dijous, 26 de desembre de 2019

339. Lena, de Jordi Coca

ImatgeLena de Jordi Coca és un llibre que m'arriba fruit de la casualitat. El meu cunyat Toni em va dir que estava llegint en Jordi Coca i jo, sorprès, vaig pensar que semblava mentida que no hagués llegit mai al barceloní. Després resulta que el bo d'en Toni parlava de Jordi Nopca, un altre autor i periodista. No obstant, el llibre del Coca estava pendent des de primers d'any i ja "tocava". Val a dir que aquesta novel·la m'ha sorprès moltíssim, però molt (les casualitats no existien em sembla). Escrit amb un estil que m'ha encisat només llegir les primeres frases, ja sorprèn l'inici: un professor universitari marxa a Suècia on ha de trobar-se amb una antiga companya que va conèixer a Itàlia. D'aquella noia encisadora passem a una dona complexa amb un món interior difícil i turmentat. Poc a poc s'estableix una peculiar relació personal que porta el noi a descobrir l'essència més profunda de la noia. I tot això escrit amb una subtilesa i dolçor exquisides. El sexe és el contrapunt i la solució a les disputes psicològiques més internes de la noia (això m'ha costat una mica de comprendre) i que podrien portar-la a l'autodestrucció. Dues frases que mostren la descripció dels sentiments humans i que tant m'han impressionat podrien ser aquestes (entre moltes d'altres): "Hi havia una materialitat de l'ànima, una encarnació de l'impalpable que em costava d'entendre" i "El patiment de molta gent es basa en el fet de no entendre la pròpia petitesa.." Aquest és un llibre que t'absorbeix i que et genera (especialment en el meu cas) una sèrie de dubtes tan increïble que hi havia moments que barrejava la ficció amb la meva pròpia realitat. Insuperable.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada