161. Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, d'Empar Moliner

En una setmana extenuant i sense a penes temps per a la lectura per plaer, he pogut concloure el Busco senyor per amistat i el que sorgeixi, d'Empar Moliner. Un recull d'articles breus, em sembla que són uns 40, on es fa un repàs sociològic en clau d'humor de molts episodis de la nostra vida contemporània. La veritat és que m'he distret molt i he gaudit força llegint aquests textos carregats d'ironia i humor fi. Humor, altra banda, absolutament intel·ligent, autocrític i en certa manera, provocador. Val a dir que he sentit parlar d'aquesta autora, però sóc absolutament aliè a la seva popularitat (tot just ara en Google em recordava que va ser ella qui va cremar una constitució per la tele). Poca cosa més puc dir, ja que aquí el que es tracta és d'agafar el llibre i anar fent, sense massa aclaparaments personals. Es tracta d'una literatura amable, fàcil de pair i que et treu una rialleta continuada. Destacaria alguns dels petits relats, cròniques o simples reflexions de l'autora, encara que estic segur que cadascú triaria el seu. M'ha fet molta gràcia passar-me pel bar del tanatori de Sancho de Ávila, per l'Ikea, per la fàbrica de preservatius, pels tramvies de Barcelona... Realment és un llibre magnífic que val molt la pena llegir en temporades penoses com la que vivim actualment. Bé, sumo un exemplar més de literatura catalana i en català, a l'espera que arribi l'estiu i m'endinsi a tope amb els best-sellers passa-pàgines de la caloreta.

160. El violí d'Auschwitz, de M. Àngels Anglada

Els banalitzadors de l'holocaust són els individus més ignorants o els més estúpids de la nostra societat. Intento no jutjar mai ningú, ho trobo un acte vulgar propi de la gent amb autoestima baixa (les opinions sovint són judicis, caus en la paradoxa i et contradius a l'instant, com acabo de fer). De vegades costa romandre callat, suposo que quan fruit de la provocació algú o algun fet t'afecten d'alguna manera. Reitero, o ignorant o estúpid, no es pot ser una altra cosa. La visita a Auschwitz en el món de la literatura no és un tema especialment original, però la M. Àngels Anglada ho va fer amb una subtilesa suficient per encabir-ho amb excel·lència dins de les nostres lletres. Una història com moltes altres que s'emmarquen en el repugnant món del feixisme nazi i del seu camp de concentració estrella: l'infern d'Auschwitz. Daniel, lutier de professió, serà l'encarregat de construir un violí que li ha de permetre salvar la vida. No serà fàcil tenint en compte les condicions en les que es troba, però caldrà treure el millor d'ell mateix per tal d'aconseguir-ho. L'argument no té massa cosa més, de fet, és un llibre dels més curts que he llegit enguany. Tampoc l'he gaudit entusiasmat ni m'ha semblat una obra extraordinària malgrat el brutal èxit que va tenir. Per tant, sent sincer amb mi mateix, no puc fer una valoració massa positiva. Òbviament la reflexió sobre la barbàrie del feixisme ha estat un bon punt a favor, però a part d'aquí, el patiment, el dolor i la crueltat em superen. Per això m'emprenya tant que es banalitzi el nazisme avui en dia. Potser més d'un hauria de tornar a veure La lista de Schindler, encara que entenc que per a més d'un d'aquests especímens il·lustrats del negacionisme o de la ignorància, la lectura, la història, la reflexió o l'empatia deuen ser un exercici terriblement complicat.

159. Un dia en la vida d'Ishak Butmic, de Jordi Tiñena

Cada persona té una història. 

De vegades miro la gent passar pel carrer des de la terrassa de casa i penso com deuen ser les seves vides, per què van sempre sols, per què tenen tantes presses o altres mil i un detalls que analitzo com un ximplet. A l'escola compartim estones amb nens i nenes dels que desconeixem les seves realitats i, un dia, com si res, ens assabentem que les seves vides són de tot menys fàcils. 

Si l'empatia m'ho permet, intento entendre tot el que puc dels altres i de les seves vivències. No és una tasca fàcil, tots anem pendents de les nostres pròpies cabòries.

Si tot això ho emmarquem en una societat en guerra, les persones que veuria des de la meva terrassa esdevindrien les víctimes involuntàries de la barbàrie. 

Jordi Tiñena fa un retrat de les vides dels altres, de gent que viu la cruel realitat d'una guerra, que com totes, resulta abominable. Llegir Un dia en la vida d'Ishak Butmic és obrir una ferida emocional que tenia mig oblidada. 

Recordo la meva feliç etapa del 1994, potser el millor moment de la meva vida. Jove inquiet com era, tenia plans, futur, milers de possibilitats, anava a tope per la vida. 

Era també l'època de la guerra de Bòsnia, d'aquell episodi tan fosc de la història europea que em va tocar simultaniejar. Recordo participar en una campanya de recollida de joguines pels nens i nenes bosnis, segurament la típica campanya que relaxava una mica la consciència d'alguns de nosaltres. 

El llibre d'en Tiñena és un cop de puny emocional sobre la taula. Tenim al davant una crònica de la guerra en clau humana, des del punt de vista de les innocents víctimes que pateixen el dia a dia de la crueltat. 

Cada persona que rep un tret pels carrers de Sarajevo i cau morta també té una història.

Llegint aquest llibre m'ha ressorgit comprensiblement el sentiment de fàstic i repugnància a la violència a gran escala com és la guerra. El meu tarannà és absolutament pacifista i detesto qualsevol forma de violència. Fer seguiment de les vivències dels personatges d'aquest llibre és un exercici de total masoquisme. Quin menyspreu més profund em provoca el franctirador, els bombardejos sistemàtics de la ciutat, els assassinats, les tortures, ... 

No, no puc recordar de nou Srebenica i quedar-me tan tranquil. 

Tampoc puc oblidar la fatxenderia de Mladic, Milosevic i Karadzic, els responsables i botxins de 1.500 nens a Sarajevo...

Mentre jo quedava per jugar a esquaix a Tarragona amb un amic aquell ja llunyà 1994, el setge de Sarajevo va aniquilar 10.000 persones. Tiñena ens ho explica home a home, dona a dona, criatura a criatura, història a història. Tots víctimes, tots innocents.

La meva ràbia acompanyarà el seu dolor per sempre.
Un llibre amb el que acabes destrossat, perquè els finals de les guerres no poden acabar bé. De fet, acaba com comença, amb la mort com a protagonista principal.

I cada dia admirant a Tiñena una mica més.

158. La guerra dels mons, de H.G.Wells

M'agafa La guerra dels mons d'H.G.Wells en un moment anímic una mica més positiu (ja començava a ser hora). Convivint aquests mesos amb la malaltia de la Yasmine, les lectures passen indefectiblement pel filtre emocional del moment i no se sap mai quin serà el resultat final. Aquesta lectura em venia molt de gust: un clàssic de sempre que suma l'al·licient de l'històric espai radiofònic del mític Orson Welles. Haig de reconèixer que els primers capítols els llegia com si estigués escoltant el programa de ràdio, imaginant-me a mi mateix vivint l'experiència que van patir els pobres oïdors nord-americans de la CBS aquell llunyà 1938. Els alienígenes provinents de Mart arriben al nostre planeta i causen veritables estralls allà on paren. Em sorprèn especialment que es tracti de la primera (o una de les primeres) novel·les que van tenir els alienígenes com a personatges de la trama. El llibre té algun punt fort que no puc obviar: les reflexions en clau sociològica que l'autor fa sobre la humanitat en general i sobre l'individu en concret. No es tracta només sobre la invasió marciana de la terra, sinó del que aquest fet representa per a l'ésser humà, el qual deixa de ser l'amo i senyor de la terra. Particularment m'he deixat portar per les mateixes reflexions que es fa l'autor, un detall que atorga a la novel·la un plus acadèmic total. Aquest autor va ser un autèntic avançat al seu temps, només cal veure els altres títols que va escriure per comprovar-ho. Avui en dia l'HG Wells seria guionista de sèries de televisió fixe.

157. Es vessa una sang fàcil, de Manuel de Pedrolo

Es vessa una sang fàcil ha estat el magnífic llibre de Sant Jordi que m'ha regalat la Sònia enguany (encertadíssim i amb moltes ganes de llegir-lo de seguida). Per a mi, en Pedrolo em resulta fascinant des del primer moment, quan intentes desxifrar el títol i ja et toca pensar a les primeres de canvi. Els títols dels seus llibres són una passada, misteris en ells mateixos!  La veritat és que no m'he pogut aguantar i ja m'he avançat al Pedrolo del mes de maig. Aquest no és un llibre llarg, ni molt menys. El millor és haver entrat al nucli dur de la novel·la negra "catalana" i en català, realment seria com una entrada triomfal a aquest estil literari de la mà del mestre. Hi havia moments tan realistes que em pensava que estava a Viena i m'imaginava l'acció en blanc i negre. Aquest és un llibre escrit el 1952 que et transporta realment a les pel·lícules del cinema més negre nord-americà. Quatre delinqüents roben un banc i decideixen separar-se per tornar-se a trobar després del cop. Un d'ells no es presenta i els altres tres van a per ell. La persecució quasi arriba a completar-se, però a partir d'aquell moment comença a vessar-se una sang fàcil...  El més destacat són les interpel·lacions en cursiva que van sorgint entre el text: els pensaments dels diferents personatges, tal com ragen i sense normes ortogràfiques. La contraportada diu que en aquest llibre el lector hi trobarà els millors ingredients del gènere negre. Doncs perfecte, un exemple més de l'eclecticisme de l'autor i a seguir sumant. Gràcies Sònia pel teu grandíssim regal de Sant Jordi.

156. L'Església del Mar, d'Ildefonso Falcones

4.000 figurants surten a la sèrie que d'aquí a no res emetrà Antena 3, essent un d'ells el meu fill Joan Jordi. El fet de la imminència d'aquesta emissió em va fer accelerar una proposta personal que feia temps que em corria pel cap: tocava llegir L'Església del Mar, un llibre d'aquells que romanien impassibles a la meva llibreria a l'espera del seu torn. De fet, no en tenia cap ganes. Havia llegit unes quantes pàgines i em recordava tant (però tant) a Els Pilars de la Terra, que no em venia gens de gust llegir la visió espanyola de la construcció d'una catedral. El cas és que ni de lluny volia veure la sèrie sense llegir el llibre primer. Així doncs, fora prejudicis i Via Fora! 

Realment la sensació de seqüela o d'ambientació històrica idèntica al llibre de Follett no te la treu ningú. La novel·la d'Ildefonso Falcones empra els mateixos marcs escènics, polítics i econòmics que l'anglès utilitza a Kingsbridge, amb la diferència que la meva proximitat personal amb Barcelona és òbviament més intensa que amb la localitat britànica. D'alguna manera vull dir que la catedral del Mar és com a casa meva, mentre que l'altre lloc no sé ni on para. De petit vaig anar a més d'una Missa del Gall al majestuós temple barceloní i el record em perdurarà per sempre, ja que un cop poses els peus a Santa Maria del Mar, la sensació de voler-hi tornar és immediata. La novel·la gira entorn la història de l'Arnau Estanyol, un home del poble, i de la construcció de l'església. Dues històries simultànies, la de l'home i la del temple, ens duran a viure tot tipus d'intrigues, aventures i acció, barrejat amb els lògics sentiments humans com la passió, l'odi, la revenja, l'amor, la fidelitat,... Penso que l'autor va trobar el marc i l'ocasió ideals per muntar una bona trama argumental que, haig de reconèixer, dóna peu a un gran llibre.

155. Mort a Menorca, de Jordi Tiñena

No es mereix Jordi Tiñena que la ressenya d'un llibre seu sigui la 155, però el número en ell mateix tampoc en té cap culpa i d'alguna manera podem netejar la imatge del número més escoltat darrerament per les esferes de poder. Per intentar analitzar un llibre de Jordi Tiñena cal prendre paciència perquè aquest home era un escriptor excepcional. Ho puc començar a dir tot just ara, després d'haver llegit només tres llibres seus. M'adono de l'enorme qualitat de la seva literatura i hauré passat per aquest món sense haver-li pogut dir en persona. Qui sap si va arribar a veure el meu missatge de facebook que li havia escrit quinze dies abans de la seva marxa. El destí em va oferir la possibilitat de llegir el primer llibre que va publicar allà pel 1994. La meva companya Loli de l'escola em va explicar que tenia a casa Mort a Menorca, un regal que el mateix autor va fer al seu marit Pere. Una petita joia que conservaven a casa i que ara ha agafat un valor especial. Aquest és un llibre de lectura evidentment lenta, del tot acadèmica, on ja el títol evoca a un inquietant Mort a Venècia de Thomas Mann. Un escriptor que busca històries pel món i que crea novel·les senzilles de gran èxit comercial. La recerca el porta a Menorca, on coneixerà de primera mà un crim que va sacsejar l'illa de dalt a baix. El seu lacai, també creat ex-professo pel propi autor, redacta i és co-creador de la novel·la. La investigació del crim remourà la societat menorquina i posarà sobre el tauler la veritable cara de la majoria de la noblesa illenca. Però el que realment esclata en aquesta novel·la és la confiança entre el lacai i l'amo, i ho farà amb una força que farà que acabis pensant que aquest llibre és espectacular. Això sí, caldrà tenir paciència i arribar fins al final, perquè com en molts altres exemples, aquesta és la típica novel·la de final total. Gran Tiñena pel teu llegat que penso gaudir sense pressa, però sense pausa.

154. Acte de violència, de Manuel de Pedrolo

I vinga amb en Pedrolo! Un llibre al mes per tal de celebrar com cal i com es mereix el seu centenari. Què menys per al millor dels nostres! Va, anem al tema. Emmarcat en tres jornades de desobediència civil massiva, Acte de Violència és un compendi de fets, vivències i sensacions apte per a llegir avui. Si pots llegir La guerra dels mons i creure't a Orson Wells, pots agafar Pedrolo i creure't que estàs llegint al diari uns fets que s'esdevenen en aquest precís moment. La ciutadania es revolta pacíficament i atura la ciutat en senyal de protesta en contra de la política autoritària del Jutge Domina. Herois, valents, compromesos, pacífics, fidels a les seves arrels, en definitiva, vius! I la gent ho fa quedant-se a casa. Els primers en descobrir la realitat del dia són dos estudiants que es troben sense escola i, a continuació, dos empresaris que es troben sense treballadors. La força opressora en forma d'unitats de xoc entra de seguida en acció i comença a actuar amb total impunitat, perseguint a trets als vaguistes i, fins i tot, assassinant a sang freda a aquells que s'hi resisteixen. Els episodis dels tres dies es van succeint i les sensacions són tan vives que semblen basades en fets reals. I al final, l'acte de violència, el cop d'efecte... Impressionant. Podria destacar multitud de sentències i cites d'aquest llibre, totes dotades d'una significació tan peculiar que casualment i sospitosa em recorda el nostre tarannà català. Fins i tot m'he sorprès tant, que he llegit característiques sociològiques de la nostra gent calcades a les actuals, però escrites el 1961. En definitiva, un altre exemplar d'en Pedrolo que enllesteixo enguany i que va sumant granets de sorra en les meves lectures durant la celebració del seu centenari.

153. La Set, de Jo Nesbø

La segona lectura d'aquesta Setmana Santa 2018 ha estat La Set, de Jo Nesbø. La veritat és que no esperava acabar-lo tan ràpidament, ja que el tenia com a llibre de llarga durada, donades les seves 670 pàgines i sent com és una edició de les bones (i cares). No obstant, el fet de passar pràcticament totes les hores a casa m'ha donat marge de temps i he anat fent via. Pel que he vist, aquest és l'episodi 11 de la saga de l'inspector Harry Hole, el tercer que em llegeixo jo. Realment és el llibre que em calia per anar passant pàgines i distreure'm aquests dies festius, ja que potser he fet un gra massa amb els llibres més "acadèmics". Aquesta novel·la ha estat com veure una pel·lícula de les emocionants, però en aquell marc tan típic de la novel·la negra sobre fons blanc del terreny escandinau. El tema que mou la trama és el vampirisme i la recerca policial del subjecte que va carregant-se unes quantes dones noruegues. Realment és un tema escabrós i amb un punt de fàstic evident. Els assassinats són cruels i tenen un toc mòrbid massa eloqüent. El pobre Hole està de professor a l'escola de policia quan de cop es veu embolicat en la investigació del cas. Des de l'estructura policial es crea una unitat d'investigació paral·lela que va fent la seva feina. En Hole demostra un cop més que és un home que treballa fora del sistema, un fet que està ja tan repetit en aquest món, que ja ni crida l'atenció. Estem en un moment de la història de la literatura que si l'investigador no té alguna peculiaritat resulta ben estrany. El cas és que el bon home se'n surt i torna amb la dona que l'espera. Per tant, literatura de consum ràpid per a usar i llençar, que sempre va bé per desllorigar les canonades. 

152. Les set aromes del món, d'Alfred Bosch

Està clar que si no t'agrada el cafè, millor no llegeixis aquesta novel·la. En el cas que t'agradi, llavors, més val que tinguis paciència, et prepares una bona cafetera, et prens el teu temps i esperes el final. Parteixo del fet que aquest llibre és del tot original i no saps, ni de bon tros, on anirà a parar. Només per aquest motiu, ja val la pena llegir Les set aromes del món, per la sensació que tens al davant una proposta única i diferent d'allò habitual.  De fet, al voltant de la pàgina 70 vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Però vaig voler insistir, perquè alguna cosa m'atrapava. Potser és l'aroma que desprèn la història (un efecte més cursi que real), però vas fent i sembla que la cosa va millorant amb els capítols. Compte, que ara diré la frase pedant de la meva ressenya i intentaré no esborronar-me a mi mateix: el protagonista fa un viatge iniciàtic a la recerca de la seva personalitat i de l'essència del cafè, l'aroma pura, l'essència de la seva ànima. Vist així, la cosa és flipant. Però jo sóc lector, sóc tribunero i gaudeixo mirant el futbol. Els temes tècnics els deixo pels tècnics i em dedico a gaudir de l'espectacle. Per tant, no entenc el profund magnetisme que desprèn el protagonista allà on va, ratllant pràcticament el fet sobre natural. Tampoc he gaudit de la prosa màgic-realista de l'episodi viscut pel protagonista per Etiòpia. De fet, he estat a punt de deixar el llibre de nou (i ja anaven dos cops) mentre m'endinsava en les llegendàries rondalles africanes. Moments letàrgics que em demanaven a crits un bon cafè per aturar el sopor que em causava el protagonista, mentre entrava en contacte amb la lluna per tal de rescatar-hi la seva humanitat reclosa. Molt dur, molt lluny de la meva racionalitat mental i probablement molt lluny també del significat de tot plegat en aquell moment de la novel·la. Rondalles i llegendes per a explicar a classe, però que no m'han vingut gens de gust. Llavors arribes als episodis finals i la història et sorprèn de manera increïble i insospitada. Per tant, amb paciència i amb molt de cafè, val la pena llegir aquesta novel·la fins al final. Reconec que no m'ha meravellat, però és una  novel·la amb final brillant, i això sempre millora les sensacions.  Com en el bon cafè, és en el regust final on potser, amb sort, hi trobaràs l'essència.

151. Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Com faig darrerament, vull analitzar el llibre en clau de gaudi personal, ja que el tema acadèmic el deixaré pels acadèmics. Aquesta és la meva sort actual i la seva desgràcia habitual. (He llegit una anàlisi crítica d'aquest llibre per la xarxa i estava tan ben escrita que no he entès res).
He anat llegint els contes poc a poc, anar fent i al meu ritme. El meu exemplar està datat el 1985, per tant, tenia jo 14 anys i devia estar fent primer de BUP quan el vaig haver de llegir obligatòriament. D'entrada em sorprèn que en aquella època ens fessin llegir llibres d'aquest estil. Entenc que devia ser perquè Calders podria representar la modernitat de la literatura catalana del moment, i els seus contes devien estar súper valorats per les esferes acadèmiques. A mi em sembla que cal tenir un intel·lecte força generós per entendre la ironia, la literatura i els missatges ocults de la prosa de Calders.
Invasió subtil, el primer conte, només amb dues pàgines i ja et dóna per hores de reflexió. Qui fa la invasió i per què és subtil? La resposta és deliciosa: els japonesos, perquè venen com mimetitzats i no ens adonem. Genial. Els contes es succeeixen amb diversió de temes i petites històries. Destacaria molts d'ells, però només faré menció d'alguns que m'hagin sorprès més: Zero a Malthu, on en un món ideal de vida eterna s'acaba establint un límit de vida als 75 anys; Vinc per donar fe, on s'elimina una parenta sospitosa d'haver-se convertit en una vampiressa; La batalla del 5 de maig, on una recreació històrica quasi acaba canviant la història... En Calders era un geni, no hi ha cap dubte. La lectura pot aprofundir-se una mica i descobrir el veritable missatge i personalitat de l'autor, però això seria ja tasca d'especialistes. A mi el que em fa especial il·lusió és tornar a llegir Pere Calders tants anys després i extreure les meves pròpies conclusions. De fet, haver llegit aquest autor amb 14 anys és com no haver-ho fet mai. Penso també que els contes breus de la part final són absolutament brillants i no puc evitar quedar-me amb el següent: 

 Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.

150. Un món sense fi, de Ken Follett

Anys i panys portava el meu exemplar d'Un món sense fi de Ken Follett esperant en la meva humil llibreria acumulant pols al costadet d'Els pilars de la terra. El devia comprar quan va ser una novetat i el vaig començar l'u de gener d'enguany sense més intenció que anar fent, sense pressa i pensant que el llegiria sense cap pressió. Al tractar-se d'una bèstia de 1.258 pàgines i amb tapa dura, aquest exemplar meu és qualsevol cosa menys còmode. Per tant, vaig decidir convertir-lo en llibre de capçalera de dormitori, un llibre ideal pels minuts previs d'abans de caure als meus inestables somnis. I la cosa ha estat així, pim, pam, pim, pam... i fins avui. L'imaginari de Follett en la seva màxima potència ens trasllada a l'any 1300 cap endavant i allà embogeix en mil i una històries. Personatges entranyables que t'acabes estimant, els típics dolents (dolentíssims) que fan la vida impossible a la resta, la crueltat de l'ésser humà de l'Edat Mitja i les vicissituds d'una vila medieval s'entortolliguen plegades amb l'afegitó d'un convidat molt especial: la pesta. Resulta impossible resumir aquest llibre o senzillament valorar-ho de forma específica. La veritat és que et trobes de tot, un munt d'aventures i d'esdeveniments sense fre que pots anar llegint en capítols com si d'una sèrie de televisió es tractés. Com sempre que passa en la novel·la històrica, temo caure en el parany de no distingir la ficció de la realitat. Confio plenament en els coneixements tècnics de l'autor sobre el tema arquitectònic, de manera que per aquí anem bé. Per altra banda, la societat feudal resulta esfereïdora des del punt de vista de la classe baixa, tan supeditada a la noblesa i al clergat que fa mal al cor només de pensar-ho. L'anècdota més simpàtica s'ha produït en el marc de les coincidències, ja que la meva companya de l'escola Meritxell i jo hem estat llegint pràcticament de forma simultània el mateix llibre. Bona experiència en general, encara que marxo pensant que he patit massa vivint aquestes setmanes a l'Edat Mitjà de la mà del gran Follett. Un món sense fi és el llibre número 18 que llegeixo d'aquest autor i em sembla que només em deu faltar Una columna de foc, llibre que espero llegir el proper estiu.

149. Dies a la ciutat, de Jordi Tiñena

Després del meravellós Peix de gat d'en Jordi Tiñena, el meu llibreter de confiança, l'Albert Vilaró, em va deixar el Dies a la ciutat del mateix autor. D'entrada ja vaig veure que aquest era un altre estil de llibre. Aquest cop calia fer un viatge més llunyà en el temps, de nou a Tarragona això sí, però aquest cop a la meitat del segle XVI. El més sorprenent de tot va ser sense cap mena de dubte el nom del protagonista, Cristià Aventín. Més coincidència, impossible. Resulta estrany que el personatge principal d'una obra literària tingui el meu mateix cognom (amb la diferència de la v per la b). Per altra banda, també resulta una gran coincidència que els fets s'esdevinguin a la Part Alta de Tarragona, el barri que després de tants anys he acabat estimant com a propi. Amb aquestes peculiaritats encetava la lectura sense intuir sobre què aniria l'argument. Amb un lèxic i una prosa al més pur estil del Tiñena, la història gira al voltant d'un traginer i contrabandista que ha de fer una "parada obligatòria" a la ciutat de Tarragona. La seva estada coincideix amb un vell inquisidor aragonès en hores baixes que està a ciutat a punt d'acabar la seva darrera missió amb el Sant Ofici. Tot es barreja i acaba amb un batibull general on es veu embolicat mig poble. Dies a la ciutat  és una novel·la històrica extremadament interessant pel lector tarragoní inquiet, aquell individu desitjós de veure com era la seva ciutat i la seva gent tants anys enrere. Em deia el meu llibreter de confiança que aquesta era la història d'un parent meu. Home, no crec, però ho podria haver estat. Em fa il·lusió pensar-ho, perquè en Cristià Aventín és un personatge entranyable, carregat de sensibilitat, un home de paraula, un aventurer, un valent i, fins i tot, diria jo, un autèntic anti-sistema de l'època. 

148. Divergente, de Veronica Roth

Dies de molta lectura eclèctica m'han portat a ventilar-me en molts poc temps el Divergente de Veronica Roth. Realment ha estat una novel·la inesperada que he llegit com per solidaritat amb la Yasmine. En les darreres dues setmanes la nena s'ha llegit pràcticament la trilogia sencera, de manera que m'he deixat portar per la curiositat. S'ha de reconèixer que el llibre és extremadament divertit i que és un autèntic passa-pàgines. Des d'un punt de vista més literari jo en destacaria el concepte distòpic del plantejament polític. Quin seria el govern ideal després d'un cataclisme mundial? La resolució de l'autora (sorprenentment jove) és un sistema organitzat amb una mena de consell de savis, gestionat per 49 membres de la facció d'Abnegació, els altruistes, i amb només un membre pertanyent a una altra de les altres faccions, concretament d'Erudicció. Però com que l'ésser humà és com és, aquest suposat sistema ideal també falla i comença la veritable acció. Particularment m'ha sorprès la imaginació i la maduresa de l'autora, la qual ha creat un món ben peculiar i m'ha fet reflexionar força. Dividir la societat per categories humanes sorgides de les seves pròpies virtuts, de manera que s'estableixi un model social equilibrat que porti a la pau mundial, és, simplement... flipant. La resta del llibre és una pel·lícula, i, per tant, anar fent. Em queda el dubte sobre si seré capaç de llegir la segona part o no. De moment, tinc tants llibres començats que deixaré les pel·lícules per a la tele.

147. Múltiples notícies de l'Edèn, de Manuel de Pedrolo

Una de les poques (poquíssimes) parts positives de la parada obligatòria que representa la malaltia de la Yasmine és que tenim temps per estar a casa. Òbviament vull dir que a penes sortim per a res, màxim baixar la gossa i comprar subministres alimentaris. Per aquest motiu, la lectura s'ha convertit en un dels passatemps més factibles per a nosaltres. Múltiples notícies de l'Edèn, de Manuel de Pedrolo ha estat l'exemplar escollit aquest mes de març per seguir commemorant l'Any Pedrolo en tota la seva dignitat. De nou l'autor mostra la seva vena creativa i ens desplaça a les beceroles de la humanitat, esdevenint cronista de la creació de l'ésser humà. Per aquest motiu es centra en un personatge ben peculiar, Lilith, la que segons ens diu la "tradició" fou la primera dona d'Adam. Déu, en la seva infinita sapiència, considera que cal una altra dona que "ajudi" la primera en la difícil tasca de la procreació humana. Per aquest motiu crearà Eva de la costella d'Adam i això es convertirà en la perdició del pobre home. Aquesta i d'altres teories configuraran un compendi teològic marca de la casa de l'autor de Tàrrega. La veritat és que està tan ben escrit tot plegat, que no saps si estàs llegint un text real o un sorgit de la més profunda de les imaginacions pedrolonianes. El compilador del text va trobant per casualitat fragments perduts que van construint un compendi teològic complet. El cronista descriu diverses teories sobre el conflicte entre Lilith i Eva com a precursores del model femení humà i les veritables intencions de la divinitat en el moment de la creació. La veritat és que és tot tan flipant que davant del resultat obtingut només et pots treure el barret. Com podia ser Pedrolo tan extraordinari? Això és com quan veus un humorista i et fa dues-centes imitacions perfectes. Em passa el mateix amb Pedrolo. A mesura que vas llegint els seus llibres, vas entenent millor el fet que se'l consideri un dels escriptors més prolífics de la nostra llengua. Cada llibre és un misteri.

146. Peix de Gat, de Jordi Tiñena

El llibre de capçalera de la gent del Serrallo i dels tarragonins que estimem la nostra ciutat es diu Peix de Gat i és de Jordi Tiñena. Reconec que d'entrada el format estètic no m'agradava gens, però el fet de venir recomanat per l'Albert Vilaró em va fer superar tan lamentable prejudici. Després començo a llegir i em trobo que dos dels personatges més importants de la novel·la són la Teresa i en Marcel, casualment el noms dels dos directors de l'escola on em guanyo el pa. Una curiositat absurda que em treu un somriure maliciós i simpàtic alhora i que em serveix per bromejar una mica amb l'Albert pel whatsapp. Després vaig llegint tranquil·lament i de cop m'identifico de forma aclaparadora amb un personatge important de la història... Aquí ja començo a sentir-me incòmode, i em pregunto si és cert el que estic llegint. De cop i volta em trobo vivint a la Tarragona de la post-guerra i tinc l'estranya sensació de reviure una vida no viscuda per mi, com si jo mateix hagués tingut el mal destí de viure en aquella època. La realitat és dura i cruel i els vençuts ho portem clar. Òbviament, jo seria un dels primers caiguts fruit de la meva peculiar fatalitat. No tots som tan valents, no tots sabem com dir les coses quan toquen, no tots hem nascut per a liderar res. El meu alter ego de la novel·la acaba autodefinint-se de cop i volta: "el problema és que nosaltres som uns perdedors". Ep, parem màquines! Em venen pensaments al cap i començo a preocupar-me pel meu personatge. Com? Qui és el meu personatge, qui és el meu jo real? Gran Tiñena que em fas ballar el cap i visc la situació com a meva personal! 

Bé, el cas és que aquest llibre et transporta als nostres orígens com a societat, potser els nostres antecedents més propers, la gent de la postguerra: als nostres pares i avis. Potser, els meus no, no eren tarragonins, però ho podrien haver estat i també van viure aquell moment. La ciutat i la seva gent, els carrers i la seva convivència, el mar i els homes i dones del Serrallo i l'aclaparador moment socio-polític que els va tocar viure. I mentrestant una entranyable història d'amor sincer i una cruel història de desamor i brutalitat... Humanitat en estat pur amb l'aroma del mar tarragoní, amb una prosa exquisida i un verb excel·lentment trobat. En Jordi Tiñena ha escrit una meravella de llibre, un d'aquells que et fan agrair cada minut que et passes fullejant-lo. 

145. Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol

La història d'aquest llibre és ben senzilla: divendres passat, després d'una esgotadora setmana, vaig voler fer un volteta pel Re-read del Ramon i Cajal per passar l'estona. Entrar en una llibreria és un d'aquells plaers que alguns tenim i que toquen pràcticament el vici. El cas és que vas mirant i trobes coses, algunes ben interessants com aquest Tretze tristos tràngols, d'Albert Sánchez Piñol. Coincidia la troballa amb l'aniversari de l'Antoni, i de nou la nostàlgia m'atacava i em transportava a velles converses sobre la brutal La Pell Freda. Pendent encara el Victus (no hi ha temps per tot), un recull de contes sempre va bé per posar a la butxaca i anar llegint sense pressió. Penso que els contes són com lectures complementàries dels grans títols o exemplars que ens acompanyen  diàriament. El cas és que els contes d'aquest recull són ben curts i llegibles a l'instant. L'estil d'en Sánchez Piñol és àgil, dinàmic i va molt per feina. Els temes, eclèctics, tenen la base en el "tràngol", però un tràngol suau, portable diria jo. Homes que cauen de la lluna, zebres que sobreviuen a la selva, la nau que transporta els bojos, alienígenes revolucionaris, un home lligat al cadàver de la seva dona, la transformació d'un braç en una pota d'elefant, el submarinista fracassat, el falsari romà, l'esquimal i els seus fantasmes, l'espantaocells ruïnós, el comprador de xurros testimoni d'un accident, disputes egípcies i una peculiar història d'amor... vaja, tot un reguitzell de sorpreses que et distreu i molt. Realment m'ho he passat molt bé llegint aquest contes i aquest exemplar el regalaré a l'Antoni el dia que me'l trobi, perquè això, va així.

144. S'han deixat les claus sota l'estora, de Manuel de Pedrolo

Has de ser un fanàtic de Pedrolo (i dels bons) per llegir aquest experiment literari del tot increïble i sortir ben parat. Em sembla que un bon dia pel matí el geni va pensar que calia parir una criatura del no-res i es va dedicar a escriure S'han deixat les claus sota l'estora. Altrament podria pensar que Pedrolo es va "fer un Faulkner", va decidir trencar el motlle convencional i va escriure la preqüela de Pulp Fiction una bona pila de decennis abans de la pel·li del Tarantino. D'entrada ja t'avisa que el text sorgeix d'una troballa estranya: unes veus pre-gravades en unes cintes de cassets recentment comprades. D'origen desconegut, les veus relaten una història que no saps com agafar-la. De la coherència argumental a la més absoluta de les incoherències. Probablement la lògica sortiria de de-construir el text minuciosament, peça a peça i intentar, tot recol·locant aquestes peces, descobrir qui és qui i perquè fan el que fan els diferents personatges. Alguna cosa he anat captant i, ben segur, tot deu acabar tenint una coherència. El joc consistiria en començar de nou, potser pel final o pel mig, i anar recuperant l'ordre perdut. Com a bon pedrolista, estic satisfet de la lectura, encara que no he entès massa cosa. Caldria agafar el text, portar-lo al laboratori, armar-se de valor i començar a disseccionar. En un altre moment de la meva vida ho hauria fet, però ara, em quedaré amb les ganes. Demà buscaré un altre Pedrolo per seguir fent els honors de l'Any Pedrolo i santes pasqües. Realment aquest llibre m'ha recordat el primer cop que vaig veure Pulp Fiction i no vaig entendre res. Més tard, vaig arribar a al·lucinar amb la pel·li, un fet que demostra que hi ha coses, com la Tònica, que necessiten un parell de tasts.

143. Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa

Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa és per a mi un llibre mediocre. Dit així em sembla d'una falta d'humilitat per la meva part increïble, però és que des del punt de vista del plaer personal, aquest llibre l'he trobat decebedor. De veritat que m'avergonyeix començar així, però en aquesta etapa de la meva vida puc sincerar-me sense por. El que més em sorprèn és com l'Espinosa t'atrapa i d'alguna manera et sedueix amb la seva prosa. Hi ha alguna cosa en la manera d'escriure d'aquest autor que t'impedeix deixar la lectura, sembla com si un magnetisme literari o psicològic estigués xuclant la teva atenció de forma continuada. Això em fascina, ja que penso que l'autor és capaç de treure petroli d'una història per a mi sense cap ni peus. Ara bé, si t'agrada la ciència ficció amb tocs de fantasia onírica, aquest podria ser el teu llibre. En una societat avançada on l'home pot controlar la capacitat de dormir, un individu amb un estrany do és requerit per entrar en contacte amb un extraterrestre. A mi, d'entrada m'expliques això i plego. No obstant, vaig caure de quatre potes en el parany del gran Espinosa i no vaig poder deixar de llegir per saber com anava tot plegat. Potser el que m'ha provocat una reacció més adversa a l'argument de la novel·la ha estat el continu referent al complex d'Edip que presenta el protagonista. Entenc que la novel·la va creant un cercle que acaba tancant-se, però la suma de l'amor de mare, el sexe oníric i la ciència ficció no m'ha entusiasmat malgrat el sorprenent final. Espinosa, no m'ha agradat el teu llibre, però m'has fet pensar una bona estona. Imagina't si m'hagués agradat!

142. Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett

El quart títol que decidim que formi part del Club de Lectura de Dominiques és Una lectora poc corrent, d'Alan Bennett, un llibre que vaig llegir temps enrere i que de nou em retorna de forma inesperada. Segur que d'aquest llibre podrem extreure cadascú la nostra personal interpretació, però per a mi el més destacat és el poderós influx que la literatura pot arribar a causar en la vida de les persones. La literatura humanitza de tal manera que, fins i tot la Reina d'Anglaterra, malgrat ser el bastió més absolut de la deshumanització personificada, acaba cedint al seu poder. Alguns lletraferits com jo passarem per aquest món amb la sensació que també comparteix la Reina al final de la seva vida: la falta de temps per poder llegir tot el que ens hauria agradat. Realment mai és tard, però les piles de llibres se'ns amunteguen i la sensació de no arribar-hi és un constant en les nostres vides. La reina viu reclosa en el seu espai tancat, la seva gàbia daurada que no li permet conèixer la realitat i, per tant, desconeix el sentir i les emocions humanes viscudes en societat. La literatura li obrirà la porta a noves experiències i profunds sentiments de la mà d'escriptors de renom universal com Proust o Hardy entre d'altres. Destaco també el final del llibre, per a mi inesperat i sorprenent (fet que demostra que oblido els llibres que llegeixo a mesura que passen els anys). Un bon llibre que m'ha agradat força a nivell particular i que considero molt escaient pel Club de Lectura.