145. Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol

La història d'aquest llibre és ben senzilla: divendres passat, després d'una esgotadora setmana, vaig voler fer un volteta pel Re-read del Ramon i Cajal per passar l'estona. Entrar en una llibreria és un d'aquells plaers que alguns tenim i que toquen pràcticament el vici. El cas és que vas mirant i trobes coses, algunes ben interessants com aquest Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol. Coincidia la troballa amb l'aniversari de l'Antoni, i de nou la nostàlgia m'atacava i em transportava a velles converses sobre la brutal La Pell Freda. Pendent encara el Victus (no hi ha temps per tot), un recull de contes sempre va bé per posar a la butxaca i anar llegint sense pressió. Penso que els contes són com lectures complementàries dels grans títols o exemplars que ens acompanyen  diàriament. El cas és que els contes d'aquest recull són ben curts i llegibles a l'instant. L'estil d'en Sánchez Piñol és àgil, dinàmic i va molt per feina. Els temes, eclèctics, tenen la base en el "tràngol", però un tràngol suau, portable diria jo. Homes que cauen de la lluna, zebres que sobreviuen a la selva, la nau que transporta els bojos, alienígenes revolucionaris, un home lligat al cadàver de la seva dona, la transformació d'un braç en una pota d'elefant, el submarinista fracassat, el falsari romà, l'esquimal i els seus fantasmes, l'espantaocells ruïnós, el comprador de xurros testimoni d'un accident, disputes egípcies i una peculiar història d'amor... vaja, tot un reguitzell de sorpreses que et distreu i molt. Realment m'ho he passat molt bé llegint aquest contes i aquest exemplar el regalaré a l'Antoni el dia que me'l trobi, perquè això, va així.