dissabte, 30 de juny del 2018

173. La vida que aprenc, de Carles Capdevila

Resultat d'imatges de La vida que aprencHaig de reconèixer que he fet una lectura massa ràpida de La vida que aprenc de Carles Capdevila, el llibre que la Sònia em va regalar el dia de Sant Joan d'enguany. Realment aquest no és un llibre per a llegir de qualsevol manera, sinó que caldria un any per anar assaborint cada article com es mereix.  La vida que aprenc s'hauria de considerar el Llibre de Capçalera del comportament, de les actituds i de les circumstàncies que ens envolten dins del complicat món de viure en societat. Estaríem, doncs, davant d'un llibre de consulta vàlid per a qualsevol moment de la teva vida. Necessites afrontar un repte? Agafa el llibre i busca resposta! 
Carles Capdevila va deixar per escrit un manual per a sobreviure en el dia a dia. L'autor i pensador català va redactar un estudi minuciós on es donen respostes davant les situacions que ens toca batallar allà on ens depari el destí. L'apunt nostàlgic que significa la seva mort m'ajuda a aclarir més els conceptes. Amb això vull dir que els textos van ser escrits quan ell ja era conscient que estava una mica fotut. No vull dir amb això que la seva situació anímica pogués estar tocada, però sí que em sembla que ens va deixar el seu pensament a tall de llegat personal. L'autor parla de temes senzills de la vida quotidiana, però també de valors profunds inqüestionables. El pròleg escrit pel mateix autor és tan extremadament bonic que val la pena utilitzar-lo com a presentació de qualsevol acte de caire humanístic. Ja només per aquest text val la pena agafar aquest llibre i anar fent petits mossets. No oblidaré mai la conferència que en Carles Capdevila va fer a l'escola! Quin tio més potent i quina pèrdua més irreparable per tots nosaltres.

dijous, 28 de juny del 2018

172. Alí en el país de las maravillas, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Resultat d'imatges de Alí en el país de las maravillasAlí en el país de las maravillas d'Alberto Vázquez-Figueroa és un llibre que em podia haver estalviat i així evitar haver de passar el mal tràngol d'explicar alguna cosa al meu blog. Realment és un exemple claríssim dels llibres dolents dignes d'estudi. Ja ho deia el bon d'en Vázquez que al llarg de la seva trajectòria havia "escrito mucha mierda". Correcte, aquesta és una. La història és tan sorprenent que entra de ple en la literatura de consum ràpid i gràcies. De totes maneres he de reconèixer que he rigut en alguns moments per l'absurditat de l'humor, especialment quan he descobert que el protagonista era la còpia exacta d'Osama Bin Laden. De la forma més estranya possible, un beduí analfabet pastat al terrorista saudí acaba passejant pel desert de Nevada i arriba a Las Vegas. Allà entra en contacte amb el món occidental com si d'un alienígena es tractés. Realment estava llegint allò? La cosa ha continuat amb més i més sorpreses que no deixen indiferent. Segur que es pot fer una lectura alabant la crítica social i la deriva ruïnosa que és el capitalisme occidental, però això si et sents molt generós. Suposo que aquest és un llibre de literatura còmica o humorística, un gènere que a penes havia llegit abans. Per altra banda, m'ha fet gràcia assolir les 10 lectures d'aquest autor, ja que m'havia quedat enganxat feia ja bastants mesos. Res més a dir, no voldria perdre el temps resumint les animalades d'aquesta novel·la. 

divendres, 22 de juny del 2018

171. El mercant, de Jordi Tiñena

Resultat d'imatges de El mercant de Jordi TiñenaLa lectura de El mercant de Jordi Tiñena em demostra un cop més que aquest home va ser un autèntic fora de sèrie. Ho dic, bàsicament, perquè quan comences un llibre d'ell, no saps realment què et trobaràs. Aquest cop ha estat una mena d'història kafkiana en majúscules. No dic kafkiana per fer-me l'interessant o l'expert, malgrat haver llegit en el seu temps la majoria de llibres del Kafka, sinó perquè com molt bé diu la contraportada del meu exemplar, el protagonista viu una veritable experiència d'ofec i de patiment que recorda molt l'escriptor de Praga. El protagonista de l'obra és un nord-americà de classe mitja alta que cau accidentalment atrapat en un vaixell presó. Allà viurà autèntics moments d'angoixa i dolor, passats per situacions de vida o mort constants. El seu periple oceànic envoltat de crueltat el farà reconstruir la seva mentalitat i esdevenir un supervivent al preu que sigui. La deshumanització que pateix el convertirà en bèstia i la seva vida canviarà per sempre més. Un llibre argumentalment potentíssim amb tocs d'acció trepidant que em sorprenen molt després d'assolir ja cinc lectures de llibres d'en Tiñena. Els altres quatre que portava llegits no gaudien d'aquest component del gènere d'aventures i, per un moment, em semblava que estava llegint en Clive Cussler en alguna de les seves creacions submarines. L'acció es desenvolupa tota al mar, a bord d'una immensa presó flotant disfressada de mercant. El millor d'aquesta novel·la és la barreja de novel·la d'acció amb tocs d'angoixa psicològica que fan que et mantinguis enganxat al llibre fins al final. de nou, gran Tiñena.

diumenge, 17 de juny del 2018

170.La ciutat dels somriures, de Martí Gironell

Resultat d'imatges de La ciutat dels somriures de Martí GironellSobre La ciutat dels somriures de Martí Gironell tinc molt a dir i poc espai. 
De cop i volta trobo un llibre del Gironell que no és una novel·la, tot just quan tothom parla de La força d'un destí, el llibre guanyador del Ramon Llull d'enguany. Decideixo anar al gra i llegir sense contemplacions aquesta proposta inesperada. Em trobo amb una espècie de llibre de viatges que sembla un recull d'estampes geogràfiques i socials de Bombai i l'Índia. M'assabento que el reconegut i mediàtic autor va viure una experiència que sembla un reflex de les meves pròpies vivències. Recordo que quan estudiava filologia anglesa a la URV tenia una matèria que es deia Història dels països de parla anglesa i jo, obsessionat per l'Índia, vaig fer el meu treball de fi curs sobre aquest fascinant sub-continent. Resulta que l'amic Gironell va contactar amb SETEM (això m'ha semblat entendre) per poder visitar les activitats que aquesta ONG i altres desenvolupaven per allà. Casualitat o no, encara recordo buscar el meu contacte de SETEM Tarragona per a fer el mateix, uns quants anys abans, allà pels volts del 1992. Llavors jo estava obsessionat per Anglaterra i l'anglès, i tot va quedar amb una qüestió de prioritats. 
Però llavors va arribar la possibilitat d'anar a Veneçuela.
Veneçuela... arribar a l'aeroport de Maiquetia el 1997 i començar a sentir (sentir, així, a l'engròs). La meva mirada es va perdre a les muntanyes, als cerros, als barris, a los ranchos (els slums de Mumbai), a la misèria. "Esto es lo peor de Venezuela, ojalá no existiera", em va dir foc amic només posar els peus a terres sud-americanes. I ara necessito transcriure una frase de Martí Gironell d'aquest llibre: Tinc la sensació que he de veure aquest barri amb els meus ulls: l'única manera d'entendre com s'hi viu i de poder-me fer una idea de com és un dia de cada dia
Correcte Martí, això mateix vaig pensar jo quan el 1997, carregat d'innocència i ignorància vaig posar els peus a Petare, la mare de tots els barris llatinoamericans. El primer cop que vaig veure la misèria amb majúscules.
"Por ese callejón no Joan, que por allá matan", així començava el meu periple pel sub-món. Podria descriure el que vaig veure i el que vaig viure per allà, però per això tenim a Martí Gironell i la seva meravellosa prosa carregada de sensibilitat. Sí Martí, entenc les teves sensacions i comparteixo cada ratlla de les descripcions que fas en aquest recull d'impressions: els carrers, la gana, els somnis perduts, la brutícia, la pudor, la brossa, les cases de llautó, els nens jugant asseguts al terra, els rosegadors, l'aigua pestilent, aquelles sorprenents parabòliques, els somriures dels nens... 
"No ajudis els nens, que en vindran més".... com es podia esmorzar en aquella mena de cafeteria i no solidaritzar-se? El meu esmorzar també va acabar en mans d'un nen, Franklin es deia. El mesonero el va fer fora a crits i em renyava amablement: "No les den de comer"...
Per sort no em vaig topar amb la mort (però sí amb les pistoles, els atracaments, les baralles, la violència), potser no m'ho van voler ensenyar. Eren temps de la revolució chavista i de canvi social i van voler que jo veiés el futur, no el terrible present. Com si fos un eminent visitant vaig gaudir d'una visita personalitzada al Núcleo de Desarrollo Endógeno Fabricio Ojeda, un centre cooperatiu, social i popular on hi vaig trobar de tot: escola, dispensari, economato, huertos, ...
Bé, el cas és que La ciutat dels somriures de Martí Gironell és aquell llibre que jo vaig voler escriure i que no vaig fer. Em va quedar l'espineta. Potser la mandra o la mancança de vocació de servei que un bon escriptor ha de tenir són les causants de tot. En algun lloc de casa dec tenir escrit tot el que vaig fer i viure aquells dies, ben segur que algun dia ho trobaré i ho podré reviure de nou. Evidentment, com el mateix autor fa en aquest llibre, jo també vaig haver de repetir el meu viatge, i vaig fer un segon, un tercer...i un quart. Avui en dia quan escolto parlar els nostres polítics vulgars sobre Veneçuela passo vergonya aliena. "Mira chamo, hay muchos venezolanos que no se atreven a venir donde tú estás ahora"... Potser aquells van ser els moments més intrèpids i carregats de sentit de la meva vida i no n'era ni conscient.
Sento una profunda simpatia per la figura de Martí Gironell, per altra banda inexplicable, perquè no el conec de res. No el vaig veure mai per la televisió i senzillament el vaig conèixer com a escriptor de L'arqueòleg. Fins ara ja he llegit cinc llibres seus i el feedback que mostra per les xarxes socials em sembla força sincer. No obstant, vull descartar l'escriptor i centrar-me en la persona. Després del que he llegit amb aquest llibre més personal, intimista i, en part, autobiogràfic, em dóna la sensació que en Gironell és encara més bona persona que escriptor, que ja és dir.

dissabte, 16 de juny del 2018

169. After Dark, d'Haruki Murakami

He de reconèixer que amb el pobre Murakami no tinc bones vibracions. Hi va haver una època, ara ja prehistòrica, que jo estudiava a la universitat i llegia llibres obligatoris, clàssics diversos i alguns autors que estaven de moda. En aquells temps recordo clarament companys de filologia que s'omplien la boca parlant entre d'altres de Paul Auster, Julian Barnes i, especialment, d'Haruki Murakami. Reconec que mentre jo llegia Conrad, Hardy, Pedrolo, Dante, Hemingway o, fins i tot, Shakespeare, em sentia desplaçat en les converses literàries del bar de la facultat. Murakami era el tòtem de la literatura, el màxim exponent de l'avantguarda de les lletres mundials. Un bon dia vaig comentar que m'agradaria llegir alguna cosa del japonès (en plan: jo també llegeixo com vosaltres) i tot d'una, la companya que tenia al costat em va dir: "ui, jo l'etapa Murakami ja la tinc totalment superada". Va ser una clatellada a la meva auto-estima que m'ha durat fins als 47 anys, en el moment precís que he llegit el meu primer llibre d'aquest home. 
Resultat d'imatges de after dark murakami catalàAixí doncs començo la meva "etapa Murakami" amb After Dark, un llibre interessant pel format, estructura i originalitat argumental. En una nit de Tokyo s'entrellacen situacions, personatges i històries diverses. Emprant un discurs rotllo intimista, la protagonista viu la típica experiència de retrobament amb ella mateixa (de la soledat individual a la complicitat amb noves coneixences). He llegit interessat el desenvolupament de la trama, (tenia quelcom que no em permetia distreure'm), i he acabat una mica desconcertat per tot plegat. Potser he fet una lectura massa ràpida i m'he deixat coses, però en general tampoc m'he tornat boig entretenint-me en els detalls psicològics. Ha estat una lectura amb moments narratius en plan cinematogràfic, reflexions intenses i personatges amb molta força. Estic content d'haver tastat aquest escriptor; ara ja puc dir que l'he llegit i que conec una mica el seu tarannà literari. Jo titllaria aquest llibre com un exemple clar de literatura psicològica, d'aquelles que et permeten fer reflexions intenses sobre els propis conflictes personals. Precisament un tipus de literatura de la qual ara fugiria cames ajudeu-me, ja que prou catàstrofes mentals ens toca viure en la realitat. En tot cas, un gran llibre i un gran autor, no en tinc cap dubte.

dimecres, 13 de juny del 2018

168. El espía inglés, de Daniel Silva

Resultat d'imatges de el espía inglés daniel silvaEstic espantat. No per l'argument, ni per res relacionat amb aquest llibre. Estic espantat perquè m'ha encantat el que he llegit i perquè em feia molta falta llegir per a divertir-me al màxim. Aquests nord-americans són uns mestres de la literatura consumible en un plis-plas. Per aquest motiu estic espantat. Tinc autor nou, boníssimes vibracions, un estiu per endavant i estic vivint un dels moments més rics literàriament parlant de la meva vida (això últim valdria la pena dir que no és per gust). No obstant això, estic llegint com mai, només comparable amb aquella època quan era un jove estudiant de filologia i ho havia de llegir tot. Amb El espía inglés de Daniel Silva entro de ple a la novel·la d'espionatge de velocitat insaciable. M'havia quedat amb en LeCarré i en Forsyth i ara descobreixo aquest altre, una versió modernitzada de Clive Cussler i fora del mar on s'esdevenen totes les peripècies dels Pitt, en Juan Cabrillo, els Oregon Files i companyia. Les històries d'espies m'agraden perquè conjuguen la geopolítica, el suspens, el misteri, la novel·la negra, la intriga i, en aquest cas, l'actualitat més descarada. Òbviament, els"bons" som els occidentals i els "dolents" els russos i els seus amics de l'eix del mal. Molt tòpic, però a algú li ha de tocar el fer de dolent. Un antic terrorista de l'IRA reconvertit a mercenari a sou es carrega la jove esposa del monarca britànic. A partir d'aquí entra en acció un antic membre de l'MI6 britànic acompanyat pel qui resultarà el veritable protagonista de la novel·la, en Gabriel Allon, el millor home del suposat Mossad israelià. La recerca de l'irlandès els portarà a descobrir un autèntic complot amb els russos com a responsables de tot. L'argument és molt "pel·liculer", però la dinàmica del llibre és espectacular. La primera lectura amb aquell regust estiuenc que és tan saludable. I per cert, estic espantat perquè ara no podré parar. Em conec.

dissabte, 9 de juny del 2018

167. Plutó, de R.J. Palacio

Resultat d'imatges de plutó rjpalacioInterpreto que el filó Wonder havia de ser explotat i entenc que l'autora R.J. Palacio continués el concepte en totes les seves variants possibles. Una opció legítima que devia portar unes quantes carretades més de diners a tots plegats. En aquest cas, a mi particularment no em feia falta, ja que ja havia tancat prou bé el cercle amb la primera entrega de la saga. No obstant, obrir noves dimensions al tema no està de més i, de fet, Plutó no seria res més que un afegitó opcional. L'argument és bàsicament la versió d'en Christopher d'alguns episodis de la vida de l'August on tots dos van coincidir. Com a primer amic de l'Auggie, en Christopher viu en la seva pròpia pell els primers rebutjos socials del nen desfigurat, quan tots dos tenien quatre anys i els va tocar viure una escena complicada en un parc: una nena veu August i, espantada, munta un numeret de plors i xiscles. Per tant, seria aquest exemplar una preqüela del tot necessària pels fans de Wonder, però que per a mi ja no em calia. Títol a banda em mereix l'evolució dels fets de Plutó, on en Christopher viu un mal dia (amb accident de cotxe de la mare inclòs) i una aparició final estel·lar de l'heroi August que resoldrà la penosa jornada. L'amistat com a gran tema vehicular i les fluctuacions d'aquesta, donades les particulars circumstàncies de cadascú, es van repetint durant aquesta breu novel·la. Una lectura ràpida, una mica en versió infantil i que m'ha deixat la sensació d'haver acabat un bonic conte. Bé, anar compensant lectures, temes i gèneres que omplen satisfactòriament les meves estones d'oci.

dilluns, 4 de juny del 2018

166. Detall d'una acció rutinària, de Manuel de Pedrolo

Dedicat a la lectura en quasi tots els meus moments d'oci puc anar augmentant els títols llegits a un ritme frenètic. Lectures tranquil·les que ocupen hores de terrassa i d'espera en benefici de la salut de Yasmine. I és que de fet, llegir i passejar la gossa són els únics plaers actuals que gaudeixo feliç i en pau. Així doncs, sumem un nou llibre de Manuel de Pedrolo: Detall d'una acció rutinària. Realment he arribat a la conclusió que el de l'Aranyó no és només un autor prolífic per la quantitat de material escrit, sinó que també ho és també per la diversitat tan gran de gèneres que va conrear. Aquest llibre és absolutament inclassificable, ja que no deixa de ser una suma d'informes militars encadenats que van narrant uns fets policials. Original a més no poder, mai havia llegit un llibre escrit d'aquesta manera. Em vaig enganxar de seguida, ja que lluny de fer-se'm pesat, he trobat la lectura àgil i dinàmica. Reflexions a part em mereixen l'argument que es pot extreure de tots aquest informes. La policia política i militar d'un estat dictatorial assegura el compliment d'un reglament que s'ha de seguir de forma estricta. Els informes presentats revelen tota la xarxa i la infraestructura policial vigent i la seva funcionalitat. A partir d'una suposada reunió il·legal de quatre dones i les sospites que aquest fet comporta, l'aparell d'investigació inicia el seu procediment habitual. El procés exigeix resultats immediats i els escorcolls, detencions, sentències i ajusticiats s'esdevenen en un tres i no res. La maquinària ben engreixada del sistema no permetrà que ningú s'escapi del jou de la llei. Quina barbaritat de llibre i quina denúncia més contundent sobre la manca de llibertat dels pobles oprimits. Pedrolo no només es fa estimar, Pedrolo et sorprèn i t'il·lumina amb llibres com Detall d'una acció rutinària.

dissabte, 2 de juny del 2018

165. Manuel de Pedrolo, La llibertat insubornable, de Bel Zaballa

Resultat d'imatges de Manuel de Pedrolo, La llibertat insubornableNo sé ni com començar a parlar de Manuel de Pedrolo, La llibertat insubornable, de Bel Zaballa. Potser serà millor començar pel principi, valorant el fet que la meva dona em va regalar ara fa uns quinze dies aquest llibre pel meu 47è aniversari, més de 30 anys després del meu descobriment de Manuel de Pedrolo. Probablement m'hauria de remuntar al 1985 quan devia llegir a l'escola (de forma obligatòria) el Mecanoscrit del segon origen. A partir d'aquí van arribar els altres exemplars de la col·lecció El Cangur que el pare em comprava a la llibreria TRT del Pere Martell a mesura que els anava llegint. Curiosament, la meva vida de lector incipient corria paral·lela a l'etapa final de l'escriptor de l'Aranyó. El cas és que aquest llibre que ara m'ocupa és una biografia necessària per a qualsevol amant de la literatura pedrolista, on es mostren els principals trets biogràfics de la seva vida, així com el seu pensament ideològic i literari. En aquest repàs he pogut conèixer elements bàsics de la seva personalitat, que jo particularment no sabia, i que marquen clarament l'estil i l'obra de l'autor. Amb un llenguatge planer i pedagògic, Bel Zaballa distribueix el seu llibre en diferents etapes clau que ressegueixen la vida de Pedrolo amb precisió. Opinió a banda em mereix la figura de l'autor, un home avançat al seu temps i un exemple de coratge en temps convulsos. Voldria destacar també el títol que ha escollit l'autora per aquesta biografia, "llibertat insubornable", una de les possibles definicions que s'escauen millor al gran Pedrolo