dilluns, 21 de novembre de 2016

76. Brúixoles que busquen somriures perduts, d'Albert Espinosa

Resultado de imagen de Brúixoles que busquen somriures perduts d'Albert EspinosaDe casualitat he llegit Brúixoles que busquen somriures perduts d'Albert Espinosa i segueixo pensant que la literatura catalana ja ha trobat el seu Paulo Coelho. Segur que hi haurà gent que em dirà que no, però per a mi, aquest estil de novel·la mig ensucrada, mig emocional és el que jo recordo del brasiler. Destaco el títol del llibre, ja tota una declaració (enigmàtica) d'intencions. Després, el format i la distribució per capítols, així com el títol de cada capítol. Tot segueix la mateixa plantilla del darrer llibre que vaig llegir de l'Espinosa, i per tant, sembla que l'autor està treient rendiment d'una fòrmula que funciona molt bé. La història no m'ha agradat gaire, segurament per raons hipocondríaques personals, però val a dir que les reflexions i la situació general són força interessants. L'arribada a les portes de la mort, poder fer una mirada enrera i valorar si la teva vida ha valgut la pena o no es posen de manifest. El (mal)pare vol marxar, vol unes ales per anar-se'n amb la mare ja morta, però és el fill qui ha d'afrontar la realitat. El pare, impedit físicament i a estones mentalment, navega en la seva pròpia realitat, i serà el fill qui valorarà en fred i gestionarà les seves pròpies emocions. Quina gran elaboració de personatge fa l'autor en la figura del fill, quina amalgama de vivències i sensibilitats configuren la personalitat d'aquest home que considera que si el pare no ha estat un bon pare, el fill no té perquè ser un mal fill. Molta reflexió per part meva i molts moments que semblen extrets dels meus propis dubtes. Aposto per Albert Espinosa com a referent de la meva lectura en català. En tinc ganes, i això és el que compta en aquest moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada