330. La casa cantonera, de Sílvia Alcàntara

Dues germanes es retroben a la vila natal dels seus orígens per tal d'assistir a l'enterrament de la mare. Han passat molts anys i les vides de totes dues han canviat molt. Irene i Marina reviuran un episodi "amorós" on el Lluís de ca l'Oliva hi va tenir un paper força destacat vint anys enrere. El noi es va embolicar amb les dues germanes al mateix temps i la més jove va marxar sobtadament i embarassada cap a Barcelona, on va refer la seva vida. El passat de la família i del poble torna a les seves vides obrint totes les ferides possibles. El paper d'enllaç que relaciona el present i el passat el protagonitza una antiga veïna, la Roseta, que coneix des del primer moment massa secrets desconeguts per tothom. "No remenis el passat" és la frase que resumeix millor l'argument d'una teranyina d'allò més enrevessada. Durant tota la trama es barregen episodis actuals amb velles situacions que ajuden a entendre què va passar en el seu dia i quines conseqüències han portat en el futur. A conseqüència de la mort de l'àvia està escrit que la casa cantonera ha de ser derruïda i amb ella, d'alguna manera, tot el que allà dins va succeir. Abans, però, la família trobarà una carta manuscrita de l'antic propietari i espós de la Roseta que pot enrarir encara més l'ambient.

Un llibre breu, a priori senzill, però una construcció literària de primer nivell. Es tracta d'una d'aquelles novel·les breus, però segons com t'ho miris, d'una complexitat màxima. Segona novel·la que cau de la Sílvia Alcàntara, reconeguda escriptora i autora de la famosa "Olor de colònia".

329. Llibre d'encanteris de la vella Taràndula, de Jordi Folck

Llibre d'encanteris de la vella Taràndula de Jordi Folck té un al·licient afegit que és un autèntic actiu: la meravellosa maquetació, estructura estètica del llibre i les il·lustracions d'Agustín Comotto. A efectes pràctics la història m'ha recordat un conte més aviat infantil que juvenil. Amb en Folck mai saps què llegiràs, i per tant, no hi ha dubte que en aquest cas la novel·la d'en Jordi és un bon llibre per a nens. Un nen porta la seva millor joguina a l'escola el primer dia després de les vacances de Nadal. Aquesta pràctica encara la fem a l'escola i pot presentar situacions com la que el llibre descriu amb la peculiar sensibilitat de l'autor. En Tomàs, el típic nen abusador i de professió "trencador de joguines alienes" farà malbé el cotxe de policia teledirigit que portava el primer. La venjança serà el punt de partida de la resta de la història. Un vell llibre d'encanteris de l'avi serà l'arma que desencadenarà una guerra "màgica i terrible". Realment el que més crida l'atenció, especialment si el lector és un adult com jo, és la bellesa absoluta de les il·lustracions que acompanyen el text. La lluita entre el Bé i el Mal entra en joc i el nen i una vella bruixa lluitaran per posseir el llibre dels encanteris. Destaca de nou la brutal imaginació de l'autor, que és capaç d'imaginar mil i un encanteris possibles. Aquell qui posseeixi el llibre dels encanteris té el poder il·limitat de fer el Bé o el Mal, i per això és tan important que qui sigui l'amo del poder sigui un dels bons. Bé, potser les coses no anaven per aquí, però jo he fet aquesta lectura. Gràcies Jordi, ...ja van set llibres teus! I com ja he dit algun cop, hi ha un llibre de Jordi Folck per a cada persona!

328. Putas a la fuerza, de Moisés Peñalver

Putas a la fuerza de Moisés Peñalver era un llibre pendent que no havia llegit perquè no en tenia cap ganes. Evidentment que el tema no em venia gens de gust, ja que conèixer històries reals de patiment màxim no és el tipus de lectura que busco. Així i tot em vaig posar a la feina perquè bàsicament demà em trobaré amb el bo d'en Moisés i volia portar els deures fets. 

Bé, un cop acabat el llibre puc manifestar que les sospites eren del tot certes. La prostitució forçada és repugnant i t'omple de ràbies. El llibre recull un seguit d'episodis viscuts ens primera persona de noies de països humils que, amb falses ofertes de treball, viatgen a llocs com Espanya per tal d'exercir de prostitutes. Cada cas és més patètic que l'anterior i anar fent. La part final del llibre en Moisés la dedica a fer un repàs informatiu sobre legislacions europees i d'alguna manera ofereix un bri d'esperança localitzant i donant a conèixer entitats socials de suport a dones que es troben en aquestes lamentables situacions. 

Un llibre d'aquells necessaris per conèixer realitats, que per dures que siguin, et presenten la part més fosca de la humanitat. Acabo amb un certa sensació d'angoixa i de tristesa que sap greu, però que pot ser-me útil per sentir empatia si algun dia he de trobar-me amb algú que hagi passat per això. Bé, demà podré conversar una mica amb l'autor i segur que aprofundiré en més detalls.

327. Cendra per Martina, de Manuel de Pedrolo

Cendra per Martina de Manuel de Pedrolo és una de les habituals peces d'alta literatura del mestre de Tàrrega. Un triangle amorós datat als volts de 1951 a Barcelona i explicat, més aviat versionat, per cada un dels seus vèrtexs. Tot comença quan abans de la Guerra Civil una parella acaba el seu festeig a conseqüència del conflicte bèl·lic. Malgrat les primeres cartes (lletres) entre ells, de sobte es trenca la comunicació i sembla que el noi ha mort al front. La noia refà la seva vida i es casa amb un home (un pocapena) que no estima. Passen els anys i el jove, que no havia mort al front, troba per casualitat a la germana de la noia, la Martina. De seguida s'enamoren i estrenen un festeig d'allò més romàntic. Tot s'espatllarà quan la primera noia (la Júlia) descobrirà el nou xicot de la Martina (l'Adrià) i s'encendrà un joc passional que acabarà com el rosari de l'Aurora. Tot això ho explico pel damunt per si algun dia tinc ganes de recordar de què anava aquest espectacular llibre narrat des de cada una de les perspectives dels protagonistes. L'Adrià, la Júlia i la Martina viuen una història d'amor descrita amb el mestratge de l'autor que fa que cada pàgina sigui extraordinària. No es tracta d'un anar i venir d'accions espectaculars, aquesta és sobretot una novel·la psicològica de primeríssima qualitat. Pedrolo va al detall de les emocions i fa un exhibició de talent que et deixa esmaperdut. Bé, un altre títol del mestre i anar llegint i sumant fins al final. Per cert, el llibre 100 de l'any!

326. Cuerpo extraño, de Robin Cook

Estic molt satisfet de la lectura de Cuerpo extraño de Robin Cook, perquè també sóc fan dels thrillers mèdics. No ho puc evitar, m'agrada quasi tot el que està escrit... (menys els fulls d'instruccions, aquests no els puc suportar). Feia temps que volia saber de què anava aquest "cos estrany" i m'ha resultat fascinant. Resulta que existeix un turisme mèdic que mou milions de dòlars i que està relacionat amb viatges de gent de classe mitja cap a països emergents. Allà existeixen hospitals privats que atenen malalts o operen quirúrgicament tots aquells que al no tenir assegurança mèdica al seu país busquen les opcions més adequades per a les seves minses butxaques. Com tot en la vida, això fa que les institucions mèdiques nord-americanes vegin perillar els seus ingressos a causa del transfuguisme mèdic. Aquest és un fet curiós per a la nostra ment europea, on la seguretat social és pública i aquestes coses no passen. Per tant, algú organitza una estratègia per rebentar el negoci indi i acabar amb el turisme hospitalari al país del Ganges. La novel·la és simple, però com he dit abans, sorprent força a algú com jo a qui li costa imaginar que la teva salut estigui en mans privades. La qüestió és causar alguna mort "accidental" entre els clients nord-americans a l'Índia i crear una imatge de perill si et pensaves que t'anaves a estalviar diners. Entretinguda, ràpida i veloç lectura que tanco en pocs dies i que em deixa a un títol per a assolir el centenar de llibres d'enguany. La típica lectura de llibre nord-americà fàcil que no aporta massa, però que et distreu força.

325. Misery, d'Stephen King

Misery d'Stephen King no és un simple bestseller, és una peça d'alta literatura. Em sorprèn molt, perquè esperava una pel·lícula de terror i m'he trobat una història psicològica de primer nivell. Un escriptor de novel·les romàntiques molt comercials (i de dubtosa qualitat) queda atrapat a l'interior del seu cotxe al mig de la neu i és rescatat per una peculiar infermera. La senyora té cura de les seves malmeses cames trencades, el medica i l'allita de forma respectuosa. Res és el que sembla i l'Annie Wilkies resulta una dona furibunda, agressiva i especialment interessada en els llibres d'en Paul Sheldon, que així és com s'anomena l'escriptor. A partir d'aquí el joc és espectacular, amb estires i afluixes de caire absolutament psicològic que serviran per a que l'home escrigui la seva millor novel·la.

Realment estem parlant d'un llibre digníssim per a fer un debat, que és el que passarà ben aviat amb els companys del Club de Lectura de l'escola. Ara mateix no he estudiat amb profunditat els temes secundaris de l'argument, però estic segur que en parlarem i serà una trobada magnífica. La idea de l'escriptor controlat pels lectors, l'obsessió, la paranoia, el terror (no massa terrible en aquest cas), l'angoixa, la dependència,... tot un seguit de temes menors que conformen una història excepcional. Per suposat que m'han vingut ganes de debat i de compartir opinions amb el nostre equip. Em queda donar-li unes quantes voltes prèvies a tot plegat i revisar bé l'anàlisi acadèmica. De moment, el sabor de boca és magnífic i no sé ni si tinc ganes de veure la pel·lícula.

324. Trucades des del cel, de Jordi Folck

Començo Trucades des del cel de Jordi Folck el dia de Tots Sants de 2019, un dia escaient del tot i l'he acabat avui diumenge dia 3. L'entranyable nonno d'una família italiana de Nàpols mor relativament jove als 62 anys, tot deixant la lògica sensació de tristesa latent en la seva família. Abans de morir, però, va deixar escrit que l'enterressin amb el seu inseparable telefonino, una mena d'homenatge a la seva tasca terrenal d'operari telefònic d'una gran empresa de comunicacions. Així doncs, l'home prendrà a l'altra vida un aparell tecnològic que podria posar en contacte la vida terrenal amb el més enllà desconegut...

Com és un habitual en els llibres d'en Jordi Folck de seguida arriben els homenatges als més grans escriptors de la literatura universal. De fet, tots ells viuen feliços al paradís, creant i escrivint amb aquella passió pròpia de les vocacions inquietes. Amb l'arribada d'en nonno Giambattista trobarem al cel l'elit de la cultura, però com ens anuncia clarament l'autor "advocats, polítics i banquers (i editors) estan a l'infern". Mordaç i punyent, l'autor tira de d'ironia per posar cadascú al seu lloc. A diferència de la terra, el cel és el paradís de la bondat, la meravella i la bonhomia. Insisteix l'autor en fer una descripció contundent del comportament terrenal, "on tothom es dedica a rebentar l'altre amb gelosies, enveges i mentides"... Cert, hi estic d'acord, però també són maneres de veure-ho. Potser sóc massa innocent, però personalment encara aguanto aquestes misèries perquè també hi ha gent meravellosa que fa que la vida valgui la pena. De fet, el mateix autor ho expressa posteriorment mitjançant un personatge que no desvetllo (per tot allò dels espòilers), però ja aviso que seria un referent espiritual prou potent com per fer-li cas. 

Aquest també és un llibre de moments divertits. He rigut especialment amb una de les trucades des del cel al mateix Papa i a la seva colla de cardenals. Ni més ni menys que la mítica Anna Magnani fa el paper de la seva vida!

Destaco la delicada (i dolça) fantasia amb la que l'autor descriu el cel i la fascinant discussió entre Déu i l'home sobre la mort d'un fill. Sovint he sentit la repetida frase "si Déu permet això, jo no crec en aquest Déu". Doncs en Folck s'hi enfronta i troba un raonament contundent que denota valentia i coratge per part seva. 

Un llibre bonic, una mica agosarat des d'un punt de vista teològic (interpretar o imaginar el paradís és molt subjectiu), on es parla de la mort terrenal i de la vida eterna (sí, de la vida eterna!) i amb els tocs poètics, màgics i fantàstics que tan bé domina en Jordi Folck. I com que això és un blog privat i probablement no ho llegirà ningú, que sàpigues Jordi que el dia que et conegui portaré un mínim de 10 llibres teus llegits.