211. La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker

La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker, ha estat una lectura extraordinària. Val a dir que vaig començar aquest llibre en plan tranquil, sense saber que estava davant d'una peça de caça major. Hi vaig arribar, de nou, via Noèlia Sergio, la mare de l'escola que més ha aportat de moment al Club de Lectura de Dominiques. M'agrada seguir consells i suggeriments, és una debilitat. Ella va recomanar El llibre dels Baltimore, però jo vaig aconseguir aquest altre exemplar de segona mà el mes passat. Va ser començar i deixar-se dur per la sorpresa. Puc dir que que aquesta història (com a concepte) no l'havia llegit abans, de manera que el concepte d'originalitat estructural i argumental és obvi. 

Una noia de 15 anys i un jove de 34 viuen una peculiar història d'amor. Personatges i històries entrellaçades s'esdevenen una darrera l'altra, creant una teranyina que cal anar desllorigant. L'assassinat de la noia trenta-tres anys enrere sembla ser el crim perfecte. De cop i volta apareix el cadàver al jardí d'en Harry Quebert i el seu millor amic, l'escriptor Marcus Goldman, inicia la recerca del veritable culpable. Es tracta d'anar fent, descobrint les diferents opcions que genera la investigació. 

M'ha agradat molt també els consells que aporta el llibre sobre el fet d'escriure i ser escriptor. Sembla com si l'autor se les apliqués a ell mateix i aconseguís arrodonir un text fet a la mesura de l'excel·lència. 

Per altra banda romanc expectant la sèrie televisiva que sembla que s'estrenarà ben aviat a casa nostra.

210. El tercer home, de Graham Greene

El tercer home de Graham Greene ha estat el llibre que he volgut re-llegir aquest cap de setmana. Ha estat una lectura tranquil·la i sense pretensions, amb més records sobre la taula que res més. És impossible no recordar la música de la pel·lícula mentre passes les pàgines d'aquest clàssic. Un escriptor nord-americà de novel·les de l'oest arriba a Viena on ha de trobar-se amb el seu amic Harry Lime. L'acció s'emmarca en el moment complicat de la història de la ciutat, dividida en sectors, els aliats i els russos. Allà descobrirà que en Lime ha mort en un accident, atropellat per un cotxe. L'escriptor iniciarà una investigació personal per tal d'aclarir la mort del seu amic. Aviat esbrina que un tercer home misteriós que no pot identificar estava en el lloc dels fets. Un testimoni que cau assassinat i l'enamorament de l'escriptor amb l'antiga amant d'en Lime encara enreden més la trama.

Però, qui és aquest tercer home? 

Un guió cinematogràfic espectacular i un llibre encara millor que et regalen un cap de setmana genial. Em deia la Noèlia que hi ha clàssics que poden decebre, és cert i ho corroboro. En aquest cas El tercer home no ho fa i et transporta inevitablement al cinema. Aquesta imatge de l'Orson Welles i aquella música converteixen aquest text en immortal. 

209. El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa

El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa és un d'aquells llibres que agafes amb moltes ganes i després no t'emociones massa. De seguida em vaig adonar que s'assemblava molt a aquella Hagadà de l'Amos Oz, De repente en lo profundo del bosque que vaig rellegir aquest estiu. Una Hagadà és una mena de narració jueva que pretén donar algun tipus de lliçó didàctica o moral. En aquest cas es tracta de la mort i de com afrontar-la. Un tema que directament confirmo que no m'agrada gens en absolut i que l'Espinosa gestiona amb prou valentia i sensibilitat. Un jove, malalt terminal, arriba a les portes de la mort i és destinat a un lloc on troba altres com ell. Tots han de morir i tots han d'afrontar la mort amb certa esportivitat (o alguna cosa similar). Directament afirmo que probablement és un text vitalista, però jo no he gaudit en absolut. Penso que l'autor fa un abús de la fantasia, un gènere que a mi no m'atrapa en absolut. Alguna sentència (ja llegida en els seus llibres anteriors) et provoca alguna reflexió interessant, però poca cosa més. Em sorprèn que encara llegeixi llibres d'aquest autor, ja que no m'entusiasmen i no paro d'insistir. Potser és el format i l'estructura general el que fa els seus llibres atractius, o l'espaiat de les línies, o els títol dels capítols tan suggerents... bé, en tot cas, una lectura més de l'Espinosa, literatura que considero catalana en castellà.

208. Pedra de tartera, de Maria Barbal

Permet-me una proposta:

PEDRA DE TARTERA de MARIA BARBAL

Si has gaudit amb LA PLAÇA DEL DIAMANT, aquest t'encantarà.

Salutacions.

Jordi Benaiges

Aquest és el correu que va rebre el Club de Lectura d'en Jordi Benaiges el passat 4 d'octubre de 2018. Bé Jordi, no et pensis que pots recomanar llibres i que quedin en un sac trencat. Recullo la teva proposta i començo a remenar per la meva biblioteca a veure què hi trobo. 

Oh, sorpresa, tinc el llibre que menciones!

Dius que si ens va agradar LA PLAÇA DEL DIAMANT, "aquest ens encantarà"... bé, poses el llistó ben alt. De fet, no recordo massa els detalls de la novel·la de la Rodoreda, però sí la seva majestuositat i transcendència en el marc de la nostra literatura. Proposes, per tant, un llibre acadèmic, d'aquells que toca filar prim per degustar-lo com cal.

D'entrada em sorprèn el format i l'estructura dels capítols: curts i amb cert pragmatisme, com si calgués anar al gra. En el meu exemplar una fotografia encapçala cada capítol, tot donant-li un toc estètic com a mínim curiós. Tres parts divideixen la novel·la que coincideixen en els tres moments que es narren de la vida de la protagonista. Una nena, una noia i una dona; un abans, un després i un ara. La Guerra Civil pel mig i la vida rural emmarquen espai i temps. 

Una nena abandona la llar familiar i marxa a casa d'uns tiets en un altre poble de la Noguera. Les distàncies separen les vides, les famílies i els destins. La nena esdevé noia, coneix home i es casen. Tenen fills i arriba la guerra. La noia esdevé dona, la guerra els converteix en derrotats, la mort es fa present, la fatalitat marca el rumb.

Bé Jordi, des del meu punt de vista has proposat un magnífic llibre. Moltíssimes gràcies! M'ha semblat com si estigués assaborint un pastisset d'aquells de safrà de Rasquera, que va desfent-se a la boca i que pots arribar a gaudir amb tots el sentits. Una prosa delicada, unes paraules magníficament destriades, un argument simple, però alhora carregat de vida. Una lectura breu, intensa, estilísticament deliciosa que jo també recomanaré a partir d'ara!

207. Si són roses, floriran, de Manuel de Pedrolo

M'omple l'autoestima haver assolit els 15 primers títols de Manuel de Pedrolo en aquest humil recull de lectures. Si són roses, floriran és un altre exemplar que tinc des de fa 30 anys el qual va ser publicat per Edicions 62 dins de la col·lecció El Cangur. En aquest cas la trama gira al voltant d'un matrimoni qualsevol de l'època de la post-guerra, on les dificultats per sobreviure s'ajunten amb problemes domèstics d'allò més punyents. La primera part de la novel·la està dividida també en dues parts: dos marcs paral·lels amb un fons comú. En un pis d'apartaments, els envans que separen els habitatges són tan prims, que els veïns esdevenen testimonis de tot el que allà s'esdevé. D'aquesta manera els veïns escolten les discussions que el matrimoni protagonista manté a casa seva i el lector rep la informació a partir dels oïdors circumstancials, que alhora fan de comentaristes. Pedrolo, com sempre, busca opcions literàries que sorprenen sense parar. Durant la segona part del llibre l'autor continua amb els seus tripijocs i narra/descriu (o com es pugui catalogar), els pensaments del protagonista, qui, fart del tracte que li dispensa la seva dona, decideix abandonar-la. Línies sense puntuació, arguments barrejats, pensaments desorientats... tota una amalgama d'idees es succeeixen sense solta ni volta al més pur estil faulknerià. Una novel·la que jo titllaria de realista o naturalista a l'extrem, encara que sembli agosarat dir-ho. Realment no recordo les característiques típiques d'aquests corrents, però la realitat del moment desborda el lector, l'arriba a ofegar. Pedrolo t'introdueix en la sordidesa del moment, t'atrapa i et fa sentir partícep dels patiments, les angúnies i les misèries. De nou, quin crack.

206. Les ales de l'esfinx, d'Andrea Camilleri

Les ales de l'esfinx d'Andrea Camilleri ha estat un bon llibre d'aquells de lectura "de batalla". Aquests són dies de molta feina, de poc temps pel lleure i em calen llibres d'aquest tipus.
La història és realment molt simple: una noia apareix morta en un abocador dels afores de la ciutat on viu en Montalbano. L'inspector inicia el procés d'investigació conjuntament amb el seu equip de col·laboradors habituals. La noia assassinada presenta un tret al cap, la cara desfigurada i porta dibuixat el tatuatge d'una papallona a l'espatlla. A partir d'aquí es va desenvolupant la investigació rutinària, es busquen testimonis i es parla amb sospitosos. Es va descobrint que una ONG de suport a dones rescatades de la prostitució, La Buona Voluntá,  podria estar al darrere de tot plegat. Un desenllaç força simple i previsible posa punt i final a la història. Poca cosa més es pot dir d'aquest llibre, curt i de lectura ràpida. Destaco també el peculiar sentit de l'humor del Camilleri  que es barreja amb personatges purament italians, tot creant un marc escènic d'allò més simpàtic. No puc dir que els llibres de l'italià em recordin les habituals novel·les negres de sang i fetge, la veritat. La traducció de nou és d'en Pau Vidal i és d'un nivell tan extraordinari que millora al mateix Camilleri.