216. L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral (Isabel Clara Simó)

L'home que dormia al cotxe, de Nil Barral, pseudònim de la Isabel Clara Simó, és una breu novel·la negra que he acabat de llegir en un dia molt poc agradable. El cert és que ha costat molt concentrar-se el dia de la mort de la meva àvia Maria Isabel... Tampoc tinc massa ganes de comentar el llibre, però encara que malgrat les circumstàncies no acompanyin aquí tinc la meva opinió. Bé, anem per feina: un agent d'assegurances convertit en detectiu privat intenta esbrinar si la beneficiària d'una pòlissa de vida del seu difunt marit ha comès alguna irregularitat per tal de poder-la cobrar. La peculiaritat del cas és que el pèrit/investigador és homosexual i la trama reivindica en tot moment la seva condició sexual. A part d'això, tampoc m'ha semblat especialment interessant. L'home assassinat és el que cita el títol com a l'individu que viu en un cotxe. La seva dona continua pagant la pòlissa de l'asseguradora malgrat el divorci de la parella, un fet que si més no, resulta sospitós. La tasca de peritatge es confon amb la de detectiu i la investigació s'avança a les pesquises que suposadament ha de fer la policia.

Això seria tot. M'ha agradat el concepte del pseudònim de la Isabel Clara Simó, però no m'ha semblat gaire original la idea del detectiu homosexual, malgrat pretendre-ho. De fet, penso que les tendències sexuals de les persones em resulten indiferents.

215. L'Apocalipsi segons Macintosh, d'Àngel-O. Brunet

L'Apocalipsi segons Macintosh, d'Àngel-O. Brunet és un llibre extraordinari, perquè és d'aquells que pots dir que NO has llegit mai. D'entrada sembla que llegeixis una novel·la negra, que també, però poc a poc t'adones que estàs mirant una pel·lícula. Cada pàgina esdevenia una escena, una seqüència d'un film que no sabies on t'havia de dur. Penso que aquest llibre també és el perfecte guió d'un guió cinematogràfic, com una mena de referent d'un gènere que mai havia tastat. Pel que fa a l'argument, també m'he quedat ben sorprès. L'investigador privat tradicional de gavardina i de dures maneres rep un encàrrec sorprenent: protegir un ancià de la mort. Sembla una broma, però la mort no és qualsevol mort, és la Mort. La Mort com a personatge que et va seduïnt fins atrapar-te i que com a humà tens l'obligació d'evitar. No sé si l'autor volia descriure aquesta situació en plan metàfora, però així ho he entès jo. Destaco també l'estil directe i alguns dels simpàtics diàlegs carregats d'ironia que s'intercanvien els personatges. He descobert aquest autor tarragoní a partir dels Assassins del Camp, ja que en Brunet és un dels autors del citat recull de relats de novel·la negra. Un llibre realment interessant que enceta la col·lecció d'un àlbum de cromos que vull completar i que sorgeix del recull de l'Aritzeta. De moment ha caigut Brunet amb bona nota, el primer.

214. Els vigilants del far, de Camilla Läckberg

Els vigilants del far de Camilla Läckberg ha estat una lectura de lector professional. Amb això vull dir que he anat fent per disciplina de treball, sumant pàgines i capítols sense quedar atrapat per la trama. Cert que hi havia un misteri per resoldre que calia descobrir, però la suma de diferents històries aparentment lligades entre elles, embolicava l'assumpte. Després resulta que cada història era independent i que no calia trobar-hi elements comuns. He quedat una mica decebut per aquesta situació i, per tant, em centraré només en la trama principal. 

Un noi mor assassinat a casa seva i l'investigador de torn va fent la seva feina. L'autora es centra en la vida familiar del policia, a diferència d'altres autors d'aquest gènere que es centren en les peculiars personalitats que els caracteritzen. Els investigadors de la novel·la negra nòrdica acostumen a ser individus alcoholitzats, amb problemes domèstics, amargats, amb passats tràgics... no obstant, aquí es tracta d'un pare de família amb dona comprensiva i carregada de complicitats amb el marit. El cas té un punt de necrològic que no desvetllaré, però que enganya el lector des del principi. Una noia s'amaga en un far d'una illa abandonada, una illa suposadament carregada de morts... 

Bé, estic content d'haver recuperat un llibre d'aquesta autora, en llegiré algun altre, encara de moment en fa gràcia tornar a algun dels nostres. 

213. Assassins de Camp, de Margarida Aritzeta (i altres)

- Tenim l'opció Assassins del Camp. Més venut per Sant Jordi a Tarragona i és d'autors locals.
- De qui és?
- Peñalver, Aritzeta, Brunet, Cavallé. Gerhard, Xirinacs...i sobretot, Tiñena.
...
Joan, quan arribis a les 14:50, passa'm a veure pel despatx i acabem de parlar d'aquest tema.
...
- Ei Marcel, disculpa, estava pujant la fila.
- Té, en tenim dos. Comencem!
***

I així vull recordar l'inici de l'era Assassins del Camp, de forma abreujada, però bastant ajustada a la realitat. Estàvem a punt de tancar l'etapa Laura Casas i s'esqueia una alternativa ràpida i suficientment atractiva pel Club de Lectura de l'escola. La resposta del Marcel va ser tan expeditiva que calia posar-se les piles i anar per feina. De moment només puc parlar per mi, però les sensacions són boníssimes.

Però, per què vaig proposar aquest llibre al Marcel?

Cal retrocedir una mica en el temps, concretament a la celebració dels 25 anys del casament del Juan i la Mery Mamzeridis. El destí va voler que Moisés Peñalver estigués assegut a la meva taula. També va voler el destí que coincidíssim en una visita al WC i bescanviessim unes cordials paraules que van acabar amb una interessant conversa. 

Va sortir el tema del llibre i li vaig parlar del Club de Lectura. 

La resta ha estat bufar i fer ampolles. 

I el millor és que l'Albert Vilaró i la Noèlia Sergio van donar de seguida la seva benedicció a la tria. 

No sé com acabarà la cosa, però de moment comença genial.

***

La feina serà ara analitzar un recull de 15 relats escrits per escriptors realment impressionants del Camp de Tarragona. De fet, el primer que he pensat és que aquest llibre és com una targeta de visita que et convida a conèixer gent que no havia llegit mai. Com que no vull embolicar-me massa, faré l'1x1 d'Assassins del Camp:

1. La por blanca (Jordi Tiñena): Els prejudicis de l'albinisme africà.

2. Roses de plàstic (Olga Xirinacs): Missatges antropofàgics arribats dels més enllà.

3. A deshores (Tecla Martorell): Assetjament escolar i justícia "a deshora".

4. Somieig (Maria Lluïsa Amorós): Traïció, paranoia i venjança.

5. Em estat nosaltres qui em fet això (Jordi Folck): Assetjament laboral i esquizofrènia. 

6. El buit de la mort (Jordi Ledesma): Ràbia  per la pèrdua i els principis personals.

7. El saxòfon (Moisés Peñalver): L'eternitat del dolor i la venjança indiscriminada.

8. Ni vius ni morts (Salvador Balcells): Un fantasmagòric personatge que reviu i mor misteriosament.

9. Pecats de policia (Àngel O. Brunet): Crònica descontrolada d'una matança inexplicable.

10. Testimoni d'un crim (Joan Cavallé): Violació i assassinat d'un nen amb inquietants culpables.

11. La casa de la boira (Francesc Valls-Calçada): Un cas de l'investigador Guim Solé al Priorat.

12. Encara ens queda el blues (Ferran Gerhard): Crònica urbana auto-protagonitzada.

13. Fecundació (Lurdes Malgrat): El naixement induït de l'odi.

14. Totes les veus que m'acompanyen (Rosa Pagès): Remordiments i la indústria farmacèutica.

15. Mala sang (Margarida Aritzeta): L'esclavatge laboral de les màfies xineses a casa nostra.

***

Analitzar un per un els relats d'aquest recull és impossible. Com a fenomen global val a dir que aquesta és una lectura excepcional, eclèctica en temes, arguments, estils i personatges, però amb el denominador comú de la novel·la negra. Presagio un futur obert i carregat de bones expectatives pel Club de Lectura. Ho veig negre, però negre positiu!

212. L'interior és al final, de Manuel de Pedrolo

Arriba novembre i entra de ple a les meves lectures un nou exemplar de Manuel de Pedrolo, aquest cop L'interior és al final. Es tracta d'un recull de tres històries curtes que s'inicien amb Història qualsevol, el conte que fa seguiment d'una noia de poble que arriba a Barcelona a servir de minyona. L'autor explica la seva evolució a la ciutat i com acaba convertint-se en una senyora de la capital. La nota curiosa d'aquest primer conte és que l'autor va canviant el nom de la protagonista en cada una de les etapes de la seva vida, de manera que ella esdevé múltiples personatges diferents en el mateix context de la gran ciutat.
El segon conte es titula La vida a les dents i narra la vida del Jaume, un home que des de ben petit condueix la seva vida cap al mal. La història gira al voltant d'un seguit d'episodis de la vida de l'home que acabaran duent-lo a la perdició.
I, finalment, arriba el tercer conte que desvetlla el títol del llibre i que porta per nom Interior, justificant així el que semblava el metafòric títol del present recull. Vinga reflexionar sobre el concepte de la interioritat i la seva posició vital i resulta que senzillament es tractava de la posició del tercer conte, al final. Una parella (tots dos de 47 anys) viuen un moment terrible a causa de la malaltia degenerativa de la dona. Al límit de la situació el marit decideix posar fi a tot plegat. Pensant només en ell, no cau en que la vida de la seva filla adolescent tampoc és gens fàcil. Una reflexió sobre el destí que ens ofereix la vida i la capacitat humana de gestionar-la.
Un nou llibre de Pedrolo que consolida les meves lectures d'un dels millors escriptors en llengua catalana. 

211. La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker

La verdad sobre el caso Harry Quebert, de Joël Dicker, ha estat una lectura extraordinària. Val a dir que vaig començar aquest llibre en plan tranquil, sense saber que estava davant d'una peça de caça major. Hi vaig arribar, de nou, via Noèlia Sergio, la mare de l'escola que més ha aportat de moment al Club de Lectura de Dominiques. M'agrada seguir consells i suggeriments, és una debilitat. Ella va recomanar El llibre dels Baltimore, però jo vaig aconseguir aquest altre exemplar de segona mà el mes passat. Va ser començar i deixar-se dur per la sorpresa. Puc dir que que aquesta història (com a concepte) no l'havia llegit abans, de manera que el concepte d'originalitat estructural i argumental és obvi. 

Una noia de 15 anys i un jove de 34 viuen una peculiar història d'amor. Personatges i històries entrellaçades s'esdevenen una darrera l'altra, creant una teranyina que cal anar desllorigant. L'assassinat de la noia trenta-tres anys enrere sembla ser el crim perfecte. De cop i volta apareix el cadàver al jardí d'en Harry Quebert i el seu millor amic, l'escriptor Marcus Goldman, inicia la recerca del veritable culpable. Es tracta d'anar fent, descobrint les diferents opcions que genera la investigació. 

M'ha agradat molt també els consells que aporta el llibre sobre el fet d'escriure i ser escriptor. Sembla com si l'autor se les apliqués a ell mateix i aconseguís arrodonir un text fet a la mesura de l'excel·lència. 

Per altra banda romanc expectant la sèrie televisiva que sembla que s'estrenarà ben aviat a casa nostra.

210. El tercer home, de Graham Greene

El tercer home de Graham Greene ha estat el llibre que he volgut re-llegir aquest cap de setmana. Ha estat una lectura tranquil·la i sense pretensions, amb més records sobre la taula que res més. És impossible no recordar la música de la pel·lícula mentre passes les pàgines d'aquest clàssic. Un escriptor nord-americà de novel·les de l'oest arriba a Viena on ha de trobar-se amb el seu amic Harry Lime. L'acció s'emmarca en el moment complicat de la història de la ciutat, dividida en sectors, els aliats i els russos. Allà descobrirà que en Lime ha mort en un accident, atropellat per un cotxe. L'escriptor iniciarà una investigació personal per tal d'aclarir la mort del seu amic. Aviat esbrina que un tercer home misteriós que no pot identificar estava en el lloc dels fets. Un testimoni que cau assassinat i l'enamorament de l'escriptor amb l'antiga amant d'en Lime encara enreden més la trama.

Però, qui és aquest tercer home? 

Un guió cinematogràfic espectacular i un llibre encara millor que et regalen un cap de setmana genial. Em deia la Noèlia que hi ha clàssics que poden decebre, és cert i ho corroboro. En aquest cas El tercer home no ho fa i et transporta inevitablement al cinema. Aquesta imatge de l'Orson Welles i aquella música converteixen aquest text en immortal. 

209. El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa

El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa és un d'aquells llibres que agafes amb moltes ganes i després no t'emociones massa. De seguida em vaig adonar que s'assemblava molt a aquella Hagadà de l'Amos Oz, De repente en lo profundo del bosque que vaig rellegir aquest estiu. Una Hagadà és una mena de narració jueva que pretén donar algun tipus de lliçó didàctica o moral. En aquest cas es tracta de la mort i de com afrontar-la. Un tema que directament confirmo que no m'agrada gens en absolut i que l'Espinosa gestiona amb prou valentia i sensibilitat. Un jove, malalt terminal, arriba a les portes de la mort i és destinat a un lloc on troba altres com ell. Tots han de morir i tots han d'afrontar la mort amb certa esportivitat (o alguna cosa similar). Directament afirmo que probablement és un text vitalista, però jo no he gaudit en absolut. Penso que l'autor fa un abús de la fantasia, un gènere que a mi no m'atrapa en absolut. Alguna sentència (ja llegida en els seus llibres anteriors) et provoca alguna reflexió interessant, però poca cosa més. Em sorprèn que encara llegeixi llibres d'aquest autor, ja que no m'entusiasmen i no paro d'insistir. Potser és el format i l'estructura general el que fa els seus llibres atractius, o l'espaiat de les línies, o els títol dels capítols tan suggerents... bé, en tot cas, una lectura més de l'Espinosa, literatura que considero catalana en castellà.

208. Pedra de tartera, de Maria Barbal

Permet-me una proposta:

PEDRA DE TARTERA de MARIA BARBAL

Si has gaudit amb LA PLAÇA DEL DIAMANT, aquest t'encantarà.

Salutacions.

Jordi Benaiges

Aquest és el correu que va rebre el Club de Lectura d'en Jordi Benaiges el passat 4 d'octubre de 2018. Bé Jordi, no et pensis que pots recomanar llibres i que quedin en un sac trencat. Recullo la teva proposta i començo a remenar per la meva biblioteca a veure què hi trobo. 

Oh, sorpresa, tinc el llibre que menciones!

Dius que si ens va agradar LA PLAÇA DEL DIAMANT, "aquest ens encantarà"... bé, poses el llistó ben alt. De fet, no recordo massa els detalls de la novel·la de la Rodoreda, però sí la seva majestuositat i transcendència en el marc de la nostra literatura. Proposes, per tant, un llibre acadèmic, d'aquells que toca filar prim per degustar-lo com cal.

D'entrada em sorprèn el format i l'estructura dels capítols: curts i amb cert pragmatisme, com si calgués anar al gra. En el meu exemplar una fotografia encapçala cada capítol, tot donant-li un toc estètic com a mínim curiós. Tres parts divideixen la novel·la que coincideixen en els tres moments que es narren de la vida de la protagonista. Una nena, una noia i una dona; un abans, un després i un ara. La Guerra Civil pel mig i la vida rural emmarquen espai i temps. 

Una nena abandona la llar familiar i marxa a casa d'uns tiets en un altre poble de la Noguera. Les distàncies separen les vides, les famílies i els destins. La nena esdevé noia, coneix home i es casen. Tenen fills i arriba la guerra. La noia esdevé dona, la guerra els converteix en derrotats, la mort es fa present, la fatalitat marca el rumb.

Bé Jordi, des del meu punt de vista has proposat un magnífic llibre. Moltíssimes gràcies! M'ha semblat com si estigués assaborint un pastisset d'aquells de safrà de Rasquera, que va desfent-se a la boca i que pots arribar a gaudir amb tots el sentits. Una prosa delicada, unes paraules magníficament destriades, un argument simple, però alhora carregat de vida. Una lectura breu, intensa, estilísticament deliciosa que jo també recomanaré a partir d'ara!

207. Si són roses, floriran, de Manuel de Pedrolo

M'omple l'autoestima haver assolit els 15 primers títols de Manuel de Pedrolo en aquest humil recull de lectures. Si són roses, floriran és un altre exemplar que tinc des de fa 30 anys el qual va ser publicat per Edicions 62 dins de la col·lecció El Cangur. En aquest cas la trama gira al voltant d'un matrimoni qualsevol de l'època de la post-guerra, on les dificultats per sobreviure s'ajunten amb problemes domèstics d'allò més punyents. La primera part de la novel·la està dividida també en dues parts: dos marcs paral·lels amb un fons comú. En un pis d'apartaments, els envans que separen els habitatges són tan prims, que els veïns esdevenen testimonis de tot el que allà s'esdevé. D'aquesta manera els veïns escolten les discussions que el matrimoni protagonista manté a casa seva i el lector rep la informació a partir dels oïdors circumstancials, que alhora fan de comentaristes. Pedrolo, com sempre, busca opcions literàries que sorprenen sense parar. Durant la segona part del llibre l'autor continua amb els seus tripijocs i narra/descriu (o com es pugui catalogar), els pensaments del protagonista, qui, fart del tracte que li dispensa la seva dona, decideix abandonar-la. Línies sense puntuació, arguments barrejats, pensaments desorientats... tota una amalgama d'idees es succeeixen sense solta ni volta al més pur estil faulknerià. Una novel·la que jo titllaria de realista o naturalista a l'extrem, encara que sembli agosarat dir-ho. Realment no recordo les característiques típiques d'aquests corrents, però la realitat del moment desborda el lector, l'arriba a ofegar. Pedrolo t'introdueix en la sordidesa del moment, t'atrapa i et fa sentir partícep dels patiments, les angúnies i les misèries. De nou, quin crack.

206. Les ales de l'esfinx, d'Andrea Camilleri

Les ales de l'esfinx d'Andrea Camilleri ha estat un bon llibre d'aquells de lectura "de batalla". Aquests són dies de molta feina, de poc temps pel lleure i em calen llibres d'aquest tipus.
La història és realment molt simple: una noia apareix morta en un abocador dels afores de la ciutat on viu en Montalbano. L'inspector inicia el procés d'investigació conjuntament amb el seu equip de col·laboradors habituals. La noia assassinada presenta un tret al cap, la cara desfigurada i porta dibuixat el tatuatge d'una papallona a l'espatlla. A partir d'aquí es va desenvolupant la investigació rutinària, es busquen testimonis i es parla amb sospitosos. Es va descobrint que una ONG de suport a dones rescatades de la prostitució, La Buona Voluntá,  podria estar al darrere de tot plegat. Un desenllaç força simple i previsible posa punt i final a la història. Poca cosa més es pot dir d'aquest llibre, curt i de lectura ràpida. Destaco també el peculiar sentit de l'humor del Camilleri  que es barreja amb personatges purament italians, tot creant un marc escènic d'allò més simpàtic. No puc dir que els llibres de l'italià em recordin les habituals novel·les negres de sang i fetge, la veritat. La traducció de nou és d'en Pau Vidal i és d'un nivell tan extraordinari que millora al mateix Camilleri. 

205. El Nazi de Siurana, de Toni Orensanz

Hi va haver una època, crec que era a mitjans dels 80 o, fins i tot abans, que la meva germana va tenir una malaltia respiratòria i ens calia passar determinades temporades a la muntanya. Els meus pares van decidir estiuejar a un poble de l'interior, Cornudella de Montsant, un lloc especialment entranyable i que m'aporta un bon recull de records de la meva infància. Un d'ells era ben estrany, ja que la gent del poble deien que allà dalt, a Siurana, hi vivia "lo nazi". Suposo que aquella va ser el meu bateig d'entrada a les suposades llegendes urbanes.

Poc m'imaginava jo que molts anys després acabés sopant amb uns amics en un hotel de Siurana que havia estat la "casa del Nazi". Efectivament un dels meus companys de l'escola era un dels socis inversors que van adquirir el xalet del belga per fer-hi un hotel. 

Anys després va ser publicat aquest llibre que desfeia una llegenda i la convertia en una realitat. I és que Jan Buyse "era un nazi de l'alçada d'un campanar" en paraules de l'autor. De cop i volta en Toni Orensanz ens explica que darrere l'entranyable nonagenària esposa i vídua del misteriós nazi s'hi amagava una col·laboradora de la Gestapo dels temps de la gran guerra. Amb una prosa directa i sense elements superflus, la lectura t'atrapa sense deixar-te de sorprendre a cada capítol. El seguiment de la investigació de l'autor és realment com una pel·lícula d'aquelles d'atrapa-nazis. El misteri de si aquest senyor era o no un nazi es va desvetllant a mesura que en Toni Orensanz va acumulant proves de la seva vida. El Nazi de Siurana és un extraordinari treball d'investigació traslladat de forma meravellosa sobre el paper.

Resulta inquietant que un home que era el cap de les SS a Brussel·les s'establís a Siurana amb total impunitat. Culpable de pertànyer a la màxima expressió del mal a la terra, sembla que va intentar excusar-se del seu passat, encara que queda palès que ell era plenament conscient del que allà es coïa. Un llibre espectacular que espero que tingui força recorregut en el Club de Lectura de Dominiques.

204. Un amor fora ciutat, de Manuel de Pedrolo

Que en Pedrolo era un valent, això és indiscutible. Només cal llegir Un amor fora ciutat per entendre com exercia l'escriptor el seu ofici i el seu servei a la comunitat. S'ha de ser realment valent, doncs, per defensar l'homosexualitat el 1959 amb aquesta contundència, essent així absolutament fidel a la seva ideologia com sempre va demostrar. Pedrolo va ser un autèntic creador que escrivia sense problema i que anava buidant el pap sense patir. Aquest home és un referent, una persona avançada al seu temps i un escriptor extraordinari. 

Sobre el llibre que m'ocupa no puc explicar massa l'argument. De fet, passa poca cosa. Aquest és més un llibre de pedagogia de l'època, més o menys encertat, que estudia l'homosexualitat com a opció sexual i identitària. Una dona descobreix que el seu marit es "veu" amb un altre home i enfolleix. La infidelitat li fa mal, però el fet que el marit sigui homosexual li produeix fàstic i repugnància. Ell comença a justificar la seva condició, narrant el seu desenvolupament d'individu sexual des de la infància. En tot moment "justifica", es lamenta, i, fins i tot, es penedeix. La seva racionalitat el porta a visitar un psicoanalista, el qual també troba una diagnosi ben peculiar pel seu "problema". Realment resulta complex viure en un món tan tancat i estructurat on tot allò que surt de la norma és il·lícit. Imagino casos reals de gent que devia patir "lo seu" i valoro amb contundència l'esforç de l'autor per posar sobre la taula un tema tan controvertit en aquell moment. Censurat i castigat pels jutges (he pogut llegir la censura per la xarxa), en Pedrolo no et deixa mai de sorprendre.

203. Más allá, a la derecha, de Fred Vargas

Más allá, a la derecha, és la primera novel·la que llegeixo de Fred Vargas, una autora que fa anys que volta pel món (aquest exemplar va ser escrit a finals del segle passat), però que se n'està parlant molt darrerament. La història pertany al gènere policíac on el protagonista principal és una espècie de membre del ministeri de l'interior francès que ja no treballa per aquest estament. No sé si la resta de novel·les tenen el mateix marc comú, però en aquest cas, l'home investiga per lliure acompanyat d'un parell de companys d'allò més peculiars. Tot comença quan l'individu en qüestió es troba un os de peu de dona en un arbre de París. El pitjor del cas és que a més a més l'os pertany a una cagarada d'un gos. L'inici és bastant sorprenent, ja que de la cagarada a l'os, acabarem viatjant al nord de França i coneixerem el propietari de l'animaló. Em deia la persona que em va recomanar Fred Vargas que aquesta escriptora era molt original i no puc negar que aquest fet és del tot cert. La investigació segueix el curs normal un cop es crea la xarxa de sospitosos, però d'entrada, la cosa és absolutament sorprenent. He gaudit d'una lectura àgil, senzilla i amena. El final bastant sorprenent també m'ha agradat. Valoro molt positivament el fet de llegir alguna cosa diferent. De vegades estava massa encasellat amb els típics tòpics i ara anava una mica perdut. Tinc un altre exemplar que aviat caurà, per tant, una bona lectura de setembre quan la feina m'apreta i el temps és molt justet.

202. L'Altra, de Marta Rojals

L'Altra de Marta Rojals és un llibre que m'ha sorprès molt gratament. Penso que ens calia tenir una nova literatura fresca, jove i actualitzada en el nostre panorama local. Una altra cosa és si aquesta història m'ha agradat o no, ja que sobre això encara tinc els meus dubtes. De fet, primer vull agrair la gran oportunitat que m'ha donat la Noèlia Sergio de llegir una novel·la que mai m'hauria passat pel cap. Cal escoltar els suggeriments de la gent amb criteri i fer-ne cas. Estic absolutament encantat d'haver seguit el seu consell i haver gaudit del llibre de la Marta Rojals com ho he fet. Gràcies Noèlia.

De sobte m'he trobat vivint una història tan real i amb un llenguatge tan actual que tenia la sensació que jo mateix era testimoni dels fets que s'esdevenen. L'Anna i en Nel porten ja uns quants anys de casats i a causa de determinades circumstàncies (que ara no cal citar per no desvetllar massa l'argument) ella s'embolica amb un noi 20 anys més jove. L'autora coneix perfectament els sentiments de la seva protagonista, ja que totes dues són dones modernes de la mateixa generació vivint en aquests mateixos moments. Amb això vull dir que necessito una bona dosi d'empatia per a entendre els sentiments de l'Anna. N'he parlat amb Sònia de tot plegat i de seguida hem encetat un debat. Ella ho té clar i em sembla correctíssim. La novel·la se m'ha fet una mica llarga, ben al contrari d'algunes crítiques que he trobat per la xarxa on la troben una lectura rapidíssima. El context social i el marc econòmic que ens toca viure avui en dia són tan presents en aquesta història que ja només per sentir aquest mega-realisme ja val la pena llegir el llibre. Per altra banda, he decidit moure el meu exemplar de seguida i escoltar alguna opinió més. Aquí he ensumat debat i això és bo si ajudes a gestionar un Club de Lectura a la teva escola...

201. Los secretos que jamás te contaron, d'Albert Espinosa

Acabo les intenses vacances d'estiu del 2018 amb una bona dosi de felicitat, sempre necessària i útil en un darrer dia de vacances. Los secretos que jamás te contaron, d'Albert Espinosa, és un llibre àgil de fàcil lectura carregat de bones sensacions. De fet, es tracta d'un manual senzill per tal d'assolir la felicitat, partint, això sí, que aquesta no existeix com a tal (segons l'Espinosa, tampoc existeixen els problemes!). L'autor t'anima a dir PROU a moltes de les situacions quotidianes que ens provoquen la infelicitat i ens proposa alternatives a la vida rutinària. Particularment m'he cregut tot el que l'Espinosa afirma i no dubto que la seva proposta és consistent. El plantejament és molt senzill: la felicitat són moments diaris a partir del fet d'estar vius. La felicitat màxima ha de ser sempre despertar-se cada matí i afrontar amb les millors perspectives els esdeveniments del dia. Penso exercir els seus preceptes i auto-motivar-me cara el curs vinent. Aprofito per reivindicar el meu optimisme vital, ja que després de la lectura anterior de la Laura Casas, la nostàlgia em va atrapar de cap a peus i quasi que no me'n surto. M'ha encantat l'estructura del llibre, el format, les il·lustracions i les imatges que donen un toc molt original a tot plegat. Realment m'agrada el gran concepte d'aquest llibre, obrint la porta a un futur on val la pena viure. Tanco, doncs, l'estiu 2018 amb una bona collita de títols i carregat de bones vibracions cara el setembre. Som-hi doncs!