251. Tants interlocutors a Bassera, de Manuel de Pedrolo

Un pedrolista com jo no podia fallar a @marcusmorenus i abandonar Tants interlocutors a Bassera de Manuel de Pedrolo a la seva sort. A més, el llibre està prologat per la mateixa Anna Maria Villalonga, que no conec personalment, però és com si la conegués de tota la vida, ja que és un dels referents del pedrolisme a l'actualitat.

Segons l'Anna Maria, "tradicionalment, hi ha cinc novel·les de Manuel de Pedrolo considerades mereixedores de l'ortodòxia del negre". En principi no inclou aquest títol, sinó que l'incorpora al gruix de novel·les que per les seves característiques poden "afegir-se a la llista del crim". Per tant, lluny de discutir res sobre les paraules de la comissària de l'Any Pedrolo, entenc que Tants interlocutors a Bassera és una novel·la social (de les seves) amb tocs de novel·la negra. A més a més, aquest llibre és un exercici estilístic de primera magnitud, perquè realment no saps si estàs llegint teatre o prosa. De fet, això és un text teatral disfressat de novel·la. Com sempre, el mestre de Tàrrega no deixa indiferent, i menys a mi, que el considero una peça cabdal de la meva minsa cultura literària. Llegir un Pedrolo és, com deia en Forrest Gump, com una caixa de bombons, ja que mai saps que aniràs a llegir... És que només amb el títol del llibre l'autor ja et provoca una reacció! Espectacular!

En aquest cas vivim la història d'un home que retorna a Bassera a investigar el seu presumpte origen i troba "interlocutors". Tants "interlocutors" que l'autor s'esplaia transcrivint-los tots des de la perspectiva del protagonista. El jove coneix, descobreix i viu la nova realitat, carregada de personatges, de vides, de misteris i dubtes sense resoldre. En una setmana carregada de feina, les pàgines de la novel·la s'esvaïen maquinals (paraula que sempre m'ha recordat al mestre) i m'apagaven el dia amb sanes vibracions. Habitualment Pedrolo és un autor de re-lectures, però en cas m'estrenava i estic força satisfet.

Resultat del partit:  3 a 0, gols de Pedrolo, Moreno i Villalonga.

250. El Quinto Acuerdo, de Miguel Ruiz

D'entrada sempre em preocupa llegir aquest estil de llibres barreja d'espiritualitat i autoajuda. Després surto eufòric i amb ganes d'afrontar les vicissituds del món i de la vida amb més energia que mai. Una mica m'ha passat amb aquesta segona entrega dels Acuerdos. Si en els Cuatro Acuerdos recuperes la consciència del que som, en el cinquè fas esclatar una bomba nuclear emocional que trenca amb el passat, amb la realitat que vius i t'enreda a renéixer com a ésser humà. Aquesta vegada seria com donar un cop a la taula i enviar a pastar fang tantes tonteries i recuperar la teva essència personal i alimentar-la amb el bo i millor de la vida. Sembla la típica pel·lícula espiritual que ja has vist, però res a veure. Aquí anem pel dret. Ho trobo fins i tot contundent.

Sigues escèptic, però aprèn a escoltar seria el cinquè manament de la filosofia tolteca. De fet, això em porta el record del mestre Francesc Torralba. Escoltar com a base, dubtar de tot i buscar la veritat. Un cop localitzada l'essència del teu ésser, doncs a gaudir de la vida.

He trobat desenes de consells i sentències especialment útils per portar a la vida diària. De fet, són tantes que resulta complicat citar-ne algunes. D'entrada destaco un parany que sovint cometo, el fet d'estar massa pendent de les opinions dels altres. L'autor és taxatiu i contundent: res d'haver de complaure els punts de vista de les altres persones. Cal estimar-se a un mateix i cal alliberar-te d'allò que NO ets. La tasca principal comença per canviar-se a un mateix... I així anar fent, consolidant, estimant, valorant i tenint cura del que som, no del que pensem que som. Després ja gestionarem la nostra vida social.

Aquesta és una lectura necessària per a gent com jo: individus massa sensibles pel que diran, pel que sentiran o pel que pensaran els altres davant les teves accions. El concepte és respectar-se molt, tenir una relació extraordinària amb tu mateix i gaudir de la vida. Molts pensaran que això ja ho fan i que no n'hi ha per tant, però a mi em serveix molt aquest missatge i estic molt agraït (un cop més) a l'Empar per haver-me deixat aquest exemplar que estic segur que m'ajudarà a seguir sent feliç o a ajudar els altres a aconseguir-ho.
I acabo, sense poder evitar recordar aquesta frase, "El lenguaje del chismorreo es el lenguaje del infierno". Això trobem en aquest llibre, un estil clar, contundent i directe al moll de l'òs.

"Els manaments de Moisés", de Moisés Peñalver

(Aquesta és la ressenya d'un llibre que de moment encara no existeix. Desconec si algun dia l'autor arribarà a publicar un recull d'articles amb aquest títol, però si un dia neix la criatura, jo ja hauré dit la meva. El millor de tot és que cada dia ens arriba un capítol al Més Tarragona i les necessitats de moment les tenim cobertes)

No he llegit cap llibre de Moises Peñalver Núñez, no cal. Cada dia una nena de l'escola em porta un exemplar del Més Tarragona i faig una ullada ràpida als "Manaments de Moisés". D'aquesta manera enceto el dia amb una petita rialla😁. Subtil, intel·ligent, agut, "campechanu", simpàtic...ho té tot aquest home. I sobretot irònic, que no falti la ironia en aquest món sovint tan avorrit carregat d'esperits tristos. Espero que si algun dia publica un nou llibre sigui un recull dels articles del Més. Ho petaria. Té molt mèrit això de publicar cada dia un breu relat sobre l'actualitat en clau d'humor. En Moisés és un mestre d'aquest gènere, el té controlat a la perfecció. Només de llegir el títol del "manament del dia" ja tens ganes de saber quina serà la bestiesa que et farà somriure uns segons abans de tornar a la realitat. Però això no és tot. Gràcies a una senzilla conversa on vam parlar del seu conte inclòs als "Assassins del Camp", vaig decidir llegir el recull de relats negres compilat per la Margarida Aritzeta. I després, vaig decidir llegir tots els altres autors de forma independent. Per tant, gràcies Moisés per la rialla diària (efímera, però molt útil) i per obrir-me el camí dels "altres assassins". I no, no ets innocent. Ets culpable de regalar-nos uns segons de felicitat cada matí. ("Genial", tu m'entens!)😁
Assassins del Camp (i 15)

249. El secret de les terres roges, de Lurdes Malgrat

En una societat d'un futur no massa llunyà tres adolescents de diverses parts del món inicien una partida virtual del JOC. El Joc els trasllada a l'Edat Mitjana (o a algun lloc similar d'espai i temps), on cada un dels joves disposa d'un avatar propi. El Joc els parla directament (al cervell, em sembla) i els dicta les accions que han de realitzar en cada moment, ...o com a mínim això passa a l'inici de la partida. Els adolescents, ara personatges del joc, en teoria no són autònoms i viuen uns esdeveniments que desconeixen. 

I jo, innocent criatura lectora del món de les lletres, ja estic perdut, perquè el gènere fantàstic és el meu punt feble de la literatura. El secret de les terres roges de Lurdes Malgrat és una barreja de passat i de futur, dels avenços tecnològics del proper segle XXII i d'episodis inspirats en l'herència medieval. Penso que l'autora assoleix a la perfecció l'objectiu de transportar una història de l'Edat Mitjana al present, venent-la com a una novel·la futurista amb tocs de ciència ficció, aventures i fantasia. El marc del videojoc s'escau perfectament amb el tarannà juvenil de l'actualitat i, evidentment, jo segueixo perdut en l'abisme de la incomprensió. Les fiblades de fantasia tan lloades pels amants del gènere segur que engrescaran a més d'un lector, però a mi, de moment encara no em passa. Això no vol dir que la novel·la no sigui bona, senzillament que particularment em costa molt. Estic molt content d'haver llegit aquesta novel·la perquè demostra que la nòmina d'escriptors dels Assassins del Camp està format per un ventall eclèctic d'autors i estils que honora la seva compiladora. Destaco també la valentia de la Lurdes Malgrat a l'hora de fer novel·la juvenil amb temes propers a elles i ells i de tanta qualitat formal i estilística.

(Assassins del Camp 14. Falta 1: Moisés Peñalver)

248. Irène, de Pierre Lemaitre

Impactant.
Sorprenent.
Inoblidable. 

Després de la lectura d'Irène de Pierre Lemaitre només et pots quedar sense paraules, agafar aire i agrair al destí (o a la persona que te l'hagi recomanat- Gràcies Noèlia) haver llegit aquesta espectacular història. La idea seria no explicar o comentar massa l'argument, ja que tot seria un spoiler de màxima potència. Per tant, poca cosa poc dir-se quan estàs enganxat a un llibre sense poder fer altra cosa que llegir i amb l'únic objectiu d'arribar fins al final. Ni de lluny pots viure aquesta sensació amb els altres llibres que et cauen a les mans. Tot comença escabrós i sanguinari, es va tranquil·litzant una mica el tema i de cop t'adones que la trama t'ha atrapat fins al moll de l'os. 

Qui és el Novel·lista/assassí que porta a la realitat els crims que la ficció ha relatat al llarg dels temps? 

No res, val la pena llegir el llibre.

Una novel·la ideal pel Club de Lectura de Dominiques de Tarragona, ja que aporta aquella dosi de lectura atractiva que pot arribar a tots els públics. Vaig intentar llegir-lo per internet, però vaig ser incapaç (Gràcies Miquel per prestar-me el teu exemplar). Per altra banda, resulta estrany i curiós que jo comencés pel tercer llibre i ara continuï pel primer de la tetralogia. Un desastre argumental, però que supero amb elegància després d'al·lucinar igualment amb la primera entrega. 

Òbviament ara aniré pel segon com un esperitat. 

247. Els crims del convent, de Salvador Balcells

Com sempre, darrere de cada llibre hi ha una petita història (o gran). Aquest cop he aconseguit que l'amic Eduard Boada em deixés el seu exemplar Els crims del convent de Salvador Balcells i així poder assolir la xifra de 13 Assassins del Camp. Estic a dos autors de completar l'elenc literari del recull de novel·la negra de la Margarida Aritzeta...

Pel que fa a aquest llibre, les sensacions han estat realment positives. El millor de tot trobo que és el marc espai-temporal: la vila d'Alcover durant els dies de Nadal i Cap d'Any de 1869-70. Només per això cal posar-se d'immediat el xip de la novel·la històrica, de manera que necessites entendre on ets i què passava per casa nostra en aquells temps. 

Per altra banda, un parell de crims. Ep, ara cal sumar els ingredients de la novel·la negra que facin la història atractiva... Per tant, un exercici complicat que el bo d'en Salvador Balcells executa amb molta destresa. De fet he estat buscant imatges de Tarragona, Reus i Alcover d'aquella època per tal de sumar realitat a la meva humil imaginació.

L'aparició d'un cadàver revoluciona els ciutadans d'Alcover. Sense suport policial, ni recursos, l'alcalde encomana la investigació del cas al sereno i a l'agutzil del poble. Poc es pensava el major de la vila que sota l'aparent innocència de l'agutzil es troba un noi carregat de dots i capacitats intel·lectuals. L'entrellat es va descobrint i tot sembla apuntar que certes forces benestants del poble estan implicades en l'escabrós afer. Es posa de manifest un cop més les corrupteles de la classe dirigent i el peculiar paper que l'església ha anat realitzant durant els segles.

L'autor ha confeccionat una novel·la absolutament fantàstica i necessària pels qui ens agrada la novel·la històrica, detectivesca i ...local! Tot sumat ens regala una magnífica novel·la molt recomanable i que m'ha donat a conèixer en Salvador Balcells. Molt content, de nou!

Assassins del Camp 13 (falten 2)

246. El Faroner, Déu i l'intrús, d'Àngel-O. Brunet

Ostres, ...però què he llegit? 

Què és El Faroner, Déu i l'intrús d'Àngel-O. Brunet? 

Et pot agradar o no (d'això en parlaré després), però resulta impossible quedar-te indiferent. La veritat és que estic convençut que tots els llibres tenen alguna cosa a dir, ...sempre. En el cas dels llibres del tarragoní (en porto 2) em resulta absolutament trencador, original i diferent el particular estil d'articular les seves històries. Es veu que són una suma de guió cinematogràfic, novel·la negra i toc personal de geni. A mi aquest home em sembla un talent nat, un escriptor fora de sèrie. A canvi diré que aquest llibre en concret és com un experiment on a part dels ingredients habituals que he dit abans, a més a més l'autor hi afegeix la ciència-ficció i en fa un còctel explosiu. Sincerament no sé a qui recomanaria aquest llibre... és tot tan estrany, inexplicable i fins i tot absurd, que o bé o deixes a la pàgina 3 o continues en mode oníric fins al final. Jo he optat per la segona opció.

Déu com a personatge, ànimes que van canviant de cos, androides de companys de viatge i un crim... I a això li sumes dimensions paral·leles que es confonen amb realitats que no saps si existeixen o no i, sobretot, molt humor. He de reconèixer que hi havia moments tan bojos que em feia gràcia i tot. 

Finalment, valorant el llibre, buscaria la resposta a la pregunta inicial que em feia?

Què és El Faroner, Déu i l'intrús d'Àngel-O. Brunet? 

Un llibre diferent, recomanable a segons qui, acceptable si t'agafa en bona forma i deplorable si t'agafa en mal moment. Per sort, estava en plan positiu i l'he acabat amb un cert somriure. I no només això, no descarto llegir més material d'aquest senyor. Això sí, sempre amb bon humor, xip canviat i amb ganes de sorprendre't. Per tant, quan tingui un moment vaig pel Taüt de naftalina, seda i cotó, que només del nom, ja flipes.

Assassins del Camp 12 (falten 3)

245. Cent dòlars i una cabra, de Francesc Valls-Calçada

Cent dòlars i una cabra de Francesc Valls-Calçada suma un nou títol d'un altre Assassí del Camp (i ja són 11). La meva relació amb l'autor es resumeix en un cop que ens vam creuar pel carrer (¿). Això és tot. Un dia l'home va sortir al Diari de Tarragona i hores després me'l vaig creuar pel carrer La Nau camí de casa. D'aquell encontre fortuït no va sortir cap amistat, ni res de res, perquè tampoc és qüestió d'anar saludant una persona perquè l'has vist al diari aquell dia (rellegint això no sé si riure o plorar).

Dues coses m'han atrapat d'aquest llibre: Israel com a tema central i l'estructura coral de la novel·la.
Per una banda, sóc un apassionat del judaisme, del sionisme i de la cultura hebrea. No ho puc evitar i el bo de l'Amos Oz (respect) em va seduir fins a la medul·la. 

En segon lloc, m'agraden molt les històries paral·leles que van girant al voltant d'un centre neuràlgic. Aquest llibre m'ha recordat molt la pel·lícula Babel del gran director mexicà Alejandro González Iñárritu, on vas vivint diferents episodis que conflueixen i es barregen entre ells. El lector acompanya els diferents protagonistes en les seves respectives vicissituds, experiències emocionals i vivències personals. Òbviament cada lector pot trobar la història que més l'atregui d'aquesta teranyina. Personalment m'han agradat molt les reflexions dels diferents actors del conflicte palestí, molt ben definides i contemplades sense censura (pares, mares, soldats, periodistes, metges, nens, polítics, cooperants, gent humil, gent influent, àrabs, jueus, islamistes, moderats, ortodoxos,... tota l'amalgama possible de personatges). L'autor fa un exercici de periodisme excel·lent i intenta oferir una versió neutral, malgrat la dificultat de la situació. M'he sentit molt còmode llegint aquest llibre, encara que la història d'amor entre un parell dels protagonistes (semblava un dels eixos de la novel·la), m'ha deixat bastant indiferent. Destaco també el gest de complicitat amb la ciutat de Tarragona i la denúncia especuladora de la promotora de ca la garsa. 

En general he trobat que Cent dòlars i una cabra de Francesc Valls-Calçada és una lectura molt recomanable, molt millor del que m'esperava. Prova d'això és que he necessitat menys de 24 hores per acabar-la, una fita que no sempre passa. 

Molt bé, תודה
Assassins del Camp 11. (Falten 4)