diumenge, 2 de febrer de 2020

350. Els dits dels arbres, d'Anna Maria Villalonga

Va escriure l'Anna un tuit confirmant que aquest era un llibre "diferent" dels anteriors. Així es percep des de la primera línia i de seguida t'adones que toca entrar dins d'un personatge amb una ment complicada i densa. La Irene acaba de sortir d'una institució mental i massa fantasmes li ronden encara pel cap. La teràpia receptada pel seu metge sembla interessant: escriure. Cal tirar enrere i "tancant ben fort els ulls" rememorar escenes barreja de nostàlgia i dolor. No és un llibre senzill, ja que no resulta fàcil saber on anem i quina és la sortida a les vicissituds encastades en la persona de la Irene. No m'agrada el que llegeixo. La culpa no és de l'Anna, ella és una excel·lent narradora. Ho dic perquè aquest és un llibre no apte per a nostàlgics i en el meu cas la nostàlgia és una malaltia: "em desdic de l'intent de recordar. No em fa cap bé. Encara és pitjor". Exactament això vaig sentir en les meves classes de body balance quan em feien rememorar moments feliços i jo no volia tornar al present. La solució sembla que rau en el futur, però quin és el futur d'una persona que "no viu"? Aquesta no és una història d'alegries i festes, és una història intimista i provocadora, d'aquelles provocacions que et toquen el voraviu. Això passa perquè l'Anna Maria Villalonga coneix el personatges a fons, perquè els crea amb ànima i els fa tan reals que prens amb tu la seva essència. Per tant, no ho pots passar bé quan caus en la síndrome de l'empatia i vius la història com si fossis tu el protagonista. Jo, que no sóc ningú, (però ningú eh!), simplement opino i no valoro res més que el que sento. I per a mi la gran virtut de l'Anna és que es treu de la màniga un personatge i te'l creus, existeix, està davant dels teus ulls, comparteixes patiment, maleeixes la seva fatalitat, i... pots caure amb ell. Aquesta dona és una escriptora magistral.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada