205. El Nazi de Siurana, de Toni Orensanz

Hi va haver una època, crec que era a mitjans dels 80 o, fins i tot abans, que la meva germana va tenir una malaltia respiratòria i ens calia passar determinades temporades a la muntanya. Els meus pares van decidir estiuejar a un poble de l'interior, Cornudella de Montsant, un lloc especialment entranyable i que m'aporta un bon recull de records de la meva infància. Un d'ells era ben estrany, ja que la gent del poble deien que allà dalt, a Siurana, hi vivia "lo nazi". Suposo que aquella va ser el meu bateig d'entrada a les suposades llegendes urbanes.

Poc m'imaginava jo que molts anys després acabés sopant amb uns amics en un hotel de Siurana que havia estat la "casa del Nazi". Efectivament un dels meus companys de l'escola era un dels socis inversors que van adquirir el xalet del belga per fer-hi un hotel. 

Anys després va ser publicat aquest llibre que desfeia una llegenda i la convertia en una realitat. I és que Jan Buyse "era un nazi de l'alçada d'un campanar" en paraules de l'autor. De cop i volta en Toni Orensanz ens explica que darrere l'entranyable nonagenària esposa i vídua del misteriós nazi s'hi amagava una col·laboradora de la Gestapo dels temps de la gran guerra. Amb una prosa directa i sense elements superflus, la lectura t'atrapa sense deixar-te de sorprendre a cada capítol. El seguiment de la investigació de l'autor és realment com una pel·lícula d'aquelles d'atrapa-nazis. El misteri de si aquest senyor era o no un nazi es va desvetllant a mesura que en Toni Orensanz va acumulant proves de la seva vida. El Nazi de Siurana és un extraordinari treball d'investigació traslladat de forma meravellosa sobre el paper.

Resulta inquietant que un home que era el cap de les SS a Brussel·les s'establís a Siurana amb total impunitat. Culpable de pertànyer a la màxima expressió del mal a la terra, sembla que va intentar excusar-se del seu passat, encara que queda palès que ell era plenament conscient del que allà es coïa. Un llibre espectacular que espero que tingui força recorregut en el Club de Lectura de Dominiques.

204. Un amor fora ciutat, de Manuel de Pedrolo

Que en Pedrolo era un valent, això és indiscutible. Només cal llegir Un amor fora ciutat per entendre com exercia l'escriptor el seu ofici i el seu servei a la comunitat. S'ha de ser realment valent, doncs, per defensar l'homosexualitat el 1959 amb aquesta contundència, essent així absolutament fidel a la seva ideologia com sempre va demostrar. Pedrolo va ser un autèntic creador que escrivia sense problema i que anava buidant el pap sense patir. Aquest home és un referent, una persona avançada al seu temps i un escriptor extraordinari. 

Sobre el llibre que m'ocupa no puc explicar massa l'argument. De fet, passa poca cosa. Aquest és més un llibre de pedagogia de l'època, més o menys encertat, que estudia l'homosexualitat com a opció sexual i identitària. Una dona descobreix que el seu marit es "veu" amb un altre home i enfolleix. La infidelitat li fa mal, però el fet que el marit sigui homosexual li produeix fàstic i repugnància. Ell comença a justificar la seva condició, narrant el seu desenvolupament d'individu sexual des de la infància. En tot moment "justifica", es lamenta, i, fins i tot, es penedeix. La seva racionalitat el porta a visitar un psicoanalista, el qual també troba una diagnosi ben peculiar pel seu "problema". Realment resulta complex viure en un món tan tancat i estructurat on tot allò que surt de la norma és il·lícit. Imagino casos reals de gent que devia patir "lo seu" i valoro amb contundència l'esforç de l'autor per posar sobre la taula un tema tan controvertit en aquell moment. Censurat i castigat pels jutges (he pogut llegir la censura per la xarxa), en Pedrolo no et deixa mai de sorprendre.

203. Más allá, a la derecha, de Fred Vargas

Más allá, a la derecha, és la primera novel·la que llegeixo de Fred Vargas, una autora que fa anys que volta pel món (aquest exemplar va ser escrit a finals del segle passat), però que se n'està parlant molt darrerament. La història pertany al gènere policíac on el protagonista principal és una espècie de membre del ministeri de l'interior francès que ja no treballa per aquest estament. No sé si la resta de novel·les tenen el mateix marc comú, però en aquest cas, l'home investiga per lliure acompanyat d'un parell de companys d'allò més peculiars. Tot comença quan l'individu en qüestió es troba un os de peu de dona en un arbre de París. El pitjor del cas és que a més a més l'os pertany a una cagarada d'un gos. L'inici és bastant sorprenent, ja que de la cagarada a l'os, acabarem viatjant al nord de França i coneixerem el propietari de l'animaló. Em deia la persona que em va recomanar Fred Vargas que aquesta escriptora era molt original i no puc negar que aquest fet és del tot cert. La investigació segueix el curs normal un cop es crea la xarxa de sospitosos, però d'entrada, la cosa és absolutament sorprenent. He gaudit d'una lectura àgil, senzilla i amena. El final bastant sorprenent també m'ha agradat. Valoro molt positivament el fet de llegir alguna cosa diferent. De vegades estava massa encasellat amb els típics tòpics i ara anava una mica perdut. Tinc un altre exemplar que aviat caurà, per tant, una bona lectura de setembre quan la feina m'apreta i el temps és molt justet.

202. L'Altra, de Marta Rojals

L'Altra de Marta Rojals és un llibre que m'ha sorprès molt gratament. Penso que ens calia tenir una nova literatura fresca, jove i actualitzada en el nostre panorama local. Una altra cosa és si aquesta història m'ha agradat o no, ja que sobre això encara tinc els meus dubtes. De fet, primer vull agrair la gran oportunitat que m'ha donat la Noèlia Sergio de llegir una novel·la que mai m'hauria passat pel cap. Cal escoltar els suggeriments de la gent amb criteri i fer-ne cas. Estic absolutament encantat d'haver seguit el seu consell i haver gaudit del llibre de la Marta Rojals com ho he fet. Gràcies Noèlia.

De sobte m'he trobat vivint una història tan real i amb un llenguatge tan actual que tenia la sensació que jo mateix era testimoni dels fets que s'esdevenen. L'Anna i en Nel porten ja uns quants anys de casats i a causa de determinades circumstàncies (que ara no cal citar per no desvetllar massa l'argument) ella s'embolica amb un noi 20 anys més jove. L'autora coneix perfectament els sentiments de la seva protagonista, ja que totes dues són dones modernes de la mateixa generació vivint en aquests mateixos moments. Amb això vull dir que necessito una bona dosi d'empatia per a entendre els sentiments de l'Anna. N'he parlat amb Sònia de tot plegat i de seguida hem encetat un debat. Ella ho té clar i em sembla correctíssim. La novel·la se m'ha fet una mica llarga, ben al contrari d'algunes crítiques que he trobat per la xarxa on la troben una lectura rapidíssima. El context social i el marc econòmic que ens toca viure avui en dia són tan presents en aquesta història que ja només per sentir aquest mega-realisme ja val la pena llegir el llibre. Per altra banda, he decidit moure el meu exemplar de seguida i escoltar alguna opinió més. Aquí he ensumat debat i això és bo si ajudes a gestionar un Club de Lectura a la teva escola...

201. Los secretos que jamás te contaron, d'Albert Espinosa

Acabo les intenses vacances d'estiu del 2018 amb una bona dosi de felicitat, sempre necessària i útil en un darrer dia de vacances. Los secretos que jamás te contaron, d'Albert Espinosa, és un llibre àgil de fàcil lectura carregat de bones sensacions. De fet, es tracta d'un manual senzill per tal d'assolir la felicitat, partint, això sí, que aquesta no existeix com a tal (segons l'Espinosa, tampoc existeixen els problemes!). L'autor t'anima a dir PROU a moltes de les situacions quotidianes que ens provoquen la infelicitat i ens proposa alternatives a la vida rutinària. Particularment m'he cregut tot el que l'Espinosa afirma i no dubto que la seva proposta és consistent. El plantejament és molt senzill: la felicitat són moments diaris a partir del fet d'estar vius. La felicitat màxima ha de ser sempre despertar-se cada matí i afrontar amb les millors perspectives els esdeveniments del dia. Penso exercir els seus preceptes i auto-motivar-me cara el curs vinent. Aprofito per reivindicar el meu optimisme vital, ja que després de la lectura anterior de la Laura Casas, la nostàlgia em va atrapar de cap a peus i quasi que no me'n surto. M'ha encantat l'estructura del llibre, el format, les il·lustracions i les imatges que donen un toc molt original a tot plegat. Realment m'agrada el gran concepte d'aquest llibre, obrint la porta a un futur on val la pena viure. Tanco, doncs, l'estiu 2018 amb una bona collita de títols i carregat de bones vibracions cara el setembre. Som-hi doncs!

200. Cinquanta còdols al mar, de Laura Casas

He reservat la ressenya 200 d'aquest humil recull literari al llibre de la Laura Casas, Cinquanta còdols al mar. Es tracta d'un llibre especial, molt especial. Reconec que el vaig adquirir simplement pel fet de ser un llibre editat per l'Eduard Boada. Em sembla un acte d'heroïcitat publicar un llibre avui en dia, apostar per un autor/a local i que estigui escrit en la nostra llengua. Només amb aquestes premises ja valoro de forma molt positiva que hagi passat per les meves mans. 

A continuació arriba l'excel·lent edició del llibre, la maquetació, l'estructura general i les fotografies de la mateixa autora que acompanyen cada text. Tot plegat un exemplar que em predisposava a una lectura si més no, diferent. Llavors va sorgir la idea: convertir el llibre de la Laura en una lectura compartida i en veu alta. Cada nit la lectura d'un còdol abans d'anar a dormir amb la Sònia. D'aquesta manera vam fer els primers 25 "còdols" abans de l'estiu, vam frenar una mica el ritme i ara, a finals d'agost hem continuat amb més energia. 

Malgrat la fantàstica experiència que aquest tipus de lectura representa, volia acabar aquest llibre abans de setembre. Cinquanta còdols al mar serà el protagonista del primer acte del curs del Club de Lectura de Dominiques i volia tenir els deures fets. No són bones les presses en un llibre que neix de la factoria de can Boada, però aquests dies calia prémer una mica l'accelerador. L'acte de Dominiques és un repte que esdevindrà realitat a principis d'octubre, on esperem que la mateixa autora ens acompanyi en una humil trobada a l'escola.
Cada còdol presenta una estructura similar on el lector ha d'afrontar una mena de juguesca o misteri. El primer paràgraf presenta una situació o un personatge desconegut fins al moment. Poc a poc es van desentrellant els detalls concrets que creen un marc, una petita història o un protagonista clau. Aquest personatge pot estar més o menys vinculat amb l'autora: el seu avi, un senyor amb un gos a la platja o, simplement, una dona que alimenta els coloms en un parc. El text va arrodonint-se i acaba tancant el cercle amb una idea (o pensament) global.
Visc en un passat que sempre és present i que no em deixa caminar cap el futur és la frase que per a mi resumeix l'essència d'aquest recull de textos. El problema el tenim els nostàlgics per naturalesa, ja que amb la prosa poètica de la Laura Casas quedem atrapats en la mateixa malaltia. La nostàlgia no és un actiu humà si no ho portes bé. Jo ho porto fatal i en sóc una víctima compulsiva. Per tant, si l'essència del text ja et castiga des de bon començament, els còdols es converteixen en una provocació constant pels sentiments. Similar a una de les experiències de l'autora, jo només tinc una fotografia penjada a casa meva: el retrat de l'avi que fa que segueixi cada dia al meu costat. Cinquanta còdols al mar evoca la infantesa, els bons i mals moments del passat, les sensacions ja viscudes que esdevenen inoblidables, els petits records en majúscula que sovint malmeten els bons moments del present. L'autora escriu tendrament i encisadora aquests episodis, sovint irrellevants als ulls del pragmàtic, però carregats de vida als ulls del nostàlgic. Aquest és un recull d'experiències viscudes salpebrat amb la intensitat de les emocions particulars de l'autora, bàsicament un relat autobiogràfic emocional que no et pot deixar fred de cap manera. 

199. Digue'm qui sóc, de Julia Navarro

La novel·la de l'estiu 2018 ha estat Digue'm qui sóc, de Julia Navarro, no per la qualitat, que la té, sinó perquè m'ha costat dos mesos llegir-la. Vaig començar-la amb ganes, vaig parar una mica durant les setmanes de més calor i, finalment, he dedicat la darrera setmana d'agost a acabar-la. Una novel·la total de més de 1.000 pàgines on hi ha de tot al més pur estil Ken Follett en el marc de la trilogia de la Century. El personatge principal, Amalia Garayoa, és una dona espanyola que li toca viure la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda des del Berlin comunista. El tarannà aventurer i implicat de la noia amb el món que li ha tocat viure farà que formi part de múltiples situacions que posaran en risc la seva vida i la de la gent que l'envolta. Amelia és una supervivent que travessa els conflictes més difícils del segle XX sent fidel a ella mateixa i als seus principis. No és pràctic en una simple ressenya resumir totes les aventures que viu la protagonista perquè no acabaríem mai. Aquesta novel·la segurament la convertiran en sèrie televisiva (té tots els ingredients necessaris), encara que els costos seran extraordinaris, ja que surten moltes de les ciutats més importants de la història, des de Madrid, París, Barcelona, Berlin, Londres, Nova York, Moscou, Atenes, El Caire... una barbaritat. Una gran història, potser una mica forçada o exagerada en algun moment, però distreta i, fins i tot, emocionant. L'autora crea un personatge femení contundent en un marc social, polític i històric impossible, una fita important sense cap mena de dubte. 

198. Ossos al jardí, de Henning Mankell

Ossos al jardí de Henning Mankell és una lectura que d'alguna manera ret homenatge al primer autor escandinau que em va obrir la porta de la literatura de les terres nòrdiques. Molts cops penso que si el noruec Jo Nesbo està tan viu a la meva biblioteca actualment és perquè abans va arribar el suec. Vaig llegir uns deu llibres d'en Mankell amb l'objectiu de practicar l'anglès, ja que eren novel·les traduïdes que m'anaven molt bé i que podia aconseguir fàcilment a Barcelona. Aquest mes passat vaig trobar aquesta breu història de 160 pàgines traduïda al català i em vaig animar a comprar-la. La veritat és que ha estat una "one day reading novel", allà assegut a la terrassa de casa ben distret un dissabte de finals d'agost. Casualment Ossos al jardí també és la novel·la que tanca la sèrie d'en Kurt Wallander, el gran inspector creat per l'autor. Realment confonc en Wallander amb en Harry Hole del Nesbo, perquè tots dos són força semblants i prototípics. El que em sorprèn d'aquest llibre és que es veu un Wallander cansat, esgotat i amb ganes de plegar. Sembla que l'autor hagi traslladat a la seva creació la mateixa sensació d'esgotament. La trama no és massa complicada: en Wallander vol comprar una casa, en visita una i troba una mà enterrada al jardí que sobresurt del terra. Òbviament es farà càrrec de la investigació i malgrat que tot queda molt allunyat en el temps, l'inspector farà un últim servei a la societat. Pendent encara de re-llegir la resta de llibres d'en Mankell, voldria introduir aviat en les meves ressenyes altres autors d'aquells indrets.

197. Sota l'aigua, de Paula Hawkins

Sense cap mena de dubte la descoberta de l'estiu ha estat la literatura àgil, carregada de certes dosis de misteri i enganxosa de la britànica Paula Hawkins. Particularment em va sobtar més La noia del tren, però aquest Sota l'aigua també t'atrapa. Aquest és el mèrit de la literatura actual i que a mi tan m'agrada, que agafis el llibre i no el puguis deixar. Evidentment estem parlant de consum immediat, sense pretensions i d'anar per feina, però és el que hi ha. Ja hi ha altres llibres que conviden a la reflexió i a la profunditat, però cada moment requereix la seva atenció particular. L'estil de Sota l'aigua és pràcticament el mateix que el del primer llibre de l'autora, on els mateixos personatges fan de narradors de les seves accions. L'argument ens trasllada a un poble britànic on es coneix tothom i l'artèria principal de la vila és un riu. Uns kilòmetres endins forma un gorg, el punt neuràlgic de totes les situacions que s'esdevindran en la trama. El gorg seria el "lloc dels suïcidis" del poble; suposo que es podria fer un mapa mundial dels principals llocs predisposats a aquest peculiar "afer". De fet, cada anys es suïciden 150 persones al metro de Londres i, a Tarragona, segur que molta gent s'ha deixat caure voluntàriament pel Balcó del Meditarrani avall. El cas que ens ocupa barreja el suïcidi amb possibles assassinats acorreguts al poble des de fa anys. La policia local amb el suport d'una agent forània es dediquen a investigar les morts d'una noia de 15 anys i d'una dona més madura, totes dues caigudes al gorg en estranyes circumstàncies. Novel·la semi-negra de misteri sense forçar massa les situacions i de certa proximitat emocional. Bona lectura de nou d'aquesta britànica que espero que segueixi oferint bons productes literaris com el present.

196. El joc dels miralls, d'Andrea Camilleri

M'agrada l'estil literari de l'Andrea Camilleri i poc a poc li vaig agafant més el gust. Reconec que vaig començar amb poques expectatives amb el tema de l'inspector Montalbano, potser perquè vaig trobar lamentable un episodi de la sèrie que vaig veure accidentalment per televisió. No obstant, les novel·les que he llegit d'aquest autor trobo que tenen un to simpàtic i misteriós al mateix temps. En aquest El joc dels miralls res és el que sembla i costa molt aclarir l'entrellat. En Montalbano sospita que alguna cosa estranya passa amb la seva atractiva veïna i decideix investigar una mica. La trama s'embolica i comença el joc, ja que la noia en qüestió es dedica a seduir al pobre i indefens comissari. Tot resulta molt rar, ja que la veïna està casada i sembla que a més a més tingui un amant. El cas es va enredant de mala manera i les pistes del cas es barregen amb els anònims que van arribant a la premsa i a la mateixa policia. Continua la història amb un Montalbano pletòric que va preparant la resolució del cas amb petites indagacions. Una lectura molt àgil, entretinguda i sense complexos que garantitza unes poques horetes de distracció. Destacaria sobretot la sensacional traducció catalana que ha fet en Pau Vidal, ple de suposades variants dialectals que deuen provenir de la versió italiana original. En definitiva, una bona lectura estival que he gaudit en un tres i no res.