dijous, 23 de maig de 2019

269. El noi de paper, de Jordi Folck

Si un senyor dedica trenta anys de la seva vida a escriure un llibre que autodenomina "el meu testament vital", un lector que frueix de la lectura ho ha de tenir en compte (altrament seria una traïció a la constància, a la perseverança i a la vocació). Fa 23 dies exactes vaig decidir llegir un capítol al dia d'El noi de paper, 23 dosis distribuïdes en una càpsula cada 24 hores.
Curiosament ara sento una pressió estranya. 
Sé que el bo d'en Jordi Folck estarà llegint aquestes línies i voldria dir moltes coses, malgrat ser un simple lector que fa ressenyes per a no oblidar. Decideixo, doncs, fer-li una carta al mag de les lletres. No seré breu, al cap i a la fi, això és per consum propi i ja m'està bé expressar en paraules allò que espero llegir d'aquí a 50 anys!

Tarragona, 23 de maig de 2019
Estimat Jordi,
com anem? 
Uf, què difícil... per on començo?
Potser seria bo començar citant en Moisés i la Margarida, vils incitadors a la lectura dels Assassins del Camp (i que sense a penes coneixe'ls gaire, de seguida he connectat. Bona gent i bons escriptors!). Després seguiria pel meu frikisme literari i aquell peculiar desig de llegir els 15 autors del recull. Acabaria amb el teu consell i recomanació personal que em vas fer sobre El manuscrit de les bèsties i El noi de Paper, tots dos còmodament instal·lats a la meva humil biblioteca.
El motiu de la meva carta és demanar-te que escriguis immediatament una Guia de Lectura pel teu El Noi de Paper. Sóc una persona de múltiples lectures, des d'El Mundo Deportivo a Dostoievsky, passant per la novel·la negra, la d'aventures, Pedrolo,... estic lluny de ser un erudit, simplement sóc una persona que ha trobat en la lectura una manera agradable de dedicar el seu pas per aquest món. Per això em puc permetre (amb el teu permís) catalogar la teva novel·la com un nou clàssic de la literatura catalana, un homenatge aclaparador a la literatura universal i una oda a la imaginació. 
El personatge principal que has creat, construït a partir de "l'ànima dels llibres savis", esdevé ell mateix una mena de paradigma de l'amor a la lectura. Home Jordi, amb mi ho tenies fàcil, com no m'havia de seduir un ésser així?
Dius que "Els adults han perdut les ales", ostres, ...sí, segurament. Les hem perdut, potser inconscientment. Estem endinsats en un món complex, ens hem deixat portar i ara ja no volem. El noi de paper vola, ...cal fer volar la imaginació, cal mirar el món amb perspectiva. Aquesta m'ha tocat la fibra... 
Però, qui és aquest ocell de paper que acompanya al nen? He llegit per algun lloc que és la consciència... la consciència de qui? La del nen, la del lector, la de tots? Això m'ha fet dubtar, tenint en compte que és l'ocell qui crea al noi i és l'ocell qui, malgrat les circumstàncies, sempre romandrà fidel al seu company. Arribarà el moment del dubte, necessari en tota reflexió coherent, però l'amor serà més fort i l'ocell de paper lluitarà per recuperar el seu nen. (Em sembla que si provoques aquestes reflexions, la Guia de Lectura serà més imprescindible que mai). Pel que fa a l'ocell, he arribat a pensar que és ell el veritable protagonista de l'obra i no pas el noi.
Capítol a part mereix el tema de la complicitat que has creat amb la novel·la infantil i juvenil de tota la vida. Aquí has homenatjat a la majoria dels clàssics universals (hi ha hagut moments que em pensava que llegia El petit príncep original, increïble). 
Segueixo amb la refinada ironia que destil·les en cada paràgraf. Aquest és un llibre que s'ha de llegir entre línies, anar desxifrant conceptes i assumir les sensacions que vols transmetre. No ens ho poses gaire fàcil si gratem una mica entre les paraules i en el sentit de tot plegat. Sort que només em prenia una càpsula al dia tot just abans de dormir i tancava els ulls tractant d'esbrinar alguns dels enigmes, emocions i reflexions del capítol de torn.
L'empresa de joguines converteix el noi de paper en un vulgar ninot sense ànima. Uau. Allò que és màgic, essencial i que et fa únic ho convertim en un producte comercial sense vida. (Uau de nou). Penso en els meus alumnes i en els meus fills... estem fent el mateix? Volem primar les vendes a la qualitat? Espera, que a més a més rebateges en Leo Barnes i el tornes Little Tim, el pobre nen del Christmas Carol de Dickens que presentem cada Nadal a l'escola a sisè de Primària (en la meva versió escolar, això sí). 
Jordi, no ens dones treva.
Ens has fotut una ràfega de sentiments que van directe al cor.
No sé per on seguir.
I farem joguines tan perfectes que no necessitaran la imaginació dels nens...
I imaginarem uns pares que es dediquen a buscar la paraula més bella del món...
I trobarem l'amor incondicional d'uns pares que veuen el seu fill convertit en un soldat...
No sé si ens estàs dient que l'ésser humà és un maldestre integral que no sap ni reconèixer la perfecció. Ens expliques que si poguéssim agafaríem l'essència de la bellesa humana i la convertiríem en una màquina de matar, vols dir que som així de simples?
La Blancaneus que duu una taca de sang al vestit és una de les imatges plàstiques més brutals que he llegit mai. Què fort...
Bé, ja veus. 
No m'has deixat indiferent.
Ha valgut la pena esperar 30 anys. 
Un llibre que dediques al teu fill, ...creant-ne un de nou.
Malgrat tot espero que em permetis seguir llegint El Mundo Deportivo, ja t'he dit que em moc pel món de la lectura per tots els terrenys (ho sento, però romàntica encara no he començat). 
El teu llibre és com un regal, que ens fas a tots i que jo voldria regalar als altres.
Un somni, un crit d'amor a la lectura.
Gràcies noi de paper, un dia quedem i me'l dediques, que m'han dit que ho fas papiroflèxicament!
I podria seguir i seguir comentant i imaginant, especialment imaginant, l'ànima del teu llibre.
Ja ho trobarem...

De moment rep una salutació ben cordial,
Joan

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada