Josep Maria Güell després d'anar assaborint les pàgines poc a poc durant quasi 4 mesos. Val a dir que he fet una lectura més accelerada aquests dies de Setmana Santa, de manera que pogués tancar el trimestre amb el primer llibre de capçalera de l'any. Em sento orgullós i feliç d'aquesta fita, ja que el consum d'un clàssic d'aquestes dimensions és una tasca certament laboriosa (i més encara en una etapa de la meva vida en la que busco distracció total).

El protagonista de la novel·la és l'Arkady Dolgoruki, fill biològic d'Andrei Petrovich Versílov i adoptat legalment per Makar Ivanovich Dolgoruki. En el marc de la societat russa de finals del S. XIX el noi fa una precisa descripció del membres que la componen i el seu comportament en públic i en privat. Ens trobem davant d'un estudi sociològic de la classe mitja-alta des de l'òptica d'un adolescent. Aquest fet és molt destacat, perquè l'objectiu de la càmera d'un adolescent és molt diferent que el d'un expert sobre la matèria. El noi expressa en un format de diari personal les sensacions que viu i les impressions que li causa tot plegat. Des d'un punt de vista egocèntric i egoista (que el mateix protagonista després s'auto-analitza) el noi acaba justificant a posteriori les seves respostes davant els estímuls que li ocasiona la situació que viu. 

L'argument presenta diversos fronts oberts: l'arribada de l'Arkady a Petersburg, el record de la infantesa i la situació que ha d'afrontar amb el retrobament amb el seu pare biològic. La seva entrada a la societat el farà evolucionar en la seva maduresa, reconeixent les virtuts i els valors d'una societat que desconeixia. Amb l'orgull propi de l'adolescència i del seu particular caràcter l'Arkady de seguida se sentirà decebut pel comportament dels seus conciutadans, mostrant rebuig i jutjant sense pietat a la resta de la comunitat. Els dos pares esdevenen referents pel jove (el rural: honrat i venerable) i el segon, un autèntic mirall on voldrà reflectir-se després d'un fort rebuig inicial. La família anterior i l'actual juguen un paper important en una trama complexa carregada de descripcions psicològiques de tots els personatges. L'autor, mitjançant el protagonista, analitza cada segon i cada esdeveniment de la narració. 

Finalment apareix l'amor com a tema referencial i que fa esclatar els instints del pobre xaval. Una novel·la complexa que no té res a veure amb el material que habitualment consumeixo...

Tots els ingredients sumen una obra espectacular, un clàssic memorable que he pogut llegir en català i que necessitava completar per conèixer més acuradament en Dostoievski. No ha estat el meu primer llibre d'aquest autor, però reconec que tenia descurada la literatura russa des de fa bastants anys.

256. Les Mans del Drac, de Sebastià Bennasar

No m'agrada falsejar la veritat i voler quedar bé sempre amb tothom. La Montse d'Administració em va dir un cop que "tots els llibres tenen alguna cosa". Estic completament d'acord. Aquest és un llibre que distreu a base de bé, curtet i d'allò més divertit. Per un moment no sabia si era una novel·la negra en el sentit estricte de la paraula o una broma (la ironia plena cal situar-la en el seu context, i fins que no passes les pàgines no saps encara quin és aquest context). 

Com que la lectura d'aquesta novel·la és súper amena, vas llegint i vas passant les pàgines sense problemes. Les Mans del Drac de Sebastià Bennasar m'ha acompanyat fins al Far de la Banya i tornar (entenc que si la gent pot caminar sense apartar la mirada del seu mòbil, jo puc anar 5 kilòmetres mar endins llegint el meu llibre i tornar a casa). Deu kilòmetres desprès he arribat a la conclusió que aquesta és una novel·la per no complicar-te la vida, passar una bona estona i no buscar-hi massa profunditats (malgrat la crítica que s'entreveu contínuament i que dóna feina per pensar una bona estona). 

La trama és absolutament original. En el marc d'una diada de Sant Jordi "especial" un assassí en sèrie decideix anar carregant-se escriptors. Per altra banda, una secta satànica va fent de les seves i els seus membres pretenen reencarnar de nou a Belcebú. He flipat amb l'argument perquè no tenia ni idea de què anava a llegir i anava de sorpresa en sorpresa. Mentre la marinada em refrescava les idees m'anava rient per dins imaginant-me episodis tan peculiars com un atemptat a base de llençar carregaments de "merda" a les autoritats dins del temple expiatori de la Sagrada Família. Flipant, com ja he dit. Això era una Aterriza como puedas en versió thriller barceloní, Mossos d'Esquadra, periodistes intrèpids protagonistes involuntaris, pares de Montserrat, un dominic mig inquisidor (no podia faltar), oques degollades de Santa Eulàlia i un Robert Langdon de Dan Brown en versió catalana (entre moltíssimes altres sorpreses). Increïble i genial. 

Com que tots els llibres tenen alguna cosa, recomano molt llegir aquesta novel·la. Gaudir de la ironia ben escrita sempre va bé!

255. El joc de pistes, d'Andrea Camilleri (traduït per Pau Vidal)

Aquesta setmana vaig llegir una estranya polèmica sobre els traductors catalans. Incomprensiblement hi ha qui pensa que no són prou bons. Això no hi ha per on agafar-ho. Entenc que senzillament estan acostumats a llegir en castellà i justifiquen així la seva mandra o esforç intel·lectual de fer-ho en català. Particularment m'és indiferent la llengua de lectura, prefereixo l'original si puc i en sé. A la vida he llegit en anglès, portuguès, francès, italià, castellà, alemany i en català. No obstant, com que actualment la lectura és un plaer per a mi, llegeixo en català, castellà i algun llibre perdut en anglès (aquests últims quan estic de vacances). Aquesta polèmica del baix nivell dels traductors catalans és tan absurda que no perdré un borrall en contrastar res. Això sí, involuntàriament immers enmig de la trama internàutica, he volgut retre homenatge als/ les traductores a partir d'algun referent personal meu: Pau Vidal.

He rebuscat per la meva humil biblioteca algun exemplar pendent d'en Camilleri i he trobat El joc de pistes. En Montalbano (ja de 57 anys) viu plàcidament a Marinella quan es troba immers en un joc de pistes com aquells dels campaments escolars (anar descobrint misteris que et porten a altres llocs on hi trobes altres misteris per a resoldre). El llibre va al seu ritme, sense sensacions trepidants i al més pur estil Camilleri. Va ser una lectura ben entretinguda de Diumenge de Rams. 

Però, i aquí ve la gràcia del tema, la lectura d'aquest exemplar perseguia un objectiu doble: entretenir-me i analitzar la traducció d'en Pau Vidal. El punt 1 era fàcil d'assolir i es va aconseguir sense problemes.

Per què m'agraden tant les traduccions de Pau Vidal?

Per una banda perquè va ser un tema de conversa amb un dels meus llibreters de confiança. Parlàvem de Camilleri i vam acabar parlant del traductor. D'alguna manera resulta insòlit, perquè quan llegeixes un llibre no recordes qui el va traduir. En el cas de Pau Vidal te'n recordes. El motiu... no el sé. No he llegit mai en Camilleri en italià (els garants de les bones traduccions deuen conèixer els originals i es poden permetre certes afirmacions, però jo, malauradament no puc). He llegit en Camilleri en català, castellà i anglès... però recordo el traductor en català. El motiu... segueixo sense saber-lo, i per això em calia analitzar-ho aquest cap de setmana.

Vaig voler llegir al traductor de forma independent. Entenc que l'estil de l'autor deu ser inherent a la seva obra en general, per tant la meva intenció era descobrir què aportava el traductor al manuscrit original. D'entrada el traductor adapta els col·loquialismes italians al català, una tasca extremadament complexa. A més, aconsegueix que et sorprenguin i te'n portis una rialleta còmplice. El vocabulari no és especialment complex, però vas trobant mots o expressions (per exemple: fer esgüells), que enriqueixen clarament el vocabulari propi. L'estil de la narració és dinàmic i àgil, pressuposo i recordo de les altres versions que sí he llegit que així és, i que per tant, en Pau és fidel a l'original. Finalment hi deu haver un toc personal, el mateix Pau parla de passió pel que fa. Totalment d'acord. Quan llegeixes en Camilleri en català alguna sensació inexplicable t'atrapa. Sempre dic que sóc fan de l'autor italià pel traductor català. 

Traduttore, traditore?

No, amics meus. En el cas de Pau Vidal, Traduttore, cospiratore.
El traductor que conspira amb l'autor i ens porta a un fi comú: la passió!

254. Alex, de Pierre Lemaitre

La lectura d'Alex de Pierre Lemaitre és una experiència vital des del punt de vista literari. Aquesta novel·la em va arribar de la mà de la Noèlia del Club de Lectura de l'escola, després de llegir el primer i el tercer número de la tetralogia. Ha estat una lectura que he compartit en el temps amb la meva companya i amiga de Dominiques Meritxell, de manera que ens hem anat divertint parlant sobre l'argument i les sensacions que anàvem desprenent. Aquest és un llibre ideal per a compartir en un Club de Lectura, ja que els ingredients que el conformen són diversos i espectaculars. 

Alex de Pierre Lemaitre m'ha agradat molt perquè, entre d'altres coses,  ha aconseguit que tingués més ganes de llegir que de mirar el mòbil (gràcies!). Per tant, és una història poderosa que t'atrapa sense cap tipus de dubte. Especialment dinàmica i àgil, els fets s'esdevenen de forma trepidant (vaja, que és una d'aquelles novel·les que et fan passar les pàgines sigui l'hora que sigui). M'encanten aquestes novel·les i sovint les trobo a faltar. 

Alex és una noia estranya que no saps mai per on et sortirà. En Camille Verhoeven és un home que arriba després de la desgràcia viscuda a Irene. Les morts són els danys col·laterals d'una història misteriosa, enigmàtica i sorprenent. L'evolució de la trama és l'evolució dels sentiments interns d'en Camille... tot plegat és una amalgama de vivències que fan vibrar els sentits del lector. Contínuament et vas sorprenent pels famosos girs argumentals que en Lemaitre practica, sense previ avís i que fan tan interessant la novel·la. Opinar massa pot espatllar els misteris i prefereixo no dir res més. Només puc dir que ell investiga i ella és víctima, o assassina, o botxí, o innocent, o culpable... Fins a la darrera línia de la novel·la no saps quina conclusió has de treure...

253. La Cara B, d'Esperança Camps

Resumeixo la prèvia: Una novel·la de @LlibresDelicte que em crida l'atenció, La cara B, d'Esperança Camps, regalada per un amic literàriament perillós, @eduardboada i que és prou curta per a un cap de setmana de molta feina...som-hi!

Doncs així ha anat. 

Una lectura àgil, ràpida, entretinguda i amb el record claríssim del Ferran Torrent en la memòria. Fa molt de temps que vaig llegir una pila de llibres del valencià i amb aquesta novel·la he tingut la sensació que me'l retrobava. De fet, fins i tot apareix una menció d'en Butxana entre línies.

M'esgoten les corrupteles valencianes fins a la sacietat (les dels altres també, òbviament) i em prenc aquest llibre com una novel·la negra de denúncia d'aquesta gent. Sembla que durant anys la classe dirigent política del País Valencià va estar en mans de gent sense escrúpols que passarà a la història per fer més mal que bé (i rebentar la construcció) i mantenir-se al poder inexplicablement. Mai ho vaig entendre i sempre m'acabava donant cops de cap contra la paret per poder-ho entendre. En aquesta novel·la he trobat tots els ingredients que tanta ràbia m'han fet en temps passats: corrupció, hipocresies, populismes, tràfic d'influències... 

La trama negra no decep i està en consonància amb aquesta realitat. Els personatges casposos estan descrits al detall i els fets són narrats amb precisió mèdica, on els jocs de trons i les traïcions personals i partidistes són el dia a dia de l'acció. Les morts sòrdides i violentes en un hotel, en l'aparcament d'un club d'alterne i un cos sense vida trobat en un fangar mostren la fosca cara de la mort. Però la veritable cara visible d'aquesta novel·la és la B, la dels hipòcrites que gaudeixen de vides paral·leles i amaguen els seus rostres en somriures profident davant les càmeres. Segurament tots tenim una Cara B, i per tant, no podem jutjar sense córrer certs riscos. No obstant, la proposta de l'autora és magnífica, moderna (malgrat que alguns temes semblen ancorats en el passat) i amb estil àgil i amb tocs d'humor. Molt content, de nou. 

Gràcies Eduard pel teu regal. 

Com sempre dic, amics com tu haurien d'estar prohibits... (saps que sempre estaré al teu costat quan necessitis regalar un llibre!)

252. El somriure de Darwin, d'Anna Maria Villalonga

Deia una usuària de twitter que "era impossible que no m'agradés aquest llibre". 

Doncs, aquesta és una afirmació d'allò més encertada. 

Val a dir que he llegit El somriure de Darwin perquè l'havia escrit Anna Maria Villalonga, així de clar. L'Anna Maria (perdoneu la confiança) ha fet una feina especialment lloable i admirable com a Comissària de l'Any Pedrolo i li devia certes lleialtats no escrites. 

També ho he fet perquè aquest llibre surt de la factoria Llibres del Delicte, una gent que també em cau molt bé. El seu editor, en Marc Moreno, deu ser un caça talents professional o directament un xaval d'allò més espavilat, ja que puc confirmar que els productes finals que treu són un èxit assegurat.

El millor de tot és que després de llegir El somriure de Darwin em sento pletòric alhora de recomanar-lo, ja que es tracta d'una història entranyable, però dura, molt dura (això és innegable). Resulta curiós que sense saber gran cosa del llibre, i només mirant la portada, se m'acudís la idea de comentar que la gosseta i jo l'anàvem a llegir junts. Aquest és un llibre que s'entén millor si tens una mascota d'aquelles que et posseeixen a tu (i jo en tinc dues). 

El llibre sembla un manual d'escriptura general. Si vols escriure un llibre, quasi millor agafar aquesta novel·la i investigar com ha estat escrita. No gosaria dir res sobre l'estil i estructura del llibre, ja que em sento un aprenent al costat de l'autora i, per tant, només comentaré que ha estat una lectura dinàmica, distreta i àgil. He passat els capítols i les pàgines de forma trepidant.

Em sembla molt escaient el concepte de que es tracta d'una "novel·la de personatges". Molt cert, ja que els tres personatges principals que conformen la trama tenen ànima i els fas teus de seguida. Estàs convivint amb ells, veus el que miren i sents el que senten... què bo, un realisme i unes sensacions que pots sentir com a pròpies! I el gos... el gos que també sent i esdevé el quart personatge de la novel·la. 

Sé que l'autora i l'editor són persones que saben tractar els seus lectors. Doncs gràcies per fer-ho. Sou genials. Aquest llibre és extraordinari, ho dic sense cap problema, podeu estar tranquils. 

En aquesta història he trobat denúncia social, antics passats que s'arrosseguen fins l'avui, vides humanes (i canines) que són víctimes del sistema, crueltat, tendresa, empatia... una suma de sentiments que aclaparen el lector perquè cada paràgraf destil·la sensacions amb un estil tan meravellós que et deixa encisat durant segons. 

Ets una gran escriptora Anna Maria (disculpa de nou la confiança), fidel a la nostra llengua com ho va fer el mestre, i tot demostrant amb aquesta novel·la que tampoc cal anar a Noruega per llegir bona novel·la negra. I una cosa més, has deixat el llistó tan alt que tampoc caldria llegir en altres llengües perquè la qualitat del que s'escriu en la nostra és excel·lent (i tu, ...ja m'entens).