201. Los secretos que jamás te contaron, d'Albert Espinosa

Acabo les intenses vacances d'estiu del 2018 amb una bona dosi de felicitat, sempre necessària i útil en un darrer dia de vacances. Los secretos que jamás te contaron, d'Albert Espinosa, és un llibre àgil de fàcil lectura carregat de bones sensacions. De fet, es tracta d'un manual senzill per tal d'assolir la felicitat, partint, això sí, que aquesta no existeix com a tal (segons l'Espinosa, tampoc existeixen els problemes!). L'autor t'anima a dir PROU a moltes de les situacions quotidianes que ens provoquen la infelicitat i ens proposa alternatives a la vida rutinària. Particularment m'he cregut tot el que l'Espinosa afirma i no dubto que la seva proposta és consistent. El plantejament és molt senzill: la felicitat són moments diaris a partir del fet d'estar vius. La felicitat màxima ha de ser sempre despertar-se cada matí i afrontar amb les millors perspectives els esdeveniments del dia. Penso exercir els seus preceptes i auto-motivar-me cara el curs vinent. Aprofito per reivindicar el meu optimisme vital, ja que després de la lectura anterior de la Laura Casas, la nostàlgia em va atrapar de cap a peus i quasi que no me'n surto. M'ha encantat l'estructura del llibre, el format, les il·lustracions i les imatges que donen un toc molt original a tot plegat. Realment m'agrada el gran concepte d'aquest llibre, obrint la porta a un futur on val la pena viure. Tanco, doncs, l'estiu 2018 amb una bona collita de títols i carregat de bones vibracions cara el setembre. Som-hi doncs!

200. Cinquanta còdols al mar, de Laura Casas

He reservat la ressenya 200 d'aquest humil recull literari al llibre de la Laura Casas, Cinquanta còdols al mar. Es tracta d'un llibre especial, molt especial. Reconec que el vaig adquirir simplement pel fet de ser un llibre editat per l'Eduard Boada. Em sembla un acte d'heroïcitat publicar un llibre avui en dia, apostar per un autor/a local i que estigui escrit en la nostra llengua. Només amb aquestes premises ja valoro de forma molt positiva que hagi passat per les meves mans. 

A continuació arriba l'excel·lent edició del llibre, la maquetació, l'estructura general i les fotografies de la mateixa autora que acompanyen cada text. Tot plegat un exemplar que em predisposava a una lectura si més no, diferent. Llavors va sorgir la idea: convertir el llibre de la Laura en una lectura compartida i en veu alta. Cada nit la lectura d'un còdol abans d'anar a dormir amb la Sònia. D'aquesta manera vam fer els primers 25 "còdols" abans de l'estiu, vam frenar una mica el ritme i ara, a finals d'agost hem continuat amb més energia. 

Malgrat la fantàstica experiència que aquest tipus de lectura representa, volia acabar aquest llibre abans de setembre. Cinquanta còdols al mar serà el protagonista del primer acte del curs del Club de Lectura de Dominiques i volia tenir els deures fets. No són bones les presses en un llibre que neix de la factoria de can Boada, però aquests dies calia prémer una mica l'accelerador. L'acte de Dominiques és un repte que esdevindrà realitat a principis d'octubre, on esperem que la mateixa autora ens acompanyi en una humil trobada a l'escola.
Cada còdol presenta una estructura similar on el lector ha d'afrontar una mena de juguesca o misteri. El primer paràgraf presenta una situació o un personatge desconegut fins al moment. Poc a poc es van desentrellant els detalls concrets que creen un marc, una petita història o un protagonista clau. Aquest personatge pot estar més o menys vinculat amb l'autora: el seu avi, un senyor amb un gos a la platja o, simplement, una dona que alimenta els coloms en un parc. El text va arrodonint-se i acaba tancant el cercle amb una idea (o pensament) global.
Visc en un passat que sempre és present i que no em deixa caminar cap el futur és la frase que per a mi resumeix l'essència d'aquest recull de textos. El problema el tenim els nostàlgics per naturalesa, ja que amb la prosa poètica de la Laura Casas quedem atrapats en la mateixa malaltia. La nostàlgia no és un actiu humà si no ho portes bé. Jo ho porto fatal i en sóc una víctima compulsiva. Per tant, si l'essència del text ja et castiga des de bon començament, els còdols es converteixen en una provocació constant pels sentiments. Similar a una de les experiències de l'autora, jo només tinc una fotografia penjada a casa meva: el retrat de l'avi que fa que segueixi cada dia al meu costat. Cinquanta còdols al mar evoca la infantesa, els bons i mals moments del passat, les sensacions ja viscudes que esdevenen inoblidables, els petits records en majúscula que sovint malmeten els bons moments del present. L'autora escriu tendrament i encisadora aquests episodis, sovint irrellevants als ulls del pragmàtic, però carregats de vida als ulls del nostàlgic. Aquest és un recull d'experiències viscudes salpebrat amb la intensitat de les emocions particulars de l'autora, bàsicament un relat autobiogràfic emocional que no et pot deixar fred de cap manera. 

199. Digue'm qui sóc, de Julia Navarro

La novel·la de l'estiu 2018 ha estat Digue'm qui sóc, de Julia Navarro, no per la qualitat, que la té, sinó perquè m'ha costat dos mesos llegir-la. Vaig començar-la amb ganes, vaig parar una mica durant les setmanes de més calor i, finalment, he dedicat la darrera setmana d'agost a acabar-la. Una novel·la total de més de 1.000 pàgines on hi ha de tot al més pur estil Ken Follett en el marc de la trilogia de la Century. El personatge principal, Amalia Garayoa, és una dona espanyola que li toca viure la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda des del Berlin comunista. El tarannà aventurer i implicat de la noia amb el món que li ha tocat viure farà que formi part de múltiples situacions que posaran en risc la seva vida i la de la gent que l'envolta. Amelia és una supervivent que travessa els conflictes més difícils del segle XX sent fidel a ella mateixa i als seus principis. No és pràctic en una simple ressenya resumir totes les aventures que viu la protagonista perquè no acabaríem mai. Aquesta novel·la segurament la convertiran en sèrie televisiva (té tots els ingredients necessaris), encara que els costos seran extraordinaris, ja que surten moltes de les ciutats més importants de la història, des de Madrid, París, Barcelona, Berlin, Londres, Nova York, Moscou, Atenes, El Caire... una barbaritat. Una gran història, potser una mica forçada o exagerada en algun moment, però distreta i, fins i tot, emocionant. L'autora crea un personatge femení contundent en un marc social, polític i històric impossible, una fita important sense cap mena de dubte. 

198. Ossos al jardí, de Henning Mankell

Ossos al jardí de Henning Mankell és una lectura que d'alguna manera ret homenatge al primer autor escandinau que em va obrir la porta de la literatura de les terres nòrdiques. Molts cops penso que si el noruec Jo Nesbo està tan viu a la meva biblioteca actualment és perquè abans va arribar el suec. Vaig llegir uns deu llibres d'en Mankell amb l'objectiu de practicar l'anglès, ja que eren novel·les traduïdes que m'anaven molt bé i que podia aconseguir fàcilment a Barcelona. Aquest mes passat vaig trobar aquesta breu història de 160 pàgines traduïda al català i em vaig animar a comprar-la. La veritat és que ha estat una "one day reading novel", allà assegut a la terrassa de casa ben distret un dissabte de finals d'agost. Casualment Ossos al jardí també és la novel·la que tanca la sèrie d'en Kurt Wallander, el gran inspector creat per l'autor. Realment confonc en Wallander amb en Harry Hole del Nesbo, perquè tots dos són força semblants i prototípics. El que em sorprèn d'aquest llibre és que es veu un Wallander cansat, esgotat i amb ganes de plegar. Sembla que l'autor hagi traslladat a la seva creació la mateixa sensació d'esgotament. La trama no és massa complicada: en Wallander vol comprar una casa, en visita una i troba una mà enterrada al jardí que sobresurt del terra. Òbviament es farà càrrec de la investigació i malgrat que tot queda molt allunyat en el temps, l'inspector farà un últim servei a la societat. Pendent encara de re-llegir la resta de llibres d'en Mankell, voldria introduir aviat en les meves ressenyes altres autors d'aquells indrets.

197. Sota l'aigua, de Paula Hawkins

Sense cap mena de dubte la descoberta de l'estiu ha estat la literatura àgil, carregada de certes dosis de misteri i enganxosa de la britànica Paula Hawkins. Particularment em va sobtar més La noia del tren, però aquest Sota l'aigua també t'atrapa. Aquest és el mèrit de la literatura actual i que a mi tan m'agrada, que agafis el llibre i no el puguis deixar. Evidentment estem parlant de consum immediat, sense pretensions i d'anar per feina, però és el que hi ha. Ja hi ha altres llibres que conviden a la reflexió i a la profunditat, però cada moment requereix la seva atenció particular. L'estil de Sota l'aigua és pràcticament el mateix que el del primer llibre de l'autora, on els mateixos personatges fan de narradors de les seves accions. L'argument ens trasllada a un poble britànic on es coneix tothom i l'artèria principal de la vila és un riu. Uns kilòmetres endins forma un gorg, el punt neuràlgic de totes les situacions que s'esdevindran en la trama. El gorg seria el "lloc dels suïcidis" del poble; suposo que es podria fer un mapa mundial dels principals llocs predisposats a aquest peculiar "afer". De fet, cada anys es suïciden 150 persones al metro de Londres i, a Tarragona, segur que molta gent s'ha deixat caure voluntàriament pel Balcó del Meditarrani avall. El cas que ens ocupa barreja el suïcidi amb possibles assassinats acorreguts al poble des de fa anys. La policia local amb el suport d'una agent forània es dediquen a investigar les morts d'una noia de 15 anys i d'una dona més madura, totes dues caigudes al gorg en estranyes circumstàncies. Novel·la semi-negra de misteri sense forçar massa les situacions i de certa proximitat emocional. Bona lectura de nou d'aquesta britànica que espero que segueixi oferint bons productes literaris com el present.

196. El joc dels miralls, d'Andrea Camilleri

M'agrada l'estil literari de l'Andrea Camilleri i poc a poc li vaig agafant més el gust. Reconec que vaig començar amb poques expectatives amb el tema de l'inspector Montalbano, potser perquè vaig trobar lamentable un episodi de la sèrie que vaig veure accidentalment per televisió. No obstant, les novel·les que he llegit d'aquest autor trobo que tenen un to simpàtic i misteriós al mateix temps. En aquest El joc dels miralls res és el que sembla i costa molt aclarir l'entrellat. En Montalbano sospita que alguna cosa estranya passa amb la seva atractiva veïna i decideix investigar una mica. La trama s'embolica i comença el joc, ja que la noia en qüestió es dedica a seduir al pobre i indefens comissari. Tot resulta molt rar, ja que la veïna està casada i sembla que a més a més tingui un amant. El cas es va enredant de mala manera i les pistes del cas es barregen amb els anònims que van arribant a la premsa i a la mateixa policia. Continua la història amb un Montalbano pletòric que va preparant la resolució del cas amb petites indagacions. Una lectura molt àgil, entretinguda i sense complexos que garantitza unes poques horetes de distracció. Destacaria sobretot la sensacional traducció catalana que ha fet en Pau Vidal, ple de suposades variants dialectals que deuen provenir de la versió italiana original. En definitiva, una bona lectura estival que he gaudit en un tres i no res.

195. Secta letal, de Clive Cussler

Per fi llegeixo el número 30 de la sèrie del Clive Cussler! En tenia moltes ganes, ja que reconec que m'ho passo pipa passant pàgines d'aventures i d'acció (i no em cauen els anells). Portava més d'un any sense llegir res d'aquest autor i ja tocava tornar-hi. Secta letal és una simple pel·lícula estiuenca que em va acompanyar per les caminades pel port i que he acabat en un parell de dies a casa. El protagonista és en Juan Cabrillo, el capità de l'Oregón, el súper vaixell disfressat de mercant i la seva tropa de mercenaris. Aquest cop els herois s'enfronten a una secta que pretén esterilitzar la població mundial per tal d'evitar l'augment geomètric de gent al món. La secta té com a objectiu dispersar un virus que provocarà en tots els habitants que no puguin tenir descendència. Bé, tot plegat una simple trama que serveix d'excusa per presentar tot un reguitzell d'aventures i desventures de la gent del Cabrillo. Sempre he defensat aquest tipus de lectures ja que permeten que el cap no necessiti grans dosis de concentració i no t'esgotis massa amb la reflexió. Hi ha llibres per a cada moment i aquests són els terapèutics que pots anar a alternant amb El Mundo Deportivo. Consum immediat, distracció al moment i a otra cosa mariposa.

194. The Redbreast, de Jo Nesbo

Diversos factors han intervingut en la meva vida aquesta setmana que han retardat la finalització de les lectures que portava. Primerament val a dir que The Redbreast de Jo Nesbo és una peça de caça major de més de 600 pàgines que he llegit en anglès. Per altra banda, al mateix temps estic compartint temps de lectures amb un Clive Cussler de també 500 pàgines. La cirereta del pastís que m'ha impedit la lectura sense fre d'aquests llibres ha estat la visualització de la sèrie televisiva The line of duty, de la qual he vist tres temporades en una setmana. 

Probablement aquesta sèrie ha influït negativament en la meva opinió sobre la novel·la del Nesbo. The line of duty és tan espectacular que em costava trobar el gust a la història del noruec. Aquests dies he anat a dormir intentant posar les peces del trencaclosques dels episodis de la sèrie i no m'he trobat massa atrapat amb el llibre. L'inspector Harry Hole investiga la compra d'un súper fusell automàtic del mercat negre que òbviament acabarà matant a algú. La trama està súper ben construïda i realment la novel·la està molt ben feta. Durant tota la novel·la l'autor ens convida a seguir dues històries paral·leles que acabaran confluint, una al front est de la Segona Guerra Mundial i una a principis del 2000. Les connexions dels neo-nazis noruecs de l'actualitat amb el crim organitzat i policies corruptes són clau per entendre els secrets de l'argument. En Hole va fent la seva investigació amb l'estil que el caracteritza, amb aquella anarquia tan gastada dels detectius alcohòlics traumatitzats. De fet, menys Hercules Poirot tots els detectius moderns semblen extrets del mateix motlle. Bé, l'antiheroi descobreix la veritat, salva la humanitat i la seva vida de perdedor continuarà amb la paradoxa de ser el millor en el seu ofici.

193. Algú com tu, de Xavier Bosch

Amb molta pena em veig obligat a redactar una crítica negativa d'aquest llibre. Segurament tinc una justificació de pes que pot tranquil·litzar-me una mica: no m'agrada gaire la novel·la romàntica.  Algú com tu de Xavier Bosch és una novel·la romàntica de gran nivell literari, obvi tenint en compte que l'autor és un gran escriptor. Ja per la meitat del llibre he començat a avorrir-me i mentre esperava algun moviment extraordinari que canviés el rumb de la història, anava passant les pàgines sense més pena que glòria. Una noia catalana i un francès maduret viuen una història d'amor de quatre dies que acaben tots dos idealitzant. La noia morirà jove i la seva filla, trenta anys després, redescobrirà aquella aventura parisina de la mare i el que va representar l'afer pels dos amants fugaços. Detalls interessants com el bonic reguitzell de llibreries de vell europees entranyables dignifiquen una mica més la novel·la. Guanyadora del Ramon Llull 2015 aquest llibre m'ha servit per anar-li explicant una lectura meva a la Sònia, a qui realment hauria d'anar dirigit aquest melodrama. De fet he tingut moments tant "sensibles" que dubtava si estava llegint un llibre o mirant una pel·lícula de sobretaula d'Antena 3. No entenc com en Bosch pot haver escrit els dos primers llibres que vaig llegir d'ell i ara em ve amb aquest estil literari. No el culpo, sé de sobres que cada llibre és un món i segons com la meva sensibilitat deixa una mica que desitjar. Acabo pensant que he llegit un dels llibres de la meva dona (a ella li encanta el gènere) i que també cal aquest tipus de literatura (de qualitat) en la nostra llengua.

192. De repente en lo profundo del bosque, d'Amos Oz

Aprofitant les peculiars vacances d'enguany he decidit recuperar alguna lectura d'aquelles entranyables de la meva vida (la nostàlgia, sempre tan perillosa). Aquest cop he retrocedit a uns deu estius i he volgut recordar aquesta complicadíssima novel·la del gran Amos Oz, De repente en lo profundo del bosque. Tenia Joan Jordi donant voltes en bicicleta pel Battersea Park a Londres mentre jo, instal·lat en una cafeteria del mateix parc, desxifrava aquesta Aggadah jueva, altrament anomenada paràbola en la nostra llengua. M'ha encantat retrobar les anotacions que vaig fer i que, val a dir, m'han ajudat a entendre millor el missatge del text. Un poble viu atemorit per la pèrdua de tots els animals que cohabitaven amb ells. El passat amaga una derrota que continua castigant el present i que presagia un futur encara més incert. La gent, resignada, es nega a valorar què ha passat. Només un parell de nens s'enfrontaran amb el misteri i intentaran esbrinar què ha causat la desaparició dels animals. Per tant, en una societat normal esdevé un punt d'inflexió que malmet el present. Davant la nova realitat els ciutadans viuran la majoria amb por, molt pocs amb esperança, altres assumint-la sense fer res i només uns pocs, dos nens, lluitaran. Poc a poc van trobant indicis de vida animal que els duran al lloc més profund del bosc. Allà hi trobaran una realitat paral·lela, una nova realitat allunyada de la humanitat. Serà possible recuperar l'antiga normalitat? Un missatge clar i contundent que et provoca mínim una bona reflexió. I en aquest moment que em trobo sóc partidari de quedar-me allà dins, a la part més profunda del bosc... encara que la fugida sempre sigui una solució incompleta al problema.

191. The spy who came in from the cold, de John le Carré

M'agradaria poder dir que a partir d'ara em llegiré totes les novel·les d'espionatge que tinc (que són moltes), però això és impossible, perquè tinc tantíssims llibres pendents que necessitaria unes quantes vides de propina. El fet de voler llegir en anglès m'ha fet destriar per la biblioteca de casa tot el que pugui trobar, encara que sigui per a re-llegir. En principi The spy who came in from the cold, de John le Carré, es tractava d'una re-lectura, però per variar, no em recordava de res. Per tant, tinc les sensacions pròpies de sorpresa i admiració davant d'una de les millors obres d'espionatge de la història. Ho dic després d'haver llegit una bona pila d'aquests llibres, molts d'ells del mateix le Carré. Encara recordo una antiga conversa amb l'Antoni on vam arribar a la conclusió que ja n'hi havia prou de llegir aquest individu. Suposo que la fama de l'escriptor britànic devia començar amb aquesta novel·la espectacular emmarcada en la guerra freda i amb el mur de Berlín com a teló de fons. Els britànics porten diversos agents dobles perduts i decideixen entrar en acció. Per això utilitzen en Leamas, un gat vell dur de pelar. Leamas arriba a l'Alemanya de l'Est i inicia el seu rocambolesc joc de veritats i mentides. Res més es pot dir. Tot és una partida d'escacs on cada moviment té la seva raó de ser. Una trama intel·ligent, potser una mica lenta a efectes estilístics, però que et transporten realment a la guerra freda. Molt, però que molt recomanable.