472. De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort

Arriba un moment que desenvolupes una mena de presa de consciència sobre el lloc on ets. 

Aquesta és una de les reflexions que he extret d'aquest De sobte pensa en mi, de Jordi Dausà i Mascort i que em serveix per posar l'exemple del que m'ha semblat el més interessant de la lectura d'aquest text. Realment estic en una crisi literària i existencial brutal i em costa llegir qualsevol cosa. De fet, no llegeixo pràcticament res i les ganes de no fer-ho em superen. El cas és que faré una ressenya diferent, sense entrar-hi gaire a fons. 

Un escriptor descriu un ventall de personatges d'una zona rural que a causa de l'urbanisme descontrolat (o controlat per les mafietes) és un exemple clar de la deixadesa que comporta quan una urbanització deixa d'estar de moda. Em recorda aquella zona del Catllar plena de cases de maons barrejada amb construccions casolanes més o menys dignes, segones residències i cutreria general. El cas és que el protagonista narrador, un pringat com jo, es dedica a viure com pot i a escriure per altres ressenyes de llibres o directament fa de negre literari (crec que és un mot políticament correcte). Un parell d'assassinats inicials ja et posen en alerta que algú amb males intencions ronda per la zona mentre la història ens va detallant moments i vivències dels personatges de la família i de veïns del poble. 

Crítica social a tope, cert humor negre i una molt millor novel·la del que jo he pogut arribar a captar. La meva ment no hi era, em sap greu. Segur que la tornaré a llegir quan estigui millor.

471. Donde aúllan las colinas, de Francisco Narla

Estava buscant un llibre sobre Roma i a l'e-biblio vaig trobar aquesta meravella anomenada Donde aúllan las colinas de Francisco Narla. No podia creure el que estava llegint fins que va arribar l'afer difícil amb la Sònia i he parat abruptament la lectura. Una setmana després recupero la feina i em sorprenc encara més de la meravellosa prosa d'aquest desconegut autor per a mi i que m'està obsequiant amb una dolçor inesperada. Un grup de legionaris romans aconsegueix descobrir la localització exacta d'una mina d'or a les muntanyes galaiques. Abans però, han d'aniquilar una manada de llops que acaba amb la ferida de mort d'una lloba prenyada. La tornada a Roma hauria de ser fàcil si no fos que el llop mascle clama venjança. El llop els persegueix en el seu periple fins a la capital de l'imperi i en caça un parell que no arribaran mai a la ciutat eterna. Del grup inicial només arribaran a Roma alguns d'ells. L'autor descriu una ciutat deplorable i podrida amb una munió de detalls impressionants. Resulta extremadament fascinant llegir les pàgines de l'arribada dels soldats a la vila de la Lloba, on trobes imatges que semblen visuals de tan versemblants que són retratades. Matar la lloba és un símil impressionant que concorda perfectament amb la mort de l'Imperi Romà com a ens nacional. El llop també arriba a Roma i els pocs caçadors que quedaven semblen engolits per la pròpia ciutat. Paral·lelament a la història del llop la novel·la ens descriu la part fosca de la lluita pel poder, on les conxorxes i les traïcions formen part del dia a dia en un episodi especialment transcendental en la història de Roma. En definitiva, un llibre absolutament extraordinari que com diu l'autor al final, té ànima incorporada. 

470. El águila abandona Britania, de Simon Scarrow

El águila abandona Britania de Simon Scarrow és una novel·la sobre l'Antiga Roma de més de 600 pàgines de pura aventura. Ho he passat genial i he decidit començar a preparar una remesa de lectures d'aquesta època, de manera que així em posi al dia de la civilització romana des d'un punt de vista històric, literari i lúdic. Quan els romans estan a punt de batre els exèrcit resistents de Britània a mans d'un expeditiu Caratac, un error monumental del centurió superior Maximi de la primera centúria de la tercera cohort romana fa que els primers s'escapoleixin. Aquest fet trastoca l'estratègia de l'exèrcit romà i posa de relleu el paper dels legionaris com a conjunt, havent de ser castigats durament per marcar exemple envers la resta de membres. Macro i Cato, altres centurions de la mateixa centúria, es troben tacats i deshonrats per la decisió de Maximi i han de patir les conseqüències del seu error. A partir d'aquí s'inicia una aventura que comença amb l'intent d'execució de 40 legionaris escollits a l'atzar com a exemple pels altres. Cato surt escollit com a cap de turc, però la seva valentia i coratge el durà a lluitar per la seva vida i els seus principis. Cato serà el romà que aconseguirà trobar Caratac i conèixer l'adversari en persona. Vaja, que he devorat el llibre amb unes ganes increïbles de passar pàgines, potser per la novetat del marc geogràfic i històric i ho he gaudit molt. Ja tinc anotats alguns altres títols per seguir i a veure si m'animo a canviar una mica de gèneres. L'únic problema és que al ser un llibre amb tantes pàgines he necessitat més temps  per enllestir-lo, un fet que resulta absurd perquè tampoc es tracta de llegir per fer punts, sinó per aprendre i ser feliç.

469. Doble mortal, de Salvador Macip i Elisenda Roca

Doble mortal de Salvador Macip i Elisenda Roca l'he audio-llegit, perquè aquest és el format que he trobat a la Biblioteca Pública online i ja m'estava bé. En Max i la Julieta estrenen un important vincle personal que els porta a Luton, Anglaterra. En Biel, germà de la noia i millor amic del noi, ha desaparegut misteriosament i els dos primers s'alien per tal de localitzar-lo. Mitjançant un missatge al mòbil reben unes coordenades geogràfiques que estableixen que els lavabos de l'aeroport britànic són la primera referència. Es pregunten quin deu ser el misteri que envolta en Biel, però cada cop estan més amoïnats. El nou punt de contacte geogràfic és un impressionant casalot al bell mig del countryside, un lloc meravellós que seria un magnífic decorat per a una sèrie de la BBC. Poc a poc anem esbrinant el complot on està ficat en Biel i descobrim que el català està sent utilitzat com a doble d'un empresari britànic que pretén cometre un acte criminal. Els joves, reunits de nou, descobreixen que darrere de tot plegat hi ha interessos ocults en referència a un mineral molt preuat en els darrers temps: el coltan. En la part final de la novel·la els xavals ressegueixen les passes del presumpte impostor per tal de saber quina és la seva pretensió real. Alguna cosa s'hi cou a Ginebra, perquè allà és on ha anat el jove empresari britànic. Bé, per no explicar com acaba la història, tanco la ressenya aquí ben cofoi per haver llegit una història tan entretinguda d'estil juvenil. Com em va dir l'autor un cop, aquest és l'estil de les novel·les que em venen de gust llegir. Passar pàgines i passar bones estones sense complicar-se la vida. 

468. La cervesa de la Highsmith, a cura de Sebastià Bennassar

La cervesa de la Highsmith a cura de Sebastià Bennassar és un recull de vuit relats de novel·la negra escrits per vuit de les escriptores catalanes més importants del gènere actualment. Aquest cop no faré un resum detallat de cada narració, sinó que faré una menció de cada autora i intentaré resumir en poques paraules les meves sensacions després d'haver consumit en un tres i no res l'exemplar. Anna Maria Villalonga, Marta Alòs, Margarida Aritzeta, Núria Cadenes, Raquel Gámez, Susana Hernández, Montse Sanjuan i Esperança Camps són les autores dels relats, alguns d'ells absolutament sorprenents. Entenc que darrerament està com molt de moda fer compilatoris de textos amb el nexe comú de la novel·la negra "femenina", seria com a una mena de reivindicació de la seva qualitat. Particularment a mi no em cal, ja ho sé que són extraordinàries. No obstant ja m'està bé que ho facin, perquè en el seu moment ja em va encantar quan les vaig descobrir i és bo que altres lectors les coneguin. En el meu cas les consolida, juntament amb els nostres escriptors masculins que també són boníssims. Tenim una base de novel·la negra catalana que pot ser l'enveja de moltes literatures i això és espectacular. Pel que fa al títol del llibre, doncs el trobo d'allò més original. Sembla ser que està basat en una anècdota real de l'escriptora nord-americana a la fàbrica de San Miguel de Lleida, que va sentir-se atreta per aquesta beguda i va significar que visités personalment la contrada. Sobre els contes, ja he mencionat que hi ha de tot una mica. Un parell m'han deixat consternats per la cruesa de les imatges, altres per la immensa qualitat de les descripcions, originalitat, vocabulari, agilitat, sorpresa... En general és el que té aquest tipus de recull, que et trobes moltes possibilitats de gaudi i que si no t'agrada massa el que estàs llegint de seguida ho acabes. Bé, aviat el gran públic català buscarà literatura catalana per la seva qualitat. No caldrà reivindicar-la emocionalment, perquè la qualitat ja la tenim aquí. 

467. La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

Quan et planteges quins són els noms dels escriptors i escriptores més reconeguts de les nostres contrades, et venen al cap moltes i diverses opcions. N'hi ha molts, certament, però és un fet destacat que l'actual degana de la Institució de les Lletres Catalanes, na Margarida Aritzeta, forma part d'aquest simbòlic quadre d'honor de la literatura local. De la seva trajectòria personal i acadèmica se'n podria parlar molt, però en aquesta secció ens centrarem en una de les seves darreres novel·les, La filla esborrada, publicada l'any 2017 per Capital Books. 

L'abril de 1992 una noia perd la seva mare, però tot just abans de morir i en el seu darrer alè de vida, aquesta reconeixerà que ella no era la seva veritable mare biològica. A partir d'aquí s'inicia la narració que ocupa la resta novel·la. La història ens convida a reviure els complicats i durs moments de la postguerra espanyola en les terres del Camp de Tarragona, on la conjuntura del moment es va imposant i les vides de les persones han d'adaptar-se com poden a les terribles vicissituds que es presenten. Una jove benestant de bona família i un guerriller humil que malviu amagat als boscos creuen les seves vides i conformen una unitat familiar en un món que els és aclaparador. La felicitat són brillants segons de plenitud, però la realitat és fosca i els perills immensos en un món tan complex. Aquesta és una novel·la de secrets que s'arrosseguen durant tota la vida i que es van desvetllant a mesura que es desenvolupa la narració. El lector apassionat hi trobarà en els personatges elements pertorbadors de l'ànima que podrà sentir en primera persona. Els amants de la història i del nostre passat ja no tan recent, però encara fixat en la memòria de moltes famílies, hi trobaran una crònica detallada i precisa de la crueltat de la postguerra en la pell dels vençuts. Silencis, secrets i pors configuren una novel·la molt completa, de molta qualitat narrativa i amb el segell d'una de les grans escriptores del nostre país.

466. Delinqüents, a cura de Marc Moreno

"Delinqüents" de @LlibresDelicte fa que t'aixequis a aplaudir només d'haver llegit el pròleg. No vull ni imaginar com seguirà el tema. Sr @vernedastyle, intentaré limitar la lectura a una dosi al dia, per allò de gaudir al màxim. Una lectura amb ànima s'ha de llegir amb respecte.

Un home amb gavardina i barret escriu amb sang sobre les llambordes el número 50. L'eina que utilitza per fer-ho és un ganivet. Una portada directa en negre, vermell i groc, els colors que identifiques amb la col·lecció. D'entrada, m'agrada. @alexsantalo

Inicio l'1x1 de Delinqüents. 

Feia temps que no llegia @AnnaVillalonga i en el 1r relat ja tens l'enorme sort de trobar-te-la. "Canvi de plans", la sensibilitat i la humanitat que ho abasta tot. No la conec, però així deu seu ser ella, empàtica i propera. Personatges amb ànima.

"Retir espiritual" de @SBennassar. Un sorprenent mètode per salvar una editorial davant la crisi. Divertit, somriures, ulls oberts al màxim, sorpresa. Genial.

"El premi" de @Raquel_GSerrano. Una peculiar manera de solucionar una injustícia social viscuda en carn pròpia, en el moment quan la lluita per sobreviure arriba al seu límit. Reivindicatiu. Molt correcte.

"Ràbia atípica" de @JordiDausa. Com seria el comportament humà en cas d'epidèmia global? 

On podrien arribar les conseqüències del caos?

Seríem capaços de matar pel paper de vàter?

Actual. Sarcàstic. Divertit. Punyent. Ganes de més...

"Femme fatale", de @PepPrieto. Negre voluptuós amb final intrigant i sorprenent. Lleuger, dinàmic i àgil. Dosi molt correcta per acabar el dia. I ja van 5.

"El sabor trist de les roses dolces" d'Esperança Camps. La força que t'allibera de la rutina pot sorgir de la foscor o de la ràbia. Mata la rutina... impactant. Interessant concepte el de la "rutina guionitzada" que anotaré com a concepte per a millorar la meva vida. @deshabitat

"Venjança" de l'Anna Carreras. La confirmació que la venjança és un plat que es pren millor fred. Contundent, poca broma, personatge molt colpit pel passat. Relat que no et deixa indiferent.

@BlancaDuquessa"Simulacions" de Ramona Solé. L'encarnació de l'acte violent propi d'un videojoc traslladat a la realitat. Fins i tot lògic en una conjuntura com la que viu el protagonista. Un toc de prevenció. Breu, plausible i amb missatge clar. Molt correcte. @Ramona_Sole

"Amapola" de Damià @ClotDel. Venjança en mode catàrtica. Algú havia de pagar el deute pendent amb un KO directe al culpable metafòric. Xulo, concís, reivindicatiu, justícia emocional.

"Optimum chorum" de Maribel Torres. Intrigant fins el darrer mot. La perfecció és literalment una qüestió vital. @68maribeltorres

"La venjança d'en Johnny Peinado" de l'@AlbertGassull. Brutal. Si t'has de venjar, res de mitges tintes. Contundent, molt divertit, dur, ras i curt. Adrenalina i ereccions.

"El que no es paga en vida..." de Dora  Muñoz. Quan el càstig arriba després de la mort. Vas fent i de sobte et trobes amb un final sublim, inesperat i d'autèntic luxe.  @alboroque

"Tatuatges" de Xavier Gual. La dura vida d'una noia que va tatuant-se els diferents episodis que la van marcant. Relat interessant amb un final súper original que podria ser de rabiosa actualitat. Somriure còmplice.

"Triangle de tres xocolates amb gerds" de Xavier Díaz. Triangle amorós en versió culinària amb sang fraternal vessada de forma passional. Breu, amb intensitat i un final al punt de gerds. Entretingut.

"Una peça no encaixa en el sistema" i quan això passa, el sistema se'n ressenteix i ho paga la víctima innocent. Un relat contundent, de denúncia diria jo, de violència real, massa real. Fa prou el sistema quan algú no encaixa? Provocant reflexió. Molt bé @aherremo

"Ra el rider" de @CarlesMentuy. La revolució d'un jove rider nepalí a Barcelona. La pobresa no és sinònim d'ignorància i el poder pot defallir si subestimem l'adversari humil. Reivindicatiu, venjança en la seva versió de justícia. Encertat.

"Estocolm" de Salvador@macips01. Un relat suma d'apocalíptic, d'actualitat, de claustrofòbic, d'angoixa i, finalment, d'adaptació i de rutina. La síndrome que ens enganya fent-nos creure el que no és. Espectacular.

"Passar el vel" de @MariaSardans. Arriba la mort (literalment parlant) a un assassí. És hora de retre comptes. Tot es paga, tot arriba. En aquest cas de forma ben original. Una bona història.

"El cas de la pandèmia" de Quim Gómez és una mini novel·la policial en format compacte que podria ser l'embrió d'una història més llarga. Assassinat, possibles culpables, investigació, tecnologia, marc pandèmic i resolució del cas, tot en 8 pàgines. Breu i concís, dos cops bo.

"La cúspide de Carabelli" de @Xavier2ambrano ens presenta un crim odontològic o l'assassí que deixa la mossegada com a signatura de la seva acció. Curiós. Estrany. El "jo". Molt original (si és que ho entès bé).

"Belladona", d'@aina_huix. Relat molt correcte que gira al voltant de la mort d'un home i els seus possibles botxins: una parella amb certs problemes de memòria... Interessant i amb una bona dosi de misteri.

"El jutge" de David Marin. Un home apareix penjat del coll en un bosc prop de Balaguer. Els indicis apunten a un antic jutge dels temps de la post-guerra. Ferides per tancar, misteri per a descobrir.

"Un segon escàs" de Llort. Complexe. Un punt de filosòfic sobre la venjança i la justícia. Però en un sol segon de felicitat, tot queda anul·lat.

"El valor d'un ronyó" d'@ISolanich. Angoixant i divertit alhora. T'aixeques pel matí sense ronyó... què pot haver passat? T'atrapa per l'agilitat de la prosa. Molt xulo.

"Des del balcó" de @vernedastyle. Pandèmic i actual. Transcripció de frases preses de la més pura realitat. Toc negre final per lligar-ho tot. Divertit i de lectura ràpida.

Darrer relat, feina feta!

465. Gent de l'alta vall/Aquí descansa Nevares, de Pere Calders

Em feia molta il·lusió llegir Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes que fa tants anys que tinc a casa i que està dividit en dues parts: per una banda un recull de contes i per l'altra una novel·la curta. La primera part, Gent de l'alta vall, és un compendi de relats emmarcats a Mèxic, on els personatges i costums tenen el component indígena i les arrels d'aquell país. Es tracta d'allò tan discutit sobre les literatures, en aquest cas catalana produïda al país centre americà. M'ha sorprès el rimer conte, que relata l'assassinat i enterrament a sang freda del mític Lalo Nevares per part del seu compare Trinidad Romero. En Nevares és el protagonista de la segona part del llibre i és molt sobtant que el primer relat del recull ja ens mostri la seva mort. 
Els contes, basats en la realitat pròxima de Calders, ens traslladen al rovell de l'ou de la humil vida de l'indi nadiu mexicà. Una vetlla funerària que acaba amb foc per tot arreu i un incident militar que tampoc acabarà bé són els relats que venen a continuació i que són un retrat de persones i moments sorprenents. Calders descriu personatges i fets aparentment simples, però que aporten una quantitat de dades sociològiques impressionants.L'honor, les decisions poc reflexionades, la tradició, la família, els immensos espais geogràfics, la humiltat... són algunes de les característiques que destaco.

Com a exemple de tot això menciono el relat "La batalla del 5 de maig", que relata la recreació d'uns fets històrics que es van desenvolupar en un poble mexicà, on els locals van derrotar les tropes franceses. No obstant, aquell any es barallen els actors (per un tema de faldilles) i acaben triomfant els enemics. La sorpresa del periodista nord-americà (que fa de repòrter) et treu un somriure i et mostra una mena d'ingenuïtat d'allò més simpàtica.

Per fi arribo a un dels meus llibres més pendents: el relat "Aquí descansa Nevares". Lalo Nevares comprova que els mausoleus del cementiri dels rics són millors habitatges que la seva miserable barraca. Practicant el concepte que a la vida cal espavilar-se, arriba a la conclusió que cal observar de més a prop aquelles construccions fermes de pedra on s'hi enterren cadàvers de famílies adinerades. Davant de la pobresa que l'envolta, en Nevares i la seva gent s'instal·len en un espectacular cementiri.

He quedat bocabadat i tan sorprès dels contes del Calders que ben segur hi tornaré.

464. El joc de Déu, de Salvador Macip

Vincent Sherman pertany a una ètnia minoritària establerta en un illot del Pacífic. Per aquest motiu aconsegueix una plaça a la Universitat de Columbia, ocupant una de les quotes opcionals per a persones que no formen part de les grans majories socials. Malgrat no ser especialment un personatge destacat, Déu és posa en contacte amb ell per comunicar-li que en sis dies un científic acabarà amb la terra. En Sherman no vol saber-ne res i Déu insisteix que ell és l'escollit per solucionar el problema en nom de la humanitat. Per altra banda, la universitat decideix proporcionar-li una tutora per ajudar-lo en els seus estudis, una encantadora joveneta de nom Vivian, qui maleeix la seva mala sort per haver de fer aquesta funció. El xèrif Travis i el físic Fisk completen l'elenc de personatges d'aquesta entretinguda història. La idea seria evitar que el grup de científics que encapçala en Fisk siguin capaços de crear un forat negre que engoleixi tota la terra. Sherman entra en acció i assoleix el primer objectiu: eliminar al científic. Però això només és l'inici, perquè en Fisk no treballava sol i encara queda molta tela al teler. L'equip format per Déu, Sherman i Vivian es preparen a consciència per destruir el laboratori dels científics, mentre que el xèrif Travis els segueix la pista. La gestió es porta a terme de forma força efectiva i científics i instal·lacions comencen a caure un darrere l'altre. Vivian crea una súper empresa financera amb el suport de Déu, mentre que el pobre Sherman es dedica a "part executiva", les grans festes i la bona vida. Serà l'insistent xèrif John Travis qui s'encarregarà d'acabar amb el periple diabòlic de l'assassí de científics.

Bé, una novel·la que cal llegir per pura diversió i per passar l'estona. Un possible missatge moral sobre l'abusiu control de la ciència per part de les grans fortunes econòmiques, del gaudi del poder i de la manipulació de les persones per part de la maquinària fàctica. La terra sempre estarà al perill de qualsevol catàstrofe, ja sigui des de l'àmbit físic, biològic i per alguna altra banda. D'alguna manera és com si l'ésser humà pogués decidir entre destruir o protegir el planeta en una mena de carrera que durarà fins a la fi dels temps. No està pas malament tot plegat. 

463. El mal pare, de Pep Prieto

El mal pare de Pep Prieto és un llibre que si fos d'Stephen King en farien una sèrie de televisió. Tot comença amb la mort del pare i quan els tres fills ja adults es troben amb el notari amb el propòsit de llegir el testament. Les dues noies i el noi reben un sorprenent sobre amb unes claus a l'interior que pertanyen a una mena de castell ubicat en una petita població prop de la frontera amb França. Les claus els condueixen a un soterrani ple de material i urnes funeràries de misteriosa procedència. Però, quina classe de pare era el difunt? La intriga s'apodera de la trama i els tres fills inicien el seu procés vital a partir de la nova situació familiar. No puc explicar gaire cosa més perquè la novel·la entra en una dimensió de sorpresa i misteri que ha d'anar desvetllant-se a mesura que es va llegint. 

El marc de l'acció es desenvolupa a una Barcelona que em recorda molt la zona on hi vivien els meus avis, la part alta de Gràcia. Els personatges els trobo força bé, amb un punt fosc que et manté alerta en tot moment, ja que no saps quina serà la seva reacció que poden tenir amb les noves amenaces. La clau està en saber un dels misteris morals més cabdals d'una persona: què hi ha darrera el teu passat? Fins on estàs preparat per conèixer el mal que pots arrossegar genèticament? La cobertura que estructura la proposta del llibre no la vull desvetllar per no espatllar la lectura la novel·la. He de reconèixer que no m'esperava el que he llegit i confirmo que he passat una de les proves del bon gust literari: he explicat l'argument a una altra persona per fer-ne un mini-debat. Per tant, un llibre amb un fons excepcional i de qualitat notable.

462. Ella, de Damià del Clot

Tres històries paral·leles conflueixen en un eix central: la injustícia social. Aquesta es presenta en tres de les seves vessants de més rabiosa actualitat: el mobbing o extorsió immobiliària envers una anciana, l'ensorrament d'un empresari atrapat en la crisi de la bombolla de la construcció i un pobre home jubilat víctima de l'estafa de les preferents. Les tres històries es descriuen des de bon principi, quan els tres personatges es desplacen per separat a comissaries dels Mossos d'Esquadra de la ciutat de Barcelona per tal de declarar-se culpables de cometre un assassinat. A mesura que avança la novel·la descobrim que els presumptes culpables no són més que les víctimes d'un sistema econòmic injust, personalitzat en la figura d'un director de banc, d'advocats i de jutges venuts al poderós sistema polític i econòmic. Només una enigmàtica "ella" donarà alè a l'acció i des de les profunditats de l'obscur aportarà llum a la justícia. 

La veritat és que després d'Una novel·la pulp no esperava que m'atrapés tant un llibre de Damià del Clot. La segona part de la novel·la la vaig llegir com un coet perquè "ella" és un personatge espectacular. A partir d'una sòrdida i brutal història en el passat d'una misteriosa "ella", la venjança agafa el protagonisme de la trama. En un mecanisme insòlit i que et va sorprenent fins la darrera pàgina, es construeix una xarxa col·lectiva encapçalada per una dona que coneix en primera persona el dolor de la injustícia més absoluta. En un final encara més sorprenent no tinc cap dubte en afirmar que aquest llibre ha estat el regal d'aquest diumenge de la primera setmana de febrer del 2021 i que d'alguna manera supera el mal tràngol de l'anterior llibre de Del Clot. Molt content, recomanable lectura.

461. Els cadàvers del candidat, de Miquel Aguirre

Després de veure la sèrie Borgen llegir  Els cadàvers del candidat, de Miquel Aguirre ha estat com fer una mena de deja vu en versió local. Em resumeixo una mica l'argument de la història, ja que no voldria perdre l'essència d'aquest compendi de ressenyes, que no és altre que recordar en el futur els llibres que vaig llegint. Un prominent home de negocis d'un petit poble de 8.000 habitants decideix la decisió de convertir-se en el nou alcalde. Per aquest motiu contracta un assessor polític sense escrúpols expert en portar les situacions als límit, sobrepassar-lo i fer tot el que sigui possible per aconseguir els seus objectius.  El narrador de la història esdevé també el veritable protagonista de la novel·la i ens va narrant com es desenvolupa el seu procediment. Ens trobem doncs, en un marc on un desconegut i impopular personatge ha de convertir-se en el nou alcalde de Fontova. Els mètodes no importen i el primer que cal és eliminar el batlle actual. Dit i fet, l'assessor crea un equip d'impresentables que començaran a jugar brut, creant rumors intencionats, buscant porqueries per fer-les públiques... tot suma per carregar-se l'alcalde històric que porta pràcticament totes les legislatures democràtiques. Assolir el repte no serà fàcil i poc a poc els mètodes s'aniran embrutant. Un cop han acabat amb el predecessor batlle (acaba suïcidant-se), la batalla real per l'alcaldia comença. Adversaris polítics que cal rebentar i un personatge consistent que cal crear són els nous objectius de l'assessor. La victòria només s'aconsegueix traspassant les línies marcades i així serà, extorsionant, falsejant, pagant a qui calgui i sobretot... matant. Una novel·la que seria divertida si no fos que podria semblar real amb un tema que t'obre la possibilitat de creure que potser la política és una gran mentida. Dir també que és un llibre llarg, però que es llegeix amb un tres i no res. Començo a considerar aquest autor com un dels possibles "recomanats" quan algú em demani opinió, ja que aquesta novel·la l'he trobat crítica, divertida, provocadora, interessant, negra i força actual.

460. Soterrani, de Josep Mª Benet i Jornet

Tenia tantes ganes de llegir una obra de teatre que m'he decidit pel gran dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. Soterrani és una obra on dos personatges masculins es troben casualment en un poble petit, després que al foraster quasi l'atropelli un cotxe de la vila. Inicien una cordial conversa que porta al "quasi" accidentat a explicar que anava badant, bàsicament perquè tenia el cap en una altra cosa: l'abandonament de la llar familiar de la seva dona. Es lamenta que la seva desaparició va ser sense avisar i el segon considera que l'home és víctima del seu orgull ferit. La veritat és que la senyora en qüestió coneixia al senyor del poble i que el marit abandonat estava sobre una pista real sobre la possible situació de la seva dona. El diàleg entre els dos homes desentrella l'assumpte i et deixa enganxat a la lectura de forma absoluta. Quina és la raó de tot plegat? Per què la dona visitava l'home del poble? Quina és la tasca d'aquest senyor? Què va passar al matrimoni perquè acabés com va acabar? Magistral tot. De fet, he quedat tan trasbalsat del potencial dramàtic i d'intensitat literària que avui ja no caldrà llegir gaire cosa més. De fet aquesta lectura ha provocat tot un seguit de reflexions que no m'havia fet mai. La causa de tot plegat que arriba al final de la peça teatral t'obre la ment a un dubte apassionant: quin és el plaer de les persones que fan mal als altres i com ho gestionen internament?

Aquest exemplar adjunta també una petita obra escènica, Tovalloles de platja, on un parell de nois i una noia viuen una experiència estiuenca sobre la sorra d'una platja. L'objectiu de la breu història és demostrar que el pas del temps treu transcendència a episodis que semblen que aclaparen els moment presents.

459. Tocar el agua, tocar el viento, d'Amos Oz

Portat per una necessitat personal que sorgeix de la recerca de quins podrien ser els meus escriptors preferits, arribo a Tocar el agua, tocar el viento d'Amos Oz. A principis de 1939 un científic jueu polonès de nom Eliseu Pomeranz s'escapa dels alemanys, abandona la seva intel·lectual esposa a casa seva i s'endinsa a un bosc per fer una vida de plena espiritualitat. L'entrada dels alemanys a Polònia trenca l'ordre i l'harmonia establerts i el caos sembla apoderar-se de les vides i les emocions. Pomeranz, per la seva banda, fa la seva evolució personal en solitari a base de reflexions intel·lectuals i mètodes de supervivència. Stefa, la dona, decideix tenir cura d'un ancià, un home també de gran intel·lecte, mentre tots dos observen com l'obscuritat (concepte tan habitual d'Amos Oz) va aclaparant espais i vides. Sota la consigna que "El veritable perill és sempre interior" Stefa i l'erudit professor no fugen de la ciutat i escolten per les nits el soroll dels vidres trencats... La intel·lectualitat polonesa cau sotmesa a la foscor i paral·lelament, Stefa a la ciutat i Pomeranz al bosc, sucumbeixen abatuts als nous aires que corren per Polònia. El destí porta la fi de la guerra i ella es trobarà a Rússia i ell, de nou amagat, en aquell nou territori on només hi caben els que són com ell, a Palestina. Stefa treballa per l'espionatge rus mentre que la vida del matemàtic comença a ser sospitosa per les mateixes forces de seguretat del nou estat d'Israel, ja que es descobreix que des la llunyana Moscou algú vol gratar en el passat de l'home. Es posa de manifest  entre la intel·ligència russa l'inexplicable interès de l'Stefa per aquell insignificant territori palestí on res hi passa. Sembla que les peces comencen a encaixar, fins que un dia Pomeranz és capaç de resoldre un enigma matemàtic propi dels grans genis de la matèria. L'interès d'Stefa pel seu espòs jueu es revifa i decideix escapar de la Unió Soviètica i fugir a Israel.

Com sempre en les novel·les del gran escriptor israelià, les reflexions i la descripció de la personalitat dels personatges és la base de tot el llibre. Amos ens ubica de nou a la terra de Palestina i en els anys posteriors de la gran guerra. Les personalitats humanes estan en fase de reconstrucció seguint la mateixa evolució que el nou estat jueu. L'acció no és en absolut trepidant, però la crònica del món que descriu és fascinant.

458. El talento de Mr.Ripley, de Patricia Highsmith

El talento de Mr.Ripley de Patricia Highsmith em recordava tantíssim a una pel·lícula que havia vist i que no m'havia agradat gens, que la feina ha estat meva per poder acabar-lo (de fet, no ho he aconseguit). Per tant, em sap greu, però aquest llibre no m'ha entrat bé. 

Una família burgesa nord-americana de classe benestant envien un jove conegut del seu fill a Itàlia a la recerca del noi pretesament perdut. El xaval està passant una vida de luxes i capricis per la zona de Nàpols i té poca intenció de tornar a Amèrica per gestionar els negocis de la família. El que no es pensava ningú és que el missatger es desentendria de la seva missió, es faria amic del jove i s'acabaria convertint en el seu assassí. D'aquesta manera es fa passar pel fill de la parella nord-americana i comença a viure la vida del primer. El talent del senyor Ripley consisteix en suplantar al primer i gaudir de la mateixa vida de festes i alegries que tenia l'altre. Es tracta d'un joc difícil de portar perquè cal tenir ben controlades totes les possibles fuites que el descobreixin. La veritat és que no podia deixar de pensar en l'actor de la pel·lícula que havia visualitzat en el seu moment i m'ha resultat molt poc atractiu tot plegat. No és el primer cop que em passa i sento certa decepció. Encara més quan es tractava d'una proposta del Club de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona i ho havia agafat amb moltes ganes. Realment he llegit dos llibres de la cèlebre escriptora nord-americana i tampoc m'han entusiasmat massa. Agraeixo la possibilitat d'haver-ho fet, però de moment aparcaré altres títols de la bona de la Patricia.

457. La treva, de Primo Levi

La Treva, segona part de Si això és un home de Primo Levi, ens situa als afores d'Aushwitz cap al migdia del 27 de gener de 1945 (avui fa 76 anys), quan els russos van arribar a les envistes del lager. Els soldats es troben en l'aclaparament majúscul que suposa un grup de criatures humanes dels quals només en sobreviu un petit bri de vida. Morts i foses a vessar es confonen amb les primeres mirades d'horror, llàstima, venjança i absoluta buidor interna. L'alegria de l'alliberament i el cansament mortal sincer que sent el narrador es barregen en un tot que fa emergir noves sensacions. Comença el gran patiment de la nostàlgia, de tot el que s'havia perdut per a ell i per a tanta gent. La sortida del camp de concentració i l'entrada a la llibertat no resulta fàcil i a l'home l'esperen "més penes, més fam, més gels i més pors". El narrador inicia un periple per diverses ciutats d'Europa que l'aniran acollint amb més o menys fortuna. Cal ser en tot moment d'alguna utilitat per a algú i no pararà d'exercir diverses funcions que el permetin sobreviure. A mesura que deambula per la nova llibertat, el narrador fa una crònica de les persones amb les que va coincidint i de com totes aquestes es van adaptant a la realitat. Els russos exerceixen el rol de salvadors, el marc geogràfic inicial s'ubica a Polònia i les noves relacions socials són amb antics presos dels lagers alemanys. L'objectiu ara és reconciliar-se amb el món, una fita complicada que necessitarà temps i paciència, ja que cal superar sentiments humans tenebrosos integrats en la pròpia ànima. Per altra banda, la repatriació a Itàlia es converteix en la gran il·lusió, encara que el projecte no resulta gens fàcil. S'inicia una interessant relació amb els soldats russos i una latent incertesa de com serà la tornada a casa, ja que els centenars de presos italians es troben molt lluny de casa i la situació actual és força indefinida. Ell llibre descriu el periple de tornada a casa i la descripció emocional d'uns personatges que viuen la seva personal "treva" després de la barbàrie. Un llibre absolutament ideal per acabar avui, l'International Holocaust Remembrance Day.

456. El crit de l'òliba, de Patricia Highsmith

Em vaig emocionar inscrivint-me al Club de Lectura de Novel·la Negra de la Biblioteca Pública de Tarragona, però de fet no puc seguir el ritme lector que portava durant les vacances de Nadal. L'escola no em permet llegir amb l'alegria que pretenia i he tingut de tornar a la lectura de moltes menys pàgines diàries. De fet a penes havia tocat aquest El crit de l'òliba de Patricia Highsmith i no vaig poder participar en el debat de dilluns. Un assetjador és sorprès per la dona assetjada en un allunyada caseta d'un poble nord-americà i s'estableix entre ells una peculiar relació. La noia s'enamora d'ell, però en canvi les intencions de l'home no tenen res a veure amb el que ella creu. El tema es complica quan apareix el promès de la noia i l'ex-dona de l'home, de manera que la parella es veu involucrada en un afer estrany on tots tenen alguna cosa a dir. El promès intercepta l'home (ara ja no seria assetjador, sinó mig "parella" de la noia), es barallen, i el primer desapareix pretesament riu avall víctima dels cops rebuts per la trifulca. Tot apunta que malgrat la legítima defensa, l'antic promès podria haver estat mort de forma involuntària. No obstant, l'ombra de l'ex-dona de l'antic assetjador és, certament, molt allargada. Continua la història amb el suïcidi de la noia, víctima del seu nou amor no correspost, perquè l'home que l'assetjava no era altra cosa que la seva pròpia mort. Ostres, quina passada tot plegat. Ho trobo d'allò més interessant. La noia enamorada de la mort i la mort que va fent la seva feina. Una bona novel·la que es precipita al final, però que tampoc sorprèn en excés. 

455. El hombre de la dinamita, de Henning Mankell

Quedo sorprès de nou amb el talent de Henning Mankell, el pare del mític Wallander, però també creador d'històries socials i humanes tan fascinants com aquesta El hombre de la dinamita. Oskar Johansson té el cos destrossat a causa d'una explosió de dinamita en una mina. Un narrador omniscient i desconegut va narrant la història de la vida del dinamiter. L'home viu sol durant els estius una illa escandinava i els detalls de la seva vida van apareixent i sorprenent el lector per la senzillesa de la prosa que empra l'autor. Sabem que Oskar va néixer el 1888 i era el tercer de cinc germans. La seva vida és narrada a base de completar un trencaclosques, desordenada dintre d'un caos controlat. La mort de la persona no significa la mort del personatge i és, precisament això, el que sembla que sembla vulgui fer l'autor: acabar un puzle a partir de totes les peces disperses. Anirem comprovant com la vida d'Oskar canvia a partir de l'accident. La seva promesa acaba casant-se amb un altre home i Oskar es relacionarà posteriorment amb la germana de la primera, l'Elvira, la parella perfecta que qualsevol persona desitjaria. Durant tota la seva vida el dinamiter serà un obrer, cap persona extraordinària segons ell, una qüestió que el narrador es permet discrepar. El narrador parla del protagonista com si aquest fos un iceberg, on només pots veure la part superficial i et perds la més important, la que està submergida. El narrador destaca contínuament les profundes idees polítiques d'índole socialista de l'Oskar i aquella il·lusió perenne que el món sempre pot canviar. El dinamiter viu sense heroismes, té família que veu de quan en quan, fills que es tornen conservadors i serà un home que morirà rodejat dels seus pensaments més íntims. Després d'haver llegit aquesta novel·la, la primera que va escriure l'autor suec, entenc més clarament el doble concepte literari que Mankell va llegar al món: la novel·la negra i la novel·la social. Tots els llibres que he llegit de la segona versió són extraordinaris i tan humans que m'atreviria a dir que m'agraden més que els primers.

454. Si això és un home, de Primo Levi

Tot comença quan em torno a inscriure al Club de Lectura de novel·la italiana de la Biblioteca de Tarragona. El llibre proposat és La treva de Primo Levi, segona part de Si això és un home. De veritat que crec que és un encert aquest llibre perquè em permet conèixer la primera part que fa tant de temps que tenia ganes de llegir. El cas és he anat per feina i aquí estem, patint i rememorant la repugnància del nazisme. 

La història d'un jueu italià que entra al camp d'extermini d'Auschwitz et transporta a la miserable vida d'un empresonat al Lager. La gana, la brutícia, el treball dur, la brutalitat, la cruesa,... tot es posa de manifest en aquest relat escrit en primera persona (fins i tot del plural) que et fa bullir la sang. El pres 174.517 afronta la mort a diari acompanyat dels altres companys, aferrant-se nostàlgicament a pensaments que inexorablement són cada cop menys optimistes. El narrador descriu com són les estades al barracó de l'hospital, on només hi ha dues opcions: curable o carn de crematori. També coneixem com es viuen les terribles nits i com els somnis torturen capritxosament les seves ments. Però, val la pena recordar aquest infern per a la posteritat? Estem en condicions de respondre a aquesta pregunta afirmativament. L'autor fa una anàlisi sociològica on relata quines són les opcions reals de sobreviure en un camp d'extermini i quin és el millor camí a seguir per tal de fer-ho. Fora d'aquell horror hi pot haver un món just, i és aquesta premissa per la qual pot valer la pena continuar amb vida i aguantar com sigui.

Destaco, com diu el mateix autor a l'apèndix, el llenguatge serè i sobri del testimoni. Levi trasllada als lectors el paper de jutges, i per aquest motiu no cal influir-los emocionalment sota cap concepte. Els fets objectius contenen prou càrrega emocional per ser imparcialment avaluats.

Un llibre que no em sorprèn, coneixem tots la barbàrie fastigosa del nazisme, però que cal anar recordant sempre. No hi ha res més patètic que la banalització del nazisme.

453. El amor de Erika Ewald, d'Stefan Zweig

Erika és una noia tímida i solitària que viu amb el seu pare vidu i la seva germana. Un dia rep impulsivament un sentiment que la trasbalsarà de valent: l'amor. Ell és violinista, ella pianista i les circumstàncies els són propícies per coincidir en un duet interpretatiu. El llenguatge musical és el camí d'entrada que seguirà amb un passeig vespertí fins la llar de la noia. I així durant tots els vespres freds d'hivern, on sentiments humans s'esvaeixen en un de sol i esdevenen amor pur. Bellesa, sensibilitat i puresa es barregen en una relació que és còmplice amb l'espiritualitat i que per aquest motiu tindrà la seva especial peculiaritat. L'amor ha penetrat a través de la sensualitat musical i ara ella, aliena a la resta de la societat, és presonera de la seva pròpia ànima. Una tarda ell toca una melodia tan extraordinària que ella absorbeix de tal manera que queda extasiada. Pràcticament rep un clímax emocional tan fort que es desmaia. De seguida s'interpreta que l'amor que sent Erika no és pel violinista persona sinó per la música que ell interpreta. Involuntàriament es produeix entre ells una lluita entre l'art i la passió interna, com si existís una incompatibilitat entre la música que flueix de l'esperit per una banda i l'enamorament humà per l'altra. En aquest traspàs del misticisme de l'amor a la sensualitat física es produeix el caos en la persona d'Erika, la qual fugirà desesperada del previsible contacte carnal que li demana el noi. Comença Erika un període intens de reflexió (jo m'he perdut una mica, la veritat) sobre l'essència dels seus sentiments, de nostàlgia i d'indefensió emocional. 

Un relat curt però absolutament carregat de literatura de la més brillant. No obstant l'he trobat excessivament complicat de desxifrar, ja que l'autor treu tota l'essència possible de l'ànima de la protagonista. Quina habilitat més sublim la de l'Zweig per analitzar tan minuciosament la psicologia de la feminitat. Increïble.

452. Nada, de Carmen Laforet

Magnífica lectura compartida amb Yasmine que m'ha servit per recuperar un autèntic clàssic de la literatura espanyola de la postguerra, ja que la Carmen Laforet va escriure una obra d'art que reflecteix fil per randa una època i un moment especialment interessant per a un lector com jo. L'arribada a Barcelona de l'Andrea, una noia de 18 anys obre un món nou per a ella que la durà a conèixer-se a ella mateixa i a la realitat que l'envolta. La casa familiar del carrer Aribau de Barcelona és una amalgama de sensacions i que van des de la il·lusió inicial a conèixer totes les vessants del patiment humà. L'escriptora descriu de forma excepcional la societat, l'estil de vida i totes les possibles sensacions humanes en un món de postguerra que tants i tants cops havia escoltat dels meus avis i pares. Imaginava la botiga de verdures dels meus besavis al arri de Gràcia, els tramvies, la Barceloneta on vivia el meu pare, la caiguda de la petita burgesia catalana i la recerca d'oportunitats per sobreviure. Des de l'estraperlo a la decència femenina, el masclisme imperant, la vida universitària, la pobresa, els barris marginals, els nous bohemis, les cases encara destruïdes pels bombardejos de la guerra... una fotografia literària de luxe que neix de l'ànima de la meva pròpia família. El concepte del temps atmosfèric esdevé una metàfora de la situació vivencial de la protagonista. La pluja comporta plor, els núvols grisos la tristesa i poques vegades llueix un sol que il·lumina la seva vida. Les imatges sensitives com el gust i l'olor són una al·legoria constant de la mateixa situació.

 En definitiva, una història que planteja un any d'una noia de 18 anys a Barcelona i que després considera que el NADA que ha tret d'aquella vivència possiblement és el TOT de l'aprenentatge. De veritat que he tanco el 2020 amb una novel·la que m'ajuda a entendre millor la meva vida. Podríem dir que l'any 2020 no ha aportat gaire a les nostres vides, fins i tot seria un RES. Però no, el RES és el principi de tot el que ha de venir, perquè som un any més valuosos en el camp de les emocions, de les sensacions i de l'experiència. Existencialisme energètic que llegeixo amb vigor per afrontar un 2021 amb força i noves perspectives.

451. Fuerteventura, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Si em diuen que Fuerteventura d'Alberto Vázquez-Figueroa l'ha escrit Ken Follet t'ho compro immediatament, ja que aquesta ha estat la sensació que he tingut des de la primera pàgina del llibre. Enlloc d'un illot d'Escòcia ens plantem a Fuerteventura i allà escenifiquem una història d'espionatge basada en la segona Guerra Mundial. Sense cap mena de dubte això és exactament el que he llegit. Un equip de britànics sap que a l'illa canària hi ha un assentament de lleure pels comandants de les naus submarines de l'exèrcit alemany. Per aquest motiu, envien una noia mig alemanya jueva i mig anglesa a exercir de senyoreta de companyia en un bordell de luxe destinat a calmar i a recarregar les piles dels joves caps de les tripulacions dels submarins. L'objectiu és que la noia en qüestió aconsegueixi la màxima informació sobre un nou tipus de nau submarina que està fent estralls arreu dels oceans i que disposa de tecnologia punta superior als submarins aliats. Com no podia ser cap manera la jove coneixerà un comandant del qual s'enamorarà i serà el capità de la Barracuda, el gran objectiu a batre. Realment el llibre és d'aventures, d'espionatge, de certa acció, amb un  punt de romanticisme, heroisme i ...per passar l'estona. 

Una lectura de batalla per gaudir de plaer immediat, per passar pàgines i per comprovar que tampoc calen grans descripcions psicològiques dels personatges per tirar endavant una història sense pretensions. L'autor sap el que escriu i el que pretén, igual com fem lectors que sovint busquem gaudir de minuts de distracció sense capficar-se massa. 

450. Recursos inhumanos, de Pierre Lemaitre

Alain Delambre té 57 anys i està a l'atur després d'haver estat durant anys director de recursos humans d'una empresa. L'home està desesperat i la seva vida de burgés s'ensorra cada dia que passa. Es tracta d'un home normal, pare de família, acabant de pagar una hipoteca i amb una certa estabilitat matrimonial malgrat la situació que li toca viure. Desesperat, decideix respondre a una peculiar oferta de treball que traspassa el llindar de l'ètica professional. 

El concepte és avaluar una sèrie de directius sota la pressió que patirien si fossin víctimes d'un segrest. Alain, desconcertat, però més desesperat que mai, necessita diners per prepara com sigui la nova feina, i més encara quan ell formarà part d'un equip d'avaluadors que també seran avaluats. Només un d'ells aconseguirà la plaça de nou cap de recursos humans. La seva vida familiar es veu del tot trastocada, perquè Alain s'ho jugarà a una última carta. 

Recursos inhumanos és una novel·la de Pierre Lemaitre i mai es pot fer una ressenya sense cometre un espoiler dels grossos. Només es pot dir que en el cas de l'autor francès mai pots estar segur que controles l'argument, perquè sempre és l'argument el que et controla a tu. De nou, una cosa és el que sembla i una altra el que realment està passant. I encara més quan el personatge principal no té res a veure i l'estil de l'escriptor és anar traient cartes amagades tota l'estona. Bé, una història que s'ha portat a una sèrie de Netflix, però que he volgut llegir primer perquè és una llàstima perdre's una novel·la de Lemaitre. Estic plenament satisfet de la lectura, una llarga novel·la de més de 400 pàgines, però que he estat capaç de llegir abans d'acabar el 2020 malgrat la quantitat de possibilitats que estic movent aquests dies.

449. Historia de una ballena blanca, de Luis Sepúlveda

Historia de una ballena blanca de Luis Sepúlveda és un brillant relat curt dels que ens té acostumats el magnífic escriptor xilè. Tot comença quan un catxalot blanc de 15 metres de llargada apareix varat a la costa del sud de Xile. Un grup de pescadors s'encarrega de portar-lo de nou cap a alta mar per deixar-lo morir segons la llei de l'oceà. Un nen entrega al narrador la closca d'un cargol marí molt preuat, per on aquest podrà escoltar la veritable història de la balena i el seu extraordinari missatge. Des dels inicis dels temps els humans i els cetacis van conviure amb cordialitat per tots els mars del planeta. El catxalot narra com és la seva vida submarina i les maneres de conviure i comunicar-se entre els diferents cetacis. A continuació explica l'animal una sorprenent trobada entre dues embarcacions d'humans que acaba amb explosions i violència. Apareixen els primers baleners i el catxalot lamenta la crueltat humana quan observa un arpó clavat als pulmons d'una balena calderó. Els homes necessiten l'oli dels intestins de les balenes i molts d'ells no dubten a capturar-les de la mateixa manera que espolien els boscos de la terra. Descobrim que el catxalot narrador de la història no és altre que Mocha Dick, un animal real que diuen que probablement va ser la inspiració de la fictícia Moby Dick de Hermann Melville. Sepúlveda versiona la vida de la gran balena blanca en un relat humanitzador de l'animal, amb la seva carrega emocional inclosa i adoptant un paper de còmplice total amb la seva actuació posterior. El catxalot intenta protegir una altra balena i la seva cria, però aquest cop paga un preu molt alt, perquè rebrà una arponada a les seves carns. La venjança i la lluita de l'home contra l'animal obre la reflexió i posterior reivindicació ecològica. L'autor aprofita per a denunciar la cobdícia i el nul respecte de l'ésser humà al llarg de la història envers la natura. De nou, un al·legat ben bonic amb la llegenda literària inclosa.

448. La leyenda del santo bebedor, de Joseph Roth

Escriuré aquesta tarda de Sant Esteve de 2020 sobre el relat La leyenda del santo bebedor de Joseph Roth, lectura universitària quan vaig cursar la matèria de Literatura Alemanya a la URV i sota la guia dels grans professors Jordi Jané o Luís Linés. D'aquest darrer en guardo un record molt entranyable, especialment perquè el tenia com a molt bona persona i va morir molt jove poc després d'acabar els meus estudis. Bé, en homenatge a aquells anys i a aquests mestres començo aquesta lectura.

Un benefactor ofereix a un sense sostre 200 francs a la riba del Senna. Andreas no els vol acceptar, però quan finalment ho fa, es compromet a retornar-los poc a poc a Santa Teresa de Lisieux a una església de París. Un cop rep els diners esdevé deutor honorable d'aquesta quantitat i la seva tasca de restituir-los serà fonamental en el seu esdevenidor. Andreas menjarà, però sobretot beurà, molt, perquè ell és un potent bevedor. El miracle econòmic portarà bones noves al clochard i després de rentar-se, arreglar-se els cabells i gaudir d'un bon descans, li ofereixen treballar en una mudança per 200 francs més. El primer dia que pretén començar a abonar el deute, es trobarà accidentalment a Caroline, la seva antiga amant, que el durà a sopar, a ballar i a casa seva. Els miracles es succeeixen i troba 1.000 francs a la cartera que tot just es compra. A més a més, recupera l'amistat d'un antic company de l'escola que cordialment li lloga una habitació i Andreas coneix una veïna encisadora. La vida miserable de l'Andreas agafa una nova i sorprenent perspectiva que ell va gaudint a mesura el destí es posa de la seva part. Evoluciona la història com ho fa la vida d'Andreas, amb alcohol i miracles. Però els miracles s'acaben, l'absenta perdura i apareix una peculiar Teresa.

Realment no és una història de grans esdeveniments, sinó que el relat descriu un estat d'ànim que cal entendre amb precisió. L'alcohol com a element protagònic acompanya el protagonista fins a la redempció. Sembla que la cosa va per aquí, la història d'una mena d'ànima desemparada que és controlada i gestionada per una mena de providència etílica. I si no és això, és igual, perquè he passat una tarda d'allò més fascinant re-llegint aquest títol que tinc datat a la primera pàgina el dia 8 d'abril de 1993. Farà 28 anys que viu amb mi i a penes l'havia tractat com es mereix. 

447. Secret candent, d'Stefan Zweig

Un jove buròcrata i aristòcrata austríac inicia una setmana de vacances entotsolat en un poble de la muntanya on no hi coneix ningú. Es tracta d'una persona que necessita estar rodejat de gent en tot moment i no porta gaire bé trobar-se només amb ell mateix. A més a més, és un expert en la seducció femenina i fa del seu dia a dia un peculiar torneig de caça on les peces a batre són les dones atractives que es creuen pel seu camí. Finalment localitza una presa i ben segur d'ell mateix inicia la seva peculiar partida: la dona és una espectacular jueva acompanyada d'un nen d'uns dotze anys. El jove inicia el procés de captura de la dona utilitzant el fill de la mateixa, del qual se'n farà amic i el convertirà en el pont d'accés a la mare. La relació amb el nen esdevé el pretext perfecte per assolir la presa. El problema és que el baró subestima l'atracció que fa sentir al nen i no valora el fet que el petit s'adona que hi ha alguna trama oculta entre els adults. El nen observa que fa nosa i creix en ell un sentiment d'hostilitat i odi envers la mare i el buròcrata. Descobrir el secret dels grans és el pas que el porta de la infantesa a l'edat adulta i el nen, més viu i espavilat del que sembla, està disposat a descobrir-lo. El nen comprova que entre la mare i el baró hi ha certa complicitat física i que ell trenca de forma violenta. Sense conèixer encara el secret que fa que la mare es comporti així, el nen es rebel·la, la colpeja i fuig. 

Bé, fins aquí una mica de l'argument d'un nou relat que m'ha deixat bocabadat i que em fa lamentar no haver descobert aquest autor quan jo era jove. Cada llibre de l'Stefan Zweig és un petit tresor i aquest dia de Nadal de 2020 m'he regalat aquesta lectura on un nen de 12 anys descobreix el gran secret candent de l'amor. Realment crec que hauria d'aconseguir un recull compacte dels relats d'aquest escriptor i rellegir-los de nou quan es doni l'ocasió. Estic convertint-me en un addicte.

446. La fugida sense fi, de Joseph Roth

Aquesta és la història d'en Franz Tunda, un jove burgès austríac que acaba al servei de l'exèrcit proletari de la Revolució Russa.  En Joseph Roth sembla de la mateixa escola que l'Steffan Zweig i descriu molt analíticament la psicologia d'un home en plena fugida constant de la seva humanitat. Tunda viu en primera persona la victòria de la revolució, però un cop assolit l'objectiu el món s'ha d'ordenar de nou. La seva companya i camarada de guerra l'abandona per un altre home i ell entra en l'aparat estatal recuperant aquella ànima burgesa original. La revolució russa porta en Tunda cap al desencís d'una victòria contra el món que només l'aportarà perplexitat. Retorna a la seva Àustria natal i es descobreix a ell mateix com a un estrany, un miratge d'allò que hauria estat i el que és. En Franz anirà estudiant una realitat petit burgesa que el sorprèn, començant pel seu propi germà i la seva esposa. Tot és d'una superficialitat que l'aclapara, encara que sembla sorprendre's del poderós magnetisme que la ciutat de Berlin exerceix sobre els seus ciutadans. Continua la seva fugida amb una estada a París, on s'envoltarà d'intel·lectuals, igualment superficials i sense ànima. Recuperarà el contacte amb una dels seus primers amors, però la relació resulta tan freda com el seu esperit. Unes quantes frases lapidàries sobre la petita burgesia, els rics i la pobresa es barregen en la ment de Franz Tunda, un home cada cop més desubicat en el seu espai i temps. La filosofia de la cultura europea exclou els més desfavorits mentre que els burgesos i els rics senzillament tenen un paper més o menys protagonista en el gran circ de la societat. Una novel·la interessant, complexa i pel meu gust esgotadora en aquests dies de covid nadalenc.

445. El Salón de Ámbar, de Matilde Asensi

El Salón de Ámbar de Matilde Asensi és un nou exemple de les lectures de nostàlgia que vull instaurar a partir d'ara en la meva vida. Especialment resulta interessant si no recordes res de l'argument, com ha estat el cas d'aquesta novel·la de l'alacantina. 

Un grup de lladres de peces d'art rep un nou encàrrec que "solucionen" de forma ràpida i efectiva. El que no s'esperen és que sota el quadre robat trobin un altre quadre amb unes estranyes lletres hebrees. Les investigacions del grup els du a Alemanya, ja que els sospitosos clients tenen relació amb la trista història d'aquell país de mitjans del segle XX. Aquí el que es tracta és de la recerca d'una cambra secreta on un parell de nazis haurien amagat els tresors robats a Rússia durant la segona guerra mundial, milers d'obres d'art de valor incalculable soterrades entre el clavegueram de Weimar (Alemanya). Entre aquestes peces s'hauria de trobar el "Salón de Ámbar" del tsar Pere el Gran, fet amb plaques d'ambre daurat del mar Bàltic. 

Una història senzilla, ben estructurada, ràpida de llegir i sense massa descripció psicològica dels personatges. De fet, seria un versió espanyola de les habituals novel·les d'espionatge o d'aventures que tan bé em van per divertir-me i desconnectar de les lectures més complexes. En aquest cas la protagonista és una noia espanyola la que fa el treball de camp i s'acaba enamorant del seu company portuguès de trapelleries. Realment una lectura que recordava més interessant, però potser és que he envellit una mica i ara m'agraden els vins una mica més fets. Estic delerós de completar una bona sèrie de títols de nostàlgia literària cara l'any 2021 en commemoració dels meus primers 50 anys de vida.

444. El golpe, de Daniel Silva

El golpe de Daniel Silva era un dels llibres pendents que anava arrossegant des de primers d'any i que em pensava que llegiria durant l'estiu. Bé, en tot cas ha caigut al desembre abans de les vacances de Nadal, barrejat en dies de molta feina i activitats diverses. No ha estat el que m'esperava, però he tingut la dosi de misteri i acció de la típica novel·la d'espionatge que tant atrapa el lector. 

En aquest cas el servei d'espionatge israelià segueix la pista d'un robatori d'un Caravaggio desaparegut a mitjans del segle XX. En Gabriel Allon va rastrejant les pistes i el porten als mandataris suprems del govern de Síria, els grans dolents de la novel·la. En aquest cas es fa referència vetllada a Bahsar al-Ásad, el primer ministre del país àrab responsable (entre d'altres fites assassines) de gasejar la seva població amb finalitats polítiques i d'extermini radical dels seus adversaris. Casualment la pista dels quadres robats durà Allon a la troballa d'una sèrie de comptes corrents domiciliats als habituals paradisos fiscals i carregats de diners presumptament robats als poble sirià. A mesura que avança la novel·la de més de 500 pàgines, l'Allon mostrarà la seva implacabilitat vers el dictador sirià, enemic comú d'Israel i de la resistència interna del poble àrab. 

En definitiva una història una pèl forçada, però que ha despertat el meu interès per allò de les novel·les de passar pàgines sense massa concentració. No seria una de les millors que he llegit d'aquest autor, però ja tenim una de les lectures pendents tancades i puc afrontar el Nadal amb els objectius ben oberts. 

443. Nit fantàstica, d'Stefan Zweig

Un home es troba en un període de desencís anímic que fa que la seva vida acomodada de burgès a Viena es vegi malmesa. Desconcertat per aquest motiu, abandona paulatinament els cercles socials als que està acostumat. Neix en ell una crisi tan enorme d'identitat i de sensibilitat que deixa de patir per qualsevol cosa, ja sigui a causa de la mort d'un amic o de l'abandonament d'una parella. L'home, definitivament, ha caigut en la indiferència vital més absoluta. Un bon vespre visita un hipòdrom i assisteix involuntàriament a un parell de curses de cavalls. L'atzar voldrà que accidentalment caigui a les seves mans una aposta, una butlleta que li cau a un apostant i que ell amaga sota la seva sabata. L'aposta resulta premiada i sorgirà en l'home un sentiment de culpa sorprenent. Decideix tornar a apostar els guanys en un cavall previsiblement perdedor per calmar la seva consciència, però curiosament guanya de nou. Definitivament l'home pateix un augment d'adrenalina que feia temps que no sentia i sent com finiquita aquella mort vital que tenia. El millor de tot és que a partir d'aquell moment comença a veure el seu jo del passat en les cares de la gent que l'envolta. La vida sense passió és com una malaltia que pateix la burgesia sense que els membres d'aquesta classe social ho sàpiga. 

"Tants anys amb els sentits entebeïts, i de cop i volta m'havia precipitat en un foc que cremava"... aquest és el tema de la novel·la que l'autor va desgranant poc a poc. L'home necessitava un punt de partida que trenqués amb la presó de la mentalitat burgesa asfixiant i alienadora. Realment em costa llegir això i no fer un paral·lelisme immediat amb la meva realitat. Òbviament aquest deu ser l'instint simplista que qualsevol ens humà assoleix en una edat i un estatus com el meu. Un cop obre un nou camí, la seva vida descobrirà un concepte que creia saber, però que en realitat desconeixia: la felicitat.

442. La por del porter davant del penal, de Peter Handke

Després d'uns dies de llibres de lectura més aviat ràpida, em trobo amb La por del porter davant del penal de Peter Handke i no em queda més remei que parar-me a pensar. Un ex-porter de futbol acaba de ser despatxat de la seva feina i inicia un procés d'aïllament del món. D'entrada sembla fàcil, però no, això és un sentiment vital que l'autor trasllada a la manera d'escriure la novel·la. Realment no sé si la cosa va per aquí, però el que interpreto és que la buidor interna que sent el protagonista es trasllada a l'estil literari de la novel·la. Uf... és a dir, l'autor escriu com si fossin els sentiments del personatge els encarregats de narrar els fets. El cas és que l'ex-porter mata una dona i fuig. L'home viu fora d'ell mateix, és l'espectador dels seus sentiments. Això és el que entenc jo, encara que podria estar completament equivocat. L'home agafa un autobús i descriu els detalls de qualsevol cosa, fredament i concisa. Flipo perquè no entenc les veritables pretensions de l'escriptor en aquesta mena de fugida cap a no-res. Dels detalls innocents, pràcticament absurds, narrativament innecessaris, hi ha d'haver alguna cosa. No vull investigar, prefereixo dir la meva encara que estigui fotent la gamba de mala manera. Tinc la sensació que llegeixo Kafka però amb menys angoixa i amb més indiferència. Els fets que afronta el protagonista són circumstancials i des de la seva òptica resulta tan neutre un soroll de la porta d'un autobús, una conversa sobre tovalloles o el fet de cometre un assassinat. L'ex-porter viu clarament al marge de la realitat i l'autor va explicant allò que el seu personatge veu i escolta com si d'un seguit d'esdeveniments transcendentals es tractés. Un cop arriba al poble on es quedarà a viure, l'home va la taberna, passeja pel bosc, es relaciona amb els vilatans, menja, admira les pintures de l'església... fins que un dia de cop entre en contacte amb la seva pròpia consciència. Aquest és un llibre molt complicat, extremadament complicat. La successió de fets prenen cos com a elements d'una globalitat, sense massa connexió entre ells. Un digne llibre de centenari de lectures, però amb una sensació agredolça per la dificultat literària de la proposta.

441. Sang a la neu, de Jo Nesbø

Sang a la neu de Jo Nesbø és una d'aquelles novel·les més breus de l'escriptor noruec que no tenen com a protagonista en Harry Hole, però que les vius amb la mateixa intensitat. Desconeixia que era com la primera part de Midnight sun que vaig llegir temps enrere, amb un estil més propi de la novel·la negra nord-americana, però amb el toc escandinau característic. 

En aquest cas un sicari ha de carregar-se la dona del seu cap seguint les ordres d'aquest darrer, un dels amos del tràfic de drogues a Noruega. Igual que a la novel·la que he mencionat abans, el protagonista exerceix d'anti-heroi o de "dolent" bo o amb bons sentiments. Això de matar la dona del mafiós seria passar la ratlla de la seva peculiar manera de ser un criminal. Decideix evitar la mort de la noia, però a canvi acaba amb la vida del seu amant i maltractador. Tot es complica quan el mort resulta ser el fill d'un matrimoni anterior del mateix cap de la droga. 

Bé, aquesta és la història d'un assassí amb principis, honor i fins i tot, enamoradís. L'autor sembla que vulgui mostrar que els criminals també tenen el seu raconet de sensibilitat i que val la pena constatar-ho. No deixa de ser interessant descobrir la veritable psicologia de l'assassí a sou, el professional que fa la seva feina i que considera que res és personal. En general ha estat una molt bona lectura que suma un títol pendent de l'escriptor escandinau. Per sort l'he aconseguit de la biblioteca i no ha calgut localitzar un exemplar físic. De fet he vist que nou m'hauria costat 18 euros... Llibre 99 de l'any 2020!

440. L'esperit dels gels, de Maite Carranza

L'esperit dels gels de Maite Carranza és una novel·la juvenil de caire mig fantàstic que em pensava que seria una cosa, però que ha resultat una altra. Estic bastant satisfet de la lectura, prou ràpida pel nombre de pàgines que carrega i potser excessives per a una novel·la destinada al públic més jove. La història comença a Groenlàndia, on es troben una mena d'Indiana Jones de la mar, una joveneta anglesa periodista, un esquimal i un ésser mitològic. D'entrada això no m'ho empasso ni carregat de cerveses. Així i tot, he descobert una lectura lleugera, no excessivament castigada de fantasia i escrita de forma força dinàmica. Com en totes les històries d'aventures, trobem un personatge sinistre que intenta capturar éssers mitològics i seran els nostres herois mencionats abans els encarregats d'impedir el seu propòsit. Portats per les circumstàncies, els personatges es traslladen a la selva de l'Amazones, on l'estructura argumental es repeteix una mica. Ara es tracta de capturar un ésser de la selva i en l'intent d'evitar-ho pel nostre grupet d'herois. Seria com si ens trobéssim amb un parell de novel·les en una sola, de manera que jo m'hauria estalviat la segona part o l'hauria fet una mica més breu. En general considero que és una bona novel·la juvenil, una barreja de gèneres que podria agradar al seu públic. No estic massa acostumat a llegir aquest estil de novel·la, per tant tampoc sé molt bé per on agafar-la. No obstant, si tingués de regalar un llibre a algun adolescent, aquest podria ser-ne perfectament una bona mostra. 

439. Por, d'Stefan Zweig

La por... un dels sentiments més angoixants de l'ésser humà entra en joc en aquesta novel·la d'Stefan Zweig. Una dona surt del pis del seu amant acompanyada per la por de ser descoberta, una por que encara s'accentua més quan és escridassada per una veïna que li recrimina el seu adulteri. Espantada, la dona demana que la deixi marxar i ofereix una important quantitat de diners a l'extorquidora. Irene, que així és com es diu la primera, torna ben angoixada a la seva benestant casa on l'esperen minyona, marit advocat i un parell de fills. L'autor justifica la necessitat de la Irene d'alliberar el seu desig instintiu humà a causa del rigor de les normes burgeses. Justifica l'autor l'adulteri com a una conseqüència de la vida apàtica del burgès tipus, la manera de viure del qual impedeix que la passió intrínseca de l'ésser humà s'alliberi. Renegar de la comoditat burgesa i caure en la temptació durà la dona a conèixer la por en la seva màxima expressió. Per aquest motiu la càlida harmonia de la seva vida burgesa es veurà realment afectada quan la xantatgista reapareix de nou. Però hi ha una part bona de tot plegat: el perill de ser descoberta i perdre el seu benestar vital li fa veure totes aquelles coses que realment importen a la vida, els petits detalls d'una rutina que ara troba a faltar per l'influx poderós de la por. Els dies passen i el sentiment de culpa i de patiment s'agreugen en la persona de la Irene. En aquests moments de la trama, la novel·la es converteix en un compendi sobre la psicologia de la por en diverses de les seves vessants. En un final impressionant, digne del grandíssim escriptor austríac, de nou l'autor aconsegueix que un cop acabat el llibre m'entrin ganes d'aixecar-me i aplaudir.