458. El talento de Mr.Ripley, de Patricia Highsmith

El talento de Mr.Ripley de Patricia Highsmith em recordava tantíssim a una pel·lícula que havia vist i que no m'havia agradat gens, que la feina ha estat meva per poder acabar-lo (de fet, no ho he aconseguit). Per tant, em sap greu, però aquest llibre no m'ha entrat bé. 

Una família burgesa nord-americana de classe benestant envien un jove conegut del seu fill a Itàlia a la recerca del noi pretesament perdut. El xaval està passant una vida de luxes i capricis per la zona de Nàpols i té poca intenció de tornar a Amèrica per gestionar els negocis de la família. El que no es pensava ningú és que el missatger es desentendria de la seva missió, es faria amic del jove i s'acabaria convertint en el seu assassí. D'aquesta manera es fa passar pel fill de la parella nord-americana i comença a viure la vida del primer. El talent del senyor Ripley consisteix en suplantar al primer i gaudir de la mateixa vida de festes i alegries que tenia l'altre. Es tracta d'un joc difícil de portar perquè cal tenir ben controlades totes les possibles fuites que el descobreixin. La veritat és que no podia deixar de pensar en l'actor de la pel·lícula que havia visualitzat en el seu moment i m'ha resultat molt poc atractiu tot plegat. No és el primer cop que em passa i sento certa decepció. Encara més quan es tractava d'una proposta del Club de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona i ho havia agafat amb moltes ganes. Realment he llegit dos llibres de la cèlebre escriptora nord-americana i tampoc m'han entusiasmat massa. Agraeixo la possibilitat d'haver-ho fet, però de moment aparcaré altres títols de la bona de la Patricia.

456. El crit de l'òliba, de Patricia Highsmith

Em vaig emocionar inscrivint-me al Club de Lectura de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona, però de fet no puc seguir el ritme lector que portava durant les vacances de Nadal. L'escola no em permet llegir amb l'alegria que pretenia i he tingut de tornar a la lectura de moltes menys pàgines diàries. De fet a penes havia tocat aquest El crit de l'òliba de Patricia Highsmith i no vaig poder participar en el debat de dilluns. Un assetjador és sorprès per la dona assetjada en un allunyada caseta d'un poble nord-americà i s'estableix entre ells una peculiar relació. La noia s'enamora d'ell, però en canvi les intencions de l'home no tenen res a veure amb el que ella creu. El tema es complica quan apareix el promès de la noia i l'ex-dona de l'home, de manera que la parella es veu involucrada en un afer estrany on tots tenen alguna cosa a dir. El promès intercepta l'home (ara ja no seria assetjador, sinó mig "parella" de la noia), es barallen, i el primer desapareix pretesament riu avall víctima dels cops rebuts per la trifulca. Tot apunta que malgrat la legítima defensa, l'antic promès podria haver estat mort de forma involuntària. No obstant, l'ombra de l'ex-dona de l'antic assetjador és, certament, molt allargada. Continua la història amb el suïcidi de la noia, víctima del seu nou amor no correspost, perquè l'home que l'assetjava no era altra cosa que la seva pròpia mort. Ostres, quina passada tot plegat. Ho trobo d'allò més interessant. La noia enamorada de la mort i la mort que va fent la seva feina. Una bona novel·la que es precipita al final, però que tampoc sorprèn en excés. 

444. El golpe, de Daniel Silva

El golpe de Daniel Silva era un dels llibres pendents que anava arrossegant des de primers d'any i que em pensava que llegiria durant l'estiu. Bé, en tot cas ha caigut al desembre abans de les vacances de Nadal, barrejat en dies de molta feina i activitats diverses. No ha estat el que m'esperava, però he tingut la dosi de misteri i acció de la típica novel·la d'espionatge que tant atrapa el lector. 

En aquest cas el servei d'espionatge israelià segueix la pista d'un robatori d'un Caravaggio desaparegut a mitjans del segle XX. En Gabriel Allon va rastrejant les pistes i el porten als mandataris suprems del govern de Síria, els grans dolents de la novel·la. En aquest cas es fa referència vetllada a Bahsar al-Ásad, el primer ministre del país àrab responsable (entre d'altres fites assassines) de gasejar la seva població amb finalitats polítiques i d'extermini radical dels seus adversaris. Casualment la pista dels quadres robats durà Allon a la troballa d'una sèrie de comptes corrents domiciliats als habituals paradisos fiscals i carregats de diners presumptament robats als poble sirià. A mesura que avança la novel·la de més de 500 pàgines, l'Allon mostrarà la seva implacabilitat vers el dictador sirià, enemic comú d'Israel i de la resistència interna del poble àrab. 

En definitiva una història una pèl forçada, però que ha despertat el meu interès per allò de les novel·les de passar pàgines sense massa concentració. No seria una de les millors que he llegit d'aquest autor, però ja tenim una de les lectures pendents tancades i puc afrontar el Nadal amb els objectius ben oberts. 

427. La costa de los diamantes, de Clive Cussler

Vaig escollir aquest títol a causa de la crisi lectora que la conjuntura actual m'estava provocant. Reconec que la lectura simple i senzilla ajuda molt en aquestes situacions i La costa de los diamantes de Clive Cussler era una bona manera de rellançar la la meva intensitat lectora. Doncs l'efecte esperat no s'ha portat a terme i he abandonat el llibre a falta d'unes quantes pàgines perquè la història és infumable. Un eco-terrorista pretén provocar una catàstrofe petroliera que inundi de cru una extensió enorme davant les costes del Congo. Des d'allà, i mitjançant un peculiar sistema d'escalfament de l'aigua de mar, s'ha de provocar un huracà immens que dugui una desgràcia ambiental a terres nord-americanes. L'encarregat de solucionar el problema és aquest cas en Juan Cabrillo, patró del vaixell fantasma Oregon, una bèstia marina camuflada de mercant, però amb el màxim de recursos bèl·lics per afrontar qualsevol repte. En definitiva, un argument que en el seu moment em va servir per a enganxar-me a la lectura i que ara una mica més em fa que la deixi per sempre. M'ha agradat bastant la primera part de la novel·la, ja que m'he endinsat a la selva congolesa i a zones espectaculars de tipus geogràfic que no tenen malbaratament cultural. No obstant, encara que l'argument és prou original, la història en general no té ni solta ni volta, encadenant seqüències absurdes una darrera l'altra. Ho deixem aquí, esperant que aquesta barbaritat de llibres llegits d'aquest autor aviat quedi superada per algú altre. Fa una mica de vergonyeta que algú pensi que aquest home seria el meu escriptor preferit.

402. L'últim partit, de John Grisham

John Grisham és un autor que m'agrada molt i estic per la feina de recuperar-lo sencer. Aquesta mateixa setmana vaig comprar L'últim partit i m'hi vaig posar perquè és un llibre relativament curt. En aquest cas l'argument no gira entorn el gènere jurídic, sinó que es centra en la figura d'un entrenador de futbol americà de la petita població de Messina. A les portes de la mort a causa d'una malaltia terminal, l'Eddie Rake és una figura cabdal de la vila i un referent esportiu de primer nivell, ja que després de 34 anys de primer entrenador dels Spartans la seva trajectòria està absolutament carregada d'èxits. La seva manera expeditiva de gestionar els equips i la seva presumpta poca humanitat fa que l'equip sumi trajectòries d'imbatibilitat increïbles que marquen rècords inexpugnables de victòries. Un altre tema a part són les seves relacions personals, un concepte que es desenvolupa abastament en aquesta novel·la, més de caràcter psicològic i de conducta humana. 

Com era la relació de l'entrenador amb la figura de l'equip el 1987? 

Neely Crenshaw esdevé així el protagonista d'aquell afer i el narrador de la novel·la, l'home que va viure en primera persona un desagradable afer amb Rake en la final d'aquella temporada. On són els límits de l'entrenador i la persona? Com motivava l'entrenador a un equip que havia de guanyar sempre? Quin és el límit moral per assolir una victòria al preu que sigui? 

Tot això es desenvolupa en una novel·la que m'ha encantat i que et deixa amb un sabor de boca excel·lent. 

391. Fundación, d'Isaac Asimov

Fundación d'Isaac Asimov ha estat un llibre que he agafat amb moltíssima il·lusió, que m'ha agradat força, però que tampoc he trobat tan brutal com recordava. Vaig llegir la trilogia (o part d'ella) farà uns 20 anys i retenia en la meva humil memòria el nom del protagonista omniscient Hari Seldom, la seva psicohistòria i ...ja està. 

Res de l'argument em sonava i ja m'ha anat bé. 

El tema de la psicohistòria és apassionant: una ciència que barreja la psicologia, les matemàtiques, la sociologia i l'antropologia i que, mitjançant equacions racionals i lògiques, es pot extrapolar el comportament de la societat humana. El marc on es porta a terme aquest estudi científic és en un futur bastant llunyà en una mena d'imperi súper planetari tan immens on hi caben sistemes solars, galàxies, etc... Cada planeta conté una societat determinada i dependent de la capital administrativa de nom Tràntor. Els psicohistoriadors estan desterrats a l'extrem de la galàxia, concretament en el planeta Tèrminus, des d'on es plantegen l'esdevenidor a partir de les premises establertes per Hari Seldom. L'argument de la novel·la no és lineal, sinó que el llibre és un compendi de 5 històries independents de diferents èpoques, però amb el denominador comú de la Fundació. Resulta curiós que tot està previst i establert per la ciència, però en canvi no s'interfereix en el present i la presència del gran Seldom es produeix quan els canvis ja s'han produït. Bé, una bona lectura que m'ha portat bons records i que m'obre la possibilitat de seguir amb les dues altres parts en un futur.

384. El eco negro, de Michael Connelly

El eco negro de Michael Connelly és una novel·la interessant, però potser excessivament llarga. El detectiu Harry Bosch forma un tàndem d'investigació policial amb l'Eleanor Wish de l'FBI. Tots dos han estat reclutats per treballar junts en un cas interdepartamental després de trobar un cadàver que resulta ser el company del primer quan tots dos van anar a la Guerra del Vietnam. En Harry i el difunt pertanyien a una secció de l'exèrcit que es dedicava a la inspecció dels túnels del vietcong a la selva vietnamita. Aquesta coincidència fa que en Harry es prengui amb molt interès el cas i lluiti, fins i tot, amb policies d'Afers Interns per resoldre la situació. Poc a poc van descobrint que al darrere de tot hi ha un engranatge organitzat per una banda que pretén continuar robant bancs. Van estirant fils i la línia d'investigació es centra en altres ex-combatents del Vietnam coneguts de l'home assassinat. 

No explico més perquè faria un resum complet de la novel·la i tampoc tinc massa ganes. Estem parlant d'un llibre de 500 pàgines, distribuït en capítols, el títol dels quals són dates del calendari. L'anècdota d'aquesta lectura és que he anat llegint cada capítol coincidint amb la meva data real, començant pel 20 de maig i acabant pel capítol d'avui datat el 28 de maig. He respectat els dies perquè m'ha fet gràcia continuar la distribució proposada per l'autor, on cada capítol corresponia a les 24 hores d'un dia. A part d'això, la lectura ha estat molt dinàmica, pròpia de l'estil d'aquests autors nord-americans que fan que passin moltes coses de seguida sense preàmbuls ni aprofundiments psicològics. Feia molt de temps que aquest llibre reposava a la meva biblioteca i ara per fi ja no el veuré amb aquell mal de consciència de tenir-lo tan de temps pendent.

380. Un abogado rebelde, de John Grisham

Magnífica lectura de John Grisham, un clàssic de la meva biblioteca des de fa anys i panys. En Un abogado rebelde l'advocat protagonista ha de resoldre diversos casos utilitzant estratègies que el porten al límit moral i legal del seu exercici de la professió. Curiosament serà mitjançant aquests recursos que aconseguirà les victòries judicials que no hauria pogut seguint el conducte ètic correcte. Em sorprèn com l'autor es posiciona a favor del seu protagonista de forma total, prenent totalment partit per ell de forma descarada. Des d'aquesta postura l'advocat salva de sentències injustes diversos clients que van sorgint: joves acusats injustament amb la pena de mort, delinqüents castigats per falta de proves, manipulacions de tot tipus...

Des d'un punt de vista de l'estructura també m'ha sorprès molt. Al principi, després del primer cas, he pensat que es tractava d'una mena de serial sobre un advocat. Poc a poc et vas adonant que ho és, però també és una novel·la amb un fil conductor espectacular. El protagonista i la seva especial manera d'exercir el Dret es converteixen en la clau de la novel·la. És com si l'autor hagués pensat: "Què passaria si un advocat dels bons es comportés com un dels dolents, però sense passar-se gaire i salvant innocents?". El resultat és aquest formidable llibre que t'atrapa de veritat. Els casos són súper interessants i les resolucions brutals. Tota l'estona et manté en aquell espai ètic de dubtosa noblesa que et fa pensar i posicionar-te tu també. 

Tinc l'estanteria plena de llibres d'aquest autor i seria xulo recuperar-los. Potser ho faig.

371. Velocidad, de Dean Koontz

He llegit Velocidad de Dean Koontz per tot el tema del coronavirus. Pel que es veu en Koontz va escriure fa anys un llibre que preveia l'arribada d'un virus que amb origen a Wuhan s'estendria per tot el món. A partir d'aquí vaig mirar a la meva biblioteca a veure què tenia pendent d'aquest home i em vaig trobar amb aquest títol. Tot plegat he llegit un bon totxo amb cert interès, però sense especial gust. 

Una història interessant, sense cap dubte, però potser segueixo en estat anímic poc favorable i no gaudeixo com era d'esperar. Un cambrer surt de treballar i troba una nota en el seu eixugaparabrises. Allà hi diu que no vagi a la policia i matarà un individu determinat o que si hi va matarà una senyora gran. Davant del dubte el cambrer entra en un joc de decisions que el portarà a complicar-se molt la seva existència. La seva idea és descobrir pel seu compte qui és el guionista d'aquest macabre joc que el fa córrer a tota velocitat. Salvar vides, salvar-se ell i trobar l'assassí són els temes que regeixen el fil argumental d'aquest llibre. La veritat és que el llibre estava bé, però he tingut moments que no m'acabava d'atrapar. No he entès mai la tonteria aquesta de  "no anar a la policia". És evident que si s'hi va, el llibre acaba i gràcies per tot. Lògicament la idea és que el protagonista s'emboliqui i la pel·lícula continuï per alguna banda. Bé, lectura de consum immediat acabada durant una matinada de confinament i que suma un títol més del nord-americà. Aquest estil de llibre ha de ser més lleuger per a que sigui efectiu, sinó em cansa una mica. En aquest cas m'he cansat una mica perquè no he acabat de trobar-li l'emoció.

326. Cuerpo extraño, de Robin Cook

Estic molt satisfet de la lectura de Cuerpo extraño de Robin Cook, perquè també sóc fan dels thrillers mèdics. No ho puc evitar, m'agrada quasi tot el que està escrit... (menys els fulls d'instruccions, aquests no els puc suportar). Feia temps que volia saber de què anava aquest "cos estrany" i m'ha resultat fascinant. Resulta que existeix un turisme mèdic que mou milions de dòlars i que està relacionat amb viatges de gent de classe mitja cap a països emergents. Allà existeixen hospitals privats que atenen malalts o operen quirúrgicament tots aquells que al no tenir assegurança mèdica al seu país busquen les opcions més adequades per a les seves minses butxaques. Com tot en la vida, això fa que les institucions mèdiques nord-americanes vegin perillar els seus ingressos a causa del transfuguisme mèdic. Aquest és un fet curiós per a la nostra ment europea, on la seguretat social és pública i aquestes coses no passen. Per tant, algú organitza una estratègia per rebentar el negoci indi i acabar amb el turisme hospitalari al país del Ganges. La novel·la és simple, però com he dit abans, sorprent força a algú com jo a qui li costa imaginar que la teva salut estigui en mans privades. La qüestió és causar alguna mort "accidental" entre els clients nord-americans a l'Índia i crear una imatge de perill si et pensaves que t'anaves a estalviar diners. Entretinguda, ràpida i veloç lectura que tanco en pocs dies i que em deixa a un títol per a assolir el centenar de llibres d'enguany. La típica lectura de llibre nord-americà fàcil que no aporta massa, però que et distreu força.

325. Misery, d'Stephen King

Misery d'Stephen King no és un simple bestseller, és una peça d'alta literatura. Em sorprèn molt, perquè esperava una pel·lícula de terror i m'he trobat una història psicològica de primer nivell. Un escriptor de novel·les romàntiques molt comercials (i de dubtosa qualitat) queda atrapat a l'interior del seu cotxe al mig de la neu i és rescatat per una peculiar infermera. La senyora té cura de les seves malmeses cames trencades, el medica i l'allita de forma respectuosa. Res és el que sembla i l'Annie Wilkies resulta una dona furibunda, agressiva i especialment interessada en els llibres d'en Paul Sheldon, que així és com s'anomena l'escriptor. A partir d'aquí el joc és espectacular, amb estires i afluixes de caire absolutament psicològic que serviran per a que l'home escrigui la seva millor novel·la.

Realment estem parlant d'un llibre digníssim per a fer un debat, que és el que passarà ben aviat amb els companys del Club de Lectura de l'escola. Ara mateix no he estudiat amb profunditat els temes secundaris de l'argument, però estic segur que en parlarem i serà una trobada magnífica. La idea de l'escriptor controlat pels lectors, l'obsessió, la paranoia, el terror (no massa terrible en aquest cas), l'angoixa, la dependència,... tot un seguit de temes menors que conformen una història excepcional. Per suposat que m'han vingut ganes de debat i de compartir opinions amb el nostre equip. Em queda donar-li unes quantes voltes prèvies a tot plegat i revisar bé l'anàlisi acadèmica. De moment, el sabor de boca és magnífic i no sé ni si tinc ganes de veure la pel·lícula.

323. Nocturno, de Dean Koontz

Nocturno de Dean Koontz era un dels llibres de la llista que em vaig fer a finals de desembre de l'any passat. Volia llegir-lo per allò de fer cas a les llistes de llibres que un va confeccionant a la vida. Feia temps que el tenia, anys i tot, i representa una d'aquelles lectures que un pressuposa que vas passant pàgines i ja està. La cosa ha anat així, passar pàgines i poca cosa més. 

Un noi que pateix una estranya malaltia (la seva pell no tolera el contacte amb la llum) perd el pare a causa d'una greu malaltia. Tot sembla normal fins que el noi descobreix que el cadàver del seu pare és bescanviat per un altre a les portes del forn crematori. Aquest fet fa que es vagin descobrint dades sobre el seu passat, on res és el que sembla. L'argument gira al voltant d'una trama genètica, ja que la mare del noi era una antiga científica que es dedicava a experimentar en aquest tipus d'estudis. Com en una bona novel·la nord-americana (més aviat com en una sèrie), els experiments fan fallida i provoquen grans desgràcies al conjunt de la humanitat. Sembla ser que els animals amb els que s'experimentava tenen inoculats gens humans i en un procés de desanimalització o d'humanització evident, les bèsties no són tan bèsties i els humans ho portem clar. Lectura de batalla i au. No em desagrada llegir aquest tipus de llibres perquè no m'obliguen a analitzar res i un cop llegit el guardes i cap a casa. 

322. Hacer frente a la ansiedad, d'Edmund J. Bourne

Després de llegir El poder del ahora podria considerar Hacer frente a la ansiedad d'Edmund J. Bourne i Lorna Garano com a una segona part. Sempre he volgut saber si sóc víctima de l'angoixa i sembla ser que tots estem més o menys predestinats a patir moments de pors i pànics personals que aturin les nostres energies vitals. Bé, el text desenvolupa 10 claus per afrontar l'angoixa: relaxar el cos, relaxar la ment, pensar de forma realista, afrontar les pors, practicar exercici, menjar bé, cuidar-se, simplificar la vida, oblidar les preocupacions i afrontar el present.
Tot plegat un compendi probablement superficial de tractar el tema, però força interessant si no has llegit mai res abans. He trobat molts exemples pràctics de situacions que deuen ser molt freqüents en la gran majoria de nosaltres i, per tant, he pogut treure alguna conclusió útil. A part d'això, aquest llibre d'autojauda és una suma de preceptes basats en el sentit comú i en la dificultat d'afrontar les pors. Em confirma tot plegat que vivim en una societat que no és feliç, on les persones som personatges i l'essència de la nostra vida es representa amb papers que no ens pertoquen. Tot coneixement suma i m'he permès una certa ironia al twitter:

"Acabo de començar el llibre "Hacer frente a la ansiedad" i necessito acabar-lo ja mateix."

304. Las reglas del juego, de Daniel Silva

Las reglas del juego de Daniel Silva es un llibre dolent però perfecte per a l'estiu. Ja se sap que cal anar barrejant gèneres per tal de gaudir al màxim de la lectura. Per tant, endavant les atxes!

Un oligarca rus traficant d'armes està preparant el negoci de la seva vida. Envoltat de luxes i guardaespatlles el cínic empresari es passeja pels millors hotels d'Europa fent ostentació de la seva riquesa i prepotència. La intel·ligència israeliana rep una filtració sobre aquest "intercanvi comercial" mitjançant un periodista rus. Com a molts periodistes russos, el fet de desenvolupar la seva feina és una autèntica professió de risc. De seguida entra en acció en Gabriel Allon, el protagonista de la saga dels llibres d'espionatge d'aquest autor. Es tracta d'anar seguint el fil que la dona del rus ha deixat anar. Accions trepidants, moviments ràpids, viatges d'última hora, estratègies d'espionatge i contraespionatge... tot el típic ventall de paràmetres habituals d'aquest gènere. En aquesta novel·la es denuncia el perillós paper que la geo-política russa desenvolupa en l'actualitat. Barrejant realitat i ficció els personatges han d'esquivar i conviure en el complicat món de la peculiar democràcia russa. Ha estat divertit, encara que l'argument no té realment res d'original. Potser de les novel·les de Silva aquesta és una de les més fluixetes, però cap problema si la distracció és bona.

195. Secta letal, de Clive Cussler

Per fi llegeixo el número 30 de la sèrie del Clive Cussler! En tenia moltes ganes, ja que reconec que m'ho passo pipa passant pàgines d'aventures i d'acció (i no em cauen els anells). Portava més d'un any sense llegir res d'aquest autor i ja tocava tornar-hi. Secta letal és una simple pel·lícula estiuenca que em va acompanyar per les caminades pel port i que he acabat en un parell de dies a casa. El protagonista és en Juan Cabrillo, el capità de l'Oregón, el súper vaixell disfressat de mercant i la seva tropa de mercenaris. Aquest cop els herois s'enfronten a una secta que pretén esterilitzar la població mundial per tal d'evitar l'augment geomètric de gent al món. La secta té com a objectiu dispersar un virus que provocarà en tots els habitants que no puguin tenir descendència. Bé, tot plegat una simple trama que serveix d'excusa per presentar tot un reguitzell d'aventures i desventures de la gent del Cabrillo. Sempre he defensat aquest tipus de lectures ja que permeten que el cap no necessiti grans dosis de concentració i no t'esgotis massa amb la reflexió. Hi ha llibres per a cada moment i aquests són els terapèutics que pots anar a alternant amb El Mundo Deportivo. Consum immediat, distracció al moment i a otra cosa mariposa.

189. La viuda negra, de Daniel Silva

La literatura d'espionatge, si es pot anomenar d'aquesta manera, em fa passar estones absolutament emocionants. Anys enrere tot es resumia amb en Le Carré, en Forsyth i en Graham Greene. Aquesta gent ja són uns clàssics que han quedat atrapats en el temps, tan atrapats que diria que fins i tot antiquats. Ara he descobert en Daniel Silva i tinc recorregut per a temps. Què hi farem, m'ho passo pipa! Estaríem parlant de novel·les d'espionatge del segle XXI, amb històries del dia a dia que et pots trobar llegint el diari. Aquesta novel·la és tan vigent que relata possibles atemptats islamistes a ciutats europees i nord-americanes amb el segell de l'ISIS. Tot just quan estem a punt de commemorar tràgicament els atemptats de les Rambles de Barcelona, aquesta història denuncia la possibilitat d'aquest tipus d'accions violentes. Com que es tracta d'una novel·la, tot és ficció, però aquesta ficció s'assembla tant a la realitat que fa esfereir. Concretament en aquest cas els serveis d'intel·ligència israelians infiltren una agent a la mateixa gola del llop dels terroristes islàmics. Des de dins podem observar com es prepara i com s'executa una atemptat de grans dimensions. L'antagonista del cervell yihadista és el cap dels serveis secrets jueus Gabriel Allon, el mateix personatge que també dirigia les operacions anti-terroristes en el primer llibre que vaig llegir d'aquest autor nord-americà. A diferència d'altres autor més "pel·liculeros", on l'acció passa pel damunt de qualsevol altra matèria, en Silva està molt ben documentat i fa una classe magistral d'investigació socio-política. Marxo després de passar estones excepcionals i amb ganes de continuar amb més novel·les d'espionatge en general i d'aquest autor en concret. 

188. Chase, de Dean Koontz

Chase de Dean Koontz va ser el primer llibre d'aquest autor que vaig comprar i llegir. També es tracta d'un dels primers llibres que va escriure aquest home tan prolífic. Va ser a Greenwich (Londres) deu fer uns nou anys, probablement a finals de juliol. Recordo entrar en una llibreria de segona mà, comprar-lo per dues lliures i començar a llegir-lo al primer pub. El llibre em va encantar i va determinar que aniria seguint aquest autor nord-americà tan desconegut per a mi fins al moment. La gràcia de les històries d'en Koontz radica en el concepte més psicològic de les diferents situacions presentades. M'agrada també la senzillesa de les trames i alhora el toc d'originalitat present. En aquest cas hem de viatjar en el temps i aterrar als Estats Units a principis dels 70. El protagonista és un jove veterà del Vietnam que pateix la síndrome post-bèl·lica (o com es digui) i retorna a la societat urbanita després del seu pas per la selva. La culpa el persegueix, i més encara quan és rebut com un heroi al seu poble. Mentre va recuperant-se del seu contratemps emocional, en Chase és testimoni d'un assassinat. L'assassí s'escapoleix i converteix el veterà en la nova víctima. El perseguidor esdevé perseguit i així anem fent. Una història entretinguda que he volgut recuperar aquest estiu de noves i velles sensacions. Quan miro la meva biblioteca i penso en tot el que he llegit en la meva vida em sap greu no haver començat abans a fer aquest recull. Però bé, en tot cas re-llegir també és tota una aventura i un apunt de nostàlgia sempre necessari, ja que darrera cada llibre llegit segur que hi ha un record!

184. The good guy, de Dean Koontz

The good guy de Dean Koontz és una lectura espectacular en anglès que he gaudit en un temps rècord perquè estava súper enganxat. Haig de reconèixer que el primer llibre que vaig llegir d'aquest home no em va atrapar gens, però poc a poc he anat agafant el tranquillo i ara ja espero el següent. En aquesta novel·la el protagonista és un "bon noi" que mentre es pren una cervesa en un bar es troba accidentalment en un estrany embolic. Un home li dóna un sobre amb deu mil dòlars i una fotografia on apareix una noia. Resulta que aquest l'ha confós amb un assassí a sou que arriba posteriorment quan el primer ja ha marxat. El "good guy" s'ho pren con un tema personal, decideix prendre partit i es dedica a avisar i defensar la noia. L'assassí iniciarà una persecució en tota regla subestimant en tot moment el potencial del protector de la noia i demostrant que farà qualsevol cosa per fer la feina encomanada. L'acció és trepidant i les emocions es disparen en tot moment. Un lectura estival fresca, simple, sense cap tipus de pretensió i apropiada per desconnectar de temes massa acadèmics. Evidentment et vas imaginant la trama com si d'una pel·lícula nord-americana es tractés i on pots veure tots els ingredients habituals. Recomanable per passar una bona estona i per seguir practicant anglès. 

168. El espía inglés, de Daniel Silva

Estic espantat. No per l'argument, ni per res relacionat amb aquest llibre. Estic espantat perquè m'ha encantat el que he llegit i perquè em feia molta falta llegir per a divertir-me al màxim. Aquests nord-americans són uns mestres de la literatura consumible en un plis-plas. Per aquest motiu estic espantat. Tinc autor nou, boníssimes vibracions, un estiu per endavant i estic vivint un dels moments més rics literàriament parlant de la meva vida (això últim valdria la pena dir que no és per gust). No obstant això, estic llegint com mai, només comparable amb aquella època quan era un jove estudiant de filologia i ho havia de llegir tot. Amb El espía inglés de Daniel Silva entro de ple a la novel·la d'espionatge de velocitat insaciable. M'havia quedat amb en LeCarré i en Forsyth i ara descobreixo aquest altre, una versió modernitzada de Clive Cussler i fora del mar on s'esdevenen totes les peripècies dels Pitt, en Juan Cabrillo, els Oregon Files i companyia. Les històries d'espies m'agraden perquè conjuguen la geopolítica, el suspens, el misteri, la novel·la negra, la intriga i, en aquest cas, l'actualitat més descarada. Òbviament, els"bons" som els occidentals i els "dolents" els russos i els seus amics de l'eix del mal. Molt tòpic, però a algú li ha de tocar el fer de dolent. Un antic terrorista de l'IRA reconvertit a mercenari a sou es carrega la jove esposa del monarca britànic. A partir d'aquí entra en acció un antic membre de l'MI6 britànic acompanyat pel qui resultarà el veritable protagonista de la novel·la, en Gabriel Allon, el millor home del suposat Mossad israelià. La recerca de l'irlandès els portarà a descobrir un autèntic complot amb els russos com a responsables de tot. L'argument és molt "pel·liculer", però la dinàmica del llibre és espectacular. La primera lectura amb aquell regust estiuenc que és tan saludable. I per cert, estic espantat perquè ara no podré parar. Em conec.

167. Plutó, de R.J. Palacio

Interpreto que el filó Wonder havia de ser explotat i entenc que l'autora R.J. Palacio continués el concepte en totes les seves variants possibles. Una opció legítima que devia portar unes quantes carretades més de diners a tots plegats. En aquest cas, a mi particularment no em feia falta, ja que ja havia tancat prou bé el cercle amb la primera entrega de la saga. No obstant, obrir noves dimensions al tema no està de més i, de fet, Plutó no seria res més que un afegitó opcional. L'argument és bàsicament la versió d'en Christopher d'alguns episodis de la vida de l'August on tots dos van coincidir. Com a primer amic de l'Auggie, en Christopher viu en la seva pròpia pell els primers rebutjos socials del nen desfigurat, quan tots dos tenien quatre anys i els va tocar viure una escena complicada en un parc: una nena veu August i, espantada, munta un numeret de plors i xiscles. Per tant, seria aquest exemplar una preqüela del tot necessària pels fans de Wonder, però que per a mi ja no em calia. Títol a banda em mereix l'evolució dels fets de Plutó, on en Christopher viu un mal dia (amb accident de cotxe de la mare inclòs) i una aparició final estel·lar de l'heroi August que resoldrà la penosa jornada. L'amistat com a gran tema vehicular i les fluctuacions d'aquesta, donades les particulars circumstàncies de cadascú, es van repetint durant aquesta breu novel·la. Una lectura ràpida, una mica en versió infantil i que m'ha deixat la sensació d'haver acabat un bonic conte. Bé, anar compensant lectures, temes i gèneres que omplen satisfactòriament les meves estones d'oci.