73. Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine, d'Albert Espinosa

Tinc un mal dia, em faig un regal i l'encerto. Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine, d'Albert Espinosa, va ser un auto-regal d'accident que em vaig fer ahir mentre em comprava un parell d'exemplars a baix preu de Clive Cussler. Tot va ser començar-lo per veure què tal i no deixar-lo. La veritat és que de seguida vaig arribar a una conclusió, potser premeditada, que estava llegint una novel·la de Paulo Coelho. L'estil literari i l'estructura de l'obra m'ha recordat tant a l'escriptor brasiler que de quan en quan havia d'anar mirant la portada i assegurar-me que era l'Espinosa. La història és senzilla, dolça, encisadora, però, també provocadora, contundent i suggestiva. Fins i tot trobaria un punt de místic o màgic en tot plegat, una suma dels ingredients habituals que tant em van entusiasmar anys enrere del Coelho.  Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine descriu un moment determinat de la vida d'un individu anomenat Dani, investigador privat especialitzat en la localització de nens desapareguts i en el seu desplaçament a Capri. Descriure l'argument d'aquest llibre pot ser motiu d'spoiler, ja que aquest realment m'ha semblat molt original. Una bona lectura que em motiva a buscar més material d'aquest autor. De fet només sabia que existia l'Albert Espinosa perquè cada Sant Jordi s'escolta com a un dels autors més venuts.

72. Firmin, de Sam Savage

Llegir Firmin de Sam Savage ha estat un esdeveniment estrany, ja que per a mi ha estat el retorn a la bona literatura. Realment feia temps que no m'havia de parar i valorar el text per la seva qualitat. Per una banda em sap greu haver-me passat a la literatura comercial, però per l'altra ho comprenc. Cal fer un esforç de concentració per poder gaudir de Firmin en la seva integritat, un text de diverses complexitats que s'ha d'assaborir en calma. La lectura d'aquest text m'ha proporcionat moments de màxim plaer, ja que copsar les al·legories i les metàfores que presenta és tota una fita. Per l'altra banda, és evident que la meva vida actual, dirigida més al practicisme literari, no m'ajuda a llegir obres d'art com aquesta. La vida "humana" d'una rata està carregada de sensacions, d'emocions, de vivències personals reals que s'emmarquen dins del cos físic d'un rosegador fastigós. Molt kafkià en la seva dimensió argumental, molt semblant al prototip del "friki" actual, lletraferit sense escrúpols i, en línies generals, el gran perdedor de la societat actual. Jo que sóc capaç de llegir, d'entendre, de sentir plenament les meves emocions, aquest jo que es coneix a sí mateix, aquest individu no deixa de sentir-se estrany, fins i tot repugnant, és una rata comú. La vida de Firmin es desenvolupa pàgina a pàgina, devorant el llibre de la vida que clou amb la bellesa, el cansament i la soledat. Les amistat, l'amor, la nostàlgia,... tot envolta la miserable vida de l'individu que tasta a compta gotes els preciosos moments de felicitat. Gran faula, gran paràbola de la vida. Massa acadèmic per al meu moment actual, però necessari per a recordar que en un moment de la meva vida jo era capaç de viure només d'això. Gràcies Albert. 

71. El Testamento Maya, d'Steve Alten

Després de més de 500 pàgines de lectura d'El Testamento Maya, d'Steve Alten, he deixat córrer el tema. El que per a mi era un viatge de redescobriment de la civilització Maya s'ha convertit en una tostonàs increïble sobre una mena d'invasió alienígena i una possible tercera guerra mundial. Al final no m´he assabentat com acaba el món el 21 de desembre de 2012 (ni ganes), perquè si seguia llegint acabava jo la meva actual predisposició com a lector feliç. Millor deixar el final obert i no saber com acaba aquesta delirant història basada en localitzacions i vestigis històrics reals. La veritat és que la proposta inicial m'havia semblat  i em sembla fascinant. El nivell intel·lectual de la civilització maya és tan excepcional i misteriós que entenc perfectament que algú hagi pogut pensar en aquest tema per a escriure una novel·la. Les investigacions que sorgeixen a partir de l'estudi del maies són un fil conductor súper interessant. Fins i to m'atreviria a dir que la conclusió alienígena ben argumentada té la seva raó de ser. Ara bé, la derivació argumental que en fa l'autor en plan ocupació extraterrestre, ens adreça de ple al gènere fantàstic o de ciència ficció del més baix nivell. Per aquest motiu resto tota la credibilitat històrica i acadèmica que la novel·la em mereixia de bon començament i cloc l'exemplar ben decebut. 

70. La Mujer de la Libreta Roja, d'Antoine Laurain

Una història que va de menys a més, La Mujer de la Libreta Roja de l'autor francès Antoine Laurain és una novel·la força original. No m'ha agradat massa l'estil irrespectuós amb la puntuació "oficial", però els capítols curts dinamitzen bastant la lectura. Quan l'Albert Vilaró em va dir que aquesta novel·la ens la traurien de les mans en el projecte de Les Mil Lectures de l'escola, no em pensava que podria estar tan d'acord. És una història molt recomanable, de toc sensual, misteriós i que et deixa amb un bon sabor de boca. Ubicada a París, el protagonista de la novel·la segueix el rastre d'una bossa aparentment perduda després d'un atracament. Ell, portat per una sorprenent intuïció, decideix trobar la manera de retornar la bossa a la seva legítima propietària. Descobreix en el seu interior una llibreta vermella, l'essència de la persona de la qual acabarà del tot encisat (això em fa pensar en el risc d'anar deixant rastre escrit d'allò que un pensa). Fascinant enamorament que el durà a dubtar de la seva moralitat i que clourà de forma "elegant" abandonant en el clímax de la recerca. Serà la filla la que donarà el toc definitiu, promovent l'encontre final (de vegades un copet de mà sempre va bé). Un molt bon exercici de reflexió moral que m'ha dut a passar les pàgines com un esperitat. Tercera lectura completada d'aquest llibre en el joc de l'escola i que demà mateix passaré a la Mercè Font, mare del Francesc Xavier, Josep Ignasi i Lluís Arnau Piñol (la dona del Ramon vaja).

69. Hora Cero, de Clive Cussler

Dedicar uns breus moments de setembre per mencionar aquesta darrera experiència literària: Hora Cero, de Clive Cussler i de Graham Brown. Aquest exemplar era una novetat del 2015 que costava 12,95 euros a les llibreries i que jo anava mirant amb deler de quan en quan. Tot va ser trobar-lo a La Caverna del carrer Sevilla per 3 euros i comprar-lo. Realment el llibre és molt dolent, el típic embolic de la NUMA amb el Kurt Austin com a Cap d'Operacions. En Dirk Pitt ja és el Director General  de l'organisme i en Sandecker, ni més ni menys que el Vice-President dels Estats Units. L'epicentre neuràlgic d'aquesta novel·la es troba a Austràlia, on el dolent de torn és una espècie de fantasma de l'òpera que viu amagat sota terra. El cas és que el pobre desgraciat, abans amic i defensor de la humanitat, ara vol venjar-se de tots nosaltres per haver-lo menystingut en els seus descobriments científics sobre l'energia 0. No val la pena donar-li gaires voltes i pensar que ha estat una lectura d'aquelles passa-pàgines que tant m'agraden i em distreuen hores i hores. El millor ha estat la descoberta d'espais geogràfics desconeguts per a mi, com les Illes Heard, ja que en Cussler sempre ens regala localitzacions de luxe. Malgrat això, Hora Cero no passarà sens dubte a la història de la meva vida literària.