54. Punto Crítico, de Michael Crichton

Punto Crítico (Airframe) de Michael Crichton és una interessant novel·la escrita el 1996 que comença amb el misteriós accident aeri d'un N-22 de la Transpacific Airlines. La posterior investigació per part de l'empresa constructora Norton ens porta a descobrir els brutals interessos que s'amaguen darrere de les companyies aèries, els fabricants, la premsa populista, la jerarquia empresarial i els organismes oficials implicats. S'encarrega de la investigació una brillant executiva de la companyia Norton, la Casey Singleton, que amb una immensa dosi d'astúcia, coratge i empenta és capaç de solucionar tot l'entrellat. Penso que aquesta no és una simple novel·la de misteri, sinó que en Crichton fa una crítica important al sistema, denuncia les irregularitats, els interessos, les lluites pel poder... D'alguna manera, l'autor obre la caixa dels trons de la fosca empremta del capitalisme occidental, i això, tractant-se d'un ciutadà nord-americà és molt interessant. Particularment aquest llibre m'ha agradat força, malgrat ser una mica llarg i estigui tan allunyat del meu estil de les grans aventures actuals. La trama es desenvolupa físicament durant una setmana i quasi diria que ha estat el temps que he necessitat jo per acabar-lo. Aquesta novel·la és, per tant, força recomanable i encara m'ha deixat amb més ganes de Crichton. 

53. La Visión, de Dean Koontz

La Visión, de Dean Koontz es tracta d'un llibre i d'un autor que entraven en la llista dels meus nous interessos literaris d'aquesta actual i personal època literària. La lectura semblava senzilla i còmoda al principi, però, després, vaig "apalancar-me" en excés i quasi que no l'acabo mai. No cal dir que en Koontz toca una mica el gènere fantàstic, o, més ben dit, l'irracional, fantasmal o espiritista. Alguna cosa sabia d'aquest autor i del seu súper conegut Odd Thomas, un personatge aquest darrer, més famós que el mateix autor. El concepte de la investigació clarivident d'assassinats és ben original, encara que jo, personalment, no me la crec. La protagonista preveu, mitjançant les seves peculiars visions, els moviments futurs de l'assassí i les diferents víctimes que aquell ocasiona. El cas és que alguna cosa falla en la seva darrera previsió, ja que la pobra noia no s'adona que és ella mateixa la víctima del proper cas. Poc a poc els candidats a assassí van apareixent i, a mesura que avança la història, la protagonista-víctima va descobrint la veritat. I fins aquí el tema. En aquests moments no sóc un amant de la novel·la negra ni de la policíaca. No puc negar que n'he llegit bastant fins ara d'aquest gènere i potser estic una mica aclaparat de tants investigadors, policies, casos, sang i fetges! Bé, una novel·la interessant de llegir i un bon regal d'aniversari per part de la meva doneta. The best-selling author of Mr. Murder tells the story of a woman haunted by visions of the man who tortured her in her childhood, vowing one day to return to her.

52. Tuareg, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Penso que el reconegut Tuareg d'Alberto Vázquez-Figueroa es mereix la seva fama amb escreix. Sincerament crec que està a l'alçada d' Ícaro, la novel·la que ja vaig destacar a principis d'any i que tant em va agradar. La història del solitari Gacel és d'una originalitat extrema, ja que a diferència de l'heroi habitual que estic tan acostumat a trobar en les novel·les d'aventures, el tuareg és un personatge que actua seguint el codi del desert. En Gacel és capaç d'assassinar 18 persones a canvi de compensar el deute moral causat després d'haver "perdut" el seu hoste. Sembla mentida que estiguem davant d'una personalitat de tan difícil classificació moral i que atrapi al lector d'aquesta manera tan intensa. Vull dir que de seguida t'identifiques amb Gacel i et poses de la seva part. Fins i tot, quan amb una conversa sobre política que manté amb el seu protegit, en Gacel s'identifica a ell mateix com a "feixista", mostrant una coherència sorprenent per la senzillesa dels seus arguments. Per altra banda, he llegit amb interès les descripcions del desert i he gaudit dels detalls que l'autor aporta d'aquest brutal paratge. En Vázquez-Figueroa crea l'ambient literari necessari que et transporta amb facilitat a les entranyes del Sàhara i et fa sentir amb gran realisme les seves condicions tan extremes. Recordava vagament les imatges d'aquella pel·lícula vista ja fa els seus anys, però res a veure amb la narració escrita de les peripècies del protagonista. No comprenc massa aquesta fama de l'autor de ser un "escriptor bestseller d'aeroports", ja que tot el que he llegit d'ell em sembla de gran qualitat i interès. Penso que poc a poc sóc més fan d'aquest autor i no dubtaré pas en buscar un nou títol.

51. Matar es fácil, d'Agatha Christie

Una ració de clàssic de la literatura de misteri per a començar el mes de maig. Matar es fácil, una aventura de la gran escriptora anglesa Agatha Christie, ha estat una lectura interessant, d'aquelles que plantegen un assassinat i que cal trobar el culpable quan abans millor. M'agrada aquesta juguesca auto proposada quan llegeixo una novel·la d'aquest estil: buscar el culpable abans que l'investigador de torn ho faci. No obstant, no sóc massa bon detectiu i sempre acabo fallant i equivocant-me de sospitós. En aquest cas, no es tracta d'un sol mort, sinó de sis membres d'una comunitat rural anglesa que misteriosament han desaparegut en circumstàncies ben estranyes. L'encarregat de trobar el culpable és un policia retirat que sospita de tothom i que té menys vista que l'Anacleto Agente Secreto. Finalment és un altre personatge de la novel·la qui descobreix l'entrellat, deixant en evidència al suposat policia i solucionant el cas amb certa intel·ligència. No es tracta d'una apassionant història de misteri policial com en altres ocasions he llegit, però es podria afirmar que Matar es fácil té un final força original. No he gaudit excessivament amb aquest exemplar, l'he trobat una mica lent en general i mancat d'aquell suspens tan típic de la Christie. No obstant, sempre és un gust llegir bona literatura, i augmentar la meva col·lecció de lectures superades de la mestressa del misteri sempre és un plaer.

50. Peligro en el Mediterráneo, de Clive Cussler

El millor d'haver llegit Peligro en el Mediterráneo de Clive Cussler és haver tingut l'ocasió de llegir la primera novel·la de la sèrie de Dirk Pitt escrita per l'autor nord-americà el 1973. D'aquesta manera, he conegut la versió embrionària d'aquest personatge que esdevindrà l'eix central dels següents llibres de la NUMA. És interessant observar com en Pitt jove és tan diferent del Pitt més madur. Ja ho havia llegit en alguna banda, però el jove és més contundent, impulsiu i agressiu que el més veterà que trobem en les novel·les posteriors. És com si el personatge anés evolucionant de forma paral·lela a la del seu creador, assolint el punt de maduresa que atorga el pas dels anys. Pel que fa a la novel·la, destaco que també s'observa clarament quina és la línia argumental a seguir: un fil i una estructura determinades que es desenvolupen més àmpliament en les posteriors novel·les. La figura de Pitt es contraposa amb la de l'adversari, en aquest cas un vell alemany d'origen incert que viu reclòs en un castell del Mediterrani i disposa d'una fortuna incalculable. Des d'allà, aquest prototípic dolent mou una xarxa de tràfic de drogues i contraban d'abast mundial que en Pitt s'encarregarà de desbaratar. Trobem els personatges habituals de la NUMA, això sí, en una primera versió carregada de matisos peculiars. La figura de Pitt és omnipotent, potser extremadament poderosa. El nostre protagonista gestiona la investigació com si fos un expert detectiu, descobreix tot el que és possible descobrir a partir de la intuïció, fa hipòtesis encertadíssimes sense a penes proves i acaba fent el treball de camp com si es tractés del mateix Rambo. Tot això ho fa amb el típic sentit de l'humor que caracteritza la sèrie dels Numa Files. En tot cas, el llibre el trobo fluix, lluny de les millors versions del "más de lo mismo". No obstant, seguiré amb un altre, segur.

49. Wonder, de R.J. Palacio

Vaig trobar un amic llegint aquest llibre, vaig trobar uns exemplars a l'escola, un parell de persones amb criteri  i credibilitat me'l van recomanar (gràcies Anna i Ramon), i... bé, davant de tanta bona premsa i de persecució envers la meva innocent persona (!), vaig cedir i el vaig agafar prestat. I, ...quin encert, perquè va ser començar i no deixar-lo. Sincerament, feia temps que no llegia un llibre tan bonic. I és que Wonder de RJ Palacio és una novel·la espectacular, carregada de vida i de necessària lectura per a tots els públics. Al principi tenia la sensació que estava llegint una història ensucrada i sensiblera, però poc a poc t'enganxes de tal manera, que l'acabes vivint quasi en primera persona. Realment com a mestre de de Primària que sóc, tenia la sensació d'estar ficat dins de la història, ja que el llibre reflecteix clarament el que es pot coure dins d'una aula en uns situació semblant. La presència de l'August Pullman en el nou curs de 5è de Primària, un nen de cara deforme a causa d'una malaltia facial, provoca diferents reaccions entre els nous companys de l'escola Beecher. Penso que l'autora encerta plenament en totes les opcions emocionals presentades: solidaritat, por, llàstima, valentia, angúnia, pena, rebuig, tristesa, ... tot escalfadet amb cura i cuinat en petites historietes que giren al voltant del dia a dia de l'August durant tot el seu any acadèmic. Destaco també l'estructura formal del llibre, basada en diverses versions de l'acció narrades paulatinament pels diferents protagonistes. Possiblement tot és massa previsible argumentalment, però les sensacions que et deixa després de passar cada pàgina són memorables. Penso que aquest llibre hauria de ser obligatori a Cicle Superior de cada escola catalana, ja que Wonder és molt més que literatura, és una lliçó de vida.

48. El Cráneo de Akenatón, de Luis Racionero

Segons la portada del propi llibre El Cráneo de Akenatón de Luis Racionero és "una novela adictiva sobre la secta más peligrosa de la historia". Res a dir, tot és opinable, però evidentment no és la meva opinió. Jo més aviat diria que es tracta d'una novel·la molt lenta, avorrida i que la secta en qüestió no és ni perillosa ni té res. En tot cas, diria jo que és la secta més fastigosa i amb més poca substància de les que he llegit en alguna novel·la. La història comença amb un cop d'efecte impactant, una literal menjada de cervell comunitària... aquesta és la peculiaritat de la secta, trobar-se i menjar el cervell d'un cadàver. Aquest "entranyable" ritus es fa per aconseguir físicament el saber i el coneixement del finat. Escabrós, desagradable i poc consistent. A partir d'aquí una història detectivesca ensopida que gira al voltant de la descoberta i denúncia de la secta. En general he trobat els personatges buits, la trama fluixa i el final molt poc original. El millor de tot ha estat sense cap mena de dubte descobrir el personatge històric de l'Akenatón. M'ha resultat fascinant conèixer un faraó que ha passat a la història per ser el precursor del monoteisme per una banda, i per l'altra, el marit de Nefertiti i pare de Tutankamon. A part d'això, la novel·la d'en Racionero m'ha avorrit fins la sacietat i m'ha fet alentir les pàgines diàries llegides. Considero que és un autor que escriu molt acuradament, m'agrada el seu estil i gaudeixo molt amb el vocabulari que utilitza. Em sap greu, però, perquè m'esperava molt més de la història i de la suposada intriga, especialment quan des de la mateixa portada ja t'avisen que la novel·la és addictiva. 

47. La Cura, de Robin Cook

Canvio de registre novel·lístic, tiro cap al mestre del thriller mèdic i dedico la setmana a llegir La Cura de Robin Cook. Estic força content de l'experiència, malgrat que no estic massa acostumat a aquest autor i ni tampoc em crida massa l'atenció els temes que desenvolupa. De fet, vaig començar a llegir la setmana passada el llibre  Abducción i no va ser fins 50 pàgines després que em vaig adonar que aquell llibre ja l'havia llegit. Per tant, aquest deu ser el segon títol de Robin Cook que passa per les meves mans. La veritat és que m'ha agradat més del que em pensava, ja que el concepte thriller mèdic no és que diguem el meu gènere preferit. De totes maneres el tema tampoc resulta tan "mèdic" com em creia i l'acció és prou àgil i distreta. La trama té el seu interès, ja que estaríem més bé en una narració d'espionatge industrial que no pas en un drama mèdic. La Cura és una novel·la on es barreja la màfia nord-americana i la japonesa, els coneguts yakuza, amb la lluita per aconseguir patents biomèdiques amb interessos corporatius. Un embolic descrit i narrat amb prou dinamisme, el qual penso que atrapa bastant, però sense ser trepidant i boig com en el cas d'en Cussler. No em queixo i buscaré un altre títol d'aquest autor.

46. La Conspiración del Mal, Los Misterios de Osiris 2, de Christian Jacq

La segona part de Los Misterios de Osiris, escrita per l'egiptòleg francès Christian Jacq, porta per títol La Conspiración del Mal. Es tracta d'una novel·la històrica novament emmarcada durant el regnat del faraó Sesostris a l'Antic Egipte. De nou, el personatge principal de l'obra és el jove Iker, un escriba de les províncies interiors que té com a objectiu principal assassinar al faraó. Mentre Iker va evolucionant amb molt d'èxit dins de la seva vida professional, manté en secret la possibilitat de matar al gran rei d'Egipte. Poc a poc va consolidant-se en diferents posicions dins del govern de les províncies i, per fi, troba la manera d'arribar cara a cara amb el faraó. Quan assoleix l'objectiu de trobar-se amb ell dins del seu mateix palau, en Sesostris no es mostra sorprès. Durant tota la novel·la anterior i, fins aquest moment, el jove protagonista sempre romania peculiarment acompanyat per en Sekari. Aquest criat/amic/ajudant de l'Iker va resultar estar treballant finalment pel faraó, protegint el jove escriba de tots els paranys on queia o que el feien caure. El faraó Sesostris coneixia l'Iker de sempre i havia vist en ell a un jove amb molta projecció. A partir d'aquí un desconcertat Iker recapacita del seu desig de matar al rei i es converteix en el fill adoptiu del faraó i peça clau per resoldre el gran enigma de la lenta agonia mort de l'acàcia del temple d'Abydos... La veritat és que la quantitat de situacions que es donen en aquesta novel·la són il·limitades, amb multitud de sub-històries i episodis força entretinguts. M'agrada el concepte i em distreu bastant, a part d'estar aprenent moltes dades sobre l'època, la religió, la societat i la vida en general de l'Antic Egipte. Seguirem, sens dubte amb les altres parts.

45. El Mar del Silencio, de Clive Cussler

El llibre X (el desè llegit) de l'any 2016 ha estat El Mar del Silencio, de Clive Cussler. Un cop més, en Juan Cabrillo, la seva gent de la Corporació i el seu súper vaixell Oregon han de posar-se en marxa per tal arreglar els problemes del món. Aquesta vegada la situació és del més estranya: una aliança militar entre Xina i Argentina per tal d'apoderar-se de l'Antàrtida. La veritat és que he trobat l'argument d'allò més lamentable, essent aquest cop el malvat de torn una espècie de renascut general argentí. Apoderar-se de l'Antàrtida té com a objectiu principal quedar-se amb el petroli i el gas que té el seu subsòl, de manera que l'explotació energètica del continent verge esdevé el pal de paller de la història. En Juan Cabrillo ha de buscar la manera de desfer l'aliança argentina-xinesa i recuperar l'Antàrtida per a la humanitat... Es estrany veure els argentins de l'època de les dictadures reviure de nou (i sorprenents aliats de Veneçuela), però suposo que són "necessitats de guió". En tot aquest procés, original, això sí, penso que en Cussler desvarieja bastant. He passat pàgines com sempre i m'he entretingut bastant, però val la pena dir que has de ser molt fan del Cabrillo i d'en Cussler per treure una crítica positiva. Com que no es tracta en aquesta època  de la meva vida de valorar el llibre per la seva qualitat, sinó per la seva capacitat de diversió, vull dir que com a lector quedo satisfet. També toca valorar la tasca de Jack Du Brul, ja que suposo que en Cussler deu ser "l'ideòleg" i en Du Brul qui ho plasma per escrit. Dit això, cal dir que seguirem llegint.

44. Ícaro, d'Alberto Vázquez-Figueroa

De moment ja puc afrmar que Ícaro d'Alberto Vázquez-Figueroa és el millor llibre que he llegit enguany. Una novel·la d'aventures de les que devoro darrerament salpebrada amb una notable dosi de nostàlgia personal i valors humans de primera categoria. He gaudit d'aquesta lectura que m'ha traslladat de nou al rovell de l'ou de la Gran Sabana veneçolana, al riu Caroní, al Carrao i al brutal massís de l'Auyan Tepui. Probablement aquest haurà estat el contacte més contundent i de més transcendència amb la natura de la meva vida: aquell octubre de 1997 quan vaig poder veure en directe i en persona un dels tresors més meravellosos que el món ens pot oferir. El Salto Ángel, el salt d'aigua més gran del món, amb quasi a un kilòmetre d'alçada, allà al sud de l'Orinoco, al bell mig de la selva de l'Amazones. Com afirma el propi Vázquez-Figueroa, "Y es que probablemente el mismísimo Creador se había complacido en descender aquella mañana a la Tierra con la intención de mostrar por primera vez a los hombres hasta qué punto sabía hacer bien las cosas". Ícaro és una novel·la històrica, concretament d'un passat bastant recent. És la història d'un dels pioners de l'aviació, un intrèpid aventurer amazònic i un d'aquells homes inquiets que pertanyen al mar de les múltiples opcions, als escriptors de deliris, en James Crawford Angel. Basat, doncs, en una història real, amb la presència de gent que va existir de veritat, amb referències necessàries i molt interessants sobre els famosos aeroplans i avionetes que el van dur a la conquesta de l'Auyan Tepui, Ícaro és una novel·la també temàticament brutal. L'esperit aventurer del protagonista i els seus dubtes interns, la humanitat dels personatges de l'obra, els valors de l'amor i de l'amistat que impregnen la novel·la, els conflictes emocionals que es deriven,... tot plegat emmarcat en un paratge salvatge, en una natura tan viva, o encara més que els propis humans. He gaudit tant amb aquesta lectura, que he necessitat conèixer més a fons en Jimmy Angel històric, he navegat desesperat buscant imatges per internet del Riu Carrao, he imaginat la màgia del cim del Tepui, i he sentit, metafòricament parlant, aquella aigua que es destruïa al cel i convertia el  Riu Pare de tots els Rius en un núvol de deliris reals.

43. El árbol de la vida, Los Misterios de Osiris 1, de Christian Jacq

Quin canvi de registre que he fet tan interessant! He deixat les aventures habituals d'en Cussler i el món submarí per marxar cap a l'Egipte dels faraons, concretament en Sesostris III. El millor de tot ha estat el súper guia que he trobat, un autor sublim i que en sap una barbaritat del tema, en Christian Jacq. Doctorat en Egiptologia per la Sorbona i prestigiós acadèmic francès, l'autor presenta una novel·la històrica de confiança, d'aquelles creïbles. Val la pena resseguir les aventures i desventures de l'Iker, un jove aprenent d'escriba, per posar-se al dia d'una de les civilitzacions més importants de la història. El noi vol aprendre redactar textos i fer de copista a l'antic Egipte, mentre que el faraó Sesostris intenta resoldre l'enigma que suposa la lenta agonia de l'acàcia del Temple d'Abydos. El gran rei suprem emprèn un viatge per totes les províncies de l'Antic Egipte, posa de manifest la desunió regnant entre elles i mostra una galeria de personatges fonamentals per tal d'entendre bé la societat d'aquell temps. O l'arbre es recupera o amb ell mor la felicitat i la pau que es viu a Egipte en aquell moment. El més curiós de tot és que Los Misterios de Osiris 1 porta per subtítol El árbol de vida i, realment, aquest exemplar es tracta d'un primer volum d'una sèrie. Vull dir amb això que de sobte el llibre s'acaba i et deixa amb la història a mitges... 440 pàgines d'Egipte que obren una porta a un nou autor i a una nova perspectiva literària.

42. Hielo Ardiente, de Clive Cussler

Podria dir que Hielo Ardiente és una de les pitjors històries de Clive Cussler que he llegit i no passaria res. De fet, ho dic i em quedo tan ample, pensant ja en quin serà el proper dels llibres que m'empassi. Aquesta setmana m'han preguntat un parell de cops quin llibre estava llegint i m'he avergonyit una mica quan havia de contestar. Bé, aquesta novel·la té un protagonista poc habitual, en Kurt Austin. No és el primer cop que trobo l'Austin fent d'heroi en plan Dirk Pitt, encara que tot en general és més del mateix. Realment el protagonista de Hielo Ardiente podria haver estat qualsevol dels dos, perquè pràcticament tot sembla un calc de l'estil habitual d'en Cussler. La novel·la ens transporta a Rússia de l'època de la inestabilitat post-soviètica, on la corrupció i l'aparició d'oligarques sense escrúpols és una constant. Sembla ser que una terrible substància que es troba en el subsòl marí, el perillós "hielo ardiente", pot esclatar o ser detonat artificialment i produir tsunamis devastadors contra la costa més propera. El dolent de torn, un milionari rus despiatat amb molts afanys polítics, vol provocar aquests tsunamis contra ciutats dels Estats Units. Per sort, els mortals tenim a Austin, que no és en Pitt, però també fa molt bé la seva feina. La noia atractiva de torn tampoc falta, així com les brometes fàcils i l'acció trepidant. Lamentable llibre, però genial per anar caminant peripatèticament per les nostres platges.

41. Cienfuegos III: Azabache, d'Alberto Vázquez-Figueroa

Diu en Vázquez-Figueroa en una entrevista que li van fer fa poc que durant la seva vida "he escrito mucha mierda". No sé a quin dels 80 llibres es deu referir el canari, però de moment m'agrada força el que porto llegit d'aquest autor, malgrat que tampoc em torni boig. Cienfuegos III: Azabache és la tercera novel·la d'aventures protagonitzada per aquest jove heroi de la illa canària de La Gomera anomenat Cienfuegos, qui un cop al Nou Món viu més peripècies de les que ningú podria suportar. En aquest tercer número de la sèrie apareix una nova protagonista, una jove esclava africana de Dahomey que esdevé la gran amiga del gomer durant la major part del relat. Azabache i Cienfuegos escapen del fastigós capità portuguès que els té esclavitzats en un vaixell i junts recorren la zona del llac Maracaibo de l'actual Veneçuela. Passen les mil i una aventures travessant territoris hostils carregats de perillosos indígenes, animals salvatges i en condicions atmosfèriques força extremes. També apareix la gran estimada del nostre protagonista, la qual ara té cura del primer fill de Cienfuegos, un petit mestís fruit de la seva relació amb una nativa... uuuuuuf..... Sembla mentida que estigui liat amb això... però m'entretinc i és el que interessa. Per a mi, el millor de tot d'aquesta lectura és el marc general històric i geogràfic de la història, l'any 1499 en la nova Amèrica i en la societat dels colonitzadors i nous colonitzats del moment. De tot plegat el que realment m'interessa dir és que seguiré llegint en Vázquez-Figueroa, perquè posats a llegir aventures, en Cussler està molt bé, i aquest canari que diu que ha esccrit "mucha mierda" també! 

40. El Oro de los Incas, de Clive Cussler

780 pàgines després i un munt d'hores de diversió completen El Oro de los Incas de Clive Cussler, un altre exemplar d'aquest autor que em ventilo amb deler. Ja no sé ni quants llibres de Cussler porto consumits ja, però aquest no passarà a ser un dels meus preferits. Aquest cop he viatjat a Mèxic i he pogut revisar i conèixer més a fons la cultura inca i precolombina en general. En Dirk Pitt pateix l'impossible per tal de recuperar unes peces arqueològiques de valor incalculable, arriscant la seva vida i, fins i tot, la de la seva estimada Loren. M'ha agradat especialment conèixer alguns secrets del Riu Colorado i del seu delta, el Mar de Cortés i les seves illes internes i el desert de la Baixa Califòrnia. El millor de tot ha estat els 100 kilòmetres que en Pitt ha de recórrer nedant per un riu soterrani dins les entranyes del subsòl. Realment no sé si aquest riu existeix en realitat, però la fita del Pitt resulta increïble i demostra que aquest home és un heroi de "primera categoria". Reconec que els meus gustos literaris actuals em sorprenen fins i tot a mi mateix, però val a dir que he xalat com un ximplet passant les pàgines com un boig amb la mateixa intensitat amb la que en Pitt lluitava per la seva vida. En resum, un episodi més de les aventures del director d'operacions especials de la NUMA i un exemplar més d'en Cussler, aquest cop, el primer del 2016. Bé, anar sumant...

39. Capitán Blood, de Rafael Sabatini

Feia temps que no llegia literatura d'aventures de tanta qualitat. Capitán Blood és una novel·la extraordinària que m'ha sorprès gratament. Rafael Sabatini va escriure aquest text el 1922 i l'he gaudit 96 anys després amb la sensació que era un Clive Cussler de molt nivell. Els personatges estan creats amb una complexitat impactant, l'estil i l'estructura sintàctica espectaculars, el vocabulari arrodonit i l'argument dinàmic i original. Suposo que m'ha impactat llegir una obra de tanta qualitat amb l'estil de les novel·les d'aventures. Pel que fa a la història, doncs val a dir que gira en torn de l'intrèpid i espavilat Capità Blood. El bon ex-soldat i actual metge és acusat injustament de tenir cura d'un rebel ferit. A causa d'això és declarat culpable i venut com a esclau a les Antilles, les terres de més enllà de l'Atlàntic. Un cop allà, el gran Capità Blood viu tota una sèrie d'aventures i desventures que et fan passar les pàgines com si d'un simple Cussler es tractés. El cas és que Sabatini no és Cussler, i les descripcions de sensacions humanes, els comportaments psicològics dels personatges, les relacions interpersonals, tota la conjuntura general de l'obra, tot, tot és brutal. Feia temps que no rellegia frases i m'entraven ganes de subratllar-les. Abans ho feia molt, però ara amb tant llibre passa-pàgines la cosa és més difícil.

38. L'Apel·lació, de John Grisham

Bona novel·la L'Apel·lació de John Grisham, però no apassionant tenint en compte els meus gustos actuals. La veritat és que he quedat una mica fastiguejat i escandalitzat amb el desenvolupament de la història, no per la seva qualitat literària, sinó més aviat per allò que explica. El fet que els magistrats del Tribunal Suprem dels Estats Units siguin escollits "democràticament" per les urnes esdevé una de les grans manipulacions del capitalisme. Només els candidats amb grans recursos econòmics poden assolir l'objectiu de ser escollits, un fet que desequilibra enormement la balança de la justícia. Darrere un candidat escollit hi ha, doncs, plataformes econòmiques, empreses, grups de pressió, ... Em pensava que la desgràcia del nostre sistema judicial no podia ser pitjor. M'adono que hi ha quelcom que pot ser pitjor que partits polítics espanyols posant i treient magistrats a dit. Als Estats Units, grups de pressió o qualsevol tipus de lobby amb força capital al darrera pot preparar, finançar i  promocionar un candidat i col·locar-lo com a magistrat del Tribunal Suprem per uns 5 milions de dòlars. Patètic mal ús de la democràcia i símptoma evident que per més que s'omplin la boca de llibertat, el món es regeix pel capital. M'agrada Grisham perquè es mulla i ho explica en una novel·la que no resulta apassionant, però que té una càrrega de denuncia impressionant. El mateix autor es pronuncia al final de la novel·la: Mentre es permeti que els diners privats intervinguin en les eleccions judicials, veurem una lluita d'interessos per ocupar les places dels tribunals. 
La novel·la segueix l'apel·lació d'un judici en el qual una empresa química causant de vessaments il·legals ha estat condemnada a indemnitzar una dona que ha perdut marit i fill a causa del càncer. Durant aquest procés el lector és testimoni de com l'empresa acaba col·locant el "seu" jutge al Tribunal Suprem i... només dir que vaig acabar el llibre molt decebut.

37. La Casa Torcida, d'Agatha Christie

Temps enrere havia llegit moltíssim a l'Agatha Christie. Ho feia en anglès, ja que vaig veure que era una manera excel·lent de practicar aquesta llengua. Acumulava els volums i els audiobooks de forma incansable... De fet, com ja em va passar amb el primer llibre d'enguany, no sé quants ni quins exemplars d'aquesta autora he llegit en el passat. No obstant, em fa il·lusió començar aquesta nova etapa lectora amb vells amics de la meva biblioteca, encara que La Casa Torcida hagi estat una adquisició ben recent. Me'l va regalar el conserge de l'edifici on viu la Sònia, en Javier. Vaig pensar que no llegiria mai Agatha Christie en castellà, però tampoc cal ser tan "tiquismiquis", i si Sonia s'animava a llegir-se'l, a mi també em feia gràcia jugar a detectius. Crooked House és la típica història on un assassinat "familiar" fa anar de corcó la policia. L'avi milionari mor víctima d'un enverinament, i enlloc de rebre la medicació d'insulina, el pobre home és injectat amb enserina. Curiosament la resta de la família viuen tots junts en una casa peculiar, suposadament "torta". Misteris, sorpreses, secrets que queden al descobert... descobrim tot l'habitual ventall d'ingredients que constitueixen les novel·les d'Agatha Christie. La idea és anar descartant possibles responsables i detectar quan abans possible el o la culpable. Em sembla fascinant com passen els anys i la vigència d'aquest estil de literatura encara és tan present avui en dia. Encara més, crec que molts llibres actuals són tan lamentables que més valdria re-editar la vella guàrdia detectivesca.

36. La Trampa, de John Grisham

Inicio aquest bloc nou amb l'entrada del primer exemplar acabat el 2016, si bé el vaig començar en els darrers dies de l'any anterior. Es tracta de La Trampa, de John Grisham, un autor que he llegit bastant, però que a aquestes alçades de la meva vida ja no sé quants, ni quins títols d'aquest home han passat per les meves mans. Després de dedicar pràcticament tot el 2015 a Clive Cussler, volia canviar una mica la perspectiva i cavalcar cap a nous horitzons. No tenia clar cap a on dirigir el tema, però la possibilitat de llegir un clàssic de les intrigues d'advocats ja m'estava bé. La Trampa fa un mix entre el món de l'advocacia i el de l'espionatge entre grans empreses. Un jove advocat es veu obligat a treballar per algú "no identificat", el qual empra el xantatge per tal d'aconseguir el seu propòsit. La integritat del món legal es posa un cop més en discussió, posant-se de manifest que el concepte de facturació hores i diners és força més important que el concepte ètic del dret. Una història trepidant, sense arribar a la intensitat del Cussler, però prou dinàmica per anar passant les pàgines amb certa empenta. Suposo que l'autor deixa el final més o menys obert intencionadament, encara que si bé en un principi em va deixar una mica descol·locat, en uns moments posteriors de reflexió vaig lligar millor la cosa. Lectura senzilla i entretinguda per començar l'any. Fantàstic.

2016

Porto anys esperant l'any 2016. No és cap broma. Fa ja uns quants anys que tenia el 2016 com a referent cultural, aquella Tarragona del 2016 que havia de ser capital de la cultura... bé, ha volgut l'atzar que el meu bloc de llibres De lectures, per Joan Abentín no em permeti accedir al seu tauler de control d'organització general. Sospito que no podré tornar-hi i, per tant, he decidit reunir tots els meus 8 blocs en una sola adreça concreta.  Penso que em cal portar un control de les lectures que llegeixo, perquè estic desmemoriat i no recordo què he llegit i què no. Per altra banda, em proposo retornar a la lectura "a lo gran", i m'encantaria assolir aquells 50 volums que a principis dels 2000 consumia. La via és curta i les opcions immenses. Propostes pel nou any 2016, caminar un mínim de 65 km al mes i llegir uns 50 llibres... 

35. La Odisea de Troya, de Clive Cussler

Torno a les intrèpides aventures d'en Dirk Pitt i la seva agència de peripècies nàutiques de la NUMA. Aquest cop ens cal rellegir l'Odisea d'Homer per tal de poder entrar en matèria. I és que La Odisea de Troya de Clive Cussler juga amb la possibilitat històrica que l'Homer no fos un grec sinó un celta, i que hagués fet el seu extraordinari viatge pel Carib enlloc del Mediterrani. A partir d'aquí, la típica història de bons i dolents, on les terribles druïdes celtes fins i tot pretenen seguir fent en ple segle XX sacrificis humans... La veritat és que tenim entre mans la típica novel·la passa-pàgines que val la pena gaudir sense pretensions. Destaca en aquesta novel·la com en Pitt decideix anar donant pas específic als seus fills, els quals tenen un paper secundari força destacat. Suposo que en Pitt i en Cussler tenen molt en comú i la seva evolució vital transcórre per camins paral·lels. En tot cas, en Pitt desmanega amb èxit un brutal complot internacional en terres centre-americanes. La història consisteix en una connexió subterrània sota de Nicaragua que travessa el territori i comunica l'Oceà Atlàntic i l'Oceà Pacífic mitjançant uns impressionants túnels. Inter-connectar aigua dels dos oceans provocaria una catàstrofe medioambiental i social de primera magnitud. Penso que en Cussler és molt original en les trames generals encara que després generi sempre els mateixos arguments.

34. La Selva, de Dirk Cussler

Una nova aventura de Clive Cussler ha passat per les meves mans. Es tracta de La Selva, un altre episodi de l'equip de La Corporació i d'en Juan Cabrillo. Si bé és en Dirk Pitt i la NUMA el centre neuràlgic de les històries d'en Cussler, jo sóc més de les aventures del Cabrillo. Aquest cop comencem per l'Afganistan i una missió de rescat que ens durà a un seguit d'aventures molt entretingudes. Del primer rescat passem a un segon a Birmània, passant per un altre segrest i més rescats. Molt interessants m'han semblat les localitzacions per terres birmanes, la selva del sud-est asiàtic, Singapur, la presó d'Insein, ... M'he fet un fart de buscar imatges dels llocs descrits i m'han fascinat, especialment, un edifici del qual desconeixia la seva existència i que es diu Sky Park, una descomunal construcció arquitectònica de la ciutat de Singapur que m'ha deixat glaçat. Quant a l'argument, val a dir que està a l'alçada de les trames d'en Cussler, aquest cop dins de la conjuntura de La Corporació. En Cabrillo és enganyat per un individu, el típic malvat d'aquest tipus d'històries, que fent ús de les noves tecnologies més punteres, arriba a la conclusió que serà en Cabrillo, i només ell, qui serà el responsable dels seus fracassos. L'objectiu serà, doncs, engatussar en Cabrillo i treure'l de la circulació. Per sort, el bon director de la Corporació donarà la volta a la truita i serà ell qui treurà a la llum al malvat Bahar, tot salvant, un cop més, el món.