dijous, 3 d’octubre de 2019

318. La estrella del diablo, de Jo Nesbo

Resultat d'imatges de la estrella del diablo de jo nesboBé, doncs la típica lectura de relaxació que m'agrada tant i que llegeixo en un tres i no res. En un estiu molt calorós el cos d'una noia apareix al lavabo enmig d'un toll de sang. Amb un dels dits de la mà amputats, el cos presenta un tret al mig del cap. En breu apareixerà un segon cos i aviat un altre. Novel·la típica escandinava amb en Harry Hole en mode alcohòlic total i amb molta més intel·ligència i perspicàcia que suport físic. Com sempre, la novel·la no és gran cosa, però t'atrapa i té el seu punt d'originalitat. Els assassinats es van cometent resseguint una estrella invertida de cinc punxes, sembla ser que tot apunta a una estrella del diable. En Hole es troba emmerdat en una trama policial que ja venia del llibre anterior i que recordava força bé. La policia d'Oslo té els seus punts foscos, personatges corruptes que es dediquen a traficar armes i certes substàncies estupefaents. La veritat és que reconec que el llibre és dolent, però al mateix cop m'ho he passat pipa. Això em produeix cert desencís, perquè m'obliga a creure que llegir per a gaudir també és un plaer. De fet, és una sort que la lectura proporcioni moments de tot tipus, des dels purament culturals als més perfilats des del punt de vista de l'entreteniment. Tota la novel·la negra escandinava és semblant i té un toc atractiu que no té res a envejar amb la nostra versió de la negror. A mi m'agrada anar movent-me entre tots els mars. Llàstima que el pobre Hole estigui tan petat, perquè arriba un moment que no saps si està pitjor encara que en Wallander del Mankell.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada