diumenge, 30 de juny del 2019

279. Eleven minutes, de Paulo Coelho

Resultat d'imatges de eleven minutesNecessitava llegir en anglès i mai saps per on et sortirà en Coelho. De vegades en alguns dels seus llibres he trobat bons consells de vida i altres cops més aviat em podria haver estalviat el temps. Basant-nos en l'objectiu principal (el de llegir en anglès) estic francament content. Des del punt de vista literari la cosa ha començat bé, però finalment no he aguantat més.
La idea és interessant i ens porta a l'arrel de les causes de la prostitució. Una noia brasilera arriba a Suïssa, esdevé una prostituta intel·lectual (això sí) i comença a analitzar l'essència de la seva professió. Fins a la meitat del llibre he tret un bon profit pedagògic, ja que jo realment no he arribat tan lluny sobre l'estudi d'aquest mercadeig sexual. A partir de la meitat del llibre he començat a pensar amb en Jordi Folck i sobre la crítica brutal, sincera, destructiva que amb tota la raó del món faria d'aquest rotllo sumaríssim que es diu Eleven Minutes. La vida d'una prostituta que reflexiona sobre l'amor, el sexe, el dolor, la misèria, l'ànima, el cos t'acaba esgotant de tal manera que m'he aferrat a les pàgines per tal de no llençar el llibre al contenidor blau (i un llibre no s'ha de llençar mai). No nego que endolcir la prostitució té el seu què, ja que la protagonista es fa estimar, però no deixa de ser un negoci difícil d'assumir venut amb aquests tons tan simpàtics. La noia pateix, però Coelho la fa patir "amb amor". Sort que troba una mena de príncep blau que li explica que això de "patir" no és tan saludable, però ...tela telita el tema... Bé, deixo el llibre sense acabar, estranyíssim en mi. Ho deixo a la pàgina 260, quan faltaven menys de 30. M'és absolutament igual com acaba, bé o malament, m'és indiferent. Faré un final obert i decideixo que acaba bé. Total, porto diverses hores d'anàlisi de les relacions sexuals amb estranys i penso que he arribat a tenir prou informació sobre el tema. He llegit en anglès oi? Doncs ja està bé!

dissabte, 29 de juny del 2019

278. Cels taronges, de Jordi de Manuel

Primeríssima i curta (molt curta) lectura de les vacances d'estiu 2019. Cels taronges de Jordi de Manuel és el segon títol que llegeixo d'aquest autor i que m'ha aportat diverses sensacions. En primer lloc una petita decepció, ja que vaig interpretar que entrava en una saga concreta, la de l'inspector Marc Sergiot, i per aquí ha passat l'home de forma bastant ràpida i superficial. Suposo que encara no he trobat la novel·la on figura com a protagonista principal. Ja arribarà. 
Comento que malgrat la brevetat de la història la intensitat de la trama no baixa, al contrari, et manté amb certa tensió. Un jove ha estat segrestat i el lector viu l'angoixant situació amb manifesta preocupació. Els mossos investiguen les últimes activitats del noi i les darreres companyies que l'envoltaven abans dels segrest. Entren diverses peces al tauler, diferents vides, diverses personalitats i un vincle comú universitari que conforma el cercle d'íntims del noi. Un segrest orquestrat per uns sinistres personatges que demanen un rescat i amenacen el pare del jove amb la destrucció d'unes suposades rondes aèries ubicades a la ciutat de Barcelona. Tot plegat una amalgama d'interrogatoris policials, sospitosos i desenllaç fugaç per part d'un subestimat inspector dels Mossos encarregat del cas. Una novel·la breu i molt útil per passar una bona estona d'intriga. De vegades hi ha gent que pensa que aquest format breu queda curt. No és el meu cas, a mi ja em va bé aclarir el misteri sense donar massa voltes a l'assumpte. Una bona lectura estival sense cap mena de dubte.
Ja en l'anterior novel·la com en aquesta noto com si l'autor volgués fer una contundent crítica a determinats "invents" arquitectònics de les grans ciutats. No ho fa directament, vaja, penso que és com si volgués provocar un anunci preventiu de l'estil: "compte que aquí hi ha gent que vol fer rondes aèries". Això seria intolerable, cal prevenir el ciutadà abans... no seria d'estranyar que algú ho fes volar pels aires...seria fatal...

dimecres, 26 de juny del 2019

277. The eye of the needle, de Ken Follett

Resultat d'imatges de The eye of the needle, de Ken FollettFa 15 anys vaig llegir The eye of the needle de Ken Follett. Aquesta setmana ho he tornat a fer perquè m'ha vingut de gust, malgrat la quantitat de llibres pendents en cartera. M'ha fet il·lusió tornar-hi. Vaig estar un temps llegint aquest autor per no perdre l'anglès, una tasca d'allò més complicada a causa de la feina d'aquella època a la fàbrica. Crec que vaig arribar a llegir més de 10 títols diferents. Ara estem a les portes d'un nou viatge a Anglaterra i em venia de gust recuperar una lectura de les que fan afició. 
A part dels grans best-sellers d'en Follett, l'autor galès disposa d'un bon nombre de títols de novel·les d'espionatge o emmarcats en la II Guerra Mundial. En aquest cas un espia alemany en territori britànic intenta arribar al nord d'Escòcia per tal d'embarcar en un submarí alemany. Recordo perfectament haver après la paraula rendezvous. Amb ell porta un dels secrets més importants del moment, les fotografies d'una falsa base militar nord-americana al sud d'Anglaterra que faria pressuposar un desembarcament a Normandia. Arribar o no al punt de fugida podria fer canviar les estratègies militars dels dos bàndols i el desenllaç de la guerra. Una història trepidant, carregada d'acció i molt útil per a distreure's en setmanes pre-estiuenques de primeres calors. El més important de tot ha estat la pràctica intensa de l'anglès, ja que porto al voltant de 1.000 pàgines en el còmput dels darrers dos llibres. L'anècdota és que el meu company José Vicente em va comentar que existeix la pel·lícula i que era molt bona. Curiós.

dissabte, 22 de juny del 2019

276. Assassins de l'Ebre, de Jordi Pijoan-López (i diversos autors)

Resultat d'imatges de assassins de l'ebreAssassins de l'Ebre és una magnífica selecció de relats negres compilats per Jordi Pijoan i Fede Cortés i publicat per Llibres del Delicte. D'entrada considero que es troba en el mateix nivell literari que el seu germà tarragoní Assassins del Camp, amb la diferència (a mi m'ho ha semblat), que en aquest recull el toc d'humor és més punyent. Potser són imaginacions meves, però he trobat més "divertit" aquest recull que l'altre. Potser és un tret que defineix aquest llibre? El toc d'humor negre? 
De nou val a dir que la lectura d'aquest llibre és una porta d'entrada a un seguit d'autors que desconeixia. No ens enganyem, el meu temps i la meva dedicació a la lectura no arriba a tant. Per tant, molt de gust de conèixer els tretze malfactors ebrencs i els seus historials literaris, alguns dels quals voldria retrobar-me aviat en altres lectures. M'agrada mot aquesta aposta de l'editorial que presenta amb tant d'encert aquest ventall d'autors locals, especialment d'un territori de vegades oblidat de la mà de Déu.
He anat fent un 1x1 dels relats, que traspassaré aquí i així ja podré retenir a la memòria allò que el temps s'endugué:
1. Amb Francesca Aliern i en un peculiar, fosc i sorprenent "El Refugi" començo l'aventura dels tretze malfactors ebrencs. Mínim un al dia... sense pressa, metòdicament, crims perfectes...per fi "Assassins de l'Ebre" de  a la tauleta de nit...
2. "Posseir-te" de Cinta Arasa, angoixa en grau màxim fins el darrer punt!👏👏
3.  LOOK AND SAY, d'Andreu Carranza. Inquietant, "has vist algun patró en aquests casos?"...🧐
4. “Assassinat a l'aplec o sardana obsessiva” de Fede Cortes. M'he fet uns riures. Divertit i simpàtic. Bo!
5. Montse Espallargas i "Hi ha quadres que són històries": "Dona en zel", un quadre que amaga un enigma que et pot costar la vida. Perill😧!
6. "El crim de Laocoont" de Miquel Esteve Valldepérez. Acadèmic i analític. Compensa tensions acumulades... I la frase lapidària que toca la fibra: "a tots ens molesta que embrutin allò que estimem".
7. "Les banyes d'un crim" de Mercè Falcó, on respires, escoltes, vius i gaudeixes de pur sud. Ebrenc, nostre, genuí. I com diu l'amic Eduard una manera natural de matar, ecològicament correcta diria jo...
8. "Salvatge" d'Isidro Garrido. Jo marxo, però vosaltres vindreu amb mi... Contundent, ... just? Interessant.
9. "Una diligència exquisida" de Sílvia Mayans. Un dels millors funcionaris del país executa les ordres diligentment. Negre, però que et deixa somriure maliciós entre les dents...
10. "Un dia prendrem mal" de Jordi Pijoan-López. Trepidant. Dos perdedors reben un regal del destí, l'aprofitaran? Tocs d'humor i accent ebrenc atorgen un plus de qualitat...
11. "Parèntesi" de Pilar Romera. Les amistats que van més enllà no sempre acaben bé... Inquietant.
12. "La pesca del polp" de  Vicent Sanz o com la foscor impedeix veure la realitat. Una mort, un suggeriment de culpables, un món sòrdid i uns titellaires que ho controlen tot. 
13. "Els vint negrets" de Jesús Maria tibau. Nanocontes creats fruit de la síntesi absoluta, irònica i amb enorme contingut. Demostració d'intel·ligència i creativitat màximes.
Moltes gràcies Marc Moreno i Llibres del Delicte per pensar en la nostra gent del sud.
Aquest és un recull excel·lent de textos de molta qualitat que dignifica grandíssims escriptors i escriptores d'un territori molt estimat.

dilluns, 17 de juny del 2019

275. The Pyramid, de Henning Mankell

Resultat d'imatges de The Pyramid Henning MankellSembla ser que després de publicar les 8 entregues de l'inspector Kurt Wallander, en Henning Mankell va escriure una preqüela. Així doncs, després d'alguns anys d'haver llegit totes aquestes novel·les he pogut tornar als inicis de la sèrie. Ha estat una experiència interessant, ja que he recordat al pobre inspector de l'actualitat i he descobert els motius de la seva complicada vida. Una vida marcada per la fatalitat dels esdeveniments, un divorci que fa mal emocional, relacions complicades amb el seu pare i amb la seva filla i una sèrie interminable d'exemples de la crueltat de la natura humana.No m'estranya que l'home acabés bevent whisky com si fos aigua i més sol que un mussol. 
A part de tot això aquest llibre és un compendi dels primers cinc casos de l'inspector, des de ben entrada la seva joventut fins al moment inicial de la primera novel·la de la sèrie, Faceless killers
He de reconèixer que en Mankell m'agrada, però trobo a faltar un punt de color a la seva vida, tot sigui dit. Inicia el seu recorregut vital amb a penes 20 anys i amb la investigació d'un possible suïcidi, el del seu veí. De seguida l'ansietat per resoldre els casos l'anirà apartant dels seus éssers estimats i l'individualisme i l'obsessió podran amb un home de natura noble, però amargant. Els primers casos acaben de forma nefasta i les perspectives de futur no són fàcils. El relat The Pyramid podria funcionar com una novel·la independent, ja que arriba a les 200 pàgines i té una ànima pròpia. Wallander ha d'investigar un estrany accident d'avió que s'esdevé prop de la frontera. 
Destaco la lectura del text en anglès i les hores que he necessitat. 
Així dóna gust practicar una llengua i per aquest aspecte li dec molt al bon d'en Mankell.
I ja no tinc més ganes d'escriure sobre aquest llibre, encara que m'agradaria retornar a llegir la sèrie sencera. Em recorda aquells temps perduts en torns de nit allà a la fàbrica...

divendres, 14 de juny del 2019

274. Disset contes i una excepció, de Manuel de Pedrolo

Resultat d'imatges de Disset contes i una excepció, de Manuel de PedroloFeia massa temps que no llegia un llibre de Pedrolo. He estat llegint de tot darrerament i tenia descuidat al nostre Premi Nobel. Quan vaig veure que es tractava de contes vaig pensar que era compatible amb les lectures que porto aquests dies. Així doncs, som-hi amb la meva particular ressenya del 19è llibre del meu autor de capçalera!
Només llegir el primer conte ja vaig entrar en la dimensió pedroliana i ràpidament vaig començar a sorprendre'm amb una nova dosi d'ironia i crítica social. L'autoritarisme es fa present de seguida amb la caricatura del carceller que viu en connivència amb la injustícia i la fa seva. Una noia doblement detinguda per les forces de l'ordre sense motiu aparent, un presoner que aconsegueix treure la mà a través de la paret de la cel·la i la presència del "bon ciutadà" que és còmplice de les injustícies... tot plegat és un no parar de retrats reals salpebrats amb ironia i un estil propi. Memorable sempre i en tot moment.
He trobat algun conte que voreja l'absurd, altres on realitats superen ficcions, i força imatges d'erotisme suau completen els temes del recull. Potser ha estat el recull on he trobat més escenes pujadetes de to, sense passar-se de cap manera, és clar. Després hi ha els tocs d'humor on s'ataca la hipocresia del capellans (confessors a sou en un bordell), un home que s'enamora d'un embaràs, divorciats que s'autoenganyen mútuament... és un no parar de descobrir episodis genials sorgits de la brutal imaginació de l'autor. Hi ha una història que sembla el guió perfecte d'una pel·lícula del gènere B nord-americana. Em faria gràcia sumar més Pedrolos, mínim assolir la xifra de 30 i així empatar amb en Cussler, el meu ídol de les llargues passejades de l'estiu. Fent recompte observo que tinc 40 llibres de Pedrolo a les meves estanteries. Aviat designaré un espai més digne per a totes elles.

I ho deixo aquí, perquè acabo de saber que ha mort la Laura del Lluís Llach...

dilluns, 10 de juny del 2019

273. Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona, de Stefan Zweig

Resultat d'imatges de Vint-i-quatre hores en la vida d'una donaVint-i-quatre hores en la vida d'una dona de Stefan Zweig i traduït per Jaume Vallcorba em transporta a temps de la meva joventut. Quan era universitari els llibres de Quaderns Crema m'encantaven, suposo que pel nom i pels bons títols que portaven. També recordo que eren cars, novetats de traduccions clàssiques al català i l'editorial en la que publicava en Monzó entre d'altres. Feia temps que no llegia, doncs, un llibre d'aquesta col·lecció i m'ha fet gràcia fer-ho, bàsicament perquè és curtet i estem en temps de molta feina.
Aquest llibre en concret és una història preciosa que pràcticament he llegit d'una tirada. Després de 24 hores de misterioses trobades una dona abandona el seu marit i marxa amb un jove. La crítica i la condemna per part de les altres parelles burgeses que resideixen en aquella zona de seguida castiga el deshonor i la "brutícia" del fet. Un noi jove defensarà la noia fugada amb arguments força coherents, un fet que despertarà la confiança d'una anciana que depositarà en ell un antic secret. La consciència de la senyora l'ha castigada durant 24 anys per un fet que es va esdevenir en tan sols 24 hores. 
La viquipèdia diu això:
La novel·la descriu una dona durant un únic dia de la seva vida, un dia que és, a la vegada, el més vivament meravellós i finalment el més terrible de la seva vida. La protagonista és una vídua anglesa que s'enamora del joc gairebé suïcida i imprudent d'un fracassat diplomàtic polonès, una nit a Monte Carlo. D'aquesta primera guspira d'interès en endavant, es veu immersa en la seva inestable vida plena de problemes.
La novel·la és meravellosa. Els sentiments de passió i tendresa que brutalment topen amb una realitat cruel i malaltissa com és la dependència del joc. Sentiments purs envers fosques realitats que han de desembocar forçosament en catàstrofes. Una passada de reflexió que posa de manifest un cop més que els gran clàssics són indispensables aliments de l'esperit. Vaja, que he flipat.

dissabte, 8 de juny del 2019

272. Lèmmings, de Jordi Dausà

He comès un error i he fet una cosa que no faig mai.
He mirat què diu altra gent sobre aquest llibre... i ara, em sento ...sota pressió.
Ho dic perquè he llegit ressenyes tan bones com el mateix llibre i jo més aviat sóc del sector perdedor, humilment perdedor com si fos una mica lèmming. De vegades oblido que les ressenyes que escric són un frau total, ja que no són pels altres, sinó que són per a mi. Vaig començar a penjar-les al blog bàsicament per portar un control de les meves lectures i per ajudar-me a recordar llibres ja llegits. Poc a poc em vaig animar i ara sembla que vulgui competir amb grans ressenyadors i bloguistes literaris de la xarxasfera.
Demano disculpes a l'autor si ha arribat fins aquí i decideix continuar amb aquesta lletania de pedanteries... 
Lluny d'aquestes collonades mentals començo, doncs, donar la meva sincera opinió d'aquest llibre (mola molt això de sincera opinió).
D'entrada diré que he explicat l'argument de Lèmmings a la meva dona. Bona notícia. Això significa que m'ha agradat i que m'ha sorprès. 
Després he pensat que el tornaria a llegir (paràmetre 2 sobre si m'ha agradat un llibre). 
El recomanaria als meus amics perillosament literaris? Estic convençut que sí, i ...ho faré.
Em sorprèn també que tenia ganes d'escriure sobre aquest llibre abans i tot d'haver-lo acabat. (Això ja remata possibles dubtes existencialistes)
I acabo el pròleg de la meva peculiar ressenya amb una frase que no és meva: això és un llibràs, tal i com va dir el visionari geni i editor Marc Moreno (que he descobert que és de l'Espanyol, però que el perdono pel seu admirable ull literari) (ara venien icones amb cares somrients, però que en el fons no fan cap gràcia).
Bé, tant de sucre acabarà convertint el llibre del Dausà en una novel·la rosa. Tranquil Jordi tranquil, has escrit un tros de llibre, una peça de caça major en majúscules. M'ha encantat com l'has estructurat, la narració en segona persona i el tema de fons sobre el qual gira tot plegat. Com que sóc un aferrissat hater dels spoilers, no mencionaré res de l'argument. Només una pinzellada: el dolor. A partir d'aquí que s'apartin les criatures perquè la visió del dolor que ens regales no té preu. Jo a escriptors com tu els anomeno "provocadors"... has provocat en mi un seguit de reflexions tan interessants que m'encantaria portar el teu llibre a un debat de Club de Lectura.
Potser ho intento... (ara vindria icona de careta picant l'ullet...lamentable, ho sé)
He arribat a la punta del passeig del port, allà mar endins uns 5 km, i he volgut acabar la novel·la gaudint de la vista que he immortalitzat i penjat aquí sota. Aigües profundes i pensaments profunds. De tornada semblava el típic lletraferit tocat de l'ala que va donant voltes sobre l'experiència llegida.
Curiosament, avui el mar estava inquiet.
Un llibràs, sí Moreno, un llibràs.

dimecres, 5 de juny del 2019

271. The Potter's Field, d'Andrea Camilleri

Resultat d'imatges de the potter's field camilleriEn una setmana aclaparadora de feina (exàmens, notes, esdeveniments diversos) he pogut aclarir un llibre que vaig començar sense massa ganes (i així m'ha anat). El cas és que troben un cos mutilat, desfigurat i enterrat en el camp d'un terrissaire. En Montalbano i la seva gent es posen a investigar el tema i tot apunta a una venjança de la màfia (l'estil de la vella màfia amb honor, vaja). Poc a poc es va descobrint l'entrellat i curiosament destaca la sorprenent participació en el cas d'un dels mateixos companys del comissari. No he gaudit com altres cops d'aquesta aventura, potser a causa de la conjuntura laboral i familiar d'aquests dies. De fet, també feia dies que no llegia en anglès i això es nota. Tot plegat una història de les habituals d'en Montalbano que sempre van bé per passar estones d'oci.
Per a mi el millor d'aquesta novel·la ha estat que per primer cop he fet una comparació de dues traduccions. Habitualment llegeixo en Camilleri en les versions de Pau Vidal i aquest cop he volgut comprovar quina traducció m'ha agradat més: la catalana o l'anglesa. També he pensat que potser per aquest motiu no he gaudit tant del llibre com en un primer moment hauria previst (estava més pendent de les paraules que de la història). Realment he trobat a faltar molt la nostra versió catalana, que sincerament no sé si és millor o pitjor que l'altra (jo no sóc expert en res). L'estil d'en Camilleri és d'allò més proper i atractiu de llegir i la traducció del Pau et trasllada (jo fins i tot diria que ho deu millorar i tot) aquest tarannà tan especial a la nostra llengua. Potser deu ser veritat que sóc fan del Camilleri a causa del traductor...