diumenge, 13 de gener de 2019

232. Rapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta

Em fa molta il·lusió haver llegit aquest llibre perquè me'l va anunciar l'Eduard Boada abans que sortís, perquè el va recomanar públicament en Marcel Pallejà i perquè me'l va deixar sense dilació l'Albert Vilaró. Per tant, venia precedit per les millors vibracions que els amics poden traslladar a aquest humil lector. A més a més, arriba de la mà dels Assassins del Camp, la proposta del Club de Lectura de Dominiques, mitjançant la qual vaig decidir ampliar la lectura del llibre amb un títol independent de cada autor del recull (aquest és el 4t).
Resultat d'imatges de Rapsòdia per a un mort, de Margarida AritzetaRapsòdia per a un mort, de Margarida Aritzeta és un llibre descaradament pels tarragonins/es. Recordo quan busco per Google Maps els marcs geogràfics de moltes novel·les que llegeixo perquè em fa gràcia saber més o menys on s'esdevenen els fets. Recordo buscar carrers d'Oslo, Estocolm, de les Antilles o, fins i tot, de la propera Barcelona. En aquesta novel·la el marc és "casa nostra", especialment els que voltem pels carrers de la Part Alta dia i nit, dels amics del Tito, el carrer del Vidre (centenars de cops he travessat aquest carrer en els darrers anys tot recordant com el malaurat Javi m'explicava que el passava de punta a punta en cotxe), del Bosc de la Marquesa (un clàssic de les excursions escolars), de Ca l'Ardiaca, del Cos del Bou, del carrer Mediona, d'Escrivanies Velles, d'un col·legi de monges del carrer Rovira i Virgili (serà el nostre, o l'altre?), del mític (ja podem dir-ho), del mític Bar Boada (la breu descripció que en fa l'autora d'aquest espai és de traca i mocador)... és un no parar de viure-ho tot com si fossis allà.
Llavors penses que estàs llegint una novel·la, encara que em desconcertava tant el marc que a penes seguia l'argument. No m'havia passat mai (potser una mica amb en Tiñena), però en aquest cas, de vegades el marc superava la ficció. Aquesta és una novel·la divertida, àgil i simpàtica, de fet, m'atreveixo a dir que he passat les pàgines gaudint amb autèntica distracció i plaer personal. M'ha sorprès també l'explosiva actualitat de la societat presentada, amb referències al yihaddisme, el 155, el mal rotllo entre els cossos policials, jutges "presumptament"polititzats...
Però és que, a més a més, els protagonistes del llibre són els gitanos de la Part Alta, els meus veïns. Val la pena constatar l'esforç que ha fet l'autora per traslladar al text la manera de parlar des gitanos (m'imagino el corrector del Word tornant-se boig mentre escrivia). Aquí apareix una de les millors persones que he conegut mai. El vaig anar a veure ahir mateix per dir-li que havia de llegir aquest llibre. Ramon Sentís, Tecler d'honor 2018 i hereu d'una de les nissagues geganteres gitanes més antigues de la ciutat. Els gitanos com a referent en una trama ciutadana salpebrada amb dosis de novel·la negra i realitat quotidiana... vaja, vaja, quin plat més suculent!
Senzillament, una gran lectura, molt recomanable i susceptible de ser portada a un bon debat de Club de Lectura... Ja veurem si algú es posa les piles i organitza alguna cosa, seria genial.
Assassins del Camp 4 (falten 11)

2 comentaris:

  1. Moltes gràcies per la lectura i el comentari. M’alegro que hagis xalat!
    Ah, i per la teva tranquil·litat, el correctir del Word estava desactivat 😝

    ResponElimina