452. Nada, de Carmen Laforet

Magnífica lectura compartida amb Yasmine que m'ha servit per recuperar un autèntic clàssic de la literatura espanyola de la postguerra, ja que la Carmen Laforet va escriure una obra d'art que reflecteix fil per randa una època i un moment especialment interessant per a un lector com jo. L'arribada a Barcelona de l'Andrea, una noia de 18 anys obre un món nou per a ella que la durà a conèixer-se a ella mateixa i a la realitat que l'envolta. La casa familiar del carrer Aribau de Barcelona és una amalgama de sensacions i que van des de la il·lusió inicial a conèixer totes les vessants del patiment humà. L'escriptora descriu de forma excepcional la societat, l'estil de vida i totes les possibles sensacions humanes en un món de postguerra que tants i tants cops havia escoltat dels meus avis i pares. Imaginava la botiga de verdures dels meus besavis al arri de Gràcia, els tramvies, la Barceloneta on vivia el meu pare, la caiguda de la petita burgesia catalana i la recerca d'oportunitats per sobreviure. Des de l'estraperlo a la decència femenina, el masclisme imperant, la vida universitària, la pobresa, els barris marginals, els nous bohemis, les cases encara destruïdes pels bombardejos de la guerra... una fotografia literària de luxe que neix de l'ànima de la meva pròpia família. El concepte del temps atmosfèric esdevé una metàfora de la situació vivencial de la protagonista. La pluja comporta plor, els núvols grisos la tristesa i poques vegades llueix un sol que il·lumina la seva vida. Les imatges sensitives com el gust i l'olor són una al·legoria constant de la mateixa situació.

 En definitiva, una història que planteja un any d'una noia de 18 anys a Barcelona i que després considera que el NADA que ha tret d'aquella vivència possiblement és el TOT de l'aprenentatge. De veritat que he tanco el 2020 amb una novel·la que m'ajuda a entendre millor la meva vida. Podríem dir que l'any 2020 no ha aportat gaire a les nostres vides, fins i tot seria un RES. Però no, el RES és el principi de tot el que ha de venir, perquè som un any més valuosos en el camp de les emocions, de les sensacions i de l'experiència. Existencialisme energètic que llegeixo amb vigor per afrontar un 2021 amb força i noves perspectives.

451. Fuerteventura, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Si em diuen que Fuerteventura d'Alberto Vázquez-Figueroa l'ha escrit Ken Follet t'ho compro immediatament, ja que aquesta ha estat la sensació que he tingut des de la primera pàgina del llibre. Enlloc d'un illot d'Escòcia ens plantem a Fuerteventura i allà escenifiquem una història d'espionatge basada en la segona Guerra Mundial. Sense cap mena de dubte això és exactament el que he llegit. Un equip de britànics sap que a l'illa canària hi ha un assentament de lleure pels comandants de les naus submarines de l'exèrcit alemany. Per aquest motiu, envien una noia mig alemanya jueva i mig anglesa a exercir de senyoreta de companyia en un bordell de luxe destinat a calmar i a recarregar les piles dels joves caps de les tripulacions dels submarins. L'objectiu és que la noia en qüestió aconsegueixi la màxima informació sobre un nou tipus de nau submarina que està fent estralls arreu dels oceans i que disposa de tecnologia punta superior als submarins aliats. Com no podia ser cap manera la jove coneixerà un comandant del qual s'enamorarà i serà el capità de la Barracuda, el gran objectiu a batre. Realment el llibre és d'aventures, d'espionatge, de certa acció, amb un  punt de romanticisme, heroisme i ...per passar l'estona. 

Una lectura de batalla per gaudir de plaer immediat, per passar pàgines i per comprovar que tampoc calen grans descripcions psicològiques dels personatges per tirar endavant una història sense pretensions. L'autor sap el que escriu i el que pretén, igual com fem lectors que sovint busquem gaudir de minuts de distracció sense capficar-se massa. 

450. Recursos inhumanos, de Pierre Lemaitre

Alain Delambre té 57 anys i està a l'atur després d'haver estat durant anys director de recursos humans d'una empresa. L'home està desesperat i la seva vida de burgés s'ensorra cada dia que passa. Es tracta d'un home normal, pare de família, acabant de pagar una hipoteca i amb una certa estabilitat matrimonial malgrat la situació que li toca viure. Desesperat, decideix respondre a una peculiar oferta de treball que traspassa el llindar de l'ètica professional. 

El concepte és avaluar una sèrie de directius sota la pressió que patirien si fossin víctimes d'un segrest. Alain, desconcertat, però més desesperat que mai, necessita diners per prepara com sigui la nova feina, i més encara quan ell formarà part d'un equip d'avaluadors que també seran avaluats. Només un d'ells aconseguirà la plaça de nou cap de recursos humans. La seva vida familiar es veu del tot trastocada, perquè Alain s'ho jugarà a una última carta. 

Recursos inhumanos és una novel·la de Pierre Lemaitre i mai es pot fer una ressenya sense cometre un espoiler dels grossos. Només es pot dir que en el cas de l'autor francès mai pots estar segur que controles l'argument, perquè sempre és l'argument el que et controla a tu. De nou, una cosa és el que sembla i una altra el que realment està passant. I encara més quan el personatge principal no té res a veure i l'estil de l'escriptor és anar traient cartes amagades tota l'estona. Bé, una història que s'ha portat a una sèrie de Netflix, però que he volgut llegir primer perquè és una llàstima perdre's una novel·la de Lemaitre. Estic plenament satisfet de la lectura, una llarga novel·la de més de 400 pàgines, però que he estat capaç de llegir abans d'acabar el 2020 malgrat la quantitat de possibilitats que estic movent aquests dies.

449. Historia de una ballena blanca, de Luis Sepúlveda

Historia de una ballena blanca de Luis Sepúlveda és un brillant relat curt dels que ens té acostumats el magnífic escriptor xilè. Tot comença quan un catxalot blanc de 15 metres de llargada apareix varat a la costa del sud de Xile. Un grup de pescadors s'encarrega de portar-lo de nou cap a alta mar per deixar-lo morir segons la llei de l'oceà. Un nen entrega al narrador la closca d'un cargol marí molt preuat, per on aquest podrà escoltar la veritable història de la balena i el seu extraordinari missatge. Des dels inicis dels temps els humans i els cetacis van conviure amb cordialitat per tots els mars del planeta. El catxalot narra com és la seva vida submarina i les maneres de conviure i comunicar-se entre els diferents cetacis. A continuació explica l'animal una sorprenent trobada entre dues embarcacions d'humans que acaba amb explosions i violència. Apareixen els primers baleners i el catxalot lamenta la crueltat humana quan observa un arpó clavat als pulmons d'una balena calderó. Els homes necessiten l'oli dels intestins de les balenes i molts d'ells no dubten a capturar-les de la mateixa manera que espolien els boscos de la terra. Descobrim que el catxalot narrador de la història no és altre que Mocha Dick, un animal real que diuen que probablement va ser la inspiració de la fictícia Moby Dick de Hermann Melville. Sepúlveda versiona la vida de la gran balena blanca en un relat humanitzador de l'animal, amb la seva carrega emocional inclosa i adoptant un paper de còmplice total amb la seva actuació posterior. El catxalot intenta protegir una altra balena i la seva cria, però aquest cop paga un preu molt alt, perquè rebrà una arponada a les seves carns. La venjança i la lluita de l'home contra l'animal obre la reflexió i posterior reivindicació ecològica. L'autor aprofita per a denunciar la cobdícia i el nul respecte de l'ésser humà al llarg de la història envers la natura. De nou, un al·legat ben bonic amb la llegenda literària inclosa.

448. La leyenda del santo bebedor, de Joseph Roth

Escriuré aquesta tarda de Sant Esteve de 2020 sobre el relat La leyenda del santo bebedor de Joseph Roth, lectura universitària quan vaig cursar la matèria de Literatura Alemanya a la URV i sota la guia dels grans professors Jordi Jané o Luís Linés. D'aquest darrer en guardo un record molt entranyable, especialment perquè el tenia com a molt bona persona i va morir molt jove poc després d'acabar els meus estudis. Bé, en homenatge a aquells anys i a aquests mestres començo aquesta lectura.

Un benefactor ofereix a un sense sostre 200 francs a la riba del Senna. Andreas no els vol acceptar, però quan finalment ho fa, es compromet a retornar-los poc a poc a Santa Teresa de Lisieux a una església de París. Un cop rep els diners esdevé deutor honorable d'aquesta quantitat i la seva tasca de restituir-los serà fonamental en el seu esdevenidor. Andreas menjarà, però sobretot beurà, molt, perquè ell és un potent bevedor. El miracle econòmic portarà bones noves al clochard i després de rentar-se, arreglar-se els cabells i gaudir d'un bon descans, li ofereixen treballar en una mudança per 200 francs més. El primer dia que pretén començar a abonar el deute, es trobarà accidentalment a Caroline, la seva antiga amant, que el durà a sopar, a ballar i a casa seva. Els miracles es succeeixen i troba 1.000 francs a la cartera que tot just es compra. A més a més, recupera l'amistat d'un antic company de l'escola que cordialment li lloga una habitació i Andreas coneix una veïna encisadora. La vida miserable de l'Andreas agafa una nova i sorprenent perspectiva que ell va gaudint a mesura el destí es posa de la seva part. Evoluciona la història com ho fa la vida d'Andreas, amb alcohol i miracles. Però els miracles s'acaben, l'absenta perdura i apareix una peculiar Teresa.

Realment no és una història de grans esdeveniments, sinó que el relat descriu un estat d'ànim que cal entendre amb precisió. L'alcohol com a element protagònic acompanya el protagonista fins a la redempció. Sembla que la cosa va per aquí, la història d'una mena d'ànima desemparada que és controlada i gestionada per una mena de providència etílica. I si no és això, és igual, perquè he passat una tarda d'allò més fascinant re-llegint aquest títol que tinc datat a la primera pàgina el dia 8 d'abril de 1993. Farà 28 anys que viu amb mi i a penes l'havia tractat com es mereix. 

447. Secret candent, d'Stefan Zweig

Un jove buròcrata i aristòcrata austríac inicia una setmana de vacances entotsolat en un poble de la muntanya on no hi coneix ningú. Es tracta d'una persona que necessita estar rodejat de gent en tot moment i no porta gaire bé trobar-se només amb ell mateix. A més a més, és un expert en la seducció femenina i fa del seu dia a dia un peculiar torneig de caça on les peces a batre són les dones atractives que es creuen pel seu camí. Finalment localitza una presa i ben segur d'ell mateix inicia la seva peculiar partida: la dona és una espectacular jueva acompanyada d'un nen d'uns dotze anys. El jove inicia el procés de captura de la dona utilitzant el fill de la mateixa, del qual se'n farà amic i el convertirà en el pont d'accés a la mare. La relació amb el nen esdevé el pretext perfecte per assolir la presa. El problema és que el baró subestima l'atracció que fa sentir al nen i no valora el fet que el petit s'adona que hi ha alguna trama oculta entre els adults. El nen observa que fa nosa i creix en ell un sentiment d'hostilitat i odi envers la mare i el buròcrata. Descobrir el secret dels grans és el pas que el porta de la infantesa a l'edat adulta i el nen, més viu i espavilat del que sembla, està disposat a descobrir-lo. El nen comprova que entre la mare i el baró hi ha certa complicitat física i que ell trenca de forma violenta. Sense conèixer encara el secret que fa que la mare es comporti així, el nen es rebel·la, la colpeja i fuig. 

Bé, fins aquí una mica de l'argument d'un nou relat que m'ha deixat bocabadat i que em fa lamentar no haver descobert aquest autor quan jo era jove. Cada llibre de l'Stefan Zweig és un petit tresor i aquest dia de Nadal de 2020 m'he regalat aquesta lectura on un nen de 12 anys descobreix el gran secret candent de l'amor. Realment crec que hauria d'aconseguir un recull compacte dels relats d'aquest escriptor i rellegir-los de nou quan es doni l'ocasió. Estic convertint-me en un addicte.

446. La fugida sense fi, de Joseph Roth

Aquesta és la història d'en Franz Tunda, un jove burgès austríac que acaba al servei de l'exèrcit proletari de la Revolució Russa.  En Joseph Roth sembla de la mateixa escola que l'Steffan Zweig i descriu molt analíticament la psicologia d'un home en plena fugida constant de la seva humanitat. Tunda viu en primera persona la victòria de la revolució, però un cop assolit l'objectiu el món s'ha d'ordenar de nou. La seva companya i camarada de guerra l'abandona per un altre home i ell entra en l'aparat estatal recuperant aquella ànima burgesa original. La revolució russa porta en Tunda cap al desencís d'una victòria contra el món que només l'aportarà perplexitat. Retorna a la seva Àustria natal i es descobreix a ell mateix com a un estrany, un miratge d'allò que hauria estat i el que és. En Franz anirà estudiant una realitat petit burgesa que el sorprèn, començant pel seu propi germà i la seva esposa. Tot és d'una superficialitat que l'aclapara, encara que sembla sorprendre's del poderós magnetisme que la ciutat de Berlin exerceix sobre els seus ciutadans. Continua la seva fugida amb una estada a París, on s'envoltarà d'intel·lectuals, igualment superficials i sense ànima. Recuperarà el contacte amb una dels seus primers amors, però la relació resulta tan freda com el seu esperit. Unes quantes frases lapidàries sobre la petita burgesia, els rics i la pobresa es barregen en la ment de Franz Tunda, un home cada cop més desubicat en el seu espai i temps. La filosofia de la cultura europea exclou els més desfavorits mentre que els burgesos i els rics senzillament tenen un paper més o menys protagonista en el gran circ de la societat. Una novel·la interessant, complexa i pel meu gust esgotadora en aquests dies de covid nadalenc.

445. El Salón de Ámbar, de Matilde Asensi

El Salón de Ámbar de Matilde Asensi és un nou exemple de les lectures de nostàlgia que vull instaurar a partir d'ara en la meva vida. Especialment resulta interessant si no recordes res de l'argument, com ha estat el cas d'aquesta novel·la de l'alacantina. 

Un grup de lladres de peces d'art rep un nou encàrrec que "solucionen" de forma ràpida i efectiva. El que no s'esperen és que sota el quadre robat trobin un altre quadre amb unes estranyes lletres hebrees. Les investigacions del grup els du a Alemanya, ja que els sospitosos clients tenen relació amb la trista història d'aquell país de mitjans del segle XX. Aquí el que es tracta és de la recerca d'una cambra secreta on un parell de nazis haurien amagat els tresors robats a Rússia durant la segona guerra mundial, milers d'obres d'art de valor incalculable soterrades entre el clavegueram de Weimar (Alemanya). Entre aquestes peces s'hauria de trobar el "Salón de Ámbar" del tsar Pere el Gran, fet amb plaques d'ambre daurat del mar Bàltic. 

Una història senzilla, ben estructurada, ràpida de llegir i sense massa descripció psicològica dels personatges. De fet, seria un versió espanyola de les habituals novel·les d'espionatge o d'aventures que tan bé em van per divertir-me i desconnectar de les lectures més complexes. En aquest cas la protagonista és una noia espanyola la que fa el treball de camp i s'acaba enamorant del seu company portuguès de trapelleries. Realment una lectura que recordava més interessant, però potser és que he envellit una mica i ara m'agraden els vins una mica més fets. Estic delerós de completar una bona sèrie de títols de nostàlgia literària cara l'any 2021 en commemoració dels meus primers 50 anys de vida.

444. El golpe, de Daniel Silva

El golpe de Daniel Silva era un dels llibres pendents que anava arrossegant des de primers d'any i que em pensava que llegiria durant l'estiu. Bé, en tot cas ha caigut al desembre abans de les vacances de Nadal, barrejat en dies de molta feina i activitats diverses. No ha estat el que m'esperava, però he tingut la dosi de misteri i acció de la típica novel·la d'espionatge que tant atrapa el lector. 

En aquest cas el servei d'espionatge israelià segueix la pista d'un robatori d'un Caravaggio desaparegut a mitjans del segle XX. En Gabriel Allon va rastrejant les pistes i el porten als mandataris suprems del govern de Síria, els grans dolents de la novel·la. En aquest cas es fa referència vetllada a Bahsar al-Ásad, el primer ministre del país àrab responsable (entre d'altres fites assassines) de gasejar la seva població amb finalitats polítiques i d'extermini radical dels seus adversaris. Casualment la pista dels quadres robats durà Allon a la troballa d'una sèrie de comptes corrents domiciliats als habituals paradisos fiscals i carregats de diners presumptament robats als poble sirià. A mesura que avança la novel·la de més de 500 pàgines, l'Allon mostrarà la seva implacabilitat vers el dictador sirià, enemic comú d'Israel i de la resistència interna del poble àrab. 

En definitiva una història una pèl forçada, però que ha despertat el meu interès per allò de les novel·les de passar pàgines sense massa concentració. No seria una de les millors que he llegit d'aquest autor, però ja tenim una de les lectures pendents tancades i puc afrontar el Nadal amb els objectius ben oberts. 

443. Nit fantàstica, d'Stefan Zweig

Un home es troba en un període de desencís anímic que fa que la seva vida acomodada de burgès a Viena es vegi malmesa. Desconcertat per aquest motiu, abandona paulatinament els cercles socials als que està acostumat. Neix en ell una crisi tan enorme d'identitat i de sensibilitat que deixa de patir per qualsevol cosa, ja sigui a causa de la mort d'un amic o de l'abandonament d'una parella. L'home, definitivament, ha caigut en la indiferència vital més absoluta. Un bon vespre visita un hipòdrom i assisteix involuntàriament a un parell de curses de cavalls. L'atzar voldrà que accidentalment caigui a les seves mans una aposta, una butlleta que li cau a un apostant i que ell amaga sota la seva sabata. L'aposta resulta premiada i sorgirà en l'home un sentiment de culpa sorprenent. Decideix tornar a apostar els guanys en un cavall previsiblement perdedor per calmar la seva consciència, però curiosament guanya de nou. Definitivament l'home pateix un augment d'adrenalina que feia temps que no sentia i sent com finiquita aquella mort vital que tenia. El millor de tot és que a partir d'aquell moment comença a veure el seu jo del passat en les cares de la gent que l'envolta. La vida sense passió és com una malaltia que pateix la burgesia sense que els membres d'aquesta classe social ho sàpiga. 

"Tants anys amb els sentits entebeïts, i de cop i volta m'havia precipitat en un foc que cremava"... aquest és el tema de la novel·la que l'autor va desgranant poc a poc. L'home necessitava un punt de partida que trenqués amb la presó de la mentalitat burgesa asfixiant i alienadora. Realment em costa llegir això i no fer un paral·lelisme immediat amb la meva realitat. Òbviament aquest deu ser l'instint simplista que qualsevol ens humà assoleix en una edat i un estatus com el meu. Un cop obre un nou camí, la seva vida descobrirà un concepte que creia saber, però que en realitat desconeixia: la felicitat.

442. La por del porter davant del penal, de Peter Handke

Després d'uns dies de llibres de lectura més aviat ràpida, em trobo amb La por del porter davant del penal de Peter Handke i no em queda més remei que parar-me a pensar. Un ex-porter de futbol acaba de ser despatxat de la seva feina i inicia un procés d'aïllament del món. D'entrada sembla fàcil, però no, això és un sentiment vital que l'autor trasllada a la manera d'escriure la novel·la. Realment no sé si la cosa va per aquí, però el que interpreto és que la buidor interna que sent el protagonista es trasllada a l'estil literari de la novel·la. Uf... és a dir, l'autor escriu com si fossin els sentiments del personatge els encarregats de narrar els fets. El cas és que l'ex-porter mata una dona i fuig. L'home viu fora d'ell mateix, és l'espectador dels seus sentiments. Això és el que entenc jo, encara que podria estar completament equivocat. L'home agafa un autobús i descriu els detalls de qualsevol cosa, fredament i concisa. Flipo perquè no entenc les veritables pretensions de l'escriptor en aquesta mena de fugida cap a no-res. Dels detalls innocents, pràcticament absurds, narrativament innecessaris, hi ha d'haver alguna cosa. No vull investigar, prefereixo dir la meva encara que estigui fotent la gamba de mala manera. Tinc la sensació que llegeixo Kafka però amb menys angoixa i amb més indiferència. Els fets que afronta el protagonista són circumstancials i des de la seva òptica resulta tan neutre un soroll de la porta d'un autobús, una conversa sobre tovalloles o el fet de cometre un assassinat. L'ex-porter viu clarament al marge de la realitat i l'autor va explicant allò que el seu personatge veu i escolta com si d'un seguit d'esdeveniments transcendentals es tractés. Un cop arriba al poble on es quedarà a viure, l'home va la taberna, passeja pel bosc, es relaciona amb els vilatans, menja, admira les pintures de l'església... fins que un dia de cop entre en contacte amb la seva pròpia consciència. Aquest és un llibre molt complicat, extremadament complicat. La successió de fets prenen cos com a elements d'una globalitat, sense massa connexió entre ells. Un digne llibre de centenari de lectures, però amb una sensació agredolça per la dificultat literària de la proposta.

441. Sang a la neu, de Jo Nesbø

Sang a la neu de Jo Nesbø és una d'aquelles novel·les més breus de l'escriptor noruec que no tenen com a protagonista en Harry Hole, però que les vius amb la mateixa intensitat. Desconeixia que era com la primera part de Midnight sun que vaig llegir temps enrere, amb un estil més propi de la novel·la negra nord-americana, però amb el toc escandinau característic. 

En aquest cas un sicari ha de carregar-se la dona del seu cap seguint les ordres d'aquest darrer, un dels amos del tràfic de drogues a Noruega. Igual que a la novel·la que he mencionat abans, el protagonista exerceix d'anti-heroi o de "dolent" bo o amb bons sentiments. Això de matar la dona del mafiós seria passar la ratlla de la seva peculiar manera de ser un criminal. Decideix evitar la mort de la noia, però a canvi acaba amb la vida del seu amant i maltractador. Tot es complica quan el mort resulta ser el fill d'un matrimoni anterior del mateix cap de la droga. 

Bé, aquesta és la història d'un assassí amb principis, honor i fins i tot, enamoradís. L'autor sembla que vulgui mostrar que els criminals també tenen el seu raconet de sensibilitat i que val la pena constatar-ho. No deixa de ser interessant descobrir la veritable psicologia de l'assassí a sou, el professional que fa la seva feina i que considera que res és personal. En general ha estat una molt bona lectura que suma un títol pendent de l'escriptor escandinau. Per sort l'he aconseguit de la biblioteca i no ha calgut localitzar un exemplar físic. De fet he vist que nou m'hauria costat 18 euros... Llibre 99 de l'any 2020!

440. L'esperit dels gels, de Maite Carranza

L'esperit dels gels de Maite Carranza és una novel·la juvenil de caire mig fantàstic que em pensava que seria una cosa, però que ha resultat una altra. Estic bastant satisfet de la lectura, prou ràpida pel nombre de pàgines que carrega i potser excessives per a una novel·la destinada al públic més jove. La història comença a Groenlàndia, on es troben una mena d'Indiana Jones de la mar, una joveneta anglesa periodista, un esquimal i un ésser mitològic. D'entrada això no m'ho empasso ni carregat de cerveses. Així i tot, he descobert una lectura lleugera, no excessivament castigada de fantasia i escrita de forma força dinàmica. Com en totes les històries d'aventures, trobem un personatge sinistre que intenta capturar éssers mitològics i seran els nostres herois mencionats abans els encarregats d'impedir el seu propòsit. Portats per les circumstàncies, els personatges es traslladen a la selva de l'Amazones, on l'estructura argumental es repeteix una mica. Ara es tracta de capturar un ésser de la selva i en l'intent d'evitar-ho pel nostre grupet d'herois. Seria com si ens trobéssim amb un parell de novel·les en una sola, de manera que jo m'hauria estalviat la segona part o l'hauria fet una mica més breu. En general considero que és una bona novel·la juvenil, una barreja de gèneres que podria agradar al seu públic. No estic massa acostumat a llegir aquest estil de novel·la, per tant tampoc sé molt bé per on agafar-la. No obstant, si tingués de regalar un llibre a algun adolescent, aquest podria ser-ne perfectament una bona mostra. 

439. Por, d'Stefan Zweig

La por... un dels sentiments més angoixants de l'ésser humà entra en joc en aquesta novel·la d'Stefan Zweig. Una dona surt del pis del seu amant acompanyada per la por de ser descoberta, una por que encara s'accentua més quan és escridassada per una veïna que li recrimina el seu adulteri. Espantada, la dona demana que la deixi marxar i ofereix una important quantitat de diners a l'extorquidora. Irene, que així és com es diu la primera, torna ben angoixada a la seva benestant casa on l'esperen minyona, marit advocat i un parell de fills. L'autor justifica la necessitat de la Irene d'alliberar el seu desig instintiu humà a causa del rigor de les normes burgeses. Justifica l'autor l'adulteri com a una conseqüència de la vida apàtica del burgès tipus, la manera de viure del qual impedeix que la passió intrínseca de l'ésser humà s'alliberi. Renegar de la comoditat burgesa i caure en la temptació durà la dona a conèixer la por en la seva màxima expressió. Per aquest motiu la càlida harmonia de la seva vida burgesa es veurà realment afectada quan la xantatgista reapareix de nou. Però hi ha una part bona de tot plegat: el perill de ser descoberta i perdre el seu benestar vital li fa veure totes aquelles coses que realment importen a la vida, els petits detalls d'una rutina que ara troba a faltar per l'influx poderós de la por. Els dies passen i el sentiment de culpa i de patiment s'agreugen en la persona de la Irene. En aquests moments de la trama, la novel·la es converteix en un compendi sobre la psicologia de la por en diverses de les seves vessants. En un final impressionant, digne del grandíssim escriptor austríac, de nou l'autor aconsegueix que un cop acabat el llibre m'entrin ganes d'aixecar-me i aplaudir. 

438. Terra baixa, d'Àngel Guimerà

Retornar a Terra baixa d'Àngel Guimerà és una proposta que arriba directament de Yasmine i d'una de les seves lectures obligatòries de batxillerat. De fet, recordava l'argument i els personatges perfectament, però una segona, tercera o quarta lectura de recordatori ha estat un d'aquells plaers amagats de la literatura universal que cal anar redescobrint tants cops com calgui.

Un casori entre una noia de la Terra baixa i un muntanyenc anomenat Manelic serveix de tapadera per encobrir una relació oculta entre l'amo Sebastià i la desgraciada Marta, filla del difunt moliner. La idea del cacic és casar-se amb una pubilla adinerada i mantenir la Marta com a amistançada. El Manelic és la peça innocent que oculta la veritable maquinació de l'amo. La gent poca cosa s'atreveix a dir o a fer i en Sebastià fa i desfà al seu interès en tot moment. No serà fins que en Manelic esclati davant la injustícia i es rebel·li davant de tothom que no acabarà el patiment dels principals personatges de l'obra. A hores d'ara ja no valoro els llibres des d'un punt de vista acadèmic, sinó senzillament des d'una òptica de plaer personal. Per tant, vull dir que m'ho he passat genial recuperant la història del Sebastià, en Manelic i la Marta com si d'una pel·lícula es tractés. M'encanta la crítica al sistema social i com l'autor es posa de part dels més humils, de l'amor veritable i castiga la imatge dels poderosos. 

Escrita el 1886 trobo fascinant que es posi de manifest la defensa de la justícia i dels valors morals de la seva època. Curiosament aquests dies estic llegint novel·les de finals del segle XIX i principis del XX i crec que ara lamento no haver-ho fet abans. Els clàssics havien de tornar a la meva vida i crec que els tindré molt en compte durant l'ant 2021.

437. Animals dels marges, de Miquel Aguirre

Animals dels marges de Miquel Aguirre comença de forma força sorprenent. Un home abandona un cadàver dins d'un cotxe i marxa del lloc. Poc després un company del primer el recull i el duu a una pensió, intercanviant entre ells una sospitosa complicitat. La trama va evolucionant i descobrim que tots dos formen part d'una estranya "organització" que no seria exactament una ONG, sinó que la seva tasca principal seria de tipus més sòrdid i criminal. El mort es tracta d'un pobre desgraciat que pretenia fer xantatge a un dels membres de l'organització, sense saber que els tentacles de la bèstia són extremadament llargs. El xantatgista pretenia extorsionar a partir de la informació que havia anant acumulant fruit de l'observació dels actes del membre citat abans. No obstant, la seva mort accidental obre tota una investigació dins de l'organització, on es descobreix que la mala praxi del membre extorsionat mereix un petit càstig. 

Per a mi aquest llibre va de més a menys, ja que estava totalment atrapat en l'argument. El trobava extraordinari i apassionant, misteriós i sorprenent, fins que poc a poc... m'he anat cansant. Ha arribat un moment que necessitava tancar el tema perquè el final m'ha semblat una mica forçat. Queda clar que els poders criminals ben organitzats són els que tallen el bacallà en el submón del crim i que estan molt més a prop de les persones del que ens pensem. M'ha recordat les societats totalitàries i la manca de llibertat personal, on tot sembla una cosa però és una altra. La novel·la està ben distreta, però com dic l'he trobat un pèl llarga. Recordava aquest autor d'un llibre anterior i potser m'he deixat portar per una idea equivocada del seu estil.

436. La muerte de Ivan Ilich, de León Tolstoi

Un cop he acabat de llegir La muerte de Ivan Ilich de León Tolstoi m'han entrat ganes de posar-me dempeus i començar a aplaudir de valent. Els entesos parlen d'una obra mestra de la literatura i francament ho és. Quin escàndol de novel·la i quin exercici de reflexió tan potent per a una persona com jo, que encaixo en molts dels pensaments del pobre protagonista. Sembla que la novel·la és fruit de la mateixa experiència de l'autor quan aquest tenia la meva edat aproximada. Es tracta del mirar enrere i fer una valoració en cas que la mort ens arribés de cop. Això fa el protagonista, un buròcrata brillant que s'ha passat la vida lluitant per un benestar fictici que l'ha allunyat del tot de l'essència real de la seva vida. Per sort, ja fa temps que porto reflexionant el mateix i ja fa un temps que la recerca real del sentit de la meva existència és el pilar fonamental de la meva vida. Aquesta novel·la és una lectura necessària per a qualsevol persona de 50 anys que comença a pensar que vida comença a fer baixada. La dicotomia entre la vida i la mort es fa present, juntament amb el concepte del sentit de la vida viscuda. L'home ha aconseguit amb notable èxit els seus propòsits familiars i laborals, però què li ha aportat això a l'hora de morir? El meu avi és el contrapunt, l'home referent de la meva vida. Ell va morir fent riure a la la gent, estimant i sent absolutament estimat. Mai li vam valorar prou. Aquest és model a seguir que segurament voldria oferir en Tolstoi, l'altra cara del protagonista d'aquesta novel·la. El gran perdedor de la societat actual, el poc visible, el mindundi, però que el dia de la seva mort pot mirar enrere i somriure. Aquesta novel·la és un cop d'efecte que he gaudit tal dia com avui, diumenge 29 de novembre, rodejat de pensaments incòmodes a causa de la conjuntura social actual, però amb la rauxa de l'optimisme vital heretat del gran Àngel Domènech, el meu avi.

435. Historia de un perro llamado Leal, de Luis Sepúlveda

Historia de un perro llamado Leal de Luis Sepúlveda és una nova oportunitat per conèixer més i millor la narrativa d'un dels altres ídols literaris de la meva vida. Des de que vaig descobrir els llibres del xilè sempre he de tenir algun dels seus títols a punt per anar-hi o per tornar-hi. 

En aquest cas ens trobem davant d'una breu faula que toca un dels meus punts dèbils: la relació entre els homes i els gossos. Un nen maputxe i el seu cadell són separats violentament pels espoliadors que actuen sense escrúpols i ocupen el territori indígena. El gos acaba en mans dels blancs i el noi creix amb el seu poble endinsat en territori maputxe. La situació es complicarà quan el noi és perseguit pels "dolents" i el gos ajudarà al seu germà humà. Una novel·la senzilla i previsible, però emmarada de valors humans dels bons, d'aquells que et fan creure que la vida té episodis d'amor que fan que tot valgui la pena. He quedat molt corprès quan he descobert aquesta tarda que l'autor va ser una de les primeres persones que van morir a causa del Covid. No puc entendre la magnitud de la mala llet que gasta aquest virus fastigós. En un món carregat d'egoismes i carregat de mala gent, la figura de Sepúlveda era un bri d'esperança. Sóc un addicte a la bona gent. La faula que avui he llegit m'inspira lleialtat, amor i confiança, valors que hem de recuperar com sigui malgrat la brutícia d'alguns humans. 

Gràcies Luis, seguiré llegint les teves novel·les per necessitat. 

434. Els ulls del germà etern, d'Stefan Zweig

Viure sense culpa és l'eix filosòfic i argumental d'Els ulls del germà etern d'Stefan Zweig. Llegeixo a la Viquipèdia que l'autor austríac va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa. Ho trobo encertadíssim i realment encisador com a producte literari. 

Un home brillant, el gran guerrer i posterior jutge d'un regne pre-budista amb aires orientals, decideix auto-infringir-se el mateix càstig del culpable d'un crim que ell ha jutjat prèviament. El precedeix un fratricidi mig involuntari que el marcarà la resta de la seva vida i que seran els ulls d'aquell germà etern que dona el títol a la novel·la. Allà, a l'interior de la cel·la fosca i freda incrustada a la pedra, s'adona que la justícia que pretenia infringir és més aviat un càstig injust. Inicia llavors un període de retrobament amb ell mateix on pretén despullar-se de la culpa i sevir als altres, tot apropant-se a l'essència humana i divina. La vida passa i ell abandonarà els hàbits mundans per convertir-se en una ànima solitària. 

Sense paraules. 

Increïble faula o història amb més moral i contundència que qualsevol text llegit fins al moment. Frases i reflexions que t'augmenten a la categoria de lector privilegiat, on la lectura és un autèntic plaer intel·lectual. Admirable en tants sentits que ja arribo a l'addicció i a la necessitat de buscar un altre títol d'aquest extraordinari autor. 

433. El noi de la casa de la muntanya, de John Boyne

El noi de la casa de la muntanya de John Boyne és una novel·la que no pretenia llegir, però que vaig trobar accidentalment al Re-Read i que sense motiu aparent la vaig comprar. Em feia molta mandra seguir amb alguna lectura similar al nen del pijama de ratlles, nazismes i drames psico-infantils del mateix estil. No obstant, la sorpresa ha estat majúscula quan he descobert que la novel·la té un patró similar, però sense ser exactament el mateix. 

Un nen de pare alemany i mare francesa queda orfe en el període d'entre guerres a París. Com a mesura excepcional el nen és portat a Salzburg a un destí sorprenent: la casa de la muntanya del mateix führer Adolf Hitler, on la tieta del nen serveix com a majordoma. Allà el nen pateix un renaixement personal i deixa de sentir-se francès per convertir-se en un autèntic patriota alemany. El concepte és senzill, però força interessant. 

He passat una estona bastant engrescat llegint com l'evolució del nen a adult esdevé paral·lela a la seva evolució ideològica. En termes generals m'ha sorprès bastant que una mena de seqüela d'un best-seller em resulti més interessant que l'original. De fet, estaríem parlant del mateix marc històric i d'un argument amb una moral bastant definida. En aquest cas juguem amb el tema de l'adoctrinament de la gent i de les seves conseqüències, un concepte que encara resulta de força actualitat. Crec que he començat a valorar aquest autor més com a escriptor de bons llibres que no pas com a creador de best-sellers.

432. Novela de ajedrez, d'Stefan Zweig

M'he quedat de nou sense paraules per definir una fascinant obra d'art de qui s'està convertint en un dels meus escriptors preferits. Novela de ajedrez d'Stefan Zweig és un plaer absolut pels amants de la bona literatura en general i del joc dels escacs en particular. En un viatge en vaixell des de Nova York a l'Argentina hi coincideixen dos personatges de vides molt diferents, però amb un nexe comú molt particular: els escacs. Tots dos han entrat als escacs per camins diferents, però en els dos casos el joc esdevé el referent essencial de les seves vides. El primer és un orfe sense cap habilitat especial que troba en els escacs un talent natural, el segon és un pres del règim nazi que sobreviu emocionalment gràcies al joc. Entenc que el mateix autor devia sentir-se especialment atret pels escacs i va obsequiar els lectors amb una novel·la ambientada en aquest joc. 

Com sempre la lectura de la prosa d'aquest escriptor és una delícia pels sentits. Aquesta tarda l'he trobada accidentalment a la biblioteca virtual e-biblio i l'he llegida d'una tirada perquè era impossible aturar-se. La descripció psicològica dels dos jugadors i el ritme de la situació és absolutament excepcional. Jo ho he viscut amb la intensitat de ser-hi present, com si fossis un espectador en directe de la partida que disputen els dos contendents. Cada novel·la de Zweig és un exercici d'observació i d'aprenentatge pur, on els personatges tenen cos i ànima. En aquest cas el segon jugador troba en els escacs una forma d'escapar de l'angoixa de la seva situació vital, tancat i aïllat de l'exterior. Obligat a viure del no-res, les peces i els moviments del joc envaeixen la seva ment i eviten (o no) la bogeria. No vull desvetllar el final, però és tan apassionant com tota la novel·la.

431. El cervell de Kennedy, de Henning Mankell

El cervell de Kennedy de Henning Mankell és una novel·la de desenvolupament lent on trobes qualitat literària des de la primera pàgina. Una dona de 54 anys torna a Suècia després d'estar treballant durant un temps com a arqueòloga en unes excavacions a Grècia. La seva arribada no pot ser més contundent, perquè només accedir a casa seva troba el seu fill de 25 anys mort víctima d'un presumpte suïcidi. La dona no pot creure que el seu fill s'hagi llevat la vida i comença a estudiar les darreres activitats que aquest duia a terme, especialment una de ben curiosa: quina relació tenia el seu fill amb el cervell de Kennedy? 

Aquest tema del cervell del president nord-americà sorprèn molt, especialment quan no sembla que tingui massa a veure amb el desenvolupament posterior de la trama. La mare del noi va descobrint molts secrets de la vida del seu fill, alguns especialment sorprenents com el fet que el xaval tenia la SIDA, disposava d'un pis a Barcelona i mantenia una relació molt estreta amb Moçambic. Louise decideix viatjar a Maputo, on coneixerà un seguit de personatges directament relacionats amb la vida del seu difunt fill. L'autor descriu magistralment la geografia, la societat i la situació política d'una Àfrica mutilada per la societat occidental. L'arribada de la SIDA al continent representa un dels pitjors càstigs socials i probablement el cop de gràcia que pot conduir la seva població a una catàstrofe sense precedents. Una novel·la pseudo negra, però amb una càrrega social i humana tan contundent que no et queda més remei que treure't el barret davant la realitat. Crec que hi ha dos tipus de Mankell, el de la novel·la més comercial de l'estil Wallander i l'humanista focalitzada a l'Àfrica. 

En els dos casos l'escriptor suec és un mestre.

430. La decisió de Manperel, de Jordi de Manuel

Viktor Nikolàievitx Manperel és un tipus estrany, matemàtic de professió i geni mundial de la seva matèria. Malgrat haver resolt una de les qüestions matemàtiques més complexes del món i haver aconseguit un dels premis més prestigiosos possibles, ell renuncia al premi d'un milió d'euros i decideix continuar vivint aïllat i allunyat de la vida social en el seu retir voluntari en una illa russa a tocar del Pol Nord. Allà viu amb la seva mare envoltat de tundra en un pis miserable, gel, aurores boreals i apunts numèrics. Un bon dia comença a rebre missatges orals gravats del seu difunt pare, que li va comunicant que la seva presència al món és molt més important del que es pensava. Els missatges els hi porta el cap de l'oficina de correus de la miserable oficina del poble, persona amb la qual farà una bona amistat. Aquest llibre és força curiós, perquè vas passant les pàgines i realment non saps què està passant. Acabo el llibre amb la conclusió que el final em decep molt, ja que l'autor tira de fantasia i a mi aquest gènere se m'escapa del tot. Una bola metàl·lica i un gos esdevenen la clau de vota que justifica una experiència vital que semblava molt potent i que no li he trobat el sentit. El llibre té un punt filosòfic, en tant que provoca la reflexió sobre l'essència de l'existència humana. Realment he passat bastant ràpidament les pàgines finals, potser pel desinterès o per la desconnexió que he patit. Crec que no he estat el candidat ideal per llegir aquesta novel·la, encara que el marc geogràfic ha estat espectacular, la psicologia dels personatges força interessant i el desenvolupament argumental prou original.

429. El mal camino, de Mikel Santiago

Doncs sí, he de donar la raó a la meva companya Noèlia del Club de Lectura de Dominiques i certament aquest autor enganxa. El mal camino de Mikel Santiago no l'he trobat excepcional, però sí d'aquells llibres on el desenvolupament de l'argument et manté tens en tot moment i a l'expectativa. Un famós escriptor irlandès i la seva família s'instal·len a la Provença francesa. La nova etapa familiar no serà senzilla, perquè un dels factors negatius que arrosseguen i que els acompanyarà fins a França serà la presència a la mateixa zona geogràfica del gran amic del pare. Segons la mare, aquest amic no representa una bona influència per a ells a causa del seu passat fosc embolicat en el món de les drogues i el malviure. Tot petarà en el moment en què aquest individu apareixerà mort a la piscina de la finca veïna on viu. A partir d'aquí l'escriptor reviurà els darrers moments de les seves trobades amb el vell amic i anirà descobrint que la mort del seu estimat col·lega podria no ser accidental. Tot comença amb l'atropellament d'un estrany individu en una carretera rural i quan el cadàver del qual desapareixerà misteriosament. 
Les peces ocultes del trencaclosques es van capgirant a mesura que el pare esdevé l'investigador improvisat del cas. Poc a poc es va trobant més aïllat i fins i tot sembla que la seva pròpia família cau en el parany d'uns estranys i peculiars conciutadans del petit poble francès. Tot plegat, molta informació, molts detalls, no massa personatges i un marc geogràfic força atractiu. Destaco la intensitat narrativa i el fet que és un llibre que vols passar pàgines ràpidament, una dada que em sorprèn, tenint en compte que feia dies que no em passava. Molta intriga, una novel·la que negreja i força recomanable.

428. Ébano, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Costa escriure un comentari sobre un llibre quan estic a les acaballes de la que ha estat la meva primera quarantena sanitària. He llegit a disgust, com a recurs per passar el temps i no com a plaer. 

En tot cas, en aquest Ébano d'Alberto Vázquez-Figueroa el resultat ha estat bastant millor del que m'esperava. Realment l'argument és senzill a més no poder: una noia és raptada al Sudan i conduïda a través del desert del Txad en direcció a la península aràbiga. El seu marit, un jove europeu, decideix fer tots els esforços possibles per recuperar-la. Per aquest motiu es posa en contacte amb un grup antiesclavista que l'ajudarà a recuperar la noia. 

El llibre és bastant fluix, però d'aquells distrets que et fan passar les pàgines. L'autor el va escriure el 1976 i ja posava de manifest la discriminació històrica que ha patit el continent africà des de sempre. Sembla que les coses avancen molt lentament en aquest terreny i que encara no s'ha solucionat aquesta lacra fastigosa de l'esclavitud. M'agrada molt la valentia de l'autor que és capaç de fer una novel·la d'acció i al mateix temps una denúncia social. No és el primer cop que llegeixo novel·les d'ell i ja sigui a Àfrica com a Amèrica del Sud, el component humanitari del canari sempre hi és present. També em resulta curiosa la llista de personatges de la història, on hi apareixen els reconeguts tuaregs que tant van significar en el desenvolupament posterior de la bibliografia d'aquest excel·lent autor d'entreteniment.

427. La costa de los diamantes, de Clive Cussler

Vaig escollir aquest títol a causa de la crisi lectora que la conjuntura actual m'estava provocant. Reconec que la lectura simple i senzilla ajuda molt en aquestes situacions i La costa de los diamantes de Clive Cussler era una bona manera de rellançar la la meva intensitat lectora. Doncs l'efecte esperat no s'ha portat a terme i he abandonat el llibre a falta d'unes quantes pàgines perquè la història és infumable. Un eco-terrorista pretén provocar una catàstrofe petroliera que inundi de cru una extensió enorme davant les costes del Congo. Des d'allà, i mitjançant un peculiar sistema d'escalfament de l'aigua de mar, s'ha de provocar un huracà immens que dugui una desgràcia ambiental a terres nord-americanes. L'encarregat de solucionar el problema és aquest cas en Juan Cabrillo, patró del vaixell fantasma Oregon, una bèstia marina camuflada de mercant, però amb el màxim de recursos bèl·lics per afrontar qualsevol repte. En definitiva, un argument que en el seu moment em va servir per a enganxar-me a la lectura i que ara una mica més em fa que la deixi per sempre. M'ha agradat bastant la primera part de la novel·la, ja que m'he endinsat a la selva congolesa i a zones espectaculars de tipus geogràfic que no tenen malbaratament cultural. No obstant, encara que l'argument és prou original, la història en general no té ni solta ni volta, encadenant seqüències absurdes una darrera l'altra. Ho deixem aquí, esperant que aquesta barbaritat de llibres llegits d'aquest autor aviat quedi superada per algú altre. Fa una mica de vergonyeta que algú pensi que aquest home seria el meu escriptor preferit.

426. El port del nou món, de Xulio Ricardo Trigo

El port del nou món de Xulio Ricardo Trigo m'arriba després d'uns dies de descans de lectures, a conseqüència de la important càrrega de treball que he tingut aquest inici de curs. La veritat és que anava llegint poc a poc, sense massa interès, fins arribar a l'11 d'octubre, quan vaig fer una embranzida total i quasi el llegeixo d'una tirada. Les novel·les del gallec establert a Tarragona no deceben mai i en aquest cas tampoc. 

Marxem a la Barcelona de finals del segle XV en el marc de la construcció del nou port marítim que ha de convertir-se en un  dels centres comercials més importants de la ciutat. Les coses no van bé i les obres són força caòtiques a causa del terreny i de la poca perspectiva que duu l'enginyer italià contractat pel consell de la ciutat. Malgrat el renom que l'acompanya, l'Stassi d'Alexandria no se'n surt i la situació es complica cada dia més. 

Mentre tant, un jove barceloní, de nom Marcel i fill del dur capatàs de les obres del port, s'obre camí a la vida i al món perseguint el somni del seu mestre cartògraf Lluís Esquiva. Aquesta ruta personal el portarà a terres del Priorat i a Siurana, on coneixerà un antic soldat que esdevindrà el seu millor amic. En general es tracta d'una història força distreta, ambientada en una època d'allò més interessant i amb uns personatges adients. Monjos, frares, nobles, reis, polítics, obrers converteixen la novel·la en una amalgama d'individus ideal per conèixer més i millor la societat de la ciutat de Barcelona en una època fascinant. També resulten interessants els personatges femenins que envolten els homes de la història, concretament la Teresa, una noia de pagès que sobreviu com pot amb l'objectiu de salvar el seu germà injustament empresonat. Sentiments i emocions es donen de la mà en una gran història medieval que obre el ventall temàtic de l'autor a la novel·la històrica de categoria. M'agrada les opcions que planteja en Trigo, perquè cada llibre juga en un espai i en un moment específic de la història en un teló de fons local. Fantàstic.

425. El vi fa sang, de Salvador Balcells

Empès per una conversa amb en Moisès decideixo entrar de ple als llibres de Salvador Balcells. El primer cop me'l vaig trobar als Assassins del Camp, després va arribar Els crims del convent i, finalment, Tempesta al Bàltic. El vi fa sang és un títol emblemàtic pel que comporta al món literari local, concretament pel festival de novel·la negra de l'Espluga de Francolí que porta el mateix nom. Quan he vist que aquest llibre estava disponible a la Biblioteca, he anat directe al seu encontre i m'hi he posat de seguida. 

El sotsinspector Espinosa inicia el seu segon cas literari amb un desplaçament exprés a l'Espluga de Francolí, on s'ha trobat el cos sense vida de Ramon Heredia, empresari d'Alcarràs de cria equina i propietari d'una hípica. Sense proves i cap indici per desenvolupar la investigació, el cas queda arxivat. Emili Espinosa viu al barri de Torreforta de Tarragona amb la seva dona i les seves dues filles universitàries. Destaco de nou, com ja vaig fer al seu llibre anterior, la delicada descripció dels ambients rutinaris i familiars dels integrants del seu nucli més proper. Em va sorprendre i em sorprèn una altra vegada com l'autor s'esplaia en la descripció de detalls intranscendents que donen tanta vàlua als moments de qualitat de l'entorn familiar. Em refereixo per exemple a les converses de Vidal amb la dona i amb les filles sobre temes "normals" que apropen la novel·la a la pròpia realitat del lector. La tasca policial continua amb un nou cas a Tarragona, on un professor de química de la URV es penja a casa seva. Alguns companys del finat no es creuen la versió oficial i publiquen una necrològica al Diari de Tarragona denunciant un possible assassinat. L'acusació apunta a les empreses petroquímiques del polígon industrial de la ciutat, concretament a una en particular, Quimisa. El cas obre molta expectativa ciutadana i al pobre Espinosa se li gira feina a la comissaria. S'obren diverses vies d'investigació i tot sembla portar a un negoci de seguretat privada regentat per un peculiar matrimoni.

Una novel·la local de tarragonisme absolut, personatges extremadament propers i amb un inspector sense extravagàncies que encisa de tant normal que és. Aquesta és la gràcia dels llibres del Balcells, un autor que crea ambients tan realistes que els assimiles fàcilment. L'espluguí és un escriptor que no se'n va de l'olla quan descriu la personalitat de Espinosa i companyia i t'estalvia els afegitons habituals dels grans protagonistes de la novel·la negra. Una novel·la àgil, distreta i carregada de complicitats.

424. Herba negra, de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón

En principi Herba negra de Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón és una novel·la juvenil que ha d'agradar a públic adult. Home, discrepo una mica, perquè si bé el context i la idea m'han entusiasmat, la història l'he trobat una mica fluixa. A efectes pràctics ens trobem davant d'una rebel·lió de la natura en tota regla. Lògicament el tema és atractiu, ja que una planta (amb el suport de l'habitual ambició humana) lidera un projecte de recuperació del terreny perdut davant de la humanitat. La planta té unes propietats i una fortalesa que la fan pràcticament inexpugnable i el pronòstic per a la raça humana és força negre. Aquesta reflexió la trobo fascinant, ja que d'alguna manera l'ésser humà mereix un toc d'atenció de la natura en el seu egoista programa d'evolució sense escrúpols. Que sigui la mateixa natura la que prengui el lideratge de la lluita i no la consciència humana fa que la novel·la encara m'interessi més en els temps que corren. No obstant, la novel·la la trobo juvenil 100%, els fets narrats se m'han fet una mica llargs i tampoc els he trobat especialment interessants. Començava bé, amb un noi obsessionat en depilar-se contínuament i tancat en un psiquiàtric. A partir d'ell una noia entra en contacte amb un món inesperat, on una planta agafa el protagonisme real de la història. Penso que és una bona novel·la per a entretenir-se amb un bon fons de reflexió, però massa semblant a una sèrie de Netflix sense gaire pretensions. Jo hauria enfocat més el tema en la vessant ecològica, però entenc que hauria perdut el flux narratiu que necessita una novel·la juvenil. Bé, una altra lectura que es llegeix pràcticament d'una tirada.

423. La tercera virgen, de Fred Vargas

 La tercera virgen, de Fred Vargas és un exemplar de caça major de prop de 500 pàgines que m'ha agafat en un moment de moltíssima feina laboral. No obstant, he reeixit amb certa celeritat la seva lectura i puc sumar un nou títol de l'escriptora francesa. Aquest cop l'inspector Adamsberg ha d'investigar un estrany cas d'exhumació de cadàvers de dones verges. El que no sembla que tingui cap sentit el porta a un parell de cementiris de la Normandia, on descobreix també les misterioses morts de dos cérvols de la muntanya, amb l'afegit que els animals han estat salvatgement mutilats amb l'extracció del seu cor. Els habitants de la zona es fan creus i es posen en contacte amb l'inspector de Paris, que troba un nexe entre tot plegat. El lector comença a seguir el pas del policia i forma part de la seva investigació, cercant sospitosos i sorprenent-se del desenvolupament dels fets. L'enemic a batre és "L'Ombra", un personatge que sembla que es dedica a preparar un elixir de vida eterna amb ingredients d'allò més especials. La lluita amb la realitat i el sobrenatural es posa de manifest al més pur estil Conan Doyle i Adamsberg rebutja d'entrada qualsevol mística o versió llegendària dels fets. El llibre es llegeix bastant ràpid, hi ha moments que desconeixes les pàgines que has llegit d'una tirada, ja que entra molt bé i vas fent sense pausa. A efectes de gust, tampoc m'ha agradat en especial malgrat les crítiques tan positives que he vist. A mi m'ha agradat, tot està bastant ben construït, però he trobat moments que hi havia massa casualitats. Reconec que m'he deixat dur per l'estratègia de l'autora i desconeixia totalment com podia acabar la novel·la, un aspecte que trobo fantàstic, perquè et manté fidel a la lectura i amb l'expectativa fins al final. Bé, sumem!

422. Un dia de caça, de Gerard Guix

Un grup de quatre caçadors veïns d'un poble rural català fan una sortida de caça i un d'ells mata accidentalment un noi del poble. La seva reacció no és especialment dramàtica ni preocupant, sinó més aviat procuren amagar tot l'assumpte i passar pàgina com si no hagués passat res. A mesura que es va avançant les pàgines de la novel·la s'observa com l'objectiu no és trobar l'assassí, sinó saber com es va desenvolupant l'argument. La trama gira al voltant de les conseqüències que aquest assassinat accidental comporta en les vides dels caçadors. Els quatre homes representen quatre arquetips humans molt clars: l'alcalde corrupte del poble, un noi homosexual víctima de prejudicis, l'amo del bar "Els caçadors" i el mecànic del poble. Un dels personatges destacats és la mare del noi difunt, que es passa la novel·la carregada de calmants i que agafa un paper destacat al final de l'obra. La primera part de la novel·la acaba amb l'aixecament policial del cas i un sorprenent abandonament del cas per part dels Mossos d'Esquadra. No obstant, en aquell moment s'obre la caixa de Pandora i les vides dels responsables inicien el seu peculiar camí pel purgatori. L'evolució de les consciències dels caçadors sorgeix del detonant de la mort del noi. Es descobreix que el xaval era un expert en xantatges i mig poble estava amenaçat per la possibilitat que el noi parlés massa. Destaco el peculiar sentit de l'humor que es barrejava amb el dramatisme de la situació en general. En definitiva, una novel·la força interessant que ha estat una proposta magnífica del Club de Lectura de la Biblioteca Pública de Tarragona i que avui hem debatut amb el lideratge de la Margarida Aritzeta.

421. La solitud dels nombres primers, de Paolo Giordano

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano és un altre dels llibres proposats pel Club virtual de novel·la italiana de la Biblioteca Pública de Tarragona. Es tracta d'un llibre força conegut que he llegit gràcies a aquest estímul inesperat, ja que estic inscrit independentment dels llibres proposats. La novel·la et transporta a una ciutat italiana que no he identificat i on hi viuen dues famílies amb fills. Serà la relació que es crearà entre dos dels petits la que marcarà el futur de l'argument. D'entrada no es coneixen, però queda clar que en Matti i l'Alice no tenen una infància fàcil i que un cop coincideixin en l'adolescència establiran un peculiar vincle que sorprèn per la indiferència i la  química existent entre ells. Per tant, la novel·la s'inicia amb dues històries paral·leles fins que els dos "perdedors" es coneixen. El que sembla una lògica relació de parella no es produirà durant la vida adulta, ja que tots dos agafaran camins diferents: ella es casa amb un metge italià i ell marxa a treballar a una universitat estrangera presumptament britànica. Matti arrossega un trauma infantil força significatiu, ja que va abandonar la seva germana bessona en un parc i ella va desaparèixer per sempre.

La prosa està delicadament escrita i entra molt bé, potser els capítols donen la informació necessària i no s'allarguen exageradament. No es nota el concepte de novel·la italiana que era tan obvi amb l'Elena Ferrante. En aquest cas el retrat dels personatges és més genèric, més humans i menys determinats pels condicionaments nacionals. Crec que aquesta és definitivament una novel·la de personatges, d'aquelles on els trobes que tenen ànima i que la seva construcció és perfecta. Matti i Alice són un prototipus del "ningú", els antiherois que no sumen, però tant o més vàlids que la resta d'humans. Aquesta novel·la em fascina per això, per veure protagonistes massa humans, reals al cent per cent i imperfectes com tothom.

"Les decisions es prenen en pocs segons i es paguen tot el temps que queda"

420. El despertar del navegant, de Maribel Torres

Aquest cop sí que he agafat una lectura de distracció total de la factoria de Llibres del Delicte. Darrerament tot era massa complicat i avui vinc amb una història llegible en poc temps, sense excessives pretensions i agradable per la seva senzillesa. 

Una noia regenta una agència d'investigació privada i és contractada per una casa d'assegurances per descobrir el motiu pel qual un quadre de Miró ha estat substituït per una falsificació. Juntament amb el seu company, un jove expert en informàtica, inicien la recerca del Miró original. A partir dels seus descobriments arribaran a una complexa trama on la corrupció urbanística i la política agafen el testimoni de la trama. 

Una novel·la molt correcta, extremadament senzilla i d'agradable lectura. Poca novel·la negra en aquest cas i poca descripció psicològica dels personatges, però que tampoc he trobat a faltar perquè ara em calia una història d'aquest estil. De fet, crec que el millor d'aquesta novel·la és que la pots llegir sense pretensions ni esforços acadèmics exagerats. Sóc un fan d'aquesta literatura, a més a més emmarcada en el nostre territori i sense haver d'imaginar personatges o paratges estranys o incomprensibles. Definiria aquesta història com a una novel·la normal, un fet que te l'aproxima i la fas teva de seguida. 

419. Sang vessada, d'Asa Larsson

Sang vessada d'Assa Larsson és el segon títol de la saga dels Crims del Cercle Polar. Recordo el primer, Aurora boreal, i en tinc un bon record. Aquest segon parteix d'una situació bastant similar, ja que ens trobem amb un cadàver en una església que presenta signes d'haver estat torturat de forma salvatge. Els parroquians de la zona passen a ser els sospitosos principals i la inspectora de torn inicia les investigacions pertinents. Amb ella treballarà la Rebecka Martinsson, l'advocada protagonista del primer número de la sèrie i que ara involuntàriament també agafarà un paper destacat. El crim és dels típics escabrosos de la novel·la negra escandinava, però el desenvolupament de la trama l'he trobat una una mica lent. L'autora ha escrit una novel·la molt ben construïda, però massa atapeïda de detalls que particularment no m'interessaven gaire. La mort de la religiosa no colpeix la societat que l'envolta perquè no era una persona estimada en la seva comunitat. Massa gent havia tingut problemes amb ella i pràcticament tothom pot passar per culpable. La novel·la obre diverses històries paral·leles que amplien la teranyina de sospitosos, però tampoc t'atrapa amb aquella intensitat que habitualment m'he trobat en aquest gènere. Destaca el seguiment metafòric d'un grup de llops, on hi veig una història mirall de la realitat amb la natura. 

Una novel·la correcta, poc original, fàcil de seguir i amb certa dosi de misteri. Potser m'ha faltat la intensitat d'altres opcions, però no em desmotivo gens i seguiré amb els altres casos. M'agrada que el pes de les investigacions recaigui sobre dues dones, potser el toc més original de la sèrie.

418. Instint de supervivència, de Ramona Solé

Instint de supervivència de Ramona Solé és el típic llibre que està molt bé, però que se'm va fer llarg. Aquí em sento responsable de la meva poca determinació actual per llegir històries massa psicològiques i haver entrat amb tan de gust en la dinàmica de l'acció o de la novel·la criminal. El llibre és bo, però quan agafo un títol de novel·la negra, això és el que m'agradaria llegir. En aquesta ocasió ens trobem amb un inici prometedor, on una noia es vol suïcidar i a última hora és rescatada per la seva veïna. Fruit de la pena que li provoca, la salvadora busca una feina per a la primera, que amb dues criatures i amb un present d'allò més complicat, li proposa entrar al servei de la seva sogra. El que sembla una bona acció no és més que un intent d'infiltrar una espia que vagi informant dels afers de la sogra. L'acció és bastant lenta i el joc psicològic i de manipulacions personals no m'ha atrapat gaire, encara que he tingut algun bon moment on m'he quedat enganxat. Destaco alguns dels girs inesperats de l'acció i la molt ben presentada descripció dels personatges i de les seves vides. La vida de la noia protagonista tampoc resulta ser el que en un primer moment semblava i tot esdevé una amalgama de possibilitats que et pot mantenir l'interès de la trama. Bé, content de sumar el títol 25 consecutiu de Llibres del Delicte, amb poc delicte en aquest cas, però provinent d'una escriptora que em cau excepcionalment bé. Potser no era el moment per a aquest llibre, però estic molt satisfet d'haver-lo llegit.

417. Ojos de agua, de Domingo Villar

Una altra de les propostes del Club Virtual de la Biblioteca Pública de Tarragona és aquest Ojos de agua de l'escriptor gallec Domingo Villar. Una lectura i un autor que desconeixia però que m'ha entrat súper bé i m'ha fet passar unes horetes de plaer literari absolut. 

Un inspector gallec i el seu company aragonès treballen a la comissaria de Vigo quan arriba un cas estil novel·la negra escandinava. Un home és trobat mort víctima d'un enverinament cruel i absolutament dolorós. El text és d'allò més dinàmic, carregat dels elements propis de la novel·la negra i amb un toc d'humor ben simpàtic. La investigació segueix el seu procés habitual i l'inspector Leo Caldas és una versió gallega dels típics detectius policials que et trobes en aquest gènere. El seu contrapunt és el company aragonès que es troba gestionant el complicat tarannà dels gallecs, que no saps mai si pugen o baixen. El cadàver presenta un estat deplorable a causa de la mort: inoculació de formol al penis. Ostres, no havia llegit mai una causa tan salvatge. Cal trobar qui té accés al formol i el mòbil de l'assassinat, i per tant les primeres indagacions rauen cap a entitats mèdiques. 

Bé, una nova novel·la llegida per e-biblio i un descobriment d'un autor gallec que m'ha agradat molt. Estil planer, lectura ràpida i pretensions de curt abast que m'han meravellat. Sembla que hi ha més títols que segueixen la sèrie i per tant anirem fent a mesura que els trobi.

416. La draga, d'Esperança Camps

La draga d'Esperança Camps pretenia ser una lectura ràpida, d'aquelles per anar completant la col·lecció del Delicte i m'he trobat amb una novel·la complicada, profunda i de certa complexitat literària. D'entrada ja has de combatre l'estil anàrquic que darrerament m'he anat trobant en algunes novel·les negres on la puntuació i la sintaxi ens les estalviem. Això a mi m'esgota, em sap greu, però aquesta opció de voler traspassar a l'estil d'escriptura l'ambient de la novel·la em destrossa els nervis. Estic acostumat a llegir frases ordenades i aquesta suma de subordinades infinites no m'agrada. Dit això, la història gira al voltant d'un home de 50 anys que retorna a la seva Illa natal. Torna després d'una experiència professional de corresponsal de guerra i amb un passat feixuc que arrossega amb ella. L'home pretén recuperar l'antiga casa familiar i rehabilitar-la, de manera que té clar que ha arribat l'hora d'establir-se definitivament en un lloc concret. A l'Illa coneix una dona estranya, una metgessa que també viu sola i porta 4 anys entotsolada. Coincidint amb aquest inici de la seva a l'Illa unes tasques de dragatge del port descobreixen el cadàver d'un home dins d'un cotxe sota les aigües del port. Entra a l'escena la història del pare del protagonista, un home amb un passat obscur i ple de secrets. El personatge més destacat de la novel·la és el "mal", un fet que d'entrada ja em situa a les antípodes del meu pensament.
Realment és una novel·la grandiosa malgrat l'esgotament del lector. Entenc que forma part de la gràcia del tema i, per tant, convertir el text en xafogós i claustrofòbic forma part de l'estil. No obstant, he acabat el llibre extenuat i amb ganes de retornar-lo a la lleixa. 

415. La amiga estupenda, d'Elena Ferrante

La amiga estupenda d'Elena Ferrante és un altre dels llibres que ha proposat la Biblioteca Pública de Tarragona en la seva secció de Novel·la Italiana. L'he llegit en dues parts, bàsicament durant les hores prèvies de les dues trobades virtuals que inclou la Biblioteca. Avui tenim la segona videoconferència i aquest matí he enllestit les pàgines que em quedaven.

Aquesta és una novel·la on respires Itàlia pels quatre costats, des de geografia, cultura i societat. Una història que es desenvolupa al voltant de la relació de dues amigues d'una barriada humil de Nàpols i que transcorre al llarg de la seva vida. La primera part és aquest llibre que es centra en la infància i l'adolescència de les noies i és on comença a bastir-se una amistat que ha de durar tota la vida. En aquest primer títol sorprèn la posada en escena del marc general de la novel·la, ja que entres de cop al neo-realisme italià i la veritable essència de la Itàlia profunda. D'aquesta manera, la visió del barri humil de Nàpols és una radiografia de la realitat d'una època i d'un espai molt concret. Aquesta imatge serveix de teló de fons per a narrar les vicissituds d'un grup de veïns i la seva vinculació antropològica amb el seu lloc de naixement. Fora del barri és un lloc pràcticament estranger i pocs són els escollits els que poden sortir-ne. Les relacions humanes es caracteritzen per aquesta concepció de pertanyença a la barriada, basada també en apunts concrets com la presència de la camorra, la llengua pròpia dialectal, la passió i l'honor de la família, etc. En general ha estat un llibre que es deixa llegir, carregat de temes relacionats sobre el país veí i que et regala la possibilitat d'un gran debat. Sobre si m'ha agradat o no, encara puc perfilar millor aquesta opinió després del debat virtual d'aquest vespre.

414. Venganza en Sevilla, de Matilde Asensi

Segona part de la trilogia de Martín Ojo de Plata que ens transporta des de les Índies a la Sevilla de 1605. La protagonista, Catalina Solís, es descobreix en societat ocultant al seu alter ego masculí, en Martín Nevares. La família Curvo porta la mort i destrucció a l'apacible vida de la noia a Margarita i aquesta es veu forçada a tornar a Espanya a la recerca del seu pare. Víctima de les ferides ocasionades pel petit dels Curvo, el pare de Catalina mor als seus braços i li fa jurar que ha de venjar la seva mort tot just abans d'expirar. Martín i Catalina, les dues cares de la mateix moneda, inicien una trepidant aventura que busca la venjança i la justícia. Resulta impressionant el marc geogràfic de la Sevilla de l'època i la descripció de la societat del moment: un poble molt humil i una noblesa corrupta en un país en bancarrota. Catalina utilitzarà l'enginy per dur a terme la venjança, no exempta de riscos i perills, envoltada dels seus amics de confiança. 

Tot plegat una novel·la històrica d'aquelles distretes que et fan passar una molt bona estona. Destaca realment la impressionant documentació que l'autora devia emprar per redactar aquesta obra, ja que la quantitat de dades històriques, socials i urbanes que aporta és immensa. A més a més, no alenteix ni fa perdre el ritme de l'acció. M'adono que he llegit pràcticament la totalitat dels llibres de la Matilde Asensi, encara que no els tinc ressenyats aquí. Potser els tornaré a llegir.

413. Garoé, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Una novel·la d'estiu per passar les hores de calor a la realitat i a la ficció, perquè aquesta història et trasllada a l'illa més allunyada del món conegut de meitat del segle XV: el Hierro. Calor i sequera al màxim en un ambient aïllat al bell mig del perillós Atlàntic on hi viuen uns quants nadius, quatre animals i una natura protagònica. Un tinent de l'exèrcit espanyol de l'època demana a un dels seus millors homes que dibuixi la cartografia de l'illa del Hierro. L'home es disposa a executar la seva missió encapçalant un equip de soldats, però des de bon començament els problemes es sumen un darrere l'altre. Un cop a l'illa els soldats espanyols encarregats de la cartografia es posen en contacte amb els nadius, on el cap de la missió s'enamorarà perdudament d'una nativa. Una història fàcil, però ben entretinguda, on els peninsulars i els pobladors antics es barregen i es disputen el control de l'aigua, el bé més preuat de la zona.  El problema rau en les veritables intencions del gran general espanyol del territori, molt més interessat en la producció d'un tint púrpura exclusiu de l'illa que no pas en el seu deure amb la corona. Lleialtats i honor confluiran en un trama molt dinàmica i en certa manera reivindicativa, ja que es nota de nou la complicitat de l'autor amb la seva terra i amb la seva història. Aquestes lectures del Vázquez Figueroa serveixen pel que serveixen, sense massa escarafalls et fan passar estones distretes i et deixen amb molt bon gust a la boca. Allò que sempre dic de la literatura per a analitzar de forma acadèmica i la literatura d'oci sense pretensions que entra tan bé. No obstant, aquesta novel·la és força bona i fins i tot va rebre el 2010 el Premi de Novel·la Històrica Alfonso X el Sabio, que no està gens malament.

412. Pluja negra, de Flavio Soriga

Uf, no estava jo ara per llegir aquesta novel·la tan complexa. Pensava que Pluja negra de Flavio Soriga era un text per gaudir d'una lectura ràpida i m'he trobat una prosa experimental o alguna cosa per l'estil que t'acaba posant dels nervis. Potser és això el que pretenia l'autor, perquè en el meu cas ho ha aconseguit.
Una jove professora és assassinada a un petit poble de Sardenya on mai hi passa res. Tot el dia (i la nit) plou incessablement, creant una atmosfera ben propícia per a un crim. Tots es coneixen entre ells i tothom escolta com el marit de la víctima l'acusa d'adúltera i l'amenaça de mort. El cap dels carabinieris del poble agafa el cas i comença a fer cerca del culpable.
Amb un estil anàrquic i allunyat de la normativa ortogràfica (un tema que mai m'ha semblat tan original ni divertit) es va desenvolupant la investigació policial. La veritat és que malgrat la qualitat de la prosa de l'autor italià i la fantàstica traducció que ha fet en Pau Vidal, el text se m'ha fet una mica complicat de seguir. He llegit per alguna banda que la manera d'escriure'l és una translació de l'ambient on s'esdevé l'acció i que per això es fa tan feixuc. Els personatges són espectaculars, però la complexitat del text de nou m'alentia el pas i la pròpia comprensió. Tampoc m'ha semblat una novel·la negríssima, la mort de la professora només té uns pocs sospitosos i algun d'ells havia de ser el culpable. Bé, un nou autor al calaix, un de reconegut i un que puc tatxar de la llista dels pendents d'enguany.